Canàries Setmanal (Julián Ayala Armes).- Maig de 1976. Reunió sindical en una de les cuarterías de Fañabé, en Adeje, sud de Tenerife, per a tractar sobre el conveni col·lectiu. De Santa Creu s'havien desplaçat un advocat i dos o tres activistes de la Federació Canària de Sindicats Unitaris (FCSU), que caminant el temps seria la base del Sindicat Obrer Canari en la illa. Ens ho va contar per aquella època un dels sindicalistes assistents, amb certa sorpresa i un deixi d'enveja en la veu: cap a les deu de la nit, la casa on es realitzava la reunió, de blocs sense arrebossar, va començar a omplir-se de treballadors de la zona, en la seva majoria d'origen gomero, que venien a escoltar al guanche, com cridaven a Antonio Cubillo , mig de debò mig de broma. La conya, més aparent que real, va ser desplaçat per l'atenció dels presents quan va començar a escoltar-se nítidament per les ones -allí no arribaven les interferències que obstaculitzaven l'emissió en altres zones de Tenerife- la salutación del capdavanter independentista: "Aquí la Veu de Canàries Lliure, emissora del Moviment per l'Autodeterminació i la Independència de l'Arxipèlag Canari (MPAIAC). Salut per a tots els companys...".
ENMIG DE LA CRISI
Feia sis mesos que des d'Alger, la nit del 2 de desembre de 1975, havia començat a emetre La Veu de Canàries Lliure. Divuit dies abans, el 14 de novembre, s'havia signat entre Espanya, El Marroc i Mauritània, l'Acord Tripartitt de Madrid, que repartia l'antic Sahara Espanyol entri els dos països confrontants. Espanya, per la seva banda, seguiria accedint en condicions especials als caladors pesquers del cridat banc canari-saharià.
Aquest havia estat el resultat de la" Marxa Verda", invasió civil del territori organitzada pel Marroc a l'octubre, amb la finalitat de forçar una situació de fet, ocupant l'antiga colònia abans de la possible organització d'un referèndum, en el qual els seus habitants decidissin lliurement la seva destinació, d'acord amb la resolució de l'ONU, que havia declarat el dret d'autodeterminació del poble saharaui.
La cessió del Sahara per un Govern espanyol, afeblit, en crisi i enfrontat a un futur incert per l'agonia del general Franc, que moriria sis dies més tard de la signatura de l'Acord de Madrid, va anar una bufetada a Algèria, que liderada pel coronel Boumedien i aparentment molt lluny encara de les crisis que ha sofert posteriorment, constituïa l'antítesi social i política del Marroc en el nord d'Àfrica. La resposta immediata del Govern algerià va ser, d'una banda, donar acollida al capdavant Polisario, que havia estat creat dos anys abans com representant i llera organitzativa de les aspiracions independentistes del poble saharaui, i, per una altra, donar llum verda a les emissions de La Veu de Canàries Lliure, un vell projecte d'Antonio Cubillo, capdavanter del MPAIAC, organització que des de feia anys tenia la seva seu a Alger, des d'on desplegava una intensa activitat diplomàtica.
Fruit d'aquesta activitat, al juliol de 1968 el Comitè d'Alliberament de l'Organització de la Unitat Africana (OUA) havia declarat que "les Illes Canàries són part integrant d'Àfrica i no constituïxen una part integrant d'Espanya"; així mateix que "el poble de les Illes Canàries té dret a l'autodeterminació, com tots els territoris sotmesos encara al colonialisme". Aquest èxit diplomàtic va tenir la seva continuïtat en 1975, mesos abans de l'inici de les emissions radiofòniques des d'Alger, quan el Cim de la OUA va acordar crear un comitè encarregat d'estudiar l'entrada del MPAIAC en l'organització, com moviment d'alliberament. Aquest procés havia de concloure en 1978, en la reunió que la OUA tenia previst celebrar en Jartún. Mentrestant, al febrer de 1976, el Consell de Ministres de la OUA, a través del seu Comitè d'Alliberament, va proposar sotmetre al Comitè de Descolonización de l'ONU el cas de Canàries, com "parteix integrant del Continent Africà".
UN ARMA DE PROPAGANDA
Les emissions de La Veu de Canàries Lliure constituïxen una fita i un complement necessari cap a l'interior d'aquesta activitat diplomàtica del MPAIAC. És la primera vegada que Antonio Cubillo té oportunitat de dirigir-se al poble, al que durant tants anys ha estat “representant” -de manera més voluntarista que real- davant les més altes instàncies polítiques del continent africà. I és també la primera ocasió que el moviment cubillista té per a organitzar-se en les Illes. La Veu de Canàries Lliure anava a ser el vehicle d'aquest contacte del líder amb la seva gent, possibilitant al mateix temps la creació dels primers nuclis organitzats del MPAIAC en l'Arxipèlag.
La Veu de Canàries Lliure és, doncs, directament un arma de propaganda política, al servei dels interessos propis del MPAIAC i, indirectament, dels països progressistes d'Àfrica, que veien amb temor l'enfortiment expansiu del Marroc, representant tradicional dels interessos occidentals, sobretot els d'Estats Units, en l'àrea. Si volguéssim buscar un precedent de La Veu de Canàries Lliure, no hauríem d'anar molt lluny: Ràdio Espanya Independent, Estació Pirinenca. Aquesta emissora, que el Partit Comunista d'Espanya va mantenir en funcionament durant el franquisme, va anar el seu model. Un model conegut per Antonio Cubillo, que va col·laborar amb La Pirinenca en els seus temps de militant del PCE.
Per regla general, els programes eren enllaunats. L'enregistrament es realitzava a la tarda i es deixava preparada perquè els tècnics algerians l'emetessin a l'hora convinguda. En cas de problemes o notícies molt importants d'última hora, l'emissió es feia en directe, el que només es va produir en rares ocasions.
Per a la recepció de notícies havia un telèfon amb disponibilitat d'ús de cobrament a destinació durant sis hores diàries per la xarxa d'informadors que es va anar creant en les Illes i que va arribar a estar composta per al voltant d'un centenar de persones. Les notícies seleccionades, totes relacionades amb la política o l'economia, eren emeses de tal manera que es confonia la informació amb l'opinió. Eren més propaganda que informació i servien sobretot per a mostrar als oïdors que el MPAIAC estava al tant del que passava a Canàries; és a dir, estava a Canàries, no era una organització aliena als interessos i inquietuds de les gents de les Illes, com volia fer veure el Govern de Madrid.
També s'emetien programes culturals, especialment aptes per a cobrir les necessitats de difusió de l'emissora quan Antonio Cubillo es trobava absent d'Alger, a causa de les seves activitats polítiques pel continent africà. Aquests programes versaven sobre la història i la cultura de Canàries, tractades des d'una òptica guanchista i reivindicativa de la diferència respecte al conjunt de la cultura espanyola.
VEHICLE ORGANITZATIU
Però l'emissora servia fonamentalment per a organitzar als partidaris del moviment en les Illes. A través de les seves ones es va dirigir i va coordinar en gran parteix la “fase de propaganda armada” durant els anys 1976 a 1978, que va donar al MPAIAC una gran ressonància social i política i concitó la repressió del Govern contra els seus militants, víctimes d'una sèrie de redadas policials que pràcticament van desarticular la incipient organització que s'havia creat en l'interior.
Les emissions radiofòniques van finalitzar el 28 de gener de 1978. Algèria i Espanya, aquesta ja amb el primer Govern de la democràcia, van replantejar les seves relacions polítiques i diplomàtiques i una de les condicions va ser la fi de La Veu de Canàries Lliure. El PSOE es va vanar llavors que gràcies als bons oficis del seu secretari general, Felipe González, va ser feta callar la veu del guanche. Els temps estaven començant a canviar. La “propaganda armada” no havia passat d'això, el MPAIAC estava desarticulat en l'interior i fora només quedava Antonio Cubillo, a l'espera del Cim de la OUA en Jartún.
Les emissions radiofòniques van finalitzar el 28 de gener de 1978. Algèria i Espanya, aquesta ja amb el primer Govern de la democràcia, van replantejar les seves relacions polítiques i diplomàtiques i una de les condicions va ser la fi de La Veu de Canàries Lliure. El PSOE es va vanar llavors que gràcies als bons oficis del seu secretari general, Felipe González, va ser feta callar la veu del guanche. Els temps estaven començant a canviar. La “propaganda armada” no havia passat d'això, el MPAIAC estava desarticulat en l'interior i fora només quedava Antonio Cubillo, a l'espera del Cim de la OUA en Jartún.
Les forces més fosques del règim de llavors, a les ordres, segons va denunciar el propi capdavanter independentista, del ministre de l'Interior Rodolfo Martín Vila, i en una operació chapucera -precedent de les quals posteriorment, ja amb el PSOE en el poder, portarien a terme els parapoliciales Grups Armats d'Alliberament, més coneguts per les seves sigles, GAL-, van intentar eliminar també aquest obstacle el 5 d'abril de 1978, amb l'atemptat que va ferir greument a Cubillo, el qual va quedar fora de combat una temporada. Quan va poder tornar a l'acció el camp nacionalista i independentista a Canàries estava ocupat per Poble Canari Unit i poc després per Unió del Poble Canari, on el delmat Moviment per l'Autodeterminació i la Independència de l'Arxipèlag Canari no era la força principal, encara que sens dubte el relatiu èxit electoral que van tenir aquestes opcions no pot entendre's al marge de fenòmens com l'activitat desplegada per La Veu de Canàries Lliure durant els seus dos anys de funcionament.
