per Joan Sebastià Colomer i Tejada
Francesc Candel (Casas Altas, Racó d´Ademús, 1925) era originari de la zona castellanoparlant de l´interior del País Valencià (el Racó d´Ademús és de fet un enclau valencià entre Aragó i Castella). De petit la seva família es traslladà a les barraques de Montjuïc (Candel sempre va viure en el que avui dia anomenem Zona Franca, a Barcelona).
Autor de llibres com Hay una juventud que aguarda (1956), Donde la ciudad cambia su nombre (1957), Han matado un hombre, han roto el paisaje (1959), ha escrit llibres d´assaig i reportatges: Els altres catalans (1964), Parlem-ne (1967), i Encara més sobre els altres catalans (1973). L´any 1977 fou elegit senador per Barcelona dins l´Entesa dels Catalans. Fruit d´aquesta experiència publicà Un charnego en el senado (1979), al qual segueix Candel contra Candel (1981). Va col·laborar a mitjans com Tele/Expréss, Serra d´Or i l´Avui. Entre els darrers llibres publicats destaquen Els altres catalans vint anys després (1985) i La nova pobresa (1988).
Els altres catalans, el seu escrit més representatiu, és un assaig sociològic sorgit durant els anys de creixement econòmic de Barcelona sobre la configuració social de la ciutat i el fenomen de la immigració procedent de les zones deprimides de l´Estat espanyol: els nous catalans, "els altres", instal·lats en els suburbis de Can Tunis, Verdum o la Trinitat, aïllats de la població autòctona. No podien integrar-se en la societat catalana, una identitat que l´Estat franquista perseguia ferotgement i programàtica, ni viure ja en els seus llocs d´origen. Per Candel la integració amb la resta de la comunitat era l´única solució possible a l´aïllament i la incomprensió.
No dibuixava un panorama idíl·lic de les relacions entre ambdues comunitats, entenia perfectament el perill d´un aïllament crònic dels nouvinguts i temia la possibilitat que les dues comunitats es tanquessin en elles mateixes creient els nouvinguts que Catalunya s´acabava on ells vivien i, els altres, que Catalunya no havia de canviar de cap manera la seva fesomia.
Però lluny de limitar-se als afers identitaris, Candel va denunciar les condicions d´explotació del nou proletariat català (un tema de gran actualitat), la vergonyant existència de les barraques i la segregació econòmica amb un enfocament de classe allunyat de tota demagògia lerrouxista. Més d´un que ara s´omple la boca d´elogis a Candel es limita a veure des del prisma del "xoc de civilitzacions" l´arribada dels nous "altres catalans".
Francesc Candel (Casas Altas, Racó d´Ademús, 1925) era originari de la zona castellanoparlant de l´interior del País Valencià (el Racó d´Ademús és de fet un enclau valencià entre Aragó i Castella). De petit la seva família es traslladà a les barraques de Montjuïc (Candel sempre va viure en el que avui dia anomenem Zona Franca, a Barcelona).
Autor de llibres com Hay una juventud que aguarda (1956), Donde la ciudad cambia su nombre (1957), Han matado un hombre, han roto el paisaje (1959), ha escrit llibres d´assaig i reportatges: Els altres catalans (1964), Parlem-ne (1967), i Encara més sobre els altres catalans (1973). L´any 1977 fou elegit senador per Barcelona dins l´Entesa dels Catalans. Fruit d´aquesta experiència publicà Un charnego en el senado (1979), al qual segueix Candel contra Candel (1981). Va col·laborar a mitjans com Tele/Expréss, Serra d´Or i l´Avui. Entre els darrers llibres publicats destaquen Els altres catalans vint anys després (1985) i La nova pobresa (1988).
Els altres catalans, el seu escrit més representatiu, és un assaig sociològic sorgit durant els anys de creixement econòmic de Barcelona sobre la configuració social de la ciutat i el fenomen de la immigració procedent de les zones deprimides de l´Estat espanyol: els nous catalans, "els altres", instal·lats en els suburbis de Can Tunis, Verdum o la Trinitat, aïllats de la població autòctona. No podien integrar-se en la societat catalana, una identitat que l´Estat franquista perseguia ferotgement i programàtica, ni viure ja en els seus llocs d´origen. Per Candel la integració amb la resta de la comunitat era l´única solució possible a l´aïllament i la incomprensió.
No dibuixava un panorama idíl·lic de les relacions entre ambdues comunitats, entenia perfectament el perill d´un aïllament crònic dels nouvinguts i temia la possibilitat que les dues comunitats es tanquessin en elles mateixes creient els nouvinguts que Catalunya s´acabava on ells vivien i, els altres, que Catalunya no havia de canviar de cap manera la seva fesomia.
Però lluny de limitar-se als afers identitaris, Candel va denunciar les condicions d´explotació del nou proletariat català (un tema de gran actualitat), la vergonyant existència de les barraques i la segregació econòmica amb un enfocament de classe allunyat de tota demagògia lerrouxista. Més d´un que ara s´omple la boca d´elogis a Candel es limita a veure des del prisma del "xoc de civilitzacions" l´arribada dels nous "altres catalans".