per Carlo Frabetti
La guerra de la independència dels Estats Units i
El dret d´autodeterminació molt lligat al conceptes de ciutadania, de sobirania nacional i d´exercici d´un dret públic internacional, poques vegades, però, s´ha produït en termes de drets democràtics lliurement exèrcits. Sempre, a tota hora, ha anat prèviament presidit del conflicte. L´autodeterminació ha estat sobretot un procés de lluita diària legítima contra estretes o repressives legalitats institucionals. Quan es produeix una situació política plebiscitària és perquè primer ja hi ha hagut molta força política acumulada, una massa crítica qualificada i l´existència d´uns dirigents socialment reconeguts disposats a arriscar-se. Aleshores qualsevol fet pot convertir-se en plebiscitari. Així les eleccions municipals de 1931 es convertiren en un plebiscit republicà, contra la monarquia borbònica.
Per una banda, el dret d´autodeterminació pot plantejar paranys d´ordre divers a l´hora de fer-ne una aplicació jurídica positiva. A l´Àfrica ha engendrat lluites ètniques pel control de l´aparell polític dels estats d´origen colonial. Per l´altra, a Europa pot topar amb la barrera dels poders constituïts que emmordassen les lluites nacionals acusant-les de subversives. Aleshores el context internacional pot utilitzar el principi de no-intervenció per frenar situacions reivindicatives justes.
Tot plegat demostra que l´autodeterminació no es pot concebre només en termes institucionals. No hi ha autodeterminació si se separen les lluites sectorials de la reivindicació política nacional. Aturar
Catalunya, tot i el seu passat i la seva lluita política reconeguda no ha tingut lluita per l´autodeterminació. La liquidació de les institucions polítiques pel règim borbònic va esborrar dels Països Catalans la memòria d´un dret públic propi i ens va especialitzar en municipalisme i dret i societat civils. El caràcter militar de l´Estat espanyol dels segles XIX i XX va allunyar la classe obrera i popular de l´exercici més elemental de la política, incloent el fet de votar. Finalment Catalunya ha cregut erròniament que l´Estat espanyol era democratitzable. L´Assemblea de Catalunya contemplava el dret d´autodeterminació, però va ser sacrificat en nom de la democratització d´un estat substancialment antidemocràtic però que afavoria els interessos conservadors dels partits de la reforma política. Només un trencament real amb el joc d´interessos actual pot engendrar noves perspectives.
(Eva Serra i Puig va participar en el debat al voltant de l´autodeterminació que va tenir lloc a Barcelona en el marc del Fòrum Social Català)
Durant les darreres setmanes s’han fet públics les activitats d’espionatge i persecució de l’independentisme canari, que darrerament ha desplegat un creixement en una campanya de reivindicació sobiranista de l’arixpèlag. Davant aquest creixement social de la revindicació nacional canària la policia i els serveis secrets espanyols (CNI) han iniciat una campanya de criminalització de l’independentisme canari. Una ofensiva intoxicativa que ha arribat fins al punt que el Delegat del govern canari, del PSOE, ha vinculat Al Qaeda al moviment d’emancipació nacional canari en una entrevista.
Per: Floren Aoiz.
La Inquisició no va ser un fenomen exclusiu dels territoris dominats per la monarquia espanyola. No obstant això, és la Inquisició espanyola la qual ha passat a l'imaginari col·lectiu mundial com un emblema de la persecució fanàtica de les idees. No és casual, ni producte d'una suposada llegenda negra: els seus crims van ser nombrosíssims i la Inquisició reflectia la filosofía política i l'estratègia dels reis espanyols, i, alhora, va impregnar a l'estat d'un vernís fonamentalista i intolerant que és perfectament perceptible en la política espanyola de 2007. En definitiva, la Inquisició, no com institució històrica amb principi i fi, sinó com a satanització i persecució implacable dels considerats enemics de l'estat i els «diferents», és un senyal d'identitat del nacionalisme espanyol. Com ho és l'esperit de croada, per cert.
El franquisme, que es definia a si mateix com un règim «nascut de la Croada», i que per tant cridava creuada al seu cop d'estat i a la destrucció que va ocasionar, va encarnar fidelment l'esperit inquisitorial. Ho deia el periòdic falangista «Dalt Espanya» en el seu primer nombre després del tancament i robatori de les instal·lacions i rotativa de «La Veu de Navarra»:«Camarada, tens l'obligació de perseguir i destruir al judaisme, a la masonería, al marxisme i al separatisme. Destruïx i crema els seus llibres, la seva revistes, la seva propaganda». A l'ombra de jous, fletxes i altres símbols dels Reis Catòlics i l'Espanya imperial, el franquisme va arribar a acusar de rebel·lió als defensors de la legalitat republicana i va promulgar al febrer de 1939 una Llei de Responsabilitats Polítiques, en 1940 altra de Repressió de la Masonería i el Comunisme, a les quals van seguir, la Causa General a l'abril d'aquest mateix any, la de Seguretat de l'Estat en 1941 i la de Rebel·lió Militar en 1943. La cadena es va reproduir fins al final, doncs tan sols setmanes abans de la seva mort el dictador signava l'ordre d'afusellament de cinc militants antifeixistes.
La «justícia» franquista va crear el Tribunal Especial per a la Repressió de la Masonería i el Comunisme, que més tard donaria lloc al Tribunal d'Ordre Públic, del que prové l'actual Audiència Nacional. La«democràcia» va crear més tard les seves pròpies lleis «especials», ampliant l'espectre de la persecució judicial a tots els àmbits de la vida política i social i arribant fins a la més recent Llei de Partits: noves formes, vells principis. La investigadora belga Christiane Stallaert, que ha comparat els casos de la Inquisició espanyola i el règim nazi, destaca l'obsessió d'ambdós per eliminar la diversitat i homogeneïtzar la societat. Es tractava d'una obsessió centrada en la raça, però com se sap, després d'aquesta obstinació havia raons polítiques evidents (per això els jueus i musulmans navarresos es van oposar a la conquesta espanyola de 1512, i la recent importada Inquisició va ser utilitzada per a perseguir als partidaris de l'Estat navarrès independent).
No és d'estranyar que Stallaert cridi l'atenció sobre el fet que mentre el nazisme ha estat condemnat, existeix una «absència completa de consciència condemnatòria» de la Inquisició, malgrat que els seus crims es van perllongar durant segles. I aquesta és, efectivament, la qüestió. De la mateixa manera que ningú va condemnar mai a Franco i altres criminals feixistes espanyols, i encara que la Inquisició espanyola va desaparèixer formalment en el segle XIX, l'esperit de persecució de la diversitat i recerca de l'homogeneïtat segueix tan viu que mentre escric aquestes línies les forces policials al servei de l'estat busquen i detenen a més de quaranta ciutadanes i ciutadans d'Euskal Herria per a dur-los a les masmorres espanyoles. És a dir, no només no s'ha condemnat aquesta obstinació inquisitorial, sinó que s'ha trasmutat en el «imperi de la llei» d'un supòsit estat de dret. Les acusacions contra els processats són terribles, com ho eren les quals s'esgrimien contra qui queien en mans de la Inquisició.
Han de viure amb «El Mal», que en un temps s'identificava amb el dimoni, la bruixeria, el judaisme, l'islamisme o la «herejía» protestant, i que ara és el independentisme basc, que es presenta com un malèfic i multiforme entramat dominat per la suprema encarnació diabòlica: ETA. Sempre n´hi ha una raó d'extrema gravetat perquè la maquinària inquisitorial s'engegui i triture als enemics del bé. I com ha ocorregut al llarg dels segles, es verterán rius de tinta (tinta «digital» inclosa, és clar) per a il·lustrar les maldats dels perseguits i fer veure a la societat fins a quin punt era necessari extirpar el mal sense contemplacions. Si abans em referia al periòdic basc tancat pels falangistes en 1936,el sumari 18/98 englobava entre unes altres a les persones relacionades amb«Egin», el periòdic assaltat i clausurat en 1998. Canvien les dates, i les formes, és clar. Ara l'Estat espanyol es defineix a si mateix com una democràcia. En l'actualitat, a més, tot s'organitza per a utilitzar els mitjans de comunicació i amplificar la imatge d'un estat fort i ferm. En aquest cas, s'està manejant la informació amb comptagotes per a generar desconcert i provocar deliberatament una sensació d'impotència en amplis sectors de la societat basca.
Un esforç condemnat al fracàs, per altra banda, perquè si alguna cosa evidencia la intensitat de l'aposta repressiva espanyola és la potència de la insurrecció basca i l'estrepitosa derrota de tots els plans de contrainsurgència duts a la pràctica fins a ara. Reflexió aquesta que un servidor fa des de la seva pròpia experiència personal, reviscuda aquests dies quan es compleixen deu anys de la sentència que va condemnar a la llavors Taula Nacional de Herri Batasuna a 7 anys de presó per col·laboració amb banda armada. Malgrat la renovació formal, persisteix el fons autoritari i intransigent d'un nacionalisme espanyol que crea les lleis que precisa i es dota de tribunals especials a mesura per a defensar els seus objectius i atacar a qui no comparteixen les seves tesis. I això no fa sinó aprofundir el vell abisme entre l'Estat espanyol i la societat basca. Tot urpada repressiva ahonda aquest precipici, i allunya més cada costat de l'altre. Aquest estat que ha dit no a una solució política del conflicte insisteix en la via de la força i saca múscul de l'única manera que sap, però comportant-se així no fa sinó mostrar la seva debilitat política. Vivim temps d'Inquisició, i no sembla que això vagi a canviar a curt termini. Aquesta és l'Espanya que alguns volen seduir. L'Espanya en la qual volen que visquem còmodes. L'Espanya que ens diu, amb detencions i empresonaments, que no està disposada a reconèixer-nos com nació.
L'Espanya que, malgrat perdre el seu imperi, encara no ha comprès que és impossible impedir eternament a un poble com el basc que es faci amo de la seva destinació. L'Espanya menguante en la qual va haver un temps en el qual no es posava el sol, que en 1812 es definia com «la reunió de tots els espanyols d'ambdós hemisferis», que després va ser una «unitat de destinació en l'universal»i que en aquest segle XXI s'enfronta a una crisi estructural d'impossible solució mentre el nacionalisme espanyol no abandoni el seu esperit inquisitorial i de croada. L'Espanya que s'està enfangant en Euskal Herria, com ha fet tantes vegades en el passat, com va fer en Flandes o encuba. Qui vol un lloc en aquesta Espanya? Enfront d'una societat basca moderna, integradora i rica en la seva diversitat, madura i farta de no poder prendre les seves pròpies decisions, enfront d'una nació del segle XXI, en definitiva, brama la seva fúria un estat fossilitzat en les seves essències imperials, un estat casposo de Croada i Inquisició, que recorre a la força perquè sent terror davant la possibilitat d'un debat civilitzat en el qual la gent pugui decidir lliurement. La jove Euskal Herria front ala decrépita Espanya, una gran i lliure. La il·lusió de decidir enfront de l'obsessió d'imposar. Al cap i a l'últim, l'anhel de democràcia enfront de la pesada càrrega d'un feixisme espanyol que mai es va enfrontar, i així ens va lligats, al seu judici de Nüremberg.