per Elisenda Paluzie, membre de la Intersindical-CSC, economista i professora de la Universitat de Barcelona
Les discussions sobre la proposta Solbes de finançament s’han centrat al voltant de la qüestió de la bilateralitat i l’incompliment de l’Estatut. El document de bases de Solbes és efectivament molt negatiu per a Catalunya, però la discussió sobre la bilateralitat desenfoca el problema. Aquesta va quedar anul·lada pel Congrés amb articles com el 201.1, que estableix que les finances de la Generalitat es regulen per la LOFCA, i el 206.3, que diu que els mecanismes d’anivellament i solidaritat els fixa l’Estat.Cal recordar, a més, que és la fixació d’aquests mecanismes el més rellevant del sistema i no l’increment de percentatges de cessió dels impostos estatals previst en l’Estatut. Caldria, doncs, centrar-se, com fa Andalusia, en la discussió de les variables de distribució dels recursos. Solbes ha anunciat que es buscarà un consens entre totes les comunitats sobre aquestes variables, la principal de les quals seguirà sent la població ponderada.
A Catalunya li interessa ponderar-la amb el nivell de preus (superior a Catalunya) o la immigració. Al front del nord, amb la dispersió o la superfície, i així successivament. Si no hi ha consens, es continuarà amb el sistema actual.
També s’ha anunciat que no hi haurà perdedors. Per tant, si hi ha algun guany, vindrà dels recursos addicionals que aportarà l’Estat al sistema, i per a la distribució dels quals es tindrà en compte la població i l’evolució de la població.
En definitiva, tot fa preveure guanys molt minsos en els recursos de la Generalitat.
L’única possibilitat és que tots els diputats catalans, inclosos els del PSC vetin els pressupostos. Permeteu-me dubtar de la credibilitat d’aquesta amenaça.