Les lluites estudiantils i laborals s’uneixen sense precedents i amenacen el govern de Berlusconi

Itàlia, l’Onada no s’atura

Marco Santopadre/ Roma (La directa)

No s’atura la mobilització que des de fa 2 mesos involucra estudiants i treballadors contra la retallada del govern en matèria d’educació pública, des de l’escoles de primària fins a la universitat, afectant professorat i estudiants, investigadors i tècnics. Des de funcionaris a becaris, els treballadors d’Alitalia i els del sector de la metal·lúrgia. Berlusconi confiava en la complicitat dels sindicats col·laboracionistes - CGIL, CISL e UIL- i en la tolerància del Partit Demòcrata (PD)respecte a les mesures econòmiques de la dreta. Durant unes setmanes el joc semblava funcionar: el partit de l’oposició mirava d’ocupar mediàticament els dies a través de les respectives manifestacions i després tot havia de clamar-se.

Però el 17 d’octubre, els sindicats de base van convocar una exitosa vaga general, mentre ja al setembre centenars d’escoles elementals havien estat ocupades per mestres, mares i pares.Les mobilitzacions del sector s’han convertit en un moviment general que reverteix en l’educació pública però també en el món laboral cansat d’assumir les conseqüències de la cisi econòmica. Un moviment que inunda i que exigeix un futur digne per a milions de persones que a causa de la cisi han començat a preguntar-se el perquè de les ajudes massives a la banca i a les empreses mentre es retalla la despesa publica i social.

Per primera vegada es manifesten als carrers junts estudiants, professors i a més, pares i mares. El govern preveu una retallada en educació i formació de 8 bilions d’euros i de 138 mil llocs de treball; la reducció de les hores de classe i l’opció de nocturn. A l’escola primària es preveu la prescindir dels mestres de reforç penalitzant així als alumnes amb dificultats i ens nouvinguts. També es contempla el bloqueig de l’accés a l’ensenyament o milers de becaris i investigadors universitaris; la transformació de les universitats en fundacions, privatitzat la institució i augmentant la taxa de matrícules per alumne fins a quatre.

Al començament el govern va prometre que no es faria enrere. Però el 17 d’octubre, davant una manifestació de gairebé 500 mil persones a Roma durant la jornada de vaga general dels sindicats independents de base –CUB,Cobas i Sdl- estava clar que la mà de ferro s’estovava.Des d’aquell dia el moviment no ha parat de créixer, se li ha donat un nom: l’Onada; i un eslògan: “la vostra crisi no la pagarem”; i un objectiu clar: la retirada absoluta dels decrets 133 i 137. El 30 d’octubre van sortir al carrer un milió de persones, i d’altres centenars de milers el 7 i encara un altra vegada el 14 de novembre, el dia de la vaga a les escoles i universitats. Es manifestaven en ciutats on no és veia una marxa similar des de feia 20 anys.

Una nova data s’ha fixat pel 28 de novembre. Mentrestant continuen les mobilitzacions dels becaris del sector públic contra el Decret Brunetta – del ministre Renato Brunetta- que treu desenes de milers de becaris dels seus llocs de treball. Durant anys s’ha permès al ministeri, la universitat, entitats locals, instituts de recerca, etc, de tirar endavant amb becaris pagant-los uns salaris baixíssims. Ells han suportat el sacrifici de renunciar durant anys a augments esperant una estabilització laboral que no arribarà mai.

D’altra banda, hi ha els treballadors d’Alitalia i d’altres companyies aèries privatitzades, a més de la gent de navals i ferroviàries, només a Alitalia hi ha previst 12 mil acomiadaments, i cal veure si l’empresa privada que substituirà la pública no reduirà directament els salaris a un 35% menys, i els dies de vacances.El 15 i 16 de novembre un miler d’estudiants provinents de tota Itàlia s’han unit a Roma en una assemblea general, escrivint

“El manifest de l’Autoreforma”: un reforma que cancel·la el resultat de les polítiques de privatització imposades a la universitat i a la investigació pública de la Unió Europea en els últims anys –l’anomena’t el procés de Bolonya.El sindicat Confederal de Treballadors i Estudiants esta cridant a la proclamació d’una vaga general contra el govern, però el CISI i UIL col·laboren obertament amb la dreta, mentre la CGIL –lligada al Partit Demòcrata- ha respòs només parcialment proclamant una vaga de 4 hores a la qual s’han sumat alguns sindicats independents. Berlusconi i els seus ministres, en dificultats, han modificat part dels decrets sobre la retallada a l’educació pública per donar la impressió de diàleg amb el moviment, mentre promet a les seves bases militants una repressió duríssima contra els estudiants i el moviment en lluita.

Molts estudiants han estat denunciats, en molts casos la policia ha intervingut per reprimir les manifestacions, mentre augmenten les agressions contra estudiants per part de grups d’extrema dreta que són tolerats pel govern i la policia. Ara l’Onada es defineix explícitament antifeixista, a les últimes manifestacions les organitzacions feixistes han estat expulsades o aïllades.No trigarem a veure si el moviment sabrà créixer, convertir-se en una plataforma política general i independent de la instrumentalització dels partits de centreesquerra comparteixen la política fiscal del govern.

Malgrat tot una generació sencera s’ha llançat a la lluita un dia i una altre i comença a fer-se preguntes sobre la naturalesa del sistema econòmic que fins ara li havien venut.La ràbia dels treballadors i del becaris es suma a aquells que emergeix dels joves universitaris i de les escoles que viuen de ple les contradiccions de les seves expectatives i la miserable realitat que el govern i el poders fàctics posen a la disposició del futur. L’Onada és una “demanda de futur” sense precedents. Mentrestant comencen a arribar de França i Grècia els ecos de lluites similars a la conduïda a Itàlia. L’Onada podria convertir-se en Tsunami.

Lluita de masses anticapitalista a Itàlia‏

per Marco Santopadre

Itàlia: mirant a la tele al Ministre de la por

500 mil persones - obrers, empleats, professors, estudiants – manifestant-se pel centre de Roma tot i la forta pluja; dos milions de treballadors a l´atur a l´administració publica, als serveis, al transport, a l'escola, als aeroports, a les fabriques. I es van despertar els italians, el divendres 17 d'octubre, a consequència de la vaga general proclamada pels tres sindicats de base del pais - CUB, Cobas i SDL - en contra del govern de dretes i de la seva politica econòmica.

Les universitats i els instituts de tota la peninsula ocupats pels estudiants i en molts casos per treballadors i professors, que protesten contra el "pla Gelmini" (la ministra d´educació) que amb una retallada de bilions d'euros per l`educació publica, redueïx les hores d'ensenyament, privatitza les universitats i acomiada 140 mil treballadors del sector.

Fins i tot, les escoles primàries es troben ocupades pels mestres, els pares i els mateixos nens! Un èxit rotund el del sindicalisme independent, controlat per l'esquerra alternativa, mentre els sindicats concertatius proclamen vagues virtuals amb l´únic objectiu de tornar a recollir les molles que cauen des de la taula d'una empresarial rapaç i d'un govern d'extrema dreta que està atacant d'enfront d'alguns sectors del món del treball. A la diana de Berlusconi i de la seva folclòrica però venjativa ministra Brunetta estan els precaris de l´administració pública, gent de 35-40 anys que des de fa anys manté els instituts d´investigació i cientifics amb sous de 700-800 euros.

Ara ni això. "Fora, al carrer!" va manar Brunetta, i els joves que van pensar ser la futura classe dirigent del pais es van adonar d'un dia per a un altre de com va el món en la societat capitalista. La mateixa sort els toca als altres treballadors publics, els quals encara criden 'garantits'. 'A treballar, ganduls!' diuen ministres i els diaris. Les seves liquidacions regalades pel passat govern de centre-esquerra als bancs i a la "finança creativa" els hi menja la crisi, però que importa? Un govern profundament antipopular, sens dubte. Però - gràcies també a la col.laboració de l´oposició' parlamentària i a la ineptitud de les esquerres 'arc de Sant Martí' - per res impopular. Als sondejos Berlusconi conta amb un ampli recolzament a una societat en crisi economica i d'identitat, on per a moltisimes famílies arribar a la quarta setmana del mes és un miracle mes que una esperança.

Els responsables inventen enemics fantasmes, i la ràbia popular, cada vegada mes forta i violenta, en absència d'una hegemonia progressista, els mitjans de comunicaciói la dreta l'orienten cap als mes febles, els gitanos, els immigrants, els marginals. Els quals no tenen veu, tancats en els 'centres d'acollida', amagats. Massacrats per la màfia, com en Castelvolturno. No hi ha dia que un ciutadà estranger, un captaire, un homosexual no sigui acorralat en el carrer per bandes de joves amb el cap rapat i el cap buit, xopats de ideologies feixistes. I hi ha els primers morts, mates dels pogrom de l'extrema dreta quan no directament dels feixistes amb uniforme de policies, o municipals. L´onze d'octubre els 'comunistes', els quals van governar amb Prodi en un dels govern mes antipopulars de la història de la República, van onejar les seves banderes vermelles i van cantar. Orfesi abandonats después de la matança electoral d'abril i la desaparició del Parlament van tornar al carrer, un dia.

Una solitut de masses, van comentar alguns. Uns altres, al revès, es van queixar: "encara els comunistes?". Tranquils, no passa gens! No és Itàlia una democràcia? A més entre ells alguns - Bertinotti, per exèmple- preparen una escisió, per a regalar una nova esquerra postmoderna a aquells hereus del Partit Comunista Italià i de la Democràcia Cristiana que van anar mes llests, i mesràpits, i que per a compartir el poder amb Berlusconi fa un any van inventar el Partit Democràtic. (Com als Estats Units!) Els militars – gairebé 4 mil – es troben carrers, a "cuidar dels ciutadans, a mantenir l'ordre i la tranquil·litat ciutadana".

En realitat a defensar les incineridores i els escombriaires o l'alta velocitat de les legitimes protestes populars. Altre front mes, menjo Afghanistan o Kosovo. I sobretot a recordar que cal tenir por. A la tele hi ha fins a un "Ministre de la por", un còmic molt popular.

El diumenge a la nit la gent riu. Però després tanca bé portes i finestres.

El jutge suspèn la semillibertat a l'ex-activista Jean-Marc Rouillan

A petició de la fiscalia, que considera que ha reivindicat la lluita armada en unes declaracions a la premsa

L'ex-activista d'Action Directe, Jean-Marc Rouillan, ha tornat a la presó (on ja va passar vint-i-un any) després de deu mesos de semillibertat. El jutge de l'aplicació de penes de París l'ha privat de la semillibertat, a petició del fiscal, que considera que Rouillan reivindica la lluita armada en aquestes declaracions, fetes a L'Express. Durant el règim de semillibertat, Rouillan passava la nit i els caps de setmana en una presó de Marsella.

Rouillan tenia prohibit pel jutge de fer declaracions sobre les accions polítiques per les quals havia estat condemnat, l'any 87. Fins ara havia concedit algunes entrevistes, com aquesta de Xavier Montanyà, publicada a VilaWeb el març passat. En totes les entrevistes havia complert el requisit del jutge. A la darrera, la publicada a L'Express, Rouillan manté la mateixa línia de discurs, amb declaracions com aquesta: 'Aclarim les coses: el procés de la lluita armada, tal com va néixer després del 68, dins aquell formidable impuls d'emancipació, ja no existeix (...). Però jo, com a comunista, continuo convençut que la lluita armada és necessària en un moment del procés revolucionari.'

Uns quants mitjans de comunicació francesos les han contextualitzades com si Rouillan defensés la lluita armada o reivindiqués els fets que el van portar a la presó. La privació de semillibertat durarà, pel cap baix, fins el 16 d'octubre. Llavors el jutge haurà de decidir les condicions penitenciàries de Rouillan. Cal tenir en compte que tan sols li mancaven dos mesos per poder obtenir la llibertat condicional.

Com a Marinaleda

Quan fa anys vaig conèixer l'existència d'aquest poble andalús, no em podia creure aquest oasi. Allà els i les ciutadanes tenen ple dret al treball, l'habitatge ( amb la construcció de VPOs que resulten sobre uns 150 euros mensuals de quota ) i la participació en la política i la realitat quotidiana del poble. A més, al consistori encara queden diners per estendre la solidaritat cap a lluites que realment volen la millora de les condicions de vida de les persones, i no l'almoina hereva de la tradició cristiana.

La tasca feta en la solidaritat internacional de Marinaleda és ben coneguda, guanyant-se la participació en els fòrums socials mundials amb nom propi. Els serveis públics són millors que els de qualsevol altre poble. Com a exemple, l'escola bressol. Cada any, l'assemblea de pares decideix quant poden pagar, actualment té un cost d'uns 12 euros mensuals amb menjador inclòs. Aquelles persones que sigueu pares podreu comparar aquesta despesa amb el cost d'una privada.

L'abonament a la piscina del poble costa 1,80 euros anuals ( i per què no afirmar que una piscina pública és ecològica i font de gaudi social? ), les persones majors tenen assistència a domicili, hi ha parcs naturals, instal·lacions esportives, casa de la cultura, equip de ràdio i televisió local...Per a mi, la prova més evident de que tenim raó, és que l'organització col·lectiva, l'apropament dels òrgans de decisió a les persones, i les polítiques socials reals, milloren enormement la qualitat de vida dels habitants d'aquesta població.

Moltes vegades, ens queixem que no plantegem alternatives al sistema imperant, que no hi ha models de societat que emprendre front a aquest capitalisme salvatge que ens aliena i ens fa formar part de la roda de l'explotació i la fam. Sovint se'ns acusa que si algun dia aconseguírem la independència, formaríem un estat igual d'injust que l'actual.

Jo crec que quan més proper a nosaltres estiga el poder, més fàcilment podrem incidir en la nostra societat, i transformar-la per que aquesta sia més justa.

És més fàcil reclamar responsabilitats ( o substituir ) a un representant que coneixes, saber què estàs menjant ( i com s'ha fet aquest menjar ) si s'ha produït a la teua comarca, comprar els productes a persones, i no a cadenes. Aquesta és la independència que pot tindre futur, la que hem d'aplicar en els pobles o allà on s'obtinga representació.

Una independència que millore la vida de les persones, i els done la possibilitat de participar-ne. Per a mi, el camí és clar, més enllà de partits institucionals, interessos creats, xarxes d'explotació d'ultramar, deslocalització, congressos absurds, clientel·lisme... les CUP podrien arribar a proposar un altre model municipal, i a la llarga, de país.

El model de Marinaleda: aplicar una autogestió efectiva i descentralitzar el poder, practicar l'assemblearisme per a les decisions que afecten al conjunt, establir grans àmbits de propietat col·lectiva, garantir el treball amb la gestió eficient dels recursos públics etc.

En definitiva, millorar la vida de les persones, fer pedagogia amb la revolució, ser conscients, nosaltres mateixes, que açò és possible.

Victòria a Irlanda – els pobles prenen consciència

“La victòria del no és una bona notícia per a tots els pobles que lluiten contra les polítiques capitalistes”, va assenyalar el diputat Carolus Wimmer, Secretari de Relacions Internacionals del Partit Comunista de Veneçuela – PCV, en relació al referèndum sobre el Tractat de Lisboa realitzat recentment a Irlanda: “El resultat del referèndum és una demostració de presa de consciència i voluntat d'acció política del poble irlandès, al dir no, rebutgen l'avanç del projecte imperialista a Europa”.

Tot i les pressions, superiors a les quals van enfrontar els francesos i els holandesos, qui van rebutjar, també mitjançant un referèndum, el projecte de la constitució imperialista europea, la classe obrera irlandesa a través del seu vot, es va oposar a la competència desenfrenada dels assalariats, a la pressió sobre la despesa pública i els sous i a la militarització de la Unió Europea”.

A Irlanda, únic país que va sotmetre el tractat a referèndum popular, l'eslògan dels opositors va ser clar: "No a aquest tractat per a assolir un tractat millor".

El tractat de les companyies capitalistes no ha de ser ratificat. Fa falta del debat obert perquè el poble pugui participar i decidir un nou tractat europeu, va recalcar el diputat Wimmer, també Vicepresident del grup veneçolà del Parlament Llatinoamericà, agregant: “Aquests últims anys, als pobles europeus se'ls ha brindat la possibilitat de pronunciar-se sobre la destinació d'Europa, i la seva resposta a les propostes que sorgeixen des de la UE, ha estat negativa”.

Les burgesies europees per fi van a escoltar la veu del poble?, segurament no; ja en reunions urgents sostingudes pels lideris de França, Alemanya i Gran Bretanya es veu la intenció de buscar una “solució no popular” per a imposar un tractat capitalista i militarista, va reflexionar Wimmer, argumentant que no haurà avenir per a la Unió Europea si segueix sent sorda a les exigències del poble, i persisteix en la mateixa línia política.

“No és el moment de maniobres dilatorias ni d'arranjaments jurídics, per a intentar obviar, una vegada més, el vot popular, és l'oportunitat de l'esquerra europea per a traduir aquesta consciència popular anticapitalista en polítiques que canviïn el mapa polític.

El no irlandès és portador de l'esperança d'un nou avenir per a Europa, anhel que els pobles llatinoamericans estan fent realitat en aquest moment”.

L'OTAN va planejar un cop d'estat contra el PC Italià

L'Organització del Tractat de l'Atlàntic Nord (OTAN) va pensar a organitzar un cop d'estat en italia en 1976 per a evitar que el Partit Comunista Italià (PCI) arribés al poder, segons documents de l'Oficina per a l'Exterior (Foreign Office) britànica.

Els documents, fets públics després de trenta anys, van ser desenterrats per un investigador italià en els arxius governamentals en Kew, Surrey. En 1976, la Guerra Freda estava en el seu apogeu, Henry Kissinger era Secretari d'Estat d'Estats Units i la situació política italiana era un desastre. Després de trenta anys de domini del corrupte partit de la Democràcia Cristiana, el país estava llest per a un canvi. El PCI, liderat pel moderat Enrico Berlinguer, era l'única força política que semblava capaç d'oferir-lo.

En una elecció planejada per al 20 de juny de 1976, havia una gran oportunitat que derrotés als demòcrata cristians i liderés una coalició.Un memoràndum secret del Foreign Office datat el 6 de maig de 1976, titulat “Itàlia i els comunistes: Opcions per a Occident”, usava eufemismes sobre una possible tàctica referint-se a ella com “acció en suport d'un cop d'estat o altres accions subversives”.

Els autors admetien que, “per la seva naturalesa, un cop d'estat duria a conseqüències impredictibles”, però afegien que, almenys en teoria, “podria promoure's. D'una manera o d'una altra, es pot contar amb les forces de dreta, amb el suport de la policia i l'exèrcit”.

La idea d'un cop per a enderrocar al PCI o per a evitar que arribés al poder “podria considerar-se atractiva”, però la idea va ser rebutjada com “poc realista”.El creixement del comunisme italià havia preocupat als polítics a Occident tot aquest any. Al gener, Kissinger li va dir a Willy Brandt, el ex canceller d'Alemanya Occidental i capdavanter de la Internacional Socialista, sobre la seva “forta ansietat” per la situació que tenia lloc.

La “naturalesa política” de l'OTAN, va dir Kissinger, cambaría si els comunistes es feien amb el poder en un país de l'Organització.La resta de l'aliança compartia les seves preocupacions. Amb tot i el seu reformismo, el PCI de Berlinguer seguia sent proper a Moscou. El seu major temor era sobre què ocorreria amb la seguretat nuclear de l'OTAN si el PCI arribava al poder.

“Per a posar-lo de forma crua”, com va fer el Ministeri de Defensa britànic, “documents sensibles acabarien a Moscou”. Per al cas, el PCI va acabar segon en l'elecció, amb el 34.3 per cent dels vots enfront del 38.7% de la Democràcia Cristiana.

Repressió política a Irlanda

El Comitè de Solidaritat Catalana d'Irlanda denuncia l'onada de repressió contra militants republicans al Nord i a al Sud d'Irlanda.

Les operacions policials han afectat als membres dels grups del moviment republicà que no accepten els acords de pau amb els britànics en considerar que no acaben amb l'ocupació britànica i la partició de l'illa.

Per altra banda, el passat 16 de febrer el moviment republicà lamentava la mort de l'històric militant Brendan Hughes.

(Font: Catalan Solidarity Ireland Committee)

"D'ençà que s'aprovà el procés de pacificació a Irlanda, de seguida va haver-hi una marginalització conscient i premeditada de totes aquelles persones, col.lectius i partits polítics dins el moviment republicà que no prengueren part en les negociacions per estar en desacord que dit procés pogués comportar una resolució política al conflicte.

Ara fa un mes, el cap de la policia del Nord d'Irlanda (PSNI), va fer pública la seva preocupació sobre la perillositat del Real IRA, els quals setmanes abans havien fet públic un comunicat condemnant la continuitat de l'ocupació britànica i avisant que els atacs contra membres de la policia i altres col.laboradors de l'estat, continuarien en mesura de les circumstàncies del moment.

Aquesta preocupació per part del cap de policia no volia dir res més que, un cop havent fet pública la perillositat del grup armat, li donava oportunitat per crear la sèrie de detencions, controls policials i assetjament que es van produir just el dia després contra membres del 32CSM (Moviment per la Sobirania dels 32 Comtats).

Igualment a la part Sud de l'illa el passat divendres, set membres del IRSP (Partit Socialista Republicà Irlandès) varen ser detinguts després que els mitjans de comunicació haguéssin explicat tota una sèrie de falsos esdeveniments que els inculpaven de formar part d'un complot per segrestar a un empresari i troballa d'armes.

Cinc d'ells han sigut ja acusats de pertànyer a l'INLA (Exèrcit Irlandès d'Alliberament Nacional) amb els càrrecs abans esmentats retirats, doncs no hi havia armes, ni evidència de cap complot.
A més a més la policia del Nord d'Irlanda va entrar a casa d'un dels detinguts que viu al Nord de l'illa, i van escorcollar casa seva emportant-se documents del partit que després van ser donats a la policia del Sud, per ajudar a construir un possible cas contra ell.

Així doncs, aquesta és una clara ofensiva de l'estat per prevenir la organització i creixement dels ideals republicans socialistes entre la classe obrera irlandesa i així intentar desestructurar el moviment republicà combatiu perque no pugui esdevenir una oposició política forta.

Aquests no són fets aillats i s'espera més repressió tan al Nord com al Sud .

Catalan Solidarity Ireland Committee
http://www.catalansolidarity.blogspot.com/"

Mor l'històric militant republicà Brendan Hughes

Per altra banda, el moviment republicà irlandès hagué de lamentar el passat 16 de febrer la mort de l'històric militant Brendan Hughes, "el moreno", antic dirigent de l'IRA Provisional i presoner polític que esdevingué un dels protagonistes de la històrica vaga de fam dels Blocs-H l'any 1981, i que sobrevisqué després de 53 dies de protesta, en un dels episodis que marcarien l'història recent d'Irlanda del Nord.

Conegut i respectat pel seu compromís amb la llibertat d'Irlanda i els seus plantejaments socialistes, els darrers temps havia mostrat el seu desil·lusionament amb la política oficial del Sinn Fein, afirmant que els dirigents havien girat l'esquena a la classe treballadora irlandesa prerferint acceptar llocs de poder en una Irlanda del Nord sota domini britànic. Al seu funeral a Belfast assistiren milers de persones.

Sondejos pronóstican escons per a L'Esquerra en tres Estats Federats de l'Occident

El partit L'Esquerra (Die Linke) inquieta a les grans partits polítics alemanys pel seu avanç i amenaça amb conmocionar el tauler polític si aconsegueix escons en les pròximes eleccions regionals.

Els sondejos esbossen la possibilitat d'un ingrés d'aquesta formació als parlaments de Hesse, Baixa Sajonia – en ambdós països es votarà aquest diumenge - i d'Hamburg, on les eleccions es realitzaran al febrer. Amb aquests èxits, el partit, format l'any passat com unificació del Partit del Socialisme Democràtic (PDS, d'Alemanya Oriental) i de l'Alternativa Electoral Treball i Justícia Social (WASG, dissidents socialdemòcrates d'Alemanya Occidental), consolidaria la seva presència parlamentària en l'Occident, després d'haver assolit entrar en el parlament regional de Bremen, en el Nord-oest del país.Liderat per Oskar Lafontaine, expresident del Partit Socialdemòcrata (SPD) i exministre Federal de Finances sota el govern del Canceller Federal Gerhard Schröder, el nou partit podria arribar a aquest diumenge uns 6% dels vots en Hesse, i 5% en Baixa Sajonia, així com entre 5% i 7% a Hamburg al febrer pròxim.

És a dir, pot superar en tots aquests Estats Federats la barrera mínima del 5% per a obtenir escons parlamentaris.Fins a ara, els grans partits havien relativizado la importància els seus resultats electorals, arribats a en un Estat de menor pes i en un territori d'esquerres. Però l'impacte seria molt gran si L'Esquerra s'imposés en Hesse, un Estat estratègic que alberga a la capital financera d'Alemanya (Francfort) i governat des de 1999 per Roland Koch, cap regional de la CDU (Unió Cristià-Demòcrata).“El partit està en plena corba ascendent. La seva entrada al parlament regional de Hesse o d'Hamburg significaria que comença a establir-se i a guanyar pes a nivell federal”, va estimar el politòleg Nils Diederich.Els socialdemòcrates van optar per tractar amb indiferència a aquest nou competidor, que els va empènyer a dur la seva línia més cap a l'esquerra durant l'últim congrés, però s'inquieten pel seu augment.A nivell nacional, el partit totalitza més de 10% de les intencions de vot, és a dir més que Els Verds i el FDP, gràcies a un discurs en favor de la justícia social i de lluita contra la pobresa.

D'altra banda, L'Esquerra està guanyant en consideració entre l'opinió pública: el 73% dels electors alemanys considera que “Die Linke” almenys “diu les coses pel seu nom”, segons un sondeig de Dimap.Des de l'esquerra més radical es critica l'actitud del nou partit a Berlín, on forma part del govern regional en coalició amb el SPD i la política del qual no és molt diferent a la dels governs burgesos en altres Estats Federats, incloent retallades socials, tancament de biblioteques públiques i reforçar mesures de repressió contra el poble.

A pesar d'aquestes crítiques, el Partit Comunista Alemany (DKP) va decidir donar suport a L'Esquerra en aquests tres Estats, fins i tot amb militants del partit com candidats en les llistes electorals, així que, possiblement, per primera vegada des de fa dècades, militants del Partit Comunista es poguessin convertir en diputats parlamentaris a Alemanya Occidental.

LA INQUISICIÓ DEL SEGLE XXI A ESPANYA

Per: Floren Aoiz.

La Inquisició no va ser un fenomen exclusiu dels territoris dominats per la monarquia espanyola. No obstant això, és la Inquisició espanyola la qual ha passat a l'imaginari col·lectiu mundial com un emblema de la persecució fanàtica de les idees. No és casual, ni producte d'una suposada llegenda negra: els seus crims van ser nombrosíssims i la Inquisició reflectia la filosofía política i l'estratègia dels reis espanyols, i, alhora, va impregnar a l'estat d'un vernís fonamentalista i intolerant que és perfectament perceptible en la política espanyola de 2007. En definitiva, la Inquisició, no com institució històrica amb principi i fi, sinó com a satanització i persecució implacable dels considerats enemics de l'estat i els «diferents», és un senyal d'identitat del nacionalisme espanyol. Com ho és l'esperit de croada, per cert.

El franquisme, que es definia a si mateix com un règim «nascut de la Croada», i que per tant cridava creuada al seu cop d'estat i a la destrucció que va ocasionar, va encarnar fidelment l'esperit inquisitorial. Ho deia el periòdic falangista «Dalt Espanya» en el seu primer nombre després del tancament i robatori de les instal·lacions i rotativa de «La Veu de Navarra»:«Camarada, tens l'obligació de perseguir i destruir al judaisme, a la masonería, al marxisme i al separatisme. Destruïx i crema els seus llibres, la seva revistes, la seva propaganda». A l'ombra de jous, fletxes i altres símbols dels Reis Catòlics i l'Espanya imperial, el franquisme va arribar a acusar de rebel·lió als defensors de la legalitat republicana i va promulgar al febrer de 1939 una Llei de Responsabilitats Polítiques, en 1940 altra de Repressió de la Masonería i el Comunisme, a les quals van seguir, la Causa General a l'abril d'aquest mateix any, la de Seguretat de l'Estat en 1941 i la de Rebel·lió Militar en 1943. La cadena es va reproduir fins al final, doncs tan sols setmanes abans de la seva mort el dictador signava l'ordre d'afusellament de cinc militants antifeixistes.

La «justícia» franquista va crear el Tribunal Especial per a la Repressió de la Masonería i el Comunisme, que més tard donaria lloc al Tribunal d'Ordre Públic, del que prové l'actual Audiència Nacional. La«democràcia» va crear més tard les seves pròpies lleis «especials», ampliant l'espectre de la persecució judicial a tots els àmbits de la vida política i social i arribant fins a la més recent Llei de Partits: noves formes, vells principis. La investigadora belga Christiane Stallaert, que ha comparat els casos de la Inquisició espanyola i el règim nazi, destaca l'obsessió d'ambdós per eliminar la diversitat i homogeneïtzar la societat. Es tractava d'una obsessió centrada en la raça, però com se sap, després d'aquesta obstinació havia raons polítiques evidents (per això els jueus i musulmans navarresos es van oposar a la conquesta espanyola de 1512, i la recent importada Inquisició va ser utilitzada per a perseguir als partidaris de l'Estat navarrès independent).

No és d'estranyar que Stallaert cridi l'atenció sobre el fet que mentre el nazisme ha estat condemnat, existeix una «absència completa de consciència condemnatòria» de la Inquisició, malgrat que els seus crims es van perllongar durant segles. I aquesta és, efectivament, la qüestió. De la mateixa manera que ningú va condemnar mai a Franco i altres criminals feixistes espanyols, i encara que la Inquisició espanyola va desaparèixer formalment en el segle XIX, l'esperit de persecució de la diversitat i recerca de l'homogeneïtat segueix tan viu que mentre escric aquestes línies les forces policials al servei de l'estat busquen i detenen a més de quaranta ciutadanes i ciutadans d'Euskal Herria per a dur-los a les masmorres espanyoles. És a dir, no només no s'ha condemnat aquesta obstinació inquisitorial, sinó que s'ha trasmutat en el «imperi de la llei» d'un supòsit estat de dret. Les acusacions contra els processats són terribles, com ho eren les quals s'esgrimien contra qui queien en mans de la Inquisició.

Han de viure amb «El Mal», que en un temps s'identificava amb el dimoni, la bruixeria, el judaisme, l'islamisme o la «herejía» protestant, i que ara és el independentisme basc, que es presenta com un malèfic i multiforme entramat dominat per la suprema encarnació diabòlica: ETA. Sempre n´hi ha una raó d'extrema gravetat perquè la maquinària inquisitorial s'engegui i triture als enemics del bé. I com ha ocorregut al llarg dels segles, es verterán rius de tinta (tinta «digital» inclosa, és clar) per a il·lustrar les maldats dels perseguits i fer veure a la societat fins a quin punt era necessari extirpar el mal sense contemplacions. Si abans em referia al periòdic basc tancat pels falangistes en 1936,el sumari 18/98 englobava entre unes altres a les persones relacionades amb«Egin», el periòdic assaltat i clausurat en 1998. Canvien les dates, i les formes, és clar. Ara l'Estat espanyol es defineix a si mateix com una democràcia. En l'actualitat, a més, tot s'organitza per a utilitzar els mitjans de comunicació i amplificar la imatge d'un estat fort i ferm. En aquest cas, s'està manejant la informació amb comptagotes per a generar desconcert i provocar deliberatament una sensació d'impotència en amplis sectors de la societat basca.

Un esforç condemnat al fracàs, per altra banda, perquè si alguna cosa evidencia la intensitat de l'aposta repressiva espanyola és la potència de la insurrecció basca i l'estrepitosa derrota de tots els plans de contrainsurgència duts a la pràctica fins a ara. Reflexió aquesta que un servidor fa des de la seva pròpia experiència personal, reviscuda aquests dies quan es compleixen deu anys de la sentència que va condemnar a la llavors Taula Nacional de Herri Batasuna a 7 anys de presó per col·laboració amb banda armada. Malgrat la renovació formal, persisteix el fons autoritari i intransigent d'un nacionalisme espanyol que crea les lleis que precisa i es dota de tribunals especials a mesura per a defensar els seus objectius i atacar a qui no comparteixen les seves tesis. I això no fa sinó aprofundir el vell abisme entre l'Estat espanyol i la societat basca. Tot urpada repressiva ahonda aquest precipici, i allunya més cada costat de l'altre. Aquest estat que ha dit no a una solució política del conflicte insisteix en la via de la força i saca múscul de l'única manera que sap, però comportant-se així no fa sinó mostrar la seva debilitat política. Vivim temps d'Inquisició, i no sembla que això vagi a canviar a curt termini. Aquesta és l'Espanya que alguns volen seduir. L'Espanya en la qual volen que visquem còmodes. L'Espanya que ens diu, amb detencions i empresonaments, que no està disposada a reconèixer-nos com nació.

L'Espanya que, malgrat perdre el seu imperi, encara no ha comprès que és impossible impedir eternament a un poble com el basc que es faci amo de la seva destinació. L'Espanya menguante en la qual va haver un temps en el qual no es posava el sol, que en 1812 es definia com «la reunió de tots els espanyols d'ambdós hemisferis», que després va ser una «unitat de destinació en l'universal»i que en aquest segle XXI s'enfronta a una crisi estructural d'impossible solució mentre el nacionalisme espanyol no abandoni el seu esperit inquisitorial i de croada. L'Espanya que s'està enfangant en Euskal Herria, com ha fet tantes vegades en el passat, com va fer en Flandes o encuba. Qui vol un lloc en aquesta Espanya? Enfront d'una societat basca moderna, integradora i rica en la seva diversitat, madura i farta de no poder prendre les seves pròpies decisions, enfront d'una nació del segle XXI, en definitiva, brama la seva fúria un estat fossilitzat en les seves essències imperials, un estat casposo de Croada i Inquisició, que recorre a la força perquè sent terror davant la possibilitat d'un debat civilitzat en el qual la gent pugui decidir lliurement. La jove Euskal Herria front ala decrépita Espanya, una gran i lliure. La il·lusió de decidir enfront de l'obsessió d'imposar. Al cap i a l'últim, l'anhel de democràcia enfront de la pesada càrrega d'un feixisme espanyol que mai es va enfrontar, i així ens va lligats, al seu judici de Nüremberg.