Per RAMON AYMERICH (periodista)
Als anys 70, mentre Espanya efectuava la transició democràtica, els partidaris de la independència de Catalunya a penes representaven el 5% de l'electorat. Segons diverses enquestes efectuades pels mitjans de comunicació i pel Centre d'Estudi d'Opinió del govern català, entre el 20% i el 30% de les persones enquestades són avui favorables a la independència i més del 40% desitjarien la celebració d'un referèndum sobre la qüestió.
Què ha passat en aquest període? Si bé les raons d'aquesta evolució són múltiples, hemde considerar, i molt, el fossar que s’ha anat eixamplant entre Catalunya i Espanya fins al punt que ha conduït una part de la població espanyola a practicar una hostilitat real respecte Catalunya. Es percep una societat catalana arrogant mentre el seu particularisme lingüístic és cada vegada menys acceptat. Per la seva banda, els catalans tenen el sentiment de ser menyspreats i se senten abandonats per l'Estat. Així ho manifestava el president del govern autònom català José Montilla a Madrid, en el decurs d'un discurs recent en el qual alertava sobre el perill que els conflictes s’enquistessin.
Més enllà dels factors emocionals, culturals o lingüístics, el centre del conflicte és la qüestió dels camins divergents en matèria econòmica experimentats per Madrid i Barcelona, les dues grans metròpolis espanyoles. Fa trenta anys Barcelona era l’exemple de capital econòmica de la península ibèrica mentre que Madrid n'era el centre financer i administratiu. Des de llavors Madrid s'ha modernitzat i ha experimentat una espectacular eclosió econòmica. Una eclosió deguda a la fusió de dues grans institucions financeres, el BBVA (Banc Bilbao-Vizcaya) i el Banc Santander, a la privatització de les grans empreses públiques heretades de l'època franquista, entre d’altres Respol, Endesa, Telefónica i Iberia; però també a un procés d'urbanització sense precedents a Europa que ha permès l’eclosió d’algunes grans empreses de construcció com Acciona, Ferrovial, FCC o ACS, nascudes gràcies a un conjuntura que els ha permès d'internacionalitzar-se.
En el mateix temps, Catalunya patia les mateixes transformacions que d’altres regions industrials europees: deslocalització empresarial cap a Àsia i Europa de l'est, en particular el sector de la indústria tèxtil, que era l'activitat tradicional de la burgesia local; desaparició de les grans societats en benefici d'una xarxa de petites i mitjanes empreses que cada vegada més miren cap als mercats exteriors; eclosió de l’economia de serveis; i, finalment, el desenvolupament de la indústria del turisme (llegiu l'article de Salvador Sabrià), activitat que requereix una aportació molt important de mà d'obra.
En només deu anys la població catalana ha passat de sis a set milions (sense comptar els clandestins). Aquest canvi, tan espectacular com imprevist, no ha anat acompanyat de les inversions públiques adients. Aquest fet ha conduït inevitablement les institucions i les infrastructures catalanes cap a una situació de col·lapse gairebé explosiva. Jordi Pons, economista i especialista en fluxos econòmics interterritorials, fa l'anàlisi següent: "Mentre que Madrid es metamorfosava en una capital moderna, a Catalunya les inversions públiques han estat notòriament inferiors en relació a la contribució al producte interior brut del país i hi han faltat cruelment els fons de suport al creixement demogràfic".
Aquesta manca de finançament ha desembocat el 2007 en una crisi real. Al mes de juliol, un terç de la població barcelonina es va trobar literalment a les fosques durant uns dies a causa d’una avaria general de les instal·lacions elèctriques. Des de finals del mes d'octubre, les connexions ferroviàries que permeten la mobilitat diària de gairebé un milió i mig de persones dels afores cap al centre de la ciutat han estat clausurades; això en base a un defecte dels equipaments. Quant als serveis sanitaris i al sistema educatiu, la saturació és tal que només la devoció del seu personal els permet continuar fer-hi front.
Es fa difícil trobar una altra capital europea en tan mala situació. Barcelona està perdent una part del crèdit que havia obtingut d’ençà dels Jocs Olímpics del 1992. Segons Jordi Pons, els catalans tenen el sentiment de pagar massa impostos en comparació amb els serveis de què es beneficien. I afegeix que "no crec que es pugui parlar d'egoisme fiscal, sinó, al contrari, d'un excés de solidaritat, perquè, en això, no existeixen instruments reals de mesura de repartiment de fons". El 2005 s'estimava en un 10,5% del PIB el dèficit fiscal de Catalunya i en 2.700 euros la seva contribució per habitant. De la mateixa manera, Catalunya hauria percebut en el transcurs dels últims anys un 28% menys que Madrid de retorn per habitant. Parlem només d'estimacions, perquè el govern es nega a fer públiques de les anomenades "balances fiscals", és a dir, els fluxos fiscals entre territoris.
La liberalització per part del govern central ha afectat també les empreses. La companyia Iberia, que tot i ser privatitzada es beneficia d'àmplies subvencions públiques, va decidir l’any 2006 la concentració de totes les seves activitats sobre l'aeroport de Madrid i de deixar a Barcelona només la seva filial Clickair, especialitzada en vols de baix cost. Aquesta decisió complica considerablement els desplaçaments de totes les categories professionals, que, si transiten per Madrid, també tenen la necessitat d'un aeroport internacional a Barcelona. La conseqüència va ser una mobilització inesperada de les forces econòmiques barcelonines per reclamar la gestió directa de l'aeroport que continua estant, actualment, sota l’autoritat de l'Estat.
A finals del mes d'octubre, Antoni Abad, el president de la Confederació Empresarial Comarcal de Terrassa (CECOT), va reunir més de mil caps d'empresa per tractar la qüestió de la "democràcia espanyola i la repartició dels recursos entre territoris". El 8 de novembre era Joan Rossell, el president de la gran patronal Foment del Treball, qui imputava a l'Estat la mala gestió de les infrastructures. Rossell va anar més enllà quan va qualificar de mentiders els que defensaven que Catalunya es beneficiava d'un tractament prioritari per part de l'Estat. Les declaracions eren la resposta a les campanyes del Partit Popular i una part de la premsa madrilenya, que, amb l'objectiu de captar vots, han explotat la fibra anticatalana fins a fer una crida al boicot dels productes catalans.
En aquestes condicions s’entenen fàcilment les raons per les quals les empreses catalanes han agafat distàncies. Espanya no els aporta més, o almenys no tant com en el passat. Segons Josep Oliver, professor d'economia a la Universitat Autònoma de Barcelona, la decepció de les elits intel·lectuals i econòmiques té unes bases concretes: "D’una banda, existeix l'obertura cap als mercats exteriors i la pèrdua d'un mercat protegit i, de l'altre, l'aparició d'un nou capitalisme espanyol en el qual Catalunya pràcticament no hi ha participat. Això comporta desestabilització". Si esquematitzem una mica, podem descriure el «statu quo» espanyol com el resultat d'un pacte mut entre Castella i Catalunya al llarg dels segles. La primera era la columna vertebral de l'Estat. Abastia l'alta funció pública, l'exèrcit, la magistratura i el clergat. Catalunya, industrialitzada abans que Castella, es beneficiava d'un mercat protegit. Aquest equilibri va començat a truncar-se a començaments dels anys 1980 quan Espanya entrava a la Unió Europea i es començaven a esquinçar els mercats protegits. El desequilibri s'ha anat accentuat a mesura que el capitalisme madrileny es consolidava i trobava el seu lloc en l'escena internacional.
En aquest context, és econòmicament viable una Catalunya independent? Les xifres demostren que Espanya continua sent el principal mercat d'intercanvis comercials catalans, però ens diuen també que les xifres es redueixen a mesura que l'economia catalana s'obre portes enfora. Josep Oliver explica que actualment "els intercanvis comercials amb Espanya són més o menys equivalents als dels mercats exteriors. Això significa que les empreses tenen menys en compte les relacions històriques i evolucionen d'un mercat tradicional cap a un mercat global. Un fet encara més significatiu és que la tendència és el creixement constant de les exportacions". Segons les dades de les cambres de comerç, el 54% de la producció catalana va destinada al mercat espanyol, mentre que els mercats exteriors (principalment els països de la Unió Europea i en particular França i Alemanya) representen el 46%. Els estudis conduïts pel professor Oliver indiquen que entre el 1987 i el 2001 les relacions comercials entre Catalunya i Espanya van passar del 63,3 a 56,1% del PIB. En el mateix temps, les exportacions passaven del 37,9 al 61,4%, la qual cosa representa un veritable canvi estructural.
L’actual deriva catalana confirmaria la hipòtesi avançada per economistes com Alberto Asesina i Enrico Spoloare, segons la qual una economia global i la consolidació d'un gran mercat beneficiarien els petits països. “Sigui el que sigui”, precisa el professor Oliver, "una separació, tot i que factible, podria ser traumàtica si tenim en compte que Espanya continua sent el millor mercat per a Catalunya i que Catalunya és també el millor mercat per als productes espanyols". Segons Jordi Pons, per contra, "la independència no implica necessàriament no vendre més a Espanya" i la separació no hauria de ser traumàtica. "Si els productes catalans es venen en aquest mercat és perquè són competitius. És lògic pensar que això continuarà".
L'altra gran qüestió que ha enverinat les relacions entre Catalunya i Espanya en matèria econòmica és l'autonomia. Els partits polítics catalans i les empreses no es conformen amb voler administrar l'aeroport, volen també controlar les comunicacions ferroviàries i, per què no?, els fluxos migratoris i les recaptacions fiscals. Per a respondre a les exigències dels catalans, calia passar per una reforma de l’Estatut que regeix Catalunya al si d'Espanya. La primera temptativa de regulació, amputada alhora que es desencadenava a la resta de l’Estat una de les més furibundes campanyes anticatalanes dels darrers anys, va ser una profunda decepció per a aquells que la van iniciar.
Catalunya accedirà a la independència? No és segur que així hagi de ser, però el que està clar és que Catalunya i la seva economia han començat un viatge cap a la incertesa que haurà de comportar una redefinició de les relacions amb Espanya. Per a Guillem López Casasnovas, professor d'economia a la Universitat Pompeu Fabra i conseller del Banc d'Espanya, "les qüestions econòmiques i fiscals són la clau de volta d'aquest seguit de reivindicacions a favor de l'autogovern. Només una lectura més aprofundida de la Constitució espanyola, particularment dels articles que es refereixen a l'autonomia financera i a la redistribució territorial dels recursos, podrà posar fre a l'escalada política cap a la independència. Romandre al si d'un mateix Estat és compatible en la mesura que els governs respectin les diferències nacionals"
Què ha passat en aquest període? Si bé les raons d'aquesta evolució són múltiples, hemde considerar, i molt, el fossar que s’ha anat eixamplant entre Catalunya i Espanya fins al punt que ha conduït una part de la població espanyola a practicar una hostilitat real respecte Catalunya. Es percep una societat catalana arrogant mentre el seu particularisme lingüístic és cada vegada menys acceptat. Per la seva banda, els catalans tenen el sentiment de ser menyspreats i se senten abandonats per l'Estat. Així ho manifestava el president del govern autònom català José Montilla a Madrid, en el decurs d'un discurs recent en el qual alertava sobre el perill que els conflictes s’enquistessin.
Més enllà dels factors emocionals, culturals o lingüístics, el centre del conflicte és la qüestió dels camins divergents en matèria econòmica experimentats per Madrid i Barcelona, les dues grans metròpolis espanyoles. Fa trenta anys Barcelona era l’exemple de capital econòmica de la península ibèrica mentre que Madrid n'era el centre financer i administratiu. Des de llavors Madrid s'ha modernitzat i ha experimentat una espectacular eclosió econòmica. Una eclosió deguda a la fusió de dues grans institucions financeres, el BBVA (Banc Bilbao-Vizcaya) i el Banc Santander, a la privatització de les grans empreses públiques heretades de l'època franquista, entre d’altres Respol, Endesa, Telefónica i Iberia; però també a un procés d'urbanització sense precedents a Europa que ha permès l’eclosió d’algunes grans empreses de construcció com Acciona, Ferrovial, FCC o ACS, nascudes gràcies a un conjuntura que els ha permès d'internacionalitzar-se.
En el mateix temps, Catalunya patia les mateixes transformacions que d’altres regions industrials europees: deslocalització empresarial cap a Àsia i Europa de l'est, en particular el sector de la indústria tèxtil, que era l'activitat tradicional de la burgesia local; desaparició de les grans societats en benefici d'una xarxa de petites i mitjanes empreses que cada vegada més miren cap als mercats exteriors; eclosió de l’economia de serveis; i, finalment, el desenvolupament de la indústria del turisme (llegiu l'article de Salvador Sabrià), activitat que requereix una aportació molt important de mà d'obra.
En només deu anys la població catalana ha passat de sis a set milions (sense comptar els clandestins). Aquest canvi, tan espectacular com imprevist, no ha anat acompanyat de les inversions públiques adients. Aquest fet ha conduït inevitablement les institucions i les infrastructures catalanes cap a una situació de col·lapse gairebé explosiva. Jordi Pons, economista i especialista en fluxos econòmics interterritorials, fa l'anàlisi següent: "Mentre que Madrid es metamorfosava en una capital moderna, a Catalunya les inversions públiques han estat notòriament inferiors en relació a la contribució al producte interior brut del país i hi han faltat cruelment els fons de suport al creixement demogràfic".
Aquesta manca de finançament ha desembocat el 2007 en una crisi real. Al mes de juliol, un terç de la població barcelonina es va trobar literalment a les fosques durant uns dies a causa d’una avaria general de les instal·lacions elèctriques. Des de finals del mes d'octubre, les connexions ferroviàries que permeten la mobilitat diària de gairebé un milió i mig de persones dels afores cap al centre de la ciutat han estat clausurades; això en base a un defecte dels equipaments. Quant als serveis sanitaris i al sistema educatiu, la saturació és tal que només la devoció del seu personal els permet continuar fer-hi front.
Es fa difícil trobar una altra capital europea en tan mala situació. Barcelona està perdent una part del crèdit que havia obtingut d’ençà dels Jocs Olímpics del 1992. Segons Jordi Pons, els catalans tenen el sentiment de pagar massa impostos en comparació amb els serveis de què es beneficien. I afegeix que "no crec que es pugui parlar d'egoisme fiscal, sinó, al contrari, d'un excés de solidaritat, perquè, en això, no existeixen instruments reals de mesura de repartiment de fons". El 2005 s'estimava en un 10,5% del PIB el dèficit fiscal de Catalunya i en 2.700 euros la seva contribució per habitant. De la mateixa manera, Catalunya hauria percebut en el transcurs dels últims anys un 28% menys que Madrid de retorn per habitant. Parlem només d'estimacions, perquè el govern es nega a fer públiques de les anomenades "balances fiscals", és a dir, els fluxos fiscals entre territoris.
La liberalització per part del govern central ha afectat també les empreses. La companyia Iberia, que tot i ser privatitzada es beneficia d'àmplies subvencions públiques, va decidir l’any 2006 la concentració de totes les seves activitats sobre l'aeroport de Madrid i de deixar a Barcelona només la seva filial Clickair, especialitzada en vols de baix cost. Aquesta decisió complica considerablement els desplaçaments de totes les categories professionals, que, si transiten per Madrid, també tenen la necessitat d'un aeroport internacional a Barcelona. La conseqüència va ser una mobilització inesperada de les forces econòmiques barcelonines per reclamar la gestió directa de l'aeroport que continua estant, actualment, sota l’autoritat de l'Estat.
A finals del mes d'octubre, Antoni Abad, el president de la Confederació Empresarial Comarcal de Terrassa (CECOT), va reunir més de mil caps d'empresa per tractar la qüestió de la "democràcia espanyola i la repartició dels recursos entre territoris". El 8 de novembre era Joan Rossell, el president de la gran patronal Foment del Treball, qui imputava a l'Estat la mala gestió de les infrastructures. Rossell va anar més enllà quan va qualificar de mentiders els que defensaven que Catalunya es beneficiava d'un tractament prioritari per part de l'Estat. Les declaracions eren la resposta a les campanyes del Partit Popular i una part de la premsa madrilenya, que, amb l'objectiu de captar vots, han explotat la fibra anticatalana fins a fer una crida al boicot dels productes catalans.
En aquestes condicions s’entenen fàcilment les raons per les quals les empreses catalanes han agafat distàncies. Espanya no els aporta més, o almenys no tant com en el passat. Segons Josep Oliver, professor d'economia a la Universitat Autònoma de Barcelona, la decepció de les elits intel·lectuals i econòmiques té unes bases concretes: "D’una banda, existeix l'obertura cap als mercats exteriors i la pèrdua d'un mercat protegit i, de l'altre, l'aparició d'un nou capitalisme espanyol en el qual Catalunya pràcticament no hi ha participat. Això comporta desestabilització". Si esquematitzem una mica, podem descriure el «statu quo» espanyol com el resultat d'un pacte mut entre Castella i Catalunya al llarg dels segles. La primera era la columna vertebral de l'Estat. Abastia l'alta funció pública, l'exèrcit, la magistratura i el clergat. Catalunya, industrialitzada abans que Castella, es beneficiava d'un mercat protegit. Aquest equilibri va començat a truncar-se a començaments dels anys 1980 quan Espanya entrava a la Unió Europea i es començaven a esquinçar els mercats protegits. El desequilibri s'ha anat accentuat a mesura que el capitalisme madrileny es consolidava i trobava el seu lloc en l'escena internacional.
En aquest context, és econòmicament viable una Catalunya independent? Les xifres demostren que Espanya continua sent el principal mercat d'intercanvis comercials catalans, però ens diuen també que les xifres es redueixen a mesura que l'economia catalana s'obre portes enfora. Josep Oliver explica que actualment "els intercanvis comercials amb Espanya són més o menys equivalents als dels mercats exteriors. Això significa que les empreses tenen menys en compte les relacions històriques i evolucionen d'un mercat tradicional cap a un mercat global. Un fet encara més significatiu és que la tendència és el creixement constant de les exportacions". Segons les dades de les cambres de comerç, el 54% de la producció catalana va destinada al mercat espanyol, mentre que els mercats exteriors (principalment els països de la Unió Europea i en particular França i Alemanya) representen el 46%. Els estudis conduïts pel professor Oliver indiquen que entre el 1987 i el 2001 les relacions comercials entre Catalunya i Espanya van passar del 63,3 a 56,1% del PIB. En el mateix temps, les exportacions passaven del 37,9 al 61,4%, la qual cosa representa un veritable canvi estructural.
L’actual deriva catalana confirmaria la hipòtesi avançada per economistes com Alberto Asesina i Enrico Spoloare, segons la qual una economia global i la consolidació d'un gran mercat beneficiarien els petits països. “Sigui el que sigui”, precisa el professor Oliver, "una separació, tot i que factible, podria ser traumàtica si tenim en compte que Espanya continua sent el millor mercat per a Catalunya i que Catalunya és també el millor mercat per als productes espanyols". Segons Jordi Pons, per contra, "la independència no implica necessàriament no vendre més a Espanya" i la separació no hauria de ser traumàtica. "Si els productes catalans es venen en aquest mercat és perquè són competitius. És lògic pensar que això continuarà".
L'altra gran qüestió que ha enverinat les relacions entre Catalunya i Espanya en matèria econòmica és l'autonomia. Els partits polítics catalans i les empreses no es conformen amb voler administrar l'aeroport, volen també controlar les comunicacions ferroviàries i, per què no?, els fluxos migratoris i les recaptacions fiscals. Per a respondre a les exigències dels catalans, calia passar per una reforma de l’Estatut que regeix Catalunya al si d'Espanya. La primera temptativa de regulació, amputada alhora que es desencadenava a la resta de l’Estat una de les més furibundes campanyes anticatalanes dels darrers anys, va ser una profunda decepció per a aquells que la van iniciar.
Catalunya accedirà a la independència? No és segur que així hagi de ser, però el que està clar és que Catalunya i la seva economia han començat un viatge cap a la incertesa que haurà de comportar una redefinició de les relacions amb Espanya. Per a Guillem López Casasnovas, professor d'economia a la Universitat Pompeu Fabra i conseller del Banc d'Espanya, "les qüestions econòmiques i fiscals són la clau de volta d'aquest seguit de reivindicacions a favor de l'autogovern. Només una lectura més aprofundida de la Constitució espanyola, particularment dels articles que es refereixen a l'autonomia financera i a la redistribució territorial dels recursos, podrà posar fre a l'escalada política cap a la independència. Romandre al si d'un mateix Estat és compatible en la mesura que els governs respectin les diferències nacionals"