La celebració del 40è aniversari de la fundació del Partit Socialista d´Alliberament Nacional (PSAN) ens brinda una bona oportunitat per reflexionar sobre la història de l´esquerra independentista, el moviment polític que aposta per la independència i el socialisme als Països Catalans.
Una reflexió més que mai necessària tenint en compte la bibliografia apareguda els darrers anys al respecte, un important devessall de llibres i materials de recerca històrica i periodística que reflexionen sobre la història del moviment independentista dels anys 80, i que en general dediquen una particular atenció al fenomen de lluita armada que protagonitzà Terra Lliure. Sembla que malgrat els intents de contextualitzar aquestes històries particulars (les de les organitzacions que formaven l´independentisme combatiu) en el marc dels fets socials, polítics i culturals en el qual es desenvolupaven, la majoria d´elles són narracions que oscil·len entre l´apologia justificatòria i la crítica condemnatòria (més o menys benèvola) d´aquella etapa -fet d´altra banda ben normal en l´àmbit de la història política.
Hi ha, però, elements incontestables. L´independentisme que es dóna a conèixer el 1979 tanca una etapa definitivament el 1995 amb aquell comunicat d´autodissolució de Terra Lliure. Es tracta d´una etapa important, no hi ha independentista que pugui negar això. I en bona mesura, és una constatació comuna a tota la bibliografia, fins i tot en llibres càusticament crítics com la Història de l´MDT de Xavier Deulonder. Ningú dubta en atribuir (de manera més o menys privativa) la pràctica política bàsicament agitativa del conglomerat que formaven l´MDT, els CSPC i Terra Lliure el creixement d´una opció política, la independentista, que abans era cosa de minories i que amb el temps havia estat assumida en major o menor mesura per àmplies capes populars. Seria injust deixar de reivindicar els sacrificis i els mèrits d´una generació que patí presó, tortures i morts, per fer avançar els plantejaments d´alliberament nacional i social als Països Catalans. Però també seria estúpid pensar que el reconeixement d´aquests mèrits i d´aquesta dedicació hauria d´implicar dissimular, ocultar o fins i tot negar els errors que es cometeren.
Seria caure en la pornografia política insistir en alguns dels lamentables episodis que es visqueren als vuitanta. Però és necessari constatar que ja des de 1987 l´independentisme estava dividit en dos blocs irreconciliables; que començava a recular per manca d´iniciativa política; i que perdia legitimitat davant el poble (cal dir que més per errors propis, com les batusses públiques al Fossar l´any 1988 immortalitzades per la premsa gràfica, que pels atemptats d´ETA als Països Catalans). I és necessari dir-ho des de l´esquerra independentista perquè, de moment, això només apareix o bé en els llibres (o textos) d´aquells que, sense penedir-se del seu passat, consideren que el lloc natural dels militants combatius dels 80 avui és ERC, o bé en els d´aquells que consideren que l´experiència armada va ser un error injustificable. En canvi, en els (pocs) llibres escrits per persones que encara avui militen o simpatitzen amb l´esquerra independentista aquestes dificultats i mancances no apareixen o no són analitzades en profunditat ni des d´una perspectiva suficientment crítica.
L´aniversari de la fundació del PSAN em remet, en definitiva, a la reivindicació d´una lectura crítica de la història de l´independentisme que ajudi a teixir un fil roig que vagi dels orígens a l´actualitat. Una història que encara està per escriure. Que analitzi en una visió global i integradora aquells plantejaments que, a finals del segle XIX, ja conjuminaven l´alliberament nacional i el social; que entengui com i en quin context el PSAN formulà per primera vegada el socialisme d´alliberament nacional català d´una forma coherent i orgànica l´any 1968; les contradiccions que aquell moviment polític patí durant el procés de reforma política que convertí el franquisme en l´actual monarquia parlamentària; la formulació, concreció i posterior fracàs de l´estratègia armada impulsada per Terra Lliure, els CSPC, IPC i posteriorment el PSAN, amb especial atenció a la liquidació d´aquella etapa; i finalment, l´aparició d´una nova generació de lluitadors que a finals dels 90 s´implicà en noves lluites socials retornant els principis a la pràctica: la vinculació de les lluites socials, polítiques i culturals de les classes populars amb la reivindicació d´alliberament nacional, social i personal.
És pensant en aquesta història que ens cal, que intento retrobar la veritat d´aquells mots que comencen a semblar un tòpic suat: cal conèixer el passat, per no tornar a ensopegar amb les mateixes pedres. Potser la història de l´esquerra independentista que ens cal, igual que l´esquerra independentista que ens cal, haurà de ser menys autoreferencial i tancada a la reivindicació nacional, i haurà d´assumir també l´herència dels nous (i vells) moviments socials i obrers a l´entorn dels quals va néixer i créixer el PSAN. Una història que ha d´estar a l´abast de qualsevol, per explicar i alimentar alhora la mateixa lluita irreconciliable de sempre dels oprimits contra els opressors.
*Artice publicat a L'ACCENT .Miquel Rodríguez és politòleg i militant independentista.
*Artice publicat a L'ACCENT .Miquel Rodríguez és politòleg i militant independentista.