Així, com si es tractés d'una catàstrofe d'aquestes que criden naturals que arrasen si més no t'ho esperes, tota aquesta estructura imperialista que s'amaga darrera del nom de Nacions Unides es mostra davant els mitjans com sobtadament atropellada per un insospitat tsunami, una crisi alimentària mundial, a la qual, altruistament i com organització civilitzada que és, es veu en la necessitat de respondre…
Els pobres ens tenen ja tan acostumats a tenir-los que tirar una mà amb les seves imparables desgràcies! El qual el preu del blat s'hagi doblegat en dos anys i el de l'arròs, l'aliment de primera necessitat de 3.000 milions de persones, hagi augmentat un 70% en aquests primers mesos de 2008, és, pel que sembla, una disfunció conjuntural que es pot semiatajar amb ajudes puntuals, com la de Zapatero, «Quixot» on els faig, que ha llençat de «chequera» («Públic») en el cim de la FAO celebrada a Roma, i ha promès destinar 500 milions d'euros fins a 2012 per a «combatre la fam en el món».
Per fer-nos una idea de la generositat torera del president espanyol diguem que farien falta 20.000 milions d'euros a l'any per a tal fi i que, de totes maneres, ni els diners urgents (que no val sinó per a destruir els últims bastions de petits productors) ni una FAO a les ordres del BM, el FMI i l'OMC van a arreglar el drama i posar fi a les causes estructurals que estan en l'origen de la crisi. Pel que sembla, la protecció i subsidis donats durant els últims decennis pel fMI, el BM, l'OMC, el BID (Banc Interamericà de Desenvolupament) i estats varis, inclòs l'espanyol, a determinades corporacions multinacionals i a certes polítiques agrícoles de «ajustament estructural», de reconversió de terres en monocultius, de privatització de les empreses estatals més rendibles, d'implantació dels agrocarburants a gran escala i de substitució de l'agricultura autosuficient per la d'exportació, no estan en l'arrel de la fam, la malnutrició i la mort per inanició a la qual s'enfronten centenars de milions de persones en ple segle XXI i en una situació de clara expansió de la producció. O, almenys, això és el que semblen voler fer-nos creure, vista la decisió de mantenir les polítiques de dependència Sud-Nord i de seguir donant suport als gegants de la agroalimentació.
Pel que sembla, la urgència mostrada per Olivier de Schutter, el nou relator per a l'alimentació de l'ONU, per a realitzar una reunió especial sobre la inseguretat alimentària mundial només té a veure amb el «humanitarisme» tan propi de la institució, i no té relació alguna amb la imperiosa necessitat del sistema de torpedear l'escenari que ja s'està dibuixant de multiplicació dels motins de fam, imatge de la crisi estructural d'un capitalisme mortífer que només es combat amb lluita popular i organitzada.
Són ja milions els quals s'han rebel·lat contra la carestia i la inseguretat alimentària en gairebé cinquanta països i que han obligat a aquests els seus governs que tan diligentment havien aplicat les receptes de les prefectures multinacionals que controlen l'ONU a prendre una sèrie de mesures contràries a la sacrosanta «llibertat de comerç»: reduir o suspendre les exportacions de blat, arròs o soia; controlar als especuladors… Les tensions socials augmenten fins i tot en estats amb alt índex de creixement com Xina o Índia. Fins a en els països imperialistes occidentals, l'escalada dels preus, unida a l'estancament salarial i a l'augment del cost de les hipoteques i dels desnonaments, pressiona als governs a prendre mesures urgents…
Les explicacions de les autoritats responsables i els seus experts davant aquesta gravísima catàstrofe són insuficients, parcials, interessades o simple i planament absurdes. I és que l'últim que van a reconèixer és que, com escriu J. Petras en «The Structural Roots of Hunger, Food Crises and Riots», les arrels del problema estan incrustades en les estructures profundes de l'economia capitalista: és la configuració monopólica que opera tant en el sector dels carburants com en el de l'alimentació la qual impulsa el seu encariment. Segons si l'autoritat o l'expert que expressa l'opinió és conservador o «progressista» culparà més a un factor que a altre per a explicar que milions es morin de fam mentre els estocs estan curulls i s'especula amb el gra d'anys futurs, com feien aquells jauntxos contra els quals ens rebel·lem a Euskal Herria en matxinadas com la de 1766.
Així, els de dretes es ficaran més amb els xinesos (amb els indis i els brasilers també, però menys) perquè, a l'augmentar el seu nivell de vida, els ha donat per menjar carn i, clar, gasten molt blat de moro i soia per a alimentar a aquests pollastres, ànecs i cerditos als quals abans no tenien accés. És un assumpte d'oferta i demanda. Argument conservador per excel·lència són també el de l'excedent demogràfic (massa boques que alimentar), la desertització o el canvi climàtic. Els «progressistes», per la seva banda, apunten més a culpar del desastre al desviament de part de la producció alimentària (blat de moro, colza, blat, girasol) per a produir agrocarburantes.
També atribuïxen el fort increment de preus al fet que, després de la caiguda dels «subprime», els inversors hagin decidit especular obertament amb la fam mundial, és a dir, practicar el terrorisme especulatiu. De fet, hi ha bancs i consellers financers que recomanen invertir de manera massiva en articles de consum i «aprofitar-se de l'alça imparable en el preu dels aliments», qualificant de «oportunitat immillorable» la «penúria d'aigua i de terres agrícoles explotables». I és que, com cínicament afirmen, per molt que s'agreugi la crisi i que augmentin els preus, la gent va a seguir havent de menjar.
L'assumpte no és que aquests i altres elements no intervinguin en la carestia i inseguretat alimentàries actuals. L'assumpte és que tots ells estan directament causats per les polítiques imposades pel sistema imperialista. Ens diuen que la lliure competència i l'obertura de mercats conduïxen a l'eficàcia i al descens dels preus, quan en el cas que ens ocupa conduïxen a la sobreproducció, la inflació i la crisi. Ens oculten que l'expansió dels agrocombustibles s'explica pel suport que li brinden les potències econòmiques (Espanya inclosa) mitjançant polítiques públiques, subvencions i mesures legislatives.
Mentre algunes autoritats menjo Olivier de Schutter fan com que fan alguna cosa demanant regular o gravar l'especulació i els mercats de futurs de «commodities» o matèries primeres que, calculen, és la causant d'un augment dels preus del 35%, bancs, consellers i institucions públiques segueixen oferint aquests articles bàsics de consum com excel·lent producte financer, entre altres per als fons de pensions, a les quals els han ficat ja una bombolla després d'una altra: la informàtica, la immobiliària, ara la de «futurs» de productes bàsics…
Quan la recént acabada Cimera d'Alt Nivell sobre Seguretat Alimentària segueix defensant les receptes neoliberals i l'obertura dels mercats del Sud com manera de detenir l'escalada de preus, la realitat demostra que, en la base d'aquesta carestia i aquesta escassesa, està la monopolització en poques mans del procés complet de producció, compra, distribució i venda dels aliments: des de les grans companyies de llavors i fertilitzants o els gegants del agribusiness i els aliments genèticament modificats fins a qui monopolitzen la compra, transformació, distribució i venda d'aquests productes; des de Monsanto i Cargill fins a Nestlé, Wal-Mart, Carrefour o Aldidis (la central de compres europea en la qual participa Eroski)…
Com molt bé analitza Henri Houben en «Els û#ts de la gran distribution» aquestes multinacionals han vist multiplicar els seus beneficis i els seus propietaris se situen entre els més rics del planeta gràcies precisament al cada vegada major desfasament entre salaris i preus, entre el que els treballadors cobrem per produir i vam pagar per sobreviure, és a dir, gràcies a la pauperització estructural de la gran majoria de la població.
Per alguna cosa ens anuncien que els preus van a seguir pujant inevitablement, imparablement, durant els pròxims anys… El capitalisme se segueix concentrant i necessita robar encara més, encara que sigui a costa de (o gràcies a) el genocidi de poblacions senceres. Els pobres no explotables, quan són massa, sobren… i molts del primer món, també.
En el llibre «L'Imperi de la vergonya», ja en 2005, desenvolupava el tema de la fam i el capitalisme depredador el ex relator especial de l'ONU Jean Ziegler, a qui, per cert, vam tenir ocasió de conèixer durant aquell solidari, lluitador, internacionalista i emocionant «Gernika 1937-1987», organitzat per l'esquerra abertzale quan les forces de la reacció no havien aconseguit encara serfs amb «ètica» suficient com per a donar suport la seva il·legalització.
Crim contra la humanitat, terrorisme imperialista… anem posant nom, teoria i pràctica a la destructiva explotació d'uns pocs (bascos inclosos) sobre tots els altres.