L´any 2002 Alvaro Uribe, fill d´un latifundista del nord de Colòmbia, creador de les Convivir (autodefenses camperoles promogudes i finançades pels narcotraficants) als departaments de Cordova i Sucre i director de l´Aeronàutica Civil entre 1980 i 1982,-i que manté en aquests moments una excel·lent relació amb el "narco" Pablo Escobar,- assumí la presidència de la República de Colòmbia. El seu èxit pivotà en un discurs militarista que pretenia derrotar la guerrilla en menys de tres mesos a través de l´anomenada política de seguretat "democràtica".Gràcies al narcotràfic i a la repressió militar s´escollí un senat, sustentat pel paramilitarisme, que ratificà les polítiques militars d´Uribe.
Se separà del Partit Liberal i creà el seu partit (el partit de la U), encaminà la dreta més reaccionària del país cap a l´aplicació de tot un seguit de reformes socioeconòmiques suposadament necessàries. D´aquesta manera, aquestes reformes van significar una considerable reducció de ministeris, l´execució d´una reforma que instaurava la precarietat laboral i fixava els salaris integrals en 200 euros, quan el cost mitjà de vida dels colombians és de 600 euros mensuals i la taxa d´atur és d´un 25%, la més elevada d´Amèrica del Sud, i al mateix temps impossibilitava la jubilació de professionals i treballadors.
Alhora, tot aquest seguit de mesures foren complementades per la privatització, i el conseqüent encariment, de l´educació i la salut, per l´entrada massiva de multinacionals com l´espanyola Repsol, que en plena connivència amb els paramilitars ha produït el desplaçament i assassinat de centenars de camperols, i el reforçament de les forces militars, ensinistrades per israelians i nord-americans amb l´objectiu de derrotar militarment la insurgència.A més, el "procés de pau" dut a terme amb els paramilitars, que significà segons el Govern el lliurament de 12.000 paramilitars, anà dirigit, amb la Llei de justícia i pau, a suavitzar qualsevol tipus de judicialització de la seua activitat per part de l´Estat.
L´escenificació del "procés de pau" obrí un capítol més del genocidi i la impunitat de l´Estat colombià, que porta a les seues espatlles més de 3.000 fosses comunes, 1.700 indígenes i 2.550 sindicalistes morts i 950 execucions en els darrers cinc anys, confirmades per les declaracions de diversos paramilitars, entre aquests Mancuso i Jorge 40, amics íntims del germà del president Uribe. Cal no oblidar tampoc, les denúncies sobre senadors corruptes i assassins en pobles on aquests tenien els seus negocis amb la coca i pactes amb el paramilitarisme, i també la intel·ligència militar colombiana, amb l´anterior director del Departament Administratiu de Seguretat (DAS).
Espoli econòmic
Tot i així, com que no n´hi ha prou silenciant amb sang el poble colombià, l´actual president ha donat carta blanca al capital internacional perquè espoliï els recursos naturals de Colòmbia i extermini al nostre poble, violant reiteradament els seus drets fonamentals. Dels 44 milions d´habitants de Colòmbia, 20 d´aquests viuen en situació de pobresa, amb menys de dos dòlars diaris, i 10 milions a la misèria, és a dir, amb un dòlar diari. El 70% de la població es concentra a les ciutats i el 30% al camp.
L´assistència sanitària es troba totalment privatitzada a mans de Colsanitas, l´energia a mans d´Endesa, l´explotació i distribució gasística controlada per Gas Natural, la telefonia nacional sota el domini de Telefònica, el Grupo Prisa és el propietari d´una de les cadenes de ràdio més importants del país, Caracol, i el Grupo Planeta controla l´únic periòdic de distribució nacional, El Tiempo. A més, el Banco Ganadero és del BBVA i Aigües de Barcelona té al seu càrrec el 90% de l´aigua del districte turístic de Cartagena.
El conflicte insurgent
D´altra banda, no existeix la mínima intenció per part del govern de dialogar amb la insurgència ni de comptar amb la mediació de pobles germans com el veneçolà, que per mitjà de la senadora liberal, Piedad Cordoba, ha possibilitat el lliurament de diversos ostatges polítics, amb l´objectiu de crear un escenari propici per a la negociació. El govern Uribe, per contra, no ha mostrat ni un sol signe per dialogar amb la guerrilla de les FARC-EP i només ha fet que aguditzar l´enfrontament i atacar constantment les forces guerrilleres per desvirtuar-ne la seua política. L´exemple més il·lustratiu en fou el bombardeig que acabà amb la vida de Raúl Reyes i que es realitzà de manera salvatge, violant la sobirania territorial de l´Equador amb l´ajuda de l´exèrcit nord-americà.
Després, a més, s´hi ha sumat tota la farsa de la suposada informació trobada als ordinadors del campament.Aquesta acció militar ens ha mostrat com el Govern colombià és capaç de cometre atrocitats no només en contra de la insurgència, bandeja qualsevol de les convencions internacionals sobre la guerra, sinó en contra dels pobles germans amb la intenció de generar una situació de crisi i legitimar la intervenció nord-americana amb l´argument d´acabar amb les FARC-EP.
El rol del govern Uribe a nivell regional no és altre que el de desestabilitzar les relacions internacionals i crear un ambient de tensió en les zones frontereres del país.Ha estat així com a nivell internacional s´ha generat una corrent d´opinió favorable al govern narco paramilitar d´Uribe Vélez i s´ha desvirtuat la lluita social colombiana i continental.
La mort de Manuel Marulanda, Tirofijo, es presentà com un triomf de l´exèrcit colombià, amb l´argument que havia mort com a conseqüència dels diferents bombardejos en la zona sud oriental de Colòmbia, tot i que la mort del guerriller més vell del món hagi estat per un atac de cor.
Per sort, l´Estat colombià no ha pogut vanagloriar-se de la seua mort i, encara menys, silenciar les mostres de condol i actes d´homenatge realitzats per diferents grups, organitzacions, partits i intel·lectuals d´arreu del món.No podem deixar de parlar de la manipulació dels mitjans de comunicació, que desinformen sobre la relació del narcotràfic amb la família Uribe o de l´extradició dels 14 paramilitars amics del president que realitzaren declaracions sobre les atrocitats que realitzaven contra els camperols i que, finalment, seran absolts sense cap tipus de reparació a les víctimes.
És força difícil trobar premsa alternativa o periodistes capaços de mostrar la realitat, sense que aquesta pateixi la manipulació del govern o la dreta colombiana. Els que s´atreveixen a fer-ho són assassinats o, en el millor dels casos, titllats de "terroristes".El conflicte a Colòmbia només es resoldrà en el moment en què la crisi social, política i econòmica se superi. Som un poble amb fam, amb desigualtat social (unes cinc famílies són les que controlen bona part dels mitjans de producció), sense educació, amb la taxa més elevada d´analfabetisme de tota Amèrica del Sud, sense salut i sense justícia; i en canvi, som els primers en assassinats a sindicalistes, a defensors dels drets humans, a camperols, indígenes, dones i nens.Els colombians, però, seguim endavant, amb el llegat dels nostres padrins, pares i germans que han lluitat amb valors ètics i dignitat.
No deixarem que uns pocs silenciïn els nostres somnis, no deixarem de somriure, de cantar i lluitar per un país diferent. Necessitem que milers de persones coneguin la nostra realitat, que es qüestionin el que els mitjans diuen, necessitem solidaritzar-nos i defensar les lluites dels pobles i de les seues organitzacions com les que al nostre país, sense temor a la mort, continuen treballant de sol a sol per a què la gran Colòmbia esdevingui un territori pròsper, just i en pau.
En paraules de Bolívar, del llibertador, no hi ha millor mitjà per assolir la llibertat que lluitar per ella.