L'assassinat de Raúl Reyes és un més en l'estela sagnant de l'oligarquia colombiana, aquesta vegada representada pel règim narco-paramilitar de Álvaro Uribe Vélez. Assassinat comès amb tota la premeditació i sevícia que es pot veure en el bombardeig nocturn d'un campament guerriller, que es havia -crec jo- traslladat a territori equatorià -2.000 metres - per avançar les seves tasques de diplomàcia i contactes internacionals -per la seguretat dels convidats, tasques que li eren inherents a la responsabilitat que li havia assignat el Secretariat Nacional de les FARC a la recerca de la Pau.Bombardeig nocturn que ens fa recordar els bombardeigs dels aliats contra la població civil de l'Alemanya convertida en dimoni per un dels dimonis assassins de la història, Hitler. Aquest bombardeig nocturn, amb precisió moderna, ens trasllada al que vam veure en la TV amb els bombardeigs a l'Iraq. Presentat en video per una de les tantes publicacions, perquè l'espectacle havia de gaudir-se'l l'oligarquia colombiana.
El qual ens fa pensar que el bombardeig va ser realitzat per pilots dels Estats Units d'Amèrica, que igual com els tres militars espies nord-americans, estan involucrats fins i tot els molls en un conflicte intern que per obra i gràcia d'ells i d'Uribe es convertirà en una guerra total, sobretot quan es pretén utilitzar -com va ser dissenyat- el Pla Colòmbia com a punta de llança contra els governs progressistes d'Amèrica Llatina.
Les imatges dantesques, morboses, mostrades en exhibir joiosos el cadàver de Raúl Reyes -com un trofeu per a un nen-, ens ensenya que els guerrillers estaven dormint quan van ser bombardejats. Allà no hi va haver possibilitat de resposta, van tirar les bombes, els van assassinar amb traïdoria, i posteriorment tropes colombianes ingressen a territori equatorià, acordonen l'àrea i segresten els cadàvers de Raúl Reyes i del canta-autor Julián Conrado, sense comptar per a res amb les autoritats equatorianes. Els altres morts -16- els van deixar tirats en territori equatorià perquè l'Equador quedés notificat que al règim d'Uribhitler i als assessors gringos li importa el més mínim l'opinió del veí país.
El cadàver de Raúl Reyes mostra que un resquill va enuclear el seu ull esquerre, potser va produir lesió cerebral, i la seva cama dreta va ser retallada per efecte de la bomba o bombes. No s'arriba a veure 'trets|tirs al pit' -com deia un noticiero-. Raúl Reyes va morir per efecte de l'explosió de la bomba i no per trets de fusell, d'això no hi ha dubte.
Però el macabre de la psicopatia dels militars ho veiem també en el trasllat del cadàver de Raúl Reyes, en una borsa|bossa, i a l'aeroport ni tan sols el seu cos no va ser condicionat en una llitera, sinó portat a pols pels de la DIJIN. Diferent va ser la posició de les FARC amb els diputats assassinats pel règim. Van ser els seus cossos rentats, vestits, col·locats com ha de ser per rebre sepultura després que medicina|medecina legal fes el seu treball|feina. Com ha de ser i s'hagués de fer per respecte al cadàver d'una persona que va combatre amb honestedat. Allà, gens més allà, no es demostra l'humanitarisme de les FARC i la inhumanitat del règim d'Uribhitler.
Publiquen a més que el cadàver del cap guerriller serà dipositat en una 'fossa comuna'. Que orgullós s'hagués sentit el guerriller de les FARC de compartir la mateixa sort que tenen els cadàvers dels assassinats pel Terrorisme d'Estat, els del poble. Perquè sempre els lluitadors són enterrats en 'fosses comunes'. Recordin no més que el cadàver de Camilo Torres, el capellà guerriller, va ser segrestat pel general® Álvaro Valencia Tovar i fins avui no són lliurades les seves restes mortals per rebre cristiana sepultura, pel temor a què el poble en saber el lloc de la seva sepultura la converteixi en lloc de reencontre|retrobada del seu poble amb ell. Igual pretenen fer ara amb Raúl Reyes i Julián Conrado. Igual han fet amb desenes de milers.
L'anterior demostra que el règim narco-paramilitar d'Uribe Vélez no respecta la sobirania de cap país, ni les mínimes regles del dret de la guerra. Tampoc no respecta els drets humans. És definitivament un govern que va en via de transformar Colòmbia en l'Israel de Llatinoamèrica. I a la societat colombiana en una societat presa dels seus propis eufemismes, de la 'seguretat democràtica' viscuda en la inseguretat més absoluta.
Inseguretat democràtica que continua tenint entre les víctimes del Terrorisme d'Estat als sindicalistes colombians. Avui va ser assassinat un sindicalista. Per ser sindicalista anava a ser assassinat pel règim i per això s''enguerrilleró', com una forma de preservar la seva vida i continuar la seva lluita per millor vida per al poble colombià. Sempre va ser un sindicalista, sempre preocupat per la lluita de la classe obrera en qualsevol lloc del món. Era un verdader fill del poble.
Al seu poble va lliurar la seva vida. Per ell va morir. Per amor al seu poble va combatre -de la forma que li van permetre-, un règim corrupte, mafiós i paramilitar. Amb la seva mort perd el poble a un dels seus quadres caracteritzats que una i altra vegada persistia en l'empenyorament|tenacitat d'assolir una sortida política al conflicte intern polític, econòmic, armat i social que viuen els colombians per un règim titella i cipayo al govern dels Estats Units.
Raúl Reyes va ser un quadre popular, militant de les FARC. Per això ho sentim els lluitadors populars. Per això ho sent el seu poble. La seva organització lògicament es ressentirà la seva absència. Mai el que mor no pot ser remplazado. Però en vindran altres a empunyar les seves banderes de lluita i les seves responsabilitats. El poble lluita combinant encertadament totes les formes de lluita de masses i els que estem en altres formes de lluita, retem homenatge al Comandant del Secretariat Nacional de les FARC, Raúl Reyes, que com a bon fariano va morir amb la imatge de Manuel Marulanda, Comandant a Cap de les FARC, estampada al seu pit.
Un Comandant guerriller que va morir batallant per assolir la Pau a Colòmbia. Com sempre ho han fet les FARC. Des de Marquetalia, quan neix com a guerrilla, les FARC va plantejar la necessitat d'una sortida política a la guerra a fi d'evitar-li sofriments innecessaris a la població. L'oligarquia mai no ha fet cas a aquests plantejaments. Sempre han tingut oïdes sordes als clamors del poble.
Avui està més que patent que mentre les FARC estan fent plantejaments que busquen una sortida política a la crisi que viu Colòmbia, l'oligarquia està buscant sempre com avançar la guerra. Avui potser estiguin contents. Però quan la guerra toqui a les seves portes i els emboliqui amb els seus terrorífics tentacles, esperem que, igual com el poble avui, plorin amb la serenitat que ha tingut el poble colombià. No hem d'oblidar la sentència bíblica: "El que a ferro mata, a ferro mor".
Glòria eterna als combatents caiguts...
Darrer video d´en Raúl Reyes
.