L'expresident de Cuba i capdavanter de la Revolució cubana narra amb detall l'últim dia d'Allènde en el llibre Grans Alberedes: El combat del president Allèn, de Jorge Timossi, publicat a L'Havana en 1974.El líder de la revolució cubana, Fidel Castro, reviu, en un testimoniatge publicat en 1974, l'últim combat del president Salvador Allènde abans que fora víctima del cop feixista que va acabar amb el seu govern democràtic i va imposar la dictadura a Xile.
En el text, que forma part del llibre Grans Alberedes: El combat del president Allènde, de Jorge Timossi, Fidel realitza un emotiu relat del que va anar l'últim dia del primer president socialista de Xile.
El líder cubà, qui anés un proper amic d'Allènde, reflecteix, pas a pas, com el ex mandatari xilè viu la traïció dels militars, però al mateix temps lluiten
al costat d'ell un grup de civils, carabiners i policies democràtics, qui van protegir amb la seva vida l'heroic gest d'un president que va preferir el seu pròpia inmolación abans que rendir-se i lliurar a criminals el poder que el poble li dió per mandat sobirà.A continuació el text íntegre.
Testimoni de Fidel Castro
Nosaltres ens anem a referir essencialment al caràcter de combatent i de soldat de la revolució del president Allèn el 11 de setembre.
A les 6 i 20 del matí d'aquest dia, el president va rebre una cridada telefònica en la seva residència de Tomás Habito informant-li del cop militar en desenvolupament. Immediatament posa en estat d'alerta als homes del seu guàrdia personal i pren la ferma decisió de traslladar-se al Palau de la Moneda per a defensar, des del seu lloc de president de la república, al govern de la Unitat Popular. Ho acompanya una escorta de 23 homes, armats amb 23 fusells automàtics, dos metralladores calibre 30 i 3 bazucas, que es trasllada amb el president en quatre automòbils i una camioneta al Palau Presidencial, on arriben a les 7 i 30 del matí.
Portant el seu fusell automàtic, el president, acompanyat per l'escorta, va penetrar per la porta principal de La Moneda. A aquesta hora la protecció habitual de carabiners es mantenia normal en el palau.
Ja a l'interior es va reunir amb els homes que ho acompanyaven, els va informar de la gravetat de la situació i la seva decisió de combatre fins a la mort defensant al govern constitucional, legítim i popular de Xile enfront del cop feixista, va analitzar els efectius disponibles i va dictar les primeres instruccions per a la defensa del Palau.
Set membres del Cos d'Investigacions van arribar per a sumar-se als defensors. Les postes de carabiners, mentrestant, es mantenien en els seus llocs i alguns adoptaven amidades per a la defensa de l'edifici. Un petit grup de l'escorta personal custodia l'entrada del despatx presidencial amb instruccions de no deixar passar cap militar armat, per a evitar una traïció.
En l'espai d'una hora es dirigeix tres vegades per ràdio al poble expressant la seva voluntat de resistir.
Passades les 8 i 15, pels citófons del Palau la junta feixista commina al president a la rendició i la renúncia del seu càrrec, oferint-li un transport aeri per a abandonar el país en companyia de les seves familiars i col·laboradors. El president els respon que "com generals traïdors que són no coneixen als homes d'honor" i rebutja indignat el ultimátum.
El president sosté en el seu despatx una breu reunió amb diversos alts oficials del Cos de Carabiners que havien acudit a Palacio, els quals rehúsan covardament en aquell instant defensar al govern. El president els retreu durament i els acomiada amb menyspreu, comminant-los que abandonin immediatament el lloc. Mentre s'efectuava aquesta reunió amb els caps de Carabiners van arribar els tres edecanes militars; el president els expressa que no era moment per a confiar en els uniformats i els demana que es retirin de La Moneda. No obstant això, el president s'acomiada amb afecte del comandant Sánchez.
Minuts després de retirar-se els edecanes i els alts oficials dels Carabiners, el tinent cap a càrrec de la Guarnición de Carabiners del Palau Presidencial, obeint ordres de la seva prefectura, instruïx a un carabiner que recorri l'edifici impartint l'ordre de retirar-se als membres de la guarnición, els quals comencen immediatament a abandonar La Moneda, duent-se part del seu armament. El mateix fan els carros blindats de Carabiners, que fins a aquest instant estaven en posicions de defensa del palau.
Un grup de deu carabiners, acompanyats del portador de l'ordre de retirada i complint, sens dubte, instruccions, quan es retiraven per l'escala principal i ja pròxims a la sortida, tornen els seus fusells intentant disparar contra el president, sent enèrgicament ripostados pel personal de l'escorta. Són aquests els primers tirs que es creuen amb els colpistes.
Mentre aquests fets ocorrien, nombrosos ministres, sotssecretaris, assessors, les filles del president, Beatriz i Isabel, i altres militants de la Unitat Popular, van arribant al palau per a estar al costat del president en aquestes hores crítiques.
A les 9 i 15 del matí aproximadament, es realitzen les primeres descàrregues des de l'exterior contra Palacio. Tropes feixistes d'infanteria, en nombre superior a dos-cents homes, avançaven pels carrers de Teatinos i Morandé, a banda i banda de la Plaça de la Constitució, cap al Palau Presidencial, disparant contra el despatx del president. Les forces que defensaven el palau no passaven de quaranta homes. El president ordena obrir foc contra els atacants i dispara ell personalment contra els feixistes, que retrocedeixen desordenadament amb nombroses baixes.
Els feixistes introduïxen llavors els tancs en el combat donats per infanteria. Un tanc avança pel carrer Moneda, altre per Teatinos, altre per Albereda amb Morandé i altre en adreça de la porta principal per la Plaça Constitució. En aquest instant, des del propi despatx del president es va obrir foc de bazuca contra el tanc que estava al costat de la porta principal, que va anar totalment destruït. Altres dos tancs concentren el seu foc sobre el gabinet del president i un carro blindat dispara els seus metralladores fins a la Secretaria Privada i l'oficina d'escortes. Diverses peces d'artilleria, situades pel costat de la Plaça Constitució, disparen també contra Palacio.
El president recorre les diferents posicions de combat encoratjant i dirigint als defensors. La lluita violenta es perllonga més d'una hora, sense que els feixistes assoleixin avançar una polzada.
A les 10 i 45 el president reuneix en el Saló Toesca als ministres, sotssecretaris i assessors que havien acudit a Palau per a estar al costat d'ell, i els expressa que la lluita en el futur necessitaria de conductors i quadres, que tots els quals estaven desarmats havien d'abandonar La Moneda en la primera ocasió possible i tots els quals tenien armes havien de continuar en els seus llocs de combat. Naturalment que cap dels col·laboradors que mancaven d'armes va estar d'acord amb aquesta tesi del president; tampoc les filles del president i altres dones que es trobaven en La Moneda, es resignaven a abandonar el palau.
El combat va prosseguir violent. Pels citófons del Palau els feixistes llancen rabiosamente nous ultimátums, anunciant que si els defensors no es rendeixen emprarien immediatament la Força Aèria.
A les 11 i 45 el president es reuneix amb les filles i restants dones que en nombre de nou es trobaven en el palau, ordenant-los amb tota fermesa que havien d'abandonar La Moneda, doncs considerava que no tenia sentit que morissin allí indefenses. I immediatament va sol·licitar dels sitiadores una treva de tres minuts per a evacuar el personal femení. Els feixistes no concedeixen la treva, però les seves tropes començaven en aquests instants a retirar-se dels voltants de Palacio, per a portar a terme l'atac aeri, el que va produir un impasse en el combat que va permetre la sortida de les dones.
A les 12 aproximadament comença l'atac de l'aviació. Els primers rockets van caure en el Pati d'Hivern que està en el centre de La Moneda, perforant els sostres i esclatant en l'interior de les edificacions. Noves onades d'avions i nous impactes se succeïxen uns després d'uns altres, inundant de fum i d'aire tòxic tot l'edifici. El president dóna ordres de recol·lectar totes les màscares antigases, s'interessa per la situació del parc i exhorta als combatents a resistir fermament el bombardeig.
El parc dels fusells automàtics de la guàrdia personal del president s'estava esgotant després de gairebé tres hores de combat, pel que el president va ordenar derrocar immediatament la porta de l'armeria de la Guarnición de Carabiners del palau, on podia trobar-se part de l'armament d'aquella. A l'impacientar-se per la tardança de la informació sobre aquestes armes, ell mateix, creuant el Pati d'Hivern es va dirigir a l'armeria i observant que es demoraven a derrocar la porta va ordenar que s'empressin granades de mà en l'operació, assolint-se obrir un boquete en la cambra d'armes, d'on van extreure quatre metralladores calibre 30 i nombrosos afusellis Sik, gran quantitat de parc, màscares antigases i cascos.
El president ordena que tot es dugui immediatament als llocs de combat i personalment recorre els dormitoris dels carabiners, recollint afusellis Sik i altres armaments que allí quedaven. El propi president va carregar sobre els seus muscles nombroses armes per a reforçar els llocs de combat, exclamant: «Així s'escriu la primera pàgina d'aquesta història. El meu poble i Amèrica escriuran la resta», el que va produir profunda emoció en tots els quals ho acompanyaven.
Mentre el president transportava pertrechos des de l'armeria, de nou es reprèn l'atac aeri amb violència. Una explosió va trencar cristalls pròxims al lloc on es trobava el president, llançant fragments de vidre que ho fereixen per l'esquena. Va ser aquesta la primera ferida que va sofrir. Mentre rebia atenció mèdica va ordenar que continués el trasllat de les armes, i no cessava de preocupar-se per la sort de cadascun dels companys.
Minuts després els feixistes reprenen violentament l'atac, combinant l'acció de la Força Aèria amb l'artilleria, els tancs i la infanteria. Segons els testimonis presencials, el soroll, la metralla, les explosions, el fum i l'aire tòxic van convertir al palau en un infern. No obstant això la instrucció donada pel president que s'obrissin tots les aixetes i claus d'aigua per a evitar l'incendi de la planta baixa, el palau comença a cremar per l'ala esquerra i les flames es propaguen cap a la Sala dels Edecanes i el Saló Vermell. Però el president, que no es va descoratjar un sol instant, ni en els moments més crítics, ordena plantar cara a l'atac massiu amb tots els mitjans disponibles.
Va tenir lloc llavors una de les majors proeses del president. Mentre el palau estava embolicat en flames es va arrossegar sota la metralla fins al seu gabinet, enfront de la Plaça Constitució, va prendre personalment una bazuca, la va dirigir contra un tanc situat en el carrer Morandé -que disparava furiosament contra Palacio- i ho va posar fora de combat amb un impacte directe. Instants després altre combatent posa fora d'acció un tercer tanc.
Els feixistes introduïxen nous carros blindats, tropes i tancs pel carrer Morandé 80, intensificant el foc per la porta d'accés a La Moneda, mentre el palau continuava cremant. El president descendeix a la planta baixa amb diversos combatents per a repel·lir l'intent dels feixistes de penetrar a l'interior del palau des del carrer Morandé, rebutjant-lo.
Els feixistes suspenen llavors el foc en aquest sector i demanen a crits dos representants del govern amb caràcter de parlament. El president envia A Flores, secretari general de Govern i a Daniel Vergara, sotssecretari de l'Interior, qui surten per la porta del carrer Morandé i es dirigeixen a un jeep militar que es trobava davant. Això tenia lloc aproximadament a la una de la tarda. Flores i Vergara conversen amb un alt oficial que es trobava en dita jeep. AL regressar a Palacio i ja pròxim a l'entrada, des del mateix jeep els disparen a traïció, rebent Flors un impacte en la cama dreta i Daniel Vergara diversos tirs per l'esquena, que ho van abatre, sent recollit pels seus companys sota el foc protector d'altres defensors.
Els feixistes havien demanat el parlament per a exigir de nou la rendició, oferint facilitats al president i els defensors per a abandonar Palau i dirigir-se a la destinació que escollissin. El president va reiterar immediatament la seva decisió de combatre fins a l'última gota de sang, interpretant no només el seu desig, sinó el de tots els heroics defensors de Palacio. Des de la planta baixa van resistir les envestides procedents de Morandé, mentre l'entrada principal de Palacio estava ja pràcticament destruïda.
Pròxim a la 1 i 30, el president puja a inspeccionar les posicions de la planta superior. A hores d'ara nombrosos defensors havien perit per la metralla, les explosions o calcinados per les flames. El periodista Augusto Olivares va sorprendre a tots pel seu comportament extraordinàriament heroic. Havent estat ferit greu, va ser atès i operat en la sala mèdica de Palacio, i quan tots ho suposaven jaient en un llit, amb l'arma en la mà va ocupar de nou el seu lloc de combat en el segon pis al costat del president. Seria prolix enumerar aquí els noms i els actes d'heroisme dels combatents que allí es van destacar.
Passada la 1 i 30 els feixistes es van apoderar de la planta baixa de Palacio, la defensa s'organitza en la planta alta i prossegueix el combat. Els feixistes tracten d'irrompre per l'escala principal. A les 2 aproximadament assoleixen ocupar un angle de la planta alta. El president estava parapetat, al costat de diversos dels seus companys, en un cantó del Saló Vermell. Avançant cap al punt d'irrupció dels feixistes rep un balazo en l'estómac que ho fa inclinar-se de dolor, però no cessa de lluitar; recolzant-se en una butaca continua disparant contra els feixistes a pocs metres de distància, fins que un segon impacte en el pit ho derroca i ja moribund és crivellat a balazos.
AL veure caure al president, membres del seu guàrdia personal contraatacan enèrgicament i rebutgen de nou als feixistes fins a l'escala principal. Es produïx llavors, enmig del combat, un gest d'insòlita dignitat: prenent el cos inert del president ho conduïxen fins al seu gabinet, ho asseuen en la cadira presidencial, li col·loquen la seva banda de president i ho emboliquen en una bandera xilena.
Àdhuc després de mort el seu heroic president, els immortals defensors del palau van resistir durant dues hores més les salvatges escomeses feixistes. Només a les quatre de la tarda, cremant ja durant diverses hores el Palau Presidencial, es va apagar l'última resistència.
Molts se sorprendran del que aquí s'acaba de narrar. I així és, senzillament sorprenent. L'alta oficialitat feixista dels quatre cossos armats s'havia aixecat contra el govern de la Unitat Popular i només quaranta homes van resistir durant set hores el gruix de l'artilleria, els tancs, l'aviació i la infanteria feixista. Poques vegades en la història es va escriure semblant pàgina d'heroisme.
El president no només va ser valent i ferm a complir la seva paraula de morir defensant la causa del poble, sinó que es va créixer en l'hora decisiva fins a límits increïbles. La presència d'ànim, la serenitat, el dinamisme, la capacitat de comandament i l'heroisme que va demostrar, van ser admirables. Mai en aquest continent cap president va protagonitzar tan dramàtica feta. Moltes vegades el pensament inerme va quedar abatut per la força bruta. Però ara pot dir-se que mai la força bruta va conèixer semblant resistència, realitzada en el terreny militar per un home d'idees, les armes de les quals van ser sempre la paraula i la ploma.
Salvador Allèn va demostrar més dignitat, més honor, més valor i més heroisme que tots els militars feixistes junts. El seu gest de grandesa incomparable, va enfonsar per a sempre en la ignomínia a Pinochet i els seus còmplices.
Així s'és revolucionari!
Així s'és home!
Així mor un combatent veritable!
Així mor un defensor del seu poble!
Així mor un lluitador pel socialisme!
Les ultimes paraules del company president Salvador Allèn:
«Treballadors de la meva pàtria: tinc fe a Xile i la seva destinació. Superaran altres homes aquest moment gris i amarg, on la traïció pretén imposar-se. Segueixin vostès sabent que, molt més primerenc que tard, s'obriran les grans alberedes per on passi l'home lliure per a construir una societat millor.
Visqui Xile, visqui el poble, visquin els treballadors!
Aquestes són les meves últimes paraules, tenint la certesa que el sacrifici no serà en va. Tinc la certesa que almenys, haurà una sanció moral que castigarà la felonía, la covardia i la traïció.»
Aquestes són les meves últimes paraules, tenint la certesa que el sacrifici no serà en va. Tinc la certesa que almenys, haurà una sanció moral que castigarà la felonía, la covardia i la traïció.»