per Isabel Pallarés (secretària confederal de la Intersindical-CSC)
La manifestació del passat dissabte per mostrar el malestar de la societat catalana en temes com les rodalies i exigir el dret a decidir haurà de tenir conseqüències, també en el món sindical. Des d'aquesta òptica, la secretària confederal de la Intersindical-CSC, Isabel Pallarès, va publicar el passat dissabte, 8 de desembre, un article al diari Avui que reproduïm:
Un dels aspectes més comentats de la manifestació del dia 1 ha estat l'absència de CCOO i UGT. El fons de la convocatòria, que no era altre que el dret a decidir, va quedar clar que no aixeca adhesions entre la direcció i els quadres d'aquestes centrals. Al contrari, els espanta tant com posar una sola pega a l'Estatut o a la Constitució Europea. La defensa del govern espanyol de torn (bé perquè s'hi pacta amb frenesí, com feia CCOO amb el PP, o perquè es lluita sense quarter per mantenir-lo al poder, com fa UGT amb el del PSOE) sempre és al seu ordre del dia. Potser el sistema sindical heretat de la Transició (que no s'entén sense subvencions i prebendes astronòmiques) hi té molt, o tot, a veure.
Si no poden ni manifestar-se per temes que generen ampli consens, val més no pensar què faran a mesura que avanci el procés sobiranista que es planteja a casa nostra. La marxa, a la qual la Intersindical-CSC va ser l'únic sindicat a assistir-hi amb un bloc propi (en tant que fundadora de la Plataforma), deixa les coses clares.
Però no n'hi ha prou amb la crítica a UGT i CCOO. Cal que des del catalanisme obrim una reflexió rigorosa plantejant-nos si, a l'hora de fer un pas endavant, calen o no sindicats propis. El forner no farà pa sense farina.
L'actual model sindical està esgotat. No dóna més de si, com tampoc ho fa el marc autonòmic. Quan els polítics parlen de desafecció, sempre poden pensar (trist consol) que n'hi ha que estan pitjor, els sindicats. L'allunyament és alarmant. Potser fets com ara que les centrals en qüestió fugin com de l'oli bullint de la manifestació per dir que n'estem fins al capdamunt del caos de Rodalies, però convoquin els treballadors de la Renfe a la vaga contra el seu traspàs a la Generalitat, ajuda a entendre coses.
Els moviments sociopolítics ens afecten i el desplaçament de l'eix de la centralitat política cap al sobiranisme ens obliga a definir-nos. CCOO i UGT ja ho han fet (al marge de bona part de la seva militància), i malgrat ridículs posicionaments o adhesions de caràcter personal de qui vol i dol. Ja no s'hi val tampoc a dir que tots els sindicats som "nacionals". Afirmar-ho és fugir d'estudi i caure en una actitud acomodatícia. Si bé és cert que tots els sindicats som catalans, no tots tenim les mateixes servituds ni fem el mateix: uns greixem les vies i els altres hi posen blocs de formigó.
A la Intersindical-CSC hem assumit que les relacions laborals han canviat i ho seguiran fent. La globalització, la terciarització de l'economia i el fenomen de la immigració ens obliguen a posar-nos al dia. Avui la defensa dels treballadors no es pot basar en la simple gestió de les relacions laborals. Ha d'abastar assumptes com ara la defensa del territori, la integració dels immigrants (que comença al lloc de feina) i la lluita per un finançament just. Però també un sindicalisme que, sense complexos, defensi i reivindiqui el català com a llengua vehicular de les relacions laborals.
Des del sindicalisme nacional entenem que la manifestació (en això tenen raó els de Madrid) va molt més enllà d'una mostra de malestar per la situació dels trens. Obliga a clarificar projectes i renovar discursos. Cal una renovació i dotar-nos de les eines necessàries, ja sigui la Intersindical-CSC o qualsevol altra, per saltar la paret o pujar les muntanyes que calguin i fer del dret a decidir una realitat.
La manifestació del passat dissabte per mostrar el malestar de la societat catalana en temes com les rodalies i exigir el dret a decidir haurà de tenir conseqüències, també en el món sindical. Des d'aquesta òptica, la secretària confederal de la Intersindical-CSC, Isabel Pallarès, va publicar el passat dissabte, 8 de desembre, un article al diari Avui que reproduïm:
Un dels aspectes més comentats de la manifestació del dia 1 ha estat l'absència de CCOO i UGT. El fons de la convocatòria, que no era altre que el dret a decidir, va quedar clar que no aixeca adhesions entre la direcció i els quadres d'aquestes centrals. Al contrari, els espanta tant com posar una sola pega a l'Estatut o a la Constitució Europea. La defensa del govern espanyol de torn (bé perquè s'hi pacta amb frenesí, com feia CCOO amb el PP, o perquè es lluita sense quarter per mantenir-lo al poder, com fa UGT amb el del PSOE) sempre és al seu ordre del dia. Potser el sistema sindical heretat de la Transició (que no s'entén sense subvencions i prebendes astronòmiques) hi té molt, o tot, a veure.
Si no poden ni manifestar-se per temes que generen ampli consens, val més no pensar què faran a mesura que avanci el procés sobiranista que es planteja a casa nostra. La marxa, a la qual la Intersindical-CSC va ser l'únic sindicat a assistir-hi amb un bloc propi (en tant que fundadora de la Plataforma), deixa les coses clares.
Però no n'hi ha prou amb la crítica a UGT i CCOO. Cal que des del catalanisme obrim una reflexió rigorosa plantejant-nos si, a l'hora de fer un pas endavant, calen o no sindicats propis. El forner no farà pa sense farina.
L'actual model sindical està esgotat. No dóna més de si, com tampoc ho fa el marc autonòmic. Quan els polítics parlen de desafecció, sempre poden pensar (trist consol) que n'hi ha que estan pitjor, els sindicats. L'allunyament és alarmant. Potser fets com ara que les centrals en qüestió fugin com de l'oli bullint de la manifestació per dir que n'estem fins al capdamunt del caos de Rodalies, però convoquin els treballadors de la Renfe a la vaga contra el seu traspàs a la Generalitat, ajuda a entendre coses.
Els moviments sociopolítics ens afecten i el desplaçament de l'eix de la centralitat política cap al sobiranisme ens obliga a definir-nos. CCOO i UGT ja ho han fet (al marge de bona part de la seva militància), i malgrat ridículs posicionaments o adhesions de caràcter personal de qui vol i dol. Ja no s'hi val tampoc a dir que tots els sindicats som "nacionals". Afirmar-ho és fugir d'estudi i caure en una actitud acomodatícia. Si bé és cert que tots els sindicats som catalans, no tots tenim les mateixes servituds ni fem el mateix: uns greixem les vies i els altres hi posen blocs de formigó.
A la Intersindical-CSC hem assumit que les relacions laborals han canviat i ho seguiran fent. La globalització, la terciarització de l'economia i el fenomen de la immigració ens obliguen a posar-nos al dia. Avui la defensa dels treballadors no es pot basar en la simple gestió de les relacions laborals. Ha d'abastar assumptes com ara la defensa del territori, la integració dels immigrants (que comença al lloc de feina) i la lluita per un finançament just. Però també un sindicalisme que, sense complexos, defensi i reivindiqui el català com a llengua vehicular de les relacions laborals.
Des del sindicalisme nacional entenem que la manifestació (en això tenen raó els de Madrid) va molt més enllà d'una mostra de malestar per la situació dels trens. Obliga a clarificar projectes i renovar discursos. Cal una renovació i dotar-nos de les eines necessàries, ja sigui la Intersindical-CSC o qualsevol altra, per saltar la paret o pujar les muntanyes que calguin i fer del dret a decidir una realitat.