Dintre dels objectius del nou currículum d'educació primària i secundària recentment aprovat pel sociològicament minoritari Govern Basco Espanyol actual, s'estableix l'obligació dels centres educatius de «donar cabuda en les seves aules al testimoniatge de les víctimes d'ETA». I això, diuen, amb l'objectiu de «recollir el respecte als drets humans i l'empatia cap a les víctimes».
Bé. Doncs ja que parlem de drets humans i d'empatia cap a les víctimes, vegem en síntesis les conseqüències que, en opinió d'Amnistia Internacional, ha provocat la recessió econòmica, que ha portat als líders a invertir en els drets «amb tanta determinació com ho fan en l'economia».
L'atur és enorme i el creixement de la pobresa relativa i de la pobresa absoluta segueix una marxa imparable. L'accelerat aprofundiment de la desigualtat social duu camí d'empitjorar. Accedir a un habitatge digne i a un medi ambient adequat és ja una utopia per a multitud de treballadors i de joves; de fet, són ja moltes les parelles que es veuen obligades a compartir pis, «amb dret a cuina», com en els anys 50 i 60 del franquisme. Es multipliquen els treballs precaris i els sous de misèria que fan indigne, envileixen, estressen i marginen a un percentatge important de la població treballadora,mentre que el seu índex de nivell de vida o de desenvolupament humà es deteriora per moments. Malgrat que els informes demostren clarament que, durant l'última dècada, ha augmentat la productivitat i, per tant, la taxa efectiva de plusvàlua, l'explotació dels treballadors segueix a l'alça i els seus sous a la baixa, eixamplant així els marges de benefici de les companyies.
Tal com desenvolupa Samir Amin a «The Battlefields chosen by Contemporary Imperialism», ecologia i capitalisme són antagònics en la seva pròpia essència, però els oligopolis s'han apoderat del discurs «ecologista» per a justificar l'obertura de nous mercats en la seva destructiva expansió cap al precipici: la depredació i la violació dels drets de la Mare Terra prossegueixen imparables cap al col·lapse ecològic total.
En plena recessió, la intensificació de l'enriquiment de forma obscena i criminal d'uns pocs, per la via SICAV, hedge funds, paradissos fiscals i altres immorals instruments de robatori i expoli, deixa en evidència a aquesta classe política que, després de la crisi financera de 2008, va prometre «posar fi al capitalisme de casino» i exigir transparència i regulació dels fons d'especulació, per a, a continuació, injectar (malbaratar) diners públics a la banca i deixar via lliure als mercats financers perquè especulin fins i tot contra els propis estats, com li ha passat a Grècia i pot ser que li passi a l'Estat espanyol.
I és que el govern «neoliberal-socialista» espanyol, igual que el grec i d'altres, no sembla tenir problemes alhora de beneficiar les rendes altes i estimular l'especulació i l'evasió fiscal de les grans fortunes, mentre, amb la demagògica i populista cantarella de «cal estrènyer-se el cinturó i posar cadascú de la nostra part», perquè «entre tots podem" augmenta les càrregues impositives sobre les classes més desprotegides i redueix dràsticament totes les prestacions i les xarxes de seguretat social, tan necessàries en temps de crisi. Cada vegada que es despulla a la «democràcia» representativa d'algunes de les seves enganyoses vestidures, queda més que evident el seu intrínsec caràcter corrupte, immoral i oligàrquic, i la seva connivència amb la dictadura empresarial i financera. La seva hipocresia arriba a cotes extremes quan s'omplen la boca parlant de la tolerància i la cultura de la pau, mentre s'enorgulleixen del «beneficiós» negoci de la guerra i de la repressió i, en el cas de l'Estat espanyol, que té 70.000 presos i recorre permanentment a l'enduriment de la legislació penal per a regular la conflictivitat social i, per descomptat, la política, i confondre interessadament seguretat amb justícia.
Aquesta realitat objectiva va portar la directora d'Amnistia Internacional a declarar l'any 2008 que «hem passat de trepitjar els drets humans en nom de la seguretat a fer-ho en nom de la recuperació econòmica». Si bé és obvi que, a Euskal Herria i a molts altres països, quan es tracta de la violació de drets, l'economia no ha substituït la seguretat, sinó que l'ha «complementada», n'hi ha prou amb passejar-se per l'articulat de la Declaració Universal de Drets Humans i fins i tot pel de la pròpia Constitució espanyola de 1978 per a comprendre que, en l'actualitat, els drets directament relacionats amb els temes socioeconòmics són paper mullat.
El dret al treball, a un habitatge digne, a un sou decent, a un repartiment equitatiu de la renda, a un medi ambient adequat, a la no discriminació... són pura retòrica. Són moltes les víctimes del sistema, i aquells que les generen i/o permeten i canalitzen són precisament l'Estat i les seves institucions, que, com instruments de classe que són, protegeixen i impulsen la violació sistemàtica d'aquests drets que tan ardentment diuen defensar. Resulta pedagògicament deshonest mutilar i desfigurar la filosofia subjacent a la Declaració Universal dels Drets Humans, i, per seguir les ordres del PP i complir amb els interessos d'Estat, decretar que, a la pràctica, a les aules basques el concepte de víctima es restringeix única i exclusivament a les anomenades víctimes d'ETA. Les víctimes de l'atur, del masclisme, dels bancs, de l'explotació, de la repressió... passen, si és que existeixen, a una segona categoria.
Malgrat la insistència mediàtica i política, les principals preocupacions de la població no són ni el «terrorisme», ni Chávez, ni els dissidents cubans, sinó l'atur (82%), els problemes econòmics (48%) i la classe política (18%). Una formació humana integral, crítica i alliberadora, que pretengui educar, no submisses màquines competitives per al mercat, sinó ciutadans integrats i amb criteri, ha d'oferir per força a l'alumnat eines adequades perquè pugui desenvolupar en tota la seva potencialitat aquesta competència «social i ciutadana», considerada bàsica en el currículum i potenciada des del propi Parlament Europeu. Si aquesta competència implica, entre d'altres, «la pràctica del diàleg i de la negociació per a arribar a acords com forma de resoldre els conflictes», «comprendre la realitat social en què es viu« i «exercir de forma activa i responsable els drets i deures ciutadans», per a això és necessari «reflexionar críticament sobre els conceptes de democràcia, llibertat, igualtat, solidaritat...», sembla contradictori imposar un sol sentit en el debat, polititzar-lo, fer-lo partidista, i impossibilitar l'anàlisi de vivències i interessos de l'alumnat, la reflexió honesta sobre la violència i les gens ètiques agressions permanents als drets humans causades pel sistema capitalista, la responsabilitat d'aquest en la militarització i enverinament del planeta i en la multiplicació de víctimes de totes les categories.
Desocupats joves i de llarga durada, ancians i mares sense recursos, dones maltractades, gents sense possibilitats d'inclusió social, torturats, hipotecats en fallida i que es troben al carrer, afectats per malalties professionals o accidents laborals, perseguits pel franquisme... és ampli el ventall de protagonistes que podrien testimoniar en les aules, i enriquir i diversificar, des d'una realitat plural, pròxima i coneguda de (i, en molts casos, patida per) els alumnes, aquesta aposta pel respecte als drets humans, pel diàleg i la negociació, i per l'empatia cap a les víctimes que el nou currículum planteja com un dels seus objectius bàsics.
El problema és saber si la coalició PP-PSOE que governa a Gasteiz desitja formar ciutadans responsables i dotats de les «competències» necessàries per a anar desenvolupant un projecte de vida i de lluita individual i col·lectivament emancipador, o, per contra, ha optat per educar xaiets insolidaris i productius, consumidors/espectadors, políticament analfabets i sotmesos (reaccionaris), víctimes del sistema, però prou alienats com per a no reconèixer-se com a tals, legitimar l'ordre social existent, i viure en la mentidera i plàcida acceptació que no hi ha alternativa ni a l'economia de mercat ni a la i corrupta «democràcia» bipartidistaque avui viu totalment divorciada de la solidaritat i el progrés social, entès aquest, és clar, des d'una perspectiva socialista.
Fa por pensar que es puguin aprofitar les aules per a fermar entre les noves generacions el que Ignasi Rivera i l'equip de l'Observatori del Sistema Penal i els Drets Humans de la Universitat de Barcelona anomenen «el populisme punitiu» que «s'empra -i no només pels partits polítics de la dreta ideològica- amb fins estrictament electoralistes i de consolidació de consensos que només busquen la perpetuació del poder», i que, sobre la base de clixés com «la inseguretat ciutadana», «l'amenaça terrorista» o «els perills de la immigració», aposta per la gestió punitiva de la pobresa, la total flexibilització del mercat econòmic i la criminalització cada cop més gran de la dissidència.
Alizia Stürtze és una historiadora basca. Article Publicat al diari GARA el dia 11 d'abril de 2010. Traduït al català pel blog feminista La Paella pel Mànec.