Georges Ibrahim Abdallah, 24 anys de terror d´Estat

El passat mes d´octubre es compliren vint-i-quatre anys de l´empresonament del militant comunista libanès Georges Ibrahim Abdallah a les presons de l´Etat francès. D´ençà de l´any 2003, quan li fou inicialment concedida la llibertat condicional, continua empresonat en base tot un cúmul d´irregularitats jurídiques producte de la maquinària política judicial francesa i de les pressions israelianes i nord-americanes per impossibilitar el seu alliberament.El 1984 fou detingut a Lió Georges Ibrahim Abdallah acusat de portar documentació falsa i de tinença d´armes i explosius.

Libanès de família cristiana maronita, comunista, antisionista i antiimperialista, Georges Ibrahim formà part del Front Popular d´Alliberament de Palestina, participant en la resistència a l´ocupació israeliana del sud del Líban el 1978, fins que el 1979 fou un dels principals impulsors de la creació de les Fraccions Armades Revolucionàries Libaneses (FARL).

Les FARL, com a organització armada marxista revolucionària i arabista, focalitzà la seua activitat en l´atac a la presència colonial israeliana, nord-americana i francesa al Líban i en col·laborar amb la resistència palestina en la seua lluita per la consecució de l´Estat palestí. Fou, sobretot, a partir del 1982 quan Israel, amb la complicitat de les potències occidentals, inicià l´operació "Pau per a Galilea" d´invasió del Líban, que provocà més de 30.000 morts, uns 45.000 ferits i el genocidi de Sabra i Shatila a mans de la Falange Libanesa, quan les FARL desplegaren una major activitat armada estenent la seua lluita al continent europeu. D´aquesta manera, les FARL executaren el gener de 1982 a Ray Charles, agregat militar de l´ambaixada nord-americana a l´Estat francès, i uns mesos després al segon secretari de l´ambaixada israeliana a París i cap del Mossad en territori francès Yakov Marsimantov.

El cas d´Ibrahim Addallah qüestió d´Estat

Després de la detenció de Georges Ibrahim el 1984, el Govern algerià intercedí per ell davant l´executiu francès i els companys d´organització d´Ibrahim Abdallah realitzaren un segrest per intercanviar l´ostatge i alliberar el comunista libanès. L´executiu francès acceptà, l´ostatge fou alliberat però l´Estat francès no complí l´acord. Dos anys després, Abdallah fou condemnat a quatre anys de presó tot i les pressions nord-americanes i israelianes perquè ho fos a perpetuïtat. L´ocasió per allargar-li la condemna arribà arran d´una sèrie d´atemptats a París reivindicats pel Comitè de Solidaritat amb els Presos Polítics Àrabs i que foren utilitzats per involucrar a Abdallah en la mort de Charles Ray i Yakov Barsimantov, tot i la manca de proves de la seua participació en aquestes dues accions.

El 1987 Georges Ibrahim Abdallah fou condemnat a cadena perpètua amb un mínim de quinze anys d´empresonament, i sembla que en aquesta condemna hi jugaren un paper fonamental les pressions personals fetes per Ronald Reagan i el president d´aleshores de l´executiu francès François Mitterrand.Des de 1999 Ibrahim Abdallah podria estar en llibertat amb la simple aplicació del codi penal francès però, després d´haver presentat la setena demanda de llibertat condicional, es troba encara empresonat al Centre Nacional d´Observació de Fresnes. De fet tot el calvari jurídic patit per Abdallah només ha fet que evidenciar, un altre cop, el caràcter estrictament polític del seu empresonament.

L´any 2003 se li concedí la llibertat condicional, poc després el ministre de Justícia francès, Dominique Perben, ordenà al fiscal general de Pau que presentés un recurs d´apel·lació contra aquesta decisió i com a conseqüència Abdallah continuà empresonat. L´argument per mantenir a la presó Georges Abdallah fou "l´impacte susceptible de provocar-se a França, Israel i els Estat Units amb el seu alliberament". Poc després, una modificació legislativa significà que la posada en llibertat dels presos polítics passava a dependre d´un Tribunal Especial més estretament relacionat amb el poder executiu, i precisament a aquest es dirigiren els serveis de contraespionatge francesos, la DST, alertant en el sentit de que per "la seva personalitat emblemàtica en la lluita antisionista, el seu alliberament constituiria, sens dubte, al Líban un esdeveniment.

Probablement, serà rebut com un heroi quan torni al seu país, però també pels moviments que participen de la lluita revolucionària".El febrer de 2007 Abdallah sol·licità per setè cop la llibertat condicional i el 10 d´octubre d´aquest mateix any la demanda fou refusada. Poc desprès, se li aplicà amb caràcter retroactiu la llei Dati, de febrer de 2008, que permet, pel manteniment de la "seguretat", l´empresonament en institucions especials d´aquelles persones que, tot hi haver complert la condemna, continuïn tenint una "especial perillositat".

Així doncs, George Ibrahim Abdallah continua privat de llibertat a Fresnes a l´espera que el gener de l´any que ve novament un tribunal francès resolgui el seu recurs a la negativa de concedir-li la llibertat condicional. Independentment d´aquesta decisió, el futur de George Ibrahim dependrà de les pressions israelianes i nord-americanes i del grau de submissió, que en vista els antecedents serà ben alt, de la justícia i l´executiu francès. Pres per tres estats, Ibrahim Abdallah ha mantingut sempre a la presó el seu compromís amb els pobles oprimits i amb la revolució social.

Com expressava un comunicat conjunt amb J. Marc Rouillan fet fa uns anys des de la presó "ja no són a les nostres organitzacions combatents les que persegueixen, ja no existeixen, és a la nostra memòria col·lectiva i una part del patrimoni de l´esquerra revolucionària internacionalista. El nostre combat té arrels profundes i antigues". De ben segur que aquesta declaració d´intencions és la que fonamenta la seua "especial perillositat".

MANEL LOPEZ I ESTEVE, LLEIDA

'L'Estat intenta usar les il·legalitzacions com a xantatge permanent a les forces sobiranistes'

Entrevista a Julen Larrinaga. Condemnat per militar en Gestores pro-amnistia.

Nascut a Bilbo, ha conegut en primera persona des de jove -ha estat empresonat dues vegades- el que després ha esta denunciant en la seva tasca dins del moviment pro-amnistia. Un treball pel qual el tribunal especial de Madrid li ha imposat vuit anys de presó.

"... no hi ha cap punt de l'acusació provat, però afirmen que amb tots aquests elements sí que existeix una confluència ideològica amb ETA en un objectiu final, que és «el derrocament d'Espanya al País Basc i la superació del marc constitucional». Però, i qui no pot estar en aquesta confluència? En aquests paràmetres, qualsevol. Fins i tot Ibarretxe. Queda obert tot un ventall d'actuació."

El dimecres 17 de setembre, vint-i-cinc ciutadans bascos van acudir a l'Audiència Nacional espanyola per a conèixer el veredicte condemnatori que se'ls va imposar tant a ells com a Gestores pro-Amnistia i Askatasuna. Uns pocs van ser absolts; la resta, condemnats a diversos anys de presó. La majoria van quedar empresonats immediatament després de conèixer-se la sentència, però alguns han retornat a casa. Julen Larrinaga és un d'ells.

Està a Euskal Herria, però no està aturat; només tornar va fer una compareixença de denúncia de la condemna. I en aquesta entrevista transmet a GARA la reflexió que realitzen sobre la regressió democràtica que pateix Euskal Herria. Tot això, a cinc dies de la manifestació nacional convocada per al dissabte en Bilbao.Tots els encausats anaren a Madrid amb el «petate». Alguns es van quedar allí, i uns altres van poder tornar. Julen Larrinaga va ser-ne un.

Com se sent?

Bé, perquè, clar, jo estic en el carrer, però això no pot amagar sensacions com la indignació davant el contingut de la sentència i la forma en la qual s'ha procedit a l'empresonar a companys que, al cap i a la fi, estaven en la mateixa situació que la resta. S'ha adduït risc de fugida, quan era evident que no havia cap.Sobretot, sento indignació amb el contingut de la sentència. En l'aspecte jurídic, però també en el polític. De les tres sentències que s'han emès fins a ara després dels macrojudicis polítics a l'Audiència "Nacional" [abans van ser el «cas Jarrai-Haika-Segi» i el sumari 18/98], aquesta és la més pobra en contingut jurídic, arribant a límits gairebé insospitats en la individualizació de la condemna.

En la compareixença posterior a conèixer-se la sentència es va denunciar que hi ha persones que han estat empresonades per referir-se als presos com «presos polítics bascos».

Exactament. En tenen prou amb haver-nos reconegut com a militant de Gestores. I per a reforçar aquest element -perquè el Suprem té una doctrina en la qual només amb les declaracions d'un processat no és suficient-, es recullen aspectes que apareixen en la sentència: «Es reconeix membre de Gestores, però parla de presos polítics bascos, o que en l'Estat espanyol existeix la tortura, o denuncia la situació de llibertats democràtiques». És ridícul, perquè des del primer dia vam reconèixer que érem militants de Gestores, vam reconèixer quins van ser les raons que ens van dur a militar-hi i vam reconèixer com hi hem militat.I per a individualitzar el delicte els val una conversa telefònica en la qual es diu: «La megafonía està lligada». Cal posar això en una sentència! Són uns elements d'una pobresa increïble.

Però la sentència també desestima les acusacions de Garzón.

Sí, desestima els deu punts de la seva teoria del «tot és ETA». Però diu que hi ha «una confluència ideològica», i, sobre la base d'això, diu que Gestores és part d'ETA.Arriba a una conclusió impressionant: no hi ha cap punt de l'acusació provat, però amb tots aquests elements sí que existeix una confluència ideològica amb ETA en un objectiu final, que és «el derrocament d'Espanya al País Basc i la superació del marc constitucional». Però, i qui no pot estar en aquesta confluència? En aquests paràmetres, qualsevol. Fins i tot Ibarretxe. Queda obert tot un ventall d'actuació.

Que la sentència estava presa per endavant s'estava denunciant des del primer dia...

Tenim el convenciment que respon a una decisió d'Estat: Emprendre una via global de criminalització, il·legalització i persecució primerament contra l'esquerra abertzale, però, amb l'efecte de l'acordió, deixant la porta oberta per a arremetre contra altres sectors del país. Per això diem que no es trencarà la cadena d'il·legalització; no hi haurà un tribunal que plantegi el contrari, perquè l'Estat no ho permetrà.

En certa manera, al refusar a la clàssica defensa jurídica també es va obrir una nova via, o no és així?

Perquè la resposta vagi en línia ascendent, per a una major eficàcia en la denúncia política, vam entendre que no es podien repetir els mateixos esquemes. Apostem per pujar el llistó i situar tota la càrrega en la denúncia política, perquè pensàvem que, en cas contrari, s'alimentava un debat fals, que és el que li interessa a l'Estat: posar-te a la defensiva perquè tu demostris que tens dret a funcionar políticament. I això és inacceptable. L'exercici de drets civils i polítics no pot ser fiscalizable per un tribunal especial.

situar el debat aquí, en la il·legalitat de l'actuació repressiva de l'Estat.A més, el primer que es va prendre malament aquest rebuig a la defensa jurídica va ser el propi tribunal. Li va molestar realment. Es va sentir atacat i això el va obligar a jugar a la defensiva, com va demostrar el primer dia de la vista quan la presidenta va agafar la paraula per a dir que «aquí no s'està jutjant al tribunal ni a l'Estat, els recordo que els estem jutjant a vostès». Això es repeteix al final del judici per part del fiscal, quan en gran part del seu al·legat final es va dedicar a desprestigiar la nostra decisió.

Alguns mitjans espanyols han apuntat que la sentència es va escoltar sense protestar. Pel que sembla, esperaven altra cosa.

una línia coherent amb la decisió que prenem, independentment de la lectura que tenim sobre aquests tribunals d'excepció, vam decidir anar-hi no per a legitimar-lo, sinó per a demostrar per què ha de ser tancada. Jugar en la seva propi terreny, però per a continuar amb la denúncia política.Seria contradictori parlar de l'Audiència "Nacional" durant 30 anys i que després, quan tenim l'oportunitat de dir-lo en el propi tribunal, callem. Vam anar a demostrar que cap represaliat es quedarà sol i que seguirem donant la cara. S'equivoca el que pensi que per una sentència desaparèixerà el moviment pro-amnistia.

Abans de conèixer la sentència van afirmar que suposaria un «xec en blanc a la repressió».

En retornar de Madrid, van afegir-hi que es tracta d'un «xec en blanc sense fons».Ho diem perquè l'Estat sí que està fent una aposta perquè aquest xec tingui fons. Després del procés, l'Estat diu als interlocutors de Batasuna allò de «us aneu a assabentar». Clar que ens estem assabentant! L'aposta que està fent és la de tancar totes les vies polítiques i activar una repressió brutal sobre el moviment independentista. I amb un missatge de dir: «Això és el que hi ha: o es condemna a ETA i feu política com us dic, o, si no, us queda el no-res».És en aquest sentit en el qual l'Estat intenta que el xec tingui fons: autoritzar la repressió més brutal com a xantatge permanent a les forces sobiranistes en la seva actuació política. I ho fa plantejant a més un debat que és fals: «Si condemneu a ETA, podeu fer política; mentre que no ho feu, tots a la presó». Es planteja un debat fals, perquè intentar fer una lectura del conflicte només sota la prisma de la lluita armada és quelcom profundament equivocat.

Cita la qüestió de la condemna a ETA. Hi ha hagut polítics que han criticat que es demani solidaritat amb els condemnats de Gestores i no se censuri a l'organització armada.

És la consigna-parany del Govern. En primer lloc, perquè vol equiparar la violència d'ETA amb la de l'Estat, quan no tenen gens que veure. ETA és clandestina i no està lligada a cap òrgan de govern. El Govern, suposadament, té un marge d'actuació democràtic i ha d'estar sotmès a uns poders de control, i té recursos com els jutges, les policies o l'Exèrcit. La violència d'Estat és molt més immoral èticament i criticable democràticament que qualsevol pràctica d'una organització clandestina. És inadmissible que s'equipari la pràctica de la tortura d'un Estat amb la violència d'una organització clandestina. Nosaltres denunciem les conculcaciones de drets d'un òrgan de poder.

Per què afirmen que legitima la repressió?

Ells parlen que «cal obrir una era de deslegitimació de la violència». Això, per a nosaltres, és un eufemisme de legitimació de la repressió. Així, es planteja un eix ideològic que és l'actuació de l'Estat de Dret, donant per descomptat que això existeix. I com es produeïx aquesta actuació? Creen una alarma social, a nivell ideològic, amb els mitjans de comunicació, i després canvien les lleis. I ho fan perquè dominen el poder judicial, el legislatiu i l'executiu. S'acullen a una cobertura ideològica i actuen per via legal. Des de 1997, per exemple, hi ha hagut al voltant de vint-i-set canvis en la legislació penal. I a això li diuen Estat de Dret.

Vertebrar el col·lectiu de represaliats polítics, el pròxim repte del moviment pro-amnistia

Quina perspectiva deixa la sentència per al moviment pro-amnistia?

Deixa una situació greu de criminalització, encara que no és nova. No podem obviar que duem ja set anys de criminalització de facto, des que Garzón decreta la suspensió d'activitats que és, al seu torn, un eufemisme de la il·legalització.Ara, la diferència és que s'obre una possible via perquè, amb sentència en mà, Interior, en les seves dues versions, actuï contra militants a nivell local. I aquest és el nou salt que podria produir-se amb Askatasuna. En aquesta via, està clar que n'arribaran d'altres i que ocorrerà el mateix.

Alternativa?

No es pot plantejar una resposta frontal davant una força bruta; ha de ser obliqua, de denúncia política, de crítica. Considero que el problema està en la lectura global que ha de fer el moviment popular. La situació és que a cadascuna de les lluites populars sectorials se li ha posat un topall. És similar en tots. És igual que sigui medioambient o euskara. Quan es plantegen en tots els sectors unes dinàmiques, el límit és el mateix. I quan et passes et «trenquen» amb els mateixos elements amb que estan atacant a l'esquerra abertzale, siguis qui siguis.La lectura ha de venir sobre què cal fer com moviment popular, cadascun en el seu lloc, per a acabar amb aquest autoritarisme, amb aquesta imposició. Caldria fer una lectura o una actuació conjunta que es converteixi lluita ideològica i de masses. Perquè és un problema de deterioració de la situació democràtica, i cal acumular forces per a posar límits a aquesta repressió.

I quant al moviment pro-amnistia, en concret?

Creiem que ha de passar per la seva pròpia vertebració, parlant dels represaliats. Represaliats entesos com a presos, ex presos, familiars de presos, gent que ha experimentat la pràctica de la tortura en el seu cos, detencions, il·legalitzacions, judicis, deportacions... Cal explicar que aquí hi ha un col·lectiu de represaliats que està format per milers de persones, i que exigirem també una reparació històrica. I això et dóna possibilitats per a enfrontar ideològicament aquesta lectura parcial i unilateral de les víctimes. La memòria històrica, que ho sigui per a tots.

Gari Mujika, diari GARA , 29 de setembre de 2008

Proves sobre la tortura espanyola

I part



II part

La negació de la tortura

per Carlo Frabetti

La tortura, la més repugnant forma de repressió i d'abús de poder, és òbviament incompatible amb l'Estat de dret, i per això en les seudodemocracias a l'ús la seva pràctica sistemàtica mai és reconeguda.

Però negar l'evidència de la tortura és cada vegada més difícil. Cada vegada requereix major cinisme per part del poder i major necedad per part de qui es creuen les seves mentides i omissions, doncs el coneixement dels fets objectius --els obstinats fets-- està, cada vegada més, a l'abast de qualsevol que tingui accés a un ordinador.

Avui dia, negar la tortura és com negar l'Holocaust: requereix el mateix grau d'obcecació o perversitat. Fa tan solament una dècada, per a comprovar que la tortura és una pràctica sistemàtica i impune (el que equival a dir que és una estratègia política), calia emprendre una difícil labor d'investigació. Però en l'actualitat les evidències són tan aclaparants com fàcilment accessibles, i negar-se a veure-les o a treure les conclusions pertinents equival a ser còmplice de la major de les infàmies.

N'hi ha prou amb entrar en la pàgina web de la Coordinadora per a la Prevenció de la Tortura (http://www.internostrum.com/tradurl.php?linkdesc=&direccio=es-ca&inurl=http://www.prevenciontortura.org/), que inclou a més de quaranta organitzacions de tot l'Estat espanyol (associacions pro drets humans, cristians de base, familiars de presos, etc.), per a, a partir d'aquí, realitzar una recerca tan senzilla com esclarecedora. N'hi ha prou amb preguntar-se per quina la Guàrdia Civil i el Ministeri de l'Interior no surten al pas d'acusacions tan greus i notòries com les formulades per Anika Gil en La pilota basca (un documental exhibit en els cinemes comercials i vist per centenars de milers d'espectadors) per a comprendre que solament hi ha una resposta possible. N'hi ha prou amb llegir els informes d'organitzacions tan poc sospitoses de radicalisme com Amnistia Internacional o la pròpia ONU per a adonar-se que alguna cosa olora a podrit en la nostra suposada democràcia.

Per això en un futur immediat assistirem, pel que fa a la tortura, a un canvi d'estratègia. Quan ja no sigui possible negar-la --i ja no ho és--, s'intentarà minimitzar-la. No és casual que en els últims temps comencin a veure's en la televisió ignominioses escenes de maltractaments gravades per les càmeres instal·lades en comissaries i cuartelillos, i tampoc és casual que alguns casos de corrupció i abusos policials siguin airejats insistentment pels mitjans de comunicació. Quan els símptomes ja no poden ocultar-se, s'intenta falsejar el diagnòstic. Ara pretendran fer-nos creure que els casos de brutalitat policial són aïllades excepcions que confirmen la regla democràtica, i que la llei els persegueix amb el major rigor.

Ara que la negació ja no és possible, els quatre poders (el legislatiu, l'executiu, el judicial i el mediàtic) intentaran relativizar la tortura i els maltractaments centrant l'atenció en alguns casos curosament triats, amb l'esperança que els arbres ens impedeixin veure el bosc. Però no ho aconseguiran: es pot enganyar una vegada a tot el món i totes les vegades a una persona; però no es pot enganyar totes les vegades a tot el món. Hi ha massa preguntes sense resposta, massa acusacions no desmentides, massa imatges tan inesborrables com la del rostre desfigurat de Unai Romà, massa testimoniatges tan escruixidors com el d'Amaia Urizar, violada per un guàrdia civil amb una pistola. I avui, gràcies a Internet, articular en un quadre coherent i significatiu les dades que el poder intenta dispersar està a l'abast de qualsevol.

Qualsevol text de denúncia pot convertir-se en un hipertexto, i aquest mateix article es ramifica en els quals cito a continuació, que al seu torn remeten a altres fonts a les quals es pot accedir sense més que prémer una tecla. Per a no assabentar-se del que succeïx, ja no n'hi ha prou amb mirar cap a altre costat: cal tapar-se els ulls i les orelles, com els micos de Confucio. I cal tapar-se la boca amb ambdues mans per a no cridar demanant el cap dels culpables.

Textos associats:

El significat de la condemna (www.rebelion.org/notícia.php?aneu=64959)

La mula i el bou (www.rebelion.org/notícia.php?aneu=59229)

La germanor de les víctimes (www.rebelion.org/notícia.php?aneu=27261)

La impunitat de la tortura (www.rebelion.org/notícia.php?aneu=26604)

Si jo fos guàrdia civil (www.rebelion.org/notícia.php?aneu=9537)

La covardia dels llops (www.node50.org/contraelimperio/rtf/137.rtf)

El valor de les víctimes (www.node50.org/contraelimperio/rtf/136.rtf)

El silenci dels llops (http://www.nodo50.org/contraelimperio/rtf/130.rtf)

En vaga de fam per a reclamar el tercer grau penitenciari

Amadeu Casellas porta gairebé trenta anys empresonat

L'anarquista Amadeu Casellas és, segurament, el presoner més veterà del país. Va ingressar a presó per primera vegada el 1979, per robar a sucursals bancàries amb intimidació, i avui encara hi és. El 23 de juny va començar una nova vaga de fam com a protesta per la seva situació penitenciària, perquè, segons el codi penal, les penes no poden superar els vint anys de presó i ell en porta gairebé trenta. Diu que continuarà la vaga fins aconseguir el tercer grau o una rebaixa de la condemna.

El codi penal preveu que es pugui concedir el tercer grau penitenciari sempre que s'hagin complert les tres quartes parts de la condemna i es mostri una conducta favorable. Amadeu Casellas explica que compleix aquests requisits i que, a més a més, té una oferta de treball i un entorn familiar disposat a ajudar-lo en la seva reintegració social. Les autoritats penitenciàries, però, no li han rebaixat la pena ni li han donat el tercer grau apel·lant que Casellas ha trencat la condemna unes quantes vegades i s'ha fugat.

Amadeu Casellas, que ha perdut vint-i-tres quilos, també vol denunciar, com ha fet en altres ocasions, les males condicions en què viuen els presos catalans i l'actuació de les juntes de tractament i dels equips mèdics de Quatre Camins. És per això que s'ha començat una campanya de solidaritat que anima a escriure cartes a Casellas i a pressionar les autoritats penitenciàries a través d'escrits i concentracions.

En aquesta entrevista, feta el 2001 pel diari El 9 Nou, Casellas afirma, rotund, que 'les presons són fàbriques de psicòpates i delinqüents', i en aquesta altra, feta el 2004 per La Vanguardia, Casellas explica com es viu a la presó, després d'haver passat per la majoria de les del país, i denuncia actuacions del funcionariat penitenciari.

Comunicat sobre la situació d´Amadeu Casellas

Amadeu Caselles ja porta més de 20 dies en vaga de fam, aquesta es la segona vaga que empren per a reclamar que compleixin les seves pròpies lleis. La primera vaga la va començar el dia 28 d'abril reclamant l'aplicació del límit de compliment màxim, que és de 20 anys (Amadeu porta 22 anys empresonat).

Aquesta vaga la va finalitzar el passat 10 de maig, quan el director de Quatre Camins li va prometre estudiar les possibilitats que fins ara se li havien negat. No se li concedeixen permisos, ni tercer grau, ni llibertat condicional tot i complir amb els requisits necessaris (evolució positiva, sense causes pendents, 3/4 parts de la condemna complertes sense sancions, contracte laboral, arrelament familiar, ...). Tant el Jutjat de Vigilància Penitenciaria com l'Audiència Provincial de Barcelona utilitzen un quebrantament de condemna de l'any 2002 per negar-li tots aquests beneficis.

Com ja va dir el propi Amadeu, la paralització de la vaga estava subjecte a que les promeses del director fossin complertes. Ara ens trobem en el mes de Juliol i la situació continua sent la mateixa. Per aquest motiu Amadeu torna a estar en vaga de fam des del 23 de juny, denunciant a més a més la impunitat amb la que actua el equip de tractament del Mòdul III de Quatre Camins i el seu director.

El passat dilluns 7 de juliol, es va anar als jutjats de Manresa, per a esbrinar en quin punt es troben els tràmits per a la limitació. Vàrem parlar personalment amb la jutgessa i aquesta es va comprometre oralment a dictar resolució el més aviat possible. Com sempre la burocràcia ho fa alentir.

Aquest dilluns hem tornat anar a veure Amadeu, que es troba des del 8 de juliol a la infermeria de Quatre Camins a causa de la vaga. Ens va explicar que ja ha perdut 15 kg i que esta aguantant perquè esta prenent glucosa. Ara bé, diu també que depèn del que faci la jutgessa, deixarà de prendre la glucosa i Institucions Penitenciaries necessitarà una ordre judicial per subministrar-li aliments.

Però aquest cas no es aïllat, hi ha persones, com ja hem denunciat molt cops, que entren a la presó per petites causes, però un cop a dintre, per reivindicar els seus drets les condemnen a perpetuïtat.

Ara cal que no ens oblidem del Amadeu, perquè ara que s'està jugant la vida amb aquesta vaga, necessita més que mai el nostre suport. A l'Amadeu fa més d'una setmana que no li donen cap carta, per això fem una crida a la solidaritat.

Escriu als presxs, enderroca els murs de la repressió:
Amadeu Casellas Ramón

C.P. Quatre CaminsAp. de Correus 335

08400 Granollers

La CPT denuncia la pràctica generalitzada de la tortura a l'Estat Espanyol

En l'informe, presentat a Madrid el dissabte 31 de maig, es recullen 319 casos coneguts l'any 2007, que afectaren a 689 persones, així com 271 casos d'anys anteriors denunciats l'any passat que afectaren a 393 persones. En aquest sentit, la CPT ha volgut destacar que cal tenir en compte que molts casos de tortura i agressions per part dels cossos de les FSE o funcionaris de presons no són denunciats, ni davant dels tribunals ni davant cap altra instència pública o privada,ja sigui per amenaces o per por a represàlies.

Segons ha anunciat, la Coordinadora va començar a fer aquests dossiers en l'any 2004 i des de llavors la xifra d'afectats ha augmentat considerablement.Durant aquest temps, s'ha recollit notícia de casos ocorreguts des de 2001, un total de 2458 casos que han afectat a 5142 persones.
Els principals afectats per les tortures han estat els qui disposen de més indefensió: immigrants i detinguts sota règim d'incomunicació, és a dir tots aquells detinguts per motius polític.

Pel que fa als casos de l'any passat, una gran part foren als Països Catalans, on s'han conegut 67 casos al Principat (afectant a 144 persones), 28 casos al País Valencià (56 persones), i 7 casos que han afectat a 7 persones. Un total de 102 casos denunciats que afectaren a 207 persones. Al Principat destaca el nombre de casos de tortures a mans dels Mossos d'Esquadra, el cos policíac autonòmic dirigit per Joan Saura, que ha registrat 77 denúncies, arribant a igualar i superar els pitjors nivells de la Guàrdia Civil i la Policia espanyola de maltractes contra ciutadans catalans. També destaca l'alt nombre de denúncies contra policies locals, que en els darrers anys han assumit cada vegada més tasques repressives.

Pel que fa al ratio de denuncies per habitant, el Principat de Catalunya és una de les zones on es registra un nombre més elevat de denúncies de tortures dels cossos repressius, només per sota de Ceuta, Melilla i el País Basc, les zones on l'Estat fa un ús més intensiu de la voiolència repressiva, junt amb Madrid, on hi ha les principals instal·lacions.carceràries, judicials i policials on són traslladats bona part dels detinguts, especialment per motius polítics.

Així mateix, la Coordinadora ha assegurat que des del Govern espanyol no només es garanteix la impunitat amb pràctiques com la incomunicació o l'arxivament massiu sense investigar de les denúncies, sinó que es segueix la política d'afirmar que "el que diu l'enemic és mentida" perquè els casos de tortura perdin credibilitat, i d'aquesta manera els torturats que s'atreveixen a denunciar-ho són acusats al seu torn, reforçant-se així la impunitat dels torturadors. Aquesta política de donar cobertura als torturadors ha estat especialment reforçada amb les declaracións del ministre Alfredo Pérez Rubalcaba en alguns dels pocs casos que han arribat a la opinió pública.

Finalment, durant el passat any la CPT va tenir coneixement de la mort, almenys, de 105 persones que es trobaven sota la custòdia de funcionaris de policia o de preson.

Contingut íntegre de l'informe (pdf, cast)

L´empresonament d´en Franki genera una onada de solidaritat

Tan bon punt es va saber la notícia que el Constitucional havia rebutjat el recurs presentat fa dos anys i mig pels advocats d´en Francesc Argemí, Franki, la solidaritat va començar a escampar-se arreu dels Països Catalans. Una concentració va reunir una vuitantena de persones el dia 24 a davant de l´Ajuntament de Terrassa on se celebrava el ple municipal. A més, ja hi havia convocada, des d´un primer moment, una manifestació a Barcelona pel proper dissabte 10 de maig a les 18 hores.

En el moment de tenir notícia de l´entrada a presó d´en Franki van ser convocades noves concentracions. En concret, en el moment de tancar aquest número de L´ACCENT, el dilluns 28 s´havien produït concentracions a Terrassa i a Barcelona, aquesta última amb violentes càrregues dels Mossos d´Esquadra contra les persones que s´havien anat concentrant espontàniament en suport al militant terrassenc.

Ultratge a la bandera espanyola

Dues setmanes després que el Tribunal Constitucional espanyol ratifiqués la condemna a 2 anys i 8 mesos de presó contra en Franki, els mossos el detenien el passat dilluns 28 d´abril i el conduïen a la presó Model de Barcelona.

Oficialment, el motiu esgrimit per la seva detenció, produïda sense avís previ als seus advocats, ha estat el "risc de fuga", però el cert és que en Franki havia estat complint amb tots els requeriments judicials des del primer moment.

En Franki va ser jutjat i condemnat ara fa quatre anys, per uns fets corresponents a la Festa Major de Terrassa de 2002, quan una cercavila festiva que demanava la retirada de les banderes espanyola i europea de l´Ajuntament egarenc va ser durament reprimida per la policia municipal. Mesos més tard, aquests mateixos agents van presentar una denúncia acusant a dues persones d’agressió a l’autoritat. Un d´aquests agents va reconèixer després que havia denunciat en Franki perquè li havien passat el seu nom i cognoms escrits en un paper.

El jutge encarregat del cas va ser Enrique Rovira del Canto, antic fiscal militar durant la dictadura que va esdevenir jutge amb la transició, i que va condemnar en Franki per delictes de "desordres, atemptat a l´autoritat i ultratge a la bandera espanyola". Segons el text de la condemna "no se podía acreditar la participación de los acusados en los hechos", però com que segons la policia estaven allà "ho podrien haver fet".
No arronsar-se davant un "càstig exemplar"

Suport Antirrepressiu de Terrassa i Alerta Solidària han coincidit a qualificar l´empresonament com una mesura de "càstig exemplar" contra en Franki i "contra totes aquelles persones actives, solidàries i compromeses", per defensar el dret a "pensar lliurement i a actuar en conseqüència". També han fet una crida a presentar mocions als ajuntaments, recollir signatures i adhesions a la campanya solidària, així com a dur a terme "accions descentralitzades" arreu del territori.

On són les càmeres de la comissaries de la Guàrdia Civil?

per tribuna catalana

Ja ben entrats al segle XXI i amb l'inici d'un nou any, dos episodis de possibles tortures a les comissaries de la Guàrdia Civil d'Euskadi han fet saltar l'alarma pública que aquestes pràctiques contràries als drets humans es puguin estar produint encara avui dia a l'Estat Espanyol. Igor Portu, presumpte membre d'ETA ha estat ingressat a la UVI de l'Hospital de Donostia i en un comunicat mèdic del mateix hospital s'ha informat que el jove basc ha ingressat en estat greu, dues costelles trencades, perforació pulmonar, hematomes arreu del cos. Eusko Alkartasuna, Ezker Batua i Aralar ja han demanat una investigació per tal d'aclarir els fets i és que mentre altres cossos policials, com els Mossos d'Esquadra o l'Ertzaintza, han iniciat un procés per installar càmeres a les dependències policials, a la Guàrdia Civil sembla que de moment s'hi resisteixen.

El cas d'Igor Portu ha aixecat polseguera ja que fa només uns dies, un altre detingut per presumpta pertinença a ETA, Gorka Lupiáñez, segons va publicar el diari Gara, va denunciar també haver patit tortures mentre estava incomunicat en mans de la Guàrdia Civil. Segons el diari Gara, Lupiánez va patir vexacions de tot tipus: va rebre cops al cap, li van posar una bossa que l'asfixiava i li van posar un pal pel forat de l'annus. Aquests dos casos tan seguits han fet tornar a sortir a l'actualitat el tema de la tortura a l'estat espanyol que organitzacions com Amnístia Internacional o Human Rights Watch fa temps que denuncien.

De moment, el que caldria preguntar-se és on són les càmeres i les cintes enregistradores dels interrogatoris als membres d'ETA. I és que seria molt més senzill aclarir aquesta greu situació si en totes les comissaries hi haguessin mecanismes de control ja que la transparència seria clarament més nítida. De moment, el tripartit basc ja ha demanat que no es permetin més aquests tractes a les comissaries i que, per sobre de tot, s'investiguin adeqüadament les denúncies.