1. Un comentari generalitzat dintre de les organitzacions internacionals del capital, de la gran banca, dels Estats imperialistes, de la premsa burgesa especialitzada, és que tot just no se sap res segur sobre què està ocorrent en l’actualitat, sobre les seves causes, la seva durada i el seu desenllaç. Recordem que quan va esclatar la crisi financera i immobiliària en el Japó de 1990 se’ns va dir des de la pomposa “ciència econòmica” que allò passaria aviat, que era un simple “refredat” de la llavors segona economia del món. Recordem que la crisi dels “tigres asiàtics” de 1997 va ser negada com a tal per l’FMI. Recordem que el argentinazo de 2001 va sorprendre fins a déu, i que la crisi actual crisi iniciada en 2007 ha estat negada com a tal fins a pràcticament 2009 o 2010.
Hem recorregut només a uns molt pocs i recents exemples de l’estrepitós fracàs de la “ciència econòmica”. Ara mateix, a més de constatar la gravetat de la situació, la intel•lectualitat burgesa no sap realment què és el que succeïx. Però no creem que no ho sap el reformisme, de fet el fracàs teòric i polític del reformismo és àdhuc major, si cap, que el de l’imperialisme. Recordem que va ser el reformisme el que va elaborar o va ajudar a elaborar les famoses “nova economia”, “economia immaterial”, “economia de la intel•ligència” i altres que venien a dir que el capitalisme havia superat les crisis per a sempre, que eren cosa del passat, que mai no tornarien a produir-se.
Per tant, no estem només davant una crisi sistèmica, també estem davant una crisi de la “ciència econòmica” burgesa, que és una ideologia destinada a ocultar la realitat objectiva de l’explotació assalariada. Aquest punt és central per a definir el context mundial ja que no hem d’abordar-lo exclusivament des d’un economicisme mecanicista, sinó alhora des del fracàs històric del pensament burgès. Prendre consciència d’aquest fet ens vacuna contra la superficialitat i la unilateralitat ja que ens posa davant una lliçó històrica: les classes propietàries de les forces productives són tant més inhumanes i salvatges com més ignorants i cegues són, perquè llavors ni tan sols presten orella a les propostes reformistes que sempre volen ajudar-los, sinó que tard o d’hora acaben recorrent a la violència reaccionària més atroç.
Si ha fracassat la “ciència econòmica” a quina teoria explicativa hem de recórrer? El marxisme s’enfronta a la ideologia burgesa en tot, però especialment en quatre punts irreconciliables: un, la teoria de l’explotació assalariada i de l’economia en general; dos, la teoria de l’Estat, de la democràcia i de la violència en general; tres, la teoria del coneixement, la dialèctica materialista; i, quatre, la teoria ètica i moral. Es tracta d’un xoc frontal, inevitable i obligat, sobretot en els períodes de crisis sistèmica com l’actual. Fins a no fa gaire, la casta intel•lectual havia jurat que el marxisme era un cadàver putrefacte. Ara fins i tot sectors d’aquesta casta comencen a citar a Marx descontextualitzant-lo, però no al marxisme com corrent ric i complex, crítica i creativa, per a no perdre audiència.
En realitat el marxisme no ha “tornat” perquè mai no se’n va anar. Sempre que existeixi explotació econòmica, opressió estatal, dominació cultural i misèria ètic-moral, a més d’altres injustícies, el marxisme estarà actiu perquè és la teoria-matriu que explica per què totes les opressions per petites que siguin, per aïllades que semblin estar, totes, estan relacionades entre si mitjançant una dinàmica interna, un fil vermell que les recorre i connecta per sota de l’aparença immediatament visible, i això que les uneix no és altra cosa que la propietat capitalista de les forces productives. Per això el marxisme afirma contundentment que les crisis ressorgiran una vegada i una altra sempre que continue existint el capitalisme, com succeïx ara mateix. El context actual torna a certificar la validesa científico-crítica del marxisme. Però el marxisme és l’única concepció del món, l’única praxi, que reafirma i assumeix que la seva destinació és desaparèixer, extingir-se alhora que s’extingeix i desapareix el capitalisme, que és la seva causa. Després, amb l’avanç del socialisme al comunisme sorgirà una nova forma de ser humà, amb un pensament que ara no podem ni imaginar.
2. Les primeres interpretacions de la crisi, entre 2007 i 2009, culpabilitzaven els préstecs de “dolenta qualitat”, a la insolvència de la gent pobra, explotada, que s’havia deixat dur pel seu afany consumista sense disposar de recursos per a retornar el deute. Més tard, sota la pressió dels fets, es va afegir la responsabilitat dels banquers “irresponsables” i fins a corruptes, i, finalment i en general, a la “dolenta gestió” financera. Veritats a mig fer destinades a ocultar la responsabilitat última, la del capitalisme com a tal. No es podia ni s’havia de criticar l’arrel del mal: la propietat privada, i per això calia recarregar la culpa en diverses expressions de la personalitat humana tal qual l’entén la burgesia, o sigui, una interpretació psicologicista, biologicista, esotèrica i idealista. De la mateixa forma que es parla de la “mà invisible del mercat” -negant el puny d’acer de l’Estat- es recorre també als “instints consumistes” i a la “naturalesa humana” encegada per l’afany de lucre.
Lenin deia que la realitat és obstinada. Els fets van acabar imposant-se i es va saber que poc abans de tardor de 2007 la CEOE havia reconegut que els beneficis mundials estaven a la baixa, però aquesta veritat crua no convenia airejar-la perquè sorgirien les preguntes: no confirma això una de les crítiques marxistes al capitalisme, que la taxa mitja de benefici tendeix a la baixa? Era una veritat tan incòmoda que la mateixa burgesia la va negar fins i tot encara que ja l’havien descobert les seves dues fonamentals economistes, Smith i Ricardo. La veritat és revolucionària, deia amb raó Gramsci, i per això el capital necessitava negar-la. Però el devessall de veritats va trencar tots els dics de censura: la burgesia estava invertint en massa cabdals sobrants, excedentaris i improductius en la corrupta enginyeria financera d’alta rendibilitat immediata i decreixent suport material; invertia també en massa en el maó, en el ciment, en les armes i menys en indústria. La raó és que aquesta branca productiva donava poc benefici en comparació de les altres. I el benefici màxim en el menor temps possible és el déu de la civilització del capital.
Alhora, anaven coneixent-se més en detalls altres contradiccions que també forçaven a la financiarización i a la baixa del benefici pels sobrecostos i despeses improductives que generaven a la llarga. La crisi energètica, ecologista i alimentària sobrecarrega els costos totals i anima a la burgesia a refugiar-se en la “economia del ciment” i en el capital fictici. La crisi d’hegemonia política de l’imperialisme li obliga a multiplicar les seves despeses militars per a assegurar-se els recursos energètics cada dia més escassos, i la crisi de legitimitat de l’imperialisme occidental en el món minva el seu poder. Aquestes tres grans subcrisis, o crisis parcials, venien d’abans però s’aguditzen amb el temps i interactuen amb la crisi estrictament econòmica produint una sinergia demoledora. Más encara, aquestes quatre subcrisis tenen totes elles la mateixa arrel profunda: la lògica del màxim benefici, encara que s’han gestat cadascuna d’elles amb ritmes i en àrees diferents, però sempre dintre de la unicitat del capitalisme.
El context actual no és sinó la síntesi política de la dialèctica d’aquestes quatre crisis parcials que creen una crisi global superior, més greu que cap altra en la història humana. Fins a ara, les anteriors crisis estructurals o civilizacionales han provocat revolucions, contrarrevolucions i devastadores guerres mundials. Les teories marxistes de la crisi i de l’imperialisme aporten les eines teòriques necessàries per a conèixer i intervenir en les tendències que forcen el xoc mortal entre les contradiccions irreconciliables del capitalisme, aprenent que la tendència a la sobreproducció, al subconsum, a la desproporció entre el sector I i el sector II, més la pressió de la caiguda tendencial del benefici mig, fan que es vagi esquarterant el sistema des de les seves bases profundes. Allí on a més aquest esquarterament s’accelera per la debilitat sociopolítica de l’Estat burgès, allí tendeix a reproduir-se el que es defineix com baula feble de la cadena imperialista, augmentant les possibilitats de salt revolucionari.
3. Parlem sempre de tendències i de possibilitats, i és que la dialèctica, el materialisme històric, insisteixen en el paper crucial de l’acció humana, de la lluita de classes i d’emancipació nacional en les sortides que puguin tenir les crisis sistémiques. La importància clau de l’acció humana, sempre dintre dels enquadraments objectius donats, és la que explica la funció del poder de classe, de l’Estat com a centralitzador estratègic de les violències del capital contra el treball i de les decisions socioeconòmiques. El marxisme no oculta els seus objectius: acabar amb la propietat burgesa mitjançant la revolució social que instauri un poder popular i un Estat obrer, defensat pel poble en armes. Estat que ha de buscar conscientment la seu autoextinció en la mesura que s’avança al socialisme.
Doncs bé, la tercera característica del context mundial és que ha posat a l’ordre del dia el problema radical del poder. Cap de les quatre subcrisis aïllades, ni menys encara la crisi civilitzacional en si mateixa, tenen solució democràtico-socialista si la humanitat treballadora no instaura el seu poder, de la mateixa manera, però al revés, que no tenen sortida per a la burgesia si no reforça brutalment el seu criminal poder, terrorista en última instància. La lluita de poders irreconciliables va a adquirir cada vegada més rang decisori perquè cada dia es va a podrir més la civilització del capital. La democràcia-burgesa, ja molt afeblida des de l’anterior gran crisi, la qual va desembocar en la guerra mundial de 1939-1945, és desnonada per la classe dominant que gira ostensiblement a la dreta, a la tecnocràcia burocràtica, al bonapartisme, al caudillisme, al poder ocult de l’aliança financera-industrial militaritzada, amb el suport descarat i desesperat del fonamentalisme cristià.
La democràcia en abstracte existeix només en els deliris d’algun intel•lectual idiota i en les mentides propagandístiques. Sí existeix la dictadura encoberta del capital, el seu sorda coerción que esclata estrepitosament quan recorre a la violència injusta. Enfront d’això s’alça el procés que va del contrapoder popular i obrer a la democràcia-socialista i al seu Estat, passant pel doble poder i el poder popular. El context actual actualitza la qüestió del poder, de saber quina classe social és propietària de les forces productives, la burgesia o el proletariat, perquè la irracionalitat capitalista està duent a la humanitat a la vora del desastre. La democràcia-socialista, el poder popular i obrer són l’única força conscient que pot detenir aquesta marxa desquiciada que mitjançant una escabechina sagnant reactivi una nova fase capitalista, fins a la seva següent i inevitable gran crisi. En aquest context ens trobem lluitant a mort pel comunisme com única alternativa al caos.
Iñaki Gil de San Vicente
Eeuskal Herria 20 de gener de 2012