Mentre fa unes setmanes ningú es creia la data del 15 de juliol per aprovar el nou sistema de finançament, al final ha resultat que aquesta ha estat de les poques promeses que Zapatero ha estat capaç de complir en aquest tema. Les sorpreses, però, es queden aquí. Perquè, malauradament, quan entrem a valorar xifres i models, allò que ens han servit no millora gens allò que podíem imaginar que podia donar de si el model autonomista espanyol. I això no és massa. 
Segurament és cert que aquest és el millor sistema de finançament des que la major part dels Països Catalans formen part de l’Estat espanyol (i no el millor de la història, com alguns ens volen fer creure, perquè abans del 1714 ja hi havia planeta), però el problema és que ja no ens alimenten molles, per molt grans que aquestes siguin. I és que aquest model de finançament, altra vegada, repeteix la fórmula del café para todos, trenca la bilateralitat que alguns exigien i perpetua l’espoli fiscal del nostre país.
Segurament és cert que aquest és el millor sistema de finançament des que la major part dels Països Catalans formen part de l’Estat espanyol (i no el millor de la història, com alguns ens volen fer creure, perquè abans del 1714 ja hi havia planeta), però el problema és que ja no ens alimenten molles, per molt grans que aquestes siguin. I és que aquest model de finançament, altra vegada, repeteix la fórmula del café para todos, trenca la bilateralitat que alguns exigien i perpetua l’espoli fiscal del nostre país.
En definitiva, per molt que es maquilli, si bé aquest acord augmenta els recursos econòmics per al nostre país, també manté la clau per al govern espanyol a l’hora de decidir el repartiment de les finances i no s’acosta ni de lluny a la proposta de concert econòmic que des de la Intersindical-CSC portem reclamant des de fa anys.Però, com he començat escrivint, la via estatutària ja no dóna per més i això ha quedat més clar que mai en aquestes negociacions.
Unes autonomies àvides de recursos en temps de crisi han acceptat aquest model, per poder anar tirant, però els Països Catalans no podem conformar-nos amb això, perquè encara ara som incapaços de fer front als nostres reptes socials, econòmics, laborals i industrials, tal com demostra el fet que ni les xifres més optimistes tapen el dèficit que la Generalitat de Catalunya ha agreujat aquest any.
Però ja no podem seguir com fins ara, perquè durant els darrers mesos ha quedat clar què en podem esperar amb la simple negociació dins el règim constitucional actual. Si volem acabar amb l’espoli fiscal, doncs, l’únic camí que ens queda és el concert econòmic i l’exercici ple del dret de decidir!