Entrevista a Julen Larrinaga. Condemnat per militar en Gestores pro-amnistia.
Nascut a Bilbo, ha conegut en primera persona des de jove -ha estat empresonat dues vegades- el que després ha esta denunciant en la seva tasca dins del moviment pro-amnistia. Un treball pel qual el tribunal especial de Madrid li ha imposat vuit anys de presó.
"... no hi ha cap punt de l'acusació provat, però afirmen que amb tots aquests elements sí que existeix una confluència ideològica amb ETA en un objectiu final, que és «el derrocament d'Espanya al País Basc i la superació del marc constitucional». Però, i qui no pot estar en aquesta confluència? En aquests paràmetres, qualsevol. Fins i tot Ibarretxe. Queda obert tot un ventall d'actuació."
El dimecres 17 de setembre, vint-i-cinc ciutadans bascos van acudir a l'Audiència Nacional espanyola per a conèixer el veredicte condemnatori que se'ls va imposar tant a ells com a Gestores pro-Amnistia i Askatasuna. Uns pocs van ser absolts; la resta, condemnats a diversos anys de presó. La majoria van quedar empresonats immediatament després de conèixer-se la sentència, però alguns han retornat a casa. Julen Larrinaga és un d'ells.
Està a Euskal Herria, però no està aturat; només tornar va fer una compareixença de denúncia de la condemna. I en aquesta entrevista transmet a GARA la reflexió que realitzen sobre la regressió democràtica que pateix Euskal Herria. Tot això, a cinc dies de la manifestació nacional convocada per al dissabte en Bilbao.Tots els encausats anaren a Madrid amb el «petate». Alguns es van quedar allí, i uns altres van poder tornar. Julen Larrinaga va ser-ne un.
Com se sent?
Bé, perquè, clar, jo estic en el carrer, però això no pot amagar sensacions com la indignació davant el contingut de la sentència i la forma en la qual s'ha procedit a l'empresonar a companys que, al cap i a la fi, estaven en la mateixa situació que la resta. S'ha adduït risc de fugida, quan era evident que no havia cap.Sobretot, sento indignació amb el contingut de la sentència. En l'aspecte jurídic, però també en el polític. De les tres sentències que s'han emès fins a ara després dels macrojudicis polítics a l'Audiència "Nacional" [abans van ser el «cas Jarrai-Haika-Segi» i el sumari 18/98], aquesta és la més pobra en contingut jurídic, arribant a límits gairebé insospitats en la individualizació de la condemna.
En la compareixença posterior a conèixer-se la sentència es va denunciar que hi ha persones que han estat empresonades per referir-se als presos com «presos polítics bascos».
Exactament. En tenen prou amb haver-nos reconegut com a militant de Gestores. I per a reforçar aquest element -perquè el Suprem té una doctrina en la qual només amb les declaracions d'un processat no és suficient-, es recullen aspectes que apareixen en la sentència: «Es reconeix membre de Gestores, però parla de presos polítics bascos, o que en l'Estat espanyol existeix la tortura, o denuncia la situació de llibertats democràtiques». És ridícul, perquè des del primer dia vam reconèixer que érem militants de Gestores, vam reconèixer quins van ser les raons que ens van dur a militar-hi i vam reconèixer com hi hem militat.I per a individualitzar el delicte els val una conversa telefònica en la qual es diu: «La megafonía està lligada». Cal posar això en una sentència! Són uns elements d'una pobresa increïble.
Però la sentència també desestima les acusacions de Garzón.
Sí, desestima els deu punts de la seva teoria del «tot és ETA». Però diu que hi ha «una confluència ideològica», i, sobre la base d'això, diu que Gestores és part d'ETA.Arriba a una conclusió impressionant: no hi ha cap punt de l'acusació provat, però amb tots aquests elements sí que existeix una confluència ideològica amb ETA en un objectiu final, que és «el derrocament d'Espanya al País Basc i la superació del marc constitucional». Però, i qui no pot estar en aquesta confluència? En aquests paràmetres, qualsevol. Fins i tot Ibarretxe. Queda obert tot un ventall d'actuació.
Que la sentència estava presa per endavant s'estava denunciant des del primer dia...
Tenim el convenciment que respon a una decisió d'Estat: Emprendre una via global de criminalització, il·legalització i persecució primerament contra l'esquerra abertzale, però, amb l'efecte de l'acordió, deixant la porta oberta per a arremetre contra altres sectors del país. Per això diem que no es trencarà la cadena d'il·legalització; no hi haurà un tribunal que plantegi el contrari, perquè l'Estat no ho permetrà.
En certa manera, al refusar a la clàssica defensa jurídica també es va obrir una nova via, o no és així?
Perquè la resposta vagi en línia ascendent, per a una major eficàcia en la denúncia política, vam entendre que no es podien repetir els mateixos esquemes. Apostem per pujar el llistó i situar tota la càrrega en la denúncia política, perquè pensàvem que, en cas contrari, s'alimentava un debat fals, que és el que li interessa a l'Estat: posar-te a la defensiva perquè tu demostris que tens dret a funcionar políticament. I això és inacceptable. L'exercici de drets civils i polítics no pot ser fiscalizable per un tribunal especial.
situar el debat aquí, en la il·legalitat de l'actuació repressiva de l'Estat.A més, el primer que es va prendre malament aquest rebuig a la defensa jurídica va ser el propi tribunal. Li va molestar realment. Es va sentir atacat i això el va obligar a jugar a la defensiva, com va demostrar el primer dia de la vista quan la presidenta va agafar la paraula per a dir que «aquí no s'està jutjant al tribunal ni a l'Estat, els recordo que els estem jutjant a vostès». Això es repeteix al final del judici per part del fiscal, quan en gran part del seu al·legat final es va dedicar a desprestigiar la nostra decisió.
Alguns mitjans espanyols han apuntat que la sentència es va escoltar sense protestar. Pel que sembla, esperaven altra cosa.
una línia coherent amb la decisió que prenem, independentment de la lectura que tenim sobre aquests tribunals d'excepció, vam decidir anar-hi no per a legitimar-lo, sinó per a demostrar per què ha de ser tancada. Jugar en la seva propi terreny, però per a continuar amb la denúncia política.Seria contradictori parlar de l'Audiència "Nacional" durant 30 anys i que després, quan tenim l'oportunitat de dir-lo en el propi tribunal, callem. Vam anar a demostrar que cap represaliat es quedarà sol i que seguirem donant la cara. S'equivoca el que pensi que per una sentència desaparèixerà el moviment pro-amnistia.
Abans de conèixer la sentència van afirmar que suposaria un «xec en blanc a la repressió».
En retornar de Madrid, van afegir-hi que es tracta d'un «xec en blanc sense fons».Ho diem perquè l'Estat sí que està fent una aposta perquè aquest xec tingui fons. Després del procés, l'Estat diu als interlocutors de Batasuna allò de «us aneu a assabentar». Clar que ens estem assabentant! L'aposta que està fent és la de tancar totes les vies polítiques i activar una repressió brutal sobre el moviment independentista. I amb un missatge de dir: «Això és el que hi ha: o es condemna a ETA i feu política com us dic, o, si no, us queda el no-res».És en aquest sentit en el qual l'Estat intenta que el xec tingui fons: autoritzar la repressió més brutal com a xantatge permanent a les forces sobiranistes en la seva actuació política. I ho fa plantejant a més un debat que és fals: «Si condemneu a ETA, podeu fer política; mentre que no ho feu, tots a la presó». Es planteja un debat fals, perquè intentar fer una lectura del conflicte només sota la prisma de la lluita armada és quelcom profundament equivocat.
Cita la qüestió de la condemna a ETA. Hi ha hagut polítics que han criticat que es demani solidaritat amb els condemnats de Gestores i no se censuri a l'organització armada.
És la consigna-parany del Govern. En primer lloc, perquè vol equiparar la violència d'ETA amb la de l'Estat, quan no tenen gens que veure. ETA és clandestina i no està lligada a cap òrgan de govern. El Govern, suposadament, té un marge d'actuació democràtic i ha d'estar sotmès a uns poders de control, i té recursos com els jutges, les policies o l'Exèrcit. La violència d'Estat és molt més immoral èticament i criticable democràticament que qualsevol pràctica d'una organització clandestina. És inadmissible que s'equipari la pràctica de la tortura d'un Estat amb la violència d'una organització clandestina. Nosaltres denunciem les conculcaciones de drets d'un òrgan de poder.
Per què afirmen que legitima la repressió?
Ells parlen que «cal obrir una era de deslegitimació de la violència». Això, per a nosaltres, és un eufemisme de legitimació de la repressió. Així, es planteja un eix ideològic que és l'actuació de l'Estat de Dret, donant per descomptat que això existeix. I com es produeïx aquesta actuació? Creen una alarma social, a nivell ideològic, amb els mitjans de comunicació, i després canvien les lleis. I ho fan perquè dominen el poder judicial, el legislatiu i l'executiu. S'acullen a una cobertura ideològica i actuen per via legal. Des de 1997, per exemple, hi ha hagut al voltant de vint-i-set canvis en la legislació penal. I a això li diuen Estat de Dret.
Vertebrar el col·lectiu de represaliats polítics, el pròxim repte del moviment pro-amnistia
Quina perspectiva deixa la sentència per al moviment pro-amnistia?
Deixa una situació greu de criminalització, encara que no és nova. No podem obviar que duem ja set anys de criminalització de facto, des que Garzón decreta la suspensió d'activitats que és, al seu torn, un eufemisme de la il·legalització.Ara, la diferència és que s'obre una possible via perquè, amb sentència en mà, Interior, en les seves dues versions, actuï contra militants a nivell local. I aquest és el nou salt que podria produir-se amb Askatasuna. En aquesta via, està clar que n'arribaran d'altres i que ocorrerà el mateix.
Alternativa?
No es pot plantejar una resposta frontal davant una força bruta; ha de ser obliqua, de denúncia política, de crítica. Considero que el problema està en la lectura global que ha de fer el moviment popular. La situació és que a cadascuna de les lluites populars sectorials se li ha posat un topall. És similar en tots. És igual que sigui medioambient o euskara. Quan es plantegen en tots els sectors unes dinàmiques, el límit és el mateix. I quan et passes et «trenquen» amb els mateixos elements amb que estan atacant a l'esquerra abertzale, siguis qui siguis.La lectura ha de venir sobre què cal fer com moviment popular, cadascun en el seu lloc, per a acabar amb aquest autoritarisme, amb aquesta imposició. Caldria fer una lectura o una actuació conjunta que es converteixi lluita ideològica i de masses. Perquè és un problema de deterioració de la situació democràtica, i cal acumular forces per a posar límits a aquesta repressió.
I quant al moviment pro-amnistia, en concret?
Creiem que ha de passar per la seva pròpia vertebració, parlant dels represaliats. Represaliats entesos com a presos, ex presos, familiars de presos, gent que ha experimentat la pràctica de la tortura en el seu cos, detencions, il·legalitzacions, judicis, deportacions... Cal explicar que aquí hi ha un col·lectiu de represaliats que està format per milers de persones, i que exigirem també una reparació històrica. I això et dóna possibilitats per a enfrontar ideològicament aquesta lectura parcial i unilateral de les víctimes. La memòria històrica, que ho sigui per a tots.
Gari Mujika, diari GARA , 29 de setembre de 2008