Els rics són molt pocs en qualsevol país, però tenen un enorme poder. I un indicador d'aquest poder és el que està passant amb el deute públic tant a EEUU com en la Unió Europea, incloent l'Estat espanyol. La seva influència sobre l'Estat de tals països implica que els seus impostos han anat descendint durant els últims 30 anys (a Espanya durant els últims 15) d'una manera molt notable, fent-se cada vegada més rics. Aquesta gran reducció d'ingressos als estats ha significat que aquests han hagut d'endeutar-se, demanant préstecs als bancs on els rics dipositen i inverteixen els seus diners. O sigui que els rics, en lloc de pagar a l'Estat (en impostos), li presten els diners que han estalviat a l'evitar pagar impostos a l'Estat, el qual els ha de pagar uns interessos. El sistema és perfecte per als rics (i per als bancs on els rics dipositen els seus diners), transferint així una gran quantitat de fons del sector públic als rics i als seus bancs. Vegem les dades, començant pels EUA. Segons Robert Reich, que va ser ministre de Treball i Assumptes Socials del Govern de Clinton, el tipus màxim de gravamen dels rics (el 1% de la població amb major renda) dels EUA era, des de la fi de la Segona Guerra Mundial, fins a 1980, gairebé un 70%. O sigui, per cada dòlar que ingressava la gent més rica, havia de pagar 70 centaus a l'Estat en impostos. En aquells temps fins i tot presidents republicans com Dwight Eisenhower creien que no era bo per a la societat que hi hagués desigualtats extremes. Aquesta creença responia per força que tenien les esquerres que configuraven la cultura política dominant durant el període 1950-1980. No cal dir que els rics intentaven escapolir-se de pagar aquest 70%. Per aquest motiu, a força de deduccions i altres mesures, aquest 70% baixava al 50%. Per altra banda, l'impost sobre el rendiment del capital era del 35%.
Tot això va canviar amb el president Reagan, que va iniciar la revolució reaccionària neoliberal. Aquest president va baixar els impostos dels rics d'una manera molt notable (encara que va pujar els impostos de tots els altres; en realitat va ser el president que més va pujar els impostos en temps de pau als EUA). Es va iniciar així tot un seguit de polítiques que han dut a una situació en la qual els rics paguen ara només un 36% a l'Estat. Del 50% al 36% durant el període 1980-2011. I els impostos sobre el rendiment del capital van baixar del 35% al 15%. Aquests avantatges fiscals van arribar tal nivell que, en 2010, 18.000 famílies riques no van pagar cap impost. En realitat, les 400 famílies més riques dels EUA han pagat únicament el 18% dels seus ingressos en impostos a l'Estat federal. Com a conseqüència d'aquestes polítiques, l'1% de renda superior que en els anys setanta ingressava el 9% de tota la renda nacional, en 2010, va ingressar ni més ni menys que un 20% de la renda nacional.
Tal concentració de les rendes crea un enorme problema econòmic: la falta de demanda que estimuli l'economia i creï ocupació. Els rics tenen tants diners que, quan aconsegueixen més diners, en lloc d'augmentar el seu consum, ho inverteixen, a fi d'acumular més i més diners, creant un problema greu. En moments de recessió, es necessita que la gent consumeixi perquè creixi la demanda. Però si el 20% de la renda nacional la té el 1% de la població que (en termes proporcionals) consumeix menys, es crea un gran buit en la demanda.
I això és el que està passant als EUA, a la UE i també a l'Estat espanyol. És més, com qque no hi ha gaire demanda en l'anomenada economia productiva, on es produïxen béns i serveis (resultat del descens de les rendes del treball com percentatge de la renda nacional) els rics no inverteixen en activitats i àrees productives sinó en activitats més rendibles, que són les especulatives, creant les bombolles que ens conduïxen als desastres que coneixem. La bombolla immobiliària n'és un exemple. Però, ara que la bombolla ha explotat, els rics, a través dels bancs, compren deute públic, és a dir, bons de l'Estat. I, a través de les agències avaluadores dels bons, com Moody’s, Standard & Poors i altres (que són instruments de la banca), creen una percepció d'alt risc, a fi que els estats hàgin de pagar-los elevats interessos.
Els bancs espanyols posseïxen el 52% del deute espanyol. Reben préstecs de diners del Banc Central Europeu a interessos molt baixos (1%), i amb aquests diners compren bons públics de l'Estat espanyol que els donen una rendibilitat d'un 6%. És difícil dissenyar un sistema que sigui més favorable per als rics i per als seus bancs. I mentre es fan superrics, demanen a la ciutadania que s'estrenyi el cinturó sota l'excusa que “no hi ha alternativa”. I els principals mitjans li diuen a la població que la “pressió dels mercats financers” (la frase més utilitzada en la cultura dominant del país) obliga a l'Estat espanyol a seguir polítiques públiques enormement impopulars, presentant-les com necessàries i inevitables. Però aquesta pressió, en el cas de l'Estat espanyol, deriva primordialment dels bancs i dels rics espanyols, que van causar la crisi (les seves especulacions en el mercat immobiliaris), i ara s'estan beneficiant d'aitals polítiques, exigint diners a l'Estat (amb interessos elevats dels bons) per a prestar-los els seus diners, els mateixos diners que van aconseguir pagant menys imposats.
És obvi que hi ha alternatives. D'aquesta anàlisi es dedueïx que la millor manera d'evitar l'endeutament de l'Estat no és baixant la despesa pública (molt baix en el cas estatal), sinó pujant els impostos dels rics i superrics als nivells del període anterior (i en el cas de l'Estat espanyol a nivells homologables als països nòrdics). Un treballador de la manufactura paga ja el 78% del que paga el seu homòleg a Suècia. Un ric (el 1% de renda superior) paga en impostos un 20% del que paga el seu homòleg a Suècia. I així ens va.