Itàlia, l’Onada no s’atura
Marco Santopadre/ Roma (La directa)
No s’atura la mobilització que des de fa 2 mesos involucra estudiants i treballadors contra la retallada del govern en matèria d’educació pública, des de l’escoles de primària fins a la universitat, afectant professorat i estudiants, investigadors i tècnics. Des de funcionaris a becaris, els treballadors d’Alitalia i els del sector de la metal·lúrgia. Berlusconi confiava en la complicitat dels sindicats col·laboracionistes - CGIL, CISL e UIL- i en la tolerància del Partit Demòcrata (PD)respecte a les mesures econòmiques de la dreta. Durant unes setmanes el joc semblava funcionar: el partit de l’oposició mirava d’ocupar mediàticament els dies a través de les respectives manifestacions i després tot havia de clamar-se.
Però el 17 d’octubre, els sindicats de base van convocar una exitosa vaga general, mentre ja al setembre centenars d’escoles elementals havien estat ocupades per mestres, mares i pares.Les mobilitzacions del sector s’han convertit en un moviment general que reverteix en l’educació pública però també en el món laboral cansat d’assumir les conseqüències de la cisi econòmica. Un moviment que inunda i que exigeix un futur digne per a milions de persones que a causa de la cisi han començat a preguntar-se el perquè de les ajudes massives a la banca i a les empreses mentre es retalla la despesa publica i social.
Per primera vegada es manifesten als carrers junts estudiants, professors i a més, pares i mares. El govern preveu una retallada en educació i formació de 8 bilions d’euros i de 138 mil llocs de treball; la reducció de les hores de classe i l’opció de nocturn. A l’escola primària es preveu la prescindir dels mestres de reforç penalitzant així als alumnes amb dificultats i ens nouvinguts. També es contempla el bloqueig de l’accés a l’ensenyament o milers de becaris i investigadors universitaris; la transformació de les universitats en fundacions, privatitzat la institució i augmentant la taxa de matrícules per alumne fins a quatre.
Al començament el govern va prometre que no es faria enrere. Però el 17 d’octubre, davant una manifestació de gairebé 500 mil persones a Roma durant la jornada de vaga general dels sindicats independents de base –CUB,Cobas i Sdl- estava clar que la mà de ferro s’estovava.Des d’aquell dia el moviment no ha parat de créixer, se li ha donat un nom: l’Onada; i un eslògan: “la vostra crisi no la pagarem”; i un objectiu clar: la retirada absoluta dels decrets 133 i 137. El 30 d’octubre van sortir al carrer un milió de persones, i d’altres centenars de milers el 7 i encara un altra vegada el 14 de novembre, el dia de la vaga a les escoles i universitats. Es manifestaven en ciutats on no és veia una marxa similar des de feia 20 anys.
Una nova data s’ha fixat pel 28 de novembre. Mentrestant continuen les mobilitzacions dels becaris del sector públic contra el Decret Brunetta – del ministre Renato Brunetta- que treu desenes de milers de becaris dels seus llocs de treball. Durant anys s’ha permès al ministeri, la universitat, entitats locals, instituts de recerca, etc, de tirar endavant amb becaris pagant-los uns salaris baixíssims. Ells han suportat el sacrifici de renunciar durant anys a augments esperant una estabilització laboral que no arribarà mai.
D’altra banda, hi ha els treballadors d’Alitalia i d’altres companyies aèries privatitzades, a més de la gent de navals i ferroviàries, només a Alitalia hi ha previst 12 mil acomiadaments, i cal veure si l’empresa privada que substituirà la pública no reduirà directament els salaris a un 35% menys, i els dies de vacances.El 15 i 16 de novembre un miler d’estudiants provinents de tota Itàlia s’han unit a Roma en una assemblea general, escrivint
“El manifest de l’Autoreforma”: un reforma que cancel·la el resultat de les polítiques de privatització imposades a la universitat i a la investigació pública de la Unió Europea en els últims anys –l’anomena’t el procés de Bolonya.El sindicat Confederal de Treballadors i Estudiants esta cridant a la proclamació d’una vaga general contra el govern, però el CISI i UIL col·laboren obertament amb la dreta, mentre la CGIL –lligada al Partit Demòcrata- ha respòs només parcialment proclamant una vaga de 4 hores a la qual s’han sumat alguns sindicats independents. Berlusconi i els seus ministres, en dificultats, han modificat part dels decrets sobre la retallada a l’educació pública per donar la impressió de diàleg amb el moviment, mentre promet a les seves bases militants una repressió duríssima contra els estudiants i el moviment en lluita.
Molts estudiants han estat denunciats, en molts casos la policia ha intervingut per reprimir les manifestacions, mentre augmenten les agressions contra estudiants per part de grups d’extrema dreta que són tolerats pel govern i la policia. Ara l’Onada es defineix explícitament antifeixista, a les últimes manifestacions les organitzacions feixistes han estat expulsades o aïllades.No trigarem a veure si el moviment sabrà créixer, convertir-se en una plataforma política general i independent de la instrumentalització dels partits de centreesquerra comparteixen la política fiscal del govern.
Malgrat tot una generació sencera s’ha llançat a la lluita un dia i una altre i comença a fer-se preguntes sobre la naturalesa del sistema econòmic que fins ara li havien venut.La ràbia dels treballadors i del becaris es suma a aquells que emergeix dels joves universitaris i de les escoles que viuen de ple les contradiccions de les seves expectatives i la miserable realitat que el govern i el poders fàctics posen a la disposició del futur. L’Onada és una “demanda de futur” sense precedents. Mentrestant comencen a arribar de França i Grècia els ecos de lluites similars a la conduïda a Itàlia. L’Onada podria convertir-se en Tsunami.