El congrés confederal de la Intersindical-CSC, celebrat aquest cap de setmana a Barcelona, és una bona ocasió per a la reflexió sobre una de les grans assignatures pendents del nacionalisme català: la conformació d'un sindicat nacional potent. Per raons diverses, i complexes, durant el període en què es va conformar l'actual sistema sindical català -entre el tardofranquisme i la Transició-, l'hegemonia al si de la classe treballadora catalana corresponia de manera molt clara a l'esquerra d'arrel estatal, i les forces d'estricta obediència catalana hi tenien una incidència relativament escassa.
Malgrat tot, els sindicats i les formacions polítiques majoritaris llavors entre els treballadors catalans -molts d'ells nascuts fora de Catalunya- van tenir un paper sens dubte positiu en la preservació d'allò que coneixem com la unitat civil del poble català, i van assumir alguns dels postulats bàsics del catalanisme. Això fou una contribució decisiva als progressos nacionals de les darreres dècades. Tanmateix, trenta anys després, la situació ha canviat molt i els fantasmes de fractura social són cada vegada més llunyans.
Alhora, el catalanisme ha anat superant etapes i avui els reptes del país exigeixen respostes cada vegada més desacomplexades, com demostra el creixement del sobiranisme. En aquest nou context, la manca de sindicats propis i sense lligams estatals és cada vegada més un dèficit a corregir. L'actuació de CCOO i UGT en la crisi de les infraestructures d'ara fa un any fou una mostra evident dels límits del sindicalisme d'obediència estatal.
És cert que afrontar aquest dèficit té una enorme dificultat. Sobretot per l'entramat institucional configurat a partir de la Transició, que va blindar un model sindical conformat per dues grans centrals sindicals en el qual resulta molt difícil per a noves opcions de treure el cap. Però, en tot cas, el principal obstacle és la manca de voluntat política clara per apostar per un sindicalisme nacional. Especialment des del punt de vista de l'independentisme, no fer aquesta aposta és un greu error estratègic.