Per Endavant
De la fi de la història a la resistència
antiimperialista.
Després de la caiguda del Mur de Berlin l'any 1989 i la desaparició de la URSS l'any 1991, es produí una certa desorientació ideològica i política entre l'esquerra europea: la referencialitat, ni que siga simbòlica, del bloc soviètic, era engolida i començava una nova etapa, dominada pel capitalisme i els EEUU. El comunisme havia estat definitivament derrotat (i en això coincidien el Papa de Roma, els oligarques mundials i els historiadors liberals) i només Cuba, per poc temps deien, s'entestava en la seua anacrònica proposta socialista.
La fi de la història, però, no era més que un somni. El capitalisme encetava una nova etapa de domini i explotació mundial sense el contrapès de la URSS i el bloc soviètic. A Europa, el Tractat de Maastrich pretenia ajustar l'imperialisme europeu a aquesta nova realitat per a dotar-lo de les estructures institucionals de dominació adequades per a actuar junt a l'imperialisme dels EEUU, vist que ja en les dècades dels 70 i 80 es produïa una reestructuració del capital fruit de l'extensió del model d'acumulació flexible i la fi de l'etapa fordista i de l'estat del benestar que s'hi associava producte del pacte capital-treball a occident des dels anys 30-40. La Unió Europea (1993) i l'establiment de la moneda única en són un bon exemple, però sobretot la retallada de drets laborals, socials i econòmics que estableix el propi Tractat de Maastrich (1992) i l'entrada en vigor del Tractat d'Schengen (1990) i del mercat únic (1993).
D'aquesta forma, s'inicia als anys 90 una nova etapa de la lluita de classes, en la qual la burgesia internacional augmenta l'explotació sobre els països empobrits (engegant-se processos de privatització a Amèrica Llatina, per exemple, o actuant militarment i de manera impune contra diferents països a través de l'OTAN) i s'inicia un procés de pauperització de les classes populars dels països enriquits. El capitalisme i l'imperialisme reben noves denominacions: globalització i neoliberalisme, que intenten amagar la simple, dura i vella dominació de classe, així com els seus efectes entre les treballadores i desposseïdes del món.
Just en eixe moment, però, s'inicia també un rearmament ideològic i polític de l'esquerra i, a nivell mundial i especialment a Amèrica Llatina, comencen a resorgir propostes de transformació social i a consolidar-se o resistir els antics moviments revolucionaris. Les Farc mantenen la seua capacitat política i militar i constitueixen una força política de primer ordre contraposades a la oligarquia i els paramilitars a les amples zones colombianes que controlen; el camperolat indígena de Chiapas culmina el seu procés d'acumulació de forces amb una revolta popular el mateix dia de la signatura dels acords comercials capitalistes entre Mèxic, EEUU i Canadà; Cuba es referma en la seua aposta socialista i, malgrat el dur Període Especial que l'espera, manté les conquestes revolucionàries; un militar desconegut pels europeus, Hugo Chávez, s'alça en armes contra la corrupció i l'oligarquia de Veneçuela, sent derrotat, però no vençut.
De la desorientació a la mobilització de masses
L'esquerra europea, per la seua banda, viu moments de desorientació. Conseqüència lògica, d'altra banda, de la renúncia a una política veritablement emancipadora de la classe obrera i l'acomodació al parlamentarisme burgès ja iniciats molt abans: El Partit Comunista italià desapareix i les seues elits dirigents funden el Partit Democràtic de l'Esquerra, gestor reformista de les misèries del capital; el Partit Comunista francès culmina un procés de semblant descomposició política; a l'estat espanyol el Psoe llança la seua estratègia de la “casa comuna” de l'esquerra que atrau els sectors més reformistes d'Izquierda Unida; i al Principat, aquests mateixos sectors liquiden el que queda del Psuc i consoliden el caràcter socialdemòcrata d'Iniciativa per Catalunya.
Al costat d'això, però, resistien les apostes anticapitalistes: La campanya “50 años bastan”, contra la celebració a Madrid de l'aniversari del Fons Monetari Internacional, o les marxes contra l'Europa del Capital de l'any 1997 que confluïren a la localitat holandesa de Maastrich van resultar els precedents d'un moviment que tingué en els fets de Seatle el seu punt d'eixida. En efecte , a aquesta ciutat nordamericana esclata mediàticament el moviment anticapitalista i antiimperialista del món enriquit. Amb motiu d'una reunió de l'Organització Mundial del Comerç celebrada a finals de novembre de 1999, les mobilitzacions de protesta que havien aplegat vora 100.000 manifestants acaben amb forts enfrontaments amb la policia. La notícia deixa de ser la pròpia reunió i passa a ser el moviment popular que s'oposa a ella i que ho fa enfrontant-se amb la policia que la protegeix.
Aquest moviment, producte de la duresa de les condicions d'explotació que els organismes internacionals imposen sobre les classes populars, s'estén ràpidament i, cada reunió de l'oligarquia internacional es veu acompanyada de protestes massives i repressió desmesurada: Praga (reunió del Fons Monetari Internacional i del Banc Mundial, 2000), Niça (cimera de la UE, 2000), Barcelona (reunió del Banc Mundial, suspesa; el 2001), Gènova (reunió del G8, el 2001)...
A mesura que el moviment antiglobalització pren força i estructura (als Països Catalans sorgeixen una gran quantitat de coordinadores sota el paraigües de Moviment de Resistència Global), a poc a poc van definint-se els seus eixos polítics: oposició al capitalisme i a l'imperialisme, i mobilitzacions de masses. Més enllà d'això, les propostes polítiques varien i no acaba de configurar-se un programa comú.
L'aparició dels Fòrums Socials. Guerres imperialistes i reformisme
És en aquest context d'efervescència social que a Porto Alegre, ciutat brasilera governada pel Partit dels Treballadors del futur president Lula Da Silva, es convoca l'any 2001 el primer Fòrum Social Mundial, que aplega activistes antiglobalització dels cinc continents, com a contraposició a les cimeres de Davos, ciutat suïssa on anualment es reuneix el Fòrum Econòmic Mundial. Així, paral·lelament a les creixents mobilitzacions massives i internacionals es configuren espais de debat , reflexió i organització d'aquest moviment. De les experiències del FSM sorgirà la proposta de descentralització. Així, comencen a celebrar-se Fòrums Socials a diversos indrets i continents (Munbai, Dakar), i naix el Fòrum Social Europeu, que celebrarà les seues principals reunions el 2003 a Florència i el 2004 a Londres.
Paral·lelament a aquesta creixent mobilització i organització popular el capitalisme manté la seua política d'expansió en busca de majors beneficis: l'OTAN inicia la invasió d'Afganistan, el conflicte a Palestina s'endureix arran de la Segona Intifada i el suport de la UE i EEUU a les agressions sionistes, comença la II Guerra d'Iraq i la posterior ocupació, la UE i EEUU publiquen les seues llistes d'organitzacions terroristes que inclouen desenes d'organitzacions revolucionàries, amenaça d'intervenció militar a nous països sota el pretext de l'”eix del mal” (República Popular i Democràtica de Corea-Iran-Cuba-Síria-Veneçuela...), redacció d'una Constitució Europea que limita els drets ciutadans i la intervenció política...Si bé l'escalada violenta i agressiva del capitalisme és capaç de cohesionar el moviment antiglobalització, comença a demostrar les seues febleses i mancances. En efecte, quan el capitalisme descobreix el seu veritable rostre, arriba el moment de plantejar-li també una alternativa social i econòmica real. La disjuntiva entre socialisme o barbàrie es fa cada vegada més evident i, per tant, les frases i eslògans que fins el moment havien servit per a aglutinar el moviment antiglobalització (“un altre món és possible”, “pensa globalment, actua localment”) deixen de tenir valor.
La socialdemocràcia europea, temerosa d'aquest nou moviment, comença a controlar les seues estructures i iniciatives, si més no a nivell internacional. Rellevants dirigents del Psoe del moment (com ara Joaquín Almunia o Josep Borrell) participen al Fòrum de Porto Alegre, sindicalistes de la Ugt i de Ccoo participen en l'organització dels Fòrums Socials Europeus, polítics professionals d'Iniciativa per Catalunya realitzen mítings als Fòrums, l'esquerra anglesa aliada del Partit laborista de Toni Blair impedeix que el FSE de Londres emeta una declaració contrària a la Constitució Europea... Així, l'oposició més o menys estètica al neoliberalisme comença a mostrar el seu caràcter reformista i a desvirtuar un moviment popular que es manifesta per milions de persones en oposició a la invasió i ocupació d'Iraq.
D'aquesta forma, els Fòrums Socials i el propi moviment antiglobalització queden en bona mesura atrapats en la seua pròpia contradicció: no es pot ser anticapitalista i voler gestionar el capitalisme.
Cap al Fòrum Social Català?
És en aquesta conjuntura, de feblesa del moviment antiglobalització però, al mateix temps, de clarificació en l'espai de l'esquerra revolucionària i de creixement en la capacitat política dels moviments anticapitalistes als Països Catalans i a l'estat espanyol, que sorgeix la proposta de constitució del Fòrum Social Català. Un FSCat que només tindrà èxit i viabilitat si:
1. És capaç de definir-se nacionalment. Només serà català si les seues estructures i participació comprenen els Països Catalans. I això implica no només que s'impliquen lleidatanes, reusenques, menorquines, il·licitanes o ceretanes, sinó també que l'àmbit de reflexió, d'anàlisi i de proposició abarque la totalitat dels Països Catalans, i no només un dels seus territoris.
2. És capaç de clarificar-se políticament, en unes posicions anticapitalistes, antiimperialistes i antipatriarcals. Qualsevol participació del reformisme i la socialdemocràcia en el FSCat invalida aquesta proposta com a espai de debat i de difusió d'alternatives, i el converteix en un centre d'electoralisme i de legitimació del capitalisme. Només cal aprendre de l'èxit de la campanya anti G8 a Rostock per a entendre que el moviment anticapitalista és eficaç quan aconsegueix desfer-se del llast i limitacions de la progressia institucional i aburgesada.
antiimperialista.