Des que en Joan Ferran va posar de moda la paraula "crosta" aquest mot no para d'emprar-se per tot allò que incomoda. Sempre que la utilitzem és per designar allò que cal arrancar, que sobra. Em vénen al cap els lumpen o els quintacolumnistes, termes més de converses airades de barra de bar o documents dogmàtics del segle passat. Però el polític del PSOE l'ha tornat a primera línia, la seva intenció: eradicar la influència nacionalista dins la CCRT.
Ens portaria hores de debat i centenars de línies escrites trobar quins són els baluards nacionalistes que trobem a la televisió i radio publiques principatines. Són en Basses, en Toni Soler o la Mònica Terribas? En Cuní, en Manel Fuentes o en Pellicer? Sembla estrany que justament ara, quan el PSOE abarca tot el poder polític del Principat i TV3 està passant l'època més espanyolitzadora des de la seva creació, es desmarquin amb declaracions com aquestes.
El següent a utilitzar la "crosta" per designació va ser en Joaquim Roglan, habitual col·laborador de La Vanguardia i autor de llibres com Oriol Solé, el Che Català. Segons el periodista, els portaveus dels vaguistes de TMB eren crosta sindical, com aquella ferida oberta que s'acaba en eliminar-la. Roglan no només posava en dubte els mètodes dels treballadors dels Autobusos per aconseguir els seus propòsits, sinó que també entrava a valorar (malament) la seva feina. El columnista, amb un indignació evident, afirmava que s'amaguen els sous dels treballadors, els accidents que provoquen i les infraccions diàries que cometen al volant. Ja no només criminalitzava l'acció directa dels i les treballadores (fet propi de diaris com La Vanguardia des de la seva creació) sinó que feia una àmplia generalització de la poca professionalitat de tot un col·lectiu. Les tergiversacions arribaven a l'extrem d'acusar als conductors de "cobardiques" per no fer front als politoxicomans que amenaçen als usuaris a segons quines línies. Segons explicava, eren molt valents per punxar rodes però no per combatre un drogoaddicte amb una xeringa. La barreja de naps i cols és impressionant: treballen malament, són uns covards i encara es queixen.
Doncs sí, els treballadors es queixen de l'única manera possible per reclamar els seus drets. Qui hagi seguit el cas de TMB sabrà perfectament que és un conflicte que ve d'anys enrere, una reclamació com sempre silenciada que no ha aparegut als mitjans fins que els conductors d'autobusos de Barcelona han fet un cop de puny a la taula i han dit prou. Ara mereixen titulars i columnes com la d'en Roglan. N'haguessin parlat si tot això no hagués succeït? Evidentment que no, igual que no es va parlar de Mercedes o Bocatta (altres col·lectius de treballadors en lluita en el seu moment) o es va infravalorar el moviment sindical de la Seat mentre silenciaven les purgues internes. I de posar en dubte la bona o mala professionalitat en sabem tots, fins i tot els que estem a la banda dels autobuseros i llegim articles demagogs o llibres sensacionalistes com els que escriu en Roglan, potser, la crosta mediàtica que ha d'agafar el bicing per anar a treballar perquè l'autobús no passa.