Per Gerard Rabat
Malgrat no estigui a primera línia de la informació dels grans mitjans, aquest 2008 se celebra el 50è aniversari del SOCC, Solidaritat d’Obrers Cristians de Catalunya - Solidaritat d’Obrers de Catalunya (a partir de 1961, Solidaritat d’Obrers de Catalunya, SOC), embrió del que actualment és la Intersindical-CSC.
Mig segle d’història que no amaga les dificultats de desenvolupar un sindicalisme nacional i de classe en el nostre país, ja sigui en temps de dictadura o en democràcia, però una efemèride que en si mateixa ja és una petita victòria, l’haver pogut aconseguir mantenir una estructura sindical pròpia.
Aquesta és una celebració que ha de remoure la consciència social i nacional de molta gent. Tant d’aquella que nega la possibilitat d’un sindicat propi català, com d’aquella que nega la història del sindicalisme nacional i de classe, que no oblidem que ja a principis del segle XX tenia un bon exponent amb el CADCI, però que des de la dictadura franquista va ser desactivat i, amb la democràcia, esborrat.
La Solidaritat d’Obrers de Catalunya que neix en la negra nit de la dictadura, davant la necessitat d’organitzar els treballadors i treballadores catalans per a poder fer front a les agressions que patien tant a nivell sociolaboral, com nacional. I 50 anys desprès, aquest cop amb el nom de Intersindical-CSC i en democràcia, ens trobem en les mateixes agressions que el 1958.
Les diverses etapes d’aquest sindicat, entre divisions, fusions i reestructuracions, fa que des dels seus primers passos, de la mà d’entre d’altres en Xavier Casassas, hagi canviat de nom i de forma, però que en el fons segueixi en els principis d’estructurar el sindicalisme nacional i de classe arreu del país, superant d’aquesta manera la supeditació a organitzacions alienes a la nostra realitat.
És molta la gent que ha treballat a diferents nivells per desenvolupar el sindicalisme nacional i de classe arreu de la nostra geografia, des de la SOCC fins a la Intersindical-CSC. ja sigui amb la feina feta en els temps de la dictadura o el dur treball de regeneració en els temps crítics de finals dels ‘80 i principis dels ’90. Aquesta feina, però, molts cops no s’ha vist reconeguda o fins i tot, des d’alguns sectors, s’ha menyspreat.
Ara, al 2008, toca recordar la història, agafar els bons moments i aprendre dels errors, per a què els propers 50 anys serveixin per aconseguir que el sindicalisme nacional i de classe sigui l’eina dels treballadors i de les treballadores per a poder afrontar les dificultats sociolaborals dels Països Catalans. Que aquest any serveixi per homenatjar a persones com Xavier Casassas, Miquel Porter, etc.. que tant han aportat al sindicalisme nacional i de classe.
