Raúl Castro pot mancar del carisma del seu germà però a l'Assemblea Nacional ha tornat a demostrar un llenguatge clar,sencill i fàcil. A partir d'ara, caldrà seguir atentament l'esdevenir d'una Revolució que continua entossudida a posar en primer pla la seva plena independència, el control del seu destí i la justícia social.L'anunci de Fidel Castro i la posterior designació del seu germà Raúl com a president del Consell d'Estat han acaparat l'atenció mundial dels mitjans, que no deixen d'especular sobre el sentit de les declaracions dels germans Castro. Des de Cuba i coneixedors de la seva realitat, els analistes José Miguel Arrugaeta i Joseba Macías valoren els últims esdeveniments a l'illa del Carib.
Novetats a Cuba? Transformació del sistema? Canvis? La constitució aquest diumenge de l'Assemblea Nacional no ha defraudat ningú. Mentre la majoria dels periodistes de tot el món desplaçats a l'Havana centraven la seva atenció en el nomenament de Raúl Castro com a president del Consell d'Estat, la sessió anava bastant més enllà. El perfeccionament del model actual sota els paràmetres de la independència nacional sembla ser la idea essencial. I transitar del socialisme actual (matisable però socialisme a la fi) a un socialisme millor, el full de ruta. Una revolució dins de la Revolució? Tot sembla indicar que sí i que en els pròxims mesos aquesta illa coneixerà importants canvis estructurals.
«Mostra a petita escala»
Diumenge 24 de febrer, deu del matí. Amb una puntualitat més britànica que del Carib comença la sessió constitutiva de l'Assemblea Nacional (Parlament cubà) amb la presència física de 608 dels 614 diputats electes. Ambient de tranquil·litat en un hemicicle en el qual també hi ha presents desenes de convidats i una multitud considerable de periodistes internacionals a la cacera i captura del scoop no per improbable menys esperat.
Ho assenyala un Raúl Castro (vestit de civil) en el seu discurs final: «Aquesta és una mostra en petita escala de la societat cubana». Sociològicament és cert: 219 dones (43,18%), 175 treballadors productius, 65 educadors, 30 metges i treballadors de la salut, 10 esportistes, 42 homes i dones del món de la cultura... Per cert, molt pocs advocats, perfil professional que «inunda» altres sistemes parlamentaris. En definitiva, races, gèneres, edats, professions i orígens territorials representades amb exquisit equilibri. Convé recordar-ho: cap d'aquests càrrecs electes no cobra res per l'acompliment de la seva funció ni està emparat per cap immunitat. Segueix la sessió.
Pren la paraula la parlamentària més jove, una muchachita de 18 anys provinent de la zona oriental del país.
Les seves paraules són clares, directes: «Si no complim amb el nostre jurament, que ens el reclamin els nostres electors.»
Els incompliments no queden llavors a les mans de figures anònimes i simbòliques com Déu, el Poble o la Història. Tasca dels electors directes. Seria bo prendre nota per a determinats mecanismes de democràcia representativa. Continua la llarga sessió en la qual, un a un, tots els càrrecs electes van dipositant el seu vot (individual i secret) per a la designació del nou executiu.
Sistema de votació
Una vegada més, la consigna oficial proposa votar de manera col·lectiva la llista que presenta la Comissió Electoral Nacional, en la qual serà la seva última tasca abans de la constitució de la nova Assemblea. Una vegada més, no tot és tan «unànime»: dels 609 diputats que exerceixen el seu dret al vot (els 608 presents més Fidel Castro que vota de manera delegada), la immensa majoria opta per la proposta plantejada. Però hi ha diversos diputats que prefereixen establir un criteri selectiu. Raúl Castro obté la totalitat dels 609 vots. Tanmateix, Ramón Machado Ventura, un històric metge de la guerrilla de 76 anys que han estat proposats com primer-vicepresident dels Consells d'Estat i de Ministres, treu 601 vots. Fins i tot es dóna el cas d'un diputat (o diputada) que estableix un criteri selectiu a l'hora de recolzar els nous membres del Consell. D'aquesta forma, alguns són designats amb el 100% de l'escrutini mentre d'altres obtenen el 99,60%, és a dir, no compten amb el suport d'aquest peculiar «dissident».
És una anècdota no menor per a un 24 de febrer ple de referències històriques de rebel·lia: el mateix dia però de 1895, s'iniciava la «guerra necessària» organitzada per José Martí; fa exactament cinquanta anys sortia a l'aire la mítica Radio Rebelde fundada pel Ché a Serra Mestra; i el 1975, s'aprovava l'actual Constitució socialista que regeix el país. Com perquè no hi hagi dubtes.
Nova Dirigencia?
Una dirigencia adequada a les noves necessitats? El Consell d'Estat designat sembla formar-se en claus de continuïtat: Raúl Castro al capdavant i Ramón Machado -poc conegut en l'exterior però molt reputat entre els cubans per la serietat i rigor a l'exercici de les seves responsabilitats malgrat seu poc carisma públic- com a primer vicepresident.
Al costat d'ells, la generació que va fer la Revolució representada en els comandants Guillermo García, Juan Almeida i Ramiro Valdés; els històrics Colomé Ibarra o José Ramón Balaguer; «pesos pesants» del Partit o l'Estat com Esteban Lazo o Miyares... Y al costat d'ells, malgrat els interessats silencis de bona part de la premsa occidental representants de les noves generacions, Carlos Lage (un dels vicepresidents designats), Felipe Pérez Roque, Carlos Valenciaga... una vegada més, una combinació de la generació del 59 i el suport en altres més joves.
La pregunta és lògica: quina és la raó que explicaria aquest aparent equilibri, aquest particular unió de voluntats i legitimitats? La resposta és en el propi discurs de Raúl que, entre altres qüestions, mostrava al món que totes les mesurades en estudi o que es proposen estan sent meditades, acarades i decidides per un ampli col·lectiu de persones.
Un programa per al futur
Raúl Castro pot mancar del carisma del seu germà però en la seva intervenció d'aquest diumenge tancant la sessió de l'Assemblea Nacional ha tornat a demostrar-nos un llenguatge clar, senzill i fàcil d'entendre. A set pàgines i alguna cosa més de mitja hora ha presentat una cosa semblant a un programa de govern que, en aquestes hores, està sent analitzat ja amb lupa en diferents cancelleries i redaccions. Una línia de treball, dèiem, totalment meditada.
Quines són les propostes del nou president de la Cuba revolucionària? Com a prioritat, tenir molt en compte les opinions vessades per milions de cubans en les assemblees que s'han vingut desenvolupades al llarg i amples del país en els últims mesos. I començar a prendre mesures sobre això. Això sí, amb dues premisses fonamentals: la primera, la consulta permanent a Fidel, que continua sent el líder de la Revolució i assessor central del procés (la qual cosa s'ha convertit a més en un mandat legal per vot unànime de la cambra) i la segona, la consideració bàsica que tot canvi s'inscriu en el perfeccionament del socialisme i la defensa de la independència.
Però les seves paraules no s'han quedat en una declaració general subjecta a interpretacions diverses, i s'ha referit a coses molt concretes.
Una profunda i estudiada reforma de l'aparell estatal i del Govern que afavoreixi l'eficàcia, la descentralització i redueixi substancialment la burocràcia.
Mecanismes econòmics que tendeixin a eliminar subvencions i gratuïtats fugint de l'igualitarisme en la recerca de verdaders elements de justícia i equilibri social (interessant reflexió que planteja que el socialisme no és homogeneïtzació). En aquest àmbit caldria situar propostes com una possible i propera abolició de la llibreta d'abastament|proveïment o la revisió gradual de la doble circulació monetària, d'acord a la base econòmica real.
L'eliminació de regulacions i prohibicions de tot tipus en el camp de drets i llibertats que manquen totalment de sentit a la Cuba de 2008 i que molesten de manera especial a la ciutadania.
El nou president de la República anuncia que algunes d'elles es derogaran en les pròximes setmanes i altres de forma gradual d'acord a les seves implicacions i contexts.
I tot això, l'assenyala el propi Raúl Castro en la seva intervenció, des de la consideració última que no s'ha de tenir per por a la discrepància, a la crítica o al debat. Sense ingenuïtats, clar, però sense pors internes.
Sense improvisació
I per a no deixar gens a l'atzar o la improvisació, Raúl afirma que es realitzarà una àmplia política de consens, discussió i consultes per a tots els canvis essencials a desenvolupar en els pròxims mesos, plantejant fins i tot la consulta popular en aquelles transformacions que el requereixin per la seva transcendència.
I aquesta mostra de voluntat democràtica no és mera curiositat ara que sentim parlar tant de voluntat popular, però en abstracte.
Aquestes són algunes de les qüestions essencials al tancament d'aquesta intensa jornada i, a partir d'ara, caldrà seguir atentament l'esdevenir d'una Revolució que, per sobre de llums i ombres, segueix entossudida en posar en primer pla la seva plena independència, el control de la seva destinació|destí i la justícia social. El que no és poc en aquests temps.