Crisis capitalista, transició al socialisme i intel·lectuals combatents

per Ernesto Wong Maestre

Insòlit! exclama el company Fidel en la seva última reflexió quan observa i estudia el que està ocorrent en el sistema imperialista de dominació. Utilitza la contractació de forma irònica. Fabulós. Ell mateix -des de cap a un temps enrere- ja venia reflexionant sobre els diagnòstics estudiats sobre paper nefast, en les economies dels països, del cridat capital especulatiu i del comerç mundial a través de purs papers. En efecte, per a Fidel no, però sí per a milions de gent embaladida amb la televisió burgesa i , resulta increïble el que observen diàriament i els significa poc, la qual cosa ens fa recordar aquells ciutadans de la pel·lícula La Màquina del Temps dels anys seixanta que vivien com zombis i es movien al so de les sirenes dels monstres. Avui, el monstre Bush usa les seves sirenes del xantatge, del suborn i de la demagògia. Caldria esperar a veure què fa el poble nord-americà.

Doncs bé, qui no es recolzi en la teoria leninista de l'imperialisme i en la desenvolupada pels seus seguidors, incloent les alertes i reflexions de Trotsky sobre perquè de la revolució permanent, les interpretacions d'Ernest Mandel i les del Che quan va llançar el seu Missatge a la Conferencia Tricontinental, o les de Borón en Imperi i Imperialisme, entre molts altres, no podria formar-se una idea clara de tot el que està ocorrent en el sistema imperialista. Sense aquestes reflexions serà impossible comprendre el que ocorre en les entranyes del monstre i sense la teoria leninista de la revolució social i del poder no podria predir-se el futur -amb més o menys capacitat d'encert- dels processos socials. Fins i tot, sempre cal recordar a Bolívar quan bé d'hora va alertar que els Estats Units semblaven ser destinats per la providència per a omplir de mort i misèria a l'Amèrica. Insisteixo en Lenin doncs considero que és el gran absent en molts de les anàlisis que escoltem o llegim en el debat actual, i va anar precisament ell qui va donar inici al pensament crític contrahegemónico en plena expansió imperialista. Lenin va anar "un gladiador de mil batalles" va considerar Fidel enmig d'aquell "procés de distensió" entre Estats Units i la URSS de la dècada dels 70 .

Hi ha diversos processos en curs -de les més diverses combinacions- que ens han de servir per a comprendre, explicar i predir les conseqüències d'aquesta anarquía imperialista i clima de desassossec social en les entranyes de les societats cridades "desenvolupades". Un primer procés, podria apreciar-se en els processos de centralizació i concentració del capital en els seus més disímiles formes i amb els resultats més contradictoris, expressats, ja sigui entre el poder econòmic i el poder polític, o entre aquests poders i l'opinió pública d'aquestes potències, o entre els poders econòmics de diversos signes en pugna.

Un segon procés, està a la vista i resulta d'una combinació sui generis: la tendència creixent de detenir el curs dels capitals del cridat Tercer Món cap als centres financers mundials, la qual està determinada per una clara decisió (per diversos motius i causes) de les poderoses transnacionals d'allotjar i invertir els seus capitals amb major rendibilitat i fins a amb major estabilitat, en les potències emergents del sud, així com les mesures sobiranes preses per aquestes emergents potències i països que se'ls articulen d'una o altra forma, per a evitar grans fugides de capitals cap al nord.

Un tercer procés, incideix en les decisions d'avui de les poderoses empreses com ho són les reals expectatives de recessió i possible fallida d'alguns tipus de monopolis industrials en diverses parts del món i no només dels seus bancs, doncs fins a ara es parla de" crisi financera" encara quan les indústries fusionades al capital bancari no han trencat, sinó que es troben en trànsit cap a una forta recessió, qüestió qualitativament diferent a una veritable i insalvable "crisi del capitalisme financer" compresa sota el paradigma leninista.

Un quart procés, de molt pes és altra combinació de realitats -de certa forma oposades al sistema imperialista- donades per la puixant economia socialista xinesa, la creixent força i estabilitat de Rússia, i l'acció mancomunada d'aquestes potències -influint sobre altres menors- en l'escenari mundial; i un cinquè procés, vinculat a tots els anteriors, és la creixent tendència mundial a construir noves formacions socioeconòmiques no capitalistes i legitimar més la via socialista per a afrontar les necessitats i cada vegada més fortes demandes socials, sobretot, en l'ampli i ric món del sud.

La combinació d'aquests processos -entre altres conseqüències- està conduint a les oligarquias i a l'elit dominant del capitalisme especulatiu a un estat d'ansietat cada vegada més frenètic per a buscar embolsillarse els aportis de capital, per a tractar de robar-se els diners públics que és tot aquest cabal de diners aportats pels governs capitalistes, no per a salvar als pobres sinó per a enriquir més als seus caps de classe, per a tractar de pal·liar la cridada crisi financera, que no és més que una de les formes d'emmascarar-se i expressar-se les contradiccions insalvables dintre del sistema capitalista, en la seva última fase, la imperialista. Evidències d'aquests cinc processos, decisius per a comprendre l'actual conjuntura mundial, poden trobar-se i omplir-se milers d'arxius de la computadora.

No obstant això, per a qualsevol analista podria resultar contradictori o simptomàtic escoltar a Bill Gates, enmig d'aquesta "tempesta financera" septembrina i octubrina -ara com ara-, dir que en Estats Units no hi ha crisi econòmica. Creo que no ha de tirar-se a un costat aquesta opinió a l'analitzar la situació. Serà que hi ha sectors o grups de capitalistes nord-americans que estan sent molt beneficiats amb la" crisi financera" i esperen sortir enfortits d'aquest desastre en una esfera o branca del capitalisme? a quina branca o sector de l'economia pertanyen aquests grups de la classe dominant? -podria preguntar-se Marx si encara visqués.

I si és així, quin paper ocuparan en el pròxim govern d'Estats Units per a tractar d'evitar el col·lapse final o per a projectar-se rebutjant les opcions de guerra i tirant a un cistell les estratègies de l'assassina "guerra preventiva" de Bush i les seves secuaces? Quins sectors dominants del capitalisme mundial estan participant i beneficiant-se de la distribució de la gran borsa de capitals (bilions de dòlars) trets de les arques públiques? s'aproxima el món a un estat de anarquía del sistema imperialista o d'inestabilitat política -com diria el propi Lipset- del com no es podrà sortir sinó transformant aquest sistema? quins tipus de potències, en el gairebé consolidat món multipolar, començaran a predominar en el futur sistema?.

Forts i significatives evidències, relacionades amb el segon procés poguessin trobar-se en les intenses reunions, projectes i decisions que governants del món del sud estan impulsant en l'esfera de les finances. En La nostra Amèrica, les iniciatives del Comandant Chávez i les fortaleses de la Revolució Bolivariana, marquen la pauta. El Banc del Sud, el Banc de l'ALBA, els cridats Bancs Binacionales, la política de Control Estatal de Canvi, entre uns altres, són fets reals o projectes en curs. Són temes diaris en aquests dies, pertot arreu i en tots els moments. En Àsia i a Àfrica, aquest procés abarcador de molts altres, pren expressió entorn de la força de Xina, de Sud-àfrica, d'Algèria, de Líbia, de Japó, de la Índia, encara quan hi ha transnacionals i multinacionals amb capitals nord-americans mitjançant en aquests processos.

Del tercer procés podrien trobar-se moltes més evidències de les quals els mitjans de comunicació imperials reflecteixen en els seus despatxos. Encara quan és prematur fer un diagnòstic sòlid i integral, podria observar-se que només amb la crisi hipotecària d'Estats Units fortes sumes de capitals han emigrat cap a altres esferes de major rendibilitat però això no implica que els treballadors especialitzats i no especialitzats en la indústria de la construcció i en les seves insumos trobin nous treballs i molt menys puguin gaudir de polítiques socials, doncs com va alertar i va contrastar el Comandant Chávez, "per a salvar als banquers sí hi ha diners però per a salvar als pobres i als treballadors, Bush va negar tota ajuda". Fins i tot, aquest procés -observat en el seu costat nord- està impactant fortament en el costat sud, sobretot en els països receptors de remeses, on s'afebliran les oligarquias criolles sustentades en aquests ingressos i això afeblirà al sistema imperialista.

I quin es diu de les conseqüències que han provocat les emigracions de desenes i desenes d'indústries dels Estats Units cap a països del sud en l'última dècada? Del quart procés, hi ha nombroses evidències recents, començant per a) el pas de l'economia xinesa al tercer lloc mundial; b) l'arribada a l'espai còsmic dels cosmonautas o astronautes xinesos, c) l'atenció social als centenars de milers de damnificats del poderós terratrèmol de principis d'any; d) la decisió de prioritzar els beneficis dels camperols a Xina per a 2009; i i) la reeixida Olimpíada a Xina i tota la infraestructura i formació de recursos humans que ella va comportar.

Totes aquestes evidències revelen la potencialitat d'un tipus reeixit de sistema socialista, precisament, el socialisme de mercat xinès, construït segons les particularitats xineses i basat en el marxisme-leninisme, el pensament de Mao i en algunes de les modificacions polític-econòmiques suggerides per Deng Xiaoping -menjo és ressaltar el paper de la joventut en la construcció socialista- segons ha declarat recentment el President Hu Jintao. Ni al Pentàgon, ni al Departament d'Estat, ni a cap Junta Directiva dels grans monopolis capitalistes els van passar distretes les maniobres militars conjuntes Xinesa-Rússia del 2007, i molt menys, la resposta militar russa a la invasió del territori osetio per part de Geòrgia.

I del cinquè factor, podrien sumar-se innombrables evidències només amb entrar a la web i indagar pel socialisme per a disposar de molta informació, com ens ho ha fet saber el professor Atilio Borón durant la seva conferència en la recent trobada d'intel·lectuals combatents de la Batalla d'Idees qui va afirmar que sobrepassen els vint milions d'articles existents en la web referits al socialisme en el segle XXI. Considerar aquests cinc factors en la seva vinculació dialèctica ens duria a sustentar i donar suport cada vegada amb major força la tesi central del VIII Trobada d'Intel·lectuals i Artistes en Defensa de la Humanitat que es va clausurar a Caracas, en el context de la creació d'una àmplia xarxa de bancs populars donades suport pel govern revolucionari de Veneçuela: el món està de diverses formes i maneres en transició del sistema capitalista al sistema socialista.

I cal ajudar al món a empènyer la transició. Crear o institucionalitzar una espècie de Conferencia Tricontinental no és gens desgavellat sinó oportú, sempre considerant que a diferència dels anys seixanta, ja les masses o les multituds s'estan fent ames dels seus futurs, i d'elles surten milers de líders comunals qui -qualsevol d'ells- dicten càtedres sobre la construcció socialista. Els escenaris futurs on funcionin els fòrums haurien de deixar els salons del segle XX per a anar als nous espais de masses del segle XXI. Aquest és el repte.

Per tot això, els pobles -eixos centrals d'aquest món contrastante- comprendran millor que només així, transitant del capitalisme depredador al socialisme de multituds- es podran obrir les Grans Alberedes per on passi el" home nou" i la" dona nova". Només així els treballadors del món -els creadors de la riquesa- s'uniran per a sempre i junts salvaran al planeta. Només així la humanitat tota podrà "rendir culte a la dignitat plena" dels homes i les dones que la formen.

La llei de la selva

Fidel Castro

El comerç dintre de la societat i entre els països és l'intercanvi de béns i serveis que produïxen els éssers humans. Els amos dels mitjans de producció s'apropien dels guanys. Ells dirigeixen, com classe, l'estat capitalista i es ufanan de ser els impulsors del desenvolupament i el benestar social a través del mercat, al com es rendeix cult com déu infalible.

Dintre de cada país és la competència entre els més forts i els més febles, els de més vigor físic, els quals s'alimenten millor, els quals van aprendre a llegir i escriure, els quals van anar a les escoles, els quals acumulen més experiència, més relacions socials, més recursos, i els quals manquen d'aquests avantatges dintre de la societat. Entre països, els quals tenen millor clima, més terra cultivable, més aigua, més recursos naturals en l'espai que els va tocar viure quan no existeixen més territoris que conquistar, els quals dominen les tecnologies, els quals posseïxen més desenvolupament i manegen infinits recursos mediàtics, i els quals, per contra, no gaudeixen cap d'aquestes prerrogatives.Són les diferències de vegades abismals entre les quals es qualifiquen com nacions riques o pobres.

És la llei de la selva.

Les diferències entre les ètnies no existeixen quan es refereix a les facultats mentals del ser humà. És una mica més que provat científicament. La societat actual no va ser la forma natural que va evolucionar la vida humana; ha estat una creació de l'home ja mentalment desenvolupat, sense la qual no es pot concebre la seva pròpia existència. El que es planteja és, per tant, si l'ésser humà podrà sobreviure al privilegi de posseir una intel·ligència creadora. El sistema capitalista desenvolupat, el màxim exponent del qual és el país de naturalesa privilegiada on l'home blanc europeu va dur les seves idees, els seus somnis i les seves ambicions, es troba avui en plena crisi. No és l'habitual cada cert nombre d'anys, ni tan sols la traumàtica dels anys trenta, sinó la pitjor de totes des que el món va seguir aquest model de creixement i desenvolupament. L'actual crisi del sistema capitalista desenvolupat es produïx quan l'imperi està pròxim a canviar de prefectura en les eleccions que tindran lloc dintre de vint-i-cinc dies; era l'única cosa que faltava per veure.

Els candidats dels dos partits que decideixen en aquestes eleccions, tracten de persuadir als desconcertats votants ―molts dels quals no s'han preocupat mai per votar― que ells, com aspirants a la Presidència, són capaces de garantir el benestar i el consumisme del que qualifiquen com un poble de capes mitges, sense el menor propòsit de veritables canvis en el que consideren el més perfecte sistema econòmic que ha conegut el món; un món que, per descomptat, en la mentalitat de cadascun d'ells, és menys important que la felicitat de tres-cents i tants milions d'habitants d'una població que no arriba al cinc per cent dels habitants del planeta. La sort de l'altre noranta-cinc per cent dels éssers humans, la guerra i la pau, l'atmosfera respirable o no, dependrà en gran part de les decisions del cap institucional de l'imperi, si és que aquest càrrec constitucional té o no poder real en l'època de les armes nuclears i els escuts espacials manejats per computadores en circumstàncies tals que els segons són decisius i els principis ètics tenen cada vegada menys vigència.

No pot, no obstant això, ignorar-se el paper més o menys nefast que correspon a un president d'aquest país. En Estats Units existeix un profund racisme, i la ment de milions de blancs no es reconcilia amb la idea que una persona negra amb l'esposa i els nens ocupin la Casa Blanca, que es diu així: Blanca. De pur miracle el candidat demòcrata no ha sofert la sort de Martin Luther King, Malcolm X i altres, que van albergar somnis d'igualtat i justícia en dècades recents. Té a més l'hàbit de mirar a l'adversari amb serenitat i riure dels destrets dialèctics d'un oponent que mira cap al buit. D'altra banda, el candidat republicà, que conrea la seva fama d'home belicoso, va ser un dels pitjors alumnes del seu curs en West Point.

No sabia gens de Matemàtiques, segons confessa, i és de suposar que molt menys de les complicades ciències econòmiques. Sens dubte, el seu adversari ho supera en intel·ligència i serenitat. El que més abunda en McCain són els anys, i la seva salut no és en l'absolut segura. Esmento aquestes dades per a assenyalar l'eventual possibilitat ―si alguna cosa ocorregués amb la salut del candidat republicà, si ho trien― que la senyora del rifle i inexperta ex governadora de Alaska fos Presidenta d'Estats Units. S'observa que no sap res de res. Meditant sobre el deute públic actual d'Estats Units que el president Bush descarrega sobre les noves generacions en aquest país ―deu mil dos-cents seixanta-sis milions de milions―, se'm va ocórrer calcular el temps que trigaria un home per a contar el deute que aquell pràcticament ha duplicat en vuit anys. Suposant vuit hores de treball net diari sense perdre un segon, al ritme ràpid de cent bitllets d'un dòlar per minut, 300 dies de treball a l'any, un home trigaria set-cents deu mil milions d'anys per a contar aquesta suma.

No vaig trobar altra forma gràfica d'imaginar-me el volum d'aquesta suma de diners que s'esmenta gairebé diàriament en aquests dies. El govern d'Estats Units, per a evitar un pànic generalitzat, declara que garantirà dipòsits d`estalviadors que no depassin els 250 mil dòlars; administrarà bancs i xifres de diners que Lenin, amb àbacs, no hauria imaginat comptabilitzar. Podem preguntar-nos ara què aporti farà l'administració Bush al socialisme. Però no ens fem il·lusions. Quan el funcionament dels bancs es normalitzi, els imperialistes les hi retornaran a les empreses privades, com va fer algun que altre país en aquest hemisferi. El poble paga sempre els comptes.

El capitalisme tendeix a reproduir-se en qualsevol sistema social, perquè parteix de l'egoisme i els instints de l'home. A la societat humana no li queda altra alternativa que superar aquesta contradicció, perquè d'altra forma no podria sobreviure. En aquest moment, el mar de diners que els llancen a les finances mundials els bancs centrals dels països capitalistes desenvolupats està copejant fortament a les borses dels països que tracten de superar el subdesenvolupament econòmic i acudeixen a aquestes institucions. Cuba no posseïx borsa de valors. Sens dubte sorgiran formes de finançament més racionals, més socialistes.

La crisi actual i les brutals mesures del govern d'Estats Units per a salvar-se portaran més inflació, més devaluació de les monedes nacionals, més pèrdues doloroses dels mercats, menors preus per a les mercaderies d'exportació, més intercanvi desigual. Però portaran també als pobles més coneixement de la veritat, més consciència, més rebel·lia i més revolucions. Veurem ara com es desenvolupa la crisi i què ocorre en Estats Units dintre de vint-i-cinc dies.

Euskal Herria, laboratori del "nou" Capitalisme

per Alizia Stürtze

Titular del periòdic «Públic» digital del 5 de setembre: «La il·legalització d'ANV es retarda». No hi ha doncs que esperar a la decisió del Tribunal Suprem: els molt progres periodistes de «Públic» i de Zapatero saben d'antemano quin va a ser la sentència. I és que, en aquesta «democràcia a la turc-espanyola» no hi ha ni que cobrir les formes. En tot el relacionat amb Euskal Herria i, molt especialment, amb l'esquerra abertzale, està de més simular que hi ha divisió de poders. Fins i tot pot resultar contraproduent, en termes de vots, d'imatge i de «credibilitat», en l'actual moment de dretització reaccionària d'amplis sectors de la societat espanyola. Però, com va ocórrer amb el més o menys suport de les democràcies occidentals al franquisme enfront del «comunisme», l'assumpte trascendeix les fronteres d'un Estat espanyol històricament inestable.

Ara com abans, l'intent d'aniquilar l'enorme cabal basc combatiu, anticapitalista i resistent és camp preferent d'assaig del capitalisme, en la seva decidida aposta actual per canviar les clàssiques regles del joc democràtic burgès que li molesten per a la seva reestructuració. La «democràcia espanyola», des de la seva molt deficitari pedigrí i el seu llast franquista, és un dels ens europeus més adequats per a posar (seguir posant) en pràctica aquesta democràcia totalment restrictiva i amb els drets universals minvats o anul·lats que necessita aquest nou ordre mundial de crisi i militarització. «Casualment», després de dues programades i perllongades campanyes mediàtiques dutes perversa i intencionadament en paral·lel, relacionades amb la mort d'una nena a les mans d'un pederasta la primera, i l'obligada posada en llibertat d'Iñaki de Juana la segona, el Govern espanyol decideix, una vegada més, «ensenyar múscul», i proposar la imposició de la llibertat vigilada fins a 20 anys després del compliment de la condemna per als presos polítics bascos els delictes dels quals, per cert, a dir de Rubalcaba, no haurien de prescriure mai.

La violència del discurs securitari amb el qual han anat impregnant l'opinió pública permet que coli sense més aquesta clara violació d'un dels drets que la burgesia havia declarat com universals. L'acceptació social d'aquesta perpetuació ad eternum del càstig exemplaritzant, fa que, a través dels presos, l'Estat espanyol (i el capitalisme al que representa) prengui novament la repressió de la històrica lluita d'Euskal Herria pels seus drets com escenari perfecte d'experimentació de l'ofensiva general de les elits contra valors largamente considerats com base de la democràcia i contra el dret a la resistència popular i organitzada. Els poders deixen clar que l'autodeterminació no és un dret obligat i, per tant, exigible; sinó un dels seus asos en la màniga que utilitzar en funció dels seus interessos geoestratégics, com han fet a Kosovo.

L'aplicació «científica», principalment contra els presos bascos, de destructives estratègies penitenciàries de «última generació» és un altre dolorós exemple més de l'important que és per a aquest sistema en reaccionària recomposició deixar bé palesa la seva disposició a utilitzar la violència i la coacció més extremes contra tota forma de resistència i contra la dignitat de persones i pobles. Igual que l'Estat turc, l'Estat espanyol de Zapatero construeix noves presons, com la de Port-III, arquitectónicament dissenyades per a aïllar de manera extrema i provocar la destrucció psicològica i la mort lenta dels allí confinats, als quals se'ls nega fins i tot la llum solar.

De la mateix manera que, tal com va analitzar Foucault, a fins del segle XVIII, una burgesia en ascens va buscar perpetuar el seu domini i imposar la «societat disciplinària» a través de, entre altres coses, l'aplicació a l'arquitectura carcelaria del sistema panóptic, que permetia exercir la vigilància i el poder total sobre el reu, i ho convertia en exemple viviente de l'eficàcia del nou sistema; d'aquesta mateixa manera, l'aplicació contra els presos bascos d'un destructor sistema carceller psicològica, arquitectònica i tecnológicament «ultramodern», l'ampliació arbitraria del càstig, la reclusió a perpetuitat, la crueltat amb els malalts empresonats, la banalització de la tortura, la indecente exhibició per part dels cossos represivos i judicials de l'Estat del seu poder per a fer el que els venja en gana... redunden una i una altra vegada en el mateix: en l'actual crisi, que ho és de remodelació del capitalisme, és imprescindible explotar sistemàticament la por, l'alarmisme i la desorientació, criminalitzar la disidencia a la manera feixista i readaptar la ideologia més reaccionària a les necessitats d'aquesta nova mutació.

I, per a avançar per aquest camí, un Estat com l'espanyol amb forta crisi de legitimitat democràtica, té, com des de fa molts anys, un excel·lent camp de proves: el d'un poble basc en lluita contra el qual experimentar aquestes noves pràctiques polític-mediàtic-represivas que impliquen enterrar tots els valors amb els quals la burgesia ha intentat fins a ara justificar la seva dictadura real. En aquest context, els presos són, com no, excel·lents cobayes de laboratori.

No és casualitat tampoc que un PNB tan suposadament arrelat a la tradició, tan comprensiu amb les agressives turbas defensors de les parenceries «de sempre», dugui ja dos anys prohibint alguna cosa desgraciadament tan «clàssic» com la pacífica manifestació que, en favor dels presos, se celebra en Donostia, al finalitzar les regates de la Contxa, des de fa ja més de trenta anys. I és que, després de campanyes de tint nacionalista (com la de la consulta fantasma d'Ibarretxe), el partit jeltzale és qui amb més força està intentant implementar en la seva comunitat autònoma aquest «capitalisme del desastre», com ho crida Naomi Klein.

Capitalisme que, com hem vingut dient, està en plena ofensiva ideològica, i necessita criminalitzar idees, centrar-se en el més implacable càstig de la resistència, determinar quins han de ser les lliçons de la història i quins els nostres mites i construir un imaginari adequat perquè els treballadors empassin amb aquest per a ells molt gravoso procés transitori del capitalisme. El qual Euskal Herria sigui la referència de la lluita d'alliberament nacional i social en un Estat espanyol i una Unió Europea desmovilitzades, sense consciència de classe i en plena crisi, converteix al PNB en aliat necessari d'un PSOE (i d'un PP) que, malgrat les seves campanyes d'imatge (ampliació de l'avortament, Ministeri d'Igualtat...), no és sinó l'encarregat d'imposar totes les mesures requerides pel capitalisme en aquesta fase i, per a això, seguir utilitzant a Euskal Herria com laboratori represiu i exemple violent de com es castiga la disidència i calciguen sense pudor els més mínims drets democràtics com eina de coacció dels quals lluiten, i d'intimidació i/o consentiment de la majoria desmovilitzada i passiva.

No obstant això, tenen un problema: Euskal Herria és un vell poble jove que duu segles defensant els seus drets, que té gairebé 800 presos i que no va parar fins a aconseguir el marc adequat que permeti superar el conflicte i li obri el camí cap a la independència.

Faci el que faci l'Ertzaintza a les ordres de Balza, la manifestació d'avui després de les regates així ho va a tornar a demostrar.

Només Spanair és culpable?

per J. M. Álvarez

Spanair només és una baula de la cadena d'empreses que, alegrades, van aplaudir al Govern de torn (tant munta, munta tant...) :: Expedient de regulació d'ocupació que afecta a més de mil treballadors :: EuropaPress rectifica i el que inicialment era un "atemptat", ara és un "accident".

És cert que fa pocs dies, un avió de la companyia aèria Spanair va haver de fer un aterratge d'emergència en Gran Canària, després de sortir de Lanzarote amb destinació Madrid, aterratge que va quedar camuflat amb l'excusa de “motius de manteniment”, a pesar que la torre de control, va entendre que havia una fallada en el motor d'un Mcdonnell 82 (el mateix model de l'accident de Madrid), i establís un protocol d'emergència. És cert que Spanair viu uneixi situació conflictiva, que li ha dut a presentar un pla de "viabilitat" inclòs dintre d'un Expedient de Regulació d'Ocupació, que contempla la desaparició de més de mil ocupacions, amb l'únic objectiu d'eliminar costos salarials.

És cert que els bons resultats obtinguts en els anys de vaques grosses, no han estat utilitzats per a reinvertir en la flota d'avions, ni a crear nous llocs de treball, (al contrari: s'han reduït), perquè els beneficis han anat a parar a les butxaques dels peixos grossos. És cert que l'Adreça de Spanair ha estat amenaçant i pressionant constantment al personal de vol, i al personal tècnic perquè se saltin les normes, renunciïn als seus dies lliures i les seves vacances (especialment en una època on l'escassa plantilla de treballadors està sota mínims) i, com a conseqüència, el manteniment dels avions està sent deficient.

És cert que el diari britànic The Estafis, ha publicat a tota pàgina: “El caos de Spanair provoca 150 morts”... Però no és menys cert, que Spanair només és una baula de la cadena d'empreses que, alegrades, van aplaudir al Govern de torn (tant munta, munta tant...) que ha implementat sense parar una demencial i fracassada política econòmica neoliberal que, a més de portar-nos l'inici del corralito a casa, explota i retalla els drets dels treballadors, convertint-los en semiesclaus. El culpable cal buscar-lo en un sistema social bàrbar, on l'ésser humà no conta per res (a la vista està), i on només es valora el mercat i l'obtenció del màxim benefici costi el que costi.

Nota de La Haine: En mitjans suecs s'assenyala que la companyia escandinava SAS, propietària de Spanair, va estar un bon temps intentat vendre el seu subsidiària espanyola, que duu mesos donant pèrdues per l'escassesa de personal i el mal servei que presta. Finalment aquest mes Mats Jansson, president de SAS, havia desistit de la venda i proposat en canvi un nou (enèsim) pla de "ajustament" per a "reduir pèrdues", o dita d'una altra manera, que els accionistes no deixin de guanyar diners. Mitjançant aquests plans de "ajustament", que s'apliquen amb major rigor a la subsidiària espanyola, SAS intenta minimitzar les seves pròpies pèrdues, i al mateix temps no perdre la seva imatge de gran companyia escandinava. El director general de Spanair, el suec Marcus Hedblom, va comparèixer en la seu de la companyia a Palma per a "mostrar les seves condolences".

La realitat és que Hedblom es trobava a Palma per a analitzar l'expedient de regulació d'ocupació que afecta a més de mil treballadors. Hedblom va destacar que l'avió sinistrat duia volant quinze anys i que havia passat la seva última revisió el 24 de gener.

EuropaPress rectifica i el que inicialment era un "atemptat", ara és un "accident".

Votar cada dia

per Pau Fabra, militant d'Endavant (OSAN)

La missió de tota persona revolucionària és i serà bastir el poder popular de la classe treballadora. Aquest objectiu passa evidentment per dos processos un destructiu i d'altre constructiu, dos processos, no exempts de contradiccions, que han de ser paral·lels i indestriables.L'àmbit natural de desenvolupament del procés revolucionari és el carrer, entre les masses. I les condicions òptimes per desenvolupar aquest procés són, com no pot ser d'altra manera, les de major dificultat i deslegitimació per al poder capitalista formal, com ara els moments de crisi. En el context dels Països Catalans, aquest poder capitalista formal s'estructura en base a la democràcia representativa en quatre nivells: municipal, regional (autonòmic i departamental), estatal (espanyol i francès), i d'Unió Europea.

Es tracta doncs del terreny de joc propi de la burgesia, i per tant, l'àmbit principal de legitimació del seu poder. Així doncs, en tant que estructures de l'estat, han de ser combatudes i finalment agranades pel procés revolucionari. Si tenim en compte el sufragi femení (Estat Espanyol 1931-1936 i 1977; Estat Francès 1944), fa menys d'un segle que la classe treballadora (intraestatal i major d'edat) obtingué el dret a participar en les eleccions burgeses.

Molts partits obrers i sindicats, arreu del món, havien pensat que una vegada els i les treballadores pogueren votar, ho farien en consciència i per tant s'obtindria pacíficament el poder de l'Estat. Per tant, molt sovint els seus esforços se centrarien en la consecució de resultats electorals i en la gestió d'aquests en benefici de la classe treballadora. Evidentment l'experiència ha demostrat que les institucions i regles del joc de l'Estat (en tots els nivells), no són neutres, sinó engranatges del poder capitalista. En eixe sentit tenen limitacions i perills molt reals.

Moltes forces antigament revolucionàries o defensores dels drets de la classe treballadora han caigut en aquest parany, s'han diluït en aquest joc, i, a partir de la seua legitimació, han perdut totalment la seua capacitat transformadora.És clar que això no significa que les forces revolucionàries hagen de renunciar a participar en les convocatòries electorals burgeses (municipals, regionals, estatals o europees).

Però alerta, el fet que posseïm el dret al sufragi tampoc implica necessàriament que hagem de concòrrer en aquestes conteses. Si es fa en primer lloc s'ha de valorar per què, amb quins objectius, i si això farà avançar el procés revolucionari. En segon lloc s'ha de tenir en compte que el nostre objectiu no és participar -en si- de les institucions de poder burgeses, sinó deslegitimar-les i destruir-les. I en tercer lloc, ser conscients que en les eleccions burgeses juguem fora de casa, en camp enemic, i que per tant això té perills i limitacions.

En eixe sentit, tornem al principi, el moviment revolucionari ha de tenir com a camp d'actuació principal les masses, és a dir, els espais reals on podem generar consciència de classe i fer-la esdevenir revolucionària.En el cas dels Països Catalans, els i les revolucionàries posseïm un moviment capaç de fer aquesta feina: l'Esquerra Independentista. Tenim a més una estratègia, la Unitat Popular, que ens ha de permetre formar aliances amb els sectors més conscients del nostre poble. Ens fa falta doncs, adaptar les estructures del moviment independentista a les necessitats objectives actuals d'un projecte anticapitalista.En un context d'agreujament de la crisi capitalista, l'Esquerra Independentista s'ha de marcar com a objectiu prioritari augmentar la seua presència entre les masses. Hem de multiplicar la nostra incidència entre la classe treballadora, i en concret entre els sectors més desafavorits pel sistema, és a dir, entre els i les joves, els i les estudiants, les dones, i els i les immigrants.

Cal doncs, potenciar les sectorials independentistes juvenils, estudiantil, antipatriarcals i sindicals. Necessitem, però, que aquesta penetració siga coherent. Per fer-ho possible cal que l'Esquerra Independentista coordine tàcticament la seua actuació (també pel que fa a la Unitat Popular) i delimite amb més claredat els espais de treball de cada sectorial. Cal ampliar i potenciar la Coordinadora de l'Esquerra Independentista com a espai de treball i decisió política comuna per tot el moviment. Un espai en procés de formació, on cada organització (autònoma i sobirana) contribueix, sobre la base del consens, a la construcció del projecte polític revolucionari als Països Catalans.Cal a més, que aquesta coordinadora tinga el seu reflex a les diferents comarques i poblacions, amb la constitució de coordinadores de base de l'Esquerra Independentista.

Perquè evidentment el nostre treball només serà efectiu si som capaços/es d'adaptar-lo a la realitat local i comarcal, i sabem portar-lo a peu de carrer.Per esdevenir un vertader projecte revolucionari, l'Esquerra Independentista, a més de coordinar la seua pràctica, ha de generar anàlisis comunes i un discurs comú tant pel que fa a les diferents problemàtiques que treballem com a les propostes que impulsem. La diversitat de sectorials i àmbits de treball del moviment, resulten un avantatge en aquest sentit. Així doncs, hem de comptar amb les perspectives juvenils, estudiantils, antipatriarcals, internacionalistes, antirepressives, ecologistes, municipalistes, solidàries amb els immigrants, sociolaborals, etc.

Per tant, cal comptar amb totes les organitzacions que treballen aquests àmbits per tal d'enriquir el nostre discurs i que siga realment sentit com a propi per tot i totes. Cal doncs, que totes aquestes perspectives siguen presents a la Coordinadora de l'Esquerra Independentista i que aquesta assumisca la capacitat de generar aquests anàlisis i discursos.En l'àmbit institucional, al si de les CUP s'estan tenint uns debats molt interessants. Si som capaços/es d'harmonitzar aquests debats amb els processos que es viuen a la resta del moviment, haurem guanyat una partida. Aconseguirem per un costat, potenciar la pròpia activitat de les CUP i fer-la coherent amb el projecte global de l'Esquerra Independentista; i alhora, aconseguirem que el moviment i les possibilitats reals d'estructurar la Unitat Popular i el procés revolucionari als Països Catalans augmenten exponencialment.

El fet de treballar coordinadament com a moviment, i de ser capaços i capaces d'acordar i consensuar (des de la diversitat que ens caracteritza), la nostra intervenció i projecte polític són béns innegables per tal d'estar a l'alçada dels temps de lluita que se'ns tiren al damunt. En eixe sentit, el treball municipalista de les CUP, com a generador d'alternatives i caixa de ressonància de les lluites populars dels pobles i comarques, té molt i molt a aportar. Com he explicat a l'inici cal considerar els ajuntaments, com la resta d'institucions de l'Estat, com a institucions de l'enemic; i per tant la nostra participació només pot ser efectiva si comptem amb un treball fort i revolucionari entre les masses, és a dir, fora dels consistoris, i emmarcada en un projecte global, comú i consensuat de país. Però alhora cal subratllar que els municipis són les institucions més bàsiques de l'Estat, les que tenen un contacte més directe amb la població, i per tant les més assequibles i fàcils de treballar davant la realitat actual del nostre moviment i de l'imminent agreujament d'una crisi, que sense cap mena de dubte farà augmentar la deslegitimació de l'Estat.

El municipalisme ens permet qüestionar el propi funcionament de l'Estat i generar dinàmiques de democràcia de base, participativa, que són molt útils per acumular forces i dibuixar un altre model de país més proper als interessos de les classes populars. En la meua opinió, l'aprofundiment d'aquest treball de base als municipis, l'harmonització del projecte de les CUP amb el del conjunt de l'Esquerra Independentista, i l'increment del nostre treball entre els sectors més sensibles de la classe treballadora, són ingredients que ens donen unes possibilitats reals de construir un projecte revolucionari per al conjunt dels Països Catalans.Per fer-ho possible tots les membres de l'Esquerra Independentista hem de fer un esforç per tal de generar una nova cultura política, radicalment diferent a la practicada per les forces polítiques burgeses d'esquerra i dreta.

Cal doncs, assumir una perspectiva ampla, de moviment, i per tant, multidimensional, on tots i totes tinguem cabuda, sense que això limite la nostra pròpia sobirania organitzativa. Un projecte basat en la participació de tots i totes, amb acords que siguen representatius de les necessitats i possibilitats del propi moviment, on tots i totes puguen intervenir en la pressa de decisions, amb capacitat d'arrelar amb una mateixa cara i ulls a totes les comarques.

Cal conformar un projecte conseqüent amb la democràcia participativa, que siga capaç de demostrar al nostre poble que podem fer una altra política. Una política on la seua participació és real i activa, on no han d'esperar a que l'Estat els cride a les urnes cada quatre anys, sinó que voten tots els dies.

Perquè cada vegada que fem una assemblea al tall, cada vegada que encartellem una manifestació, cada vegada que alliberem un nou espai,... nosaltres votem.

Votem cada dia.

L'alegria de ser d'esquerres. Estratègies per recuperar la capacitat de somiar

El títol d'aquest article no reflecteix, evidentment, una realitat. És un somni. Una il·lusió. Una esperança. Però de les absolutament necessàries, perquè per aconseguir una mica primer cal, desitjar-ho. A algú se li va complir alguna vegada un somni que no hagués tingut?

Però llavors, per què sembla tan inversemblant una afirmació com "l'alegria de ser d'esquerres"? El que plantejo en aquestes línies és que el pitjor que li ha passat a l'esquerra en aquests últims temps és que s'ha oblidat de somiar i de fer somiar. Mentre ens indignàvem davant de l'esdevenir del món, ens atrinxerem en l'agra denúncia i reprimim la il·lusió i la imaginació; ens refugiem en les grises rutines i les anàlisis conjunturals.

Ens oblidem, en definitiva, del desig. D'allò que ens va portar a nosaltres, al seu dia, a optar per la dissidència.Si ser d'esquerres no és l'adhesió a un programa polític, ni el guardó concedit a qui assisteixen a infatigables reunions interminables, ni consisteix a pagar la quota d'alguna organització política o social progressista o donar la vara des de posicions erudites en pro de la veritat i a la raó, llavors potser ser d'esquerres sigui, sobretot, una sensibilitat. Ningú no dóna forma a la seva escala de valors ni a les seves opcions polítiques a través de l'anàlisi racional de la realitat, les dades i els discursos.

El que ens porta a situar-nos políticament és fruit de la nostra forma de veure i d'experimentar el món i, en el cas de l'esquerra aquesta posició davant del món ve marcada per la voluntat, la il·lusió i el desig de canviar-lo.Llavors, si la capacitat d'imaginar realitats alternatives, de somiar que les coses siguin diferents, és el que informa aquesta sensibilitat, perquè no incorporar emoció, joc i espectacle tot el que fem? Per què no practicar l'alegria de formar part d'un projecte per una societat més justa, més igualitària, més sostenible i més feliç?

Ells sí que somien

Les raons de la renúncia a la imaginació i el somni poden ser moltes: des de la decepció davant de la il·lusió passada, a les altes dosis de realitat i concessions que imposa la pràctica política i les dinàmiques internes de les organitzacions. Aquests factors ens afecten a nivell individual i, amb el temps, poden desgastar-se fins a límits insospitats.Com a col·lectiu tanmateix, com a esquerres, aquesta renúncia crec que té un origen diferent: l'apropiació del joc i del desig per part dels altres. Qui millor han après a jugar amb els desigs i les emocions, per manipular-los, són els publicistes al servei dels grans grups empresarials i els grans partits polítics. Els mitjans de comunicació i els carrers estan plens de missatges que busquen moure'ns alguna cosa per dins que ens porti a consumir i/o a no pensar.

Els partits majoritaris busquen mobilitzar contínuament les nostres emocions per buscar adherències al seu programa polític (només cal recordar la "nena" de la campanya de Rajoy, o el " si tu no hi vas, ells tornen" del PSOE).Aquest recurs constant a l'irracional, a l'emoció i el desig desperta molts recels entre l'esquerra -és, de fet, un dels seus camps de batalla. I amb raó. La utilització de la manipulació emocional per aconseguir votants o consumidors és detestable (i ha portat ja en diverses ocasions, a encapçalar projectes polítics genocides).

Sabem que nosaltres no som com ells, i per això insistim en la raó, en la veritat, a posar en evidència emperadors nus. El problema és que ningú no ens escolta.

Els límits de la veritat

Què ocorreria si demà sortissin a la llum documents oficials que evidenciessin la participació de l'administració Bush en els atemptats del 11-S? Probablement el mateix que ocorre cada vegada que la història ens dóna la raó: nosaltres assentim amb sentiments barrejats de condescència i ràbia, i deixem anar algun "ja ho dèiem nosaltres", "això ja ho vaig predir jo al 1814".

Ells miren cap a un altre costat. I el món continua igual... Els res d'avui no continuen sent res.La veritat, per si sola, no mobilitza. Perquè sigui efectiva ha de generar emoció, empoderar, suscitar desig i capacitat de somiar. Per què són ja més nombroses les manifestacions del maig Day que les dels sindicats oficials? Com va aconseguir treure de les seves cases a tants joves el moviment antiglobalització? Per què a les samarretes surt el Che Guevara i no Llamazares?La clau està en la combinació de veritat i somni.

Els altres utilitzen les emocions per manipular el desig i allunyar-nos de nosaltres mateixos, la veritat no els interessa per a res. Nosaltres, en canvi, som experts en veritats; ser rectes i racionals, íntegres, és el que millor fem... però no sabem res de les emocions. Tanmateix, les sentim: qui no el va temptar tornar a somiar que potser un altre món sí que era possible quan va escoltar per primera vegada al Subcomandant Marcos?Evidentment, l'equilibri és tens, però no impossible: hem d'aconseguir mobilitzar emocions sense caure en la manipulació; obrir finestres d'esperança renunciant a vendre un producte prefabricat; ens hem d'atrevir a somiar per generar somnis.

La clau, crec, està en la imaginació i en submergir-nos al món dels estímuls, per aconseguir transmetre allò en què creiem i, pel camí, revelar les trampes del discurs dels venedors de pa i circ.

McEsquerra

Alguns ja ho estan fent: les últimes campanyes del PSOE han jugat precisament a això. La promesa de Zapatero de retirar les tropes de l'Iraq, realitzada fins i tot en contra dels barons del seu partit, ens va arribar a tots per la valentia i convicció que transmetia. Racionalment, sempre vam saber que era el PSOE de sempre, però a qui no li van venir ganes de creure-s'ho per uns segons? El mateix ocorre amb el "Si tu no hi vas, ells tornen" esmentat anteriorment: és un missatge dissenyat per entrar per les emocions, no pel cap.

I funciona.Tanmateix, el truc no està en imitar les tàctiques publicitàries de les empreses per crear una espècie de McEsquerra capaç de convèncer al món que el futur serà meravellós amb només dipositar la papereta correcta a l'urna electoral, o firmar el gir bancari per pagar una quota de suport, posant-nos així el nivell dels desodorants que prometen èxit amb les dones o la pastisseria industrial que promet amics per tot arreu.

Tenim la sort que molts dels nostres valors formen part de l'imaginari col·lectiu (per això la dreta fa tants esforços per apropiar-se'ls!), pel que no hem de fer promeses absurdes ni enganyar ningú -en realitat, potser n'hi hagi prou que aconseguim despertar una cosa que ja és latent; amb la qual, sense donar receptes, provoquem la reflexió crítica i intel·ligent. Potser n'hi hagi prou amb deformar.

Miralls còncaus

No hi ha dubte que alguna cosa hem de fer, i aviat, per anar desmuntant la imatge de l'esquerra com un espai avorrit, gris, masculí, gemegós, i, en definitiva, mort. En aquest sentit, el canvi intern, l'obertura i l'aposta per la participació són imprescindibles (com abordarem més endavant).Però potser per aconseguir que algú ens escolti quan expliquem aquestes veritats que tantes hores d'estudi i reflexió erudita ens han costat, hàgim de desposseir-nos per un moment del nostre vestit de serietat i transcendència per aconseguir fer riure. Sí, sí, fer riure.

Provocar rialles intel·ligents a través de la deformació fins al grotesc de les associacions emocionals que ens provoquen molts missatges mediàtics i polítics. Interrompre amb ironia la rutina idiotizant.Què l'Església catòlica torna a carregar contra l'avortament? Doncs ens erigim en "Ciutadans Alarmats pel Genocidi d'Espermatozoides" per exigir que no solament es reconegui vida en el moment de la fecundació de l'òvul, sinó ja abans, a l'escrot, iniciant així una campanya contra la masturbació masculina i evidenciant l'absurd i aleatori que és la doctrina de la cúria vaticana.Que un altre polític del PP es presenta en una universitat pública en ple procés d'implementació de Bolonya? Doncs el lloc d'esbroncar-lo, li muntem un grup de suport integrat per joves d'estètica "Amo a Laura" i amb pancartes del tipus "Universitat d'elit ja", "Prou de beques a la púrria", "Voti rector", etc., impedint la conferència amb un aplaudiment continu.

Així, l'endemà, en lloc de la condemna unànime de la comunitat benpensant a la negació de la llibertat d'expressió, aconseguim un major impacte mediàtic, convidem la gent a pensar i, el més increïble, ens ho passem bé! I potser a la pròxima reunió s'atrevirà a entrar algú nou a qui no provocarà asfíxia l'aire carregat de mala llet i falta d'imaginació que de vegades inunda els nostres locals.El mateix és aplicable a algunes campanyes: si volem treure-les de la trampa del corporativisme, o rescatar-les de la irrellevància, podem intentar imaginar formes d'involucrar col·lectius socials més amplis en les reivindicacions. Podríem iniciar campanyes per adoptar membres de col·lectius en lluita: "Adopti a un metge, Adopti un conductor d'autobús" en les que l'adoptant es comprometria a portar-li el dinar al treball perquè pogués alimentar-se malgrat l'excessiva càrrega laboral, o a treure als seus fills al parc i ensenyar-los fotos de la seva mare/pare perquè no s'oblidés d'ells.

D'aquesta forma aconseguiríem no solament posar un mirall còncau davant del conflicte, sinó també generar sinergies més àmplies i espais de participació.Col·locar miralls còncaus davant de la realitat per deformar-la i incitar l'espectador a la reflexió intel·ligent és una forma de treballar amb la imaginació i amb la ironia que no requereix manipulació ni engany.

Escenificar somnis per canviar realitats

Una imatge val més que mil paraules. Una emoció val més que mil programes polítics. Ho sabem, i per això ens agraden la literatura, la poesia, l'art... Veiem el Guernica i ens envaeix l'emoció, la ràbia, la convicció ens retruny a les entranyes; però quan hem d'explicar perquè som antifeixistes ens perdem en discursos interminables que mai no mobilitzen passions. En la nostra vida quotidiana som defensors acèrrims de la metàfora, de la complexitat, de la interpretació; però en política ens aferrem a la literalitat, a la linealitat, a la doctrina.I si ens atrevíssim no només a imaginar, a somiar, sinó també a escenificar aquests somnis?

I si fóssim capaços de trobar formes de transmetre el que en realitat ens mobilitza per dins i ens porta a passar tardes en manifestacions i nits en reunions? I si aconseguíssim recuperar i contagiar l'alegria de creure que les coses es poden canviar?Fa uns anys, quan l'Ajuntament de Barcelona va decidir canviar la zona promesa verda per un pàrquing cobert i una plaça dura en un espai de la part vella de Barcelona que els veïns van batejar com "Forat de la Vergonya", en lloc de resignar-se o optar pels canals típics de protesta, els veïns van decidir prefigurar el seu somni i van plantar un avet al solar abandonat.

Van seguir mesos de lluita veïnal durant els quals la policia va destrossar una i altra vegada el jardí col·lectiu. I, cada vegada, els veïns tornaven a construir el seu parc. El conflicte del "Forat" va generar una allau de solidaritat, i molts col·lectius socials d'altres barris van fer seva la seva lluita. No crec que fos casualitat: la seva protesta prodigava idealisme i determinació. I això mobilitza.Per prefigurar somnis és imprescindible tenir-los, i en això hi ha el repte.

La prefiguració de la que parlo no és la que pretén crear societats socialistes, llibertàries o alternatives com a illes de puresa dins del sistema actual. Això no funciona per raons evidents. Parlo de transmetre idees polítiques a través de la prefiguració d'allò que defensem. Si defensem la universitat pública, per què no treure les classes al carrer? Si defensem una ciutat oberta i inclusiva, per què no convertir els asèptics espais públics tan desgraciadament de moda en sales d'estar amb cadires, taules, jocs i gent socialitzant-se?Mentre escric aquestes línies, diferents moviments socials de Nova York estan organitzant una manifestació sorpresa en les pròximes setmanes per celebrar el final de la guerra a l'Iraq.

La idea és convocar milers de persones i moviments socials sense una finalitat específica i escenificar una desfilada com la que al 1945 va celebrar el final de la Segona Guerra Mundial, i acompanyar-lo d'una campanya mediàtica a base de comunicats de premsa anunciant l'esperat final del conflicte i el retorn de les tropes.En això consisteix escenificar els somnis: en donar-li un contingut real a una cosa que anhelem i transmetre de forma clara i concreta el que sentiríem si aquest desig fos realitat.

Aquests actes aconsegueixen fer el que no fa cap lògica racional: ens transporta a altres llocs, ens fan sentir noves possibilitats.

I el més important: ens fan desitjar allò que estem experimentant. En lloc de tallar-nos les venes per tot el que no aconseguim, ens omplim d'il·lusió davant de la perspectiva d'aconseguir el que volem. Som al mateix lloc, no ens hem mogut, però ja res no és el mateix. Ara el que ens porta a les reunions no és la disciplina interna ni el sentit de responsabilitat: és la il·lusió de treballar col·lectivament per alguna cosa que ens fa somiar.

És possible la WikiEsquerra?

Existeix una imatge bastant utilitzada, que és la de com cinc dits per si sols no tenen cap força, però units formen un puny.

La unió fa la força. Molt bé. Però perquè el puny pugui colpejar amb força necessita que tots els dits participin en el mamporro. Si un dit li diu als altres que li deleguin la seva agència, o els assegura que ell ja s'encarregarà de donar el cop, que els altres només han de contribuir econòmicament al seu esforç, votar-lo cada quatre anys o treure a passejar la pancarta amb les seves sigles per la manifestació, és evident que els cinc dits no seran enemic per a ningú.Si dos braços tenen més força que un, si quatre ulls veuen més que dos, se'n dedueix que cinquanta militants de base pensen més que un secretari general.

Abans d'enfonsar-nos del tot potser no seria mala idea obrir les portes i deixar que entrés aire. Si falten idees per refundar l'esquerra, per què no iniciar processos participatius oberts a la ciutadania per recollir propostes i discutir-les col·lectivament? Per què no convertir la militància política en una escola de democràcia i d'exercici? Per què no crear espais construïts col·lectivament, oberts, amb la suma de milions de puntets de colors?És possible, a més, crear diferents nivells de participació. És innegable que hi haurà gent que només estimarà o podrà participar a nivells molt baixos, i altres demanant que se'ls enviï un correu electrònic al mes en tindran suficient; però alguns voldran involucrar-se, il·lusionar-se, sentir que formen part d'una cosa viva que no és cega, sorda i muda a la seva arribada... Que els éssers humans valorem la possibilitat d'elegir i adaptar les coses a les nostres necessitats és una cosa que ens demostren cada dia les prestatgeries dels supermercats, els videojocs i fenòmens com el tunning.

Potser puguem aprendre alguna cosa, per fi, de la realitat realment existent i dels conciutadans que volem portar fins a la victòria final.En lloc de condemnar les emocions als marges o de pretendre ignorar-les mitjançant la ceguesa auto imposada, podem intentar aprendre a relacionar-nos-hi: amb la il·lusió però també amb l'individualisme, amb l'esperança i també amb la por, amb l'altruisme i amb el consumisme.

Si continuem reprimint-les, menyspreant-les com a desviacions irracionals, una tarda de compres sempre aconseguirà imposar-se a una manifestació; les solucions basades en la repressió i el control continuaran proporcionant més sensació de seguretat que una societat més justa i igualitària; i nosaltres continuarem predicant en un desert ple de gent, retransmetent les nostres idees en la freqüència equivocada.Si Rosa Luxemburg no volia una revolució sense ball, i els estudiants de maig del 68 imaginaven la platja sota les llambordes, per què no podem imaginar nosaltres noves tàctiques i somiar amb el dia en què ser d'esquerres sigui una alegria? Veritat i somni. Pa i roses.

Nota: Aquest article ha estat pensat com una pluja d'idees, una reflexió en veu alta que pugui contribuir a repensar l'esquerra, per això no hi ha notes ni referències. Però això no vol dir que tot el plantejat sigui original, ni molt menys. Aquestes pàgines barregen la meva experiència personal en projectes com Malababa i l'Observatori de Resistències i Subcultures amb les obres i accions imprescindibles de Stephen Duncombe, Billionaires for Bush, Michael Moore, The Yes Men i moltes i molts més que porten anys buscant vida a l'esquerra i els moviments alternatius. He optat per l'ús del masculí genèric de molt mala gana, per no afegir pesadesa al relat, però sense que això suposi en cap cas que acato aquesta negació quotidiana de la presència de les dones en l'esdevenir del món.Gemma Galdon Clavell és coordinadora de l'Observatori de Resistències i Subcultures (RiSc), investigadora i comisaria independent.

Especular amb la fam, això sí que és terrorisme

Així, com si es tractés d'una catàstrofe d'aquestes que criden naturals que arrasen si més no t'ho esperes, tota aquesta estructura imperialista que s'amaga darrera del nom de Nacions Unides es mostra davant els mitjans com sobtadament atropellada per un insospitat tsunami, una crisi alimentària mundial, a la qual, altruistament i com organització civilitzada que és, es veu en la necessitat de respondre…

Els pobres ens tenen ja tan acostumats a tenir-los que tirar una mà amb les seves imparables desgràcies! El qual el preu del blat s'hagi doblegat en dos anys i el de l'arròs, l'aliment de primera necessitat de 3.000 milions de persones, hagi augmentat un 70% en aquests primers mesos de 2008, és, pel que sembla, una disfunció conjuntural que es pot semiatajar amb ajudes puntuals, com la de Zapatero, «Quixot» on els faig, que ha llençat de «chequera» («Públic») en el cim de la FAO celebrada a Roma, i ha promès destinar 500 milions d'euros fins a 2012 per a «combatre la fam en el món».

Per fer-nos una idea de la generositat torera del president espanyol diguem que farien falta 20.000 milions d'euros a l'any per a tal fi i que, de totes maneres, ni els diners urgents (que no val sinó per a destruir els últims bastions de petits productors) ni una FAO a les ordres del BM, el FMI i l'OMC van a arreglar el drama i posar fi a les causes estructurals que estan en l'origen de la crisi. Pel que sembla, la protecció i subsidis donats durant els últims decennis pel fMI, el BM, l'OMC, el BID (Banc Interamericà de Desenvolupament) i estats varis, inclòs l'espanyol, a determinades corporacions multinacionals i a certes polítiques agrícoles de «ajustament estructural», de reconversió de terres en monocultius, de privatització de les empreses estatals més rendibles, d'implantació dels agrocarburants a gran escala i de substitució de l'agricultura autosuficient per la d'exportació, no estan en l'arrel de la fam, la malnutrició i la mort per inanició a la qual s'enfronten centenars de milions de persones en ple segle XXI i en una situació de clara expansió de la producció. O, almenys, això és el que semblen voler fer-nos creure, vista la decisió de mantenir les polítiques de dependència Sud-Nord i de seguir donant suport als gegants de la agroalimentació.

Pel que sembla, la urgència mostrada per Olivier de Schutter, el nou relator per a l'alimentació de l'ONU, per a realitzar una reunió especial sobre la inseguretat alimentària mundial només té a veure amb el «humanitarisme» tan propi de la institució, i no té relació alguna amb la imperiosa necessitat del sistema de torpedear l'escenari que ja s'està dibuixant de multiplicació dels motins de fam, imatge de la crisi estructural d'un capitalisme mortífer que només es combat amb lluita popular i organitzada.

Són ja milions els quals s'han rebel·lat contra la carestia i la inseguretat alimentària en gairebé cinquanta països i que han obligat a aquests els seus governs que tan diligentment havien aplicat les receptes de les prefectures multinacionals que controlen l'ONU a prendre una sèrie de mesures contràries a la sacrosanta «llibertat de comerç»: reduir o suspendre les exportacions de blat, arròs o soia; controlar als especuladors… Les tensions socials augmenten fins i tot en estats amb alt índex de creixement com Xina o Índia. Fins a en els països imperialistes occidentals, l'escalada dels preus, unida a l'estancament salarial i a l'augment del cost de les hipoteques i dels desnonaments, pressiona als governs a prendre mesures urgents…

Les explicacions de les autoritats responsables i els seus experts davant aquesta gravísima catàstrofe són insuficients, parcials, interessades o simple i planament absurdes. I és que l'últim que van a reconèixer és que, com escriu J. Petras en «The Structural Roots of Hunger, Food Crises and Riots», les arrels del problema estan incrustades en les estructures profundes de l'economia capitalista: és la configuració monopólica que opera tant en el sector dels carburants com en el de l'alimentació la qual impulsa el seu encariment. Segons si l'autoritat o l'expert que expressa l'opinió és conservador o «progressista» culparà més a un factor que a altre per a explicar que milions es morin de fam mentre els estocs estan curulls i s'especula amb el gra d'anys futurs, com feien aquells jauntxos contra els quals ens rebel·lem a Euskal Herria en matxinadas com la de 1766.

Així, els de dretes es ficaran més amb els xinesos (amb els indis i els brasilers també, però menys) perquè, a l'augmentar el seu nivell de vida, els ha donat per menjar carn i, clar, gasten molt blat de moro i soia per a alimentar a aquests pollastres, ànecs i cerditos als quals abans no tenien accés. És un assumpte d'oferta i demanda. Argument conservador per excel·lència són també el de l'excedent demogràfic (massa boques que alimentar), la desertització o el canvi climàtic. Els «progressistes», per la seva banda, apunten més a culpar del desastre al desviament de part de la producció alimentària (blat de moro, colza, blat, girasol) per a produir agrocarburantes.

També atribuïxen el fort increment de preus al fet que, després de la caiguda dels «subprime», els inversors hagin decidit especular obertament amb la fam mundial, és a dir, practicar el terrorisme especulatiu. De fet, hi ha bancs i consellers financers que recomanen invertir de manera massiva en articles de consum i «aprofitar-se de l'alça imparable en el preu dels aliments», qualificant de «oportunitat immillorable» la «penúria d'aigua i de terres agrícoles explotables». I és que, com cínicament afirmen, per molt que s'agreugi la crisi i que augmentin els preus, la gent va a seguir havent de menjar.

L'assumpte no és que aquests i altres elements no intervinguin en la carestia i inseguretat alimentàries actuals. L'assumpte és que tots ells estan directament causats per les polítiques imposades pel sistema imperialista. Ens diuen que la lliure competència i l'obertura de mercats conduïxen a l'eficàcia i al descens dels preus, quan en el cas que ens ocupa conduïxen a la sobreproducció, la inflació i la crisi. Ens oculten que l'expansió dels agrocombustibles s'explica pel suport que li brinden les potències econòmiques (Espanya inclosa) mitjançant polítiques públiques, subvencions i mesures legislatives.

Mentre algunes autoritats menjo Olivier de Schutter fan com que fan alguna cosa demanant regular o gravar l'especulació i els mercats de futurs de «commodities» o matèries primeres que, calculen, és la causant d'un augment dels preus del 35%, bancs, consellers i institucions públiques segueixen oferint aquests articles bàsics de consum com excel·lent producte financer, entre altres per als fons de pensions, a les quals els han ficat ja una bombolla després d'una altra: la informàtica, la immobiliària, ara la de «futurs» de productes bàsics…

Quan la recént acabada Cimera d'Alt Nivell sobre Seguretat Alimentària segueix defensant les receptes neoliberals i l'obertura dels mercats del Sud com manera de detenir l'escalada de preus, la realitat demostra que, en la base d'aquesta carestia i aquesta escassesa, està la monopolització en poques mans del procés complet de producció, compra, distribució i venda dels aliments: des de les grans companyies de llavors i fertilitzants o els gegants del agribusiness i els aliments genèticament modificats fins a qui monopolitzen la compra, transformació, distribució i venda d'aquests productes; des de Monsanto i Cargill fins a Nestlé, Wal-Mart, Carrefour o Aldidis (la central de compres europea en la qual participa Eroski)…

Com molt bé analitza Henri Houben en «Els û#ts de la gran distribution» aquestes multinacionals han vist multiplicar els seus beneficis i els seus propietaris se situen entre els més rics del planeta gràcies precisament al cada vegada major desfasament entre salaris i preus, entre el que els treballadors cobrem per produir i vam pagar per sobreviure, és a dir, gràcies a la pauperització estructural de la gran majoria de la població.

Per alguna cosa ens anuncien que els preus van a seguir pujant inevitablement, imparablement, durant els pròxims anys… El capitalisme se segueix concentrant i necessita robar encara més, encara que sigui a costa de (o gràcies a) el genocidi de poblacions senceres. Els pobres no explotables, quan són massa, sobren… i molts del primer món, també.

En el llibre «L'Imperi de la vergonya», ja en 2005, desenvolupava el tema de la fam i el capitalisme depredador el ex relator especial de l'ONU Jean Ziegler, a qui, per cert, vam tenir ocasió de conèixer durant aquell solidari, lluitador, internacionalista i emocionant «Gernika 1937-1987», organitzat per l'esquerra abertzale quan les forces de la reacció no havien aconseguit encara serfs amb «ètica» suficient com per a donar suport la seva il·legalització.

Crim contra la humanitat, terrorisme imperialista… anem posant nom, teoria i pràctica a la destructiva explotació d'uns pocs (bascos inclosos) sobre tots els altres.

9M: Quatre anys mirant a Madrid

per XAVIER MONGE

La legislatura que s´acaba ha vingut marcada pel debat sobre el model d´estat en els seus diferents fronts. Des de la reforma de diversos estatuts fins al fracàs del procés democràtic a Euskal Herria. Els diferents partits catalans i espanyols amb representació parlamentària a Madrid es juguen el 9 de març la revàlida com a frontissa.

El paper de CiU, ERC i IC-V

Convergència i Unió ha intentat guanyar a Madrid el que dues vegades li ha pres el tripartit als "morros". El pacte Mas - Zapatero sobre l´estatut pretenia capgirar el govern de la plaça Sant Jaume però l´arribada de Montilla va desfer les expectatives. CiU ha basat la seva estratègia en donar el suport just al Govern espanyol en grans afers i si pot ser en contra de l´opinió del tripartit, amb la imatge que l´aliat de Zapatero al Principat és Mas i no Montilla.

ERC es va veure sorpresa amb un bons resultats electorals a Madrid. El tàndem Carod - Puigcercós plantejat com a plebiscit a la trobada del president d´ERC amb ETA va donar els seus resultats. Després d´una legislatura marcada pels desafiaments del diputat Tardà per poder parlar en català o fent crides a manifestacions i protestes, ERC encara les eleccions amb la por de perdre el grup propi. Malgrat la batalla contra les retallades de l´Estatut i el discurs sobiranista, l´aposta per Ridao indica un canvi de rumb cap al "peix al cove".

IC-V és la pota que aguanta el grup parlamentari d´Izquierda Unida a Madrid. De fet, sense els diputats catalans pinten bastos per a Llamazares després que l´única diputada pel País Valencià d´aquesta formació encapçali la nova coalició del Bloc i Iniciativa del Poble Valencià (IPV).

Les expectatives dels partits estatals

El PSOE es juga als Països Catalans la revàlida a les eleccions. Durant tota la legislatura el PSC s´ha mantingut entre dues aigües per no veure´s absorbit per l´espiral centralista i mirar d´evitar la fuga dels votants catalanistes. Ha estat la legislatura dels ministeris per als catalans del PSOE que han ocupat diverses carteres (Clos, Chacón, Soria...). Tot i això el govern del PSOE haurà de superar un dur examen al març després del desgavell d´infraestructures que va portar a la massiva manifestació de l´1 de desembre de 2007 i de la reivindicació d´un nou finançament de les dues comunitats.

El PP no ha estat lliure de polèmiques aquests 4 anys. Al Principat la línia moderada de Piqué ha caigut en favor del vell vidalquadrisme, amb Sirera al capdavant. Els conservadors aspiren a repetir els millors resultats del partit amb la mateixa tàctica de crispació que s´ha imposat a tot l´Estat i que ja van obtenir en temps de Vidal-Quadras.

La invisibilitat obrera

per Abel Caldera

Fa uns dies parlava en aquest mateix bloc de la poca memòria obrera que ha quedat en l'imaginari berguedà. Pocs dies després, el magnífic bloc "El meu país d'Itàlia" parlava de la invisibilitat obrera arran de l'accident que va costar la vida a set treballadors a Torí.

També aquestes darreres setmanes han saltat als mitjans de comunicació dos conflictes obrers. D'una banda, el que enfronta els conductors d'autobusos de Barcelona amb l'empresa municipal TMB, i de l'altra, el tancament de la fàbrica Frape Behr.

En el primer cas, els mitjans de comunicació han jugat a explotar els inconvenients que la vaga plantejava als usuaris, i fins i tot alguns, com Joan Barril, han ratllat la demagògia desacreditant les assemblees de treballadors. Tot això ha estat possible perquè la insolidaritat no és especialment malvista en els nostres dies. Tenir dos dies de festa, sempre en cap de setmana, no sembla ser suficient perquè una part de la societat es queixi dels inconvenients que ha de suportar davant la vaga d'uns treballadors que demanen això mateix. Bé, això mateix no, ja que els treballadors no demanen tenir festa tots els dissabtes i tots els diumenges.

En el segon cas, els mitjans de comunicació s'han dedicat a fer una informació tan asèptica que ha acabat essent tendenciosa a favor de l'empresa. Com sempre, s'ha utilitzat el lloc comú de la globalització i els baixos costos salarials d'altres zones del planeta. Poques vegades, quasi mai, s'ha parlat de l'especulació futura amb el solar, dels beneficis escandalosos de l'empresa que tanca o bé de les subvencions públiques que ha rebut aquesta empresa. I en el cas de Frape Behr, el més escandalós és que s'ha produït un tancament patronal i cap mitjà ha fet una peça complementària explicant què és el tancament patronal i remarcant que aquesta pràctica és il·legal.

La descohesió de la classe obrera i la pèrdua de consciència de classe té unes causes diverses i complexes. El propi impacte de la guerra civil, l'aparent desdibuixament social protagonitzat per la societat de masses, les conseqüències desiguals de l'estat del benestar... Seria motiu de molts llibres explicar tot això! Ara bé, de conseqüències sí que n'hi ha que s'aprecien de forma nítida. La més clara: la pèrdua de la solidaritat de classe.

En aquesta pèrdua de la consciència obrera hi han tingut un paper molt important els mitjans de comunicació. No es tracta de culpabilitzar de tots els mals aquest sector, però essent francs, l'impacte i evolució dels mitjans de comunicació de masses és un dels aspectes més destacables del segle XX, i és evident que els seus efectes es deixen notar, i molt.

Des de fa uns quaranta anys més o menys, s'han anat homogeneïtzant els consums informatius de les diferents classes socials. Aquest procés ha suposat un reforçament de grans grups mediàtics allunyats dels interessos obrers i, paral·lelament, el declivi de la premsa obrera, juntament amb la capacitat de presentar alternatives als grans mitjans de masses com la televisió (almenys fins a l'aparició d'internet).

Tota aquesta reflexió vé del fet que, de cop i volta, i davant de l'anunci de la nova sèrie de TV3 "Zoo", vaig pensar que hi havia una tendència a la televisió pública de crear uns certs rols de personatges. Poc o molt, les sèries de TV3 s'emmarquen en la realitat parcial d'una Barcelona guai i fashion. Els protagonistes tenen feines interessants i viuen una vida que sembla sortida del Barcelona posa't guapa. Guionistes i investigadors (Porca Misèria), metges neorurals (Ventdelplà), i ara treballadors del zoològic. Potser les sèries de sobretaula tendeixen més a retratar personatges populars, però el prime time està copat per aquesta tendència. Això sí, adobada amb punts de sensibilitat social.

Causa? Efecte? Més aviat crec que es tracta d'un efecte que engrandeix la causa. Evidentment, ni m'imagino que la societat catalana està copada per masses ingents d'obrers siderúrgics al més pur estil del realisme estalinià, ni pretenc que a TV3 es projecti la imatge dels bons obrers a tothora. Simplement crec que la televisió apunta tendències, i marca uns "estatus" desitjables. I, sobretot, amaga realitats poc agradables a l'opinió publicada. El que crec és que falten produccions que tractin amb tota la seva complexitat les problemàtiques reals de les classes populars. El mileurisme, el món de la construcció, la temporalitat al sector terciari, poden ser bons rerefons per a futures produccions, més enllà del Rami de Ventdelplà.

Aquesta crítica a la televisió també la faig extensible al cinema. Si la situació del cinema català és ja de per sí precària, l'anomenat cinema social és pràcticament marginal. En els darrers anys, en què hi ha hagut una revifalla important d'aquest tipus de cinema, amb èxits comercials sonats, només recordo la pel·lícula Tapas. De la poca resta, existencialisme en aquesta Barcelona guai de les oportunitats.

Reconstruïr la consciència de classe és una feina tan complexa que només permet abordar-la amb milions de petites actuacions. Però la necessitat que totes les classes populars ens reconeguem en uns referents i interessos comuns és ineludible. Almenys per no veure com ens empassem dia sí dia també el conte de la inevitable adaptació competitiva en un món cada vegada més globalitzat.

Com s'ho han fet els neoliberals per robar la riquesa de les nacions

per George Monbiot (www.monbiot.com ) és un periodista, acadèmic, ambientalista i activista polític anglès .

Una colla d'intel·lectuals i elitistes ha segrestat el debat econòmic, i ara ens trobem amb els seus efectes catastròfics.

L'autor explica com el pensament neoliberal ha anat guanyant pes des de la seva creació ara fa 60 anys fins a esdevenir la ideologia que avui regeix les polítiques dels governs.

Per primera vegada el deute dels consumidors del Regne Unit supera el total del seu Producte Nacional Brut: un recent informe mostra que devem 1.35 bilions de lliures. Els inspectors dels Estats Units han descobert que 77000 ponts de carretera estan en el mateix perillós estat que aquell que es va esfondrar al Mississipí. Dos anys després cop de l'huracà Katrina, 120.000 persones de Nova Orleans encara viuen en caravanes o en allotjaments temporals. Mentre el canvi climàtic s'accelera, els governs refusen emprendre accions necessàries. Una desigualtat creixent amenaça de crear les societats més dividides que el món ha vist des de la primera guerra mundial. Ara, una crisi financera causada pels préstecs no regulats pot deixar centenars de milers de persones sense casa i desencadenar un devessall de problemes econòmics.

Aquests problemes semblen no tenir relació entre ells, però tots tenen alguna cosa en comú. Tenen el seu orígen en gran part d'una cimera que tingué lloc fa 60 anys en un balneari Suís. Una cimera que posà les bases de la filosofia de govern que és responsable de molts, potser la majoria, de les nostres crisis contemporànies.

Quan la Mont Pelerin Society es reuní per primera vegada, l'any 1947, el seu projecte polític no tenia nom, però sabia cap on anava. El fundador de la societat, Friedrich von Hayek, remarcà que la batalla de les idees costaria almenys una generació de guanyar, però sabia que el seu exèrcit intel·lectual atrauria poderosos suports. La seva filosofia, que seria més tard coneguda com a neoliberalisme, s'avenia amb els interessos dels ultra-rics, i per tant els ultra-rics pagarien per ella.

El neoliberalisme afirma que tots hi guanyem amb la màxima llibertat de mercat i la mínima intervenció de l'estat. El paper del govern s'ha de restringir a crear i defensar mercats, protegir la propietat privada i defensar el regne. Totes les altres funcions han de ser confiades a l'empresa privada, que serà incentivada per la motivació del benefici a proveir els serveis bàsics. D'aquesta manera, l'empresa és alliberada, es prenen les decisions racionals i els ciutadans s'alliberen de la deshumanitzant mà de l'estat.

Això, com a mínim, és la teoria. Però com David Harvey proposa en el seu llibre “A Brief History of Neoliberalism”, arreu on el programa neoliberal s'ha implementat, aquest ha causat un massiu desplaçament de la riquesa, no ja a l'1% més ric, sinó a la desena part d'aquest 1%. Als Estats Units, per exemple, el 0,1% de dalt ha recuperat la posició que tenia durant els anys 20. Les condicions que exigeix el neoliberalisme per a alliberar els éssers humans de l'esclavatge de l'estat -impostos mínims, desmantellament dels serveis públics i seguretat social, desregulació, la destrucció dels sindicats- han resultat ser les condicions necessàries per fer l'elit encara més rica, mentre deixaven tota la resta abandonada a la seva sort. A la pràctica la filosofia desenvolupada a Mont Pelerin és una fina però elaborada disfressa per al robatori de la riquesa.
Així, la qüestió és: atès que les crisis que he anomenat eren els efectes previsibles del desmantellament dels serveis públics i de la desregulació dels negocis i els mercats financers, atès que perjudica els interessos de gairebé tothom, com ha aconseguit el neoliberalisme dominar la vida pública?

Richard Nixon es va veure obligat a reconèixer una vegada que “avui som tots keynesians”. Fins els republicans donaven suport a les doctrines intrevencionistes de John Maynard Keynes. Però ara tots som neoliberals. Margaret Thatcher ens deia incansablement que “no hi ha alternativa”, i implementant els seus programes, Clinton, Blair , Brown i els altres dirigents del que abans havien estat partits progressistes sembla que li dónen la raó.

El primer gran avantatge que tenien els neoliberals era una incessant font de diners. Els oligarques dels EUA i les seves fundacions – Coors, Olin, Scaife, Pew i altres- van destinar centenars de milions a la creació de thinktanks, finançament d'escoles de negocis i transformar els departaments universitaris d'econòmiques en bastions quasi totalitaris de pensament neoliberal. la Heritage Foundation, el Hoover Institute, l'American Enterprise Institute i molts altres als EUA, l'Institute of Economic Affairs, el Centre for Policy Studies i l'Adam Smith Institute al Regne Unit, foren creats per a promoure aquest projecte. El seu objectiu era desenvolupar les idees i el llenguatge que emmascaressin la veritable intenció del programa -la restauració del poder de l'elit- i embolicar-lo com si fos una proposta per al benestar de la humanitat.

El seu projecte fou afavorit per idees que sorgiren en un lloc ben diferent. Els moviments revolucionaris de 1968 també cercaven més llibertats individuals, i molts dels “soixante-huitards” veien l'estat com un opressor. Com explica Harvey, els neoliberals cooptaren el seu llenguatge i idees. Alguns dels anarquistes que conec encara expressen nocions gairebé idèntiques que les dels neoliberals: la intenció és diferent, però les conseqüències molt similars.

Els deixebles de Hayek també van ser capaços de servir-se de les crisis econòmiques. Un primer experiment va tenir lloc a la ciutat de Nova York, que havia patit una crisi pressupostària el 1975. els seus banquers reclamaren que la ciutat seguís les seves prescripcions -grans retallades en serveis públics, esclafar els sindicats, ajudes públiques a les empreses. Al Regne Unit, l'especulació, les vagues i ela crisi pressupostària van permetre a Thatcher, amb idees fornides pel seu conseller neoliberal Keith Joseph, oferir-se per apagar el foc. El seu programa li funcionà, però creant un altre conjunt de crisis.

Si aquestes oportunitats no eren prou, els neoliberals i els qui els donaven suport emprarien el suborn o la força. Als Estats Units, els Democràtes foren neutralitzats per les noves lleis de finançament electoral. Per competir amb èxit en l'obtenció de fons amb els Republicans, haurien de donar als grans empresaris el que volguessin. El primer programa neoliberal de tots fou implementat a Xile després del cop de Pinochet, amb el suport del govern dels EUA i economistes ensinistrats per Milton Friedman, un dels membres fundadors del la societat Mont Pelerin. Aconseguir suport per al projecte era senzill: si no hi estaves d'acord, rebies un tret. El Fons Monetari Internacional i el Banc Mundial empraren el seu poder sobre els països en desenvolupament per exigir les mateixes polítiques.

Però el més poderós promotor d'aquest programa foren els media. La majoria d'ells propietat de multimilionaris que se'n serviren per a projectar les idees que reforçaven els seus interessos. Aquelles idees que amenaçaven els seus interessos foren bé ignorades bé ridiculitzades. Va ser a través dels diaris i canals de TV que les idees socialment destructives d'un petit grup d'extremistes acabaren semblant de sentit comú. Els pensadors domesticats per les corporacions vengueren el projecte redefinint el nostre llenguatge polític (per a un relat detallat de com això s'esdevé, vegeu el llibre de George Lakoff “Don't Think of an Elephant!”) . Avui dia, fins i tot sento els meus amics d'esquerres emprar termes com creadors de riquesa, alleugerir impostos, democràcia dels consumidors, “red tape” (NdT: paperassa burocràtica, referit als tràmits legals i de regulació), el “gran govern” (NdT: referit al gran germà de l'obra d'Orwell "1984"), intervencionisme, cultura de la compensació, cercadors de feina o estafadors de subsidis. Tots aquests termes, inventats o promoguts pels neoliberals, han esdevingut llocs comuns fins a tal punt que ara semblen gairebé neutrals.

El neoliberalisme sense restriccions provocarà crisi rere crisi, totes elles resolubles només amb una major intervenció per part de l'estat. Si ens hi enfrontem, hem de ser conscients que mai podrem mobilitzar els recursos dels quals disposen els seus exponents. Però a mesura que els desastres que han causat es desencadenin, al públic no li caldrà gaire per convèncer-se que l'han engalipat.

---

Al Gore, la veritable cara del premi nobel

Per Txarly Uharte

AL Gore ha rebut el premi Nóbel de la pau 2007 al costat del Grup Intergovernamental per al Canvi Climàtic de l'ONU. El polític nord-americà es suma a una llista controvertida i polèmica i uneix el seu nom a figures “pacifistes” com Henry Kissinger, Simon Peres, Frederik de Klerk , Lech Walesa o Andrei Sajarov.

Si examinem el passat del premiat ens adonarem que el personatge poc té de pacifista, si aprofundim un poc veurem que tampoc és progressista i si seguim investigant constatarem que ni tan sols podríem cridar-li ecologista.

L'antic congressista per Tennesse i vicepresident dels Estats Units entre 1993 i el 2001 ha aconseguit tornar a col·locar-se en la primera línia política mundial després de la derrota en les presidencials del 2000. I tot gràcies a una pel·lícula. “Una veritat incomoda” (An Inconvenient Truth) que li ha portat 2 Oscar, un gran reconeixement internacional (com el premi Príncep d'Astúries de cooperació internacional) i suculents beneficis econòmics.

En aquest documental AL Gore se'ns presenta com el capdavanter en la lluita per reduir les emissions de gasos d'efecte hivernacle. La pel·lícula és una autentica hagiografia, sembla realitzada pel seu equip de campanya. AL Gore no dubta en mostrar-nos la seva intimitat, contar-nos les seves tragèdies familiars mostrant-se com un home que és capaç de superar les adversitats aprenent d'elles. Aquesta tendència a la sobreactuació i aquest egocentrisme desmesurat és de sobres coneguda en els USA.

El “costum” de Gore d'exagerar els seus merits ha donat tones de munició als seus rivals polítics. Entre les seves moltes fanfarronades AL Gore s'atribueixo el merito de la creació d'Internet (“durant la meva permanència en el Congrés dels Estats Units, vaig prendre la iniciativa de crear Internet” entrevista de Wolf Blitzer dels informatius de la CNN en1999) o presumia que el seu matrimoni va inspirar els personatges de l'embafador melodrama “Love Story” (conversa amb Karen Tumulty de la revista “Estafi”). Ungido per la mà de Déu Gore no es rendeix després de la derrota electoral, es veu com l'home que salvés als Estats Units al món! del Desastre. Gore es veu a si mateix com a un nou Winston Churchill. En la seva pel·lícula mostra imatges del dia de la victòria i no dubta en citar-lo.

Com els anglesos van acudir al seu admirat Winston para combatre el terror nazi, així acudiran els pobres americans quan la gran crisi energètica, l'enfonsament econòmic o que es jo amenacin als americans. Analitzant al personatge descobrim una personalitat contradictòria i molt mes fosca del que les seves admiradors insisteixen a mostrar.

AL GORE PACIFISTA?

El vicepresident Gore no es conformo amb un paper secundari els anys de govern demòcrata. Va ser la mà dreta del president abans i durant el seu mandat, AL Gore no era una figura decorativa a l'estil Donen Quayle (vicepresident durant el mandat de Bush pare).

AL Gore és responsable de pràcticament totes les accions de govern del període 1992-2000. I durant aquests anys els Estats Units no van ser uns emissaris de la pau precisament. Accions bèl·liques, amb bombardejos amb urani empobrit i bombes de penjoll inclosos, en Sèrbia, L'Iraq, Haití, Afganistan, Somàlia o Suen. Aquest últim cas va ser especialment cruent.

L'exercit nord-americà bombardeja una fàbrica de medicaments que va confondre amb una planta de fabricació d'armament matant a centenars de persones i destruint la planta que fabricava el 50% del total de medicaments del país. A dia d'avui (i em temo que per molts, molts anys) cap polític i cap militar ha rendit comptes per aquest espantós crim de guerra. Grans mèrits per a un Nóbel de la pau, sens dubte.

La política de Clinton-Gore va ser continuista de la de Reagan-Bush i la de Bush fill prossegueix la dels anys demòcrates. Tots ells van buscar i busquen l'hegemonia econòmica dels Estats Units protegits pel poder militar del seu exèrcit. Imposen el seu lideratge sense contar amb cap consens internacional. No oblidem que solament en els últims temps, i solament després de comprovar la perillosa inestabilitat del país, s'han escoltat veus demòcrates demanant la retirada de les tropes de L'Iraq.

AL GORE PROGRESSISTA?

Gairebé tot el món entén que les polítiques del Partit Republicà i el Partit Demòcrata són convergents en molts aspectes. Mes similars encara que les dels partits parlamentaris europeus socialdemòcrates o conservadors. No obstant això al comparar a Gore amb l'actual administració Bush correm el risc d'enganyar-nos amb el personatge.

AL costat dels “Neo-Cons” i la dreta ultra religiosa que governen els USA, qualsevol pot semblar progressista. Però AL Gore no és un nouvingut i va demostrar amb escreix la seva veritable cara en els anys de mandat del Partit Demòcrata. Les seves polítiques van ser neoliberals en l'econòmic i molt tèbies en el social. Respecte al tema econòmic, entre unes altres l'administració Clinton-Gore creo l'Organització Mundial del Comerç paradigma al costat del Banc Mundial i el FMI del nou ordre econòmic mundial. El ALCA o la llei Helms-Burton de càstig cap a Cuba són alguns dels seus assoliments “progressistes”.

En el social Clinton-Gore van endurir la repressió cap als immigrants i van recular enfront de la dreta religiosa en matèries com l'avortament.

Esment a part mereix la dona de Gore; Tipper. Personatge controvertit i famós als Estats Units. No es va conformar amb ser una dona florer. Ja en 1984 va co-fundar la Parents Music Resource Center, una organització molt propera a la dreta religiosa que buscava advertir als pares de lletres o portades obscenes en els discos de rock i rap i que va tenir una gran influència en la indústria de l'oci americana en els 80s i 90s. Creo aquesta organització quan va descobrir alarmada que la seva filla escoltava una cançó de Prince que tractava veritablement sobre la masturbació.

Aquesta organització s'encebo especialment amb els grups més subversius i antisistema i amb els grups raperos menjo Public Enemy, molt polititzats en aquella època. AL Gore sempre ha presumit de tenir una dona com la seva i s'han donat suport mútuament, arribant a escriure diversos llibres junts pel que pressuposem que el bo de L'estava d'acord amb les activitats censores de la seva mitjana taronja.

AL GORE ECOLOGISTA?

Des del principi de la seva carrera política Gore té una aurèola d'activista ecologista. La publicació del lliuro “Earth in the Balanç:Ecology and Human Spirit” en el qual plantejava una ambigua revolució “ecològica” li duc a acompanyar a Clinton que va veure grans qualitats en l'ambiciós senador de Tennnesse.

No obstant això una vegada en el govern poc va fer per a portar a terme la seva “revolució ecològica”. Ni tan sols van signar el Protocol de Kyoto. És cert que d'haver aconseguit la presidència AL Gore hauria signat l'acord que el mateix negoci per al seu país. Però no és menys cert que els Estats Units van rebaixar aquest acord fins a convertir-lo en una broma.

Encara que la seva labor com divulgador de l'amenaça que suposa el canvi climàtic ha contribuït que aquest en l'agenda política de gairebé tots els països, no podem oblidar que mentre va tenir la sort de participar en el govern de l'estat mes poderós de la terra i el mes contaminant amb diferència, les emissions de gasos d'efecte hivernacle no van parar de créixer i el medi ambient dels Estats Units no a parat de degradar-se, especialment en zones tan sensibles com Alaska, privatitzada en part per a benefici de les companyies petrolieres. Què va ser “de la revolució ecològica del? És més fàcil parlar quan no respons de les teves accions. “Consells embeno que per al meu no tinc”.

El millor del gore ha estat sens dubte desemmascarar als “negacionistes” del canvi climàtic com la “Coalició pel clima Global formada per empreses amb interessos en la indústria del carbó. Aquest lobby ha finançat estudis que qüestionaven la influència de les emissions de carboni en l'atmosfera i fins al propi escalfament global amb l'objectiu de crear “dubtes raonables” en l'opinió pública.

AL Gore advoca per reduir el consum domèstic però com s'ha publicat en els mitjans no predica amb l'exemple (s'ha comentat que la seva família gasta 20 vegades mes que una família mitja americana). Tampoc ha fet donacions dels quantiosos beneficis que ha proporcionat el seu documental ni els 180.000 euros! que cobra per xerrada per a investigació. Pot ser que sigui demagògic atacar-li per aquest costat però les dades clamen al cel.

LA REVOLUCIÓ ECOLOGICA SERA SOCIALISTA O NO SERÀ.

AL Gore i tots els governs capitalistes intenten combatre l'escalfament global simplement canviant les fonts d'energia i reduint minimament el consum domèstic. No es plantegen reformes estructurals ni canvis en el model social i productiu que ens aquesta duent a la ruïna. Per això les seves recomanacions, la seva “revolució verda” no són més que petits pegats d'un sistema caduco i desbordat. És possible que AL Gore tingui un sentiment ecològic sincer però en la seva etapa en el govern va demostrar ser el problema i no la solució. El planeta necessita una revolució no solament ecològica sinó total que ens salvi del precipici on ens estan empenyent gents com AL Gore.