Fidel Castro
El comerç dintre de la societat i entre els països és l'intercanvi de béns i serveis que produïxen els éssers humans. Els amos dels mitjans de producció s'apropien dels guanys. Ells dirigeixen, com classe, l'estat capitalista i es ufanan de ser els impulsors del desenvolupament i el benestar social a través del mercat, al com es rendeix cult com déu infalible.
Dintre de cada país és la competència entre els més forts i els més febles, els de més vigor físic, els quals s'alimenten millor, els quals van aprendre a llegir i escriure, els quals van anar a les escoles, els quals acumulen més experiència, més relacions socials, més recursos, i els quals manquen d'aquests avantatges dintre de la societat. Entre països, els quals tenen millor clima, més terra cultivable, més aigua, més recursos naturals en l'espai que els va tocar viure quan no existeixen més territoris que conquistar, els quals dominen les tecnologies, els quals posseïxen més desenvolupament i manegen infinits recursos mediàtics, i els quals, per contra, no gaudeixen cap d'aquestes prerrogatives.Són les diferències de vegades abismals entre les quals es qualifiquen com nacions riques o pobres.
És la llei de la selva.
Les diferències entre les ètnies no existeixen quan es refereix a les facultats mentals del ser humà. És una mica més que provat científicament. La societat actual no va ser la forma natural que va evolucionar la vida humana; ha estat una creació de l'home ja mentalment desenvolupat, sense la qual no es pot concebre la seva pròpia existència. El que es planteja és, per tant, si l'ésser humà podrà sobreviure al privilegi de posseir una intel·ligència creadora. El sistema capitalista desenvolupat, el màxim exponent del qual és el país de naturalesa privilegiada on l'home blanc europeu va dur les seves idees, els seus somnis i les seves ambicions, es troba avui en plena crisi. No és l'habitual cada cert nombre d'anys, ni tan sols la traumàtica dels anys trenta, sinó la pitjor de totes des que el món va seguir aquest model de creixement i desenvolupament. L'actual crisi del sistema capitalista desenvolupat es produïx quan l'imperi està pròxim a canviar de prefectura en les eleccions que tindran lloc dintre de vint-i-cinc dies; era l'única cosa que faltava per veure.
Els candidats dels dos partits que decideixen en aquestes eleccions, tracten de persuadir als desconcertats votants ―molts dels quals no s'han preocupat mai per votar― que ells, com aspirants a la Presidència, són capaces de garantir el benestar i el consumisme del que qualifiquen com un poble de capes mitges, sense el menor propòsit de veritables canvis en el que consideren el més perfecte sistema econòmic que ha conegut el món; un món que, per descomptat, en la mentalitat de cadascun d'ells, és menys important que la felicitat de tres-cents i tants milions d'habitants d'una població que no arriba al cinc per cent dels habitants del planeta. La sort de l'altre noranta-cinc per cent dels éssers humans, la guerra i la pau, l'atmosfera respirable o no, dependrà en gran part de les decisions del cap institucional de l'imperi, si és que aquest càrrec constitucional té o no poder real en l'època de les armes nuclears i els escuts espacials manejats per computadores en circumstàncies tals que els segons són decisius i els principis ètics tenen cada vegada menys vigència.
No pot, no obstant això, ignorar-se el paper més o menys nefast que correspon a un president d'aquest país. En Estats Units existeix un profund racisme, i la ment de milions de blancs no es reconcilia amb la idea que una persona negra amb l'esposa i els nens ocupin la Casa Blanca, que es diu així: Blanca. De pur miracle el candidat demòcrata no ha sofert la sort de Martin Luther King, Malcolm X i altres, que van albergar somnis d'igualtat i justícia en dècades recents. Té a més l'hàbit de mirar a l'adversari amb serenitat i riure dels destrets dialèctics d'un oponent que mira cap al buit. D'altra banda, el candidat republicà, que conrea la seva fama d'home belicoso, va ser un dels pitjors alumnes del seu curs en West Point.
No sabia gens de Matemàtiques, segons confessa, i és de suposar que molt menys de les complicades ciències econòmiques. Sens dubte, el seu adversari ho supera en intel·ligència i serenitat. El que més abunda en McCain són els anys, i la seva salut no és en l'absolut segura. Esmento aquestes dades per a assenyalar l'eventual possibilitat ―si alguna cosa ocorregués amb la salut del candidat republicà, si ho trien― que la senyora del rifle i inexperta ex governadora de Alaska fos Presidenta d'Estats Units. S'observa que no sap res de res. Meditant sobre el deute públic actual d'Estats Units que el president Bush descarrega sobre les noves generacions en aquest país ―deu mil dos-cents seixanta-sis milions de milions―, se'm va ocórrer calcular el temps que trigaria un home per a contar el deute que aquell pràcticament ha duplicat en vuit anys. Suposant vuit hores de treball net diari sense perdre un segon, al ritme ràpid de cent bitllets d'un dòlar per minut, 300 dies de treball a l'any, un home trigaria set-cents deu mil milions d'anys per a contar aquesta suma.
No vaig trobar altra forma gràfica d'imaginar-me el volum d'aquesta suma de diners que s'esmenta gairebé diàriament en aquests dies. El govern d'Estats Units, per a evitar un pànic generalitzat, declara que garantirà dipòsits d`estalviadors que no depassin els 250 mil dòlars; administrarà bancs i xifres de diners que Lenin, amb àbacs, no hauria imaginat comptabilitzar. Podem preguntar-nos ara què aporti farà l'administració Bush al socialisme. Però no ens fem il·lusions. Quan el funcionament dels bancs es normalitzi, els imperialistes les hi retornaran a les empreses privades, com va fer algun que altre país en aquest hemisferi. El poble paga sempre els comptes.
El capitalisme tendeix a reproduir-se en qualsevol sistema social, perquè parteix de l'egoisme i els instints de l'home. A la societat humana no li queda altra alternativa que superar aquesta contradicció, perquè d'altra forma no podria sobreviure. En aquest moment, el mar de diners que els llancen a les finances mundials els bancs centrals dels països capitalistes desenvolupats està copejant fortament a les borses dels països que tracten de superar el subdesenvolupament econòmic i acudeixen a aquestes institucions. Cuba no posseïx borsa de valors. Sens dubte sorgiran formes de finançament més racionals, més socialistes.
La crisi actual i les brutals mesures del govern d'Estats Units per a salvar-se portaran més inflació, més devaluació de les monedes nacionals, més pèrdues doloroses dels mercats, menors preus per a les mercaderies d'exportació, més intercanvi desigual. Però portaran també als pobles més coneixement de la veritat, més consciència, més rebel·lia i més revolucions. Veurem ara com es desenvolupa la crisi i què ocorre en Estats Units dintre de vint-i-cinc dies.