Publicat per la Intersindical-CSC el 21 d'octubre de 2008 i originàriament a Le Monde
Signant del manifest del Fòrum Social de Porto Alegre ("Dotze proposicions per a un altre món possible"), el 2005, Immanuel Wallerstein és considerat com un dels inspiradors del moviment altermundialista. Ha fundat i ha dirigit el Centre Fernand-Braudel per a l'estudi de l'economia dels sistemes històrics i de les civilitzacions de la universitat de l'Estat de New York, a Binghamton.
Com situa la crisi econòmica i financera actual en el "llarg temps" de la història del capitalisme?
Immanuel Wallerstein: Fernand Braudel (1902-1985) distingia una època de "llarga durada", que passa durant la història humana dels sistemes que regeixen les relacions de l'home amb el seu entorn material i, dins d'aquestes fases, el temps dels cicles llargs conjunturals, descrits per economistes com Nicolas Kondratieff (1982-1930) o Joseph Schumpeter (1883-1950). Avui en dia som clarament en una fase B d'un cicle de Kondratieff que va començar de trenta a trenta-cinc anys enrere, després d'una fase A que ha estat la més llarga (de 1945 a 1975) dels cinc-cents anys d'història del sistema capitalista.En una fase A, el benefici es genera per la producció material, industrial o d’un altre tipus; en una fase B, al capitalisme li cal, per continuar generant benefici, finançar-se i refugiar-se en l'especulació. Des de fa més de trenta anys, les empreses, els Estats i les famílies s'endeuten, massivament. Som avui en l'última part d'una fase B de Kondratieff, quan el declivi virtual es fa real i quan les bombolles exploten unes darrere les altres: les fallides es multipliquen, la concentració del capital augmenta, l'atur creix i l'economia esdevé en una situació de deflació real (La deflació és la baixada de l'índex de preus degut a la disminució de la quantitat de diners.
La deflació provoca un augment del valor de la moneda, però pot ser perjudicial, ja que augmenta l'índex d'atur).Però avui, aquest moment del cicle cojuntural coincideix amb, i per tant agreuja, un període de transició entre dos sistemes de llarga durada. Penso en efecte que hem entrat des de fa trenta anys en la fase terminal del sistema capitalista. El que diferencia fonamentalment aquesta fase de la successió ininterrompuda dels cicles cojunturals anteriors és que el capitalisme ja no arriba a "fer sistema", en el sentit que entén el físic i químic Ilya Prigogine (1917-2003): quan es desvia un sistema, biològic, químic o social, massa vegades de la seva situació d'estabilitat, ja no arriba a trobar l'equilibri i llavors es bifurca.La situació es fa caòtica, incontrolable per a les forces que la dominaven fins llavors i no es veu emergir una lluita, tampoc entre els partidaris i els adversaris del sistema, sinó entre tots els actors, per determinar el que el reemplaçarà. Reservo l'ús de la paraula "crisi" a aquest tipus de període. Bé, estem en crisi. El capitalisme s’està acabant.
Per què no es tractaria més aviat d'una nova mutació del capitalisme, que ja ha conegut, al cap i a la fi, el pas del capitalisme comercial al capitalisme industrial i després del capitalisme industrial al capitalisme financer?
El capitalisme és omnívor, capta el benefici allà on és més important en un moment donat, no es conforma amb petits beneficis marginals; al contrari, els maximitza constituint monopolis - encara ha intentat fer-ho últimament en les biotecnologies i les tecnologies de la informació. Però penso que les possibilitats d'acumulació real del sistema han arribat al límit. El capitalisme, des del seu naixement a la segona meitat del segle XVI, s'alimenta del diferencial de riquesa entre un centre, on convergeixen els beneficis, i perifèries (no per força geogràfics) cada vegada més empobrides.En aquest sentit, la recuperació econòmica de l’Est asiàtic, de l'Índia, d'Amèrica Llatina, constitueix un desafiament invencible per a "l'economia-món" creada per Occident, que ja no aconsegueix controlar els costos de l'acumulació. Les tres corbes mundials dels preus de la mà d'obra, de les matèries primeres i dels impostos són arreu en una forta alça des de fa decennis.
El curt període neoliberal que s'està acabant no ha invertit més que provisionalment la tendència: al final dels anys 1990, aquests costos eren certament menys elevats que el 1970, però eren molt més importants que el 1945. De fet, l'últim període d'acumulació real - les "trenta glorioses" - no ha estat possible més que perquè els Estats keynesians han posat les seves forces al servei del capital. Però, allà encara, el límit ha arribat al final!
Hi ha precedents a la fase actual, tal com la descriu?
N'hi ha hagut molts durant la història de la humanitat, contràriament al que pretén la representació, forjada al mig del segle XIX, d'un progrés continu i inevitable, incloent-hi en la seva versió marxista. Prefereixo aïllar a la tesi de la possibilitat del progrés, i no a la seva ineluctabilitat. Certament, el capitalisme és el sistema que ha sabut produir, de manera extraordinària i destacable, més béns i riqueses. Però cal també mirar la suma de les pèrdues - per al medi ambient, per a les societats - que ha engendrat. L'únic bé és el que permet obtenir per al major nombre de persones una vida racional i intel•ligent.
Dit això, la crisi més recent similar a la d'avui és l'esfondrament del sistema feudal a Europa, entre mitjans del segle XV i XVI i la seva substitució pel sistema capitalista. Aquest període, que culmina amb les guerres de religió, veu com s’esfondra la influència de les autoritats reials, senyorials i religioses sobre les més riques comunitats pageses i sobre les ciutats. És on s’hi construeixen, per tempteigs succesius a palpentes i de manera inconscient, les solucions inesperades de les quals l'èxit acabarà “fent sistema", estenent-se poc a poc, sota la forma del capitalisme.
Quant de temps hauria de durar la transició actual i com pot acabar?
El període de destrucció de valor que tanca la fase B d'un cicle Kondratieff dura generalment de dos a cinc anys abans que les condicions d'entrada en una fase A, quan un benefici real pot extreure’s un altre cop de noves produccions materials descrites per Schumpeter, estan reunides. Però ho fa quan aquesta fase correspon actualment a una crisi de sistema que ens ha fet entrar en un període de caos polític durant el qual els actors dominants, al capdavant de les empreses i dels Estats occidentals, faran tot el que és tècnicament possible per trobar l'equilibri, però és molt probable que no ho aconsegueixin.Els més intel•ligents, ells, ja han comprès que calia establir alguna cosa completament nova. Però múltiples actors actuen ja, de manera desordenada i inconscient, per fer emergir noves solucions, sense que se sàpiga encara quin sistema sortirà d'aquests tempteigs a les palpentes.Som en un període prou estrany, on la crisi i la impotència dels poderosos deixen lloc a la lliure decisió de cadascú: avui per avui hi ha un lapse de temps durant el qual cadascú té la possibilitat d'influir en el futur per la nostra acció individual. Però com aquest futur serà la suma del nombre incalculable d'aquestes accions, és absolutament impossible preveure quin model s’imposarà finalment. En deu anys, s'hi veurà potser més clar; en trenta o quaranta anys, un nou sistema haurà emergit. Crec que és igualment possible veure instal•lat un sistema que per desgràcia funcioni encara més violentament que el capitalisme, com també de veure’n un basat en un model més igualitari i redistributiu.
Les mutacions anteriors del capitalisme han desembocat sovint a un desplaçament del centre de "l'economia-món", per exemple des de la Conca mediterrània cap a la costa Atlàntica d'Europa, després cap a la dels Estats Units?
El sistema del futur se centrarà sobre la Xina?La crisi que vivim correspon també al final d'un cicle polític, el de l'hegemonia americana, començada igualment als anys 70. Els Estats Units continuaran sent un actor important, però mai més no podran reconquerir la seva posició dominant de cara a la multiplicació dels centres de poder, amb l'Europa occidental, la Xina, el Brasil i l'Índia. Un nou poder hegemònic, si un es refereix al temps llarg braudelià, pot tardar encara cinquanta anys per imposar. Però n’ignoro quin.Mentrestant, les conseqüències polítiques de la crisi actual seran enormes, en la mesura que els amos del sistema intentaran trobar caps de turc a l'esfondrament de la seva hegemonia. Penso que la meitat del poble americà no acceptarà el que està passant. Els conflictes interns s'exacerbaran, per tant, als Estats Units, que són a una passa d'esdevenir el país del món més inestable políticament. I no ens oblidem que nosaltres, els americans, estem tots armats...