L'interlocutor polític empresonat abans, durant i després de la negociació Sempre que a Arnaldo Otegi se li ha plantejat el paral·lelisme amb Irlanda, ha respost el mateix: «L'esquerra abertzale és un Gerry Adams col·lectiu». Otegi està lliure, però ningú sap per quant temps, i el gruix d'aquest Adams col·lectiu segueix pres.
Les especulacions sobre el seu futur només busca tapar aquesta realitat palpable: la insòlita actitut d'un Estat que no té proposta de pau. Entre les innegables virtuts de Arnaldo Otegi pel lideratge polític no només figuren el carisma i la claredat d'idees, sinó també la capacitat d'anàlisi sobre els esdeveniments futurs. Ho va evidenciar en el matí del 11-M per a tothom qui volgués escoltar.De la mateixa manera, en el llibre-entrevista de GARA «Demà, Euskal Herria», Otegi va anomenar els riscos als quals s'enfrontava el procés de negociació per la posició del PSOE i del PNB, que van resultar profètics. I, en paral·lel, va desgranar reflexions més personals que semblen escrites per a definir la seva pròpia situació en aquestes últimes setmanes, en les quals ha estat sotmès al pim-pam-pum de pressions, especulacions i intoxicacions des de la trinxera política i mediàtica contrària. Rememorant l'ocorregut quan la Mesa Nacional de HB va ser excarcerada en 1999 i es va ensamblar amb la creada per a substituir-la, Otegi explicava en el llibre que «l'enemic, que fa guerra sicológica contínuament, el que va fer i dir que ja havien sortit els `dolents' i que els arnaldos, permaches i altres no tenien gens que fer. I això va ser summament injust».
En la mateixa entrevista, realitzada a la tardor de 2005, al polític de Elgoibar se li va preguntar com encaixava les declaracions que altres polítics com José Bono feien sobre ell, i va respondre amb altra declaració de principis: «Si algú creu que amb aquest tipus de declaracions van a condicionar la meva forma d'actuar, està absolutament equivocat. Tinc la percepció que determinades afirmacions i especulacions sobre dirigents de l'esquerra abertzale que es fan des de l'Estat, des d'algunes persones i des d'alguns mitjans de comunicació el que busquen és condicionar la nostra activitat política.
Totes aquestes especulacions sobre si un es retira, si és del sector dur, si després passa immediatament al sector tou, que després passa a ésser del sector ortodox, l'única cosa que pretenen és que perdis el temps preguntant-te per què diuen aquestes coses. Així que vaig decidir fa molts anys no fer cas ni deixar que m'afectin». Queda clar, per tant, que Arnaldo Otegi no hauria gastat totes aquestes línies anteriors per a replicar a les intoxicacions de l'adversari. I queda clar, sobretot, que no li han afectat ni li afecten ni li afectaran. Qui insisteixen ara a posar el focus sobre la figura de Otegi són paradoxalment els mateixos que s'han maldat a tractar de desqualificar-lo com interlocutor i els mateixos que han justificat que hagi estat empresonat en tres ocasions en els últims tres anys. Tres ocasions temporalment significatives, ja que ha anat a presó abans, durant i després del procés de negociació.
Fos el que fos la conjuntura, hagués expectatives d'acord o no, existís diàleg amb el PSOE o no, amb treva d'ETA o sense ella, l'Estat espanyol ha mantingut intacta la seva posició contra Otegi. El responsable últim que la persona més referencial de l'esquerra abertzale fora a l'altre costat de les reixes en 2005, 2006 i 2007 no pot ser altre que el president del Govern espanyol. Un José Luis Rodríguez Zapatero que al mateix temps no dubtava a admetre en televisió el «discurs de pau» de Arnaldo Otegi. Ho va fer fins i tot, no està de més recordar-lo, el 25 de febrer de 2007, sense haver passat un mes des de l'atemptat de Barajas en el qual el Govern vol situar la fi del (seudo) procés. Aquell dia va elogiar que en una entrevista del cap independentista a "La Vanguardia'' observava «elements distints».
Però els fets anaven en sentit contrari: presó, presó i tres vegades presó contra el discurs de pau. Enfront de l'aposta bèl·lica de l'Estat, mirant l'hemeroteca crida l'atenció amb quina «sang freda» -terme usat per Pernando Barrina- va acollir l'esquerra abertzale l'ofensiva contra Otegi i la resta dels seus líders i interlocutors, prova evident del seu compromís d'esgotar les opcions de crear un procés sòlid. Un compromís que fa que avui dia segueixi mantenint enlaire la seva proposta de solució política. Després del primer empresonament a la primavera de 2005, executat només per ser membre de Batasuna, l'afectat valorava que «pretén asseure una posició de força per part de l'Estat i transmetre l'existència de pla B en el cas que el pla A no funcioni».
El segon ingrés a la presó es va produir tot just uns dies després de l'inici de l'alt el foc d'ETA de març de 2006 i pel «delicte» d'haver convocat una vaga per la mort dels presos Roberto Sáinz i Igor Angulo, però tampoc va fer perdre la calma a Otegi: «Poden copejar estructures, però la nostra fortalesa és el poble», va dir. I alguna cosa similar va ocórrer en el tercer, malgrat la constatació que el procés de negociació s'havia donat per finalitzat en l'intent de maig i que la treva havia acabat: en l'única entrevista concedida des de Martutene, per a GARA, defensava que «hem recorregut una etapa i cal assolir la meta» i advocava per «seguir treballant amb trepitjada de bou i la perspectiva posada en un horitzó raonable».
Les paraules de Otegi es podrien equiparar segurament amb les quals haurien pronunciat en una situació similar Gerry Adams o Nelson Mandela. Però sobra dir que a John Major i Tony Blair no se'ls va passar pel cap torpedear la solució a Irlanda d'una manera tan basta. I en 1990, l'últim president del apartheid, Frederic de Klerk, va fer just el contrari que Zapatero: va alliberar a Mandela per a canalitzar un procés. Tots dos, Adams i Mandela, com molts altres en similars circumstàncies, van ser «terroristes» abans que «homes de pau». Avui ja ningú s'acorda d'allò; és més, esmentar-lo seria una solemne estupidesa. Altre tant passarà amb Otegi, per a qui, no obstant això, el PP reclama ara al Govern espanyol que «estigui molt vigilant perquè no torni a ballar».
La excarcelació de Arnaldo Otegi és una molt bona notícia per a tots els quals l´estimen, que en aquest país es conten per centenars de milers, però lamentablement ningú podrà dir que la interlocució de l'esquerra abertzale està lliure. Ni tan sols ho està el propi Otegi, pendent d'altres processos de tot tipus construïts artificialment. Quan se li ha plantejat pel paral·lelisme evident amb el líder irlandès, el elgoibartarra sempre ha respost que «l'esquerra abertzale és un Gerry Adams col·lectiu». L'Estat espanyol no només ha empresonat a Arnaldo Otegi, sinó que ha atacat a tot aquest Gerry Adams col·lectiu. Abans van anar a la presó Olatz Dañobeitia, Juan Joxe Petrikorena o Juan Mari Olano. Fa ja gairebé un any, una vintena de capturats en Segura. Després, en un lent degoteig, Marije Fullaondo, Pernando Barrina, Patxi Urrutia...
L'Estat també va atacar als interlocutors d'ETA, i ho va fer -com amb Otegi- mentre el procés estava obert en el cas de la detenció de Jon Iurrebaso. La tardor arriba ara amb una trentena de citacions més i amb la il·legalització cantada de ANV i EHAK. I 2009 pot ser l'any del judici oral contra ni més ni menys que 40 membres de Batasuna, entre ells també Arnaldo Otegi. És l'enèsim intent de demolir a l'esquerra abertzale. Aquest, i no altre, és el teló de fons d'una excarcelació que ahir va ser celebrada per molts ciutadans bascos en temps que no són precisament per a eufòries.
De segur entre ells no només estava l'esquerra abertzale al complet, sinó una gran massa social oculta que somia amb la solució i que reconeix la feina d´Otegi i fonamental d'aquest Adams col·lectiu que resisteix, existeix i segueix mirant al futur. Principi del formulari Final del formulari .