El Consell Europeu de ministres aprova una nova directiva en matèria laboral. Aquesta directiva constitueix un nou pas en el paper de la UE com a ens neoliberal. Després de l'aprovació d'una norma que permet retenir les persones en situació irregular durant 18 mesos, ara la setmana laboral podrà arribar a un màxim de 65 hores. Així, com si res, els governants europeus es carreguen 150 anys de lluites obreres.
La justificació és la mateixa en ambdós casos: La norma suposarà un avanç per a certs països amb unes condicions pitjors. Aquesta argumentació no obstant això no s'aplica per a la convergència econòmica en la qual o es baixa el dèficit públic, es privatitzen els serveis públics, es reconverteix la indústria obsoleta o no s'entra en la UE.
És necessari dir que el govern de l'estat espanyol s'oposa a la mateixa i que l'entrada de Berlusconi a Itàlia ha propiciat l'aprovació d'aquesta directiva que es venia discutint des del 2005 .El gabinet de Zapatero també ha declarat que canviarà l'estatut dels treballadors, llei que regula una setmana laboral de 40 hores. No obstant això l'aprovació de l'ampliació de la setmana laboral té dues derivades extremadament perilloses per als interessos dels treballadors.
La primera és l'aprofundiment del dúmping social dintre de la UE. Les multinacionals pressionaran als governs per a incrementar la setmana laboral per dues vies:- l'amenaça de deslocalització- o la possibilitat d'implantació sempre i quan augmenti la jornada laboral. La segona derivada cal analitzar-la en el marc de la directiva Bolkenstein (que encara que no va ser aprovada s'aplica de facto).
Amb aquesta directiva els tecnòcrates de Brussel·les pretenien que en el cas que una companyia d'un país X desplaci treballadors a un país Y, el dret laboral aplicat sigui el del país d'origen encara que aquest incompleixi les normatives locals.
Així treballadors de l'est d'Europa podran ser contractats en el seu país d'origen per a treballar en qualsevol país d'Europa. D'aquesta manera podria donar-se el cas que en la SEAT treballés un subcontracta amb un salari màxim de 300€ al mes etc.. Doncs bé encara que aquesta directiva no va arribar a ser aprovada a causa de la victòria del No en el referèndum sobre la constitució europea a França i Holanda; la Cort Europea de Justícia ha dictat tres sentències favorables en els quals els sindicats s'enfrontaven a subcontractes que exercien el dúmping a Alemanya, Suècia i Finlàndia (casos Laval i Viking) .
En virtut d'aquests precedents, si un país incrementa la setmana laboral fins a les 65 hores podrà "exportar" treballadors a qualsevol punt de la UE, per tant en uns mesos podrem veure com companys de treball contractats pro diferents empreses tindran una diferència de 25 hores laborals.
Algú s'atreveix a manifestar que els empresaris no aprofitaran aquest avantatge?. Per si no fos poc el text de l'actual directiva també inclou la no equiparació dels treballadors de ETTS fins als 4 mesos de treballar en el mateix lloc, això és a dir pràcticament que mai cobraran igual que els seus companys.
En moments de crisis econòmiques els governants i els lobbies corporatius es mouen ràpid, al principi les persones estem desorientats, els auguris de desastre econòmic, la por a perdre el treball, la casa ens paralitzen en certa mesura.
En dues setmanes s'han aprovat sengles directives que suposen una enorme reculada en els drets civils i laborals dels treballadors i la resposta han estat pràcticament inexistents. En paraules de Naomi Klein, ens trobaríem davant una nova aplicació de la teràpia del xoc. La por impedeix a la població actuar.
Entre 1, 2 i 3 de maig de 1886 un nombre indeterminat de treballadors va ser assassinat per la policia de Chicago( per aquest motiu 1 de maig sigui el dia de la classe treballadora), la seva reivindicació les 8 hores diàries de jornada laboral. 132 anys més tard Anem a deixar que esborrin la seva memòria? Anem a deixar que calciguin els nostres drets?