Euskal Herria, laboratori del "nou" Capitalisme

per Alizia Stürtze

Titular del periòdic «Públic» digital del 5 de setembre: «La il·legalització d'ANV es retarda». No hi ha doncs que esperar a la decisió del Tribunal Suprem: els molt progres periodistes de «Públic» i de Zapatero saben d'antemano quin va a ser la sentència. I és que, en aquesta «democràcia a la turc-espanyola» no hi ha ni que cobrir les formes. En tot el relacionat amb Euskal Herria i, molt especialment, amb l'esquerra abertzale, està de més simular que hi ha divisió de poders. Fins i tot pot resultar contraproduent, en termes de vots, d'imatge i de «credibilitat», en l'actual moment de dretització reaccionària d'amplis sectors de la societat espanyola. Però, com va ocórrer amb el més o menys suport de les democràcies occidentals al franquisme enfront del «comunisme», l'assumpte trascendeix les fronteres d'un Estat espanyol històricament inestable.

Ara com abans, l'intent d'aniquilar l'enorme cabal basc combatiu, anticapitalista i resistent és camp preferent d'assaig del capitalisme, en la seva decidida aposta actual per canviar les clàssiques regles del joc democràtic burgès que li molesten per a la seva reestructuració. La «democràcia espanyola», des de la seva molt deficitari pedigrí i el seu llast franquista, és un dels ens europeus més adequats per a posar (seguir posant) en pràctica aquesta democràcia totalment restrictiva i amb els drets universals minvats o anul·lats que necessita aquest nou ordre mundial de crisi i militarització. «Casualment», després de dues programades i perllongades campanyes mediàtiques dutes perversa i intencionadament en paral·lel, relacionades amb la mort d'una nena a les mans d'un pederasta la primera, i l'obligada posada en llibertat d'Iñaki de Juana la segona, el Govern espanyol decideix, una vegada més, «ensenyar múscul», i proposar la imposició de la llibertat vigilada fins a 20 anys després del compliment de la condemna per als presos polítics bascos els delictes dels quals, per cert, a dir de Rubalcaba, no haurien de prescriure mai.

La violència del discurs securitari amb el qual han anat impregnant l'opinió pública permet que coli sense més aquesta clara violació d'un dels drets que la burgesia havia declarat com universals. L'acceptació social d'aquesta perpetuació ad eternum del càstig exemplaritzant, fa que, a través dels presos, l'Estat espanyol (i el capitalisme al que representa) prengui novament la repressió de la històrica lluita d'Euskal Herria pels seus drets com escenari perfecte d'experimentació de l'ofensiva general de les elits contra valors largamente considerats com base de la democràcia i contra el dret a la resistència popular i organitzada. Els poders deixen clar que l'autodeterminació no és un dret obligat i, per tant, exigible; sinó un dels seus asos en la màniga que utilitzar en funció dels seus interessos geoestratégics, com han fet a Kosovo.

L'aplicació «científica», principalment contra els presos bascos, de destructives estratègies penitenciàries de «última generació» és un altre dolorós exemple més de l'important que és per a aquest sistema en reaccionària recomposició deixar bé palesa la seva disposició a utilitzar la violència i la coacció més extremes contra tota forma de resistència i contra la dignitat de persones i pobles. Igual que l'Estat turc, l'Estat espanyol de Zapatero construeix noves presons, com la de Port-III, arquitectónicament dissenyades per a aïllar de manera extrema i provocar la destrucció psicològica i la mort lenta dels allí confinats, als quals se'ls nega fins i tot la llum solar.

De la mateix manera que, tal com va analitzar Foucault, a fins del segle XVIII, una burgesia en ascens va buscar perpetuar el seu domini i imposar la «societat disciplinària» a través de, entre altres coses, l'aplicació a l'arquitectura carcelaria del sistema panóptic, que permetia exercir la vigilància i el poder total sobre el reu, i ho convertia en exemple viviente de l'eficàcia del nou sistema; d'aquesta mateixa manera, l'aplicació contra els presos bascos d'un destructor sistema carceller psicològica, arquitectònica i tecnológicament «ultramodern», l'ampliació arbitraria del càstig, la reclusió a perpetuitat, la crueltat amb els malalts empresonats, la banalització de la tortura, la indecente exhibició per part dels cossos represivos i judicials de l'Estat del seu poder per a fer el que els venja en gana... redunden una i una altra vegada en el mateix: en l'actual crisi, que ho és de remodelació del capitalisme, és imprescindible explotar sistemàticament la por, l'alarmisme i la desorientació, criminalitzar la disidencia a la manera feixista i readaptar la ideologia més reaccionària a les necessitats d'aquesta nova mutació.

I, per a avançar per aquest camí, un Estat com l'espanyol amb forta crisi de legitimitat democràtica, té, com des de fa molts anys, un excel·lent camp de proves: el d'un poble basc en lluita contra el qual experimentar aquestes noves pràctiques polític-mediàtic-represivas que impliquen enterrar tots els valors amb els quals la burgesia ha intentat fins a ara justificar la seva dictadura real. En aquest context, els presos són, com no, excel·lents cobayes de laboratori.

No és casualitat tampoc que un PNB tan suposadament arrelat a la tradició, tan comprensiu amb les agressives turbas defensors de les parenceries «de sempre», dugui ja dos anys prohibint alguna cosa desgraciadament tan «clàssic» com la pacífica manifestació que, en favor dels presos, se celebra en Donostia, al finalitzar les regates de la Contxa, des de fa ja més de trenta anys. I és que, després de campanyes de tint nacionalista (com la de la consulta fantasma d'Ibarretxe), el partit jeltzale és qui amb més força està intentant implementar en la seva comunitat autònoma aquest «capitalisme del desastre», com ho crida Naomi Klein.

Capitalisme que, com hem vingut dient, està en plena ofensiva ideològica, i necessita criminalitzar idees, centrar-se en el més implacable càstig de la resistència, determinar quins han de ser les lliçons de la història i quins els nostres mites i construir un imaginari adequat perquè els treballadors empassin amb aquest per a ells molt gravoso procés transitori del capitalisme. El qual Euskal Herria sigui la referència de la lluita d'alliberament nacional i social en un Estat espanyol i una Unió Europea desmovilitzades, sense consciència de classe i en plena crisi, converteix al PNB en aliat necessari d'un PSOE (i d'un PP) que, malgrat les seves campanyes d'imatge (ampliació de l'avortament, Ministeri d'Igualtat...), no és sinó l'encarregat d'imposar totes les mesures requerides pel capitalisme en aquesta fase i, per a això, seguir utilitzant a Euskal Herria com laboratori represiu i exemple violent de com es castiga la disidència i calciguen sense pudor els més mínims drets democràtics com eina de coacció dels quals lluiten, i d'intimidació i/o consentiment de la majoria desmovilitzada i passiva.

No obstant això, tenen un problema: Euskal Herria és un vell poble jove que duu segles defensant els seus drets, que té gairebé 800 presos i que no va parar fins a aconseguir el marc adequat que permeti superar el conflicte i li obri el camí cap a la independència.

Faci el que faci l'Ertzaintza a les ordres de Balza, la manifestació d'avui després de les regates així ho va a tornar a demostrar.