Visita històrica del President cubà Raúl Castro a Veneçuela

En vespres de l'aniversari 50 de la Revolució cubana, el país antillano i Veneçuela van elevar en un nou graó l'àmbit de les relacions polític-econòmiques bilaterals durant la IX Comissió Mixta. En un acte culminant en el Palau de Miraflores, delegacions d'ambdós governs van subscriure documents que deixen constància dels resultats arribats per 24 taules de treball, que van abastar importants rubros econòmics de les dues nacions. Les missions nacionals respectives van estar presidides pels presidents Hugo Chávez, de Veneçuela, i el seu homòleg cubà, Raúl Castro, qui va arribar ahir a Caracas en visita oficial.

Representacions estatals dels dos països llatinoamericans van confirmar un programa de cooperació general per a 2009 on destaquen 173 projectes econòmics conjunts.La cerimònia oficial de tancament de la comissió intergovernamental es va desenvolupar en el Saló Ayacucho de la seu presidencial veneçolana i va incloure a més la rúbrica de tres memoràndums d'enteniment entre ambdues parts. En l'acte transmès en viu anit per la televisió estatal van participar a més de Chávez i Raúl Castro, el vicepresident Ramón Carrizales i els cancellers Nicolás Madur (Veneçuela) i Felipe Pérez Roque (Cuba), entre altres ministres i alts dignatarios. Els acords inclouen 137 projectes de desenvolupament i 36 nous programes, per una suma financera equivalent a uns dos mil milions de dòlars, van indicar fonts ministerials.

Les actes de certificació d'aquests convenis van ser signades pel ministre veneçolà d'Energia i Petrolis, Rafael Ramírez, i pel vicepresident del Consell de Ministres de Cuba Ricardo Cabrisas.A més Veneçuela es va comprometre amb la creació d'una empresa Holding Cuvepetrol S.A., entitat que apunta al desenvolupament de grups mixts per a la refinació de petroli i gas natural licuado a Cuba.Altres acords esmenten la construcció d'una nova refineria en Matances, Cuba, amb capacitat de 150 mil barrils diaris, per a manufacturar productes d'alt valor comercial mitjançant esquemes de conversió energètica profunda.

Aquest procés donarà pas al disseny i aixecament d'una Planta de Regasificación GNL a Cuba, així com els gasoductos i altres facilitats per a la utilització d'aquest combustible en indústries i centres de consum determinats.Altre instrument de cooperació subscrit va ser el memoràndum d'enteniment entre el Ministeri per a l'Energia de Veneçuela i el Ministeri d'Informàtica de Cuba, sobre la creació de la societat socialista de capital mixt Guardià de l'ALBA.En el context de la mateixa cerimònia, el cap d'Estat cubà va ser condecorat amb l'Ordre Gran Collaret del Libertador i va rebre una rèplica de l'espasa de Simón Bolívar de mans del seu parell Hugo Chávez.En les seves paraules de clausura de la trobada, Raúl Castro va destacar que l'Alternativa Bolivariana para els Pobles de La nostra Amèrica (Alba) és una forma superior d'associacions de països i un instrument per a plantar cara al neoliberalismo, a la crisi financera, i obre pas a la transició cap a societats més justes i equitatives.

El Cap d'Estat cubà va precisar que en el passat eren solament dos països els quals donaven suport aquesta alternativa, avui són sis. D'allí iniciatives de cooperació com la de Petrocaribe i moltes altres, que busquen la consolidació d'un món millor que és possible. 'Hem de treballar amb rapidesa per a concloure projectes en execució, és imprescindible identificar, com ho estem fent, aquells obstacles que puguin demorar la consecució dels objectius proposats', va fitar.En aquest sentit, va recordar que fa 14 anys, el Mandatari veneçolà, en la seva condició de civil, va arribar a la Universitat de L'Havana a ratificar que el segle que venia era d'esperança per als pobles d'Amèrica i l'escenari perfecte per a la resurrecció del somni bolivariano i llatinoamericà. 'Les teves paraules comencen a complir-se (li va dir a Chávez), els somnis d'ahir comencen a fer-se realitat.

Agraïm en nom de Cuba la solidaritat del poble veneçolà amb la Revolució cubana, si hem pogut deixar enrere els anys més durs, quan vam resistir sols la crisi i el bloqueig repressiu, es deu no solament a la nostra unitat i esperit de resistència, sinó al decisiu suport rebut de la Veneçuela Bolivariana', va exclamar.Castro va destacar els avanços de la Comissió Mixta Cuba-Veneçuela, que durant vuit anys ha registrat un creixement sostingut i els seus projectes resulten cada vegada amb major impacte.

Una de les demostracions palpables d'això és que fa vuit anys Veneçuela tenia un milió 600 mil analfabetes, avui és reconeguda davant la Unesco menjo un país lliure d'analfabetisme.El President cubà va agrair les condecoracions imposades pel cap d'Estat veneçolà, i va manifestar que les rep en nom dels milers de compatriotes que han caigut al llarg d'aquests anys defensant a la Revolució.

més informació a Granma

Canvis a les relacions diplomàtiques amb Cuba

Els autors analitzen els canvis en les relacions internacionals que s'estan produint a Cuba, tant amb EEUU després de la victòria de Barack Obama, com amb la UE, que ha començat a modificar els seus plantejaments, i la intensificació dels seus tractes amb Xina. El comissari europeu d'Ajuda Humanitària, Louis Michel, ha visitat Cuba per a anunciar la represa dels projectes de cooperació. Les autoritats i els mitjans cubans adverteixen que l'essència de la política d'EEUU no va a variar i que només el final del bloqueig serà mostra de bona voluntat. A poques setmanes de complir els seus 50 anys, la Revolució cubana afronta nous i definitius reptes, aquesta vegada essencialment en el seu univers intern, en un país en el qual el 70% ha nascut després d'aquesta data.

per José Miguel ARRUGAETA-Joseba MACIAS

Els moviments diplomàtics entorn de Cuba mostren una clara tendència cap a ràpids i dinàmics canvis en la política internacional. Especialment a partir de les declaracions en campanya de Barack Obama sobre els seus compromisos respecte a la Illa. Dels diferents arguments esgrimits pel llavors candidat demòcrata, un adquireix una importància manifesta: el nou equip de govern en la Casa Blanca a partir del 20 de gener podria incloure, per primera vegada des de 1959, negociacions directes i l'aixecament de determinades mesures restrictives contra el Govern revolucionari. A les poques setmanes, diversos mitjans de comunicació europeus expressaven la seva preocupació sobre les conseqüències d'aquestes intencions: la ja confirmada victòria de Obama podia generar una clara «pèrdua d'espai» per a una Unió Europea massa lligada a una anacrònica estratègia «made in USA» importada i imposada per José María Aznar (la coneguda com «Política Comuna»), pesada ironia davant la nova situació regional.

El Govern espanyol ha estat el primer, però no l'únic, a accelerar els seus moviments i fer públics els seus gestos: desbloqueig dels fons de cooperació (25 milions d'euros), assignació de la mateixa quantitat per a les afectacions dels recents huracans, visita a L'Havana del sots-secretari d'organització del PSOE, José Blanco, per a reunir-se amb empresaris i cooperants residents a la Illa, a més de trobades amb alts responsables del Govern i del Partit Comunista. L'agenda comunitària ha inclòs també el viatge del Comissari Europeu per a l'Ajuda Humanitària, Louis Michel, amb l'objectiu de transmetre a les autoritats cubanes la represa dels projectes de cooperació de la UE per una suma de trenta milions d'euros, o del crèdit comercial francès, anunciat per autoritats d'aquest país en la Fira Comercial de L'Havana.

S'ha tractat, en definitiva, del contrapunt europeu davant la nova situació oberta amb la finalitat de «sortir en la foto» davant els temps que s'aveïnen. Tancament brillant per a l'estratègia diplomàtica cubana, afavorida pel resultat de les eleccions nord-americana i accelerada a mitjans d´octubre amb la sèrie de reunions al més alt nivell desenvolupades pel canceller cubà Felipe Pérez Roque a Madrid i Brussel·les, expressant directament la petició del seu país que quedi eliminada definitivament la política europea de pressió.

Cubá més enllà d'Europa.

Està clar que la Revolució no mira només a Europa: compte amb una àmplia xarxa de relacions internacionals que permeten a L'Havana, almenys en l'actual context, equilibrar en certa mesura els ràpids i interessats canvis d'actitud europeus davant la victòria de Obama.

Els exemples són molts: la recent visita del president de Brasil, Luiz Inazio Lula Dóna Silva, acompanyat de l'obertura d'una oficina comercial permanent de Brasil a Cuba així com l'entrada de la poderosa empresa brasilera Petrobras en la prospecció de petroli en l'Arxipèlag, l'ingrés de Cuba (a petició de la majoria dels seus integrants) en el Grup de Riu, fòrum de consulta política llatinoamericà, acte que suposa un clar i amistós gest polític, la visita de la vice-presidenta de Vietnam amb la signatura d'acords econòmics en sectors tan estratègics com l'alimentació, energia o el desenvolupament farmacèutic. I tot això sense oblidar els intensos contactes al més alt nivell entre Rússia i Cuba en plena «política de reencuentros», després del refredament dels últims anys, fargada en un renovat suport polític i comercial que inclou un crèdit tou per valor de vint milions de dòlars per a la compra d'equipament rus, a més de la intensificació de la relacions en l'àmbit militar.

En l'actual reforçament de la política exterior cubana per a evitar l'aïllament de la Revolució en el nou context mundial, mereix un esment especial, al costat de les relacions de privilegi amb Veneçuela, l'estrenyiment dels vincles amb la República Popular Xinesa, segon soci comercial de la illa. L'actual visita a L'Havana d'una delegació al més alt nivell encapçalada pel propi president Hu Jintao (el «company Jintao», com assenyala el diari «Granma») és la millor mostra d'una relació que s'establix en paràmetres polítics i econòmics.

Al costat del president, per exemple, han arribat 2.500 vehicles importats de Xinesa en condicions molt favorables per a Cuba (camions, remolcs i autobusos) que van a enfortir el pobre parc automobilístic d'àrees econòmiques com l'agricultura, el comerç exterior, la agroindustria sucrera o la indústria alimentosa. Aquests vehicles, al costat de les onze locomotores rebudes al juliol (al preu de 1,3 milions de dòlars per unitat) i els successius lliuraments d'autobusos de la marca Yutong, situen a la República xinesa com el principal subministrador de transport, tractant de pal·liar així un dels problemes més significatius del país.

Canvis en la política d'USA?.

Encara és massa aviat per a aventurar quin serà la política del nou gabinet. Les declaracions de Obama han estat confuses: en determinats fòrums anunciava a l'establiment de negociacions directes «sense condicions».

En uns altres, prometia l'eliminació de les mesures implantades per l'Administració Bush en 2004 com la restricció de viatges familiars a Cuba o la limitació d'enviaments monetaris (establerts en un màxim de 100 dòlars per mes). Aquest últim anunci, sens dubte, ha tingut un enorme impacte entre els cubans i la comunitat cubanoamericana. No oblidem, per exemple, que en 2003 les visites de cubans residents a EEUU va superar la xifra de 700.000 persones i els ingressos per remeses familiars van arribar els 2.000 milions de dòlars. Recents informacions parlen també d'una possible represa dels intercanvis acadèmics, esportius i culturals com un primer pas dirigit a suprimir, a mitjà termini, la prohibició als ciutadans nord-americans de visitar Cuba sense un permís especial.

Si bé les autoritats i els mitjans cubans adverteixen que l'essència de la política d'EEUU no va a variar i que només el final de la ingerència i l'eliminació del bloqueig seran mostres reals d'una veritable voluntat d'acostament, tot indica que estem a punt de viure l'inici d'una nova etapa en aquestes complexes relacions bilaterals, etapa encara per definir en els seus continguts i formes però que, sens dubte, significaria un seriós desafiament per al Govern revolucionari.

I, la contra? Bé, gràcies.

Enmig de conjectures i expectatives, cal constatar que el nou president nord-americà, a diferència dels anteriors, no sembla tenir compromisos definits amb els sectors més reaccionar-vos de la contrarrevolución radicada a EEUU. Ni tan solament els deu la seva folgada victòria en l'Estat de Florida, aconseguida a pesar de les seves declaracions sobre Cuba. O potser precisament per elles? Els sectors «durs» de l'oposició externa i els seus aliats interns han estat generosament finançats, donats suport i fins i tot organitzats durant dècades per les diverses administracions nord-americanes, convertint-se de fet en un influent i intransigent lobby de pressió.

Però en la passada campanya electoral, la major part d'ells han apostat clarament pel candidat perdedor. De moment i amb els resultats en la mà, expressen les seves preocupacions i temors pels «canvis» previsibles. I molt especialment per la possible engegada d'un estricte control fiscal dels quantiosos fons federals que els segueixen sent assignats any a any i que s'han convertit en un lucratiu negoci. Potser la millor mostra d'aquesta posició i de les alarmes activades sigui el succeït en la vetllada de seguiment electoral que se celebrava en l'Oficina d'Interessos d'EEUU a L'Havana. A l'acte van ser convidats la majoria dels dissidents interns procedint-se a una votació simbòlica on van participar com «ciutadans nord-americans d'honor».

El resultat va ser aclaparant: 51 vots a favor de John McCain i 24 paperetes para Obama al que, pel que sembla, únicament van votar part del cos diplomàtic i de la premsa estrangera present. Tot apunta que, finalment, en el camp de la contrarrevolución és previsible un creixement gradual de la influència dels sectors menys bel·ligerants i partidaris d'un diàleg amb la Revolució, sense que això signifiqui la desaparició de la pressió dels col·lectius més reaccionaris, sempre ajudats per la seva important disponibilitat econòmica.

Crisi dels 50?.

A primera vista sembla que els ràpids moviments diplomàtics europeus, els possibles canvis de la política nord-americana i les sòlides relacions internacionals, incloent la seva diversificació en els intercanvis econòmics, van donant la raó a la ferma i continuada política de la Revolució de no fer concessions ni acceptar pressions o interferències externes.

Però paral·lelament, no se li escapa a ningú que qualsevol variació en les relacions amb Estats Units i la Unió Europea, amb el seu consegüent procés de contactes i negociacions, exigeix obligatòriament mantenir un alt grau de consens en l'interior de la societat cubana. La realitat quotidiana actual dóna mostres d'una delicada situació econòmica i social, en relació directa en aquest cas amb els greus danys ocasionats pels tres ciclons que han assolat el país en els mesos de setembre i novembre (uns 9.000 milions de dòlars) i la conseqüent ralentització, gairebé paralització, de la política de canvis anunciada pel president Raúl Castro en la seva presa de possessió al febrer d'aquest any.

En la dinàmica diària els serveis elèctric i telefònic, seriosament afectats, van recobrant la normalitat, mentre l'habitatge en les zones afectades s'ha establert com tema urgent i estratègic (amb un pla per al pròxim any de construcció o reparació de 80.000 llars). Paral·lelament, s'ha reforçat el proveïment d'aliments als territoris més afectats pels desastres naturals, encara que es continuen observant serioses dificultats a l'oferta de menjar a nivell nacional, essencialment en fruites, vegetals frescos i proteïnes, mentre que la congelació de preus comença a donar els primers resultats amb un clar retraïment del mercat negre especulatiu.

Temes de fons.

Més enllà de les preocupacions, dificultats i manques diàries de la població, segueixen pendents els debats i les solucions a qüestions més de fons que els fenòmens naturals han deixat, de moment, en un segon pla com la necessitat d'afrontar una política global d'habitatge, infraestructures i comunicacions, la correcció d'una costosa aplicació de l'igualitarisme en tots els serveis i proveïments subvencionats (qüestió que, al costat d'un salari insuficient, fomenta un cridaner i estès fenomen d'absentisme laboral i social), el manteniment d'una estructura i organització productiva clarament incapaç de donar resposta a la creixent demanda de consum i productivitat, els seriosos i evidents problemes de desideologización d'amplis sectors de la joventut i, simultàniament, el corrent migratori que anualment priva al país de milers de joves (en la formació dels quals, salut i benestar s'empren nombrosos recursos econòmics i esforços socials), la corrupció i va desviar de recursos estatals que alimenten un actiu mercat negre, la doble circulació monetària que fomenta la desigualtat social i deforma la política social.

A poques setmanes de complir els seus 50 anys, la Revolució cubana afronta nous i definitius reptes, aquesta vegada essencialment en el seu univers intern. A ningú se li escapa que el relleu generacional ha d'assegurar la seva continuïtat i readaptación a aquests nous temps i les seves necessitats, un relleu que en realitat va més enllà del merament polític en un país en el qual el 70% de la seva població ha nascut després del triomf d'un procés social que segueix sent un exemple de dignitat per al món.

Chávez es felicita pel llançament del primer satèl·lit veneçolà

El president de Veneçuela, Hugo Chávez, ha seguit des de Caracas el llançament a la Xina del primer satèl·lit veneçolà de comunicacions, batejat amb el nom de "Simón Bolívar". El govern veneçolà ha invertit 406 milions de dòlars en un satèl·lit que, segons ha dit, serà el primer "satèl·lit socialista", ja que, tal com ha promès, el cedirà per ser utilitzat per altres països sud-americans i del Carib. Chávez, que no ha anat a la cimera d'El Salvador, ha comparegut al costat del bolivià, Evo Morales, a qui ha agraït la seva presència durant la transmissió en directe per la televisió veneçolana. El llançament del satèl·lit l'ha fet un coet xinès des d'una base del país asiàtic.

El satèl·lit veneçolà que ha estat llançat amb èxit és el "Venesat-1", tot i que ha estat batejat popularment -com no podia ser d'una altra manera- com "Simón Bolívar". El satèl·lit de telecomunicacions de fabricació xinesa i bandera veneçolana ha marcat el bateig de la cursa espacial de la república bolivariana.L'ha posat en òrbita el "Larga Marcha", un coet que ha sortit de la província xinesa de Sichuan amb disset minuts de retard. A Veneçuela, s'ho han mirat en directe el president Hugo Chávez i el seu homòleg bolivià Evo Morales, convidat per donar fe que el satèl·lit serà d'ús plenament llatinoamericà, amb un senyal visible des del sud de Mèxic fins a mitja Argentina.

Per això, Hugo Chávez l'ha qualificat de "satèl·lit socialista" i ha explicat que l'ha llançat per permetre que la medicina i l'educació arribi als punts més remots de Veneçuela, on farà peu a través d'una base situada al centre del país. Chávez també ha dit que així no hauran de pagar "milions de dòlars a les empreses transnacionals d'Occident". El president Veneçolà ha qualificat el llançament del satèl·lit de "pas més cap a la independència dels pobles".

Una intervenció històrica

Evo Morales en l'ONU: "El capitalisme és el pitjor enemic de la humanitat"

Evo Morales va realitzar el seu discurs en l'Assemblea Anual de l'ONU en el qual va criticar "l'imperialisme nord-americà". Al seu torn, va presentar un manual titulat Els deu manaments per a salvar el planeta, la humanitat i la vida. “Aquí la lluita és entre rics i pobres, és la lluita de capitalisme versus socialisme.

Hi ha una rebel·lió dels pobles contra el sistema capitalista. Si no entenem que el capitalisme destruïx la humanitat, no anem a resoldre els problemes de la humanitat”, va assegurar Morales en les Nacions Unides. Així mateix, en el text que va presentar, el primer manament manifesta: “On hi ha capitalisme, hi ha explotació, d'això hem viscut i hem vist”. “Només la consciència va a derrotar els interessos de grups o de l'imperialisme.

Hi ha presidents que volen pau amb capitalisme; només va a haver pau quan hagi igualtat en la humanitat”, va assegurar el líder cocalero. Morales va concloure el seu discurs amb una consigna: “No crec que pugui haver pau amb el capitalisme”

.http://www.internostrum.com/tradurl.php?linkdesc=&direccio=es-ca&inurl=http://www.rtve.es/noticias/20080924/morales-arremete-contra-eeuu-capitalismo-ante-onu/162648.shtml

Sóc Antiimperialista, Marxista, Sandinista, Guevarista i Zapatista

Per Orlando Acevedo

En un reportatge de la revista nicaragüenca 'El 19' , del dia 28 d'agost de 2008, Lucia Morett, estudianta mexicana que va sobrecviure l'atac il·legal per part de l'exèrcit colombià a un campament de les FARC a Equador narra els terribles successos viscuts i com li van canviar la vida; no obstant això es manté ferma en les seves ideals anti-capitalistes que tenen les seves arrels en la història de la seva família. En l'entrevista es mostra com Lucia no és una delinqüent, com l'han pretès presentar el govern colombià de Alvaro Uribe i els mitjans de comunicació mexicans, que juntament amb Felipe Calderón estan al servei de l'imperialisme yanqui. Pel seu nivell d'importància, reproduïm a continuació el reportatge.

Lucía Andrea Morett Alvarez estudiava la carrera de Literatura Dramàtica i Teatre en la Universitat Nacional Autònoma de Mèxic (UNAM), fins que va assistir a un congrés bolivarià a Quito, Equador, a la fi de febrer passat, i després es va dirigir cap a un campament clandestí de les Forces Armades Revolucionàries de Colòmbia (FARC). Aquí la seva vida va canviar per a sempre. Un feroç i il·legal bombardeig de l'Exèrcit de Colòmbia, en territori equatorià, va acabar amb Raúl Reyes, el segon de les FARC, i quatre dels seus companys mexicans d'estudis, entre nombroses víctimes. Morett, de 27 anys, es declara obertament "antiimperialista, marxista, sandinista, *guevarista i *zapatista".

Rebutja categòricament els assenyalaments de pertànyer a les FARC i sosté, com en ocasions passades, que va visitar dit campament per raons acadèmiques. Accepta amb orgull ser filla de pares involucrats en l'esquerra: la seva mare és supervivent de la massacre perpetrada a la Plaça de les Tres Cultures, Tlatelolco, el dos d'octubre de 1968. El seu pare va estudiar en la Universitat de Chapingo i va treballar en el Departament de Sociologia Rural. Va participar a la vaga universitària de 1999 per la gratuïtat de l'educació, passant Nadal i Any Nou en les instal·lacions de l'Alma mater. En aquest mateix recinte va ser part de la Càtedra Libertador Simón Bolívar. El seu avi matern va treballar en un poble de la Costa del Golf de Mèxic a la Huasteca Petroleum Company , involucrant-se en l'expropiació i nacionalització petroliera que va realitzar el govern de Lázaro Cárdenas.

"Just al poble on es va anar el meu avi, aquí va viure Sandino, és una cosa que jo des de noia he conegut. He estat propera a Nicaragua d'alguna forma, per això: per saber que en aquest poble va viure Sandino. Aquí el meu avi va conèixer a la meva àvia. El poble és molt petit, a la Huasteca", assegura. També va estar, en 2001, en una concentració universitària en la qual va anar oradora, al costat del Subcomandant "Marcos", de l'Exèrcit Zapatista d'Alliberament Nacional (EZLN): "Em va tocar llegir, per sorteig, un comunicat de benvinguda". Què feia a Mèxic? Com era la seva vida? -Jo havia fet el meu servei social, més o menys feia un any, en una ràdio pública, i treballava en el Sistema Nacional de Noticiarios, del Districte Mexicà de la Ràdio. Estava en un àrea cridada Assumptes Especials, i m'encarregava de coordinar les entrevistes amb les persones que anaven a ser entrevistades pel noticiario sobre un tema en concret, algun tema de rellevància a nivell nacional o internacional.

També m'encarregava de realitzar una secció que es diu Resposta Radioescucha, no durava més de tres minuts, on la gent, els oïdors de la ràdio podien cridar i preguntar sobre algun tema del seu interès. Això és el que feia en el meu servei social. Estant aquí vaig aconseguir la meva llicència de locució; això va ser una mica que també em va agradar i estava en procés d'elaborar la meva tesi. I en teatre què va fer? -Vaig tenir una decisió de fer un teatre una miqueta marginal. Vaig començar pròpiament en la meva activitat professional com actriu, en un muntatge que es va cridar "Agonia, la Belada de Sacco i Vanzetti", obra basada en la novel·la de Howard Fast (escriptor, novel·lista i guionista de televisió nord-americana), que tractava sobre les últimes 24 hores de la vida de Sacco i Vanzetti, aquests dos italians, anarquistes, que van emigrar a Estats Units, i van ser condemnats, en els anys 20, a la cadira elèctrica, per un delicte que no van cometre.

En el moment que jo surto de Mèxic per a anar A Equador, estava en un muntatge, al que vaig haver de demanar permís per una absència, amb la promesa que tornaria al març, sobre els assassinats de dones en Ciutat Juárez. L'obra es diu "Dones de Sorra". El govern de Colòmbia l'ha titllat a vostè de terrorista, fins i tot de narcoguerrillera.

Com respon a aquestes acusacions?

-El Govern de Colòmbia té, com es diu col·loquialment, molta cua que li trepitgin. Ha comès, a través del paramilitarisme, moltes accions, totalment il·legals: massacres, assassinats selectius de dirigents polítics, i s'ha beneficiat del narcotràfic. Cada vegada és més clar i cada vegada se li va acostant més a Álvaro Uribe, els seus vincles amb el narcotràfic; se sap que tenia una amistat molt gran amb Pablo Escobar, un dels principals narcotraficants.

Vostè rebutja aquestes acusacions?

-Jo el que dic és que a Uribe, en aquests moments, no li convé, ni mai li ha convingut, ningú que parli en contra d'ell, ningú que li vagi traient aquests vincles. En Mèxic parlàvem sobre què passa a Colòmbia, què és el que succeïx a Colòmbia, quin és la realitat que viuen a Colòmbia. Com es defineix vostè políticament? -Sóc definitivament antiimperialista, bolivariana; em considero, òbviament, d'esquerra. Sóc marxista, també sóc sandinista, sóc guevarista, sóc zapatista. M'assec identificada amb la lluita dels pobles on i com sigui necessària; on i com les condicions ho permetin.

Intent de cop d´estat a Veneçuela

Notícies de les FARC

Cercant una Nova Colòmbia…

L´any 2002 Alvaro Uribe, fill d´un latifundista del nord de Colòmbia, creador de les Convivir (autodefenses camperoles promogudes i finançades pels narcotraficants) als departaments de Cordova i Sucre i director de l´Aeronàutica Civil entre 1980 i 1982,-i que manté en aquests moments una excel·lent relació amb el "narco" Pablo Escobar,- assumí la presidència de la República de Colòmbia. El seu èxit pivotà en un discurs militarista que pretenia derrotar la guerrilla en menys de tres mesos a través de l´anomenada política de seguretat "democràtica".Gràcies al narcotràfic i a la repressió militar s´escollí un senat, sustentat pel paramilitarisme, que ratificà les polítiques militars d´Uribe.

Se separà del Partit Liberal i creà el seu partit (el partit de la U), encaminà la dreta més reaccionària del país cap a l´aplicació de tot un seguit de reformes socioeconòmiques suposadament necessàries. D´aquesta manera, aquestes reformes van significar una considerable reducció de ministeris, l´execució d´una reforma que instaurava la precarietat laboral i fixava els salaris integrals en 200 euros, quan el cost mitjà de vida dels colombians és de 600 euros mensuals i la taxa d´atur és d´un 25%, la més elevada d´Amèrica del Sud, i al mateix temps impossibilitava la jubilació de professionals i treballadors.

Alhora, tot aquest seguit de mesures foren complementades per la privatització, i el conseqüent encariment, de l´educació i la salut, per l´entrada massiva de multinacionals com l´espanyola Repsol, que en plena connivència amb els paramilitars ha produït el desplaçament i assassinat de centenars de camperols, i el reforçament de les forces militars, ensinistrades per israelians i nord-americans amb l´objectiu de derrotar militarment la insurgència.A més, el "procés de pau" dut a terme amb els paramilitars, que significà segons el Govern el lliurament de 12.000 paramilitars, anà dirigit, amb la Llei de justícia i pau, a suavitzar qualsevol tipus de judicialització de la seua activitat per part de l´Estat.

L´escenificació del "procés de pau" obrí un capítol més del genocidi i la impunitat de l´Estat colombià, que porta a les seues espatlles més de 3.000 fosses comunes, 1.700 indígenes i 2.550 sindicalistes morts i 950 execucions en els darrers cinc anys, confirmades per les declaracions de diversos paramilitars, entre aquests Mancuso i Jorge 40, amics íntims del germà del president Uribe. Cal no oblidar tampoc, les denúncies sobre senadors corruptes i assassins en pobles on aquests tenien els seus negocis amb la coca i pactes amb el paramilitarisme, i també la intel·ligència militar colombiana, amb l´anterior director del Departament Administratiu de Seguretat (DAS).

Espoli econòmic

Tot i així, com que no n´hi ha prou silenciant amb sang el poble colombià, l´actual president ha donat carta blanca al capital internacional perquè espoliï els recursos naturals de Colòmbia i extermini al nostre poble, violant reiteradament els seus drets fonamentals. Dels 44 milions d´habitants de Colòmbia, 20 d´aquests viuen en situació de pobresa, amb menys de dos dòlars diaris, i 10 milions a la misèria, és a dir, amb un dòlar diari. El 70% de la població es concentra a les ciutats i el 30% al camp.

L´assistència sanitària es troba totalment privatitzada a mans de Colsanitas, l´energia a mans d´Endesa, l´explotació i distribució gasística controlada per Gas Natural, la telefonia nacional sota el domini de Telefònica, el Grupo Prisa és el propietari d´una de les cadenes de ràdio més importants del país, Caracol, i el Grupo Planeta controla l´únic periòdic de distribució nacional, El Tiempo. A més, el Banco Ganadero és del BBVA i Aigües de Barcelona té al seu càrrec el 90% de l´aigua del districte turístic de Cartagena.

El conflicte insurgent

D´altra banda, no existeix la mínima intenció per part del govern de dialogar amb la insurgència ni de comptar amb la mediació de pobles germans com el veneçolà, que per mitjà de la senadora liberal, Piedad Cordoba, ha possibilitat el lliurament de diversos ostatges polítics, amb l´objectiu de crear un escenari propici per a la negociació. El govern Uribe, per contra, no ha mostrat ni un sol signe per dialogar amb la guerrilla de les FARC-EP i només ha fet que aguditzar l´enfrontament i atacar constantment les forces guerrilleres per desvirtuar-ne la seua política. L´exemple més il·lustratiu en fou el bombardeig que acabà amb la vida de Raúl Reyes i que es realitzà de manera salvatge, violant la sobirania territorial de l´Equador amb l´ajuda de l´exèrcit nord-americà.

Després, a més, s´hi ha sumat tota la farsa de la suposada informació trobada als ordinadors del campament.Aquesta acció militar ens ha mostrat com el Govern colombià és capaç de cometre atrocitats no només en contra de la insurgència, bandeja qualsevol de les convencions internacionals sobre la guerra, sinó en contra dels pobles germans amb la intenció de generar una situació de crisi i legitimar la intervenció nord-americana amb l´argument d´acabar amb les FARC-EP.

El rol del govern Uribe a nivell regional no és altre que el de desestabilitzar les relacions internacionals i crear un ambient de tensió en les zones frontereres del país.Ha estat així com a nivell internacional s´ha generat una corrent d´opinió favorable al govern narco paramilitar d´Uribe Vélez i s´ha desvirtuat la lluita social colombiana i continental.

La mort de Manuel Marulanda, Tirofijo, es presentà com un triomf de l´exèrcit colombià, amb l´argument que havia mort com a conseqüència dels diferents bombardejos en la zona sud oriental de Colòmbia, tot i que la mort del guerriller més vell del món hagi estat per un atac de cor.

Per sort, l´Estat colombià no ha pogut vanagloriar-se de la seua mort i, encara menys, silenciar les mostres de condol i actes d´homenatge realitzats per diferents grups, organitzacions, partits i intel·lectuals d´arreu del món.No podem deixar de parlar de la manipulació dels mitjans de comunicació, que desinformen sobre la relació del narcotràfic amb la família Uribe o de l´extradició dels 14 paramilitars amics del president que realitzaren declaracions sobre les atrocitats que realitzaven contra els camperols i que, finalment, seran absolts sense cap tipus de reparació a les víctimes.

És força difícil trobar premsa alternativa o periodistes capaços de mostrar la realitat, sense que aquesta pateixi la manipulació del govern o la dreta colombiana. Els que s´atreveixen a fer-ho són assassinats o, en el millor dels casos, titllats de "terroristes".El conflicte a Colòmbia només es resoldrà en el moment en què la crisi social, política i econòmica se superi. Som un poble amb fam, amb desigualtat social (unes cinc famílies són les que controlen bona part dels mitjans de producció), sense educació, amb la taxa més elevada d´analfabetisme de tota Amèrica del Sud, sense salut i sense justícia; i en canvi, som els primers en assassinats a sindicalistes, a defensors dels drets humans, a camperols, indígenes, dones i nens.Els colombians, però, seguim endavant, amb el llegat dels nostres padrins, pares i germans que han lluitat amb valors ètics i dignitat.

No deixarem que uns pocs silenciïn els nostres somnis, no deixarem de somriure, de cantar i lluitar per un país diferent. Necessitem que milers de persones coneguin la nostra realitat, que es qüestionin el que els mitjans diuen, necessitem solidaritzar-nos i defensar les lluites dels pobles i de les seues organitzacions com les que al nostre país, sense temor a la mort, continuen treballant de sol a sol per a què la gran Colòmbia esdevingui un territori pròsper, just i en pau.

En paraules de Bolívar, del llibertador, no hi ha millor mitjà per assolir la llibertat que lluitar per ella.

Comandant Manuel Marulanda Vélez: Jurem vèncer!

Secretariat de l'Estat Major Central de les FARC-EP
diumenge, 25 de maig de 2008

Fa 60 anys, l'oligarquia va desencadenar la guerra fratricida al nostre país a través del terrorisme oficial i els odis partidistes buscant canvis en la tinença de la terra i la recomposició del poder polític, va desestimar l'enorme capacitat de resistència del nostre poble i les colossals dimensions de la seva dignitat.

Igual com centenars de milers de camperols, Pedro Antonio Marín va ser perseguit des de llavors pel govern i els sicaris paramilitars de l'època, obligat a abandonar el seu assossec, treball i pertinences i després, a defensar-se per sobreviure a la barbàrie oficial en atziac episodi de la nostra història nacional que va costar la vida a prop de 300 mil compatriotes i va propiciar el desallotjament impune de milions d'hectàrees de terres fèrtils que van passar a les mans de poderosos caps liberals i conservadors de tot el país. Des de llavors, a mercè del seu lideratge i enormes capacitats polític-militars, qui després es cridaria Manuel Marulanda Vélez en homenatge al líder sindical assassinat, va anar assimilant la seva experiència militar i desenvolupant una visió del món revolucionària i comunista que li va permetre comprendre justament les profundes causes econòmiques, socials i polítiques no sol de la seva pròpia situació personal sinó dels profunds desequilibris, violències i injustícies de la nostra societat.

Quan en 1964, l'oligarquia llança al Sud del Tolima una nova i criminal ofensiva militar contra la pagesia denominada Pla Las, sota l'oberta direcció|adreça del pentàgon nord-americà, Manuel Marulanda Vélez al costat de 47 camperols, després d'innombrables gestions polítiques per la pau que no van ser ateses, s'aixeca en armes per enfrontar l'agressió i anar al fons de la solució: lluitar pel poder polític i establir les bases d'una societat amb justícia social en marxa al socialisme. Si Washington i l'oligarquia no permeten la lluita revolucionària per les vies democràtiques llavors optem per aquesta única opció possible i neixen les FARC!

Inigualable estratega, conductor genial, guerrer invencible, líder invicte de mil batalles polítiques i militars deslliurades durant 60 anys de brega reivindicant els drets dels pobres i enfrontant les violències dels poderosos, revolucionari integral que va assimilar la teoria dels grans pensadors fonent-la amb les veritats que va extreure a la vida en la seva pràctica diària, forjant-se com un dels dirigents més destacats revolucionaris de tots els temps.

La humanitat no té antecedents d'un líder de les condicions de Manuel Marulanda Vélez que hagi lluitat ininterrompudament 60 anys, des de l'oposició armada, i sortit indemne i enfortit després d'immensos operatius militars d'arrasament com el Pla Las a Marquetalia, l'operació Sonora a la Serralada Central, l'operació Casa Verd, operació Destructor 1 i Destructor 2, Pla Patriota, Pla Colòmbia, i indemne i enfortida, també després de confrontacions polítiques de caràcter estratègic com les desenvolupades en els processos de converses amb l'Estat colombià a Casa Verda, Caracas, Mèxic i en el Yarí que van pretendre la submissió de la voluntat política i de lluita de les FARC sense cap canvi en les estructures de la societat ni en les correlacions del poder polític.

En unes i en altres confrontacions el nostre comandant va evidenciar la seva saviesa i la seva capacitat per sortir sempre airós per molt adverses i difícils que fossin les tempestes i els perills i ens va senyalitzar la ruta.

Amb immens pesar informem que el nostre comandant a cap Manuel Marulanda Vélez, va morir el passat 26 de març com a conseqüència d'un infart cardíac, en braços de la seva companya i envoltat del seu guàrdia personal i de totes les unitats que conformaven la seva seguretat, després d'una breu malaltia. Li hem retut els honors que mereix un conductor de la seva dimensió i dau honrosa sepultura. L'acomiadem físicament en nom dels milers i milers de guerrillers farianos i milicians bolivarianos i dels milions de colombians i ciutadans del món que el valoren, admiren i estimen per sobre de la fastigosa campanya mediàtica contra les FARC.

A tots ells i als seus familiars els fem arribar la nostra solidaritat i la nostra veu de condolença.

Ha marxat el gran líder i dels seus inesgotables ensenyaments que ens van madurar en tots aquests anys en el seu costat, avui, al mig del nostre dolor, volem ressaltar per la seva vigència i gran valor la seva profunda confiança en els nostres principis revolucionaris, plans, proposades i en la victòria de la causa popular; la temprança per enfrontar les dificultats; i l'essencial importància que significa la sòlida unitat interna que ens ha permès desenvolupar-nos amb vigor en tots els moments de la nostra existència.

Al mig de la més gran ofensiva reaccionària contra cap organització revolucionària en la història de Llatinoamèrica, continuarem les nostres tasques concorde amb els plans aprovats, sòlidament units i profundament optimistes de sortir avante malgrat l'adversitat.

Amb les banderes de Bolívar, de Jacobo i de Manuel molt en alt, prosseguirem sense parar la nostra lluita fins a aconseguir l'objectiu de la Nova Colòmbia, la Pàtria Gran llatinoamericana i el socialisme. Ho jurem davant de la tomba del nostre comandant!

La confrontació ni dóna respir i la lluita prossegueix. Acordem unànimement que al capdavant del Secretariat i com a nou comandant de l'EMC hi hagi el camarada Alfonso Cano. Com integrant ple del Secretariat ingressi el camarada Pablo Catatumbo i suplents els camarades Bertulfo Álvarez i Pastor Alape. Continuarem encoratjant la lluita popular, la conformació del Moviment Bolivariano per la nova Colòmbia i del Partit Comunista Clandestí, així com la convergència amb tots aquells que lluitin per la justícia social, la sobirania nacional i la democràcia verdadera.

Tota la força fariana continuarà profundament compromesa en cada àrea i a tot el país a tirar endavant els plans, estretament vinculada a la població civil com a garantia de l'èxit.

Les nostres propostes al voltant dels acords humanitaris i les sortides polítiques continuen vigents tal qual l'hem reiterat en múltiples ocasions així com aquelles exposades tant en el Manifest com en La Plataforma Bolivariana llançades des d'aquestes serralades seran confluència i generaran esforç mancomunat per aconseguir la pau democràtica i l'assossec que ens va robar l'oligarquia des de fa 60 anys.

En commemorar el 44 aniversari de les FARC, li retem sentit homenatge al nostre comandant Manuel Marulanda Vélez, a Jacobo, a Raúl, a Iván Ríos, Efraín Guzmán i a tots aquells que generosament van dedicar i van ofrenar la seva vida a la causa dels pobres, sense demanar gens a canvi, tan sol per la seva intima convicció de buscar el bé comú com a característica del seu compromís revolucionari.

Comandant Manuel Marulanda Vélez: morir pel poble, és viure per sempre!

Davant de l'altar de la pàtria: jurem vèncer!

Secretariat de l'Estat Major Central de les FARC-EP

Muntanyes de Colòmbia, Maig 27 del 2008.

Informació BOLIVARIANA

núm. 36 núm. 35 núm. 34

Revista del Movimiento Juvenil Bolivariano

Coordinadora Continental Bolivariana - CCB,

"Si no acabem amb el sistema capitalista serà impossible salvar la terra"

Evo Morales a l'ONU: "Si no acabem amb el sistema capitalista serà impossible salvar la terra"

El President bolivià Evo Morales va ser l'orador d'ordre ahir a les Nacions Unides en ocasió de la inauguració del Fòrum Permanent de Pobles Indígenes. En un discurs encès però reflexiu, que va ser motiu de diverses ovacions, el president bolivià va centrar la seva ponència proposant els "Deu Manaments Per a Salvar el Planeta, la Vida i la Humanitat", on va catalogar al capitalisme com el causant de les guerres i els mals del planeta.

"No és possible que el capitalisme converteixi la mare terra en una mercaderia.. si no acabem amb el sistema capitalista sera impossible salvar la terra" va sentenciar el mandatari davant d'una tancada ovació. "Que els països del nord paguin el deute ambiental, en comptes dels països pobres pagar el deute extern" va afirmar el mandatari amb referència a la contaminacion global desencadenada pels països industrialitzats.

Igualment, el president Morales es va referir a les guerres imperialistes: "Amb la guerra no guanyen els pobles, guanyen els imperis, amb la guerra no guanyen les nacions, guanyen les transnacionals Volem democràcies verdaderes, no sotmeses a l'imperi" posteriorment, fent referència a la guerra del Chaco, va agregar que va "ser en benefici de les multinacionals" aprofitant l'oportunitat per saludar els germans Guaraníes presents al fòrum i felicitant igualment el poble del Paraguai per l'elecció del nou President Lugo.

El President Morals també es va referir als biocombustibles: "No entenc com es pretenen destinar terres fertiles per produir combustibles per a autos|actes de luxe... fins i tot el FMI i el Banc Mundial han alertat sobre l'augment dels costos dels aliments, com a conseqüència de la producció de biocombustibles... és potser l'única coincidència en la meva vida que tingui amb aquests organismes" va agregar el mandatari davant dels aplaudiments dels delegats.

El líder indígena també va criticar la desigualtat i va advocar per la democratització dins de les Nacions Unides: "No és possible que hagin països de primera i de segona, on uns poderosos exerceixen el vet" va afirmar referint-se el Consell de Seguretat. "Cal "democratitzar el Consell de Seguretat" va concloure el mandatari.

El Fòrum Permanent de Pobles Indígenes és un organisme dins de les Nacions Unides on representants de l'els pobles originaris del planeta es reuneixen per impulsar polítiques de protecció als pobles indigenas, el seu mode de vida, medi ambient, cultura i cosmovision. Al Fòrum, que va començar ahir i durés fins i tot el 2 de maig, aquesta igualment present una delegació de la República Bolivariana de Veneçuela que expliqués davant dels delegats la situació dels pobles indígenes del país i els assoliments|èxits del govern bolivariano en la defensa, protecció i promoció dels drets dels pobles originaris, garantits a la Constitució Nacional. La delegació veneçolana aquesta conformada per la doctora Noly Fernandez, mèdica Wayuu i directora nacional de Salut Indígena del Ministeri de Salut, i pel Governador de l'Estat Amazones Liborio Guarulla, de l'Ètnia Baniva, primer governador indígena electe al país.

Piedad Còrdova: "Ingrid Betancourt no està malalta"

Les possibilitats del règim espanyol d'intervenir són remotes: "les FARC es troben en un punt de no retorn respecte a Espanya pel seu suport mostrat al govern d'Uribe"

La senadora colombiana Pietat Còrdova ha manifestat en una conferència a la Casa Amèrica, a Madrid, que sobre la salut física de la segrestada Ingrid Betancourt, "s'estan explicant moltes mentides per pressionar el govern". A més, creu que "al mig d'unes circumstàncies tan adverses, almenys no té cap malaltia mínimament seriosa".

Còrdova, que ha jugat un paper clau en l'alliberament de sis ostatges per les FARC, creu que el conflicte a Colòmbia el guanyaran "els que aposten per la vida", en refeencia a les FARC.

La política, designada inicialment pel narcopresidente de Colòmbia, Álvaro Uribe com a mitjancera per assolir un acord humanitari, va ser apartada pel narcomandatario. Inicialment es va dir que era després de conèixer que havia telefonat a un comandament militar colombià perquè parlés amb el president de Veneçuela, Hugo Chávez, però després es va saber que el verdader motiu va ser la seva decisió de jugar un paper independent en les negociacions.

Malgrat les pedres que s'ha trobat al camí, posades pel govern, encara es mostra optimista respecte al final|finalitat de la violència paramilitar.

La senadora, partidària de la solució política al conflicte armat, creu que s'estan creant les bases per a un acord final ja que "Amèrica Llatina ha pres partit per l'acord humanitari" malgrat la posició "poc dialogant" del Govern colombià.

D'altra banda, ha tingut paraules molt dures amb Uribe, al qual acusa de "no tenir cap interès en l'acord humanitari" i ha assegurat que "les guerrilles a Colòmbia sorgeixen fruit de la desigualtat i la corrupció que hi ha al país".

Els mitjans demonitzen

La mitjancera té clar que "demonitzar a les FARC no serveix per a res" i que creu que la seva dissolució no acabaria amb el problema "perquè sorgiria una altra guerrilla nova".

També ha destacat l'important que és el paper de la comunitat internacional en el procés de pau, encara que assegura que les possibilitats del règim espanyol d'intervenir són remotes: "les FARC es troben en un punt de no retorn respecte a Espanya pel seu suport mostrat al govern d'Uribe".

Altre blanc de les crítiques de Còrdova han estat els mitjans de comunicació colombians perquè "han satanizado tota la gent que està a favor de la pau", en un campanya similar a la que apliquen els mitjans|medis de l'estat espanyol respecte a l'esquerra abertzale.

Al contrari, ha tingut paraules d'elogi al paper del president de Veneçuela per la seva col·laboració per aconseguir l'acord humanitari: "La guerra passa per Bush i la pau per Chávez".

Eva Golinger: A sis anys del cop, Washington busca guerra amb Veneçuela

Anit vaig tenir un somni molt estrany. Estava parlant per telèfon amb George W. Bush, dient-li que si solament parlés amb el President Chávez, tot es pogués resoldre. Sabia que l'honestedat, sinceritat, afecte i encant de Chávez pogués convèncer fins al diable mateix. Lamentablement, aquest somni està molt lluny de la realitat. En lloc de voler parlar amb Chávez, Bush ho vol col·locar – amb el seu país sencer – en la llista d'estats terroristes; classificació que obrirà la porta a la invocació unilateral de la Doctrina de Guerra Preventiva. A sis anys del nefast cop d'estat contra el Comandant Chávez i la revolució bolivariana, sonen els tambors de guerra des de Washington.

A l'abril del 2002, Veneçuela i el President Chávez no figuraven en cap llista d'amenaces, preocupacions o perills per a Estats Units. Si, és cert que estaven finançant partits polítics, ONG, sindicats i cambres de comerç de l'oposició a través de la NED. També promovien dissidència dintre de les forces armades i després van ajudar executar el cop d'abril. Va ser després, al juny del 2002 que la USAID va arribar al país i va establir la seva Oficina per a les Inciativas cap a una Transició (OTI), amb un pressupost per sobre dels deu milions de dòlars per a invertir i alimentar el creixent conflicte nacional. I després, van assessorar i van donar el sabotatge econòmic de desembre 2002 que va durar fins a febrer del 2003, causant molt dany a la indústria petrolier i l'economia veneçolana, però que va acabar reforçant la resistència revolucionària davant el colpisme feixista. Washington estava sempre present, aplaudint els esforços de l'oposició (bé finançats i planificats des del seno imperial), però encara no considerava a Veneçuela com una amenaça de algun nivell preocupant. Més aviat, confiaven en els seus aliats de sempre, aquell moviment de l'oligarquia veneçolana que havia guanyat l'avalo de Washington des dels temps del pacte de Punt Fix.

No va ser realment sinó fins a després que van perdre el referèndum revocatori, lliurant una victòria aclaparant a Chávez i la revolució, que els falcons i estrategos del nord es van adonar que a Veneçuela, havia un problema. L'oposició en la qual havien confiat tan cegament els havia enganyat. Ells no tenien ni el suport de la majoria ni la capacitat de derrotar al cap d'estat veneçolà i el seu moviment revolucionari. Tot el que havien contat a Bush i els seus socis era mentida.

Condoleezza Arrissi, llavors Assessora de Seguretat Nacional, es va adonar del greu error que havien comès, confiant tant en un grup de oligarcos ressentits que ni tan sols podrien assolir sortir de Chávez després de cops d'estats, sabotatges econòmics i fins a un revocatori finançat per més de nou milions de dòlars de la NED i la USAID. Poc després, quan Condoleezza va assumir el càrrec de Secretari d'Estat, ella va decidir prendre control de la situació. La confiança que Washington tenia en la fracassada oposició veneçolana havia permès que Chávez creixés com un líder internacional. Havia obert la port a l'arribada al poder d'una quantitat preocupant de governants socialistes i esquerrans a Amèrica Llatina. Havia començat a seriosament amenaçar la dominació d'Estats Units en la regió, i el seu control sobre l'economia de l'hemisferi. Pitjor encara, amb la guerra a L'Iraq costant bilions de dòlars més del incialmente pensat, i trigant molt temps més de l'anticipat, Washington i els seus aliats estaven començant a preocupar-se per les reserves petrolieres a nivell internacional. No era llavors alguna cosa permissible deixar que la major quantitat de reserves petrolieres en el món quedaven en mans d'un cap d'estat socialista, anti-imperialista, i qui estava liderant un moviment revolucionari per tot el continent; lloc a més, considerat per Estats Units com el seu “pati del darrere”.

La política de Condoleezza va reorientar l'estratègia de Washington cap a Veneçuela. Va ser ella qui per primera vegada va declarar a Chávez com “força negativa en la regió”. Va ser ella qui va dirigir al Departament d'Estat classificar a la Veneçuela sota Chávez com una amenaça a la seguretat de la regió. I van ser sol mesos després que la CIA i el Pentàgon van seguir els seus passos, col·locant a Veneçuela en una llista de “prioritats” per als equips d'intel·ligència i defensa.

L'any siguente, amb un Chávez reeligido per una majoria encara més gran i l'anunci de el “rumb al socialisme del segle XXI”, Washington estava agarrant-se pels pèls. Ja Evo Morals havia guanyat la presidència a Bolívia, i Equador anava en un camí semblant. En Argentina, Uruguai, Nicaragua – per on miraven, els països de la regió estaven alliberant-se de les cadenes imperials i per a Washington, tot indicava que Chávez era el responsable (clar amb un Fidel darrere guiant-lo). I és justament en el 2006 que la Casa Blanca i el Departament d'Estat anuncien que Veneçuela ha estat col·locat en una llista de “països que no col·laboren suficientment amb la lluita contra el terrorisme” – llista en la qual no hi ha altre país, per cert - sol Veneçuela. Era un “intermedi” entre un país amic i un país enemic. Era un avís a Chávez i al poble veneçolà, que si no canviessin el seu rumb, rebran la ira de l'imperi.

Vam veure una primavera plena de maniobres militars, portaavions, submarins nuclears, destructors amb míssils, i tot classe de nau de guerra d'Estats Units i els països de l'OTAN surant per les costes veneçolanes en un clar acte d'intimidació. Després, va augmentar l'intent de causar conflictes entre Veneçuela i els seus veïns, primer amb Curaçao i les antillas nerlandesas, els quals deien els mitjans internacionals que Chávez volia envair i annexar. Després amb el veí país Guyana, circulaven remors sobre una ocupació veneçolana del territori en reclam entre els països. I finalment, en el 2007 i fins a principis del 2008 van assolir agitar el conflicte entre Veneçuela i Colòmbia, encara que a causa del suport i raonament de les nacions llatinoamericans, això tampoc va resultar en cosa més greu.

No obstant això, aquests “assajos” de conflictes regionals, han donat l'oportunitat a Estats Units augmentar la seva presència militar en la regió i convèncer a l'opinió pública internacional que Chávez és una causa de problemes. La guerra mediàtica aquesta més forta que mai contra Veneçuela i contra el President Chávez en particular. La tàctica de la “demonización del líder” aquesta sent utilitzat de manera sistemàtica en els mitjans de comunicació nord-americans, europeus i llatinoamericans.

A sis anys del cop contra Veneçuela, la revolució i el Comandant Chávez, el propi President Bush ha sol·licitat la possibilitat de col·locar a Veneçuela en la llista d'estats terroristes. El Congrés d'Estats Units aquesta promovent l'aprovació de la Resolució 1049, la qual designa a Veneçuela com un estat terrorista per la seva relació “estreta” amb les FARC i amb els països de Cuba, Iran, Síria i Corea del Nord, qui estan tots classificats per Washington com terroristes. Aquesta classificació acte-justificaria qualsevol acció unilateral que Washington executa contra Veneçuela, sigui una invasió militar, un acte de magnicidi o una ocupació d'un territori regional per a “assegurar” els “interessos d'Estats Units i els seus aliats”.

El 28 de març d'aquest any, el Comando d'Operacions Especials del Departament de Defensa d'Estats Units va iniciar la “Operació Llibertat Duradora – Carib i Amèrica Central”, la qual no és ni maniobra militar ni un exercici fictici. És una operació militar veritable que ha desplegat un batalló elit de 36 solados la Guàrdia Nacional d'Estats Units i un equip de combat, que inclou portaavions, submarins, avions de combat, destructors amb míssils, etc., per a preparar la defensa i resposta d'Estats Units contra l'amenaça del terrorisme en la regió.

A sis anys del cop fracassat contra la revolució, Washington intensifica la seva guerra contra Veneçuela i els seus aliats en la regió. El 4 de maig haurà un referèndum en Santa Cruz, Bolívia, promogut, finançat i avalat per Estats Units que busca crear una autonomia federal – un país independent – en aquest territori ric en recursos naturals i ingressos econòmics. El resultat d'aquest procés afectaria tot el continent i obrirà la porta als infectuosos moviments separatistes que busquen la desintegració de la unitat latínoamericano i la recuperació de la dominació imperial de Washington.

A sis anys del cop, som més forts, més units, més conscients, però moltíssim més amenaçats. La urgència d'un bloc regional contra l'imperialisme i contra la ingerència de Washington està més vigent i necessària que mai. Tant com el poble veneçolà va sortir fa sis anys als carrers per a rescatar la seva constitució, la seva democràcia, el seu president i la seva revolució, avui els pobles d'Amèrica Llatina han de sortir units a rebutjar i derrotar la Guerra Imperial que s'acosta com una tempesta mortal a les costes de la revolució continental.

Álvaro Uribe Narco-Traficant

Veure els documents de la National Security Archive

Álvaro Uribe va ser classificat com a «narco-traficant» pels serveis d'intel·ligència dels Estats Units.

Arran de l´agressió del president Álvaro Uribe a l'Equador, la premsa europea ha començat a comentar sobre un antic arxiu de la intel·ligència d'EUA que l'implica amb el narcotràfic. La pregunta que es fa avui un és la següent: per aquesta raó Uribe es un home sota xantatge polític per part dels EUA?

- «Antic senador i actual president de Colòmbia, Sr. Álvaro Uribe va ser un proper i amic personal de Pablo Escobar. Uribe es dedicava d'establir una col·laboració entre el cartel [de la droga] de Medellín i alts càrrec del govern [colombià de l'època], segons fonts d'intel·ligència dels EUA de l'agència DIA [redactats] per oficials a Colòmbia». (...)

«Aquests documents estan arxivats avui en dia en el National Security Archive, un grup d'investigació no governamental amb seu a la Universitat de Washington (EEUU).»

Clickeu AQUÍ per consultar els documents originals

Cuba en transició: del socialisme al socialisme

Raúl Castro pot mancar del carisma del seu germà però a l'Assemblea Nacional ha tornat a demostrar un llenguatge clar,sencill i fàcil. A partir d'ara, caldrà seguir atentament l'esdevenir d'una Revolució que continua entossudida a posar en primer pla la seva plena independència, el control del seu destí i la justícia social.

L'anunci de Fidel Castro i la posterior designació del seu germà Raúl com a president del Consell d'Estat han acaparat l'atenció mundial dels mitjans, que no deixen d'especular sobre el sentit de les declaracions dels germans Castro. Des de Cuba i coneixedors de la seva realitat, els analistes José Miguel Arrugaeta i Joseba Macías valoren els últims esdeveniments a l'illa del Carib.

Novetats a Cuba? Transformació del sistema? Canvis? La constitució aquest diumenge de l'Assemblea Nacional no ha defraudat ningú. Mentre la majoria dels periodistes de tot el món desplaçats a l'Havana centraven la seva atenció en el nomenament de Raúl Castro com a president del Consell d'Estat, la sessió anava bastant més enllà. El perfeccionament del model actual sota els paràmetres de la independència nacional sembla ser la idea essencial. I transitar del socialisme actual (matisable però socialisme a la fi) a un socialisme millor, el full de ruta. Una revolució dins de la Revolució? Tot sembla indicar que sí i que en els pròxims mesos aquesta illa coneixerà importants canvis estructurals.

«Mostra a petita escala»

Diumenge 24 de febrer, deu del matí. Amb una puntualitat més britànica que del Carib comença la sessió constitutiva de l'Assemblea Nacional (Parlament cubà) amb la presència física de 608 dels 614 diputats electes. Ambient de tranquil·litat en un hemicicle en el qual també hi ha presents desenes de convidats i una multitud considerable de periodistes internacionals a la cacera i captura del scoop no per improbable menys esperat.

Ho assenyala un Raúl Castro (vestit de civil) en el seu discurs final: «Aquesta és una mostra en petita escala de la societat cubana». Sociològicament és cert: 219 dones (43,18%), 175 treballadors productius, 65 educadors, 30 metges i treballadors de la salut, 10 esportistes, 42 homes i dones del món de la cultura... Per cert, molt pocs advocats, perfil professional que «inunda» altres sistemes parlamentaris. En definitiva, races, gèneres, edats, professions i orígens territorials representades amb exquisit equilibri. Convé recordar-ho: cap d'aquests càrrecs electes no cobra res per l'acompliment de la seva funció ni està emparat per cap immunitat. Segueix la sessió.

Pren la paraula la parlamentària més jove, una muchachita de 18 anys provinent de la zona oriental del país.

Les seves paraules són clares, directes: «Si no complim amb el nostre jurament, que ens el reclamin els nostres electors.»

Els incompliments no queden llavors a les mans de figures anònimes i simbòliques com Déu, el Poble o la Història. Tasca dels electors directes. Seria bo prendre nota per a determinats mecanismes de democràcia representativa. Continua la llarga sessió en la qual, un a un, tots els càrrecs electes van dipositant el seu vot (individual i secret) per a la designació del nou executiu.

Sistema de votació

Una vegada més, la consigna oficial proposa votar de manera col·lectiva la llista que presenta la Comissió Electoral Nacional, en la qual serà la seva última tasca abans de la constitució de la nova Assemblea. Una vegada més, no tot és tan «unànime»: dels 609 diputats que exerceixen el seu dret al vot (els 608 presents més Fidel Castro que vota de manera delegada), la immensa majoria opta per la proposta plantejada. Però hi ha diversos diputats que prefereixen establir un criteri selectiu. Raúl Castro obté la totalitat dels 609 vots. Tanmateix, Ramón Machado Ventura, un històric metge de la guerrilla de 76 anys que han estat proposats com primer-vicepresident dels Consells d'Estat i de Ministres, treu 601 vots. Fins i tot es dóna el cas d'un diputat (o diputada) que estableix un criteri selectiu a l'hora de recolzar els nous membres del Consell. D'aquesta forma, alguns són designats amb el 100% de l'escrutini mentre d'altres obtenen el 99,60%, és a dir, no compten amb el suport d'aquest peculiar «dissident».

És una anècdota no menor per a un 24 de febrer ple de referències històriques de rebel·lia: el mateix dia però de 1895, s'iniciava la «guerra necessària» organitzada per José Martí; fa exactament cinquanta anys sortia a l'aire la mítica Radio Rebelde fundada pel Ché a Serra Mestra; i el 1975, s'aprovava l'actual Constitució socialista que regeix el país. Com perquè no hi hagi dubtes.

Nova Dirigencia?

Una dirigencia adequada a les noves necessitats? El Consell d'Estat designat sembla formar-se en claus de continuïtat: Raúl Castro al capdavant i Ramón Machado -poc conegut en l'exterior però molt reputat entre els cubans per la serietat i rigor a l'exercici de les seves responsabilitats malgrat seu poc carisma públic- com a primer vicepresident.

Al costat d'ells, la generació que va fer la Revolució representada en els comandants Guillermo García, Juan Almeida i Ramiro Valdés; els històrics Colomé Ibarra o José Ramón Balaguer; «pesos pesants» del Partit o l'Estat com Esteban Lazo o Miyares... Y al costat d'ells, malgrat els interessats silencis de bona part de la premsa occidental representants de les noves generacions, Carlos Lage (un dels vicepresidents designats), Felipe Pérez Roque, Carlos Valenciaga... una vegada més, una combinació de la generació del 59 i el suport en altres més joves.

La pregunta és lògica: quina és la raó que explicaria aquest aparent equilibri, aquest particular unió de voluntats i legitimitats? La resposta és en el propi discurs de Raúl que, entre altres qüestions, mostrava al món que totes les mesurades en estudi o que es proposen estan sent meditades, acarades i decidides per un ampli col·lectiu de persones.

Un programa per al futur

Raúl Castro pot mancar del carisma del seu germà però en la seva intervenció d'aquest diumenge tancant la sessió de l'Assemblea Nacional ha tornat a demostrar-nos un llenguatge clar, senzill i fàcil d'entendre. A set pàgines i alguna cosa més de mitja hora ha presentat una cosa semblant a un programa de govern que, en aquestes hores, està sent analitzat ja amb lupa en diferents cancelleries i redaccions. Una línia de treball, dèiem, totalment meditada.

Quines són les propostes del nou president de la Cuba revolucionària? Com a prioritat, tenir molt en compte les opinions vessades per milions de cubans en les assemblees que s'han vingut desenvolupades al llarg i amples del país en els últims mesos. I començar a prendre mesures sobre això. Això sí, amb dues premisses fonamentals: la primera, la consulta permanent a Fidel, que continua sent el líder de la Revolució i assessor central del procés (la qual cosa s'ha convertit a més en un mandat legal per vot unànime de la cambra) i la segona, la consideració bàsica que tot canvi s'inscriu en el perfeccionament del socialisme i la defensa de la independència.

Però les seves paraules no s'han quedat en una declaració general subjecta a interpretacions diverses, i s'ha referit a coses molt concretes.

Una profunda i estudiada reforma de l'aparell estatal i del Govern que afavoreixi l'eficàcia, la descentralització i redueixi substancialment la burocràcia.

Mecanismes econòmics que tendeixin a eliminar subvencions i gratuïtats fugint de l'igualitarisme en la recerca de verdaders elements de justícia i equilibri social (interessant reflexió que planteja que el socialisme no és homogeneïtzació). En aquest àmbit caldria situar propostes com una possible i propera abolició de la llibreta d'abastament|proveïment o la revisió gradual de la doble circulació monetària, d'acord a la base econòmica real.

L'eliminació de regulacions i prohibicions de tot tipus en el camp de drets i llibertats que manquen totalment de sentit a la Cuba de 2008 i que molesten de manera especial a la ciutadania.

El nou president de la República anuncia que algunes d'elles es derogaran en les pròximes setmanes i altres de forma gradual d'acord a les seves implicacions i contexts.

I tot això, l'assenyala el propi Raúl Castro en la seva intervenció, des de la consideració última que no s'ha de tenir per por a la discrepància, a la crítica o al debat. Sense ingenuïtats, clar, però sense pors internes.

Sense improvisació

I per a no deixar gens a l'atzar o la improvisació, Raúl afirma que es realitzarà una àmplia política de consens, discussió i consultes per a tots els canvis essencials a desenvolupar en els pròxims mesos, plantejant fins i tot la consulta popular en aquelles transformacions que el requereixin per la seva transcendència.

I aquesta mostra de voluntat democràtica no és mera curiositat ara que sentim parlar tant de voluntat popular, però en abstracte.

Aquestes són algunes de les qüestions essencials al tancament d'aquesta intensa jornada i, a partir d'ara, caldrà seguir atentament l'esdevenir d'una Revolució que, per sobre de llums i ombres, segueix entossudida en posar en primer pla la seva plena independència, el control de la seva destinació|destí i la justícia social. El que no és poc en aquests temps.

Chávez: "Tots som fills de Fidel"

per Venezolana de Televisión

Fidel Castro no ha renunciat a no-res i la seva decisió de no voler assumir novament la presidència de Cuba és una lliçó per a qui en el món critiquen al líder de la revolució cubana. “És una lliçó per a aquells que ho acusen de voler aferrar-se al poder, però per res Cada qui complix una tasca. Fidel no renúncia ni abandona gens. Ell ocuparà el ja que ha d'ocupar en la revolució cubana, i la revolució a Amèrica Llatina, i en la construcció de l'Alba i d'un món nou”. D'aquesta manera, el President veneçolà Hugo Chávez va fixar la seva posició durant una passada en viu des de l'estat Miranda, després de la inauguració de l'hospital Dr. Osío, en Cúa; per a respondre la consulta periodística dels conductors del programa “Donant i Donant”, que transmet VTV, sobre la decisió del líder cubà i la notícia del qual va recórrer el món aquest dimarts.

“Ell estarà sempre en l'avantguarda; mai es retiren els homes com Fidel”, va dir al referir-se a la manipulació que els mitjans mundials van fer, al tractar la notícia com una dimissió.

“Com renuncia?…”, es va preguntar el Cap d'Estat davant els titulars que van publicar els diaris sobre la decisió de Castro. “Fidel no ha renunciat a no-res”, va dir Chávez, a l'explicar que, lamentablement, el líder cubà no ha pogut recuperar-se del tot del seu problema de salut, per la qual cosa va considerar molt encertada aquesta decisió, davant la impossibilitat física de poder novament recórrer els camps, les fàbriques i els pobles. “Ell mateix ho havia dit”- va fitar.

Va advertir que Fidel, davant la seva segura reelecció com Cap d'Estat, va avançar la seva decisió faltant 4 dies, per a “obrir pas a altres companys”, en un gest de despreniment personal que no va dubtar a qualificar com enaltecedor.

El president Chávez va mostrar l'admiració al poble de Cuba i va manifestar el compromís dels veneçolans a batallar junts “seguint el deixant de Fidel”. “Perquè tots som fills de Fidel, els revolucionaris d'aquest continent”. Va dir que el poble de Cuba ha demostrat ser gran i heroic, i ha sabut assimilar l'absència de Fidel al capdavant del govern cubà per raons de salut.

“El poble cubà ha demostrat al món i especialment a l'imperi que la revolució cubana no depèn d'una persona…És una revolució que es va fer i es va sembrar en les entranyes, en la seva història, en l'essència del poble cubà”. Chávez va dir que el poble de Cuba contarà amb el poble veneçolà per sempre, al manifestar la seva convicció que Veneçuela també contarà amb el poble cubà. “I allà on es lluiti per la causa humana, allí estarà Cuba i Fidel”.

Com VTV va desmuntar en temps real un muntatge mediàtic del canal Globovisión

Dimarts passat de 12 febrer, el canal opositor Globovisión anunciava amb "bombos i platillos" que es veuria al seu programa "Bona nit" els videos de joves cubans que estaven descontents amb el govern socialista. El programa "La Hojilla" es va enllaçar en viu i directe amb Globovisión, desmuntant en temps real les mentides d'aquest canal de televisió en un nou episodi de la guerra mediàtica que es viu a Llatinoamèrica.

Per a moltes persones, fonamentalment per a aquelles que no viuen a Veneçuela, l'afirmació que en el nostre país es viu una "guerra mediàtica" o "guerra de quarta generació" no és altra cosa sinó una exageració promoguda per algunes persones que usen termes altisonantes per a fer-se conegudes. No obstant això, aquesta guerra és real; poden donar fe d'ella els milions de veneçolans i veneçolanes que veuen la realitat reflectida de formes molt distintes en mitjans com la televisora privada Globovisión o el canal estatal Veneçolana de Televisió (VTV).

Un dels episodis d'aquesta guerra, que crida l'atenció per l'enfrontament en viu i directe entre els dos canals de televisió, es va viure aquest dimarts 12 de febrer de 2008, i val la pena ressenyar-se.

L'ús d'un debat entre joves cubans per a manipular

Una xerrada que estudiantes de la Universitat de Ciències Informàtiques (UCI) de Cuba mantenien amb el president del Parlament d'aquest país, va ser presa per mitjans internacionals com la BBC i presentada com una suposada "rebel·lió" de joves cubans contra el govern d'aquest país. La xerrada va durar més de dues hores i havia estat col·locada pels propis joves cubans en una intranet. Però els mitjans occidentals van prendre fragments de quatre o cinc minuts d'aquesta xerrada, on els joves cubans demanaven canvis en diferents polítiques del país, com també ho han fet dies enrere personalitats com Silvio Rodríguez, Pablo Milanès i diversos altres. Crítiques, per cert, promogudes pel propi president interido del Consell d'Estat Cubà, Raúl Castro.

Entre altres coses, els joves criticaven la política que tot ciutadà cubà que vulgui viatjar fora del país hagi de demanar una autorització i pagar una quantitat per a obtenir aquest permís (de fet, un d'ells somia amb visitar algun dia el lloc on va morir Ernesto Che Guevara, a Bolívia). També criticaven el canvi de pesos cubans a pesos convertibles, que estava afavorint a unes quantes persones dintre de Cuba i causava que molts treballadors haguessin de laborar dies sencers per a comprar alguns béns importats. Tocaven a més temes del transport públic cubà i demanaven que el govern cubà informés millor alguns dels projectes per a la illa.

El fals arrest

Aquest 11 de febrer, diferents mitjans van començar a afirmar falsament que un dels joves que apareixia en el video fent les crítiques, de nomeni Eliecer Àvila, havia estat arrestat. Mitjans com La Vanguardia, Llibertat Digital, Ràdio i TV Martí i diversos altres es van fer eco de la informació, que deia en part: "Al matí del dissabte 9 de febrer, agents del Consell d'Estat i la Seguretat de l'Estat de Cuba van irrompre en el domicili de Eliécer Àvila Cecilia i ho van arrestar sense intervenir paraula." Más detalls sobre la manipulació d'aquests mitjans pot veure's en aquest article de Rebel·lió escrit per Pascual Serrano i Rosa Miriam Elizalde, també publicat aquest dimarts en la tarda en YVKE Mundial.

Però cap dels joves havia estat capturat. La periodista Rosa Miriam Elizalde, del lloc web CubaDebate, va entrevistar a Eliecer Àvila, i va penjar l'entrevista en l'assetjo Youtube. L'entrevista pot veure's fent clic aquí, on Eliecer explica que, després d'acabar el semestre en la UCI, havia viatjat per a operar-se les cordales i, mentre s'operava, va ocórrer aquesta manipulació mediàtica segons la qual ell estava pres. "No va ser cap arrest, la meva família està totalment tranquil·la i no hi ha cap problema." Va dir que "havia escoltat molt el tema de la guerra mediàtica, però fins que un no la sent en carn pròpia uneixo no s'imagina el que significa una guerra d'aquestes." No obstant això, va defensar el seu dret de continuar demanant canvis, sempre dintre de la Revolució, per a continuar millorant-la.

Globovisión anuncia video de" joves cubans descontentaments"

A pesar d'aquest contundent desmentit, el canal de notícies Globovisión anunciava aquest dimarts en la tarda, en el seu programa "Aló Ciutadà", que transmetria en la nit les protestes de joves cubans contra el règim existent en la illa. "Poguéssim estar en presència d'un cas com el de Heberto Padilla", va dir Lepoldo Castillo, conductor d'aquest programa. "Això és un cas gravísimo, no l'hi perdin. Van a haver especialistes i converses aquesta nit a les deu".

Després, tascons en Globovisión, ambientades amb una música inquietant, mostraven un fragment del discurs de Eliecer Àvila. Els tascons tenien el títol "La joventut cubana va trencar el silenci" i es mostrava a Àvila queixant-se dels problemes pel pes convertible i per les limitacions a viatjar fora de la illa. Duraven 40 segons i animaven a veure els "reclams" i "veritats" aquest dimarts a les 10 pm.

I així va anar. A pesar que la manipulació havia estat desmuntada hores abans en Internet, el programa d'opinió i informació "Bona nit", que conduïxen en Globovisón la jove periodista Carla Angola i el veterà Kiko Bautista de dilluns a divendres a les deu de la nit, es va iniciar passant el video dels "estudiants descontents". La intenció de Globovisión al passar aquests videos era afirmar que a Cuba els joves estan alçant la seva veu en contra de la revolució socialista.

Tot just va acabar el video, Angola va insinuar que el jove Eliecer era un dissident degut al fet que havia dit que "l'home pensa com viu, no com li manen a pensar", i va procedir a" analitzar" la seva situació al costat de convidats anticastristas, membres de l'Associació de Veneçolans d'Origen Cubà, "molts dels quals han estat en la presó en el govern de Fidel Castro", va dir Angola.

"La Hojilla" al rescat

Afortunadament, a aquesta mateixa hora es transmet el programa "La Hojilla", en el canal estatal Veneçolana de Televisió. A les deu en punt Mario Silva iniciava el programa enllaçant-lo en viu amb el senyal de Globovisión. Silva va esperar que Carla i Kiko mostressin, extasiats, el seu video mostrant el supòsit descontent que hi ha a Cuba, en aquells dies passar a mostrar els videos de CubaDebate on els joves no només desmentien l'arrest, sinó defensaven contundentment la revolució cubana, sempre reclamant el seu dret -com bons revolucionaris i socialistes- a demanar canvis perquè aquesta millori.

Posteriorment, en "Bona nit" van dir que "va haver una confusió" en alguns mitjans de comunicació, que van afirmar falsament que els joves havien estat arrestats. Mario Silva està segur que ells anaven a presentar l'arrest com una veritat incontrovertida, però l'acció de VTV els va frenar a temps. Finalment, "Bona nit" va haver de transmetre els fragments del video on els joves desmenteixen l'arrest.

Deixem en aquesta nota el video amb l'inici del programa "La Hojilla" d'aquest 12 de febrer, que comença retransmetent, en directe, el senyal de Globovisión per a després desmentir les afirmacions d'aquest canal de notícies.