per Alizia Stürtze
És l’antic debat sobre si el feminisme ha de ser o no un “feminisme de classe”,..."
L’afroamericana Angela Davis, gran activista per la igualtat racial, sexual i econòmica; i especialitzada en l’estudi dels mecanismes visibles i latents del racisme, critica en els seus llibres “Women, Race and Class” i “Women, Culture and Politics” (en referència sobretot a la societat nord-americana, bressol del feminisme occidental) el domini que sobre el moviment feminista exerceixen les privilegiades dones blanques i les conseqüències que té aquest fet: la lluita per la igualtat és deficient, hi ha un racisme latent, les preocupacions o objectius giren entorn de preocupacions que responen als seus interessos de classe i no tant als de les seves germanes negres, llatines o asiàtiques; així, les dones blanques de classe mitja poden aconseguir els seus objectius particulars sense assegurar cap progrés ostensible per a les dones del Tercer Món o les racialment oprimides.
És l’antic debat sobre si el feminisme ha de ser o no un “feminisme de classe”, que sembla haver quedat totalment aparcat des que les classes van deixar miraculosament d’existir després de la caiguda de l’URSS. En tot cas crec que un feminisme de classe, tendeix a una jerarquització i a una valoració diferent dels problemes, hauria de prioritzar (per sobre de la condemna al sistema patriarcal dominant en gran part del Tercer Món) la condemna sistemàtica de l’ajustament estructural que els ha imposat el B>anc Mundial i el fons Monetari Internacional causant-los ‘una creixent pobresa i una reducció dels serveis públics i, com a conseqüència, l’accentuació d’una tragèdia que, segons sembla, no ha captat gens ni mica l’atenció del moviment feminista occidental actual que sembla no interessar-li gens la dona en la seva funció reproductora.
Em refereixo al fet que es calcula que en el Tercer Món anualment moren unes 600.000 dones joves (unes 1.600 al dia) durant l’embaràs i el part, per cadascuna de les que mor aproximadament unes altres 30 pateixen infeccions, lesions i incapacitats per la mateixa causa; cosa que significa que almenys 12 milions de dones l’any pateixen durant l’embaràs i el part una sèrie de danys que tindran un profund efecte en les seves vides, i constituint sens dubte “la més gran i més oculta tragèdia dels nostres temps”, tragèdia que podria alleugerir-se introduint mètodes acceptables per a tots els països i per a totes les cultures”. Només que això requeriria d’un treball molt més fosc i menys lluït de certes campanyes sensacionalistes.
L’esmentat “Women, Culture and Politics” recull un article titulat “Women in Egypt” basat en la participació d’Angela Davis en diverses conferències i debats entorn del tema “Dones i Sexe” celebrats al Caire l’any 1985 i en el qual es van discutir els temes tan del gust occidental de la circumcisió femenina i del vel. Recolliré entre cometes, algunes de les opinions emeses per dones progressistes àrabs i africanes sobre “aquestes salvadores blanques, de classe mitja… que només defensen els seus interessos i no els de les dones pobres (defensen el dret a l’avortament però callen davant la pràctica de l’esterilització involuntària a dones del Tercer Món)… i que sempre estan a punt de caure en l’actitud racista de creure que només amb la seva ajuda aconseguiran les seves pobres germanes negres sortir de l’opressió.”
L’Associació de Dones Africanes per a la Investigació i el Desenvolupament, per exemple, assenyala: “Aquesta nova croada occidental (l’antiablacionista) es basa en els prejudicis morals i culturals de la sociologia judeo-cristiana occidental… en un intent d’impactar en el seu públic, han caigut en el sensacionalisme i s’han tornat insensibles a la dignitat d’aquestes dones que volen ’salvar’. No tenen consciència del racisme latent que aquestes campanyes evoquen en països on el prejudici etnocèntric està tan arrelat. I en la seva convicció que es tracta d’una ‘causa justa’, obliden que aquestes dones d’una raça i una cultura diferents són també éssers humans, i que la solidaritat només pot existir des del respecte mutu i des de l’autoafirmació.”
En opinió de la Doctora Elbaz, de l’Associació per a la Solidaritat de les Dones Àrabs, “la campanya occidental contra la circumcisió femenina crea la impressió que aquesta constitueix l’eix de l’opressió de la dona musulmana i de fet distreu l’atenció dels veritables problemes de la desigualtat de les dones que no han fet sinó augmentar des que Egipte va establir estrets vincles amb EEUU i Israel. Aquesta actitud ‘protectora’ de les dones occidentals, a més de mostrar una gran miopia està relacionada amb interioritzats mecanismes colonials i amb el seu sentiment de superioritat. Elles decideixen quins són els nostres problemes, com hem d’enfrontar-nos a ells, sense ni tan sols preocupar-se d’adquirir les eines per a conèixer les nostres preocupacions, sense conèixer la nostra cultura, el nostre grau de desenvolupament. Ens oposem a la seva manera de relacionar-se amb els nostres problemes.”
Per a la Dra. Zayat, respectada líder de causes progressistes, “és ofensiu que s’insisteixi a considerar el vel i la circumcisió femenina com les característiques més greus de l’opressió de la dona a l’Àfrica. És l’única cosa que es coneix de nosaltres. Se’ns defineix en termes d’una sexualitat que ens és aliena. Tot això reflecteix la divisió internacional del treball imposada al Tercer Món pels països capitalistes occidentals…Volem emancipar-nos, volem alliberar-nos, però des d’un punt de vista econòmic (és a dir, afegeix A.Davis, enfrontant-nos aïlladament a la desigualtat sexual no resoldrem els problemes associats amb l’estat de dependència econòmica de la dona ni la seva exclusió del poder polític).”
Segons la Dra. Sadawi, pionera feminista, “la mutilació genital està condicionada pels elements socioeconòmics. La seva abolició universal només serà possible en la mesura que es doni un procés d’integració de la dona al treball (només un 10% en té), es lluiti contra l’analfabetisme (el 70% de la població femenina és analfabeta) i millori el seu estatus social. I això només ho podem fer des de dintre, des d’una lluita que reflecteixi les interconnexions complexes entre opressió econòmica, sexual i cultural a la qual no és en absolut aliè Occident.”
Sembla clar que per a aquestes dones l’opressió sexista no és una forma aïllada d’opressió que, una vegada solucionada, porta cap a l’alliberament de la dona, sinó una de les formes que l’explotació adopta, entre les quals també cal incloure el racisme, la xenofòbia, la pobresa, la malaltia, la fam i, per descomptat, el domini cultural. L’imperialisme (encara que es disfressi d’humanitarisme) i el seu acompanyant ideològic que és l’eurocentrisme, tenen un paper de gran importància i les dones occidentals no els fem cap favor donant suport a les campanyes sensacionalistes contra el vel o la mutilació genital que serveixen per a distorsionar la condició real de les dones àrabs i africanes i, fet i fet, per a acceptar o justificar la flagrant ingerència occidental econòmica, política i cultural en el Tercer Món, creure (encara que sigui inconscientment i sense mala intenció) en la superioritat dels nostres valors i, conseqüentment, en la nostra missió civilitzadora o salvadora enfront del salvatgisme i la barbàrie.
És evident que les cites anteriors no situen en el mateix pla tàndems del tipus: imperialisme/vel-circumcisió femenina o pobresa/dret a participar en l’estimulació o en l’orgasme clitorià. Ens acusen d’oblidar que amb la nostra ètica i la nostra moralitat, amb els nostres buits eslògans d’humanitarisme, pau, civilització, democràcia, estem ocultant la “real politik” practicada per l’imperialisme occidental, que no està causant sinó frustració i misèria per les dones del Tercer Món. Es queixen que no respectem la seva cultura que, amb les seves prohibicions i les seves prescripcions, els ha servit per a relacionar-se socialment, amb la naturalesa i el conjunt del cosmos i que tot això no es pot substituir amb pressa per la ideologia occidental estrangera sense causar-ne cap desequilibri (la introducció publicitària del model de dona occidental “alliberada” els està causant, diuen, greus trastorns). Protesten per que amaguem la responsabilitat de l’Església que controla gran part dels centres de salut de molts d’aquests països i que ha prohibit els mitjans de contracepció, contribuint a hipotecar el seu futur i fins i tot a extendre la SIDA.
Es podrà argumentar que del 85 aquí han passat moltes coses i que el que es diu en aquest article i en els dos llibres de Davis en general està ja “passat”. Opino justament el contrari. El paper central que en ells s’atribueix a la penetració del neoliberalisme occidental en l’empitjorament de la situació de la dona en aquests països, expressat en termes soci-econòmics i, per tant, de gènere, no ha fet sinó augmentar, en tant que en aquests 10 últims anys, les exigències de privatització d’allò públic i de retallada de les despeses socials per part del cap occidental (allò que hom anomena “ajustament estructural”) han derivat en una major destrucció de les estructures tradicionals econòmiques i socials i conseqüentment en un empitjorament de l’estatus de la dona, que veu desaparèixer la seva funció productora dintre de l’estructura familiar clàssica.
En tot cas, espero haver explicat la raó bàsica d’un altre article meu, anterior a aquest, en el qual no pretenia altra cosa que introduir més elements de judici per el debat sobre la condició de la dona en el Tercer Món, aprendre a valorar millor el sentit sensacionalista de certes campanyes mediàtiques i comprendre que no podem participar en elles en la manera que vol el poder, és a dir, permetent que s’utilitzin per a justificar moralment qualsevol intervenció occidental.
Des del meu punt de vista, la millor ajuda que podem donar a les dones del Tercer Món és condemnar per principis i des d’una posició obertament antiimperialista, totes les “intervencions humanitàries” internacionals que no serveixen més que als interessos de les grans potències i que, a sobre “renten la cara” a la pressió del BM i del FMI. I donar suport només a aquelles organitzacions que defensin projectes reals de reconstrucció, solidaritzar-nos més amb els moviments d’alliberament, lluitar contra aquesta reconstrucció de l’autoritat “ètica” de l’imperialisme i, per descomptat, col·laborar en la solució de les necessitats més reals i urgents d’aquestes dones com la reducció de la mortalitat i dels traumes per maternitat i altres malalties de la pobresa (la malària, per exemple), bastant més prioritàries segons el meu entendre que les campanyes antiablacionistas, encara que no tan del gust del sensacionalisme mediàtic i del gran públic occidental, actualment en plena croada anti-islàmica. Tampoc ens vindria malament, de passada, temperar una mica el nostre etnocentrisme (la creença que la nostra representació del món és la més ajustada a la realitat o la més justa) i aquest superior sentit missioner amb que als homes i dones occidentals sembla ens ha marcat la civilització judeo-cristiana.