Tots els corrents que reclamen l’adhesió a l’Islam polític proclamen "l’especificitat de l’Islam." Segons ells, l’Islam no entén de separació entre política i religió, quelcom suposadament distintiu del cristianisme. Això no aconseguiria res més que dur-nos a recordar, com ja he fet, que els seus comentaris reprodueixen, gairebé paraula per paraula, el que els reaccionaris europeus de principis del segle dinou (com Bonald i de Maistre) digueren per condemnar la ruptura quer la Il·lustració i la Revolució Francesa varen produir en la història de l’Occident cristià!
Sobre la base d’aquesta posició, cada corrent de l’Islam polític decideix conduir la seva lluita en el terreny de la cultura - però "la cultura" reduïda en realitat a l’afirmació convencional de la pertinença a una religió particular. En realitat, els militants de l’Islam polític no estan realment interessats en la discussió dels dogmes que formen la religió. L’asseveració ritual de l’ingrés en la comunitat és la seva preocupació exclusiva. Aquesta visió de la realitat del món modern no només entristeix a causa del buit immens de pensament que oculta, sinó que també justifica l’estratègia de l’imperialisme de substituir amb un suposat conflicte de cultures el conflicte entre centres imperialistes i perifèries dominades. L’èmfasi exclusiu en la cultura permet que l’Islam polític elimini de cada esfera de la vida les veritables confrontacions socials entre les classes populars i el sistema capitalista globalitzat que les explota. Els militants de l’islamisme polític no tenen presència real en les àrees on tenen lloc els conflictes socials reals, i els seus líders repeteixen incessantment que aquests conflictes no són importants. Els islamistes només són presents en aquestes àrees per obrir escoles i centres de salut. Però això no són més que obres de caritat i mitjans d’adoctrinament. No són mitjans de suport a les lluites de les classes populars contra el sistema responsable de la seva pobresa.
En el terreny de les qüestions socials reals, l’Islam polític s’alinea en el camp del capitalisme dependent i l’imperialisme dominant. Defensa el principi del caràcter sagrat de la propietat i legitima la desigualtat i tots els requisits de la producció capitalista. El suport dels Germans musulmans al parlament egipci a les recents lleis reaccionàries que reforcen els drets dels propietaris terratinents en detriment dels petits grangers arrendataris (la majoria de la petita pagesia) és només un exemple entre centenars. No hi ha ni un sol exemple d’alguna llei reaccionària promoguda en cap estat musulmà a la qual els moviments islamistes s’hagin oposat. Més encara, aquestes lleis són promulgades amb l’acord dels dirigents del sistema imperialista. L’Islam polític no és antiimperialista, encara que els seus militants pensin el contrari! És un aliat d’incalculable valor per a l’imperialisme, i aquest ho sap. És senzill d’entendre, per tant, que l’Islam polític sempre hagi comptat entre les seves files amb les classes dirigents d’Aràbia Saudita i el Pakistan. És més, aquestes classes són entre els més actius promotors des dels seus inicis. Les burgesies compradores locals, els nous rics, beneficiaris de l’actual globalització imperialista, recolzen generosament l’Islam polític. Aquest ha renunciat a una perspectiva antiimperialista per substituir-la per una posició antioccidental (gairebé ‘anticristiana’), que òbviament només duu les societats afectades a un atzucac i per tant no suposa cap obstacle per al desplegament del control imperialista del sistema-món.
L’Islam polític no només és reaccionari en certes qüestiona (sobretot respecte l’estatus de les dones) i potser responsable dels excessos dirigits contra els ciutadans no musulmans (com els coptes a Egipte) – és reaccionari en els fonaments, i per tant és evident que no pot participar en l’avanç de l’alliberament dels pobles.
Tres arguments principals han conduït, tanmateix, a encoratjar els moviments socials en el seu conjunt a entrar en diàleg amb els moviments de l’Islam polític. El primer és que l’Islam polític mobilitza masses populars molt nombroses, que no es poden ignorar o menysprear. Moltes imatges certament reforcen aquesta afirmació. Tot i això, cal mantenir el cap fred i atribuir correctament les mobilitzacions en qüestió. Els “èxits” electorals que han obtingut es poden veure més en perspectiva a mesura que són subjectes a anàlisis més rigoroses. Aqui menciono, per exemple, la gran proporció d’abstencions –més del 75%!- en les eleccions egípcies. El poder de l’islamisme al carrer és, en gran part, simplement el revers de la debilitat de l’esquerra organitzada, que és absent de les esferes on es els conflictes socials reals estan passant.
Fins i tot si s’admetés que l’islam polític realment mobilitza nombres significatius, justifica això que concloem que l’esquerra ha de provar d’incloure organitzacions polítiques islàmiques en aliances per a l’acció social o política? Si l’Islam polític mobilitza amb èxit grans masses de gent, això simplement és un fet, i qualsevol estratègia política efectiva ha d’incloure aquest fet en les seves consideracions, propostes i opinions. Però cercar aliances no és necessàriament el millor mitjà per encarar aquest repte. Cal apuntar que les organitzacions de l’Islam polític –i els Germans Musulmans en particular- no cerquen aquesta aliança, i de fet la rebutgen. Si, per casualitat, algunes desafortunades organitzacions d’esquerres arriben a creure que les organitzacions polítiques islàmiques les han acceptat, la primera decisió d’aquestes després d’haver arribat al poder serà desfer-se del llast dels seus aliats amb una violència extrema, com va ser el cas a l’Iran amb els Mujahidin i els Fedayin Khalq.
La segona raó esgrimida pels partidaris del “diàleg” és que l’Islam polític, fins i tot si és reaccionari en termes de propostes socials, és “antiimperialista”. He sentit dir que el criteri per a això que jo proposo (suport incondicional al les lluites empreses per al progrés social) és “economicista” i negligeix les dimensions polítiques del repte al qual s’enfronten els pobles del Sud. No crec que aquesta crítica sigui vàlida degut al que ja he dit respecte les dimensions democràtiques i nacionals de les respostes desitjables per encarar aquest repte. També estic d’acord que en la seva resposta al repte que enfronten els pobles del Sud, les forces en acció no necessariament són coherents en la seva forma de tractar les seves dimensions socials i polítiques. Així, és possible imaginar que hi ha un Islam polític que és antiimperialista, malgrat ser regressiu en el pla social. Iran, Hamas a Palestina, Hesbol·là al Líban, i certs moviments de resistència a l’Iraq vénen al cap immediatament. Més endavant discutiré aquest situacions particulars. El que sostinc és que l’Islam polític en conjunt simplement no és antiimperialista, sinó que està alineat al costat dels poders dominants a escala mundial.
El tercer argument crida l’atenció a l’esquerra per la necessitat de combatre la islamofòbia. Cap esquerra digna d’aquest nom pot ignorar la qüestió de les banlieues, això és, el tracte que reben les classes populars d’origen immigrant en les metròpolis del capitalisme desenvolupat contemporani. Les anàlisis d’aquest repte fornides per diversos grups (la part interessada mateixa, l’esquerra electoral europea, l’esquerra radical) cauen fora del focus d’aquest text. Em limitaré a expressar el meu punt de vista de principi: la resposta progressista no pot basar-se en la institucionalització del comunitarisme1, que sempre necessàriament està associat a la desigualtat, i finalment origina una cultura racista. Un producte ideològic específic de la política cultura reaccionària dels Estats Units, el comunitarisme (ja triomfant també a la Gran Bretanya) comença a contaminar la vida política del continent europeu. La islamofòbia, promoguda sistemàticament per importants sectors dels mitjans i l’elit política, és part d’una estratègia per gestionar la diversitat de comunitats en benefici del capital, ja que el seu suposat respecte per la diversitat és només, de fet, un mitjà per dividir les classes populars.
La qüestió de l’anomenat problema de les barriades (banlieues) és específic i confondre’l amb la qüestió de l’imperialisme (i.e. la direcció imperialista de les relacions entre els centres imperialistes dominants i les perifèries dominades), com es fa a vegades, no contribueix a progressar en cap d’aquests dos terrenys, completament diferents. Aquesta confusió és part de l’instrumental reaccionari i reforça la islamofòbia, que, al seu torn, fa possible legitimar tant l’ofensiva contra les classes populars en els centres imperialistes com l’ofensiva contra els pobles de les perifèries afectades. Aquesta confusió i islamofòbia, alhora, fa un valuós servei a l’Islam polític reaccionari, donant credibilitat al seu discurs antioccidental. Afirmo, doncs, que les dues campanyes ideològiques reaccionàries promogudes, respectivament, per la dreta racista a Occident i per l’Islam polític es recolzen mútuament, tal com recolzen les pràctiques comunitaristes.
Modernitat, democràcia, secularisme i Islam.
La imatge que les regions àrabs I islàmiques donen d’elles mateixes avui és la de societats en les quals la religió (l’Islam) és al centre de totes les àrees de la vida social i política, fins al punt que sembla estrany d’imaginar que pugui ser diferent. La majoria d’observadors externs (dirigents polítics i mitjans) conclouen que la modernitat, potser fins i tot la democràcia, s’hauran d’adaptar a la forta presència de l’Islam, descartant de facto el secularisme. Tant si aquesta reconciliació és possible i serà necessari donar-li suport, com si no ho és i caldrà tractar amb aquesta regió del món tal i com és; no comparteixo de cap manera visió suposadament realista. El futur – en la perspectiva llunyana d’un socialisme globalitzat – és, per als pobles d’aquesta regió com d’altres, democràcia i secularisme. Aquest futur és possible en aquestes regions com a tot arreu, però res no és garantit ni cert, enlloc.
La modernitat és una ruptura en la història del món, iniciada a Europa durant el segle setzè. La modernitat proclama que els éssers humans són responsables de la seva pròpia història, individualment i col·lectiva, i en conseqüència trenca amb les ideologies pre-modernes dominants. La modernitat, aleshores, fa possible la democràcia, en la mesura que requereix el secularisme, entès com la separació d’allò religiós i allò polític. Formulada per la Il·lustració del segle divuit, implementada per la Revolució Francesa, la complexa associació de modernitat, democràcia i secularisme, els seus avanços i els seus retrocessos, ha estat donant forma al món contemporani des d’aleshores. Però la modernitat en si no és només una revolució cultural. Deriva el seu significat només a través de l’estreta relació que té des del naixement i posterior creixement del capitalisme. Aquesta relació ha condicionat els límits històrics de la modernitat “realment existent”. Les formes concretes de la modernitat, la democràcia i el secularisme que trobem avui, per tant, han de ser considerades com a productes de la història concreta i el creixement del capitalisme. Estan conformades per les condicions especifiques en les quals la dominació del capital s’expressa – els compromisos històrics que defineixen els continguts socials dels blocs hegemònics (el que jo anomeno curs històric de les cultures polítiques).
Aquesta presentació condensada de la meva manera d’entendre el mètode històric materialista s’evoca aquí simplement per situar les diverses maneres de combinar la modernitat capitalista, la democràcia i el secularisme en el seu context teòric.
La Il·lustració i la Revolució Francesa proposaren un model de secularisme radical. Ateu o agnòstic, deista o creient (en aquest cas, cristià), l’individu és lliure d’escollir, l’estat no n’ha de fer res. Al continent europeu – i a França des de la Restauració – els retrocessos i compromisos que combinaren el poder de la burgesia i els de les classes dominants dels sistemes pre-moderns foren les bases de les formes atenuades de secularisme, entès com a tolerància, sense excloure el paper social de les esglésies del sistema polític. Pel que fa als Estat Units, el seu particular curs històric resultà en la formació d’una cultura política fonamentalment reaccionària, en la qual el secularisme és pràcticament desconegut. La religió aquí és un actor social reconegut i el secularisme és substituït per la multiplicitat de religions oficials (qualsevol religió – o fins i tot secta - és oficial).
Hi ha un lligam evident entre el grau de secularisme radical assolit i el nivell de suport en la societat en formació d’acord amb el tema central de la modernitat. L’esquerra, sigui radical o moderada, que creu en l’efectivitat de la política per orientar l’evolució social en la direcció escollida, defensa conceptes forts de secularisme. La dreta conservadora afirma que les coses s’han de deixar evolucionar per si soles, siguin qüestions econòmiques, polítiques o socials. Així com per a l’economia la tria a favor del “mercat” és òbviament favorable al capital. En la política la democràcia de baixa intensitat esdevé la regla, l’alternativa és substituïda per l’alternança. I en la societat, en aquest context, la política no té cap necessitat d’un secularisme actiu – les “comunitats” compensen les deficiències de l’estat. El mercat i la democràcia representativa fan la història i se’ls ha de permetre fer-la. En el moment actual de retrocés de l’esquerra , aquesta versió conservadora del pensament social és àmpliament dominantm en formulacions que van des de les de Tourain a les de Negri. La cultura política reaccionària dels estats units va encara més lluny en negar la responsabilitat de l’acció política. L’asseveració repetida que Déu inspira la nació “Americana”, i la massiva adhesió a aquesta “creença”, redueixen el concepte precís del secularisme al no res. Dir que Déu fa la història és, de fet, permetre que el mercat sol la faci.
Des d’aquest punt de vista, on se situen els pobles de l’Orient Mitjà? La imatge d’homes barbuts inclinats i grups de dones amb vel donen lloc a conclusions precipitades sobre la intensitat de l’adhesió religiosa entre els individus. Els amics “culturalistes” occidentals que clamen pel respecte a la diversitat de creences rarament paren atenció als procediments emprats per les autoritats per presentar una imatge que els convé. N’hi ha que realment estan “folls per Déu” (fous de Dieu). Són proporcionalment més nombrosos que els catòlics espanyols que van a les processons de Setmana Santa? O que les vastes multituds que s’escolten els telepredicadors evangelistes als Estats Units?
En qualsevol cas, la religió no sempre ha projectat aquesta imatge de si mateixa. Més enllà de les diferències d’un país a l’altre, es pot identificar una gran regió que va des del Marroc a l’Afganistan, incloent tots els pobles àrabs (amb l’excepció dels de la península aràbiga), els turcs, iranians, afganesos, i pobles de les antigues repúbliques soviètiques de l’Àsia central, en la qual les possibilitats de desenvolupament del secularisme són lluny de ser negligibles. La situació és diferent entre altres pobles veïns, els àrabs de la península o els pakistanesos.
En aquesta gran regió, les tradicions polítiques han estat fortament marcades pels corrents radicals de la modernitat: les idees de la Il·lustració, la Revolució Francesa, la Revolució Russa, i el comunisme de la Tercera Internacional foren presents en les ments de tothom i foren molt més importants que el parlamentarisme de Westminster, per exemple. Aquests corrents dominants inspiraren els principals models de transformació política implementats per les classes dominants, que es podrien descriure, en alguns dels seus aspectes, com a formes de despotisme il·lustrat.
Aquest fou certament el cas de l’Egipte de Mohammed Ali o Khedive Ismail. El Kemalisme a Turquia i la modernització d’Iran foren similars. El populisme nacional d’etapes més recents de la història pertany a la mateixa família de projectes polítics modernistes. Les variants del model foren nombroses (el Front d’Alliberament Nacional algerià, el Bourguibisme tunisià, el Nasserisme egicpi, el Baasisme de Síria i Iraq ), però la direcció del moviment fou anàloga. Experiències aparentment extremes – els suposats règims comunistes a Afganistan i Iemen del Sud - no foren realment gaire diferents. Tots aquests règims assoliren conquestes i, per aquesta raó, tingueren un suport popular molt ampli. És així per què, encara que no eren realment democràtics, van obrir el camí cap a una possible desenvolupament en aquesta direcció. En certes circumstàncies, com les d’egipte de 1920 a 1950, s’intentà un experiment de democràcia electoral, recolzat pel centre antiimperialista moderat (el partit Wafd), i combatut pel poder imperialista dominant (la Gran Bretanya) i els seus aliats locals (la monarquia). El secularisme, aplicat en versions moderades, sens dubte, no va ser “rebutjat“ pel poble. Al contrari, era la gent religiosa la que era vista com a “obscurantistes” per l’opinió pública general, i molts ho eren. Els experiments modernistes, des del despotisme il·lustrat al radicalisme nacional-popular, no van ser productes de l’atzar. Potents moviments, dominants entre les classes mitjanes, els crearen. En aquest sentit, aquestes classes expressaven la seva voluntat de ser vistes com a interlocutors de ple dret en la moderna globalització. Aquests projectes, que es poden descriure com a nacional burgesos, eren modernistes, secularitzadors i portadors potencials de desenvolupaments democràtics. Però precisament a causa d’aquests projectes entraren en conflicte amb els interessos de l’imperialisme dominant, que els combaté implacablement, i mobilitzà sistemàticament les forces obscurantistes en declivi per a aquest propòsit.
La història dels Germans Musulmans és ben coneguda. Van ser literalment creats els anys 20 pels britànics i la monarquia per barrar el pas del democràtic i secular Wafd. El seu retorn massiu del refugi saudita després de la mort de Nasser, organitzat per la CIA i Sadat, també és ben conegut. Tots hem après la història dels Taliban, formats per la CIA al Pakistan per combatre els “comunistes” que havien obert les escoles a tothom, nois i noies. També és ben sabut que els israelians recolzaren Hamas al començament per tal de debilitar els corrents seculars i democràtics de la resistència palestina
L’Islam polític hauria tingut molta més dificultat en sortir de les fronteres d’Aràbia saudita i Pakistan sense en continu, potent i decidit suport dels Estats Units. La societat d’Aràbia Saudita encara no havia començat a sortir de la tradició quan es va descobrir el petroli sota el seu sòl. L’aliança entre l’imperialisme i la classe dominant tradicional, segellada immediatament, es tancà entre les dues parts i va donar una nova oportunitat a l’islamisme polític Wahabita. Per la seva banda, els britànics aconseguiren trencar la unitat de l’Índia convencent els dirigents musulmans de crear el seu propi estat, atrapat en l’islamisme polític des del seu mateix naixement. Cal notar que la teoria amb la qual aquesta curiositat es va legitimar – atribuïda a Mawdudi – havia estat completament dissenyada per encàrrec pels 0rientalistes anglesos al servei de sa majestat 2
Així, és fàcil d’entendre la iniciativa presa pels Estats Units per trencar el front d’estats Asiàtic i Africans alçat a Bandung (1955), creant una “Conferència Islàmica”, immediatament promoguda (cap a 1957) per l’Aràbia Saudita i Pakistan. L’Islam polític penetrà ala regió per aquests mitjans.
La darrera de les conclusions que cal treure de les observacions fetes aquí és que l’Islam polític no és el resultat espontani de l’asserció d’autèntiques conviccions religioses dels pobles afectats. L’islamisme polític va ser construït per l’acció sistemàtica de l’imperialisme, recolzat, és clar, per les forces reaccionàries obscurantistes i les servils classes compradores. Que aquest estat de les coses també és responsabilitat de les forces d’esquerres que no van entendre o no van saber afrontar aquest repte, és un fet indiscutible.
Qüestions relatives als Països de la primera línia de front (Afganistan, Iraq, Palestina i Iran)
El projecte dels Estats Units, recolzat en diversos graus pels seus aliats subalterns a Europa i Japó, és establir el control militar sobre tot el planeta. Amb aquest projecte al cap, l’Orient mitjà va ser escollida com la regió del “primer cop” per quatre raons: (1) disposa dels recursos petrolífers més abundants del món i el seu control directe per les forces armades dels Estats Units donarien a Washington una posició privilegiada, posant els seus aliats – Europa i Japó – i possibles rivals (Xina) en una incòmoda posició de dependència per als seus subministraments d’energia; (2) està situada a la cruïlla de l’antic món i fa més fàcil posar en escena una amenaça militar permanent contra Xina, Índia i Rússia; (3) la regió està vivint un moment de debilitat i confusió que permet a l’agressor estar segur d’una victòria fàcil; i (4) la presència d’Israel a la regió, aliat incondicional de Washington.
Aquesta agressió ha deixat els països i nacions situades en la línia de front (Afganistan, Iraq, Palestina i Iran) en la particular situació de ser destruïts (els tres primers) o amenaçat amb la destrucció (Iran).
Afganistan
Afganistan experimentà el millor període de la seva història moderna durant l’anomenada república comunista. Aquell fou un règim de despotisme il·lustrat modernista que obrí el sistema educatiu als nens dels dos sexes, era enemic de l’obscurantisme i, per aquesta raó, tenia un suport decisiu entre la societat. La reforma agrària que emprengué fou, en gran mesura, un conjunt de mesures adreçades a reduir els poders tirànics dels caps tribals. El suport – com a mínim tàcit – de la majoria de la pagesia garantia un probable èxit d’aquest canvi ben embastat. La propaganda difosa tant pels mitjans occidentals com per l’islamisme polític presentà aquest experiment com un totalitarisme comunista i ateu rebutjat pel poble afganès. En realitat, el règim era ben lluny de ser impopular, com Ataturk al seu temps.
Els estats Units en particular i els seus aliats de la Tríada en general havien estat sempre tenaços oponents dels modernitzadors afganesos, comunistes o no. I foren ells qui mobilitzaren les foreces obscurantistes de l’Islam polític de tipus pakistanès (els Taliban) i els senyors de la guerra (els líders tribals exitosament neutralitzats pel règim dit comunista), i foren ells qui els entrenaren i armaren. Fins i tot després de la retirada soviètica, el govern de Najibullah demostrà la seva capacitat de resistència. Probablement hauria pogut fer-se amb el control sinó hagués estat per l’ofensiva Pakistanesa en suport dels Taliban, i després l’ofensiva de les reconstituïdes forces dels senyors de la guerra, que augmentaren el caos.
Afganistan fou devastat per la intervenció dels Estats Units i els seus aliats i agents, els islamistes en particular,. Afganistan no pot ser reconstruït sota la seva autoritat, vagament disfressada rere un pallasso sense arrelament al país, que va ser col·locat allà per la multinacional de Texas de la qual era empleat. La suposada “democràcia”, en nom de la qual Washington, l’OTAN, i l’ONU, cridaren a rescatar, i usaren per justificar la continuació de la seva presència (de fet, ocupació), , era una mentida des del bon començament i ha esdevingut una enorme farsa.
Només hi ha una solució al problema afganès: totes les forces foranes han d’abandonar el país i totes les potències han de ser forcades a aturar el finançament i armament dels seus aliats. Per aquells que són benintencionats i expressen la seva por que el poble afganès toleraria aleshores la dictadura dels Taliban (o els senyors de la guerra), els diria que la presència estrangera ha estat fins ara i segueix sent el millor supost per aquesta dictadura! El poble afganès va anar en una altra direcció – potencialment la millor possible – en l’època en la qual Occident va ser forçat a interessar-se menys en els seus afers. Abans que el despotisme il·lustrat dels “comunistes”, l’Occident civilitzat va preferir el despotisme obscurantista, infinitament menys perillós per als seus interessos!
Iraq
La diplomàcia armada dels Estats Units tenia l’objectiu de destruir literalment Iraq abans que es donessin pretextos per fer-ho en dues ocasions diferents: la invasió de Kuwait el 1990 i després de l’11 de setembre de 2001 –explotat per a aquest propòsit per Bush amb el cinisme i mentides a l’estil Goebbels (“Si expliqueu una mentida prou gran i no la pareu de repetir, la gent se l’acabarà creient”). La raó d’aquest objectiu és simple i no té res a veure amb el discurs que clamava per l’alliberament del poble iraquià de la dictadura (ben real) de Saddam Hussein. Iraq posseeix una gran part dels millors recursos petrolífers del planeta. Però, encara més, Iraq havia aconseguit formar quadres científics i tècnics en massa crítica suficient per recolxar in projecte nacional coherent i substancial. Aquest perill havia de ser eliminat per una guerra preventiva que els Estats Units es van atribuir al dret de dur a terme quan i on decidissin, sense el més mínim respecte per la llei internacional.
Més enllà d’aquesta observació evident, cal examinar diverses qüestions importants: (1) Com podia semblar que el pla de Washington –fins i tot per un breu moment històric- seria un èxit enlluernador? (2) Quina nova situació s’ha creat i es troba la nació iraquiana avui? (3) Quines respostes estan donant els diversos elements de la població iraquiana a aquest repte? i (4) Quines solucions poden promoure les forces democràtiques i progressistes iraquianes, àrabs i internacionals?
La derrota de Saddam Hussein era previsible. Enfrontat a un enemic el principal avantatge del qual rau en la seva capacitat d’efectuar el genocidi amb impunitat mitjançant el bombardeig aeri (l’ús d’armes nuclears està per venir), el poble només tenia una possible resposta efectiva: emprendre la resistència en el seu territori envaït, El règim de Saddam es va dedicar a eliminar tots els mitjans de defensa a l’abast del seu poble amb la destrucció sistemàtica de tota organització o partit polític (començant pel Partit comunista) que hagués fet la història de l’Iraq modern, inclòs el Baas mateix, que havia estat un dels principals actors d’aquesta història. No és sorprenent en aquestes condicions que el poble iraquià permetés la invasió del seu país sense lluita, ni que alguns comportaments (com l’aparent participació en eleccions organitzades per l’invasor, o la lluita fratricida entre kurds, àrabs sunnites i àrabs xiïtes) semblessin ser signes d’una possible acceptació de la derrota (en la qual Washington havia basat els seus càlculs). Però el que és digne de mencionar és que la resistència sobre el terreny és més forta cada dia (malgrat les greus debilitats mostrades per les diverses forces de resistència), de manera que ja ha fet impossible establir un règim de lacais capaç de mantenir una aparença d’ordre; en certa manera, ha demostrat el fracàs del projecte de Washington.
Nogensmenys, l’ocupació militar estrangera ha creat una nova situació. La nació iraquiana està realment amenaçada. Washington és incapaç de mantenir el seu control sobre el país (com ho és de robar els seus recursos petrolers, cosa que és el seu objectiu número u) a través de la intermediació d’una aparença de govern nacional. L’única manera que té de continuar el seu projecte, aleshores, és trencar el país. La divisió del país en almenys tres estats (kurd, àrab sunnita i àrab xiïta) era, potser des del mateix començament, l’objectiu de Washington, en línia amb Israel (els arxius revelaran la veritat d’això en el futur). Avui, la “guerra civil” és la carta que Washington juga per legitimar la continuació de l’ocupació. Clarament, l’ocupació permanent era –i segueix sent- l’objectiu: és l’únic mitjà pel qual Washington pot garantir el seu control dels recursos petrolers, Certamen, no es pot donar cap credibilitat a les declaracions de Washington del tipus “deixarem el país tant aviat com l’ordre sigui restablert “. Cal recordar que el britànics mai van dir de la seva ocupació d’Egipte, que començà el 1882, que fos altra cosa que provisional (i va durar fins el 1956!). Mentrestant, és clar, els Estats Units destrueixen el país, les seves escoles, fàbriques i capacitats científiques, una mica més cada dia, usant tots els mitjans, incloent els més criminals.
Les respostes que ha donat el poble iraquià a aquest desafiament – fins ara, almenys – no semblen estar a l’alçada de la gravetat de la situació. Això és el mínim que es pot dir. Quines són les raons d’això? Els mitjans occidentals dominants repeteixen ad nauseam que Iraq és un país artificial i que la dominació opressiva del regim “sunnita” de Saddam sobre els xiïtes i kurds és l’origen de la inevitable guerra civil (que només pot ser suprimida, per ventura, continuant l’ocupació estrangera). La resistència, doncs, està limitada a una quants islamistes irreductibles pro-Saddam del triangle sunnita. Segurament és difícil d’aplegar tantes falsedats juntes.
Després de la Primera Guerra Mundial, els britànics tingueren gran dificultat en vèncer la resistència del poble iraquià. En completa harmonia amb la seva tradició imperial, els britànics importaren una monarquia i crearen una classe de terratinents per recolzar el seu poder, donant d’aquesta manera una posició privilegiada als sunnites. Però, malgrat els seus esforços sistemàtics, els britànics fracassaren. El Partit Comunista i el Partit Baas van ser les principals forces polítiques organitzades que derrotaren el poder de la monarquia “sunnita” detestada per tothom, sunnites, xiïtes i kurds. La violenta competició entre aquestes dues forces, que ocupaven l’època central entre 1958 i 1963, acabà amb una victòria del partit Baas, benvinguda aleshores per les potències occidentals com un alleujament. El projecte comunista portava amb ell la possibilitat d’una evolusió democràtica; cosa que no era certa del Baas. Aquest al principi era nacionalista i pan-àrab, admirava el model prussià per construir la unitat alemanya, i reclutava els seus membres de la petita burgesia secular i modernista, hostil a les expressions obscurantistes de la religió. Però al poder, el Baas evolucionà, de manera previsible, en una dictadura que només era mig antiimperialista, en el sentit que, depenent de les conjuntures i circumstàncies, es podia acceptar un compromís entre els dos socis, (el poder Baasista a l’Iraq i l’imperialisme dels EUA, dominants a la regió).
Aquest tracte encoratjà els excessos megalòmans del líder, que es pensava que Washington acceptaria fer-lo el seu principal aliat a la zona. El suport de Washington a Iraq (la tramesa d'armament químic n'és una prova) en l'absurda i criminal guerra contra Iran de 1980 a 1989 semblava donar credibilitat a aquest càlcul. Saddam mai va imaginar l'engany de Washington, que la modernització d'Iraq era inacceptable per a l'imperialisme i que la decisió de destruir el país ja s'havia pres. Saddam caigué al parany quan es va donar llum verda per annexionar-se Kuwait (de fet unit en temps de l'imperi otomà a les províncies que constitueixen Iraq, i separat pels imperialistes britànics amb l'objectiu de fer-ne una de les seves colònies petrolieres). Iraq fou aleshores subjecte de deu anys de sancions dirigides a sagnar el país, així com facilitar la gloriosa conquesta del buit resultant per part de les forces armades dels Estats Units.
Els successius règims baasistes, inclòs el darrer en la seva fase de declivi sota el lideratge de Saddam, poden ser acusats de tot, excepte d'haver atiat el conflicte entre els sunnites i els xiïtes. Qui és, doncs, el responsable dels sagnants xocs entre les dues comunitats? Algun dia sabrem del cert com la CIA (i sens dubte el Mossad) organitzà moltes d'aquestes massacres. Però més enllà d'això, és cert que el desert polític creat pel règim de Saddam i l'exemple que donaren els seus oportunistes mètodes sense precedents, animaren successius aspirants al poder de tota mena a seguir aquest camí, sovint protegits per l'ocupant. A vegades, potser, fins i tot eren ingenus fins al punt de creure que podrien estar al servei de la potència ocupant. Els aspirants en qüestió, fossin líders religiosos (xiïtes o sunnites) suposats “notables” (para-tribals), o homes de negoci notòriament corruptes exportats pels Estats Units, mai tenien cap mena de prestigi polític al país. Ni els líders religiosos respectats pels seus creients no tenien cap influència política que fos acceptable pel poble iraquià. Sense el buit creat per Saddam, ningú hauria sabut ni pronunciar els seus noms. Posats davant el món polític nou creat per l'imperialisme de la globalització liberal, seran altres forces polítiques populars i nacionals, possiblement també democràtiques, capaces de trobar els mitjans per reconstruir-se?
Hi hagué un temps que el Partit Comunista Iraquià era el focus d'organització del millor que la societat iraquiana podia produir. El Partit Comunista estava implantat a totes les zones del país i hegemonitzava el món dels intel·lectuals, sovint d'origen xiïta (m'adono amb això que els xiïtes produïen revolucionaris o líders religiosos, rarament buròcrates o compradors!) . El Partit Comunista era autènticament popular i antiimperialista, poc inclinat a l demagògia i potencialment democràtic. Després de la massacre de milers dels seus millors militants per les dictadures baasistes, el col·lapse de la Unió Soviètica (pel qual el Partit Comunista no estava preparat) , i el comportament d'aquests intel·lectuals que cregueren acceptable retornar de l'exili com a seguidors de les forces armades dels Estats Units, està el Partit Comunista d'ara en endavant condemnat a desaparèixer permanentment de la història? Malauradament, això és molt a prop de ser possible, però no inevitable, ni molt menys.
La qüestió kurda és real, a Iraq com a Iran i Turquia. però en aquest tema també, cal recordar que les potències occidentals sempre han practicat, amb gran cinisme, dobles estàndards.La repressió de les reivindicacions kurdes no ha arribat mai a Iraq i Iran al nivell de violència policíaca, militar, política i moral que ha dut a terme Ankara. Ni Iran ni Iraq han arribat tan lluny de negar la mateixa existència dels kurds. En canvi, Turquia ha de ser perdonada com a membre de l'OTAN, una organització de nacionals democràtiques, com ens recorden els mitjans. Entre els eminents demòcrates proclamats per occident hi havia el dictador portuguès Salazar, un dels membres fundadors de l'OTAN, i els no menys admiradors de la democràcia, els generals grecs i turcs!
Cada vegada que els fronts populars iraquians, formats al voltant del Partit Comunista i el Baas, en els millors moments de la seva turbulenta història, exerciren el poder polític, sempre havien arribat a trobar una àrea d'acord amb els principals partits kurds. De fet aquests n'havien estat sempre aliats.
Qui podrà tenir èxit en superar aquestes mancances? Els comunistes haurien de ser emplaçats a fer-ho. Ara, militants amb implantació de base s'estan separant dels dirigents del Partit comunista (els únics coneguts pels mitjans occidentals) que, confosos i avergonyits, intenten donar una aparença de legitimitat al seu diàleg amb el govern col·laboracionista, fins i tot fingint que amb aquesta actuació estan aportant alguna cosa la resistència armada! Però, donades les circumstàncies, moltes altres forces polítiques poden emprendre iniciatives decisives per formar aquest front. Però tot i així, malgrat la seva debilitat, la resistència del poble iraquià ja ha derrotat (políticament si no encara militarment) el projecte de Washington. Això és precisament el que preocupa als atlantistes de la Unió Europea, fidel aliats dels Estats Units. Avui, temen una derrota dels EUA, perquè això enfortiria la capacitat dels pobles del Sud de forçar el capital transnacional globalitzat de la tríada imperialista a respectar els interessos de les nacions i pobles d'Àsia, Àfrica i Amèrica Llatina.
La resistència iraquiana ha ofert propostes que farien possible sortir de l'atzucac i ajudar els Estats Units a retirar-se del parany. Proposa: (1) formació d'una autoritat administrativa de transició creada amb el suport del Consell de Seguretat de l'ONU; (2) la immediata aturada de ñes accions de resistència i les intervencions policíaques de les forces d'ocupació; (3) la sortida de totes les autoritats civils i militars foranes en sis mesos. Els detalls d'aquestes propostes han estat publicats en la prestigiosa revista àrab Al Moustaqbal al Arabi (gener de 2006), publicada a Beirut.
El silenci absolut amb que els mitjans europeus s'oposen a la difusió d'aquest missatge és un testimoni de la solidaritat dels socis imperialistes. Les forces democràtiques i progressistes europees tenen el deure de separar-se d'aquesta política de la tríada imperialista i recolzar les propostes de la resistència iraquiana. Deixar que el poble iraquià s'enfronti sol al seu enemic no és una opció acceptable: reforça la perillosa idea que no es pot esperar res d'Occident ni dels seus pobles, i en conseqüència anima els inacceptables -i a vegades criminals- excessos en les activitats d'alguns dels moviments de resistència.
Com més aviat com les tropes d'ocupació estrangera deixin el país, i com més aviat es reforci el suport de les forces democràtiques al món i a Europa al poble iraquià, majors seran les possibilitats d'un futur millor per aquest poble martiritzat. Com més duri l'ocupació, més fosc serà el desenllaç d'aquest inevitable final.
Palestina
El poble palestí ha estat, des de la Declaració de Balfour durant la Primera Guerra Mundial, víctima d'un projecte de colonització d'una població forana, que els reserva el destí dels pells roges, per molt que es vulgui desconèixer o fingir ser-ne ignorant. Aquest projecte sempre ha tingut el suport incondicional de la potència imperialista dominant a la regió (ahir la Gran Bretanya, avui els Estats Units), perquè l'estat forà a la regió format per aquest projecte només pot ser un aliat incondicional, al seu torn, de les intervencions necessàries per forçar l'Orient Mitjà Àrab a sotmetre's a la dominació del capitalisme imperialista.
Això és un fet obvi per a tots els pobles d'Àfrica i Àsia. En conseqüència, als dos continents, s'uneixen espontàniament en al reivindicació i defensa dels drets del poble Palestí. A Europa, no obstant, la “qüestió palestina” causa divisió, produïda per les confusions sostingudes per la ideologia sionista, que sovint rep un ressò favorable.
Avui més que mai, coincidint amb la implantació del “projecte de Gran Orient Mitjà” dels EUA, els drets del poble palestí han estat abolits. De totes maneres, l'OAP va acceptar els plans d'Oslo i Madrid i el full de ruta traçat per Washington. És Israel qui ha incomplert obertament aquests acords, i ha implementat un pla d'expansió encara més ambiciós. Com a resultat, l'OAP ha estat minada: l'opinió pública pot retreure-li justament haver cregut innocentment en la sinceritat dels seus adversaris. El suport donat per les autoritats d'ocupació al seu adversari islamista (Hamas), al començament almenys, i l'extensió de les pràctiques corruptes de l'administració palestina (respecte a la qual els donants de fons – el Banc Mundial, Europa, i les ONG – callen, si és que no en són part) han portat a la victòria electoral de Hamas (era previsible). Això aleshores es convertí immediatament en un pretext addicional al·legat per justificar l'alineament incondicional amb les polítiques israelianes, siguin quines sigui.
El projecte colonial sionista sempre ha estat una amenaça, més enllà de Palestina, per als pobles àrabs veïns. Les seves ambicions d'annexionar-se el Sinaí egipci i la seva efectiva annexió del Golan sirià en són testimoni. En el projecte del Gran Orient Mitjà, hi ha un lloc especial garantit per a Israel, per al seu monopoli regional d'equipament nuclear i el seu rol de “soci indispensable” (sota el fal·laç pretext que Israel té una experiència tecnològica de la qual és incapaç el poble àrab. Quin racisme tan fonamental!).
No és la intenció aquí analitzar les complexes interaccions entre les lluites de resistència contra l'expansió colonial sionista i els conflictes polítics i opcions al Líban i Síria. Els règims baasistes a Síria han resistit, a la seva manera, les demandes de les potències imperialistes i Israel. Que aquesta resistència ha servit per legitimar intencions més qüestionables (el control del Líban) és certament indiscutible. Més encara, Síria ha escollit acuradament els aliats menys perillosos al Líban. És ben sabut que el Partit Comunista Libanès havia organitzat la resistència a les incursions israelianes al Sud el Líban (inclòs el desviament de l'aigua). Les autoritats sirianes, libaneses i iranianes van cooperar estretament per destruir la seva perillosa base i substituir-la per Hesbol·là. L'assassinat de Rafiq al-Hariri (un cas encara no resolt) evidentment donà a les potències imperialistes (amb Estats Units al capdavant, i França al darrere) l'oportunitat d'intervenir amb dos objectius al magí: (1) forçar Damasc a alinear-se permanentment amb els estats Àrabs vassalls (Egipte i Aràbia Saudita) – o, si això no era així, eliminar els vestigis del deteriorat poder baasista; i (2) demolir el que queda de la capacitat de resistir les incursions israelianes (exigint el desarmament d'Hesbol·là). La retòrica de la democràcia es pot usar en aquest context, és útil.
Avui acceptar la implantació del projecte israelià en marxa és ratificar l'abolició del dret fonamental dels pobles: el dret a existir. Això és un crim suprem contra la humanitat. L'acusació d'”antisemitisme” dirigida a aquells que rebutgen aquest crim només és un mitjà de xantatge infecte.
Iran
No és la nostra intenció aquí desenvolupar les anàlisis requerides per la Revolució islàmica. Va ser, com ha estat proclamat entre els partidaris de l'Islam polític així com entre observadors externs, la declaració i punt de partida d'un canvi que finalment abastaria tota la regió, potser fins i tot la totalitat del món musulmà, reanomenat per a l'ocasió umma (la “nació”, que mai no ha estat)? O va ser un esdeveniment singular, particularment perquè va ser una combinació única d'interpretacions de l'islam xiïta i l'expressió del nacionalisme iranià?
Des de la perspectiva del que aquí ens interessa, només faré dues observacions. La primera és que el règim de l'islam polític a l'Iran no és incompatible per naturalesa amb la integració del país al sistema capitalista globalitzat com a tal, en la mesura que el règim està basat en principis liberals de gestió de l'economia. La segona és que la nació iraniana coma tal és una “nació forta”, en la qual els majors components, si no tots, tant de les classes populars com de les classes dirigents, no accepten la integració del seu país en el sistema globalitzat en una posició dominada. Hi ha, és clar, una contradicció entre aquestes dues dimensions de la realitat iraniana. La segona explica les tendències de la política exterior de Teheran, que dóna testimoni de la voluntat de resistir dictats externs.
És aquest nacionalisme iranià -poderós i, en la meva opinió, també històricament positiu- que explica l'èxit de la modernització de les capacitats científiques, industrials, tecnològiques i militars empreses pel règim del Xà i pel règim Khomeinista que el succeí. Iran és una dels pocs estats del Sud (amb Xina, Índia, Corea, Brasil, i potser alguns altres pocs, però no gaires!) que té un projecte nacional burgès. Si serà possible en un futur acomplir aquest projecte o no (la meva opinió és que no) no és el focus d'aquesta discussió. Avui el projecte existeix i és viable.
És precisament perquè Iran constitueix una massa crítica capaç d'intentar reclamar-se com a actor i interlocutor respectat que els Estats Units han decidit destruir el país amb una nova guerra preventiva. Com és ben sabut, el conflicte està tenint lloc voltant de les capacitats nuclears que Iran està desenvolupant . Per què aquest país no hauria, talment com altres, de tenir el dret de cercar aquestes capacitats, inclòs i fins i tot esdevenint una potència militar nuclear? Amb quin dret les potències imperialistes i el seu còmplice israelià poden vantar-se de garantir-se per a ells el monopoli sobre les armes de destrucció massiva? Algú pot donar cap credibilitat al discurs que al·lega que les nacions “democràtiques” mai faran ús d'aquesta mena d'armes com podrien els “estats pàries”, quan és de coneixement general que les nacions democràtiques en qüestió són responsables dels majors genocidis dels temps moderns, incloent el que van fer contra els jueus, i que els Estats Units ja ha fet servir armes nuclears i encara rebutja una prohibició absoluta i general del seu ús?
Conclusió
Avui, els conflictes polítics de la regió troben aquests tres grups de forces oposades les unes a les altres: aquelles que proclamen el seu passat nacionalista (però en realitat, no són res més que els degenerats i corruptes hereus de les burocràcies de l'era nacional popular); aquelles que proclamen l'islam polític; i aquelles que estan intentant reorganitzar al voltant de demandes “democràtiques” que són compatibles amb el liberalisme econòmic. La consolidació del poder de cap d'aquestes forces no és acceptable per cap esquerra que defensi els drets de les classes populars. De fet, els interessos de les classes compradores afiliades a l'actual sistema imperialista s'expressen a través d'aquestes tres tendències. La diplomàcia dels EUA té les tres cartes en joc, en la mesura que està centrada en usar els conflictes entre elles pel seu benefici exclusiu. Per a l'esquerra, l'intent de prendre part en aquests conflictes només mitjançant aliances amb alguna o altra de les tendències3(amb preferència pels règims existents per evitar el pitjor, i.e. L'Islam polític, o també provar de ser aliats del darrer amb l'objectiu de desfer-se d'aquests règims) està condemnat al fracàs. L'esquerra ha de reivindicar-se emprenent lluites en les àrees on troba el seu lloc natural: la defensa les interessos socials i econòmics de les classes populars, la democràcia, i la reivindicació de la sobirania nacional, concebudes conjuntament com a inseparables.
La regió del Gran Orient Mitjà és avui central en el conflicte entre el líder imperialista i els pobles de tot el món. Derrotar el projecte de l'establishment de Washington és la condició per obrir la possibilitat d'èxit d'avanços en qualsevol part del món. Si això falla, tots aquests avanços seran extremadament vulnerables. Això no vol dir que la importància de les lluites en marxa en altres regions del món, a Europa, a Amèrica Llatina o on sigui, hagin de ser subestimades. Vol dir només que han de ser part d'una perspectiva de conjunt que contribueixi a derrotar Washington en la regió que ha triat per al seu primer cop criminal d'aquest segle.
Notes:
1. Teoria política basada en "identitats culturals col·lectives" com a central per entendre la realitat social dinàmica.