Aquesta és la seva primera entrevista a un mitjà nacional des que va sortir de presó fa tres mesos. Transcorregut ja un any i mig des del final del procés de negociació, Arnaldo Otegi subratlla la necessitat d'articular una estratègia que superi l'actual bloqueig i possibiliti saltar el mur contra el qual s'han estavellat històricament les reivindicacions basques. I remarca que només 
l'esquerra abertzale té capacitat de moure l'escenari polític i crear un projecte il·lusionant.
l'esquerra abertzale té capacitat de moure l'escenari polític i crear un projecte il·lusionant.Otegi, interlocutor de l'esquerra abertzale amb l'Estat espanyol, aborda la necessitat que l'esquerra abertzale en particular i els independentistes bascos en general articulin una estratègia eficaç que permeti superar el mur contra el qual s'han estavellat tots els processos anteriors: la impossibilitat de donar el salt des de l'escenari actual, desgastat però vigent, a un altre de democràtic. Per això sosté que cal articular un bloc independentista a l'esquerra del PNB que modifiqui la correlació de forces en l'espai abertzale.
Hi va haver moltes especulacions quan va sortir de la presó i després vostè ha mantingut diversos mesos de silenci. Què ha fet durant aquest temps?
Sobretot parlar amb la gent i escoltar. És el que havia pensat de fer durant l'estada a la presó. Tenint en compte la situació de bloqueig existent i venint com veníem d'un procés de negociació amb l'Estat, havia pensat dedicar tres mesos a parlar amb el màxim nombre de gent possible per fer-me una radiografia de la situació, de com estava l'esquerra abertzale i altres sectors socials. Això et permet intuir quin és el carril central majoritari de la gent.
I quin és la radiografia que ha obtingut?
D'una banda, hi ha una sensació molt gran de bloqueig, amb una situació terrible en termes repressius. També he percebut indicadors de frustració i escepticisme davant una situació en la qual el moviment abertzale sembla que està encallat políticament. Però alhora he observat que molts sectors populars estan pendents de l'esquerra abertzale, perquè consideren que només ella -encara que no en solitari- té capacitat per fer moure l'escenari polític i esperen que reprenguem la iniciativa per a sumar-se a un projecte polític il·lusionant. I són sectors molt amplis del país.
Però, l'esquerra abertzale està en condicions de plantejar aquesta alternativa?
Acceptant que tots hem comès errors, hi ha una dada a destacar: ha fracassat l'operació política que l'Estat va dissenyar fa trenta anys per assimilar el poble, que volia aconseguir trossejant el país i negant-li la sobirania, i intentant aniquilar l'esquerra independentista. Els instruments que es van dissenyar per l'assimilació del poble basc, com l'Estatut i l'Amejoramiento, estan desactivats en gran mesura gràcies a la nostra lluita. I aquesta és una constatació que podem fer en termes nacionals, perquè en el conjunt d'Euskal Herria estan qüestionats els marcs vigents. Avui ningú pensa que el futur d'aquest país es construirà sobre els fonaments posats fa trenta anys. Aquesta és la victòria important de l'esquerra abertzale, que ara cal saber vehicular adequadament. Constatem que hi ha una majoria popular, una majoria sindical, una majoria política que avui podria estar configurant una alternativa als marcs dissenyats, i és responsabilitat de l'esquerra abertzale construir una estratègia eficaç que permeti passar de l'actual situació de negació i imposició a un escenari democràtic.
Quines són aquestes condicions que diu que existeixen per al canvi?
La primera i gran victòria és que hem fet fracassar els instruments dissenyats fa trenta anys per assimilar al poble basc i l'esquerra abertzale. La segona condició és que la majoria popular i social del país ha assumit que l'alternativa democràtica, pel que fa a l'Estat espanyol, passa per quatre territoris i pel dret a decidir de manera lliure i democràtica el nostre futur. I la tercera condició favorable és que existeix un context europeu que avala els que volem crear un Estat basc. Tenim l'exemple d'aquesta setmana de Groenlàndia, al que s'hi podria sumar el d'Escòcia. El que és fonamental, tot i això, no és encertar en aquest diagnòstic, que pot ser àmpliament compartit, sinó com podem ser capaços d'impulsar una estratègia per al canvi polític a Euskal Herria, com podem ser capaços d'engegar un procés que habiliti una negociació amb l'Estat que ens condueixi a un estadi democràtic on desenvolupar l'opció independentista i socialista per al nostre poble.
Parlava de crear condicions per a una negociació amb l'Estat. Creu que existeix consciència exacta de fins on es va arribar en l'últim procés; per exemple, de quina va ser la implicació internacional?
No existeix aquesta consciència, perquè hem estat extremadament discrets en les dades que hem facilitat. Els que vam poder viure en primera persona aquella experiència el que podem traslladar és que hi va haver una implicació internacional al més alt nivell, i que al centre d'Europa vam abordar un debat en termes polítics que recollia la qüestió territorial i el dret a decidir lliure i democràticament el nostre futur, i que la nostra posició va ser entesa com a raonable per bona part dels observadors internacionals. A dia d'avui considero que aquests agents tenen la mateixa predisposició que hi va haver aleshores per col·laborar en la creació d'un nou procés de negociació.
Sembla una dada important.
Ho és, perquè crec que l'esquerra independentista ha de jugar fonamentalment en tres escenaris. El primer és vertebrar una alternativa política a l'esquerra del PNB que lideri el canvi polític des de posicions independentistes. El segon és el terreny de la confrontació amb els estats, que ha de combinar una estratègia de negociació i acord per resoldre en termes democràtics el conflicte polític amb l'impuls d'una acumulació de forces independentistes i progressistes. I el tercer escenari és l'europeu. El procés va permetre situar el debat sobre el problema basc a Europa i la comunitat internacional en general, i a dia d'avui es pot dir que, a Europa, a través de la construcció democràtica de majories àmplies entorn de la independència, és possible accedir a la creació d'un Estat.
A més de la implicació internacional, es pot salvar alguna altra cosa de l'últim procés per utilitzar-ho en el futur?
Tant a Loiola com en l'última etapa del procés es va avançar en termes polítics, tot i que això no vol dir que s'arribés a un punt satisfactori en les negociacions. Però es va avançar de manera significativa en alguns punts, encara que no en uns altres. I qualsevol intent que passi per reeditar un procés de negociació amb l'Estat ha de tenir unes bases sòlides. La primera ha de ser l'indispensable protagonisme del conjunt de la societat basca com l'autèntic garant del desenvolupament del procés negociador. En segon lloc, l'enfortiment de l'independentisme en aquest país, la construcció d'un bloc popular independentista que articuli, en solitari o juntament amb d'altres, aquesta majoria que vol el canvi i aquest sector popular que vol construir un Estat des de l'esquerra. És a dir, aquesta és una oferta al poble abertzale d'esquerres. Aquest bloc a més haurà de plantar cara a la repressió de l'Estat. Convé recordar que les receptes repressives ni van a alterar la nostra posició política ni van a destruir l'esquerra independentista. En tercer lloc, una tasca fonamental és aconseguir la implicació de la comunitat internacional. I, finalment, cal recuperar els continguts polítics i el llistó que va quedar de l'última etapa negociadora per intentar reconstruir-la a partir d'aquí.
Parla tota l'estona d'un bloc independentista. Com es construeix i amb qui?
Primer de tot, vull fer una apel·lació a la confiança en les nostres pròpies forces. L'esquerra independentista té una base sòlida en aquest país i un recorregut històric amb molts anys de sacrifici, de militància, d'honradesa política i revolucionària, amb bones dosis de gestió institucional. A partir d'aquí, els independentistes hem de liderar aquest moment històric, que passa per construir una alternativa al PNB.
No veu el PNB en un bloc independentista?
No. Però és el PNB qui se n'autoexclou, tant pel model polític com per la posició social. Aquest partit té tot el dret de fer la política que dissenyi i decideixi. Però el que s'ha comprovat és que aquest PNB, i aquest EBB, fa una aposta per acomodar-se al model d'Estat espanyol negant les vies per construir un Estat per als bascos. Aquesta és la seva aposta. I per això, crec que hem d'alliberar-nos fins i tot de cert complex psicològic que tenim amb el PNB. No podem destinar cap més esforç a convertir el PNB en el que no és. El PNB té hipoteques polítiques, econòmiques i institucionals amb l'Estat espanyol i aquesta és la realitat del PNB. Ens correspon als independentistes, a tots els que volem construir un Estat en aquest país, de liderar aquest procés sense esperar ningú, fent una oferta al que anomenaríem poble abertzale d'esquerra. Tant de l'anàlisi de les dades electorals com de les totes les converses que he mantingut amb sectors que no són només de l'esquerra abertzale, sinó del moviment sindical o de l'associatiu, es veu que existeix un corrent popular i social que vol que algú construeixi una alternativa al PNB des de l'independentisme i des de l'esquerra, i estan esperant que ho faci l'esquerra abertzale. Una altra cosa és com abordem la política d'aliances per altres plantejaments que en un moment puguin ser operatius des del punt de vista polític, electoral o institucional. Però el primer que ha de fer l'esquerra abertzale és prendre consciència que ens toca liderar, probablement al costat d'altres, l'estratègia per recuperar la sobirania basca i obrir el camí cap a la construcció de l'Estat basc. Ho hem de fer, i com més triguem, més temps perdut. Hi ha condicions i hem de tenir ambició de guanyar.
Però quan alguns d'aquests sectors s'acosten a l'esquerra abertzale, la primera barrera que posen és la de la lluita armada. Aquí està el cas d'ELA, d'EA...
Sembla que ens movem en cercle. Això és una evidència. El que hem de fer tots és fugir de les receptes fàcils. Perquè no és cert que la fi ni tampoc la persistència de la lluita armada resolguin tots els problemes. I tampoc és una solució parlar d'un pol sobiranista que ningú defineix, que ningú concreta i a qui ningú dota d'un programa. Cal fer les coses bé, amb tacte i amb solidesa. De què es tracta? De construir una estratègia eficaç per, primer, aconseguir un escenari democràtic, des del reconeixement nacional i des del respecte a la voluntat popular basca, i després avançar cap a la creació de l'Estat basc. Aquest és el debat que cal abordar, i abordar-lo en la seva integritat. No es tracta de fer les coses de forma parcial: tu has de fer això i l'altre ha de fer allò altre. Tots hem de construir aquest bloc que demanda una bona part del país. I cal fer-ho amb perspectiva de moment històric i amb ambició de guanyar, no com un esquer que intenta rendibilitzar electoralment la situació de apartheid que pateix l'esquerra abertzale.
El que es planteja és un altre Lizarra-Garazi?
Cal ser curós a l'hora de posar etiquetes. Jo parlaria de la necessitat d'articular i acumular forces a l'entorn del projecte independentista amb altres sectors polítics, sindicals i socials. Però no es pot plantejar el model de Lizarra entès, com el 1998, com un model de negociació. A l'avantsala d'un nou cicle, amb reubicacions de caràcter estratègic de tots els agents polítics, cal acumular forces tant en el reconeixement nacional i el dret d'autodeterminació com al voltant del model estratègic independentista. És a dir, acumulació sobre el dret a decidir, però també sobre quina és la referència estratègica pel que fa al model polític i social.
En el futur més immediat, el mes de març, hi ha unes eleccions autonòmiques en la CAV [Comunitat Autònoma Basca]. Com les planteja l'esquerra abertzale?
Vull ressaltar una idea molt important. Herri Batasuna, des de la fundació, neix amb l'objectiu de la lluita institucional i la lluita de masses. L'Estat, en un moment, va intentar que la nostra presència a les institucions es convertís en un ham per a assimilar-nos, com va fer amb EE o altres sectors. Trenta anys després, el que l'Estat fa és intentar deixar-nos fora de les institucions. Caldria preguntar-se per què. Doncs perquè hem plantejat una presència, una lluita institucional i una gestió que consoliden en el país una alternativa política integral. Per això ens volen fora. I jo crec que l'esquerra abertzale ha d'estar a les eleccions, ha d'estar a les institucions, ha d'estar a la lluita de masses, encara que en aquest moment conjuntural les raons d'Estat han intentat impedir que puguem estar de manera legal a les eleccions, i posteriorment al Parlament de Gasteiz, com ja han fet al Parlament de Nafarroa i a tants ajuntaments. Però l'esquerra abertzale ha de fer un esforç per ser a les eleccions i estar a les institucions. Insisteixo, la vocació de l'esquerra abertzale és ser en les eleccions i treballar a les institucions d'aquest país, perquè vam néixer per a això, i complementar-ho amb la lluita popular i traslladant-hi les reivindicacions dels treballadors bascos.
L'Estat espanyol té una situació de força?
L'Estat té mecanismes de coacció i de repressió que veiem i patim cada dia. Ha demostrat al llarg dels segles la seva capacitat de ser implacable i cruel. Però està força afeblida políticament davant de les demandes democràtiques del poble basc. Primer, perquè l'estratègia dissenyada fa trenta anys per assimilar al poble basc i liquidar l'esquerra abertzale ha fracassat. Continua tenint un problema amb el poble basc, que majoritàriament e vol articular en termes democràtics. Aquí rau la seva debilitat. L'Estat no ha aconseguit que la majoria popular basca accepti amb naturalitat continuar sent espanyola o hagi renunciat a la construcció nacional. Aquest és el nostre gran actiu, el més important. En aquest camp està feble, però això no vol dir que no sigui capaç d'exercir la major crueltat. L'Estat està estratègicament més feble que fa trenta anys, però el problema és que, encara que hàgim guanyat terreny, la situació continua bloquejada.
I quina pot ser la clau per desbloquejar-la?
Hem de veure com alterem la correlació de forces i com la situem en la confrontació amb l'Estat. És cert que hem desgastat els seus instruments, que hi ha una majoria favorable al canvi, però cada cop que intentem passar d'aquest escenari a l'escenari democràtic ens trobem amb el mateix mur. I el que cal analitzar és que potser nosaltres també hem fallat. Hem pogut resistir, desgastar els seus instruments, però no aconseguim fer el salt. Estem en un trànsit entre escenaris i, en aquest moment, l'únic interessat en allargar aquest trànsit, qui està apostant per mantenir aquesta situació, és l'Estat. Perquè considera que mentre allargui aquest escenari, evidentment no arribarem al nou i, a més, gestiona millor la situació.
Què hauria de fer l'esquerra abertzale per a accelerar el canvi d'escenari?
Ha de reprendre la iniciativa política. Hi ha sectors socials i populars que comparteixen el diagnòstic i l'alternativa amb l'esquerra abertzale, i el nostre repte és articular-los i dotar-los d'una estratègia eficaç que permeti construir primer un escenari democràtic i abordar, després, un procés d'articulació territorial i sobirania que ens porti fins a l'Estat Basc Socialista. Cal saber fer-ho amb tranquil·litat. Hem d'encertar la manera de construir des de l'actual situació el nou escenari, i aquí és on l'esquerra abertzale ha de fer una profunda reflexió.
Reprendre la iniciativa política no sembla fàcil. Tots els que estaven amb vostè a la Taula Nacional estan a la presó...
A mi se m'ha etiquetat sempre com una persona molt optimista, però les dades per a l'optimisme les extrec de l'anàlisi política. Nosaltres hem nascut del poble i per servir al poble, i no hi ha més garantia d'alliberament nacional que el poble, que organitzar els sectors populars en espais majoritaris. Aquesta és la nostra garantia, el nostre matalàs i la nostra xarxa. Hem de jugar aquí. Al costat d'això hi ha la realitat que ara tenim el nombre de preses i presos polítics més gran que hi ha hagut en la història, per sobre dels 750. Aquests presos són, en primer lloc, persones. És un aspecte que cal subratllar: els presos i les preses són, en primer lloc, persones i, en segon lloc, militants polítics. I estan fent un sacrifici enorme per aquest poble. Ho vaig dir en l'acte que em van fer de benvinguda a Elgoibar i ho repeteixo ara: el seu alliberament és un deure ètic, polític i humà que té l'esquerra abertzale.
Com pot fer això l'esquerra abertzale?
En primer lloc, lluitant per un canvi polític i participant en les dinàmiques de mobilització de masses a favor dels represaliats. En segon lloc, treballant perquè aquestes dinàmiques acumulin el màxim de sectors polítics, socials i sindicals. I en tercer lloc, emmarcant el seu alliberament en un procés de negociació i acord amb els estats.
Quines opcions reals hi ha de recuperar un procés negociador i quina voluntat pot tenir l'Estat per fer-ho?
Cal fugir de la qüestió de les voluntats. L'Estat no té, en principi, voluntat de fer concessions en la seva sobirania. Cal partir d'aquesta base. Ells tenen el seu estat organitzat i nosaltres no tenim estat. Cap estat entra en un procés de negociació per voluntat. De vegades hi entra per necessitat i de vegades per interessos de diferent tipus. I la seva voluntat, com és lògic, serà tancar un acord cedint el mínim possible. La qüestió fonamental en aquest trànsit entre cicles, després de l'esgotament del marc jurídic imposat a Euskal Herria, és la força i convicció per incidir en els canvis polítics que pugui articular la societat basca. I aquesta és la responsabilitat de l'esquerra abertzale.
Aleshores, sobre quina base es pot plantejar una negociació amb l'Estat?
Sobre la base que vam abandonar en l'última etapa negociadora i aprofundint-hi per donar una solució democràtica al conflicte. Però jo no hi poso data, ni demà ni demà passat, tot i que, des del meu punt de vista, com més aviat millor pertothom. La força de l'esquerra abertzale és anar a aquesta taula defensant una posició política democràtica que és majoritària a Euskal Herria. Això és essencial, aquesta és la meva força, no en tinc cap més. En segon lloc, hi ha el context europeu, tenim els exemples de Groenlàndia i Escòcia, que van en la direcció de la solució que plantegem. I en tercer lloc crec que si abans, durant i després d'aquest procés sabem articular un gran moviment popular que liderin els sectors independentistes, ens anirem enfortint durant el procés. Sabent, això sí, que no hi ha procés sense contradiccions i que no hi ha processos ràpids o processos-miracle. Un procés de negociació no és que un s'asseu en la taula a signar el que un altre planteja, sinó que un procés de negociació intenta resoldre els problemes. Dit això, també crec que a l'Estat espanyol li falta cultura democràtica per afrontar un procés d'aquestes característiques. Més important que desactivar la seva estratègia repressiva seria encara que expliqués al poble espanyol que, independentment de la lluita armada, o el terrorisme com dirien ells, hi ha un problema polític que s'ha de resoldre en termes polítics a través de mecanismes de diàleg i negociació. Aquesta és la teràpia per a acords democràtics que garanteixin escenaris de pau i solucions estables.