“Estar preparat és important, saber esperar ho és encara més, però aprofitar el moment just és la clau de la vida”. Aquesta cita del dramaturg austríac Arthur Schnitzler em fa pensar que des del 2009 som en un nou cicle polític i que el context (social, econòmic i nacional) ens demana a crits una resposta. La lluita institucional en l’àmbit municipal ha servit per catapultar les propostes i la capacitat d’incidència de l’Esquerra Independentista (EI) a través de la CUP; però la magnitud dels reptes que tenim plantejats ens obliguen a revisar els nostres instruments organitzatius i a definir bé els objectius tàctics.
Tenim un centenar d’electes, però si som honestos, convindreu amb mi que al pas que anem trigarem trenta anys a “estar preparats”. Si el món girés entorn del nostre melic no hi hauria cap problema, perquè amb el temps i una canya construiríem un estat català socialista net i polidet. Però la realitat és tossuda i, sobretot, dialèctica. Si l’EI no mou fitxa, seran altres sectors socials i polítics, amb altres objectius estratègics els qui prendran la batuta i potser acabarà sonant una música que no ens agradarà.
Per anar a unes eleccions cal estar preparats, cal garantir uns mínims i fins i tot jo estaria disposat a esperar fins a la fi dels temps, però el que em sembla inconcebible és que l’EI sigui un regne de taifes. Com pot ser que a aquestes alçades de la pel•lícula la CUP no tingui presència significativa a les Terres de l’Ebre, al País Valencià o a les Illes? I és que al capdavall, per molt cru que pugui semblar, o ens creiem el projecte la CUP o no ens el creiem.
Acabo. L’assemblea nacional de la CUP de 2012 pot ser un bona oportunitat per avançar en uns moments que són decisius. En aquest sentit penso que no hem de tenir por, cal ser valentes i lluitar per definir una línia política tàctica vàlida pel conjunt dels Països Catalans.
Tenim un centenar d’electes, però si som honestos, convindreu amb mi que al pas que anem trigarem trenta anys a “estar preparats”. Si el món girés entorn del nostre melic no hi hauria cap problema, perquè amb el temps i una canya construiríem un estat català socialista net i polidet. Però la realitat és tossuda i, sobretot, dialèctica. Si l’EI no mou fitxa, seran altres sectors socials i polítics, amb altres objectius estratègics els qui prendran la batuta i potser acabarà sonant una música que no ens agradarà.
Per anar a unes eleccions cal estar preparats, cal garantir uns mínims i fins i tot jo estaria disposat a esperar fins a la fi dels temps, però el que em sembla inconcebible és que l’EI sigui un regne de taifes. Com pot ser que a aquestes alçades de la pel•lícula la CUP no tingui presència significativa a les Terres de l’Ebre, al País Valencià o a les Illes? I és que al capdavall, per molt cru que pugui semblar, o ens creiem el projecte la CUP o no ens el creiem.
Acabo. L’assemblea nacional de la CUP de 2012 pot ser un bona oportunitat per avançar en uns moments que són decisius. En aquest sentit penso que no hem de tenir por, cal ser valentes i lluitar per definir una línia política tàctica vàlida pel conjunt dels Països Catalans.