Les tragèdies estivals que flamegen des del més vell conflicte del planeta –les recents hostilitats a Gaza i al Líban– testimonien fefaentment les característiques del nou estat del món cinc anys després dels atemptats del 11 de setembre. En aquest context, i a mode d'esbós cartogràfic per ajudar a orientar-nos en els laberints de l'actualitat, presento en quatre observacions generals i deu breus consideracions, alguns modestos elements d'orientació.
PRIMERA OBSERVACIÓ GENERAL. El fenomen central de la nostra època, la globalització econòmica, no sembla haver pesat, directament, sobre aquests efrontaments al Pròxim Orient. Ni per posar-los en marxa, ni per atiar-los, ni per apaivagar-los.
Això confirmaria dos postulats: el caràcter arcaic d'aquesta guerra on es barregen, com al segle XIX, discussions territorials, crispacions nacionalistes i passions religioses; i l'error de la ideologia liberal de creure que el simple creixement dels intercanvis és generador de pau.
SEGONA OBSERVACIÓ GENERAL. El fet que el Pròxim Orient, un cop més, es troba sota els projectors dels mitjans de comunicació no ha de fer oblidar la importància estratègica de l'Àsia, on s’hi juga bona part el destí del segle XXI. En base al pes creixent dels dos gegants, l'Índia i la Xina, i vistos els perills d'enfrontament, no hi són menyspreables els de la Xina i Taiwan, Corea del Nord i el Japó, l'Índia i el Pakistan...
Cal no descuidar tampoc l'Àfrica subsahariana on, com en una olla a pressió, s'acumulen els problemes de tot ordre (entre ells el de la misèria extrema i dels emigrants clandestins) que acabaran explotant a la cara dels països rics.
TERCERA OBSERVACIÓ GENERAL. La guerra nuclear torna a ser una de les dues majors amenaces que pesen sobre el món (l'altre és l’ecològic). Israel, que durant els combats recents ha estat incapaç d’imposar-se clarament per mitjans militars convencionals, posseeix l'arma atòmica però no s'ha adherit al Tractat de no proliferació nuclear, com tampoc ho han fet dos Estats nuclears rivals: el Pakistan i l'Índia. No lluny d'aquest escenari, tres potències atòmiques estan compromeses militarment: els Estats Units, el Regne Unit i Rússia. Les dues primeres a l'Iraq i a l'Afganistan, la tercera a Txetxènia. I l’aliança militar més important, l'Organització del Tractat de l'Atlàntic Nord (OTAN) de la qual França en forma part (també com a potència atòmica), combat també a l'Afganistan.
Tot i que existeixen regions de conflicte nuclear –la península coreana i l'estret de Taiwan[1]–, la zona que va de les fronteres occidentals de l'Índia fins al canal de Suez concentra l'arsenal més devastador de tots els temps. A excepció de la Xina, totes les grans potències hi són militarment actives. Una simple espurna pot produir la deflagració...
Per a la gestió de totes les crisis que esdevenen, és vital un peritatge diplomàtic, del qual només les Nacions Unides en tenen la clau. Però, com s’ha demostrat al Líban: les NU, en la seva configuració actual, continuen sent indispensables i alhora desesperadament impotents de cara als grans contenciosos contemporanis. Quant a la Unió Europea, la llarga història de desastres guerrers constituiria el millor dels mediadors... si no continués sent un nan polític.
QUARTA OBSERVACIÓ GENERAL. Per comprendre les estratègies a dia d’avui, convé distingir bé els tres taulers sobre els quals juga el nostre futur:
- el militar, on dominen els Estats-nació condicionats pel factor territorial i per cicles electorals curts (que els suposa poc aptes per abordar els problemes a llarg termini i planetaris), i en què la supremacia dels Estats Units és total, com també la seva voluntat d'imposar un món unipolar;
- l'econòmic i comercial, on funcionen a ple ritme les lògiques de la mundialització definides pel Banc Mundial, el Fons Monetari Internacional (FMI), l'Organització Mundial del Comerç (OMC)... i en què hi regnen les firmes privades i els interessos financers en una multiplicació d’intercanvis que deixa entreveure la perspectiva d'un món multipolar;
-l'ecològic i social, on s'acumulen els problemes en tres nivells. El del medi ambient (canvi climàtic, efecte hivernacle, contaminacions, desforestació, aigua potable, biodiversitat). El de la necessitat de noves regles internacionals (per lluitar contra la injustícia de l'ordre mundial, que alimenta les tensions internacionals, per administrar les migracions, l'ús dels organismes genèticament modificats, la propietat intel·lectual, les investigacions genètiques, l'evasió fiscal, les delinqüències modernes...). I el del destí de les poblacions de la Terra (l’Àfrica, pandèmies, misèria, trencament demogràfic, massificacions, gana, educació, treball, catàstrofes naturals) i en què hi predominen els pobres, els desordres, les angoixes i el caos.
Entre aquests tres taulers, les relacions són aleatòries. Sovint evidents, de vegades inexistents, en certs casos enigmàtics.
A més d'aquestes observacions generals, podem extreure algunes consideracions prudents del recent xoc al Pròxim Orient.
PRIMERA CONSIDERACIÓ. Aquests nous conflictes aporten una confirmació de caràcter geopolític: aquesta regió-polvorí ocupa, des de la guerra del Golf el 1991, l'epicentre de l'actual "focus pertorbador mundial". Des de 1914 i fins al final de la guerra freda, aquest focus era Europa. Des de llavors, engloba una àrea geogràfica on l'islam és la religió dominant i on són localitzats, del Pakistan a Egipte, la majoria dels grans enfrontaments contemporanis: el Caixmir, l’Afganistan, Txetxènia, el Caucàs, el Kurdistan, l’Iraq, el Líban, Palestina, Somàlia, el Darfour...
Aquesta zona acapara també fortes tensions internacionals: conflicte entre el Pakistan i l'Índia a causa del Caixmir; amenaces sobre l'Iran sospitós de voler l'arma atòmica; pressions de Rússia al transcaucàs; les pors de Turquia a causa del Kurdistan iraquià; nombrosos litigis pel control de l'aigua dolça; cobdícies suscitades per l'existència, al cor d'un vast triangle format pel Golf, l'Iran i el Mar Negre, de les principals reserves d'hidrocarburs.
SEGONA CONSIDERACIÓ. Si és indiscutible que Israel té el dret de defensar-se, la desmesura dels càstigs infligits als civils palestins i libanesos no tradueix paradoxalment més que una folla impotència. Per una raó ben senzilla, els americans comencen a comprendre el que l'antic president Clinton expressa així: "No podem matar tots els nostres enemics[2]." Els d'Israel a la regió en són una legió.
En una guerra asimètrica, una superioritat militar aclaparadora no garanteix de cap manera la victòria. Els Estats Units reviuen l'amarga experiència. "Temo que l'Iraq no sigui el nostre pitjor desastre des del Vietnam", sospita l'exsecretària d'Estat, Madeleine Albright[3].
Recórrer a un militarisme excessiu i superior no acosta una solució política de pau –única garantia de la seguretat d'Israel–. I la pau passa sempre per negociacions amb l'enemic.
TERCERA CONSIDERACIÓ. El front mediàtic sembla més decisiu que mai. Però el context de la informació pateix una metamorfosis. La destrucció israeliana de centrals elèctriques, de la xarxa telefònica i d'estacions de televisió (Al-Manar TV, en particular[4]) per tornar cec, sord i mut el sistema de comunicació de l'adversari, s'ha revelat ineficaç.
Els portàtils, les càmeres miniaturitzades i els blogs de combatents o de testimonis oculars permeten una difusió global quasi instantània d'imatges denunciants. Per més intensos que siguin, els bombardeigs no poden destruir les xarxes d'Internet, concebut per resistir al foc nuclear. Els israelians semblen no haver après la lliçó de les decepcions americanes a l'Iraq després de la difusió de les escenes d'Abou Ghraib i d'altres testimonis aterridors. Ni de l'esfondrament de la imatge dels Estats Units als ulls de l'opinió pública mundial[5].
QUARTA CONSIDERACIÓ. En aquesta regió, la democràcia que Washington assegura voler instaurar[6] no constitueix un escut contra els atacs d'Israel, Estat democràtic... Amb la voluntat popular dels palestins, únics ciutadans àrabs del Pròxim Orient –juntament amb els Libanesos–, cridats a votar democràticament els seus governants, l'administració Bush ha tancat els ulls i ha deixat massacrar els demòcrates (dolents) i ha deixat empresonar els seus representants a Gaza.
Administrada per "combatre el terrorisme", el càstig infligit a Gaza i al Líban produirà sens dubte l'efecte invers. "Una operació que mata cinc insurgents és contraproduent si els efectes col·laterals comporten el reclutament de cinquanta nous rebels", recorda William Pfaff[7]. Els excessos acaben creant el que Mao Zedong anomenava "el mar on neden els combatents de la guerrilla".
Com a Palestina i al Líban, dins el "focus pertorbador", l'islamisme radical està en expansió. Amb tots els diversos components, i malgrat totes les reserves que pot inspirar, constitueix la principal força política que s'oposa per les armes al domini imperial dels Estats Units. En tant que ideologia messiànica per a la qual els militants estan disposats a sacrificar la seva vida, l'islamisme radical pren el relleu, en part, del que van ser als segles XIX i XX l'anarquisme o el comunisme. Encara que aquesta comparació pogui sorprendre...
Mentre que en altres llocs la violència política recula[8], a l’Afganistan (llegir l'article de Syed Saleem Shahzad) els talibans reneixen i les forces de l'OTAN es defensen i a Somàlia (llegir l'article de Gérard Prunier), a l'Iraq, a Palestina i al Líban, el salafisme porta nous aires.
CINQUENA CONSIDERACIÓ. El poder de les organitzacions no estatals no deixa de créixer. En particular el de les organitzacions no governamentals de caràcter humanitari, ecològic, social o jurídic, de vegades instrumentades i no sempre desinteressades. Però al si del focus pertorbador, hi pul·lulen especialment les organitzacions no estatals armades que juguen un paper determinant en els múltiples antagonismes. En testimonia l'audaç cop de mà de la branca armada de Hamas a Gaza, el 25 de juny, i el de les milícies de Hezbollah al Líban, el 12 de juliol, que van comportar les respostes d'Israel.
A tenir en compte: en alguna part d’aquesta zona se situa el quarter general de l'"enemic públic número 1" dels Estats Units, l'organització islamista armada Al-Qaeda, dirigida per Ossama Bin Laden, qui va reivindicar els atemptats del 11 de setembre de 2001, i en contra de la qual Washington va posar en marxa l'actual "guerra duradera contra el terrorisme internacional".
SISENA CONSIDERACIÓ. Els esdeveniments del 11 de setembre ens han fet entrar, evidentment, en una era nova. El president nord-americà George W. Bush i el seu cercle van considerar que el terror col·lectiu causat per aquesta tragèdia els donava finalment carta blanca aplicar vells deliris geopolítics.
Recordem-ne tres: reivindicació del paper "imperial" dels Estats Units en la direcció del món; assimilació de tota lluita de resistència nacional (de les quals Hamas i Hezbollah) al "terrorisme; i prioritat concedida a la vigilància generalitzada dels ciutadans a costa de les seves llibertats (llegir l'article de Philip S. Golub).
En nom d'aquest cos de doctrina, la CIA i altres serveis d'intel·ligència han estat autoritzats a "liquidar" o detenir sospitosos i conduir-los a presons secretes. Sense tenir en compte les Convencions de Ginebra i fora de tot marc jurídic, el presidi de Guantanamo fou creat per tancar-hi i maltractar persones sospitoses de tenir relacions amb Al-Qaeda...
Sobre la base de mentides (en realitat per posar la mà al petroli), l'Iraq, que no estava en absolut implicat en els atemptats del 11 de setembre i no tenia cap "arma de destrucció massiva", va ser envaït. En un impuls wilsonià, Washington ja podia redibuixar el "Gran Orient Mitjà". Només això.
D'aquestes absurdes ambicions, se sap allò que ha passat. El món és avui més perillós. I un nou megaatemptat no és improbable. Quant a la temible màquina militar, avui està encallada a l'Iraq, entrampada per una guerra asimètrica perduda, reduïda a practicar o a practicar també les atrocitats (batudes de civils, massacres, tortures sistemàtiques[9]) que pretenia haver desterrat des del naufragi del Vietnam[10].
El fracàs polític és encara més esbalaïdor. Gràcies a les intervencions americanes, l'Iran, principal enemic regional dels Estats Units, s'ha desfet dels seus rivals fronterers: el règim dels talibans a l'Afganistan, el de Saddam Hussein a l'Iraq[11]. I Teheran s'arma per defensar-se. D'altra banda, mentre Washington es fixava en aquesta regió, a l’Amèrica Llatina, el seu propi pati, els seus vells adversaris aprofitaven per prendre democràticament el poder, a Veneçuela, el Brasil, Argentina, l'Uruguai, Xile, Panamá, República Dominicana, Bolívia... Una marea rosa o vermella inèdita que, amb escreix, ha reafirmat Cuba i Fidel Castro.
En el transcurs d'aquests anys, Bush ha cregut poder reduir els problemes del món al terrorisme i tractar el terrorisme amb repressió militar. S'ha equivocat. I ha trepitjat tants principis i violat tants drets que Noam Chomsky la va considerar l'"administració més perillosa de la història americana", no vacil·lant en qualificar el seu país de "principal Estat terrorista[12]" del planeta.
SETENA CONSIDERACIÓ. La guerra de l'Iraq és molt cara. El 2005, les despeses militars dels Estats Units han sumat 500.000 milions de dòlars[13], o sigui, tant com la resta del món. És enorme. Com a conseqüència de la mundialització, el seu sistema econòmic no reposa només sobre la seva capacitat manufacturera sinó sobre el consum. Amèrica actua com una pompa en les finances, important capital al ritme de 700 a 800 mil milions de dòlars anuals. Capital que finança el consum de béns importats.
Tal bombolla de diners mundials disponibles crea una situació insostenible. El dèficit comercial americà pesa sobre les finances internacionals a risc de comportar una baixada del dòlar, una alça dels tipus d'interès, una caiguda de la Borsa[14] i una recessió mundial. Aquest és un dels principals problemes (invisible) d'avui.
VUITENA CONSIDERACIÓ. Avaluat en prop de 700.000 milions de dòlars, el dèficit americà beneficia els països amb mà d'obra barata. Al primer rang dels quals la Xina[15] però també d'altres països emergents (l’Índia, Corea del Sud, Taiwan, Brasil, Mèxic) en què l'expansió econòmica comença a preocupar les potències dominants. Les cotitzacions de les matèries primeres (entre elles el petroli) augmenten per al major benefici de Rússia, Kazakhstan, Veneçuela, Xile, Algèria...
La competència de les empreses d'aquests països es fa més amenaçadora. Existeixen ja aproximadament 25 multinacionals globals en els Estats del Sud, i aviat se'n comptarà un centenar. Les ofertes espectaculars de compra –com la de la xinesa, rebutjada, National Offshore Oil sobre la petroliera americana Unocal, o la de l'india Mittal Steel, satisfactòria, sobre la europea líder en siderúrgia Arcelor– es multiplicaran[16].
Es pot predir, per tant, que la mundialització s'apropa a la fi d’un cicle. Sobre la seva embranzida actual, podria amenaçar el domini de les velles potències de sempre. Tampoc es pot exloure un nou període de proteccionisme.
NOVENA CONSIDERACIÓ. Els combats entre Israel i el Líban han donat lloc al desplaçament forçat d'aproximadament 1,2 milió de persones (900.000 de libanesos i 300.000 d'israelians). Aquests desplaçaments a causa de la guerra continuen sent puntuals. Per contra, les migracions internacionals de mà d'obra són estructurals i afecten 175 milions de persones. A causa dels guanys de productivitat, el creixement econòmic, quan existeix, pot crear riquesa però no llocs de treball. Fins i tot la Xina, que es beneficia d’una taxa de creixement de més del 9%, crea aproximadament 10 milions de llocs de treball anuals, dues vegades menys el nombre de persones que entren al seu mercat del treball...[17]
Els altres s'han de resignar a la pobresa, o a emigrar. Però clandestinament. Perquè "l'economia de mercat –comprova l'historiador Eric Hobsbawm– afavoreix la lliure circulació de tots els mitjans de producció. A excepció de la mà d'obra que es queda àmpliament sota el control de l'Estat[18]." Els fluxos migratoris, sovint joves i amb bona salut, intenten penetrar encara que perilli la seva vida (s'ha vist a Melilla, es veu a les Canàries) als pocs illots de prosperitat del planeta. Més de 20 milions ho han aconseguit als Estats Units[19] on, com a Europa, la qüestió dels “sense papers” es tracta en termes de seguretat nacional. La bomba de la immigració il·legal encara no ha esclatat. Aquest gran drama humà posarà a prova totes les societats desenvolupades.
DESENA CONSIDERACIÓ. El 14 de juliol de 2006, l'aviació israeliana va bombardejar les reserves de fuel de la central elèctrica de Jiyé, al sud de Beirut. Prop de 15.000 tones de fuel abocades a la mar. A començaments d’agost, la marea negra afectava un terç de les platges libaneses, arribava a les costes sirianes i amenaçava Xipre, Síria, Turquia, Grècia... i Israel[20].
Aquesta catàstrofe ecològica, "efecte col·lateral" de les hostilitats, recorda que els problemes vinculats al medi ambient seran altament estratègics. A la Cimera del G8 a Gleneagles, el juliol de 2005, la lluita contra el reescalfament del planeta era ja un dels temes de la reunió. Amb alguns graus més de mitjana, la Terra ja no serà el mateix planeta. La pujada dels nivells dels mars comportaria catàstrofes inèdites. Es fan més imperioses que mai les correccions dràstiques. Mentre s'apropa l'instant en què ja no es podran extreure prou hidrocarburs –el consum dels quals agreuja l'efecte d'hivernacle– per respondre a la demanda.
En aquest curt panorama del nou estat del món, el que està en joc –l’alerta sobre el clima i la fi de l'era del petroli– s'anuncia, per a la humanitat, com el major desafiament a resoldre.
[1] El 15 juliol de 2005, el general xinès Zhu Chenghu, responsable de la Universitat de la defensa nacional, no va excloure que la Xina pugui procedir a una primera temptativa nuclear contra els Estats Units si els seus interessos respecte a Taiwan estiguessin amenaçats. Cf. Martine Bulard, "La Xina empenta l'ordre mundial", Le Monde Diplomatique, agost de 2005.
[2] Le Monde, 10 d’agost de 2005.
[3] Newsweek, 24 de juliol de 2006.
[4] Cadena de televisió Hezbollah.
[5] International Herald Tribune, París, 14 de juny de 2006.
[6] En nom del principi dels neoconservadors que les democràcies no es fan la guerra entre elles. Això suposa que Israel coexistiria pacíficament amb una Palestina democràtica. Tanmateix, Jerusalem acaba de demostrar el contrari. I els fets proven que Washington accepta les pitjors "autocràcies amigues" (Egipte, Aràbia Saudita, Jordània, l’Azerbaïdjan, el Pakistan), mai qualificat de "bastions avançats de la tirania", encara que aboquin la seva població empobrida, reprimida i cansada de la corrupció als braços de les organitzacions islamistes radicals.
[7] Le Monde, 19 juliol de 2006.
[8] L’informe Guerra i pau al segle XXI, publicat per l'Human Security Center de la Universitat de British Columbia de Vancouver (Canadà) nota una reducció del nombre de conflictes des de la fi de la guerra freda. Al si de la Unió Europea, les dues organitzacions armades més rellevants, l'Exèrcit Republicà Irlandès (IRÀ) i Euskadi Ta Askatasuna (ETA), han decidit abandonar la lluita armada.
[9] Un informe d'Human Right Watch estima que "la tortura dels presoners a l'Iraq era autoritzada per l'exèrcit americà". Le Monde, 25 juliol de 2006.
[10] Los Angeles Times ha revelat, el 6 d'agost de 2006, que les atrocitats comeses pels americans al Vietnam van ser més nombroses del que es pensava.
[11] Cf. Joe Klein, "The Iran factor", Time, 24 juliol de 2006.
[12] Le Point, París, 20 juliol de 2006.
[13] No han destinat a l'ajuda al desenvolupament més que 18.000 milions, el 0,16% del PIB!
[14] El simple temor de veure els bancs centrals apujar els tipus d'interès va ocasionar, el 21 de maig de 2006, una espectacular caiguda de la principal Borsa mundial.
[15] El 2005, els Estats Units van vendre a la Xina productes per un valor de 47,8 mil milions de dòlars mentre que importaven d'aquest país 201,6 mil milions, un avantatge de 153,8 mil milions per a Pequín, que té a més a més 320.000 milions de bons del Tresor americà.
[16] Cf. Capital, agost de 2006.
[17] Le Figaro, 20 de juny de 2006.
[18] L'Express, 8 de juny de 2006.
[19] International Herald Tribune, 29 de juny de 2006.
[20] Cf. Caroline Pailhe, "Israel, Palestina, Líban: El camí el més llarg vers la pau”, GRIP, Brussel·les, 8 d’agost de 2006.
PRIMERA OBSERVACIÓ GENERAL. El fenomen central de la nostra època, la globalització econòmica, no sembla haver pesat, directament, sobre aquests efrontaments al Pròxim Orient. Ni per posar-los en marxa, ni per atiar-los, ni per apaivagar-los.
Això confirmaria dos postulats: el caràcter arcaic d'aquesta guerra on es barregen, com al segle XIX, discussions territorials, crispacions nacionalistes i passions religioses; i l'error de la ideologia liberal de creure que el simple creixement dels intercanvis és generador de pau.
SEGONA OBSERVACIÓ GENERAL. El fet que el Pròxim Orient, un cop més, es troba sota els projectors dels mitjans de comunicació no ha de fer oblidar la importància estratègica de l'Àsia, on s’hi juga bona part el destí del segle XXI. En base al pes creixent dels dos gegants, l'Índia i la Xina, i vistos els perills d'enfrontament, no hi són menyspreables els de la Xina i Taiwan, Corea del Nord i el Japó, l'Índia i el Pakistan...
Cal no descuidar tampoc l'Àfrica subsahariana on, com en una olla a pressió, s'acumulen els problemes de tot ordre (entre ells el de la misèria extrema i dels emigrants clandestins) que acabaran explotant a la cara dels països rics.
TERCERA OBSERVACIÓ GENERAL. La guerra nuclear torna a ser una de les dues majors amenaces que pesen sobre el món (l'altre és l’ecològic). Israel, que durant els combats recents ha estat incapaç d’imposar-se clarament per mitjans militars convencionals, posseeix l'arma atòmica però no s'ha adherit al Tractat de no proliferació nuclear, com tampoc ho han fet dos Estats nuclears rivals: el Pakistan i l'Índia. No lluny d'aquest escenari, tres potències atòmiques estan compromeses militarment: els Estats Units, el Regne Unit i Rússia. Les dues primeres a l'Iraq i a l'Afganistan, la tercera a Txetxènia. I l’aliança militar més important, l'Organització del Tractat de l'Atlàntic Nord (OTAN) de la qual França en forma part (també com a potència atòmica), combat també a l'Afganistan.
Tot i que existeixen regions de conflicte nuclear –la península coreana i l'estret de Taiwan[1]–, la zona que va de les fronteres occidentals de l'Índia fins al canal de Suez concentra l'arsenal més devastador de tots els temps. A excepció de la Xina, totes les grans potències hi són militarment actives. Una simple espurna pot produir la deflagració...
Per a la gestió de totes les crisis que esdevenen, és vital un peritatge diplomàtic, del qual només les Nacions Unides en tenen la clau. Però, com s’ha demostrat al Líban: les NU, en la seva configuració actual, continuen sent indispensables i alhora desesperadament impotents de cara als grans contenciosos contemporanis. Quant a la Unió Europea, la llarga història de desastres guerrers constituiria el millor dels mediadors... si no continués sent un nan polític.
QUARTA OBSERVACIÓ GENERAL. Per comprendre les estratègies a dia d’avui, convé distingir bé els tres taulers sobre els quals juga el nostre futur:
- el militar, on dominen els Estats-nació condicionats pel factor territorial i per cicles electorals curts (que els suposa poc aptes per abordar els problemes a llarg termini i planetaris), i en què la supremacia dels Estats Units és total, com també la seva voluntat d'imposar un món unipolar;
- l'econòmic i comercial, on funcionen a ple ritme les lògiques de la mundialització definides pel Banc Mundial, el Fons Monetari Internacional (FMI), l'Organització Mundial del Comerç (OMC)... i en què hi regnen les firmes privades i els interessos financers en una multiplicació d’intercanvis que deixa entreveure la perspectiva d'un món multipolar;
-l'ecològic i social, on s'acumulen els problemes en tres nivells. El del medi ambient (canvi climàtic, efecte hivernacle, contaminacions, desforestació, aigua potable, biodiversitat). El de la necessitat de noves regles internacionals (per lluitar contra la injustícia de l'ordre mundial, que alimenta les tensions internacionals, per administrar les migracions, l'ús dels organismes genèticament modificats, la propietat intel·lectual, les investigacions genètiques, l'evasió fiscal, les delinqüències modernes...). I el del destí de les poblacions de la Terra (l’Àfrica, pandèmies, misèria, trencament demogràfic, massificacions, gana, educació, treball, catàstrofes naturals) i en què hi predominen els pobres, els desordres, les angoixes i el caos.
Entre aquests tres taulers, les relacions són aleatòries. Sovint evidents, de vegades inexistents, en certs casos enigmàtics.
A més d'aquestes observacions generals, podem extreure algunes consideracions prudents del recent xoc al Pròxim Orient.
PRIMERA CONSIDERACIÓ. Aquests nous conflictes aporten una confirmació de caràcter geopolític: aquesta regió-polvorí ocupa, des de la guerra del Golf el 1991, l'epicentre de l'actual "focus pertorbador mundial". Des de 1914 i fins al final de la guerra freda, aquest focus era Europa. Des de llavors, engloba una àrea geogràfica on l'islam és la religió dominant i on són localitzats, del Pakistan a Egipte, la majoria dels grans enfrontaments contemporanis: el Caixmir, l’Afganistan, Txetxènia, el Caucàs, el Kurdistan, l’Iraq, el Líban, Palestina, Somàlia, el Darfour...
Aquesta zona acapara també fortes tensions internacionals: conflicte entre el Pakistan i l'Índia a causa del Caixmir; amenaces sobre l'Iran sospitós de voler l'arma atòmica; pressions de Rússia al transcaucàs; les pors de Turquia a causa del Kurdistan iraquià; nombrosos litigis pel control de l'aigua dolça; cobdícies suscitades per l'existència, al cor d'un vast triangle format pel Golf, l'Iran i el Mar Negre, de les principals reserves d'hidrocarburs.
SEGONA CONSIDERACIÓ. Si és indiscutible que Israel té el dret de defensar-se, la desmesura dels càstigs infligits als civils palestins i libanesos no tradueix paradoxalment més que una folla impotència. Per una raó ben senzilla, els americans comencen a comprendre el que l'antic president Clinton expressa així: "No podem matar tots els nostres enemics[2]." Els d'Israel a la regió en són una legió.
En una guerra asimètrica, una superioritat militar aclaparadora no garanteix de cap manera la victòria. Els Estats Units reviuen l'amarga experiència. "Temo que l'Iraq no sigui el nostre pitjor desastre des del Vietnam", sospita l'exsecretària d'Estat, Madeleine Albright[3].
Recórrer a un militarisme excessiu i superior no acosta una solució política de pau –única garantia de la seguretat d'Israel–. I la pau passa sempre per negociacions amb l'enemic.
TERCERA CONSIDERACIÓ. El front mediàtic sembla més decisiu que mai. Però el context de la informació pateix una metamorfosis. La destrucció israeliana de centrals elèctriques, de la xarxa telefònica i d'estacions de televisió (Al-Manar TV, en particular[4]) per tornar cec, sord i mut el sistema de comunicació de l'adversari, s'ha revelat ineficaç.
Els portàtils, les càmeres miniaturitzades i els blogs de combatents o de testimonis oculars permeten una difusió global quasi instantània d'imatges denunciants. Per més intensos que siguin, els bombardeigs no poden destruir les xarxes d'Internet, concebut per resistir al foc nuclear. Els israelians semblen no haver après la lliçó de les decepcions americanes a l'Iraq després de la difusió de les escenes d'Abou Ghraib i d'altres testimonis aterridors. Ni de l'esfondrament de la imatge dels Estats Units als ulls de l'opinió pública mundial[5].
QUARTA CONSIDERACIÓ. En aquesta regió, la democràcia que Washington assegura voler instaurar[6] no constitueix un escut contra els atacs d'Israel, Estat democràtic... Amb la voluntat popular dels palestins, únics ciutadans àrabs del Pròxim Orient –juntament amb els Libanesos–, cridats a votar democràticament els seus governants, l'administració Bush ha tancat els ulls i ha deixat massacrar els demòcrates (dolents) i ha deixat empresonar els seus representants a Gaza.
Administrada per "combatre el terrorisme", el càstig infligit a Gaza i al Líban produirà sens dubte l'efecte invers. "Una operació que mata cinc insurgents és contraproduent si els efectes col·laterals comporten el reclutament de cinquanta nous rebels", recorda William Pfaff[7]. Els excessos acaben creant el que Mao Zedong anomenava "el mar on neden els combatents de la guerrilla".
Com a Palestina i al Líban, dins el "focus pertorbador", l'islamisme radical està en expansió. Amb tots els diversos components, i malgrat totes les reserves que pot inspirar, constitueix la principal força política que s'oposa per les armes al domini imperial dels Estats Units. En tant que ideologia messiànica per a la qual els militants estan disposats a sacrificar la seva vida, l'islamisme radical pren el relleu, en part, del que van ser als segles XIX i XX l'anarquisme o el comunisme. Encara que aquesta comparació pogui sorprendre...
Mentre que en altres llocs la violència política recula[8], a l’Afganistan (llegir l'article de Syed Saleem Shahzad) els talibans reneixen i les forces de l'OTAN es defensen i a Somàlia (llegir l'article de Gérard Prunier), a l'Iraq, a Palestina i al Líban, el salafisme porta nous aires.
CINQUENA CONSIDERACIÓ. El poder de les organitzacions no estatals no deixa de créixer. En particular el de les organitzacions no governamentals de caràcter humanitari, ecològic, social o jurídic, de vegades instrumentades i no sempre desinteressades. Però al si del focus pertorbador, hi pul·lulen especialment les organitzacions no estatals armades que juguen un paper determinant en els múltiples antagonismes. En testimonia l'audaç cop de mà de la branca armada de Hamas a Gaza, el 25 de juny, i el de les milícies de Hezbollah al Líban, el 12 de juliol, que van comportar les respostes d'Israel.
A tenir en compte: en alguna part d’aquesta zona se situa el quarter general de l'"enemic públic número 1" dels Estats Units, l'organització islamista armada Al-Qaeda, dirigida per Ossama Bin Laden, qui va reivindicar els atemptats del 11 de setembre de 2001, i en contra de la qual Washington va posar en marxa l'actual "guerra duradera contra el terrorisme internacional".
SISENA CONSIDERACIÓ. Els esdeveniments del 11 de setembre ens han fet entrar, evidentment, en una era nova. El president nord-americà George W. Bush i el seu cercle van considerar que el terror col·lectiu causat per aquesta tragèdia els donava finalment carta blanca aplicar vells deliris geopolítics.
Recordem-ne tres: reivindicació del paper "imperial" dels Estats Units en la direcció del món; assimilació de tota lluita de resistència nacional (de les quals Hamas i Hezbollah) al "terrorisme; i prioritat concedida a la vigilància generalitzada dels ciutadans a costa de les seves llibertats (llegir l'article de Philip S. Golub).
En nom d'aquest cos de doctrina, la CIA i altres serveis d'intel·ligència han estat autoritzats a "liquidar" o detenir sospitosos i conduir-los a presons secretes. Sense tenir en compte les Convencions de Ginebra i fora de tot marc jurídic, el presidi de Guantanamo fou creat per tancar-hi i maltractar persones sospitoses de tenir relacions amb Al-Qaeda...
Sobre la base de mentides (en realitat per posar la mà al petroli), l'Iraq, que no estava en absolut implicat en els atemptats del 11 de setembre i no tenia cap "arma de destrucció massiva", va ser envaït. En un impuls wilsonià, Washington ja podia redibuixar el "Gran Orient Mitjà". Només això.
D'aquestes absurdes ambicions, se sap allò que ha passat. El món és avui més perillós. I un nou megaatemptat no és improbable. Quant a la temible màquina militar, avui està encallada a l'Iraq, entrampada per una guerra asimètrica perduda, reduïda a practicar o a practicar també les atrocitats (batudes de civils, massacres, tortures sistemàtiques[9]) que pretenia haver desterrat des del naufragi del Vietnam[10].
El fracàs polític és encara més esbalaïdor. Gràcies a les intervencions americanes, l'Iran, principal enemic regional dels Estats Units, s'ha desfet dels seus rivals fronterers: el règim dels talibans a l'Afganistan, el de Saddam Hussein a l'Iraq[11]. I Teheran s'arma per defensar-se. D'altra banda, mentre Washington es fixava en aquesta regió, a l’Amèrica Llatina, el seu propi pati, els seus vells adversaris aprofitaven per prendre democràticament el poder, a Veneçuela, el Brasil, Argentina, l'Uruguai, Xile, Panamá, República Dominicana, Bolívia... Una marea rosa o vermella inèdita que, amb escreix, ha reafirmat Cuba i Fidel Castro.
En el transcurs d'aquests anys, Bush ha cregut poder reduir els problemes del món al terrorisme i tractar el terrorisme amb repressió militar. S'ha equivocat. I ha trepitjat tants principis i violat tants drets que Noam Chomsky la va considerar l'"administració més perillosa de la història americana", no vacil·lant en qualificar el seu país de "principal Estat terrorista[12]" del planeta.
SETENA CONSIDERACIÓ. La guerra de l'Iraq és molt cara. El 2005, les despeses militars dels Estats Units han sumat 500.000 milions de dòlars[13], o sigui, tant com la resta del món. És enorme. Com a conseqüència de la mundialització, el seu sistema econòmic no reposa només sobre la seva capacitat manufacturera sinó sobre el consum. Amèrica actua com una pompa en les finances, important capital al ritme de 700 a 800 mil milions de dòlars anuals. Capital que finança el consum de béns importats.
Tal bombolla de diners mundials disponibles crea una situació insostenible. El dèficit comercial americà pesa sobre les finances internacionals a risc de comportar una baixada del dòlar, una alça dels tipus d'interès, una caiguda de la Borsa[14] i una recessió mundial. Aquest és un dels principals problemes (invisible) d'avui.
VUITENA CONSIDERACIÓ. Avaluat en prop de 700.000 milions de dòlars, el dèficit americà beneficia els països amb mà d'obra barata. Al primer rang dels quals la Xina[15] però també d'altres països emergents (l’Índia, Corea del Sud, Taiwan, Brasil, Mèxic) en què l'expansió econòmica comença a preocupar les potències dominants. Les cotitzacions de les matèries primeres (entre elles el petroli) augmenten per al major benefici de Rússia, Kazakhstan, Veneçuela, Xile, Algèria...
La competència de les empreses d'aquests països es fa més amenaçadora. Existeixen ja aproximadament 25 multinacionals globals en els Estats del Sud, i aviat se'n comptarà un centenar. Les ofertes espectaculars de compra –com la de la xinesa, rebutjada, National Offshore Oil sobre la petroliera americana Unocal, o la de l'india Mittal Steel, satisfactòria, sobre la europea líder en siderúrgia Arcelor– es multiplicaran[16].
Es pot predir, per tant, que la mundialització s'apropa a la fi d’un cicle. Sobre la seva embranzida actual, podria amenaçar el domini de les velles potències de sempre. Tampoc es pot exloure un nou període de proteccionisme.
NOVENA CONSIDERACIÓ. Els combats entre Israel i el Líban han donat lloc al desplaçament forçat d'aproximadament 1,2 milió de persones (900.000 de libanesos i 300.000 d'israelians). Aquests desplaçaments a causa de la guerra continuen sent puntuals. Per contra, les migracions internacionals de mà d'obra són estructurals i afecten 175 milions de persones. A causa dels guanys de productivitat, el creixement econòmic, quan existeix, pot crear riquesa però no llocs de treball. Fins i tot la Xina, que es beneficia d’una taxa de creixement de més del 9%, crea aproximadament 10 milions de llocs de treball anuals, dues vegades menys el nombre de persones que entren al seu mercat del treball...[17]
Els altres s'han de resignar a la pobresa, o a emigrar. Però clandestinament. Perquè "l'economia de mercat –comprova l'historiador Eric Hobsbawm– afavoreix la lliure circulació de tots els mitjans de producció. A excepció de la mà d'obra que es queda àmpliament sota el control de l'Estat[18]." Els fluxos migratoris, sovint joves i amb bona salut, intenten penetrar encara que perilli la seva vida (s'ha vist a Melilla, es veu a les Canàries) als pocs illots de prosperitat del planeta. Més de 20 milions ho han aconseguit als Estats Units[19] on, com a Europa, la qüestió dels “sense papers” es tracta en termes de seguretat nacional. La bomba de la immigració il·legal encara no ha esclatat. Aquest gran drama humà posarà a prova totes les societats desenvolupades.
DESENA CONSIDERACIÓ. El 14 de juliol de 2006, l'aviació israeliana va bombardejar les reserves de fuel de la central elèctrica de Jiyé, al sud de Beirut. Prop de 15.000 tones de fuel abocades a la mar. A començaments d’agost, la marea negra afectava un terç de les platges libaneses, arribava a les costes sirianes i amenaçava Xipre, Síria, Turquia, Grècia... i Israel[20].
Aquesta catàstrofe ecològica, "efecte col·lateral" de les hostilitats, recorda que els problemes vinculats al medi ambient seran altament estratègics. A la Cimera del G8 a Gleneagles, el juliol de 2005, la lluita contra el reescalfament del planeta era ja un dels temes de la reunió. Amb alguns graus més de mitjana, la Terra ja no serà el mateix planeta. La pujada dels nivells dels mars comportaria catàstrofes inèdites. Es fan més imperioses que mai les correccions dràstiques. Mentre s'apropa l'instant en què ja no es podran extreure prou hidrocarburs –el consum dels quals agreuja l'efecte d'hivernacle– per respondre a la demanda.
En aquest curt panorama del nou estat del món, el que està en joc –l’alerta sobre el clima i la fi de l'era del petroli– s'anuncia, per a la humanitat, com el major desafiament a resoldre.
[1] El 15 juliol de 2005, el general xinès Zhu Chenghu, responsable de la Universitat de la defensa nacional, no va excloure que la Xina pugui procedir a una primera temptativa nuclear contra els Estats Units si els seus interessos respecte a Taiwan estiguessin amenaçats. Cf. Martine Bulard, "La Xina empenta l'ordre mundial", Le Monde Diplomatique, agost de 2005.
[2] Le Monde, 10 d’agost de 2005.
[3] Newsweek, 24 de juliol de 2006.
[4] Cadena de televisió Hezbollah.
[5] International Herald Tribune, París, 14 de juny de 2006.
[6] En nom del principi dels neoconservadors que les democràcies no es fan la guerra entre elles. Això suposa que Israel coexistiria pacíficament amb una Palestina democràtica. Tanmateix, Jerusalem acaba de demostrar el contrari. I els fets proven que Washington accepta les pitjors "autocràcies amigues" (Egipte, Aràbia Saudita, Jordània, l’Azerbaïdjan, el Pakistan), mai qualificat de "bastions avançats de la tirania", encara que aboquin la seva població empobrida, reprimida i cansada de la corrupció als braços de les organitzacions islamistes radicals.
[7] Le Monde, 19 juliol de 2006.
[8] L’informe Guerra i pau al segle XXI, publicat per l'Human Security Center de la Universitat de British Columbia de Vancouver (Canadà) nota una reducció del nombre de conflictes des de la fi de la guerra freda. Al si de la Unió Europea, les dues organitzacions armades més rellevants, l'Exèrcit Republicà Irlandès (IRÀ) i Euskadi Ta Askatasuna (ETA), han decidit abandonar la lluita armada.
[9] Un informe d'Human Right Watch estima que "la tortura dels presoners a l'Iraq era autoritzada per l'exèrcit americà". Le Monde, 25 juliol de 2006.
[10] Los Angeles Times ha revelat, el 6 d'agost de 2006, que les atrocitats comeses pels americans al Vietnam van ser més nombroses del que es pensava.
[11] Cf. Joe Klein, "The Iran factor", Time, 24 juliol de 2006.
[12] Le Point, París, 20 juliol de 2006.
[13] No han destinat a l'ajuda al desenvolupament més que 18.000 milions, el 0,16% del PIB!
[14] El simple temor de veure els bancs centrals apujar els tipus d'interès va ocasionar, el 21 de maig de 2006, una espectacular caiguda de la principal Borsa mundial.
[15] El 2005, els Estats Units van vendre a la Xina productes per un valor de 47,8 mil milions de dòlars mentre que importaven d'aquest país 201,6 mil milions, un avantatge de 153,8 mil milions per a Pequín, que té a més a més 320.000 milions de bons del Tresor americà.
[16] Cf. Capital, agost de 2006.
[17] Le Figaro, 20 de juny de 2006.
[18] L'Express, 8 de juny de 2006.
[19] International Herald Tribune, 29 de juny de 2006.
[20] Cf. Caroline Pailhe, "Israel, Palestina, Líban: El camí el més llarg vers la pau”, GRIP, Brussel·les, 8 d’agost de 2006.