per Giovanni Giacopuzzi
"Herri Batasuna va posar les bases, en definitiva, d'una modalitat política. Tant és així que des dels estaments de poder espanyols qualsevol mobilització obrera o popular espontània o contundent era titllada com «batasunitzada»."
Cap a 1991 la televisió italiana va emetre una entrevista amb un portaveu d'ETA. L'enrenou al Regne d'Espanya va ser extraordinari. Alguns mitjans van arribar a demanar l'expulsió de l'enviat de la RAI al Regne. Com a reparació algú, a la direcció de la televisió italiana se li va ocórrer la idea d'entrevistar al llavors secretari d'estat per a la Seguretat, Rafael Vera. El periodista li va preguntar a què es devia tant soroll per una entrevista. Vera va preguntar, al seu torn, sobre la reacció que tindria el Govern italià si la televisió espanyola entrevistés a un cap de la màfia. El periodista li va respondre que cap Govern italià s'havia assegut públicament en una taula a dialogar, en un país estranger, amb representants de la màfia com ho havia fet el Govern espanyol a Alger amb representants d'ETA.
El periodista italià va evidenciar el que tot el món sap i que molt pocs admeten: que el conflicte polític entre la idea d'Espanya i d'Euskal Herria és això, un conflicte polític, i que totes les seves expressions, violència d'ETA o de l'Estat, mesures legislatives i judicials, marcs constitucionals i autonòmics amb la seva contradiccions internes a l'ara de posar-se en pràctica, són elements d'una qüestió política. Aquesta constatació és solament això, una constatació, i no un «judici» sobre la justesa o no d'aquests aspectes. Per tant el que suggereix és el camí per a la seva solució.
La sentència del Tribunal Europeu dels Drets Humans d'Estrasburg (TEDH) ho confirma per ser una mera recopilació del que ja s'ha vist en els pronunciaments judicials espanyols, en els quals s'evidencia la naturalesa política del jutjat. Per això, per a què serveixen les desenes de pàgines de la sentència quan no han afegit res a la variada jurisprudència europea i internacional sobre el tema? Aquestes pàgines del TEDH reproduïxen el que han dit Govern i tribunals espanyols en aquestes últimes dècades. Si aquests tribunals haguessin escrit «el Govern espanyol té raó i punt» ens haurien estalviat la lectura de desenes de milers de pàgines d'actuacions i sentències.
El primer enunciat de totes aquestes resolucions ja el va marcar el jutge Baltasar Garzón en l'acte 35/2002: «La violència d'ETA és únicament l'última ràtio, fins al punt que encara que ETA no existís o desaparegués la kale borroka, o aquesta no s'hagués produït mai, Batasuna, pels mètodes que utilitza, constituïx des del punt jurídic-penal una associació il·lícita». El segon és l'afirmació continguda en la sentència de TEDH on es diu, referint-se a Batasuna, que «proposa un projecte polític que no respecta les regles de la democràcia» o que busca «la destrucció dels drets o llibertats que aquesta reconeix». Tenint en compte que els enunciats provenen del jutge ideòleg que va obrir el camí per a la criminalització de l'esquerra abertzale i del Tribunal europeu que hauria de vetllar pels drets i llibertats civils a Europa, tenim la confirmació de com la realitat dels fets s'ha desvirtuat fins al punt que la mentida s'ha convertit en fonament jurídic.
Un partit polític es defineix, entre altres coses, per l'actuació pràctica diària, per la seva proposta i actuacions i per la seva visió del món. Herri Batasuna, així definiré al subjecte criminalitzat, des del seu naixement ha actuat en el marc de les «lluites de masses», és a dir, l'acció directa de la societat civil i en el marc de «la lluita institucional», o sigui, en la institucions vigents. Les temptatives de contestació pràctica de l'ordenament institucional espanyol i autonomista, que Herri Batasuna no reconeix com legítim, es van plasmar en un intent d'institució paral·lela, l'Euskal Herriko Batzarre Nagusia, que hauria hagut d'atreure a representants institucionals i dels moviments de masses com òrgan de contrapoder popular. Aquesta temptativa se'n va anar en orris, però albirava la idea d'una democràcia més participativa.
a dir, una forma de fer en la qual el ciutadà fos protagonista de la vida política i no mer espectador. En política municipal, Herri Batasuna, sent el municipi l'única institució a la qual atorgava representació ciutadana legitima, va actuar amb un programa polític, i on tenia ajuntaments va intentar posar en pràctica la participació directa. També sobre la qüestió de gènere, els drets de la dones i dels homosexuals, en èpoques on la cultura masclista i patriarcal dominava la polítiques dels partits institucionals. En qüestions ecològiques, com les batalles contra la central de Lemoiz i l'autovia Irurtzun-Andoain, per citar els casos mes coneguts. La potenciació dels serveis públics, les propostes de gestió transparent i participativa en els plans urbanístics i d'ordenament del territori. L'acollida per als immigrants, cas d'Ondarroa, intentat proposar el concepte de «condivisió» en lloc de «integració»...
La llista seria llarguíssima. Va mobilitzar una espècie de protecció civil amb brigades de voluntaris, com en les riuades que en 1983 que van arrasar Bilbao. Es va solidaritzar amb moviments d'alliberament en cada racó del món i amb lluites obreres i populars a Espanya. Va posar les bases, en definitiva, d'una modalitat política. Tant és així que des dels estaments de poder espanyols qualsevol mobilització obrera o popular espontània o contundent era titllada com «batasunitzada».
Herri Batasuna va contribuir a definir el projecte d'Udalbitza, un organisme que albirava una assemblea constituent de la «nació basca», recollint i desenvolupant un tradició política basca (en realitat no solament basca) i que en la seva carta de principis enunciava el que és la filosofia d'aquest moviment polític: expressions directes de la voluntat popular (municipis) com entramat primordial de l'estructura institucional basca, drets universals per a tots i totes, sense distincions. Així s'afirma en la Carta dels Drets d'Udalbiltza: «Euskal Herria, terra de passada per la seva situació geogràfica, ha sabut incorporar al seu patrimoni les aportacions d'aquells pobles han passat pel seu territori. Euskal Herria ha estat i és un poble que es configura obert al món. Euskal Herria pertany a les dones i homes que viuen en ella, sense distinció de raça, color, sexe, llengua, religió, opinió política o d'altra índole».
Això és el que des de la seva existència HB havia practicat o intentat practicar. La idea que amb el pas del temps s'ha desenvolupat és també la constatació de la pluralitat política de la societat basca, així que un projecte de «condivisió» es basa a acceptar aquesta realitat i permetre que totes les opcions en peus d'igualtat puguin proposar i aconseguir els seus plantejaments polítics si la majoria de la població així ho confirma. Ser militant o dirigent de Herri Batasuna no ha estat ni un negoci, ni una forma d'assegurar-se el futur. Més aviat el contrari. L'austeritat i la idea de la política com un compromís amb els ciutadans i ciutadanes no han estat paper mullat.
Així que quan el TEDH afirma que l'objectiu de Batasuna és destruir «les regles de la democràcia i les llibertats i drets que en ella es reconeixen» té l'obligació, sent un tribunal, de definir amb precisió què entén per democràcia. L'orgànica? Aquella que exporta bombes i destrucció a L'Iraq o Afganistan? La democràcia de mercat de les multinacionals o del sistema financer, que garanteix a les elits el guany però, molt democràticament, imposa la socialització de les pèrdues? La democràcia informativa basada en el negoci? La democràcia de la privatització de la vida per a garantir la jerarquies? La democràcia de la violència democràtica que en el món ha provocat milions de víctimes de manera directa i indirecta, en comparació de les milers dels grups «terroristes», i que per tant dóna per assegut que la vida humana té un valor diferent segons si és funcional o no al sistema dominant?
En una època en la qual l'explotació i el guany costi el que costi són el model de democràcia que es vol imposar al món, on la seguretat d'aquest sistema fa que països com Itàlia promulguin lleis sobre seguretat com la 733, que condemna com delinqüents als immigrants que són tals per la imposició d'aquesta democràcia mercantilista a nivell mundial, que té governs amb forces polítiques que propugnen cultura polítiques de superioritat racial (la Lliga Nord és un vergonyós i trist exemple)... en aquesta època l'existència d'una força política com Batasuna és una petita aportació però de gran «valor afegit» per a delinear una democràcia de justícia i dignitat humana.
Criminalitzar aquestes idees amb l'excusa de la no condemna de la «violència» és un gran sarcasme.
El futur és sense violència, sense cap violència, amb dignitat i possibilitat de posada en pràctica de projectes polítics i socials, amb igualtat d'oportunitats. Aquest és el gran desafiament. Això és el que ha proposat HB, l'esquerra abertzale i qui creu que encara la història no ha finalitzat. Aquest escenari no resoldria els problemes generals com per art de magia, però permetria caminar cap a una societat de ciutadans i ciutadanes que comparteixen, i no súbdits d'una jerarquia que controla l'aldea global.
*Giovanni Giacopuzzi és un periodista i escriptor italià. Entre altres obres, ha estudiat el conflicte entre l'Estat espanyol i el País Basc, publicant treballs com "Los días de Argel" (1992), amb Iñaki Egaña; "ETA, historia política de una lucha armada" (1992); "ETApm, el otro camino" (1997); i "Sin tregua" (2002), a més de nombrosos articles i assaigs en diversos mitjans. Aquest article va ser publicat al diari GARA el 25 de juliol de 2009.
*Giovanni Giacopuzzi és un periodista i escriptor italià. Entre altres obres, ha estudiat el conflicte entre l'Estat espanyol i el País Basc, publicant treballs com "Los días de Argel" (1992), amb Iñaki Egaña; "ETA, historia política de una lucha armada" (1992); "ETApm, el otro camino" (1997); i "Sin tregua" (2002), a més de nombrosos articles i assaigs en diversos mitjans. Aquest article va ser publicat al diari GARA el 25 de juliol de 2009.