per Juan Manuel Olarieta Alberdi
És bastant comú identificar el marxisme amb una espècie de "determinisme econòmic", com si la història fos un carro empès per un parell de mules cridades "forces productives" i "relacions de producció" respectivament. De vegades aquesta caricatura es presenta en forma d'edifici on la planta baixa l'ocupa l'economia i el pis superior és una superestructura, és a dir, totes les altres coses. Gairebé res.
En qualsevol cas els marxistes sempre donem la impressió d'atorgar alguna classe de preferència a l'economia, per sobre de qualsevol altra activitat humana. Per fi, l'economia sembla ser una col·lecció de xifres i percentatges relatius a conceptes poc menys que cabalístics, tals com a producte interior brut, inflació o balança de pagaments.
Si això és així, si l'explicació dels fenòmens històrics es pretén fer dependre de tals variables, m'esborrés immediatament de les files del marxisme. No dic que això sigui una simplificació del marxisme, sinó que el marxisme és totalment aliè a aquesta classe d'"explicacions".
En primer lloc, el marxisme no sol no diferencia l'economia de les altres activitats humanes sinó que parla explícitament d'"economia política", seguint una llarga tradició científica que només la burgesia ha intentat eliminar. Aquesta expressió no destaca només la unitat entre economia i la política sinó que vol dir a més, que l'economia està igualment unida a qualsevol altra activitat humana de manera indissoluble.
Es tracta justament d'això: de l'economia com a activitat, és a dir, com a pràctica i, en conseqüència, en aquest punt el marxisme és conseqüent amb si mateix, amb la primacia de la pràctica. Però succeeix que si la noció de l'economia està adulterada, la de la pràctica no ho està menys pel que caldria passar a necessitar|precisar el seu significat. Als efectes que aquí ens interessen, n'hi ha prou amb dir que l'economia és una activitat productiva, treball, la qual cosa suggereix per si mateixa la noció de moviment, canvi i transformació, és a dir, de dinamisme. Però a més el treball, com qualsevol altre tipus de pràctica (científica, cultural, política, sindical) reuneix una altra sèrie de circumstàncies, entre les quals potser caldria, recordar que, com sembla obvi, es tracta d'una activitat social i, per tant, de l'home en col·lectivitat i no de cap "fenomen natural". Es pot afegir també que el treball és una mica immediat, concret i no una entelèquia. Per acabar, potser no sigui ociós consignar, també, que quan els marxistes al·ludim a la pràctica no és només en oposició a la teoria sinó per fugir de la "teoria" tal com apareix en el pensament burgès, és a dir, de la teoria com la racionalitat, el saber o el coneixement científic net i depurat de connotacions alienes i peioratives com l'irracional, el subjectiu o l'emocional. La noció de pràctica no solament separa sinó que uneix el tenir gust de la ignorància, el conscient a l'inconscient, etc.
En segon lloc, com a conseqüència d'una concepció mecanicista de l'economia política (al de la practica) apareix una concepció igualment mecanicista de la noció de forces de productives, reduïdes als mitjans|medis de producció i en matèries primes, a la terra, a les eines, a les maquines, al combustible, etc. Indubtablement tot això són forces productives, però no són les úniques forces productives. A més d'elles, també ho són:
a) els treballadors b) l'organització del treball c) la ciència i la tecnologia
Tot això són les forces productives, un concepte prou ampli com perquè no puguem entrar a detallar amb un mínim deteniment cada un dels seus components. Però aquesta simple enumeració si ens permet aclarir que ens referim els marxistes quan parlem de "desenvolupar les forces productives" com un dels objectius importants del socialisme, en el sentit precís que els humanistes burgesos ens retreuen que nosaltres descuidem l'home i que sol ens preocupem de les coses materials. El mateix fet de plantejar així el fenomen, ja és fals perquè els homes no estem separats ni ens oposem a les coses, o el que és el mateix: només es pot transformar l'home transformant les coses que l'envolten i, al seu torn, per transformar aquestes coses cal transformar l'home mateix. Aquesta transformació (de l'home i de les coses) és justament el treball, és a dir, l'activitat productiva. Durant el treball|feina l'home es transforma a si mateix transformant les coses. Això és important destacar-lo perquè la burgesia oposa el treball productiu a l'educació i considera que aquesta sí que transforma l'home, però el treball no perquè el treball embruteix, aliena. Naturalment la burgesia no pot reconèixer que el que embruteix és el treball explotat.
Un altre m'equivoco és l'enfrontar el desenvolupament de les forces productives a la revolució i, més concretament, a la revolució socialista i al propi socialisme, amb la pelegrina idea que en tota revolució els treballadors tenen que "sortir al carrer", és a dir, han de deixar de treballar o declarar-se en vaga. Per això conclouen que tota revolució, com el "gran salt endavant" o la "revolució cultural" a la Xina, destrueixen les forces productives perquè per desenvolupar-les cal imposar una disciplina estricta a les fàbriques, treure's el fuet i imposar-se jornades laborals esgotadores. Hi ha qui vol fer creure que el "miracle" econòmic soviètic, una vegada que no els queda cap altre remei que reconèixer-lo, no va tenir cap altre fonament que aquest: el stajanovisme i el treball forçat, el qual quadra bastant bé amb la imatge de laboratori que la burgesia ens vol llegar: a la Unió Soviètica tant el treball com la col·lectivització van ser forçosos; allà tot era forçós.
Això és una completa falsedat; les forces productives no es poden desenvolupar en unes condicions laborals que no s'accepten conscientment després d'una campanya política i ideològica entre la classe obrera. Per dir-lo en termes de la Revolució Cultural, es tracta de "fer la revolució i promoure la producció", que una cosa és impossible sense l'altra. Si no es porta endavant i no s'aprofundeix en la revolució, és impossible la participació de la classe obrera en les tasques econòmiques d'una manera conscient; en aquests casos, el socialisme degenera en una imposició guiada per una elit burocràtica d'experts que elaboren els seus plans sense comptar amb les aspiracions i amb els interessos de la classe obrera; és l'avantsala del capitalisme i de la reacció. El socialisme no només nodreix l'estómac sinó també el cap de les masses, que pateixen tant la gana com l'analfabetisme. Finalment, cal insistir que no es tracta que ningú no porti la cullera a la boca dels treballadors sinó que ells mateixos ho facin, que ells siguin protagonistes: "l'alliberament de la classe obrera serà obra de la mateixa classe obrera", deia la Primera Internacional.
Ara bé, això no té res a veure amb l'espontaneísmo. El socialisme no s'improvisa; exigeix l'organització de les masses (que és una autoorganització), inclosa la seva avantguarda comunista, el seu partit, i exigeix també la planificació i, per tant, la socialització dels mitjans|medis de producció. Tot això es pot resumir dient que el socialisme és una creació conscient i com a tal suposa que la consciència (política, ideològica, cultural) s'ha de desenvolupar incessantment. El que ha de quedar clar és que aquest desenvolupament no és un mer creixement quantitatiu, sinó que, com sabem, és un procés dialèctic, és a dir, que aquests canvis quantitatius condueixen a salts qualitatius sempre, això és, condueixen a la revolució o, per dir-lo d'una altra forma, a una revolució dins de la revolució.
Tan erroni és concebre la pedagogia sense l'economia com a aquesta sense aquella. Els que creuen que la formació d'un "home nou" és una tasca purament educativa, de persuasió, s'equivoca. La millor pedagogia per a les masses és la pràctica, la seva participació activa en la revolució i en la construcció del socialisme. És la pràctica la que ens educa i qualsevol tipus de formació ha d'estar lligada a aquella. Per això els països socialistes i tots aquells que han viscut processos revolucionaris han estat els primers (i estic temptat de dir que els únics) que han alfabetitzat a les masses, que han creat escoles nocturnes per als obrers i que han facilitat l'accés de les masses a la universitat i els estudis superiors. No es pot construir el socialisme sense un elevat nivell cultural de les masses. Això vol dir que la cultura és una força productiva i que la ignorància, l'analfabetisme i el fracàs escolar són xacres del capitalisme.
Això és important que el prenguin en consideració els que equipessin la cultura a les "humanitats" a les carreres "de lletres", per oposició a les "científiques" o "tècniques". És impossible aquesta separació i, com també es deia durant la Revolució Cultural, els comunistes volem "rojos i experts" o, en altres paraules, volem convertir els obrers en "enginyers d'ànimes", com deia Stalin, en enginyers amb consciència de classe. No ens val un expert que no sigui roig ni un roig que no sigui expert.
De tot això es desprenen diverses conclusions molt importants, de les quals n'enumeraré dos. La primera és que el socialisme pretén l'eliminació del desfasament existent entre el treball manual i el treball intel·lectual. La segona és que per superar el propi socialisme cal superar les classes socials sobre la base de convertir a tota la humanitat en treballadors.
Per acabar, quan els comunistes parlem de forces productives no podem oblidar que, com deia Stalin, "l'home és el capital més preciós" o el que és el mateix, que no solament parlem de maquines, sinó dels treballadors que les utilitzen.
És bastant comú identificar el marxisme amb una espècie de "determinisme econòmic", com si la història fos un carro empès per un parell de mules cridades "forces productives" i "relacions de producció" respectivament. De vegades aquesta caricatura es presenta en forma d'edifici on la planta baixa l'ocupa l'economia i el pis superior és una superestructura, és a dir, totes les altres coses. Gairebé res.
En qualsevol cas els marxistes sempre donem la impressió d'atorgar alguna classe de preferència a l'economia, per sobre de qualsevol altra activitat humana. Per fi, l'economia sembla ser una col·lecció de xifres i percentatges relatius a conceptes poc menys que cabalístics, tals com a producte interior brut, inflació o balança de pagaments.
Si això és així, si l'explicació dels fenòmens històrics es pretén fer dependre de tals variables, m'esborrés immediatament de les files del marxisme. No dic que això sigui una simplificació del marxisme, sinó que el marxisme és totalment aliè a aquesta classe d'"explicacions".
En primer lloc, el marxisme no sol no diferencia l'economia de les altres activitats humanes sinó que parla explícitament d'"economia política", seguint una llarga tradició científica que només la burgesia ha intentat eliminar. Aquesta expressió no destaca només la unitat entre economia i la política sinó que vol dir a més, que l'economia està igualment unida a qualsevol altra activitat humana de manera indissoluble.
Es tracta justament d'això: de l'economia com a activitat, és a dir, com a pràctica i, en conseqüència, en aquest punt el marxisme és conseqüent amb si mateix, amb la primacia de la pràctica. Però succeeix que si la noció de l'economia està adulterada, la de la pràctica no ho està menys pel que caldria passar a necessitar|precisar el seu significat. Als efectes que aquí ens interessen, n'hi ha prou amb dir que l'economia és una activitat productiva, treball, la qual cosa suggereix per si mateixa la noció de moviment, canvi i transformació, és a dir, de dinamisme. Però a més el treball, com qualsevol altre tipus de pràctica (científica, cultural, política, sindical) reuneix una altra sèrie de circumstàncies, entre les quals potser caldria, recordar que, com sembla obvi, es tracta d'una activitat social i, per tant, de l'home en col·lectivitat i no de cap "fenomen natural". Es pot afegir també que el treball és una mica immediat, concret i no una entelèquia. Per acabar, potser no sigui ociós consignar, també, que quan els marxistes al·ludim a la pràctica no és només en oposició a la teoria sinó per fugir de la "teoria" tal com apareix en el pensament burgès, és a dir, de la teoria com la racionalitat, el saber o el coneixement científic net i depurat de connotacions alienes i peioratives com l'irracional, el subjectiu o l'emocional. La noció de pràctica no solament separa sinó que uneix el tenir gust de la ignorància, el conscient a l'inconscient, etc.
En segon lloc, com a conseqüència d'una concepció mecanicista de l'economia política (al de la practica) apareix una concepció igualment mecanicista de la noció de forces de productives, reduïdes als mitjans|medis de producció i en matèries primes, a la terra, a les eines, a les maquines, al combustible, etc. Indubtablement tot això són forces productives, però no són les úniques forces productives. A més d'elles, també ho són:
a) els treballadors b) l'organització del treball c) la ciència i la tecnologia
Tot això són les forces productives, un concepte prou ampli com perquè no puguem entrar a detallar amb un mínim deteniment cada un dels seus components. Però aquesta simple enumeració si ens permet aclarir que ens referim els marxistes quan parlem de "desenvolupar les forces productives" com un dels objectius importants del socialisme, en el sentit precís que els humanistes burgesos ens retreuen que nosaltres descuidem l'home i que sol ens preocupem de les coses materials. El mateix fet de plantejar així el fenomen, ja és fals perquè els homes no estem separats ni ens oposem a les coses, o el que és el mateix: només es pot transformar l'home transformant les coses que l'envolten i, al seu torn, per transformar aquestes coses cal transformar l'home mateix. Aquesta transformació (de l'home i de les coses) és justament el treball, és a dir, l'activitat productiva. Durant el treball|feina l'home es transforma a si mateix transformant les coses. Això és important destacar-lo perquè la burgesia oposa el treball productiu a l'educació i considera que aquesta sí que transforma l'home, però el treball no perquè el treball embruteix, aliena. Naturalment la burgesia no pot reconèixer que el que embruteix és el treball explotat.
Un altre m'equivoco és l'enfrontar el desenvolupament de les forces productives a la revolució i, més concretament, a la revolució socialista i al propi socialisme, amb la pelegrina idea que en tota revolució els treballadors tenen que "sortir al carrer", és a dir, han de deixar de treballar o declarar-se en vaga. Per això conclouen que tota revolució, com el "gran salt endavant" o la "revolució cultural" a la Xina, destrueixen les forces productives perquè per desenvolupar-les cal imposar una disciplina estricta a les fàbriques, treure's el fuet i imposar-se jornades laborals esgotadores. Hi ha qui vol fer creure que el "miracle" econòmic soviètic, una vegada que no els queda cap altre remei que reconèixer-lo, no va tenir cap altre fonament que aquest: el stajanovisme i el treball forçat, el qual quadra bastant bé amb la imatge de laboratori que la burgesia ens vol llegar: a la Unió Soviètica tant el treball com la col·lectivització van ser forçosos; allà tot era forçós.
Això és una completa falsedat; les forces productives no es poden desenvolupar en unes condicions laborals que no s'accepten conscientment després d'una campanya política i ideològica entre la classe obrera. Per dir-lo en termes de la Revolució Cultural, es tracta de "fer la revolució i promoure la producció", que una cosa és impossible sense l'altra. Si no es porta endavant i no s'aprofundeix en la revolució, és impossible la participació de la classe obrera en les tasques econòmiques d'una manera conscient; en aquests casos, el socialisme degenera en una imposició guiada per una elit burocràtica d'experts que elaboren els seus plans sense comptar amb les aspiracions i amb els interessos de la classe obrera; és l'avantsala del capitalisme i de la reacció. El socialisme no només nodreix l'estómac sinó també el cap de les masses, que pateixen tant la gana com l'analfabetisme. Finalment, cal insistir que no es tracta que ningú no porti la cullera a la boca dels treballadors sinó que ells mateixos ho facin, que ells siguin protagonistes: "l'alliberament de la classe obrera serà obra de la mateixa classe obrera", deia la Primera Internacional.
Ara bé, això no té res a veure amb l'espontaneísmo. El socialisme no s'improvisa; exigeix l'organització de les masses (que és una autoorganització), inclosa la seva avantguarda comunista, el seu partit, i exigeix també la planificació i, per tant, la socialització dels mitjans|medis de producció. Tot això es pot resumir dient que el socialisme és una creació conscient i com a tal suposa que la consciència (política, ideològica, cultural) s'ha de desenvolupar incessantment. El que ha de quedar clar és que aquest desenvolupament no és un mer creixement quantitatiu, sinó que, com sabem, és un procés dialèctic, és a dir, que aquests canvis quantitatius condueixen a salts qualitatius sempre, això és, condueixen a la revolució o, per dir-lo d'una altra forma, a una revolució dins de la revolució.
Tan erroni és concebre la pedagogia sense l'economia com a aquesta sense aquella. Els que creuen que la formació d'un "home nou" és una tasca purament educativa, de persuasió, s'equivoca. La millor pedagogia per a les masses és la pràctica, la seva participació activa en la revolució i en la construcció del socialisme. És la pràctica la que ens educa i qualsevol tipus de formació ha d'estar lligada a aquella. Per això els països socialistes i tots aquells que han viscut processos revolucionaris han estat els primers (i estic temptat de dir que els únics) que han alfabetitzat a les masses, que han creat escoles nocturnes per als obrers i que han facilitat l'accés de les masses a la universitat i els estudis superiors. No es pot construir el socialisme sense un elevat nivell cultural de les masses. Això vol dir que la cultura és una força productiva i que la ignorància, l'analfabetisme i el fracàs escolar són xacres del capitalisme.
Això és important que el prenguin en consideració els que equipessin la cultura a les "humanitats" a les carreres "de lletres", per oposició a les "científiques" o "tècniques". És impossible aquesta separació i, com també es deia durant la Revolució Cultural, els comunistes volem "rojos i experts" o, en altres paraules, volem convertir els obrers en "enginyers d'ànimes", com deia Stalin, en enginyers amb consciència de classe. No ens val un expert que no sigui roig ni un roig que no sigui expert.
De tot això es desprenen diverses conclusions molt importants, de les quals n'enumeraré dos. La primera és que el socialisme pretén l'eliminació del desfasament existent entre el treball manual i el treball intel·lectual. La segona és que per superar el propi socialisme cal superar les classes socials sobre la base de convertir a tota la humanitat en treballadors.
Per acabar, quan els comunistes parlem de forces productives no podem oblidar que, com deia Stalin, "l'home és el capital més preciós" o el que és el mateix, que no solament parlem de maquines, sinó dels treballadors que les utilitzen.