Les passades eleccions municipals de 27 de maig de 2007 no van aportar canvis significatius de colors als ajuntaments del país. Pràcticament cap dels governs municipals de les principals ciutats i viles no es va moure ni una coma. Però en el panorama municipal del Principat de Catalunya van aparèixer amb força unes sigles que si bé no eren noves, sí que havien pogut passar desapercebudes fins aleshores: les Candidatures d’Unitat Popular (CUP). Les candidatures municipalistes de l’Esquerra Independentista van aconseguir representació en importants ajuntaments de capitals de comarca, com Mataró (1 regidor), Manresa (1), Vilanova i la Geltrú (1), Vilafranca del Penedès (2), Berga (2), Vic (2) o Valls (1), així com en altres viles mitjanes com Sant Celoni (2), Cardedeu (1), Ribes (4) o Molins de Rei (1) i a uns altres 8 ajuntaments més: Montesquiu (1), Arenys de Munt (1), Torà (1), Sallent (1), Viladamat (1), Salt (1), Celrà (1) i Capellades (2). En total, més de 20.000 vots al Principat de Catalunya on també cal tenir en compte els vots recollits per aquelles CUP que es quedaren sense representació institucional, com foren els casos més destacats de Badalona (1.571 vots), Lleida (1.030), Girona (936) o Sant Cugat del Vallès (895).
Però el cert és que les sigles CUP no van néixer les passades eleccions i la seva història més antiga es remunta a la Transició. No obstant una trajectòria més o menys tortuosa pel que fa a la presència de candidatures en el territori i a les institucions, les CUP obtenen ja l’any 2003 una representació institucional estable de la mà d’una nova fornada de joves compromesos. En aquelles eleccions les CUP es presenten en una quinzena de poblacions, en solitari o en coalició, i obtenen 6 regidors: a Torà (2) —on la CUP ha tingut representació durant més legislatures—, Sallent (2), Vilafranca (1) i Valls (1). En les darreres eleccions, les CUP aconsegueixen presentar candidatures en una cinquantena de viles i pobles del Principat, més el municipi de Barxeta al País Valencià.
Però, què són les CUP? Les CUP es defineixen a sí mateixes com ‘candidatures municipals de l’Esquerra Independentista’ o bé ‘candidatures independentistes i d’esquerres dels Països Catalans’. El cert és que les CUP gaudeixen d’un alt grau d’autonomia local i, per tant, són mostra de gran diversitat. No obstant això, entre elles comparteixen un mateix programa marc per a les eleccions. Si intentem buscar els denominadors comuns de les CUP, més enllà de l’autoubicació ideològica —que és òbviament d’esquerres i independentista—, podríem aventurar les següents característiques.
Matisos i característiques d’un espai polític diferent: les formes
Si bé no en tots els casos sí que en la majoria, es tracta de candidatures que basen l’epicentre de la seva força en una assemblea amb plens poders de decisió i deliberació. Podria ser una característica compartida per altres partits polítics, però a les CUP les assemblees no es componen només de militants afiliats, sinó de compromisos individuals i col·lectius amb el projecte CUP, mecanisme que permet una més àmplia participació. Sobretot d’aquelles persones que poden constituir el gruix del lideratge de les CUP, que són les persones implicades en associacions i entitats de la societat civil organitzada.
Les Candidatures d’Unitat Popular són, a més, espais polítics amb un alt nivell de creativitat en les formes d’intervenció política i amb una quasi permanent preocupació per obrir més i nous espais de participació ciutadana en el si de la candidatura. Com a exemple d’això darrer, ens podem fixar en els processos de campanya electoral duts a terme per les CUP. En bona part de municipis els programes electorals foren elaborats a través de debats ciutadans, i en quasi tots els municipis els programes foren presentats al públic en diversos actes, fet cada dia més inusual en la política municipal de la resta de formacions.
Finalment, les CUP es caracteritzen per una gran autonomia respecte cap estructura centralitzada, com s’esdevé en la resta de partits. Allò que potser algú pensaria que és un handicap molt més que un avantatge, permet una enorme diversitat de formes i propostes, de programes i accions polítiques, que va tenir la seva eclosió, òbviament, en la darrera campanya electoral. Probablement, l’absència d’òrgans centrals que planifiquin les campanyes i les propostes obliga feliçment les CUP a erigir-se com espais autònoms i responsables de si mateixos i a cercar tots i cadascun dels suports i complicitats dins del propi municipi.
Si haguéssim d’anomenar d’alguna manera aquesta forma d’organització política, a mig camí entre el partit polític —perquè concorre a les eleccions i participa de les institucions municipals— i el moviment social —per les dinàmiques participatives i poroses en l’estructura i els processos de presa de decisions interns—, ho podríem descriure com a ‘espais assemblearis de treball polític, social i cultural en i des dels respectius municipis’, o bé acostant-nos més al propi lèxic de les CUP, ‘espais municipalistes d’unitat popular’.
És clar que aquestes característiques i aquests intents de definició són també compartits per altres organitzacions, com poden ser les assemblees que integren les CAV (Candidatures Alternatives del Vallès) o algunes de les Enteses de Progrés Municipal (EPM), candidatures municipalistes adherides a Iniciativa per Catalunya-Verds. En l’altre extrem, la mateixa definició i característiques semblants podrien servir per a experiències d’organització política de les qüestions que afecten la vida col·lectiva que no concorren a les eleccions, com l’Assemblea de Barri de Sants, a Barcelona, (‘espai assembleari de treball polític,...’) o més d’una coordinadora o plataforma territorial.
Per tant, per acabar de definir les CUP, caldrà afegir que són espais que combinen l’acció col·lectiva al carrer i a les institucions municipals i que s’estructuren conjuntament en l’àmbit nacional dels Països Catalans. Cal destacar nogensmenys que actualment l’estructuració de les CUP respon a un mapa d’implantació quasi exclusiu de les quatre províncies de la Comunitat Autònoma de Catalunya.
Programa compartit, objectius comuns: el contingut
No obstant l’absència d’una direcció política dins de l’estructura nacional compartida de les CUP, un repàs als programes i campanyes electorals d’aquestes candidatures ens dóna una idea força exacta d’una agenda política efectivament compartida. Com hem dit abans, les CUP comparteixen un mateix programa marc per a confeccionar els respectius programes municipals. Però l’enorme semblança en l’ordre de prioritats en les respectives agendes respon, probablement, a quelcom més que la referència compartida a un mateix document orientatiu, com és l’esmentat “programa marc” Cal entendre que la majoria de les CUP estan formades a la base per una mateixa experiència política, entesa en un sentit ampli, que ha compartit —i protagonitzat— el recorregut militant i el coneixement polític dels darrers deu anys dels moviments socials catalans i de l’esquerra independentista. No és estrany, doncs, que degut a la vivència compartida d’una mateixa experiència i educació política dels seus militants, les CUP coincideixin gairebé plenament en el contingut dels seus programes sense necessitat de direcció política.
Regulació i control sobre l’urbanisme i defensa del territori front l’especulació (defensa de la terra); democràcia directa i foment de l’associacionisme i la participació ciutadana (participar és decidir); l’habitatge assequible i el reforçament de les polítiques socials (transformació social): la cultura com a eix vertebrador de la cohesió social i el creixement humà col·lectiu: i el foment de la cultura i la llengua catalanes, així com la reivindicació de reunificació i autodeterminació per als Països Catalans. Aquests, en resum i amb algun marge d’error segons la realitat local, són els punts —i quasi per aquest ordre!— de les agendes polítiques de les CUP.
Un articulista del diari espanyol El País, en un article publicat pocs dies després de les eleccions municipals en referència a l’aparició amb força de diferents sigles noves a les municipals, descrivia les CUP més o menys com segueix: ‘culturalment llibertàries, econòmicament redistributives i políticament d’esquerres i independentistes’. Difícil trobar una fórmula més concisa de descriure el fons i la forma de les CUP —allò que realment són.
Els reptes de futur
El projecte polític de les CUP, doncs, és una realitat política que ja està en marxa. És una iniciativa que, a més, com hem descrit més amunt, respon a un cert consens dins de l’abstracte dels moviments socials i el concret de l’esquerra independentista, que és el d’impulsar espais municipals de lluita política a les institucions i al carrer per a la transformació social, per a la democràcia directa (encapçalada per l’exercici del dret col·lectiu del poble català a l’autodeterminació) i per a la defensa del territori front a la destrucció i l’especulació. Tanmateix el projecte polític de les CUP encara està en construcció i definició —malament si no ho està sempre!— i són diversos els reptes de futur que les CUP han d’encarar:
Creure’s el país. Un dels reptes que es planteja com dels més importants és l’estructuració a nivell de Països Catalans. Si bé en el discurs propi de l’Esquerra Independentista el marc nacional dels Països Catalans és inqüestionable, la realitat organitzativa i política de les CUP es restringeix actualment a la Comunitat Autònoma de Catalunya.
Reforçar la confiança. Un dels altres reptes de les CUP serà garantir que la seva expansió no queda supeditada a criteris quantitatius i que les noves CUP que es creïn arreu del territori responguin a una voluntat d’autoorganització política, amb discurs rupturista, democràtica i d’esquerres, independentista i amb marc nacional català. Les expectatives de creixement de les CUP, sobretot entre l’electorat descontent d’Esquerra Republicana de Catalunya, podrien generar un creixement quantitatiu. També podria, però, devaluar el valor afegit de les CUP, que és ara per ara el seu treball militant i de construcció d’unitat popular en els municipis.
Teixir xarxa. Darrere de l’expressió ‘unitat popular’ hi ha una àmplia voluntat històrica d’aplegar dins d’un mateix moviment (més o menys articulat, però reconeixent-se a si mateix com a tal) les diferents expressions de l’esquerra independentista i transformadora en el sentit ampli de la paraula. Aplicat als municipis, les Candidatures d’Unitat Popular cerquen també ser les candidatures institucionals d’un moviment més ampli, on col·lectius i moviments es donin cita, s’articulin i es parlin, construeixin plegats per donar sentit a l’estratègia de la unitat popular. Concretar fórmules d’articulació i construcció de la unitat popular és i serà segurament un altre dels reptes de les CUP —i de tants d’altres agents polítics i socials de l’esquerra transformadora!— els propers anys.
Marcar la diferència. En definitiva, les CUP hauran de reafirmar i recercar les fórmules que els permetin marcar la diferència en el terreny institucional. A nivell programàtic, però també a nivell polític. Davant hi ha el repte de regenerar l’espai de l’esquerra compromesa, rupturista i transformadora. La d’aquí, però també més enllà, la d’Europa en general. Amb tot l’entusiasme, les CUP poden ser un important gra de sorra a l’actualització de les formes i els fons de l’esquerra anticapitalista.
Esperança de futur, esperança de país. Si d’una cosa no hi ha dubte, és que les CUP i el seu projecte polític han encès una flama d’esperança entre força sectors de l’esquerra d’aquest país. En conseqüència, el repte més important d’aquesta formació serà no defraudar l’esperança generada i saber aportar discurs, estratègies i color per a rescatar un país —encara només somiat— que lentament es dessagna entre el ciment, el neoliberalisme, l’espanyolització i les entitats bancàries.
----
Ribes del Garraf contra la dictadura Blanco
La candidatura de Ribes, que es presenta sota el nom d’Unitat Municipal-9 des de les primeres eleccions municipals democràtiques després de la darrera dictadura espanyola, ha ostentat durant diverses legislatures l’alcaldia del municipi. Des de 1999 és la principal formació a l’oposició. Articulada com a candidatura àmplia a partir del moviment cultural de Ribes i el moviment veïnal de les Roquetes, ‘la Nou’ ha denunciat repetides vegades el model antidemocràtic del govern del PSOE i el seu alcalde, Josep Antoni Blanco, el qual amb majoria absoluta ha marginat fins a l’ofec el teixit social i cultural ribetà en benefici de grans obres urbanístiques. L’oposició de la Nou ha aconseguit mantenir quatre regidors fins aquesta legislatura i reduir la majoria absoluta a una majoria simple. Només ICV ha evitat que Blanco quedés en minoria o fins i tot a l’oposició. Més enllà d’això, ‘la Nou’ de Ribes és un dels referents municipalistes sobre el que s’han armat ideològica i pràcticament les CUP. La combinació de moviment cultural (a través del casal GER, que compta amb quasi un miler de socis) i alhora polític (a través de la candidatura, que compta amb 1.300 simpatitzants) ha estat un binomi que s’ha repetit en el naixement de nombroses CUP sorgides de casals i ateneus populars.
Vilanova i la batalla contra el creixement urbanístic
Vilanova i la Geltrú, capital del Garraf, és una de les ciutats del segon cinturó metropolità, en plena efervescència urbanística els darrers anys. Fins a 30 urbanitzacions il•legals han anat creixent amb la permissivitat d’uns partits que, fins l’arribada de la CUP, es vantaven de resoldre l’urbanisme a base d’acords unànimes fora del Ple, sense debat públic, sense fre a la urbanització. El més greu, un Pla d’Ordenació Urbanística Municipal que preveia que en 15 anys Vilanova passaria dels 67.000 habitants actuals a 120.000. La CUP es va presentar amb un missatge clar: trencar el pacte de silenci entorn l’àrea d’urbanisme. Amb la voluntat d’equiparar creixement moderat amb serveis socials, la CUP va obtenir 1.366 vots i un regidor. Ara mateix, la CUP de Vilanova carrega piles per aconseguir rebaixar els termes amb que es vol aplicar l’Àrea Residencial Estratègica de l’Eixample Nord, i fer tots els possibles, mobilitzacions incloses, perquè l’Ortoll, la següent zona boscosa a la llista d’àrees per urbanitzar, es preservi com a pulmó verd.
Valls, contra l’ARE i a favor del Casc Antic
La CUP de Valls, que ja tenia regidora des de la legislatura 1991-95 i que en torna a tenir des de 2003, va sorgir de l’Ateneu Popular La Turba. Aquest és un projecte associatiu amb 11 anys d’història que agrupa també l’Assemblea de Joves de Valls, la seu local del Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans i un grapat de col•lectius més. Com en d’altres municipis, Valls s’ha vist inclosa en la llista de les Àrees Residencials Estratègiques que el govern de la Generalitat ha projectat per a salvar l’economia dels promotors immobiliaris amb injecció massiva d’obra pública. Si bé en alguns municipis les ARE aporten avantatges notables (són habitatges regulats i vénen acompanyats en principi de serveis socials), en molts d’altres les ARE suposen una ingerència en l’autonomia municipal pel que fa a la planificació del creixement.
A més, en la majoria dels casos el Govern ha supeditat l’aplicació de les ARE a serveis socials ja pactats amb anterioritat. Després d’anys d’absència de política d’habitatge, el Govern es llança a la construcció subvencionada de 100.000 habitatges en els propers anys, ignorant la perillosa quantitat de pisos en venda, buits o a mig construir que hi ha escampats per les viles i ciutats del país. L’ARE que pretén urbanitzar 34 hectàrees —1.740 habitatges!— a Valls, fora de la planificació municipal, ha fet saltar la CUP d’aquest municipi, en el que denuncia que és a les antípodes del creixement sostenible de que fa gala el Govern. A més, creu raonadament que la prioritat és la rehabilitació del casc antic de la vila, profundament degradat. Per això mateix, la CUP ha impulsat la creació de la Plataforma Valls Viu, després que el mes de març passat 400 persones s’autoconvoquessin en defensa del barri vell i contra la passivitat del govern municipal.
Vilafranca: prou polítics mentiders!
Vilafranca: prou polítics mentiders!
Històrica va ser durant molts anys la lluita contra el Tren d’Alta Velocitat, una obra faraònica que, molt abans de causar maldecaps horaris als treballadors del Baix Llobregat i el Garraf, va trobar una forta oposició a les comarques per on havia de passar. Vilafranca fou un dels focus importants d’aquesta resistència. Qui havia de dir que, anys després, el 2004, el govern espanyol projectaria, a més, una base de muntatge de 160.000 metres quadrats sobre terreny agrícola a tocar de la mateixa Vilafranca? Però el més greu no va ser el projecte. El govern (PSC i ERC) havia repetit en diverses ocasions no tenir cap informació i la CUP va destapar l’afer fent públics uns documents del mateix Ajuntament. Al ple següent desenes de joves van omplir la sala amb pancartes de ‘Prou polítics mentiders!’ La CUP obtindria un regidor més en les darreres eleccions.
Sant Celoni: democràcia és participar, participar és decidir!
La CUP de Sant Celoni, que es presentava a les eleccions per primera vegada, va obtenir dos importants regidors alhora que Esquerra i Iniciativa perdien la seva representació. Paradigma, doncs, de l’espai polític que potser aspiren les CUP a ocupar en un futur. Convergència i el PSC van quedar tots dos fora de la majoria absoluta i a la CUP li va tocar la clau de la governabilitat. En una gran mostra de responsabilitat, la CUP de Sant Celoni va conversar amb tots dos partits, amb representants de la societat celonina, va redactar un document de bases per a l’acord de governabilitat i finalment, en la seva 5a Assemblea d’Unitat Popular —amb més de 100 assistents—, la CUP va decidir per àmplia majoria donar el suport a la investidura de l’alcaldable convergent, primant el canvi per sobre dels 17 anys de Castaño (PSC) al capdavant del consistori.
No obstant això, l’acord contenia una clàusula de garanties: la CUP es va reservar el dret de retirar el suport tan aviat com el govern de CiU trenqués el pacte (la CUP no va formar govern, només va investir l’alcalde amb els seus vots). L’Àrea Residencial Estratègica que el govern de la Generalitat ha projectat a Can Riera de l’Aigua ha estat el detonant perquè la CUP considerés l’actitud obstinada de CiU a favor de l’ARE —malgrat l’oposició de la majoria del Ple— com un trencament de l’acord i en la seva 7a Assemblea d’Unitat Popular, celebrada el maig d’enguany, la majoria de membres de la CUP van decidir rescindir el contracte i, per tant, retirar el suport a CiU. Democràcia és participar, participar és decidir!
Sallent no vol més sal
A tocar del municipi de Sallent (el Bages) hi ha les mines de sal de l’empresa espanyola Iberpotash. Són molts els veïns i les entitats que denuncien que l’empresa està darrera de la contaminació del riu Llobregat i de les aigües freàtiques del municipi. El darrer capítol de la polèmica al voltant de l’empresa va arribar d’un acord del govern de CiU amb l’empresa per permetre-li ampliar el runam salí, en una clara mostra d’aliniament amb els interessos de l’empresa. Aquesta decisió, que perpetua una economia esgotada i esgotadora, va ser àmpliament resposta per la Plataforma Prou Sal, que va aprofitar la festa tradicional de les enramades de Sallent per fer decorar el riu Llobregat amb dos salers gegants.
La reacció del govern de dretes de retirar de bon matí la decoració del riu va provocar una manifestació espontània de veïns fins a les portes de l’Ajuntament. En el següent ple, el mes de juny d’enguany, la majoria del ple va votar a favor d’una reprovació contra l’alcalde presentada per ERC i la CUP i va anunciar públicament que no participaria en cap més projecte liderat pel govern fins que l’alcalde ‘no demanés perdó’. La CUP de Sallent va formar part del govern en l’anterior legislatura, en coalició amb ERC, després d’aconseguir que les esquerres sumessin més vots que la dreta convergent.
Molins de Rei: menys sou pels polítics, més diners a les entitats
Una de les accions més significades de les CUP ha estat la demanda unànime de rebaixar els sous i els privilegis de la classe política. A Vilanova i la Geltrú, per exemple, la CUP va renunciar a la figura mafiosa del ‘càrrec polític’, empleats a sou públic per als grups municipals que el govern es va inventar de cop i volta, i a la partida de 6.000 euros per regidor que el govern va repartir entre tots els partits, sanejant així els dèficits de campanya electoral amb diners públics, i que la CUP també va rebutjar.
Del mateix estil va ser l’augment de sous que el ple de l’Ajuntament de Molins de Rei (Baix Llobregat) va decidir aprovar-se tot just investit el nou govern (tripartit d’esquerres), que situava la pujada entre el 38 i el 128%. La CUP va ser la única formació en votar-hi en contra, al•legant que l’augment suposaria una despesa de 825.000 euros extres al llarg de l’actual legislatura. Els mateixos arguments van dur la CUP aquesta primavera passada a recollir signatures de veïns i veïnes del municipi, per tal de tornar a treure el tema a la discussió pública, tot presentant una moció per a l’anul•lació dels augments de sou. De nou, la CUP es va quedar sola.
Més informació http://www.cup.cat/