La fosca realitat actual que s'està vivint a l'orient mitjà té clares arrels històriques, i una visita al passat pot ajudar a il·luminar què s'amaga rere les destructives polítiques d'Israel tant a Palestina com al Líban.
El sionisme arribà a Palestina a finals del s.XIX com un moviment colonialista motivat per un impuls nacional. La colonització de Palestina s'ajustava molt bé als interessos i polítiques de l'Imperi Britànic, en la vigília de la I Guerra Mundial. Amb el suport de la Gran Bretanya, el projecte de colonització s'expandí, i esdevingué una presència sòlida en el territori després de la guerra i amb l'establiment del mandat britànic a Palestina (entre 1918 i 1948) .
Mentre tenia lloc aquesta consolidació, la societat indígena experimentà, com altres societats en la resta del món Àrab, un fort procés de conformació d'una identitat nacional. Però amb una diferència, mentre la resta del món Àrab donava forma a la seva identitat política a través de la lluita contra el colonialisme europeu, a Palestina el nacionalisme significava l'afirmació de la pròpia identitat col·lectiva alhora contra el colonialisme britànic explotador i contra el sionisme expansiu.
D'aquesta manera, el conflicte amb el Sionisme esdevenia una càrrega adicional. La política pro-Sionista del mandat britànic tensà naturalment la relació entre la Gran Bretanya i la societat palestia local.
Això culminà en revolta el 1936 tant contra Londres com contra l'expansiu projecte colonitzador sionista. La revolta, que duraria tres anys, no acoseguí apàrtar el mandat britànic de la política que decidit ja el 1917. El secretari d'exteriors britàic, Lord Balfour, havia promès als líders sionistes que la Gra Bretanya ajudaria el seu moviment a construir una pàtria per al “poble jueu” a Palestina. El nombre de jueus que arribava al país creixia cada dia -fins a tal punt que, durant els anys 30, els jueus eren un quart de la població posseint un 4% de la terra.
A mesura que la resistència al colonialisme s'enfortia, el liderat Sionista s'anà convecent que només amb l'expulsió total dels palestins podrien ser capaços de de crear un estat per a ells sols. D'aquest primerenc principi i durant tots esl anys 30, els pensadors Sionistes propagaren la ecessitat de netejar ètnicament la població autòctona de Palestina si es volia que el somni d'un estat Jueu esdevingués una realitat.
La preparació per implementar aquestes dues fites de creació d'un estat i supremacia ètnica s'acelerà després de la II Guerra Mundial. Per als britànics, el país perdé la seva importància estratègic una vegada foren expulsats de l'Índia. Era una plaça conflictiva que requeria una presència de tropes britàniques en igual nombre que les que mantenia l'Imperi al subcontient indi -sense cap recompensa imperial òbvia.
Mentre la direcció Sionista acabava el pla per prendre la terra i expulsar-ne la gent entre 1946 i 1948, el lideratge Palestí confiava que l'imperi britànic els donaria el seu país, en el qual encara eren una vasta majoria i la població indígena. Però la Gran Bretanya decidí traspassar la qüestió de Palestina a les Nacions Unides (NU) el febrer de 1947. Palestina fou el primer conflicte en el qual se'ls demanava de mediar d'una manera sigificativa.
Les NU donaren una solució pro-sionista, una solució, finalment, molt injusta i impràctica. El primer obstacle fou que, en la mesura que els palestins reclamaven ser tractats com qualsevol altre moviment nacional Àrab, esperaven que la comunitat internacional reconegués, sense cap condició, el seu natural dret al territori. No esperaven que aquest dret s'hagués de negociar amb un moviment colonialista. En conseqüència, boicotejaren el procés. Les NU ignoraren això i el comitè especial que nominà per a la qüestí, l'Unscop (United Nations Special committee for Palestine) inicià converses únicament amb el lideratge Sionista. Concebiren una solució que només s'atenia a les necessitats i aspiracions d'una banda.
En qualsevol cas, els palestins es trobaren en un mal moment per presentar l'aspecte moral de les seves demandes degut al recent Holocaust. La comunitat internacional occidental simplement estigué molt satisfeta de poder evadir cap discussió sobre les implicacions del geocidi a Europa i poder enviar el problema a Palestina. L'inevitable resultat d'aquest enfocament va ser acceptar gairebé incondicionalment les demandes sionistes d'un estat a Palestina.
Territori
A finals de novembre de 1947, les NU proposaren dividir Palestina en dos estats pràcticament iguals en espai territorial. Els jueus només eren un terç de la població cap al 1947 i la majoria havien arribat a Palestina només pocs anys abans. El rebuig categòric palestí d'acceptar aquest tracte, recolzat per la Lliga Àrab, permeté als dirigents sionistes planejar amb cura el següent pas. Entre febrer de 1947 i març de 1948, el pla final per a la neteja ètnica va ser enllestit.
La direcció sionista definí el 80% de Palestina (Israel avui sense la Ribera Occidental -Cisjordània-) com l'espai per al futur estat. Aquesta era una zona on vivien un milió de palestins al costat de 600.000 jueus. La idea era de desarrelar i expulsar tants palestins com fos possible. De març de 1948 fins al final d'aquell any el pla fou implementat malgrat l'intent d'alguns estats àrabs d'oposar-s'hi, intent que fracassà. Uns 750.000 palestins foren expulsats, 531 pobles i viles van ser destruïdesi 11 barris urbans demolits.
La meitat de la població Palestina va ser expulsada i la meitat dels seus pobles destruïts. L'Estat d'Israel es va establir sobre el 80 per cent de Palestina, convertint els pobles palestins en assentaments jueus i parcs d'esbarjo, però permetent només a un petit nombre de palestins de romandre-hi com a ciutadans.
La guerra de juny de 1967 permeté a Israel prendre el restat 20% de Palestina. Aquesta ocupació, tanmateix, derrotà d'alguna manera la ideologia ètnica del moviment Sionista. Israel encerclà el 100% de Palestina, però l'estat incorporà un gran nombre de palestins, el poble que els sionistes havien fet gran esforç per expulsar el 1948.
El fet que es deixés fer a Israel fàcilment el 1948, sense condemna per la neteja ètnica que va cometre, l'encoratjà a la neteja ètncia de 300.000 palestins més de la Ribera Occidental i la Franja de Gaza. Però al juny de 1967 la guerra va ser masa curta -sis dies-, i la comunitat internacional estava massa alertada. La societat palestina més experimentada. Així, Israel va haver de quedar-se amb u gran nombre de palestins sota el seu control i no va poder completar “la feina”.
El Moviment Nacional Palestí cresqué altra vegada en la forma de l'Organització per l'Alliberament de Palestina (OAP) i encara que no alliberà ni un pam de Palestina, va tornar a situar el cas palestí i la Nakbah (catàstrofe) de 1948 en el centre de l'atenció pública mundial.
L'operació de neteja ètnica també fou derrotada per la persistència i resiliència d'aquells palestins que es van poder quedar a Israel. Esdevingueren una quarta part de la població.
Així, la demografia va esdevenir el principal problema de l'agenda de seguretat nacional d'Israel. Eclipsa qualsevol altra preocupació sigui la igualtat social, democràcia o drets humans. El sistema educatiu, els mitjans de comunicació i els polítics tots emfasitzen el “perill” que constityueixen els palestins per l'existència de l'estat i per al benestar dels ciutadans israelians.
En aquesta situació, l”esquerra” israeliana reclama la reducció del territori, la dreta reclama la reducció dels palestins. Però la distància moral i ideològica entre esl dos pols del sistema polític és en realitat molt curta.
Després de dos alçaments en els territoris ocupats i un esforç internacional fallit que ignorav completament l'arrel del coflicte tal i com hem exposat més amunt, tornem a ser davant la base del conflicte.
Imposició
Els darrers sis anys, amb el suport total del seu electorat jueu, els successius govers israelians han intentat d'imposar per la força el que per a ells és la solució ideal. Consisteix en empresonar un gran nombre de palestins en ncalvaments a la Ribera Occidental (Cisjordània) i la franja de Gaza, controlar a través d'un sistema d'apartheid la minoria palestina a Israel, i rebutjar categòricament cap repatriació dels refugiats palestins.
Aquest pla té el total suport dels Estats Units. La presidència neoconservadora de Bush cerca el seu propi unilateralisme, intentant d'imposar, per mitjans militars i intimidació els seus valors econòmics i estratègics a la resta del món.
Només dos moviments a la zona resisteixen Israel i els EUA. Tristament, per a la gent d'esquerres, com jo mateix, no són “de la nostra escola”, però hem de respectar la seva fermesa, resolució i voluntat de sçresistir l'ocupació i la colonització. Són Hamas i Hesbol·lah.
Israel creu ara que té una oportunitat d'eliminar aquestes forces a la franja de Gaza i al Líban, i més enllà, Síria i Iran. La guerra regional que s'està desenvolupant, a curt termini, havia de soscavar i debilitar aquestes dues forces, però a llarg termini pot significar una confrontació israeliana no omés amb el món àrab sinó amb tot el món musulmà.
En aquest punt, els EUA els poden abandonar, i l'estat Jueu acabarà com els regnes dels croats en temps medievals. Un desastre com aquest es amenaça a tots -jueus i àrabs- i només Europa pot prevenir-lo, si pot deixar de sotmetre els seus i els nostres interessos, als dels Estats Units i el Sionisme.