per Txente Rekondo
Amb els ecos de les cel.lebracions de l'aniversari del sorgiment del modern estat indi, les deficiències d'aquest projecte i les seves contradiccions internes segueixen apuntant aquests dies. Durant molts anys el conflicte de Caixmir s'ha situat en el primer lloc del macabre rànquing quant a pèrdues humanes, no obstant això en els últims anys, l'enfrontament de l'escamot maoísta amb l'estat indi ha superat a aquell.
Fa una mica més d'un any, el primer ministre indi, Manmohan Singh, assenyalava que l'activitat naxalita (nom amb el qual es coneix a la rebel·lió maoísta) “representa la major amenaça interna a la qual s'ha enfrontat aquest país”. També les declaracions del propi Partit Comunista d'Índia- Maoísta (PCI-M) apunten la consolidació del mateix quan afirmen que “Des dels anys 70 i després d'un llarg període, el moviment comunista revolucionari a Índia té una forta adreça central… Avui el moviment es presenta més fort que mai, ha estès la seva presència per gran part del país, amb els quadres i estructures del partit, amb l'exèrcit i amb una important base social”.
En 1967, en un poble de Bengal oest, Naxalbari, es va donar una revolta popular que seria l'inici del moviment armat a Índia. La resposta del govern central en la dècada dels 70, amb una política repressiva implacable, i les divisions internes van afeblir en gran manera a aquest moviment, condemnant-lo a una existència marginal. Ja en el present segle, en 2004, dos d'aquests grups maoístas, el PCI (m-l) People's War i el Centre Comunista Maoísta (MMC) s'uniran per a formar el PCI-Maoísta.
Desde llavors l'activitat d'aquesta organització ha anat augmentant per diferents estats indis i molts analistes locals mostren sobre un mapa del país una espècie de “corredor vermell de Tirupati a Pashupati (De Andhra Pradesh a Nepal)” que va des de la frontera amb Nepal i travessa 13 dels 28 estats indis .Els boscos i jungles del centre d'Índia s'han convertit en importants zones d'operacions guerrilleres, i estats menjo Andra Pradesh, Bihar, West Bengal, Jharkhand, Orissa o Chhattisgarh, mostren una alta activitat guerrillera.
Al febrer d'aquest mateix any el PCI-M ha celebrat el seu novè congrés “d'Unitat”, on s'han mostrat les línies mestres de la seva estratègia en el futur. Fruit del mateix també s'han produït importants canvis en l'actuació de l'escamot. A més de seguir mantenint els seus atacs a través dels seus dalams (esquadrons), s'han engegat dos noves tàctiques. D'una banda s'han clavat atacs de gran envergadura contra instal·lacions militars, ocasionant importants pèrdues humanes i materials a les forces governamentals. A més s'han succeït els bloquejos i vagues coordinades, al mateix temps que s'han engegat mobilitzacions en zones urbanes. Alguns observadors apunten que aquestes tàctiques són un reflex de la influència del moviment maoísta nepalí, que les va usar amb èxit a Nepal.
Intensificar “la guerra popular” pel país i estendre-la a altres zones amb menor influència maoísta fins a ara són alguns dels punts assenyalats en el novè congrés. Per a alguns qualificats membres de les forces de seguretat índies aquest moviment està demostrant tenir “una estratègia, és capaç a més de coordinar tots els instruments necessaris (militar, polític, econòmic, cultural i psicològic) per a buscar la revolució”. I tot això amb tres pilars bàsics del pensament maoísta, “el partit, l'exèrcit popular i el front unit”.
Per a desenvolupar el seu programa i els seus objectius, el PCI-M s'ha marcat quatre eixos centrals. A més d'aquesta extensió de la “guerra popular”, està el suport a les “lluites nacionals contra l´expansionisme indi” a Caixmir i la regió del nordest d'Índia, la crida als dalits (els més oprimits pel sistema de castes) a unir-se al moviment revolucionari; i el rebuig al projecte del govern de les Zones Econòmiques Especials, a les quals identifica com “enclavaments neocolonials”.
La situació actual que travessa Índia va molt més allà de les imatges i anàlisis que entorn de la seva capacitat de convertir-se en una potència mundial vam rebre diàriament. El descontentament popular amb l'ordre sociopolític existent en la qualificada com “la democràcia més poblada del món” va en augment. El desenvolupament asimètric a Índia també està contribuint que les demandes del PCI-M trobin cada vegada major eco entre diferents sectors de la societat. Així, els detractors del sistema de castes que caracteritza el semifeudalisme imperant en zones d'Índia, els agricultors castigats pel procés privatitzador i els efectes de l'economia globalitzant, les masses de desplaçats pels macroprojectes de desenvolupament, i fins i tot per part de les classes mitges, cada dia més desplaçades dels centres de poder i de la influència que van tenir en el passat.
Davant aquesta realitat, la resposta del govern indi cap al moviment maoísta ha oscil·lat entre els intents per ocultar la seva importància fins als mètodes repressius més sinistres. La creació de milícies paramilitars, “Salwa Judum”, són un clar exponent d'aquesta política. La brutal història d'aquests grups que no dubten a atacar i matar a tot aquell que considerin simpatitzant del moviment maoísta (principalment civils innocents) els ha fet situar-se dintre dels objectius principals del PCI-M, que ha realitzat importants operacions per a acabar amb els mateixos. Fins i tot organitzacions internacionals en defensa dels drets humans han demanat al govern que dissolgui aquests grups.
La relació entre subdesenvolupament, desequilibri social, la disparitat econòmica i la repressió conformen un perillós còctel per a garantir l'estabilitat del país. Potenciar canvis estructurals seguint el model del liberalisme salvatge per a buscar un buit en l'escenari mundial pot portar amb si perilloses fisures en l'edifici que conforma avui dia Índia. Els nombrosos conflictes, fruit molts ells de la política colonial i postcolonial, se succeïxen per tot el país, i qui sap si en el futur poden acabar per fer saltar per l'aire el projecte que avui coneixem com Índia.
