per J.Ibarzabal llicenciat en dret i en ciències econòmiques
Anem a establir un paral·lelisme entre els esdeveniments de Maig del 68 i la lluita de l'esquerra abertzale per l'alliberament nacional i social d'Euskal Herria. Si 1968 és l'any clau dels esdeveniments francesos, abril de 1957 és el començament del procés de la lluita moderna per l'alliberament d'Euskal Herria.Després d'una llarga letargia producte de la guerra civil espanyola, es reprèn la lluita. Ambdós processos tenen un denominador comú. La lluita per l'alliberament social protagonitzada per la classe treballadora. També notables diferències. Les més destacables són la repercussió del procés, el seu grau d'intensitat i la durada.
La repercussió de Maig del 68 és molt superior a la d'abril de 1957, perquè França en aquesta data és encara el centre de la cultura europea i occidental. És el final de l'esplendor de la cultura francesa, de Montmartre, Quartier Latin, Saint Germain donis Prés, que aviat cedirà el testimoni a Nova York, a Manhattan. El record dels versos de Rimbaud, cridant segles de foc a les tres revolucions de París del segle XIX (1830, 1840 i la Comuna de 1870), ens ve a la memòria. París torna a «cremar» i Europa i el món (Berlín, Roma, Tòquio, Mèxic...) s'escalfen.
París arrasa, i la intensitat del procés revolucionari esclata en els primers dies de maig. Es donen tots els ingredients. Atur obrer, atur estudiantil, violència revolucionària. De la nit al dia tot torna a la normalitat. És una revolució intensa, però breu. Alguna cosa ha fallat. O senzillament, com opinen en vista del fracàs del succeït la majoria dels intel·lectuals del moment, les revolucions manquen ja de sentit. Sobretot, opino jo, quan la panxa intel·lectual comença a pesar més que l'esperit revolucionari. La lluita basca té ingredients distints i similars.
Abril de 1957 només és el començament d'una lluita del poble basc contra els estats opressors francès i espanyol, que encara continua. Al juliol de 2008, 50 anys després, la lluita segueix viva. Amb moments de major o menor intensitat, el poble basc resisteix a les brutals envestides d'ambdós estats. Resisteix i construïx. Fonamentalment construïx, posa els fonaments d'una nova Euskal Herria més justa i solidària que l'actual, i col·labora a l'avantguarda per a ajudar a despertar a una Europa dormida en els seus llorers.
Europa està vella i decrépita. Han passat molts anys des que els països no alineats reconeguessin (Conferència de Bandung, 1961) la important aportació dels valors de la democràcia «inventada» per Europa i Occident. Això, per desgràcia, són aigües passades. En el XIV Cim de Caps d'Estat o Govern del Moviment de Països No Alineats (L'Havana, setembre de 2006) es fa referència a les «irracionals pretensions de domini mundial» i a la necessitat de combatre el neoliberalisme i les bases de l'actual ordre econòmic mundial, el culpable principal del qual és EEUU amb la complicitat dels seus aliats (referència implícita a la Unió Europea).
Europa està vella. En l'ordre polític, el buit de poder, el divorci entre la societat civil i la societat política perdura avui en la Unió Europea. El recent «no» d'Irlanda en el referèndum sobre el Tractat de Lisboa ha provocat en les autoritats reaccions que raguin en el feixisme, en el totalitarisme. Les declaracions d'Enrique Baró, europarlamentari i expresident del Parlament Europeu, són modèliques en aquest sentit. Considera que la consulta al poble irlandès ha estat «jugar a la ruleta russa».
A nivell socioeconòmic, el neoliberalisme fa estralls en la tradicional sensibilitat europea cap als problemes socials. L'última disposició, possibilitant la jornada laboral de 65 hores, és absurda. En l'ordre internacional, la subordinació a la geopolítica dels EEUU és total (L'Iraq, Afganistan, Iran...). Es miri com es miri, l'autèntic càncer que corroïx les relacions internacionals i genera atropellaments i injustícies és la raó hegemónica, imperialista, dels estats poderosos, una de les manifestacions de la qual és la negació de la justa reivindicació de l'exercici del dret d'autodeterminació de les nacions sense estat.
Maig del 68 va ser una ocasió desaprofitada per a donar impuls a una reivindicació que, més tard o més prompte, serà acceptada a Europa i en el món. Potser per la tradició jacobina francesa, als estudiants ni tan sols se'ls va passar pel cap que sojuzgar les reivindicacions dels pobles de l'Estat plurinacional francès era un imperialisme equiparable al dels nord-americans a Vietnam. La veritat és que el seu vigor revolucionari va tenir aquesta important manca. Onze anys abans, a l'abril de 1957, neix a Euskal Herria un moviment polític, l'objectiu del qual és l'alliberament nacional i social d'Euskal Herria.
Abril i maig són dues lluites que equivalen a dos conjunts autònoms. Un, el basc, caracteritzat pel protagonisme donat a la lluita per l'alliberament nacional de les nacions sense estat, i l'altre, el francès, pel total oblit de les nacions sense estat. Però entre ambdós conjunts autònoms hi ha una zona d'intersecció pel que fa a l'alliberament social de la classe treballadora dintre dels fonaments marxistes, en el que ambdues lluites coincideixen.
Als estudiants de Nanterre els va faltar derivar un poc més en el seu raonament antiimperialista (que es va centrar gairebé exclusivament en l'agressió d'EEUU contra Vietnam) per a comprovar que no només existeixen pràctiques imperialistes, neocolonialistas «cap a fora», sinó que també existeixen aquest tipus de pràctiques «cap a dintre», com s'evidencia en el comportament dels estats plurinacionals imperialistes (França, Espanya, Regne Unit, Canadà, Israel, Xina...).
Centrant-nos a Europa, el Tractat de Maastricht de la Unió Europea (1992), que consagra l'Europa dels estats sobirans i el capitalisme pur i dur, ens ha conduït a un atzucac. A nivell polític, cal rejovenir Europa, cal il·lusionar als europeus, i això no s'aconseguirà amb les velles receptes (democràcia delegada, amb una participació cada vegada menor de ciutadans i ciutadanes) que augmenten cada vegada més la fossa que separa les societats civil i política. Els vells Estats europeus ja no aglutinen a Europa.
Si es desitja una Europa forta, coherent amb els principis de democràcia i justícia social, independent de la geopolítica d'EEUU, fem un nou projecte basat en la confederació dels pobles d'Europa. Un important precedent de com poden fer-se les coses és l'exemplar separació de Txèquia i Eslovàquia. A nivell social, la subordinació al mercat i a la lliure competència (que en la pràctica s'ha convertit en la subordinació als mercats imperfectes i als oligopolis) ha produït a Europa una paràlisi social, a costa de la rapiña de les multinacionals. Es privatitzen els beneficis i se socialitzen les pèrdues (l'últim batacazo financer en Occident motivat per les hipoteques escombraries així ho ha demostrat).
No es tracta de millorar socialment el sistema neoliberal, sinó que aquest perdura «com sigui». Es requereix una nova Europa que contempli els ajustaments polítics i socials que els nous temps demanden (regulació de les nacions sense estat en els estats plurinacionals europeus, participació ciutadana contínua, articulació dels partits amb els moviments socials...) i que la Unió Europea ha ignorat fins al moment. En l'ordre social, convé recordar que a Europa hi ha pendent una revolució frustrada amb el fracàs del socialisme soviètic, i actualment solapada pel neoliberalisme liderat per EEUU.
L'aguda crisi que travessa Europa exigeix un canvi de rumb immediat. Si l'esquerra no es mou reconstruint els instruments bàsics per a l'emancipació de les capes populars (lluita de classes, plusvàlues, antiimperialisme, nacions sense estat...) l'avenir es presenta poc halagüeño. En resum, una nova Europa política i social, que seria la culminació dels esforços d'abril (del 57) i de maig-juny (del 68).