Alberto Garzón Espinosa*
"... la teoria econòmica neoclàssica perdrà la seva hegemonia més aviat que tard. El món ideal que intenta representar en la teoria no existeix, i el que realment existeix està en crisi precisament per l'aplicació de les mesures que es proposaven des d'aquesta mateixa teoria. Els governs i institucions internacionals continuen aplicant mesures basades en una teoria que no està donant resposta en absolut als problemes reals de l'economia mundial. I això ha de passar factura."
El futur de la teoria econòmica dominant
L'any 2008, i especialment després de la fallida del banc d'inversió Lehman Brothers, hi havia una certa sensació de que les coses canviarien en el nostre món. S'esperava que, d'una banda, els governants acabessin amb els seus programes neoliberals i que, per altra banda, la teoria econòmica neoclàssica passés a un lloc secundari en els plans d'estudi d'economia com a conseqüència d'haver justificat les mesures responsables en última instància de la crisi financera. No obstant això, no va passar res d'això.
En realitat la primera part de la predicció semblava més fàcil que es complís que la segona. És sabut que els governs canvien ràpidament de jaqueta si el rumb que pren l'economia és especialment destructiu, i més encara si aquest rumb amenaça amb destruir-los a ells en primer lloc. De fet en els moments més crítics els governs es van tornar altament intervencionistes i van sortir de l'esquema ortodox amb importants desemborsaments de diners públics. No obstant això, un cop passat el temor inicial les aigües van tornar a la seva llera i els programes neoliberals van recuperar la seva política.
La segona part de la predicció era pràcticament impossible que es complís. El domini de la teoria neoclàssica no es deriva de la seva millor fonamentació teòrica o del seu realisme i bons resultats pràctics –doncs de fet en aquest cas quedaria relegada a espais marginals. Més concretament i com recorda Andrew Mold “per explicar el domini d'una idea econòmica concreta, hem de saber més sobre com es formen i es disseminen les idees entre els professionals de l'economia i com aquestes idees estan vinculades amb les estructures polítiques de poder” (Mold, 2004). En definitiva, els programes polítics justificats per la teoria econòmica dominant han de perdre abans el poder pràctic perquè aquesta mateixa teoria econòmica perdi la seva condició de domini en l'àmbit teòric. I a més no parlem d'un procés immediat, doncs no és pas en va que sota el recer d'una determinada teoria econòmica es crien i s'eduquen centenars de milers d'economistes que difícilment renunciaran tan fàcilment a les seves pròpies creences –les quals a més els han permès arribar a els seus llocs de treball.
No obstant això, estic convençut que la teoria econòmica neoclàssica perdrà la seva hegemonia més aviat que tard. El món ideal que intenta representar en la teoria no existeix, i el que realment existeix està en crisi precisament per l'aplicació de les mesures que es proposaven des d'aquesta mateixa teoria. Els governs i institucions internacionals continuen aplicant mesures basades en una teoria que no està donant resposta en absolut als problemes reals de l'economia mundial. I això ha de passar factura.
No és aquesta una història nova. El crack del 29 que va donar lloc a la Gran Depressió dels anys trenta va ser també el punt final de desenes d'anys de sistemàtica aplicació de teories econòmiques liberals. Les conseqüències d'aquella gran catàstrofe econòmica només van ser superades parcialment quan es van aplicar les mesures intervencionistes del govern nord-americà del demòcrata Roosevelt. El New Deal, que era el paquet amb aquestes mesures, es va aprovar en 1933, i J. M. Keynes va escriure la seva “Teoria General”, que es convertiria en l'obra de referència des de llavors, el 1936. En l'actualitat sol considerar-se que la recuperació econòmica nord-americana dels anys trenta va provenir de la posada en marxa de mesures basades en l'obra de Keynes, però en realitat va ser al revés. Keynes tractava d'entendre la Gran Depressió i a partir de les seves intuïcions i escrits anteriors, així com d'altres tants autors, va intentar elaborar una obra que sistematizés el seu pensament econòmic. Després de la segona guerra mundial, que va ser realment el que va permetre al capitalisme sortir de la seva crisi, tots els governs del món capitalista van engegar, en major o menor mesura, programes inspirats en la teoria keynesiana.
A les aules de les facultats d'economia el keynesianisme va arribar i va arrasar. Fins i tot el marxisme tenia un lloc important en els plans d'estudi. No obstant això, en un sentit estricte la teoria econòmica dominant era una barreja entre les aportacions keynesianes i el cos de la teoria econòmica neoclàssica, donant lloc a l'anomenada Síntesi Neoclàssica. Encara així, va ser un temps en el qual economistes ultraliberale com F. Hayek es van considerar a si mateixos com econonomisteas heterodoxos que combatien el pensament únic imperant –segons ell, el keynesianisme- en les facultats (1).
En l'actualitat sabem que les aules segueixen plenes de professors que consideren que el pensament econòmic neoclàssic és vàlid, i que en major o menor mesura interpreten la crisi com un esdeveniment passatger que pot resoldre's amb l'aplicació de les mateixes mesures de sempre. Perquè aquesta ha estat la resposta típica liberal durant tota la història. Quan el crack de 1929 va assolar l'economia nord-americana els liberals promovien reformes amb més del mateix. Quan aquestes mateixes polítiques, actualitzades, van assolar les economies llatinoamericanes en la dècada dels vuitanta i noranta la resposta dels economistes convencionals va ser també la mateixa. Segons ells, el problema era que feia falta aplicar el seu programa amb més vigor i més profunditat del que s'estava fent. En la transició de Rússia el mateix. I avui… també.
La qüestió frega l'absurd, però al poder no li importa la lògica. En l'època que més liberalisme i desregulació hi ha hagut en l'economia mundial, després dels anys vint –encara que llavors hi havia menys globalització- s'ha produït una crisi d'extraordinària envergadura. I en interpretar-ho els economistes liberals suggereixen que el problema ha estat la falta d'una aplicació més profunda encara.
Tot això durà al desastre, altra vegada. I si no estem encara instal·lats en aquest escenari –cosa que no treu gravetat a la dramàtica situació social que viuen milions de persones a dia d'avui- és precisament perquè l'Estat manté poderosos mecanismes de protecció social heretats de l'època de postguerra. Però aquesta situació no és indefinida, i l'aplicació continuada de polítiques liberals conduirà inevitablement a una extensió i agudizació de les conseqüències econòmiques i socials de la crisi actual. Si tot segueix així romandrem immersos en la crisi encara molt més temps, i serà tant així fins que els governs vegin per fi al llop i decideixin canviar el rumb de les seves polítiques. Però que això passi o no entra de ple en l'àmbit de la política i les relacions de força entre les elits econòmiques i els moviments socials i partits altersistema.
Notes
1) Hayek va arribar a dirigir-se als estudiants en aquests termes: “el que vostès consideraven opinions especialment avançades són només les opinions dominants en la seva pròpia generació, i que es requereix una fortalesa i una independència mental molt majors per a adoptar una postura crítica sobre el que se'ns ha ensenyat que per a acceptar-ho simplement, a fi de ser progressistes”. Va ser un discurs pronunciat a la Unió d'Estudiants de la London School of Economics, 23 febrer 1944.
Bibliografia:
Mold (2004): “Introducción”, a Chang, H-J. (2004): Retirar la escalera. Editorial Catarata, Madrid.
* Alberto Garzón Espinosa és economista. Article publicat al seu blog Pijus Economicus, traduït al català per La Fàbrica .