Si fa una setmana des de la Intersindical-CSC ja es denunciava la croada de certes organitzacions empresarials per tal d’aprofitar la crisi per retallar els drets laborals de les classes treballadores, els darrers dies s’hi han unit altres veus que aprofundeixen en aquesta visió neoliberal.
Algunes fonts vénen de l’àmbit internacional, com l’OCDE, que va reclamar a l’Estat espanyol una major desregulació del món laboral, com ja és un clàssic en les seves reivindicacions, però on més concretes són les exigències és al mateix Estat espanyol, on Díaz Ferran, president de la CEOE, i Salvador Alemany, president del Cercle d’Economia, s’han posicionat aquesta setmana, per tal de proposar mesures encaminades a fer pagar la crisi a les classes treballadores.
El més radical dels dos ha estat el dirigent de la CEOE, que ha presentat un paquet de mesures que fins i tot ha rebut el rebuig generalitzat de dirigents conservadors i d’altres organitzacions empresarials, a causa de la seva manca de realisme. Així, algunes de les propostes eren reduir la despesa per acomiadament dels 33 dies per any treballat als 20, permetre expedients lliures i sense regulació de l’administració, la firma de convenis individuals per part de treballador/a i empresari/àries (és a dir, a la pràctica, dilapidar els convenis col•lectius i la força de la negociació sindical) i la negociació de pujades salarials lligades a l’IPC (quan aquest és inferior al 2%, se suposa, perquè els anys que ha estat superior, s’ha negat a equiparar-lo als increments de sous).
Així, pocs són els drets laborals que Díaz Ferran mantindria, avançant cap a un model de desregulació absoluta on la precarietat i inseguretat extrema serien les característiques de les relacions laborals.Per altra banda, Salvador Alemany, en una conferència, va reclamar, entre d’altres, avançar cap al copagament d’alguns serveis públics, a causa de la despesa que es pot originar pel cost de les prestacions per desocupació. En aquest sentit, des de la Intersindical-CSC es vol deixar clar que, com en tants altres casos i com s’ha repetit tantes vegades, els diners hi són, però el problema és com es reparteixen.
Així, l’espanyol és un d’aquells estats europeus on el nombre de milionaris ha augmentat més els darrers anys, així com un dels quals on la franja rica de la població és més rica i on la franja pobra és més pobra, a causa de les seva ineficient política redistributiva. Igualment, abans de retallar les partides sobre drets socials, potser caldria plantejar-se’n d’altres com la militar.Des de la Intersindical-CSC, doncs, es vol insistir una vegada més en el fet que no són les classes treballadores les que han provocat la crisi, tot i que són les que l’estan pagant més, i, de fet, la manca de poder adquisitiu que això comporta pot allargar la crisi molt més del que seria raonable.
Així, cal afrontar-la fomentant el consum i impulsant un model econòmic basat en el benestar i els drets socials, i això tan sols es podrà aconseguir garantint els drets laborals i socials de les classes treballadores i no retallant-los encara més.