En un reportatge de la revista nicaragüenca 'El 19' , del dia 28 d'agost de 2008, Lucia Morett, estudianta mexicana que va sobrecviure l'atac il·legal per part de l'exèrcit colombià a un campament de les FARC a Equador narra els terribles successos viscuts i com li van canviar la vida; no obstant això es manté ferma en les seves ideals anti-capitalistes que tenen les seves arrels en la història de la seva família. En l'entrevista es mostra com Lucia no és una delinqüent, com l'han pretès presentar el govern colombià de Alvaro Uribe i els mitjans de comunicació mexicans, que juntament amb Felipe Calderón estan al servei de l'imperialisme yanqui. Pel seu nivell d'importància, reproduïm a continuació el reportatge.Lucía Andrea Morett Alvarez estudiava la carrera de Literatura Dramàtica i Teatre en la Universitat Nacional Autònoma de Mèxic (UNAM), fins que va assistir a un congrés bolivarià a Quito, Equador, a la fi de febrer passat, i després es va dirigir cap a un campament clandestí de les Forces Armades Revolucionàries de Colòmbia (FARC). Aquí la seva vida va canviar per a sempre. Un feroç i il·legal bombardeig de l'Exèrcit de Colòmbia, en territori equatorià, va acabar amb Raúl Reyes, el segon de les FARC, i quatre dels seus companys mexicans d'estudis, entre nombroses víctimes. Morett, de 27 anys, es declara obertament "antiimperialista, marxista, sandinista, *guevarista i *zapatista".
Rebutja categòricament els assenyalaments de pertànyer a les FARC i sosté, com en ocasions passades, que va visitar dit campament per raons acadèmiques. Accepta amb orgull ser filla de pares involucrats en l'esquerra: la seva mare és supervivent de la massacre perpetrada a la Plaça de les Tres Cultures, Tlatelolco, el dos d'octubre de 1968. El seu pare va estudiar en la Universitat de Chapingo i va treballar en el Departament de Sociologia Rural. Va participar a la vaga universitària de 1999 per la gratuïtat de l'educació, passant Nadal i Any Nou en les instal·lacions de l'Alma mater. En aquest mateix recinte va ser part de la Càtedra Libertador Simón Bolívar. El seu avi matern va treballar en un poble de la Costa del Golf de Mèxic a la Huasteca Petroleum Company , involucrant-se en l'expropiació i nacionalització petroliera que va realitzar el govern de Lázaro Cárdenas.
"Just al poble on es va anar el meu avi, aquí va viure Sandino, és una cosa que jo des de noia he conegut. He estat propera a Nicaragua d'alguna forma, per això: per saber que en aquest poble va viure Sandino. Aquí el meu avi va conèixer a la meva àvia. El poble és molt petit, a la Huasteca", assegura. També va estar, en 2001, en una concentració universitària en la qual va anar oradora, al costat del Subcomandant "Marcos", de l'Exèrcit Zapatista d'Alliberament Nacional (EZLN): "Em va tocar llegir, per sorteig, un comunicat de benvinguda". Què feia a Mèxic? Com era la seva vida? -Jo havia fet el meu servei social, més o menys feia un any, en una ràdio pública, i treballava en el Sistema Nacional de Noticiarios, del Districte Mexicà de la Ràdio. Estava en un àrea cridada Assumptes Especials, i m'encarregava de coordinar les entrevistes amb les persones que anaven a ser entrevistades pel noticiario sobre un tema en concret, algun tema de rellevància a nivell nacional o internacional.
També m'encarregava de realitzar una secció que es diu Resposta Radioescucha, no durava més de tres minuts, on la gent, els oïdors de la ràdio podien cridar i preguntar sobre algun tema del seu interès. Això és el que feia en el meu servei social. Estant aquí vaig aconseguir la meva llicència de locució; això va ser una mica que també em va agradar i estava en procés d'elaborar la meva tesi. I en teatre què va fer? -Vaig tenir una decisió de fer un teatre una miqueta marginal. Vaig començar pròpiament en la meva activitat professional com actriu, en un muntatge que es va cridar "Agonia, la Belada de Sacco i Vanzetti", obra basada en la novel·la de Howard Fast (escriptor, novel·lista i guionista de televisió nord-americana), que tractava sobre les últimes 24 hores de la vida de Sacco i Vanzetti, aquests dos italians, anarquistes, que van emigrar a Estats Units, i van ser condemnats, en els anys 20, a la cadira elèctrica, per un delicte que no van cometre. En el moment que jo surto de Mèxic per a anar A Equador, estava en un muntatge, al que vaig haver de demanar permís per una absència, amb la promesa que tornaria al març, sobre els assassinats de dones en Ciutat Juárez. L'obra es diu "Dones de Sorra". El govern de Colòmbia l'ha titllat a vostè de terrorista, fins i tot de narcoguerrillera.
Com respon a aquestes acusacions?
-El Govern de Colòmbia té, com es diu col·loquialment, molta cua que li trepitgin. Ha comès, a través del paramilitarisme, moltes accions, totalment il·legals: massacres, assassinats selectius de dirigents polítics, i s'ha beneficiat del narcotràfic. Cada vegada és més clar i cada vegada se li va acostant més a Álvaro Uribe, els seus vincles amb el narcotràfic; se sap que tenia una amistat molt gran amb Pablo Escobar, un dels principals narcotraficants.
Vostè rebutja aquestes acusacions?
-Jo el que dic és que a Uribe, en aquests moments, no li convé, ni mai li ha convingut, ningú que parli en contra d'ell, ningú que li vagi traient aquests vincles. En Mèxic parlàvem sobre què passa a Colòmbia, què és el que succeïx a Colòmbia, quin és la realitat que viuen a Colòmbia. Com es defineix vostè políticament? -Sóc definitivament antiimperialista, bolivariana; em considero, òbviament, d'esquerra. Sóc marxista, també sóc sandinista, sóc guevarista, sóc zapatista. M'assec identificada amb la lluita dels pobles on i com sigui necessària; on i com les condicions ho permetin.