Ovella Negra

La crisi de la Unió Europea i el fracàs dels seus 'plans de salvació'

2012-02-09T13:01:00.000-08:00

per Stavros Mavroudeas

L'autor exposa el paper jugat per la UE arran de l'actual crisi, amb els successius i fracassats plans de salvació i el procés de "xinització interna' que ha emprès, empenyent l'europerifèria (sobretot els PIGS) en el parany del deute. Això ja ha provocat que tres d'ells (Grècia, Irlanda i Portugal) estiguin sotmesos a la camisa de força dels memoràndums de la UE-BCE-FMI i els seus programes d'austeritat, conduïts a una espiral de recessió acompanyada d'una dràstica reducció dels salaris i un ràpid deteriorament de les relacions de treball fins al punt que tendeixen cap als de l'economia xinesa. En altres paraules, l'euro-nucli està tractant de crear la seva pròpia "Xina" interna. Però també explica com Xina, Rússia i els països emergents, per una banda, i els EUA i el Regne Unit per l'altra, actuen per a desbaratar els plans de les burgesies del nucli europeu.

I. La crisi de la integració imperialista europea

L'any 2011 (i pel que sembla avui bastant probable el 2012 també) va estar marcat per la crisi d'un dels principals pilars del capitalisme internacional: la Unió Europea (UE). El que se sol descriure com una crisi de la zona euro (en rigor la Unió Monetària Europea - UEM) és en realitat una crisi del sistema de tot l'edifici de la UE, les qual la UEM és la seva estructura d'avant-guarda.

La integració europea va ser un dels projectes més ambiciosos del segle XX, a mesura que les burgesies d'Europa van tractar de formar un bloc imperialista unificat en la mateixa zona del món on el capitalisme va néixer principalment en la forma d'Estat-nació i on els conflictes entre els capitalismes nacionals va prendre la seva forma més brutal. De fet, rere la façana d'una identitat europea comuna, etc, es tracta d'una estructura piramidal imperialista. A la part superior hi ha un grapat d'economies capitalistes hegemòniques fortes i avançades (que tenen estructures similars i estan estretament vinculades, però sense perdre la seva identitat nacional separada). En el nivell intermedi hi ha diverses economies capitalistes menys robustes i menys avançades. Finalment, la base de la piràmide es compon dels països de l'anomenada "euro-perifèria", és a dir, les economies més febles. Aquest bloc piramidal domina altres economies i àrees menys desenvolupades i competeix amb els altres grans pols internacionals (sobretot els EUA i la Conca del Pacífic). No obstant això, hi ha també les relacions imperialistes dins del bloc europeu i entre els seus diferents nivells. L'explotació imperialista es porta a terme a través de la transferència de riquesa dels febles a les economies més fortes.

Aquest projecte d'integració europea imperialista va passar per diverses fases i es va enfrontar a diversos moments crítics (les fallides de la política agrícola comuna i el Sistema Monetari Europeu, etc.) Cada vegada superades a través d'una cursa precipitada que va aprofundir els vincles i el procés d'integració, mentre que al mateix temps ignorarva els seus problemes i contradiccions. Sembla que l'actual crisi econòmica - que va esclatar el 2007 - posa fi a aquest joc. Es posen de manifest les seves contradiccions inherents d'una manera que cap mes fugida endavant ja no pot resoldre.

II. Entendre la crisi de la UE

Hi ha dues explicacions principals bàsiques de l'actual crisi de la UE. D'acord amb la primera -sorgida principalment de l'elit dominant hegemònica de la UE- la integració europea no té defectes estructurals i els seus problemes són bàsicament fonamentat en la política. És a dir, els països del nivell més baix (els PIGS - Portugal, Irlanda, Grècia i Espanya), van seguir polítiques econòmiques imprudents "molt més del que es podia permetre el luxe de dur a terme" (en particular a través d'augments salarials excessius), en contrast amb els "protestants" i temperats nivells dels socis de dalt. Aquesta "festa" va ser recolzada pel dèficit fiscal, que va ser finançat per l'endeutament extern (facilitat pels costos d'endeutament baix que l'euro els oferia). En superar tots els límits aquests països imprudents van anar cap un endeutament extravagant que en general va prendre la forma dels dèficits bessons (dèficit fiscal i endeutament extern). Però els problemes dels PIGS amenacen amb "contaminar" les àrees de dalt i posar en perill tot l'edifici de la UE. Per la qual cosa els socis 'prudents' han de venir al seu rescat a través d'esquemes de crèdit, però al mateix temps els imposen una estricta austeritat i programes de privatització, i convertir-los efectivament en protectorats econòmics per al seu propi benefici.

La segons interpretació dominant -sorgida fonamentalment dels EUA i Anglaterra, el seu aliat més proper d'Europa- reconeix alguns problemes estructurals en l'estructura de la integració europea, és a dir, el fet que no és una àrea monetària òptima. En termes marxistes, això significa que la zona euro es compon d'economies molt diferents (és a dir, és clivellada per grans desproporcions) que han estat afectades per la camisa de força d'una moneda única (l'euro). Aquesta pertany a algunes d'aquestes economies, però no a altres. Aquesta estructura desigual i disfuncional és propensa a tenir problemes sobretot en els temps de crisi econòmica, que ha afectat diferencialment als seus països membres. En poques paraules, les crisis econòmiques agreugen les desproporcions inherents i els desiguals nivells de desenvolupament de la zona euro, ja que afecten de forma diversa seus components. La solució és o bé la zona de l'euro es converteix en una unió econòmica (és a dir, amb la integració fiscal i per tant, amb transferències de riquesa des dels més rics als més pobres per tal d'equilibrar les seves desproporcions) o segueix un camí de desintegració controlada que permeti que s'ensorri. Aquesta darrera, perquè els EUA volen eliminar l'amenaça de la UE contra l'hegemonia mundial, però alhora no volen un col·lapse descontrolat de la Unió Europea que crearia un buit estratègic a Europa i probablement portaria a un reordenament de les aliances internacionals (per exemple, una associació entre la burgesia alemanya i russa).

Ambdues interpretacions són característiques del voluntarisme polític i la miopia de la teoria apologètica burgesa. Per sobre de tot, ambdues interpretacions ignoren el paper de l'actual crisi econòmica. La teoria burgesa no només va fracassar per complet al predir l'actual crisi econòmica, sinó que, una vegada que aquesta va entrar en erupció, es va afanyar a qualificar-la com una mera crisi financera. Per tant, ignorà - de manera similar a que fan els seus parents radicals de l'explicació de la financiarització- les arrels profundes de la crisi en l'estructura productiva del capitalisme. En poques paraules, la teoria burgesa considera la crisi com a resultat possible de males accions (sobretot la cobdícia financera) i no com un resultat estructural del funcionament normal del sistema capitalista. D'altra banda, es van afanyar a anunciar la seva fi el 2011 després de l'acció coordinada dels Estats capitalistes. Per descomptat, avui en dia temen que aquest anunci podria demostrar ser una mera il·lusió, simple 'wishful thinking', ja que avui dia és àmpliament esperada una "doble caiguda".

Una interpretació marxista de l'actual crisi de la UE ha de començar a partir de la crisi econòmica que va esclatar el 2007-8 (la primera gran crisi capitalista del segle XXI). La crisi econòmica actual és la conseqüència de la crisi estructural de 1973 -que requereix una reestructuració radical de l'"arquitectura interna" del sistema capitalista- i el fracàs de les successives onades de reestructuració capitalista que van seguir per a crear una nova i foncional arquitectura. Aquestes ones de la reestructuració capitalista aconseguiren només en part a reduir la caiguda de la taxa de beneficis i alleujar la sobreacumulació de capital. Especialment l'última onada, el neoliberalisme, van conduir a un increment en la internacionalització del capital (l'anomenada "globalització"). Quan això va començar a flaquejar es va recórrer a l'àmplia utilització de capital fictici en relació amb els diners de crèdit (l'anomenada «financiarització»). Aquest deus-ex-machina va aconseguir postergar l'esclat de la crisi, però, al mateix temps, amplifica encara més el problema de la sobreacumulació de capital. Tan bon punt la rendibilitat del capital productiu -sota els auspicis del qual es genera la plusvàlua (i per tant el benefici total)- va començar a esquerdar-se, la crisi va tornar a sorgir en tot el seu esplendor. La "financiarització" va donar només un alè temporal a la crisi de rendibilitat, però a un cost molt alt. És a dir, va augmentar significativament la porció de la plusvàlua extreta pel capital productiu, però acumulant el capital diner. Això va agreujar encara més la caiguda de la rendibilitat del capital productiu i va incendiar tot l'edifici.

Per superar la crisi els estats capitalistes van abandonar precipitadament els seus credos neoliberals i van recórrer massivament a la intervenció estatal per tal de recolzar la rendibilitat capitalista. Aquesta subvenció de l'acumulació de capital i els seus guanys amb els fons públics augmentà els ja sovint preexistents dèficits fiscal. La majoria dels països per tal de cobrir aquests dèficits van recórrer a l'endeutament internacional que conduí a la pujada del deute extern. Quan els temors d'un col·lapse (el "retorn de la crisi" i la recaiguda en la recessió) es van incrementar, això va conduir en el cas de diversos països a un dramàtic augment del preu dels préstecs. Com a conseqüència molts països estan al caire de la fallida.

La crisi econòmica té una altra repercussió crucial. S'agreugen els antagonismes i conflictes internacionals, en particular entre les principals potències imperialistes. Cadascuna de les principals potències imperialistes intenta passar la càrrega de la crisi a altres països. Aquí, la UE ha tractat de fer un joc de mans. Amb l'esclat de la crisi, els EUA van adoptar una política econòmica caracteritzada per (a) una política fiscal expansiva i (b) una política monetària molt laxa (tipus d'interès gairebé a zero i successius programes de flexibilització quantitativa). Una ruta similar va ser adoptada per diverses altres economies i, sobretot, la Xina. Aquesta última va aplicar una política fiscal expansiva, però no una política monetària molt laxa (Xina no té cap problema de finançament, ja que té un munt de fons). Per contra, la UE ha seguit una política econòmica de (a) una política fiscal restrictiva i (b) una política monetària restrictiva (per exemple, les retallades en les taxes d'interès eren més lentes i més petites que les de la Reserva Federal). Això significava que els EUA i la Xina "inflaven" les seves economies per fer front als perills immediats de la crisi, però també coquetejaven amb els riscos d'un esclat de la "bombolla" que faria tremolar la seva posició internacional. D'altra banda, la UE busca aprofitar les "bombolles" dels seus competidors (mitjançant la venda en els seus mercats), mentre que preserva la seva pròpia economia domèstica i, per descomptat, no ofereix facilitats similars a les dels seus competidors. En un comentari recent (Wall Street Journal, 2012.01.25) Volker Treia, economista en cap de les cambres de comerç d'Alemanya, va declarar que l'economia d'Alemanya (que representa el 30% de la zona euro) s'ha beneficiat d'un fort creixement en mercats emergents com Xina i la recuperació de l'economia dels EUA.

Al mateix temps, la UE va iniciar un procés de "xinització interna', empenyent l'europerifèria (sobretot els PIGS) en el parany del deute. És a dir, el capitalisme europeu hegemònic fabricà l'explosió del deute extern dels PIGS (mitjançant la manipulació de les estadístiques, la controlada difusió dels rumors d'atacs). Això ja ha provocat que tres d'ells (Grècia, Irlanda i Portugal) estiguin sotmesos a la camisa de força dels memoràndums de la UE-BCE-FMI i els seus programes d'austeritat. A través d'aquests memoràndums els països perifèrics de l'euro estan sent conduïts a una espiral de recessió acompanyada d'una dràstica reducció dels salaris i un ràpid deteriorament de les relacions de treball fins al punt que tendeixen cap als de l'economia xinesa. En altres paraules, l'euro-nucli està tractant de crear la seva pròpia "Xina" interna. Aquest moviment no deixa inalterades les burgesies dels països de la perifèria de l'euro. Ells també reben un fort dany ja que els memoràndums posen plom a les ales i devaluen esl seus valors, les seves empreses i propietats. En resum, aquests capitalismes perifèrics de l'euro s'estan quedant enrere en la divisió internacional del treball i estan perdent la seva sobirania econòmica.

No obstant això, aquest pla de la UE és massa astut per fer-se realitat. Els altres grans pols imperialistes globals no permeten que la UE jugui a la seva esquena. Així -sobretot a través dels suposadament anònims "mercats" i les agències de qualificació (dues eines bàsiques fonamentalment influenciades pels EUA)- van transformar la crisi del deute de l'euro-perifèria en una crisi del deute del conjunt de la UE i una crisi de l'euro. El que va començar com un incendi controlat dins les zones acotades per tallafocs es va convertir en un incendi incontrolable. Per tant, els altres pols imperialistes mundials pressionen la UE per "inflar" la seva economia -tant a través del deute (eurobons, etc), com sobretot a través d'una política de flexibilització quantitativa Europea (sobretot amb la impressió de moneda). Per descomptat, això posaria la làpida sobre els somnis d'una hegemonia global de l'imperialisme europeu i deixarà el pol imperialista europeu per darrere dels seus principals competidors. Per aquesta raó, Alemanya -que ja ha fet en el passat (durant el govern de SPD-Verds de Schroeder) els seus propis interns xinització en reduir els costos de salaris i estendre les relacions laborals flexibles -es resisteix amb vehemència aquesta perspectiva.

III. El fracàs dels successius 'plans de salvació' de la UE

Una vegada que la crisi de la UE va arribar a primera línia, les burgesies europees (encapçalades pels països centrals de l'euro) va fer diversos intents per superar-la. No obstant això, tots els subsegüents plans de salvació de la UE (incloent el darrer del 9 desembre de 2011) han estat anorreats a causa de la desconfiança "dels mercats" sobre la seva eficàcia.

El primer paquet de plans tenia l'objectiu de demostrar que la UE no permetria que cap dels seus membres fés fallida. Es basaven en dos eixos. El primer era que l'euro-nucli hegemònic li prestava uns quants diners als atribolats membres de l'euro-perifèria, però amb una avarícia extrema. Els canals per això són els préstecs inter-estatals i la creació d'un fons d'emergència, el Fons Europeu d'Estabilitat Financera - EFSF (inaugurat el 9 de maig de 2010). És característic de la seva mesquinesa la cínica declaració del ministre de Finances alemany, Wolfgang Schaeuble, que Alemanya no havia pagat en realitat gaires diners als fons de rescat, però que havia donat sobretot garanties. El segon eix va ser l'acceleració del procés de "xinitzacó interna" de l'euro-perifèria. Aquest pla va fracassar molt aviat a mesura que la "pressió dels mercats" va posar a prova els límits d'aquests mecanismes de salvació (i en particular l'adequació dels seus fons) i quan les polítiques dels memoràndums va portar als països de la perifèria de l'euro en una espiral de recessió pronunciada que va descarrilar totes les seves projeccions.

En el següent paquets dels plans l'euro-nucli hegemònic afegí una mica més de diners als fons de rescat. Es va reforçar una mica el EFSF (e.g, l'acord del 24 de juny de 2010) i va prometre la creació d'un centre permanent de rescat (el Mecanisme Europeu d'Estabilitat - ESM, l'octubre de 2010). No obstant això, el finançament d'aquests mecanismes es va basar principalment en la creació de certs "productes tòxics" (en forma de SPIVs amb un alt palanquejament) que havien de ser venuts a la Xina i Rússia (i altres economies emergents). Això, per descomptat, era una broma estúpida, ja que en moments d'extrema 'toxicitat' en el sistema internacional no era tan estúpid com per comprar els productes tòxics de la UE, sobretot en moments en què la UE està en l'ull de l'huracà del deute. Per tant, tot i la súplica humiliant de Sarkozy als xinesos, la Xina i Rússia es van negar a participar-hi.

El recent pla (9 de desembre de 2011) no ha tingut millor sort i ja està gairebé mort. Aquest pla preveu un nou euro-tractat per a una major integració fiscal amb normes pressupostàries més estrictes i una major disciplina en la política econòmica dels seus membres. Les seves principals disposicions són:

• un límit del 0,5% del PIB en el dèficit estructural anual dels estats membres
• sancions automàtiques per als països amb un dèficit públic que superi el 3% del PIB
• consagrar aquestes normes més estrictes en les constitucions dels estats membres
• avançar la introducció de l'ESM (juliol de 2012)
• tornar a avaluar l'adequació del límit de 500 mil milions d'euros per l'ESM
• La UE contribueix amb fins a 200 mil milions d'euros a l'FMI per ajudar als endeutats membres de l'eurozona

Aquest nou pla, en essència, promet una solució a llarg termini a un problema urgent a curt termini. Ofereix la 'xinització' no només de l'euro-perifèria, sinó també dels països de l'euro-nucli. Això implica un deteriorament brutal de les condicions de treball i de vida de les classes treballadores en tots els països europeus i, per tant, agreuja els conflictes socials amb resultats imprevisibles. Aquesta és una solució a molt llarg termini, ja que tardarà un temps considerable a ser posat en funcionament, i el seu resultat està molt lluny de poder-se assegurar que serà el desitjat. D'altra banda, la crisi de la UE té un problema molt més a curt termini al qual ha de fer front: la forma de resoldre els problemes del deute sobirà en la seva àrea. Aquest problema requereix una resposta immediata. D'altra banda, aquest nou pla té diversos problemes estratègics.

En primer lloc, implica un major enfortiment de l'hegemonia alemanya (que fins i tot se li fa a França és cada vegada més difícil de tolerar).

En segon lloc, els altres pols imperialistes mundials saben que això es tornarà contra ells i no estan disposats a permetre que es procedeixi sense obstacles. La sortida del Regne Unit és prou reveladora. És probable que no passés sense el consentiment ocult del seu aliat transatlàntic (els EUA). D'altra banda, bloquejà el camí per a un nou tractat de la UE i la va portar cap al camí més massiu i problemàtic d'un tractat entre els governs.

En tercer lloc, aquest procés de la signatura d'un tractat entre els Estats és llarg i ple de perills. Requereix cops d'Estat constitucionals, tant a nivell comunitari com nacional. A mesura que la crisi s'aprofundeix a la UE -ja ha tocat no només Itàlia, sinó també França- està cada vegada menys clar si els trastorns socials i polítics permetran la seva materialització. Ja s'han cpomençat a sentir signes d'interrogació, dificultats legals i reserves político-econòmiques entre els seus participants.

Per totes aquestes raons els 'Anonymous del Mercat' ja van fer el senyal dels polzes cap avall amb el pla anterior. En particular, tant els EUA com la Xina estan pressionant a la UE en la solució a curt termini d'una flexibilització quantitativa de la UE. Per això, la UE es prepara per a una nova conferència i, probablement, un altre "pla de salvació" (a finals de gener de 2012). Però el BCE ja està cada vegada més forçat a una forma de flexibilització quantitativa suau per mitjà de la compra agressiva de bona dels estats membres -o de finançament de la compra-. Això es fa -si més no de moment- de forma selectiva (per exemple, en les recents subhastes italianes), però amb ritmes cada vegada creixents.

*Stavros D. Mavroudeas és professor del Dept. of Economics de la universitat de Macedonia (Grècia). Article enviat per l'autor a La Fàbrica el 27 de gener de 2012.

Més articles del mateix autor a La Fàbrica:

La UE i Grècia: Un lladre robant-ne un altre 25 de febrer de 2010

Sindicats grocs?

2012-02-05T02:38:00.000-08:00

Per Agustí Barrera i Puigví, historiador i membre de la CUP a Arenys de Munt

Una notícia del directe! Cat, del 05/01/2012, informava que els secretaris generals de CCOO i UGT demanarien als grups parlamentaris que instin el Parlament català, a convocar una consulta popular sobre les retallades fetes pel Govern de Catalunya

La iniciativa sembla d’allò més encertada i sobretot, el resultat que es pot despendre de la consulta. Què pot opinar qualsevol treballador si li disminueixen el sou, o els serveis en sanitat o la qualitat de l’ensenyament, com a resultat de les retallades? Què li semblarà que li facin pagar els plats trencats, d’una crisi que ha generat el capital especulatiu, la banca i les multinacionals, que fins i tot en aquesta època de recessió segueixen obtenint beneficis milionaris? Segons El Punt-Avui del 05/11/2011, els quatre grans bancs de l’Estat, Santander , BBVA, Caixa Bank i Popular van obtenir un benefici conjunt de 9.695 milions € en els nou primers mesos de l’exercici del 2011, és a dir, 35,5 milions €/dia, sembla que la crisi no és per a tothom.

Voler fer una pregunta del tot innecessària, perquè la resposta és òbvia, indica per part de les cúpules dels dos sindicats, la necessitat de fer algun gest per justificar la seva inoperància, per aturar la campanya de desballestament de l’estat del benestar per part de l’Estat i la patronal

Els dos sindicats “oficials”,davant la progressiva pèrdua de drets de la classe treballadora, es limiten a acceptar els diktats de la patronal, quan aquesta, aprofitant la crisi generada per la mateixa irracionalitat del sistema, han iniciat un procés de privatització de les empreses construïdes amb diner públic

UGT i CCOO reben de l’Estat una subvenció de 6.446.509 €/ any i 6.092.257 €/any respectivament. A aquestes subvencions cal sumar-hi els beneficis dels cursos de formació continuada, UGT té 177 aules i 167 centres. L’Estat cedeix als dos sindicats locals de propietat pública que els representen un estalvi de 180 milions €/any.

En una nota apareguda al diari ARA, 09/12/2012, s’informa que CCOO pagarà les nòmines dels seus 300 treballadors que té al Principat, el 4 de gener, perquè encara no ha rebut la subvenció d’uns 3 milions € del Govern de la Generalitat

Podem dir que ningú mossega la mà del qui li dóna de menjar, el cas dels dos sindicats no creiem que sigui una excepció, algú els ha qualificat d’empreses de l’Estat, d’un sindicalisme que actua de corretja de transmissió dels interessos de la patronal i l’Estat

En la història del moviment obrer català tenim l’exemple de la CNT, que malgrat alguns errors polítics al llarg de la seva dilatada trajectòria, és un model de sindicat sense alliberats, ni subvencions, ni burocràcia, amb una trajectòria de defensa dels interessos dels treballadors exemplar.

Ben segur que en les bases dels dos sindicats CCOO i UGT hi ha treballadors que creuen, de bona fe, que aquest és l’únic model de sindicat viable. La nostra crítica va adreçada a les cúpules, als dirigents de la burocràcia sindical, als que fan de sindicalistes, sense haver marcat mai al rellotge d’entrada i sortida del centre de treball.

L’esquerra independentista té pendent la construcció d’un sindicat nacional i de classe, eina de lluita i transformació, com tenen els bascos amb LAB, els gallecs amb CIG o els corsos amb el STC. Un sindicat que inclogui en el seu programa la lluita per la sanitat, l’habitatge, el transport, la cultura, l’ensenyament. Un sindicalisme de classe no pot restar aliè a la lluita per les llibertats nacionals del nostre poble i de tots els pobles oprimits del món. La defensa dels interessos de classe, ha d’estar vinculada a un projecte de país.

La Coordinadora Obrera Sindical (COS) la Intersindical-CSC, la I A C són l’embrió d’aquest sindicalisme, que entén les formes d’explotació i opressió, com a derivades del model d’assimilació, opressió, dels Estats dominants.

Volem suggerir a les cúpules de CCOO i UGT que siguin radicals, és a dir, que vagin a l’arrel del problema, i proposin una consulta popular sobre temes que interessin la classe treballadora, els en suggerim alguns:

1.- Esteu d’acord que els diners generats al Principat de Catalunya pels seus treballadors, amb l’espoli fiscal de l’Estat de 22.000 milions €/any, se’ls emporti l’Estat, quan ens són indispensables per a les nostres infraestructures, hospitals, escoles, xarxa viària, investigació?

2.-Els hi sembla bé que per cada 12,7 milions € que s’inverteix en medi ambient a l’aeroport del Prat, s’inverteixin 300 milions a l’aeroport de Barajas ?

3.- És acceptable que de cada 3 anys, 1 el Ministerio de Fomento no faci cap inversió al Principat?

4.- És just que el Principat aporti el 22% del total del PIB de l’Estat i aquest només inverteixi a la Catalunya Principat un 12% d’aquest PIB ?

Seria interessant que a la consulta popular que pensen fer els dos sindicats, afegissin alguna d’aquestes preguntes, o totes, i sobretot analitzar-ne els resultats, però ens temem que no ho faran, massa arriscat, hi hauria el perill de quedar-se sense les subvencions i amb un 20% d’atur, la situació és complicada.

QUINA TEORIA? QUINA CRISI? I QUIN PODER?

2012-01-28T09:57:00.000-08:00

Avui anem a debatre en aquesta Veneçuela tan vibrant algunes ponències sobre el context mundial. A causa del poc temps disponible vaig a parlar gairebé telegràficament per a poder explicar que no podem realitzar una bona anàlisi del context si no utilitzem el mètode marxista, si no utilitzem la teoria marxista de la crisi i si no fixem l’objectiu de la presa del poder, segons ho explica la teoria marxista de la revolució.

1. Un comentari generalitzat dintre de les organitzacions internacionals del capital, de la gran banca, dels Estats imperialistes, de la premsa burgesa especialitzada, és que tot just no se sap res segur sobre què està ocorrent en l’actualitat, sobre les seves causes, la seva durada i el seu desenllaç. Recordem que quan va esclatar la crisi financera i immobiliària en el Japó de 1990 se’ns va dir des de la pomposa “ciència econòmica” que allò passaria aviat, que era un simple “refredat” de la llavors segona economia del món. Recordem que la crisi dels “tigres asiàtics” de 1997 va ser negada com a tal per l’FMI. Recordem que el argentinazo de 2001 va sorprendre fins a déu, i que la crisi actual crisi iniciada en 2007 ha estat negada com a tal fins a pràcticament 2009 o 2010.

Hem recorregut només a uns molt pocs i recents exemples de l’estrepitós fracàs de la “ciència econòmica”. Ara mateix, a més de constatar la gravetat de la situació, la intel•lectualitat burgesa no sap realment què és el que succeïx. Però no creem que no ho sap el reformisme, de fet el fracàs teòric i polític del reformismo és àdhuc major, si cap, que el de l’imperialisme. Recordem que va ser el reformisme el que va elaborar o va ajudar a elaborar les famoses “nova economia”, “economia immaterial”, “economia de la intel•ligència” i altres que venien a dir que el capitalisme havia superat les crisis per a sempre, que eren cosa del passat, que mai no tornarien a produir-se.

Per tant, no estem només davant una crisi sistèmica, també estem davant una crisi de la “ciència econòmica” burgesa, que és una ideologia destinada a ocultar la realitat objectiva de l’explotació assalariada. Aquest punt és central per a definir el context mundial ja que no hem d’abordar-lo exclusivament des d’un economicisme mecanicista, sinó alhora des del fracàs històric del pensament burgès. Prendre consciència d’aquest fet ens vacuna contra la superficialitat i la unilateralitat ja que ens posa davant una lliçó històrica: les classes propietàries de les forces productives són tant més inhumanes i salvatges com més ignorants i cegues són, perquè llavors ni tan sols presten orella a les propostes reformistes que sempre volen ajudar-los, sinó que tard o d’hora acaben recorrent a la violència reaccionària més atroç.

Si ha fracassat la “ciència econòmica” a quina teoria explicativa hem de recórrer? El marxisme s’enfronta a la ideologia burgesa en tot, però especialment en quatre punts irreconciliables: un, la teoria de l’explotació assalariada i de l’economia en general; dos, la teoria de l’Estat, de la democràcia i de la violència en general; tres, la teoria del coneixement, la dialèctica materialista; i, quatre, la teoria ètica i moral. Es tracta d’un xoc frontal, inevitable i obligat, sobretot en els períodes de crisis sistèmica com l’actual. Fins a no fa gaire, la casta intel•lectual havia jurat que el marxisme era un cadàver putrefacte. Ara fins i tot sectors d’aquesta casta comencen a citar a Marx descontextualitzant-lo, però no al marxisme com corrent ric i complex, crítica i creativa, per a no perdre audiència.

En realitat el marxisme no ha “tornat” perquè mai no se’n va anar. Sempre que existeixi explotació econòmica, opressió estatal, dominació cultural i misèria ètic-moral, a més d’altres injustícies, el marxisme estarà actiu perquè és la teoria-matriu que explica per què totes les opressions per petites que siguin, per aïllades que semblin estar, totes, estan relacionades entre si mitjançant una dinàmica interna, un fil vermell que les recorre i connecta per sota de l’aparença immediatament visible, i això que les uneix no és altra cosa que la propietat capitalista de les forces productives. Per això el marxisme afirma contundentment que les crisis ressorgiran una vegada i una altra sempre que continue existint el capitalisme, com succeïx ara mateix. El context actual torna a certificar la validesa científico-crítica del marxisme. Però el marxisme és l’única concepció del món, l’única praxi, que reafirma i assumeix que la seva destinació és desaparèixer, extingir-se alhora que s’extingeix i desapareix el capitalisme, que és la seva causa. Després, amb l’avanç del socialisme al comunisme sorgirà una nova forma de ser humà, amb un pensament que ara no podem ni imaginar.

2. Les primeres interpretacions de la crisi, entre 2007 i 2009, culpabilitzaven els préstecs de “dolenta qualitat”, a la insolvència de la gent pobra, explotada, que s’havia deixat dur pel seu afany consumista sense disposar de recursos per a retornar el deute. Més tard, sota la pressió dels fets, es va afegir la responsabilitat dels banquers “irresponsables” i fins a corruptes, i, finalment i en general, a la “dolenta gestió” financera. Veritats a mig fer destinades a ocultar la responsabilitat última, la del capitalisme com a tal. No es podia ni s’havia de criticar l’arrel del mal: la propietat privada, i per això calia recarregar la culpa en diverses expressions de la personalitat humana tal qual l’entén la burgesia, o sigui, una interpretació psicologicista, biologicista, esotèrica i idealista. De la mateixa forma que es parla de la “mà invisible del mercat” -negant el puny d’acer de l’Estat- es recorre també als “instints consumistes” i a la “naturalesa humana” encegada per l’afany de lucre.

Lenin deia que la realitat és obstinada. Els fets van acabar imposant-se i es va saber que poc abans de tardor de 2007 la CEOE havia reconegut que els beneficis mundials estaven a la baixa, però aquesta veritat crua no convenia airejar-la perquè sorgirien les preguntes: no confirma això una de les crítiques marxistes al capitalisme, que la taxa mitja de benefici tendeix a la baixa? Era una veritat tan incòmoda que la mateixa burgesia la va negar fins i tot encara que ja l’havien descobert les seves dues fonamentals economistes, Smith i Ricardo. La veritat és revolucionària, deia amb raó Gramsci, i per això el capital necessitava negar-la. Però el devessall de veritats va trencar tots els dics de censura: la burgesia estava invertint en massa cabdals sobrants, excedentaris i improductius en la corrupta enginyeria financera d’alta rendibilitat immediata i decreixent suport material; invertia també en massa en el maó, en el ciment, en les armes i menys en indústria. La raó és que aquesta branca productiva donava poc benefici en comparació de les altres. I el benefici màxim en el menor temps possible és el déu de la civilització del capital.

Alhora, anaven coneixent-se més en detalls altres contradiccions que també forçaven a la financiarización i a la baixa del benefici pels sobrecostos i despeses improductives que generaven a la llarga. La crisi energètica, ecologista i alimentària sobrecarrega els costos totals i anima a la burgesia a refugiar-se en la “economia del ciment” i en el capital fictici. La crisi d’hegemonia política de l’imperialisme li obliga a multiplicar les seves despeses militars per a assegurar-se els recursos energètics cada dia més escassos, i la crisi de legitimitat de l’imperialisme occidental en el món minva el seu poder. Aquestes tres grans subcrisis, o crisis parcials, venien d’abans però s’aguditzen amb el temps i interactuen amb la crisi estrictament econòmica produint una sinergia demoledora. Más encara, aquestes quatre subcrisis tenen totes elles la mateixa arrel profunda: la lògica del màxim benefici, encara que s’han gestat cadascuna d’elles amb ritmes i en àrees diferents, però sempre dintre de la unicitat del capitalisme.

El context actual no és sinó la síntesi política de la dialèctica d’aquestes quatre crisis parcials que creen una crisi global superior, més greu que cap altra en la història humana. Fins a ara, les anteriors crisis estructurals o civilizacionales han provocat revolucions, contrarrevolucions i devastadores guerres mundials. Les teories marxistes de la crisi i de l’imperialisme aporten les eines teòriques necessàries per a conèixer i intervenir en les tendències que forcen el xoc mortal entre les contradiccions irreconciliables del capitalisme, aprenent que la tendència a la sobreproducció, al subconsum, a la desproporció entre el sector I i el sector II, més la pressió de la caiguda tendencial del benefici mig, fan que es vagi esquarterant el sistema des de les seves bases profundes. Allí on a més aquest esquarterament s’accelera per la debilitat sociopolítica de l’Estat burgès, allí tendeix a reproduir-se el que es defineix com baula feble de la cadena imperialista, augmentant les possibilitats de salt revolucionari.

3. Parlem sempre de tendències i de possibilitats, i és que la dialèctica, el materialisme històric, insisteixen en el paper crucial de l’acció humana, de la lluita de classes i d’emancipació nacional en les sortides que puguin tenir les crisis sistémiques. La importància clau de l’acció humana, sempre dintre dels enquadraments objectius donats, és la que explica la funció del poder de classe, de l’Estat com a centralitzador estratègic de les violències del capital contra el treball i de les decisions socioeconòmiques. El marxisme no oculta els seus objectius: acabar amb la propietat burgesa mitjançant la revolució social que instauri un poder popular i un Estat obrer, defensat pel poble en armes. Estat que ha de buscar conscientment la seu autoextinció en la mesura que s’avança al socialisme.

Doncs bé, la tercera característica del context mundial és que ha posat a l’ordre del dia el problema radical del poder. Cap de les quatre subcrisis aïllades, ni menys encara la crisi civilitzacional en si mateixa, tenen solució democràtico-socialista si la humanitat treballadora no instaura el seu poder, de la mateixa manera, però al revés, que no tenen sortida per a la burgesia si no reforça brutalment el seu criminal poder, terrorista en última instància. La lluita de poders irreconciliables va a adquirir cada vegada més rang decisori perquè cada dia es va a podrir més la civilització del capital. La democràcia-burgesa, ja molt afeblida des de l’anterior gran crisi, la qual va desembocar en la guerra mundial de 1939-1945, és desnonada per la classe dominant que gira ostensiblement a la dreta, a la tecnocràcia burocràtica, al bonapartisme, al caudillisme, al poder ocult de l’aliança financera-industrial militaritzada, amb el suport descarat i desesperat del fonamentalisme cristià.

La democràcia en abstracte existeix només en els deliris d’algun intel•lectual idiota i en les mentides propagandístiques. Sí existeix la dictadura encoberta del capital, el seu sorda coerción que esclata estrepitosament quan recorre a la violència injusta. Enfront d’això s’alça el procés que va del contrapoder popular i obrer a la democràcia-socialista i al seu Estat, passant pel doble poder i el poder popular. El context actual actualitza la qüestió del poder, de saber quina classe social és propietària de les forces productives, la burgesia o el proletariat, perquè la irracionalitat capitalista està duent a la humanitat a la vora del desastre. La democràcia-socialista, el poder popular i obrer són l’única força conscient que pot detenir aquesta marxa desquiciada que mitjançant una escabechina sagnant reactivi una nova fase capitalista, fins a la seva següent i inevitable gran crisi. En aquest context ens trobem lluitant a mort pel comunisme com única alternativa al caos.

Iñaki Gil de San Vicente
Eeuskal Herria 20 de gener de 2012

Res és casualitat

2012-01-26T11:51:00.000-08:00

El trencament de la majoria sindical basca per part d'ELA ens ha caigut com un gerro de d´aïgua freda a la classe treballadora basca, això només beneficía a la patronal i al capital. D'altra banda no ha de sorprendre'ns aquest trencament, ja que des del meu punt de vista, aquest forma part de l'estratègia del PNB per intentar posar fré a l'Esquerra Abertzale i al Front Sobiranista d'Esquerres. Per molt que vulguin vendre'ns la moto els “eladios”, de que el motiu d'aquest trencament és que LAB està sota les ordres de l'Esquerra Abertzale, això no s´ho creuen ni les seves pròpies bases, es pensa el lladre que tots són de la seva condició.

El PNB està fora de joc des de que va perdre Ajuria Enea i posteriorment amb el l´inl procéiic del procès de pau. No té projecte de país, i està obsessionat a recuperar la lehendakaritza i gestionar la CAV com el seu propi mas, com ha fet durant mes de 20 anys. Per a això també compten amb l'ajut de la seva policia autonòmica espanyola, on milers d'ells estan afiliats a ELA. Segurament les enquestes internes els augurin un mal presagi, i davant això no dubten a escopir tota la seva porqueria contra l'Esquerra Abertzale. Només cal veure en que es va basar la seva campanya en les passades eleccions municipals i al parlament espanyol, carregar contra el moviment popular sense aportar idees ni projectes, cosa que han seguit fent després de veure com Bildu aconseguia ser la força amb mes representació municipal a tota Euskal Herria i Amaiur tragués mes diputats que ells a Madrid.

Aquí és on entra en acció ELA funcionant com a submarí del PNB, carregant contra les alcaldies aconseguides per Bildu i la Diputació de Guipúscoa (i al mateix temps contra LAB), donant.se-les aquests de ser els mes “Rojos”. Sens dubte tot això forma part de l'estratègia organitzada pels jeltzales, on tot val per frenar l'avanç de la unitat popular. Per tant no és casualitat que ELA no signés l'acord de Guernica com tampoc ho van fer els seus col·legues de partit , tot això em sembla patètic.

El que han de dir d'una vegada per sempre si estan per la via sobiranista i pel canvi polític, econòmic i social a Euskal Herria, o si volen seguir sota les urpes dels estats espanyol i francès i del gran capital.

La CUP a punt!

2012-01-25T12:33:00.000-08:00

Per Juli Cuéllar, membre de la CUP a Mataró. Publicat al seu bloc i a L'Accent núm. 217

“Estar preparat és important, saber esperar ho és encara més, però aprofitar el moment just és la clau de la vida”. Aquesta cita del dramaturg austríac Arthur Schnitzler em fa pensar que des del 2009 som en un nou cicle polític i que el context (social, econòmic i nacional) ens demana a crits una resposta. La lluita institucional en l’àmbit municipal ha servit per catapultar les propostes i la capacitat d’incidència de l’Esquerra Independentista (EI) a través de la CUP; però la magnitud dels reptes que tenim plantejats ens obliguen a revisar els nostres instruments organitzatius i a definir bé els objectius tàctics.

Tenim un centenar d’electes, però si som honestos, convindreu amb mi que al pas que anem trigarem trenta anys a “estar preparats”. Si el món girés entorn del nostre melic no hi hauria cap problema, perquè amb el temps i una canya construiríem un estat català socialista net i polidet. Però la realitat és tossuda i, sobretot, dialèctica. Si l’EI no mou fitxa, seran altres sectors socials i polítics, amb altres objectius estratègics els qui prendran la batuta i potser acabarà sonant una música que no ens agradarà.

Per anar a unes eleccions cal estar preparats, cal garantir uns mínims i fins i tot jo estaria disposat a esperar fins a la fi dels temps, però el que em sembla inconcebible és que l’EI sigui un regne de taifes. Com pot ser que a aquestes alçades de la pel•lícula la CUP no tingui presència significativa a les Terres de l’Ebre, al País Valencià o a les Illes? I és que al capdavall, per molt cru que pugui semblar, o ens creiem el projecte la CUP o no ens el creiem.

Acabo. L’assemblea nacional de la CUP de 2012 pot ser un bona oportunitat per avançar en uns moments que són decisius. En aquest sentit penso que no hem de tenir por, cal ser valentes i lluitar per definir una línia política tàctica vàlida pel conjunt dels Països Catalans.

La CUP lamenta que Baltasar Garzón encara no hagi estat jutjat per torturador

2012-01-21T23:07:00.000-08:00

"Si en un país normal i democràticament avançat Manuel Fraga no hagués mort en la més absoluta impunitat i hagués hagut de respondre dels seus crims, en el mateix país i en la mateixa democràcia, Baltasar Garzón hauria estat jutjat i condemanat per encobrir tortures". Això és el que avui ha manifestat Marc Sallas, membre del Secretariat Nacional de la CUP, per valorar l'inici del judici per prevaricació que el magistrat de l'Audiència Nacional afronta aquest dies i que l'ha situat de nou en l'epicentre de l'atenció mediàtica.

Marc Sallas ha volgut recordar així les acusacions que van fer públiques la trentena d'independentistes encausats i represaliats l'any 1992 en la que es coneix com operació Garzon, dirigida pel jutge ara caigut en desgràcia, a qui acusaven públicament de ser coneixedor de les pràctiques salvatges que patiren els detinguts en la macrooperació que havia d'assegurar la pau olímpica, en el seu pas pels les clavegueres de l'Estat. Garzón, tot i els evidents signes de tortura, que presentaven els inculpats, i malgrat ser conscient de la gravetat dels fets i de l'actuació salvatge de la guàrdia civil, va ignorar-les del tot.

Cal recordar que anys després, el novembre de 2004, el Tribunal Europeu dels Drets Humans féu pública la sentència que obligà l'Estat espanyol a indemnitzar a cadascun dels denunciants i a pagar els costos generats pel procés legal, a causa de les pròpies tortures i de la no investigació de les denúncies de tortures fetes pels detinguts, a qui els donava la raó en els motius de la seva denuncia.

L'abril de l'any passat, arran de la imputació per prevaricació al jutge Baltasar Garzón, 17 dels detinguts publicaren una carta als mitjans de comunicació on recordaven els fets i, tal i com la Candidatura d'Unitat Popular (CUP) fa públic ara, criticaven el tracte de víctima que es donava al magistrat després de ser imputat per prevaricació.

La CUP, organització política en la qual militaven alguns dels detinguts en aquell moment i on ho segueixen fent-ho encara una colla dels independentistes encausats de l'any 92, considera que encara queda pendent a l'Estat espanyol l'eradicació de la pràctica de la tortura i de les lleis que la faciliten i considera urgent actuar, si no volem que els seus responsables polítics i judicials segueixin gaudint d'impunitat. I el processament de Garzón, havent de respondre per la seva passivitat davant dels centenars de persones torturades que han passat per davant seu, seria el primer acte de justícia i reparació que pertocaria endegar en un estat democràtic i de dret. malauradament, però, sembla que aquesta no és una prioritat per a l'aparell judicial espanyol

Esquerra i poder constituent

2012-01-16T12:50:00.000-08:00

Katu Arkonada i Alejandra Santillana*

Pot esdevenir l'esquerra en un poder constituent? Amb aquesta pregunta a manera de provocació per al debat comença l'ultima publicació de Toni Negri i Michael Hardt, titulada “La constitució del comú i les raons de l'esquerra”[1]. Aquestes línies pretenen ser una reflexió que aporti al debat generat arran de l'article de Negri i Hardt. Reflexió escrita des de la nostra ubicació com militants d'una esquerra en el Sud (Equador) i en la perifèria del Nord (Euskal Herria, País Basc) que en qualsevol cas es construeïx, articula i organitza des d'una posició distinta i antagònica al Nord geopolític, inclosa l'esquerra sorgida d'aquest Nord.

Què se n'ha fet de l'esquerra?

Aquesta pregunta és central en la mesura que la definició ideològica constitueïx un punt de partida per a qualsevol anàlisi política. Per tant és important tant la ubicació d'ambdós autors com el suggeriment de definir-nos ideològicament que ens fan als lectors. No obstant això també considerem que la necessitat de definir què és l'esquerra és una urgència d'un Nord on l'esquerra va accedir als drets d'un Estat de Benestar que ara s'enfonsa. Probablement seria mes honest que la pregunta es formuli de manera situada, com una pregunta des del Nord i en relació al context de crisi que viu, i no com una pregunta universal per al conjunt dels pobles del món.

En aquest sentit pretendre universalizar la pregunta sobre què és l'esquerra, i per tant caracteritzar-la, cau en l'error de deixar fora debats que o ja s'han donat, o s'estan donant en el Sud. No solament això, sinó que Negri i Hardt no reconeixen en el Sud del món, més enllà d'un vague esment, una sèrie de processos històrics que poden donar certes claus per a la transformació del món, del propi Nord també, a més d'aportar a la construcció d'una esquerra internacionalista. Per a ells, el debat radica únicament en la crisi de l'Estat de Benestar i l'abast de la igualtat i la llibertat com horitzó articulat a una nova esquerra. Considerem que la discussió s'enriquiria amb reflexions sobre la crisi ecològica i civilitzatòria que viu el planeta, el paper de les economies emergents, la divisió internacional del treball, tant sexual com racial, la migració i la configuració de processos constituents i en camí de constitució a Amèrica Llatina.

Obama i les il·lusions de la reforma

Per a aquells i aquelles que mai vam pensar que els demòcrates poguessin constituir una veritable alternativa en Estats Units, no és sorprenent el que ha passat amb Obama, i en aquest sentit, el fet que Negri i Hardt els col·loquin en l'esquerra ens sembla un error històric. És cert que l'arribada de Obama va significar l'engegada d'una sèrie d'espais d'esquerra, de migrants, sindicats i estudiants, que van confluir amb l'esperança que després dels anys de govern de Bush, es frenés l'avanç conservador i imperialista dels EUA i s'avancés en mínimes reformes per a garantir drets socials a més dels civils. No obstant això, en comptes de referir-se a aquests actors amb potencial constituent, els nostres autors concentren la seva reflexió en una caracterització d'Obama com a expressió de l'esquerra, oblidant el paper dels demòcrates en els últims anys (els de Clinton per exemple) tantpel que fa a la política interna del govern nord-americà com a la política externa (“guerres” del Golf i d'Afganistan). Tampoc trobem referència en la seva anàlisi al paper als Estats Units de l'Estat, el sistema de partits i la seva connexió amb les corporacions trasnacionals, que constitueïx un punt central en la comprensió dels imaginaris sobre la democràcia, el paper de les famílies, les empreses i l'Estat en els EEUU (Skocpol, 1995).

Un dèficit important d'aquesta argumentació, que constitueïx la base per a la seva segona hipòtesi, és la idea que el problema és que l'esquerra en el poder no sap fer reformes ni dóna pas a les forces polítiques constituents.

En realitat després del primer període d'Obama i amb l'última National Defense Authorization Act (Llei d'Autorització de la Defensa Nacional) que “faculta a les forces armades a empresonar per temps indeterminat, sense càrrecs ni procés i en presons militars, a tot nord-americà sospitós de ser terrorista, encara que visqui a l'estranger”[2], Obama despulla la perversitat d'un sistema i un statu quo, que a diferència del poder constituït a Europa on sí que es va construir l'Estat de Benestar en un pacte amb els sindicats i treballadors, als Estats Units el que existeix és un Estat a la mercè de les transnacionals i les corporacions, ja sigui sota un govern demòcrata o republicà.

Als Estats Units hi ha un moviment que els nostres autors solament esmenten de passada, i que podem considerar com part central de l'esquerra nord-americana, el moviment Occuppy, que aconsegueix configurar una aliança entre les classes mitjanes estudiantils, sindicats (apareixen actors com les treballadores domèstiques, els treballadors de la neteja i els indocumentats) i immigrants, i que parla ja d'enderrocar al sistema i no de restaurar l'Estat del Benestar. Crida poderosament l'atenció que aquesta enorme potencialitat transfronterera[3], central per a la constitució d'una esquerra amb poder constituent, no sigui presa en compte.

Negri i Hardt situen aleshores el problema històric de l'esquerra en el govern i en la seva incapacitat per a esdevenir poder constituent. És real que existeix un problema històric sobre com construir poder constituent i també hegemonia, d'experiència i de pràctiques de poder reals, però en el cas nord-americà el problema no és que Obama sent d'esquerra traís o no pogués realitzar les reformes que es va proposar per la incapacitat de l'esquerra sinó que el partit demòcrata, inclosos els perfils més “alternatius” del demòcrata als EUA, no arriba ni tan sols a ser demòcrata, molt menys d'esquerra.

Els tres poders en crisi

Coincidim amb altres notes[4] fetes sobre l'article de Negri i Hardt, que consideren que l'absència de l'articulació entre reflexions sobre allò polític, el sistema i els seus poders i plantejaments sobre el funcionament del sistema d'explotació i opressió, es converteix en determinant per a una anàlisi que es pretén construir des de l'esquerra i per a l'esquerra. La separació total d'aquests camps només és possible en la il·lusió burgesa d'interpretació del món i la història. Aquesta mancança ja es visualitzava en la seva aclamada publicació “Imperi”, però creiem que donada l'actual crisi sistèmica, les reflexions des de l'esquerra ens exigeixen la combinació de plantejaments de múltiples sistemes d'opressió, dominació i explotació on la classe no és l'única condició objectiva.

De nou se'ns fa necessària una mirada cap a i des del Sud, als debats polítics i teòrics que en els últims anys han sorgit en països d'Amèrica Llatina com Bolívia, on després de dècades de mobilització antineoliberal i anticolonial, i amb l'arribada al govern d'Evo Morales i el MAS, les organitzacions i el nou subjecte constituent es van preguntar si és que la transformació de l'Estat com pacte, relació històrica i estructura no significava també la necessitat de canviar així mateix els tres poders constituïts, o si el poder constituent es convertia en alguna cosa mes, des d'una perspectiva descolonizadora.

Conservadorisme de l'esquerra, reformisme de la dreta

Quan Negri i Hardt es refereixen al fet que l'esquerra institucional no aconsegueix comprendre la profunditat de la crisi de representació que vivim, elaboren una lectura com a mínim eurocèntrica de la situació, tornant a col·locar a l'esquerra com un espai homogeni i universalizable. Una vegada més els recordem als autors que mentre l'esquerra europea i nord-americana es trobava mobilitzada demandant una altra globalització, en els països sud-americans les mobilitzacions contra el neoliberalisme i els tractats de lliure comerç, i en el cas dels països andins la transformació de l'Estat nació en Estat Plurinacional, van generar una sèrie de debats d'aquelles forces que van esdevenir en constituents i que ja preconfiguraven formes alternatives d'estructuració de poders i de presa de decisions.

Així mateix quan els autors ens plantegen que la “revolució espanyola” del 15M ha aprofitat la crisi de representació per a experimentar noves formes d'expressió democràtica, hauríem de preguntar-nos que és exactament el que ha construït el moviment en el pla polític, quin tipus d'alternativa ha perfilat almenys com a camí possible per a la transformació de la societat 'espanyola' o europea. Pensem que el debat del poder constituent i l'esquerra com a força potencialment transformadora i creativa, ha d'estar ancorat a una discussió sobre la configuració de l'hegemonia, del moviment de la política en la construcció de poder.

Pot esdevenir l'esquerra un poder constituent?

Perquè l'esquerra pugui esdevenir un poder constituent, proposem mirar al Sud i les propostes que els seus pobles han estat treballant des de fa 20 anys. La perifèria i el Sud del món són espais on la producció de la política implica el sorgiment de propostes que sense pretendre ser universalizables, sí que constituïxen espais de creativitat i emancipació per al món, entre els quals podem destacar el Bon Viure i la necessitat d'un procés de descolonizació i despatriarcalizació de l'Estat. Negri i Hardt no recullen, analitzen, ni visibilitzen la producció teòrica i política del Sud en la seva anàlisi sobre l'esquerra, i molt menys incorporen els aprenentatges i debats que el Sud ha tingut i està tenint sobre com avançar cap a una transformació estructural. No recollir aquestes propostes com a espai de producció i invisibilitzar-les, torna a situar per omissió al Sud únicament com espai de reproducció i transferència de valor, absència històrica no solament colonial, sinó contraproduent per a la mateixa esquerra del Nord.

En qualsevol cas si bé l'anàlisi anterior pot ser més o menys discutible, però com a mínim útil per al debat, és a partir d'aquest punt on comença a esquerdar-se completament i a despullar-se la incapacitat de Negri i Hardt per a oferir alternatives. Ens plantegen cinc problemes als quals l'esquerra ha d'enfrontar-se si vol convertir-se en poder constituent. Ens aturarem en els dos que considerem més significatius.

En primer lloc situen la contradicció dialèctica entre la naturalesa social de la producció i la naturalesa privada de l'acumulació capitalista, proposant-nos la reapropiació de l'estructura financera de la producció. En aquest punt estem mes prop de propostes que ens arriben des del Sud i la perifèria, des del marxisme més ortodox de Samir Amin fins a debats plantejats per les feministes comunitàries, passant per propostes de sindicats de treballadors i pobladors, que en la nostra opinió constituïxen avanços centrals dels quals la seva major aportació és potser la proposta d'alternatives a la propietat dels mitjans, al seu ús i la seva connexió amb la societat. Per als qui vivim en països amb governs que es van proposar expropiacions d'empreses transnacionals com una manera de superar el neoliberalisme i d'empreses privades nacionals per a l'avanç de noves formes de producció i de relacions socials de producció, l'expropiació dels mitjans no és suficient. L'esquerra avui dia necessita plantejar-se que fer més enllà de l'expropiació, com resoldre el problema de la propietat privada, estatal, col·lectiva o comunitària, la generació de guanys i la presa de decisions i estructura d'aquests espais, i anant una mica mes allà, com fer d'aquests espais un lloc de resistència a la transnacionalització i al domini del capital financer especulatiu d'aquesta època capitalista global. Tampoc podem oblidar-nos d'un element central com és el de la priorització del valor d'ús enfront del valor de canvi.

El segon element d'importància que ens plantegen és el de la difusió del poder territorial, per a resoldre la crisi de l'Estat-nació amb estructures federals de govern, properes a la base i difuses geogràficament. La transformació de l'Estat-nació per als nostres autors és per tant la federalització de l'Estat. Països com Equador i Bolívia també van plantejar fa més d'una dècada que calia transformar el seu Estat nació, per ser colonial, capitalista perifèric i patriarcal oligàrquic. Els moviments indígenes d'ambdós països van considerar ja en aquest moment que la base de disputa era el territori i que no n'hi havia prouamb arribar al poder o estar en el govern sinó que calia emprendre la titànica tasca de descolonitzar-lo i despatriarcalitzar-lo. No obstant això la sortida mai va ser (ni serà) la concentració de les nostres lluites en la forma administrativa del poder d'aquest Estat, per a nosaltres el problema és el model d'Estat i per tant el tipus de poder que volem construir. Els nostres territoris per tant no pateixen un problema d'administració, sinó de control, re-significació, disputa i construcció de contra hegemonia. És aquí on podem avançar en una nova relació amb la naturalesa i en la coexistència de sistemes de justícia, de govern i de control.

La reapropiació social del comú

Els autors organitzen el seu article entorn de la pregunta de com avançar cap a l'organització d'una resistència permanent i l'expressió del poder constituent, però sobre això no ens diuen res, només ens deixen la proposta d'anar més enllà d'allò modern.

Reflexionen sobre la crisi de la modernitat capitalista, però sense situar-la, nomenar-la ni caracteritzar-la, proposant-nos en el seu lloc l'altermodernitat, una nova volta de rosca a la posmodernitat. Però el problema d'aquest enfocament no és només la seva proposta altermoderna, si no la mateixa comprensió sobre la crisi que vivim. És incomprensible per exemple, que no hi hagi ni un sol esment dels autors sobre la crisi ecològica del planeta. La crisi estructural que patim està basada en el fet que per a existir, el capitalisme necessita colònies, externalitats i exterioritats, divisió del treball, divisió sexual i divisió racial, i només així pot reproduir-se. Només a partir d'aquesta anàlisipodríem pensar amb claredat què necessitem avui dia per a plantar cara al capitalisme des de l'esquerra.

Esquerra que pensem avui dia com l'espai polític de transformació de tota opressió, dominació i explotació, que combat per tant capitalisme, imperialisme, colonialitat i patriarcat però que a més ara s'enfronta a l'enorme repte de construir una altra relació amb la naturalesa. L'esquerra és doncs no només resistència i crítica sinó possibilitat de poder, és a dir, de transformació integral. És l'espai on el subjecte de la transformació incorpora en la seva pròpia constitució múltiples rostres, cossos, tant del seu lloc en la dominació i l'explotació com en la possibilitat d'emancipació.

Passar per tant de la resistència a la proposta, només podem fer-ho pensant el poder en una esquerra que esdevé poder constituent. Poder i contrapoder han de ser per a nosaltres i nosaltres dues cares d'una mateixa moneda, dins d'una aposta clara d'organització política per a l'avanç en la construcció d'un altre món en el qual li donem al poder un ús contrahegemònic. I aquí és on la forma multitud no ens serveix, doncs no aconsegueix definir un projecte polític per a transformar el poder i configurar-se en hegemonia. Estem d'acord que l'esquerra ha de preguntar-se com construir històricament una força creativa, transformadora i alliberadora, una força pròpia del poder constituent, però la gran tasca de l'esquerra avui dia és que aquest poder constituent es converteixi en una base articulada a la construcció d'un projecte històric, amb capacitat de convertir-se en sentit comú. Negri i Hardt proposen la multitud com l'espai on aquesta força creativa, on aquesta relació constituent és potencialitat. No obstant això, és justament la pregunta sobre com ésser projecte històric la qual no es resol amb la multitud.

Necessitem crear noves formes d'organització política a partir de les ja existents, partits, sindicats, moviments socials i altres col·lectius, per a generar ruptures, sinó revolucionàries, si almenys que provoquin transicions sota un altre horitzó, que en la nostra aposta, es diu socialisme. Si volem ser poder, i mes encara poder constituent, necessitem articular en una nova forma històrica el poder constituent amb la configuració d'hegemonia, per a assolir la resolució de la crisi estructural que vivim d'una forma més favorable als nostres interessos, els interessos de les classes populars, d'una nova esquerra internacionalista.

El poder constituent que necessitem només pot construir-se a partir d'un nucli més polititzat que consolida un projecte d'Estat (entès com una relació històrica) i de societat irradiant i generant un sentit comú en la resta de la societat. Expandint-se, configurant-se com a sentit comú, preguntant-se com ser projecte polític i al mateix temps procés constituent, com mantenir el nucli innegociable i al mateix temps ser projecte flexible que integra i es reinventa. I tot això cal construir-lo des de la base, des d'una realitat social, política i cultural on cada vegada hi ha menys referents de lluita. El projecte polític d'aquest subjecte constituent ha de fer-se en el moment de major despolitització dels últims anys, amb una majoria social que pateix les conseqüències de la crisi estructural en la qual sempre paguen els mateixos, les classes populars i els sectors subalterns. Cal per tant que baixar del pedestal, enfangar-se i proposar nous esquemes de lluita i organització per a enfrontar aquest moment històric.

Pensem doncs en una transició llarga, on puguem imaginar altres lògiques de reproducció alliberadores i no basades en lògiques d'acumulació capitalista. D'aquí la importància en un primer moment de configurar un nou projecte polític a partir d'un debat sobre el poder, l'Estat, la sobirania, les classes socials i la construcció d'hegemonia. En un segon moment, aquest debat hauria de traduir-se en un programa, una estratègia i una agenda, tres elements claus que necessita l'esquerra per a convertir-se en poder constituent.

Notes:

[1] Negri, Hardt: "La constitució del comú i les raons de l'esquerra "

[2] Gelman, Juan “El desempate de Obama ”

[3] Per a una anàlisi més detallada sobre el moviment Occupy als EUA, David Bacon: "Del Plantón a la Ocupación. Los sindicatos, los migrantes y el movimiento ocupa".

[4] Iglesias Turrión, Pablo “Notas sobre el último artículo de Hardt y Negri 'La constitución de lo común y las razones de la izquierda' "

Bibliiografia:

Skocpol, Theda (1995). “America’s first modern social policies and their legacies”a “Protecting soldiers and mothers, the political origins of social policy in the United States”. The Belknap Press of Harvard University Press, Cambridge, Massachusetts.

*Katu Arkonada és militant de l'Esquerra Abertzale, Alejandra Santillana és militant de l'esquerra equatoriana i membre de l' Asamblea de Mujeres Populares y Diversas del Ecuador (AMPDE). Article publicat el 9 de gener de 2012, traducció de La Fàbrica amb permís dels autors.

Protesta massiva a Bilbao pels drets dels presos

2012-01-09T12:38:00.000-08:00

Desenes de milers de persones recorren els carrers de la capital biscaïnes per exigir a Madrid i París "respecte als drets més elemantsl" dels presos bascos

La ciutat de Bilbao en massa ha sortit avui als carrers en favor dels drets dels presos bascos. "Hem aconseguit desbordar els carrers de Bilbao", han celebrat els organitzadors d'una manifestació que ha estat històrica a la capital en defensa dels drets dels interns i que ha col·lapsat les principals artèries de la capital biscaïna.

La protesta s'ha fet sentir amb força també a Twitter sota l'etiqueta #kolosala i #libertadpresosvascos. D'altra banda el diari Gara ofereix el vídeo i les imatges de les marees que han inundat Bilbao.

"Respecte als drets més elementals"

"Avui és inevitable per al món mirar cap a Euskal Herria, a aquesta majoria aclaparadora d'un poble que reclama el respecte als drets més elementals de les persones que, a conseqüència del conflicte polític que a dia d'avui segueix sense resoldre, es troben preses o exiliades", han sentenciat els organitzadors durant els parlaments, segons ha difós el diari Gara. Segons han afirmat, avui els ciutadans han demanat "de manera majoritària i rotunda" a Madrid i París "que posin fi a aquesta política penitenciària ancorada en criteris de venjança i repressió i que des del respecte als drets fonamentals dels presos bascos abordi de manera positiva el procés per a una solució definitiva al conflicte, obrint les portes al retorn de tots els presos i exiliats bascos".

Així mateix, han argumentat que la societat basca no espera un altre escenari "que no sigui aquesta aquell en què desapareguin les cruels mesures d'excepció que s'apliquen als presos bascos, tancant així una etapa grisa, per obrir la porta a un nou temps que ens porti a una situació de llibertat i de drets per a tothom, a una situació de pau definitiva, sense presos ni exiliats". Així mateix, han exigit la fi de l'anomenada "doctrina Parot" i l'alliberament dels presos que ja han complert les seves condemnes o que estan greument malalts.

Després de la intervenció, contínuament interrompuda pels aplaudiments dels assistents, Fermin Muguruza, acompanyat de músics com Sorkun o Xabi Solano, ha pujat a l'escenari per interpretar cançons com "Gora Herria" o "Hator, Hator" com a colofó a l'acte polític.

Manifestació multitudinària

La iniciativa popular Egin Dezagun Bidea havia augurat que la manifestació que avui reivindica els drets dels presos polítics bascos seria "colossal". Tant és així que fins a 300 autobusos arribats des de tot Euskal Herria i de fora -també els Països Catalans- han omplert els carrers de Bilbao, on l'assistència ha estat massiva i de desenes de milers de persones.

Segons informa el diari Gara, un quart d'hora abans d'iniciar la marxa, s'han produït uns moments de tensió quan a la capçalera s'ha acostat un grup de comandaments de l'Ertzaintza per notificar als convocants de la marxa les condicions establertes pel magistrat de l'Audiència Nacional Fernando Grande-Marlaska per autoritzar la manifestació.

Clar que hi ha alternatives, però per a sostenir o derrocar el capitalisme?

2012-01-02T13:21:00.000-08:00

Hi ha alternatives? Sempre…

Sempre hi ha alternatives. De fet, se'n formulen moltes. (1) Unes reforcen el capitalisme, i d'altres s'oposen al sistema. Les primeres duen gairebé sempre una forta càrrega de reformisme, mentre que les segones s'orienten com parts de processos crítics de transformació sistèmica. Per això, és important que l'alternativa precisi, bé clarament des d'un començament, quan es tracta d'una alternativa holista, una alternativa el contingut de la qual intenta transformar tot el sistema capitalista, per a distingir-la de moltes altres que solament són simples mesures de política econòmica, a les quals pomposament les anomenen alternatives, però que només estan relacionades amb modificar diverses parts del sistema sense més.

Alguns exemples:

Alternatives contra el capitalisme: democràcia inclusiva, democràcia i planificació econòmica, socialisme de segle XXI, municipalisme anarquista i comunal, etc. Aquesta classe d'alternatives tenen en en comú que van contra la propietat privada, són anti jeràrquiques, anti patriarcals, antimilitaristes, anti classistes, entre iguals.

Alternatives o mesures de política social liberal demòcrates: taxa tobin, comerç just, micro crèdits, banca ètica, certs models de cooperativisme o economia social, el socioecodecreoxentisme amb el seu bessó el consum responsable, la nacionalització de la banca o altres sectors, el repartiment del treball, la fiscalitat progressiva, la renda bàsica assistencial, el republicanisme burgès, etc.

Com diem, entre de les polítiques reformistes, hi tornem a trobar un ventall d'elles, però Lenin té una definició general del reformisme que ens podria ajudar en totes les reflexions que seguiran: "El reformisme és un engany de què la burgesia fa víctima als obrers, que mentre subsisteixi el domini del capital, seguiran sent esclaus assalariats malgrat alguna millora aïllada."(2)

En el mateix document, dóna una explicació més àmplia: “El reformisme és un dels principals plantejaments proposats pel revisionisme i l'oportunisme, va sorgir en els anys de 1890 sota el personatge de l'exmarxista ortodox Bernstein, que en els seus múltiples arguments per revisar els fonaments del marxisme va assenyalar que la via per a arribar al socialisme és “la progressió a través de les reformes socials”. Com ho ressenya Rosa Luxemburg en el seu llibre 'Reforma o revolució', (3) Bernstein entenia que “la lluita dels sindicats per la reducció de la jornada i l'augment del salari i la lluita política per les reformes, conduiran a un control més ampli i progressiu sobre les condicions de producció”, i “com els drets del propietari capitalista seran limitats per mitjà de la legislació, aquest es veurà reduït amb el temps al paper de simple administrador". “El capitalista veurà que la seva propietat perd més i més valor per a si mateix” fins que finalment, “la direcció i administració de l'explotació col·lectiva” serà instituïda. Aquest plantejament ens assenyala que els sindicats, les reformes socials i la democratització de l'Estat seran el camí per a la realització del socialisme, justificant que la classe obrera no ha de barallar per conquistar el poder i destruir el capitalisme, sinó per l'ampliació de la democràcia, per l'equitat “social”, per fer “més humà al capitalisme”.(4) El llibre 'Hay alternativas. Propuestas para crear empleo y bienestar social en España' (Hi ha alternatives. Propostes per a crear ocupació i benestar social a Espanya) (5) s'ajusta com un guant a aquesta definició, però no avancem judicis.

Temps de manuals reformistes sobre el capitalisme

Si avui visqués Karl Marx, segur que qualificaria de 'manual de falsos manuals' la proposta que es fa a 'Hay alternativas'. Ho titllaria d'enganyós, en el sentit que aquest text el que proposa són una sèrie de mesures contra el neoliberalisme, i no d'alternatives al capitalisme. Ple d'arguments, igual que va fer en els casos de 'La qüestió jueva' (1843), de 'La sagrada família o crítica de la crítica crítica' (1845), de 'La misèria de la filosofia' (1847), de la 'Contribució a la crítica de l'economia política' (1859), de 'La crítica al programa de Gotha' (1875) i tants altres textos, les observacions de Marx explicarien com les mesures que apareixen en aquest llibre no tenen en compte la lògica d'acumulació del capitalisme, com tampoc el poder dels que exerceixen i controlen el sistema, i bastant menys que el que fan els capitalistes no és per capritx individual sinó com exigència de la pròpia lògica d'acumulació i supervivència d'aquests agents dins del mateix. Si a personatges de la talla de B. Bauer, F. Lassalle, PJ Proudhon, els joves hegelians i tants ‘altres consorts’ els titlla de reformistes, què diria d'aquesta trinca d'autors? En una paraula, i recordant la seva tipologia sobre aquest tipus de propostes, gairebé segur que ho titlleria de document el contingut del qual oscil·la entre el socialisme reaccionari i el socialisme conservador.(6)

La socialdemocràcia és una variant mixta, i fins degradada, d'ambdues corrents socialistes. En el moment actual, algú s'encarrega de reeditar aquesta classificació. En el seu llibre, (7) Franz Walter data el començament de la crisi de la socialdemocràcia europea de postguerra en l'any 1973. L'autor pren com base per a la seva afirmació la de l'historiador britànic Eric Hobsbawm que «la història del segle XX va ser, des de 1973, la història d'un món que ha perdut la orientació.» No hi ha res més cert. De 1967 a 1973, la socialdemocràcia europea va viure «els sis anys d'or» de la seva història després de la Segona Guerra Mundial. Però la crisi del petroli i l'ofensiva neoliberal (en tres fronts: el polític, l'econòmic i l'ideològic) van marcar el començament del declivi dels socialdemòcrates a Europa. Per què? Walter apunta les següents causes per a la crisi de la socialdemocràcia: 1, haver considerat com inqüestionable el model de creixement econòmic basat en els combustibles fòssils, perjudicial per al medi ambient, que va produir la seva base electoral històrica; 2, les transformacions de la classe obrera de postguerra a Europa després dels processos de terciarització de l'economia a Europa occidental (1973 va ser el primer any que el sector terciari va superar al secundari a Alemanya), i; 3, relacionada amb l'anterior, la seva incapacitat per a sortir del marc nacional i pensar internacionalment, amb una Internacional Socialista completament decorativa… a mesura que es deslocalizaven indústries i els partits socialdemòcrates perdien la seva tradicional base electoral […] Els nous dirigents socialdemòcrates van picar a l'esquer del neoliberalise, van adoptar el seu credo –desregulació i mercats lliures contra un Estat social vist com un ineficaç Leviatan burocràtic – i van creure que el seu futur electorat seria la classe mitja que, com avui sabem, era en bona mesura una ficció alimentada pel crèdit, abandonant a la classe obrera al populisme racista – «el socialisme dels ximples», en immillorable expressió d'August Bebel – i a una apatia existencial que en els joves quedava mitigada pel consum, la cultura de masses alienada i l'ús embrutidor de les drogues. El resultat d'aquest maridatge impossible entre la tradició socialdemòcrata i el neoliberalisme de matriu anglosaxona va rebre, com és notori, el nom de Tercera Via”.

Però, els pensadors crítics van anar quedant en minoria, arrasats per una onada de reformisme, d'agressivitat ideològica, i pels models durs d'acumulació del capitalisme, que s'han disparat en els últims quaranta anys: en els 70s, els Chicago boys eren els artífexs de la doctrina que tristament coneixeríem com el neoliberalisme; en els 90s, personatges com F. Fukuyama, anunciarien el final de les ideologies, de la lluita de classes, i el triomf a nivell mundial de la democràcia liberal;(8) entre els 80s i els 90s, amb els postmoderns, arriba la filosofia del jo abans que el tots, convençuts que no existeixen alternatives per a transformar el capitalisme; aquests contribuiran a reforçar la despolitització de la ciutadania.(9) No hi ha dubte que totes aquestes doctrines sobre la despolitització, sobre l'elogi de l'individualisme, i sobre l'ètica del sistema proporcionarien una bona justificació al poder ideològic i econòmic que avui exerceix el capitalisme. És lamentable que un representant del capitalisme, Warren Buffet, (10) desmentint a Barack Obama que no accepta l'existència de la lluita de classes, ens hagi de recordar que la classe burgesa internacional està triomfant en el conflicte de classes.

L'alternativa al capitalisme mai ser, no és, ni pot venir del pensament socialdemòcrata

Des de la sortida de la segona guerra mundial, la majoria dels països europeus han estat, en alternança amb conservadors i liberals, governats freqüentment per governs socialdemòcrates. Cal destacar que, en l'època daurada del capitalisme, els programes de la despesa social van ser més humanitaris, més sensibles a pal·liar la pobresa i destitució que genera el propi sistema, fruit de l'explotació i despossessión. De fet, moltes d'aquestes ajudes d'assistència a la pobresa des de l'Estat es van convertir en drets universals que van humanitzar el capitalisme, suavitzant el seu aspecte barbàrico. De tal manera, que ens hem acostumat a identificar l'Estat del benestar amb el capitalisme humanitari.(11) I, llegint a Raúl Zibechi, podríem afegir que amb aquestes ajudes assistencials per part de l'Estat, en ser concedides a la gestió privada d'organitzacions socials, aquestes es converteixen en “institucions creades pel govern per al control dels governats”.(12)

No obstant això, la globalització capitalista i la desaparició dels models de benestar que imperaven en el bloc socialista han fet pensar als capitalistes que ja no era necessari garantir els models d'assistència estatal, com tampoc necessitaven com gestors a governs socialdemòcrates, demòcrata cristians o socio liberals, reestructuració política que encara els costa encaixar a aquests polítics. És a dir, des d'ara, són els propis empresaris i banquers (13) els que estan assegurant el poder del capital i, de moment, continuen concedint algunes prebendes a destacats polítics i acadèmics. Doncs, com assenyala W. Benjamin, “és el poder, més que el guany excessiu de propietats, el que ha de ser garantit per la violència instauradora de dret”. (14)

Per a escriure un manual com l'"Hay alternativas", no cal ser un geni. El que es necessita saber és recopilar les polítiques o mesures proposades en altres manuals editats prèviament, canviar l'ordre, i presentar-los amb un títol que suggereixi promeses i solucions a la dura agressió que sofrixen les poblacions per part del capitalisme: 5 milions de desocupats i gairebé 1,5 milions de famílies sense cap membre en actiu, un 32,5% o uns 6 milions amb contracte temporal, 360 mil desnonaments, 25% de la població per sota del llindar de pobresa, etc., confirmen que s'està realitzant una part del que el capitalisme espanyol ha planificat i exposat en el seu famós documento 'TransformaEspaña'. (15)

Asseguren els autors d'aquest llibre "...que hi ha alternatives, que es poden fer altres coses diferents de les que proposen la patronal, els banquers, els directius dels bancs centrals i els polítics que comparteixen amb ells la ideologia neoliberal… Sabem que es pot crear ocupació impulsant l'activitat econòmica… sabem que per a plantar cara al deute públic és millor proporcionar als països capacitat per a generar ingressos propis… sabem que hi ha alternatives, és a dir, que es poden fer altre tipus de polítiques...”.(16) Com segueixen afirmant, “aquest llibre té el propòsit de divulgar la falsedat que es basa aquesta idea tan difosa que no hi ha alternatives, per a demostrar que si les hi ha i que, a més, són més eficaços per a sortir de la situació en la qual ens trobem, per a crear ocupació decent i estable i per a generar benestar social. I, per descomptat, molt més justes i humanament satisfactòries”. Encara que les anomenin alternatives, queda clar que són un grapat de mesures que van contra el model neoliberal salvatge, i que el seu intent és el de restablir un altre model més humanitari i ecològic dins del capitalisme. Com ressenyen en el títol, es tracta més aviat de recuperar l'ocupació decent i el benestar social vivint en un sistema del qual no recordarem ni demostrarem aquí la seva capacitat sistèmica per a generar injustícia permanentment. Podríem qualificar l'invent com l'intent de recuperar la doctrina social demòcrata sense posar en qüestió el capitalisme.

Els dos recorreguts del llibre

El llibre té dues parts, que consisteixen, l'una a canviar la naturalesa brutal del neoliberalisme, i l'altra a substituir l'anterior per una de tipus més humanitari. És a dir, l'una està dedicada a la divulgació de la barbàrie capitalista, i l'altra al que podríem anomenar un programa de mesures per a molts col·lectius i persones que s'han acostat a les acampades sense gaire formació política, econòmica, laboral etc.

- El neoliberalisme com a una doctrina salvatge. En aquesta part, la doctrina que practica el capitalisme apareix en la plenitud de la seva barbàrie, i els autors del llibre dediquen un lloable esforç que una sèrie de temes siguin comprensibles, però no tant com a conseqüència de la naturalesa del sistema mateix, d'un capitalisme que es va anar globalitzant cada vegada més i allunyant de les poblacions, una distància que fa més difícil que aquestes puguin percebre el seu funcionament.(17) Els temes versen sobre “les causes de la crisi mundial, les singularitats de la crisi espanyola, el que cal solucionar: agenda per a una economia més justa i eficient, les condicions per a crear ocupació decent, la hipoteca del dèficit social, baixar els salaris o pujar-los per a crear ocupació i recuperar l'economia?, el finançament d'altre model d'activitat econòmica, altra Europa, altre món, l'economia al servei de les persones i en harmonia amb la naturalesa”.

A aquesta part, els autors dediquen 207 planes en les quals en cap moment es fa una crítica sistèmica al capitalisme com a sistema social, de fet tot just apareix esmentat,(18) sinó al neoliberalisme com una doctrina de gestió o model d'apropiació de la riquesa produïda i de la desigualtat generada, la qual apareix presentada com aliena al propi sistema capitalista. És a dir, l'inhumà, el qual genera la barbàrie, és el neoliberalisme i no el capitalisme. Per tant, les modificacions que els autors van suggerint que s'apliquin estan en contra del neoliberalisme i no contra el capitalisme. Per tant aquí cobra sentit l'afirmació de Santiago Alba Rico, que “en el capitalisme no hi ha alternatives, [que] el capitalisme no admet reformes. Precisament perquè és una revolució permanent, perquè és un procés constituent-destituent ininterromput en el qual l'originari ontològicament és sempre el residu, el cadàver, la destrucció. I, per tant, l'única forma d'establir precisament un món, una societat, unes institucions reformables, és la de transformar radicalment el capitalisme en una altra cosa. El capitalisme, per molt que ens pretenguin enganyar, no pot reformar-se a si mateix; solament pot afirmar-se a si mateix a escala ampliada i, per tant, amb una escala de destrucció sempre major”.(19) Clar que si no s'esmenta/analitza el capitalisme, s'entén que tampoc hagin de parlar d'alternatives a aquest sistema. El que no s'esmenta no existeix.

- Es pot crear ocupació decent i benestar social? (20) Els autors així ho manifesten en 115 propostes, però formulades en forma de desig, d'un hauria de ser, com si els poders (no precisats en el document) estiguessin disposats a acceptar i atendre aquests precs/sol·licituds.(21) Part de la llista d'aquests anhels: “que es constitueixi un govern mundial per a governar un món diferent; competència executiva per a les Nacions Unides; democratització del BM, del FMI, de les NNUU; obligació dels països de respectar els drets humans; un nou estatut per a la banca internacional; prohibició de productes especulatius; reforma del sistema de pagaments internacional; impostos a les transaccions financeres; substitució del dòlar com moneda dominant; crear un fons per als països pobres (NNUU); ajuda oficial, reducció de la despesa militar; impostos globals al comerç internacional; obligació dels països del G-8 a complir les ajudes a la fam i els desastres naturals; eliminar les barreres imposades al comerç exterior; establir un codi de responsabilitat a les empreses multinacionals, control del sector armamentístic; que els recursos naturals bàsics no siguin apropiats per cap empresa; la constitució d'un estat federal europeu; respostes immediates a la crisi generals i a Espanya: en el model financer, en el de producció i consum, en l'empresarial i el d'emprenedors, en la fiscalitat, en la creació d'ocupació i drets laborals, en els drets socials, en l'educació, i en el polític”.

Entre els comentaris amb què s'anuncia el llibre i es denuncia l'editorial Aguilar, que es va negar a publicar-lo, en destaco un per ser coincident amb el to de la majoria dels que es van aportar en aquesta xarxa social: “Evidentment, no m'empassaré altre pamflet reformista de gurús d'Attac. Ja n'he llegit prou com per a seguir perdent el temps. Això si: les propostes? concretes que apareixen al final del llibre no tenen desaprofitament, es llegixen ràpid i un es fa una idea més que clara de per al que els ha servit i els serveix a aquests senyors tants anys de profunds estudis del capitalisme: per a proposar la seva reforma (del capitalisme, com si aquesta fos possible) sense sortir-se ni un mil·límetre del propi sistema”.(22)

Sobre l'ocupació decent

Dec estar mal format/informat, però em pensava que no podia haver-hi ocupacions decents (23) en el capitalisme. Com també que les feines assalariades, decents o indecents, les creen els capitalistes i decideixen a qui, quants i en quines condicions els contracten. Si no fos així, serien molts els pensadors/autors que han d'estar equivocats quan diuen que el lloc de treball és el lloc on s'origina l'explotació, i que la mà d'obra que no aporti plusvàlua al capitalista no serà emprada. La regla és que els treballadors assalariats han de vendre “la seva força de treball perquè estan econòmicament obligats en la mesura que no són propietaris privats dels mitjans de producció necessaris per a viure del consum directe o la venda dels productes del seu treball”.(24) El 1849, Marx ja explicava aquest tema dient: “el capitalista compra amb diners el treball dels obrers. Aquests li venen per diners el seu treball. Però això no és més que l'aparença. El que en realitat venen els obrers al capitalista per diners és la seva força de treball”.(25) Per la qual cosa, podem concloure que, si el valor del que produïxen en les fàbriques els assalariats, i és apropiat pels empresaris, fos igual al valor del que perceben en forma de salaris, llavors no hi hauria plusvàlua, i, per tant, tampoc ocupació. L'ètica, ocupació decent o indecent, no explica la naturalesa explotadora del que ocorre en el lloc del treball entre capitalistes i treballadors.

Llavors, quan els autors parlen de generar ocupació decent en l''Hay alternativas', ens estan convidant a creure que l'ocupació assalariada pot ser honrada encara que contingui en si mateixa una càrrega d'explotació i de fetitxisme. La idea de l'ocupació decent desdibuixa que sempre conté l'explotació i l'alienació, perquè “la font normal del guany dels capitalistes és la plusvàlua creada pels assalariats ocupats ‘decentment’ en la producció de mercaderies. [L'ocupació decent contribueïx a pensar que és impossible que] el guany sorgeixi de l'explotació dels assalariats en la producció”. (26)

Colofó

Per descomptat que en el llibre no apareix com a alternativa, ni com a reflexió, res que qüestioni el tema de la propietat privada, la presència de la figura del capitalista en la societat (banquers i empresaris), el de l'Estat representatiu i els seus altres poders (judicial, policial, militar, etc.). Això sí, se segueixen reconeixent les institucions mundials (ONU, BM, FMI, G-8, UE) en aquelles propostes relacionades amb l'àmbit internacional, a les quals se'ls segueix assignant el paper d'àrbitres, de gestors, de dipositaris, així com pensant que l'Estat pot aplicar polítiques de forma independent dels interessos dels capitalistes com si fos un ens neutral, i no un òrgan de classe.(27) Incloc una observació de Francisco Ferrer, que avalua de forma senzilla aquest tipus de propostes: “és llarg d'explicar però segueix sent el mateix que en altres assumptes: posem tota la força crítica a demanar un instrument en lloc d'anar a la denúncia dels orígens del problema perquè aquest es repari: taxa Tobín versus prohibició total de moviments especulatius, més impostos en lloc de solucionar la distribució primària, demanar un referèndum en lloc de dir no a la constitució, demanar una auditoria quan cal demanar directament la KITA, etc.”. O una altra, amb una frase de Jacques Gouverneur: “transformar el sistema significa construir una economia alternativa, que funcioni sobre la base de principis radicalment diferents als de l'economia capitalista”.(28) Jo remataria tot dient: els autors(29) demanen eliminar el neoliberalisme, però no el capitalisme. Ho fan des de l'intent de “recuperar la concepció socialdemòcrata de Kautsky o, en altres paraules, el pensament d'Attac” (30).

En conseqüència, les propostes que apareixen en 'Hay alterntivas' em deixen la sensació de trobar-les flanquejades i reflectides en tres imatges: 1, la d'Erasme, (31) que opina que la fortuna afavoreix als estúpids, incloent entre aquests des de gramàtics i filòsofs, fins a Papes i reis. Avui segur que inclouria en el seu catàleg a les noves professions, des d'economistes i sociòlegs, fins a banquers i empresaris; 2, la de Lenin (32) amb les seves aportacions als corrents revisionistes, i que segueixen tenint una rabiosa actualitat; i 4, la frase de Marx, una mica modificada, en la qual diria dels autors que “no aspiren a l'emancipació de la societat enfront del capitalisme, sinó [en el millor dels casos] a un millor benestar social de la ciutadania”.(33) Estupidesa, revisionisme, bonisme? Potser hagi una conjunció de les tres. Ara bé, el que tinc clar és que, enfront/contra el capitalisme, aquest llibre no aporta res. Si de cas el consolida.

Notes:

(1) Repeteixo, no hem de confondre models alternatius de societat amb mesures de de política econòmica, o laboral, o assistencial. Veure José Iglesias Fernández. ¿Hay alternativas al capitalismo? La Renta Básica de las iguales. Baladre 2006.

(2) VI. Lenin. A www.marxists.org/catala/lenin/1908/04/marxrevis.pdf

(3) Rosa Luxemburg, Reforma o revolució, 1900. http://grupgerminal.org/?q=system/files/Reformaorevoluci%C3%B3Rosa+Luxemburg1900.pdf

(4) ¿Qué es el reformismo? A http://204.93.178.102/~marcha/SPIP183/article.php3?id_article=2285

(5) Vicenç Navarro, Juan Torres López i Alberto Garzón Espinosa. Hay alternativas. Propuestas para crear empleo y bienestar social. A http://www.attac.es/web/uploads/Hay-alternativas-web.pdf

(6) Karl Marx. El manifiest comunista. Per a una aplicació d'aquests socialismes als temps actuals, veure José Iglesias Fernández. Cuidado con el socialismo y los socialistas reaccionarios. A http://www.kaosenlared.net/noticia/cuidado-socialismo-socialistas-reaccionarios

(7) Franz Walter. “¿Adelante o para abajo? Sobre la transformación de la socialdemocracia”. Citat per Ángel Ferrero. “La crisis de la socialdemocracia europea”. Sin permiso, 21 novembre de 2011.

(8) Sistema polític de democràcia representativa i divisió de poders de l'Estat.

(9) Hedonistes, es dediquen a viure el present en el que el jo es més important que el tots.

(10) El segon més ric dels EUA ern la llista de Forbes.

(11) Aquí vé a to recordar la dita: virgencita que me quede como estaba.

(12) Raúl Zibechi. Política y miseria. Mimeo. Montevideo, abril de 2010.

(13) No es casualitat que el flamant cap de govern grec, Lukas Papadimos, hagi estat assessor de Standard & Poor’s, a part del BCE i el Banc de Boston.

(14) Walter Benjamin. Crítica de la violència.

(15) Per ññegir un resum del seu contingut, i una crítica del mateix, veure José Iglesias Fernández. Una Dictadura Civil se apodera silenciosamente del gobierno del Estado español. http://www.coordinacionbaladre.org/modules.php?name=News&file=article&sid=2099

(16) Les cites formen part del llibre citado al qual ens referirem com a (NTG)

(17) De totes maneres, no deixa de sobtar la falta de menció dels treballs dedicats a l'anàlisis de les causes que desencadenaren la crisi mundial, com els quaderns del Seminari d'Economía Critica Taifa: Apuntes teóricos para entender la crisis, n. 6, juny 2009; La crisis en el Estado español: el rescate de los poderosos, n. 7, maig de 2010; i La estrategia del capital, n. 8, setembre de 2011.

(18) Veure apèndix “Menciones al capitalismo”.

(19) Santiago Alba Rico. Condición humana, derecho a la rebelión y alternativas post-capitalistas. A http://www.kaosenlared.net/noticia/condicion-humana-derecho-rebelion-alternativas-post-capitalistas

(20) VVAA. Viaje al corazón de la bestia. Virus editorial 1999, i VVAA. Decrecimiento. El vano intento de poner a dieta a la bestia. Baladre 2007.

(21) Kevin Drum qüestiona a ¡Qué los ricos puedan crear puestos de trabajo! 6 mitos (Sin Permiso http://www.sinpermiso.info/articulos/ficheros/Rich.pdf ) A part de l'ocupació pública, si aquests (empresaris i banquers) no creen treball assalariat, qui ho ha de fer?

(22) Luxemburguista 07-11-2011. A http://www.kaosenlared.net/noticia/libro-no-quieren-leamos-hay-alternativas

(23) Les pancartes sindicalistes sovint reclamen salaris, llocs de treball, contractes dignes, com si això fos possible en el capitalisme.

(24) Jacques Gouverneur. La economía capitalista. Una introducción al análisis económico marxista, p.22. Maia ediciones 2011.

(25) Karl Marx. Treball assalariat i capital. A http://www.marxists.org/catala/marx/1849/trebassal/me06_397.htm

(26) Jacques Gouverneur. Op. Cit., p. 115.

(27) Podem llegir com critiquen a l'Estat per no “estar molt més compromès encara en la provisió de llocs de treball”, p, 101. Op. cit.

(28) Jacques Gouverneur. Op. Cit., p. 251.

(29) El llibre està editat per Attac-España, i els autors formen part del seu consell científic.

(30) Charly Reyes. “Breu diccionari del 15-M”. Directa, n. 250, 16 novembre de 2011.

(31) Erasme de Rótterdam. Elogi de l'Estupidesa.

(32) VI. Lenin. Marxisme i revisionisme. A www.marxists.org/catala/lenin/1908/04/marxrevis.pdf

(33) Karl Marx. La qüestió jueva.

* José Iglesias Fernández és economista i membre de Baladre. Article publicat a Barcelona, el novembre del 2011.

Adeus, camarada Sócrates!

2011-12-23T08:06:00.000-08:00

L’any 1983 Sócrates afirmava: “Em vull morir un diumenge que el Corinthians es proclami campió”. Gairebé tres dècades després el Doutor ens deixava un diumenge de desembre de 2011, el mateix dia que el seu Timão alçava el trofeu de campió del Brasil.

Sócrates, que també era doctor de professió, esdevingué un jugador de llegenda arran de l'anomenada Democràcia Corinthiana. Els mals resultats que a principis dels 80 conduïren el Corinthians a la segona divisió i el president abandonà el càrrec. Es produí un canvi radical en la gestió del club que pretenia implicar els jugadors en la mateixa. El que feren Sócrates i companyia no fou sinó democratitzar el funcionament del Timão, sobrepassaren la seva condició de jugador-treballador-assalariat per convertir-se en gestors en igualtat de dret amb els dirigents de l’entitat. Acabava de néixer l’autogestió democràtica d’un club de futbol.

L’autogestió de la plantilla arribà fins i tot a l’aspecte esportiu quan, el 1982, els mateixos futbolistes triaren democràticament al seu entrenador. L’elegit fou Zé Maria, jugador del mateix Corinthians, militant demòcrata i antic integrant de la selecció de Brasil campiona del món de 1970: el 1982 i el 1983 el Corinthians guanyà en dues ocasions consecutives el campionat paulista. L’èxit d’un club de futbol regit de forma democràtica en un estat governat per una dictadura militar convertí el Corinthians en un símbol de l’oposició, que veia que autogestionant-se de forma democràtica un club també podia ser campió.

Sócrates afirmava: “Inicialment, volíem canviar les nostres condicions de treball; després, la política esportiva del país; i finalment, volíem transformar la política, ras i curt”. Amb aquest afany de canviar el Brasil, el Corinthians lluí en ocasions puntuals missatges amb una elevada càrrega política a la seva samarreta. Quan els equips brasilers començaren a lluir patrocinadors comercials, el Corinthians aprofità la seva elàstica per demanar el vot a les primeres eleccions per sufragi universal del governador de Sao Paulo que se celebraren el 15 de març de 1983: “El dia 15, voti!”. A la final del campionat paulista del mateix 1983 el Corinthians saltà al camp amb un nou missatge de reivindicació democràtica: “Guanyar o perdre, però sempre en democràcia!”. El Corinthians guanyà el trofeu davant del seu etern rival, el Sao Paulo, després d’un únic gol de Sócrates. Una de les reivindicacions que la Democràcia Corinthiana havia formulat, la fi dels contractes que lligaven de per vida els jugadors amb els clubs, permeté Sócrates fitxar el 1984 per la Fiorentina italiana. El Brasil que deixava enrere ja estava immers en plena transició democràtica.

La Democràcia Corinthiana, impulsada per Sócrates, havia estat un dels moviments d’oposició que més simpaties havia despertat arreu del país i que més eficientment havia qüestionat el règim des de 1964 i fou contemporani del naixement del Partit dels Treballadors, de Lula da Silva, que fou creat el 1980 i al qual s’afilià Sócrates. Amb la fi de la dictadura acabà també la Democràcia Corinthiana, una experiència única de llibertat i d’autogestió que trencà el mite de l’individualisme i de la manca de compromís que tradicionalment definia els jugadors de futbol. Gràcies a homes com Sócrates, símbol que un altre futbol era possible. No podem sinó acomiadar-nos d’ell amb un sincer Adeus, camarada!

Ha mort Josep de Calassanç Serra "Cala", fundador de Terra Lliure i històric independentista

2011-12-18T11:42:00.000-08:00

Residia a la Catalunya Nord des que va haver de refugiar-se per la seva militància independentista el 1979

Josep de Calassanç Serra "Cala", militant independentista que residia a Bao -prop de Perpinyà- des que es va haver de refugiar a la Catalunya Nord el 1979, ha mort aquest matí a Montpeller després d'una operació de cor. Durant aquest any havia estat intervingut a Barcelona a causa d'una altra afecció mèdica.

El "Cala" va ser un membre destacat i fundador de Terra Lliure, organització armada de la qual fou expulsat el 1983, després de la II Assemblea, juntament amb altres militants que mantenien un posicionament tàctic diferenciat amb la resta de l'organització.

Anteriorment havia passat llargues temporades refugiat a la Catalunya-Nord, especialment els anys 1975 i 1978, perseguit per la policia espanyola per la seva militància independentista.

També va ser un dels primers militants fundadors del PSAN el 1969, junt amb les seves germanes Eva i Blanca Serra. Posteriorment, el 1974, va passar a formar part del PSAN-Provisional, essent-ne un dels seus impulsors principals. Durant el procés de confluència del PSAN-P i l'OSAN que donarien lloc al partit Independentistes dels Països Catalans (IPC), el "Cala" va assumir el paper de dinamitzador d'una organització armada independentista, sobre la qual ja s'havia teoritzat anys abans amb texos del PSAN-P.

A causa d'aquest compromís va haver de fugir junt amb la seva companya Dolors Serra i establir-se a la Catalunya Nord arran de la mort de Fèlix Goñi mentre participa en una acció amb explosius el juny del 1979.

Actualment era el president del Casal Jaume I de Perpinyà i un activista cultural, polític i social vinculat a l'independentisme català. També va participar en la primera Conferència que va donar lloc a l'ANC.

Durant les dècades que ha viscut a la Catalunya Nord ha exercit d'editor i llibreter, promocionant la recuperació de la cultura catalana. Entre els seus treballs cal destacar l'elaboració del llibre Qui sem els catalans del nord.

Ha participat activament en la vida social i cultural nord-catalana impulsant l'associació cultural Aire Nou de Bao, a la Coordinadora d'Associacions per la Llengua catalana (CAL) i a l'equip Criteri, així com a Ràdio Arrels. En aquest sentitt, el 2002 va rebre el Premi d'Actuació Cívica de la Fundació Lluís Carulla per la seva aportació a la lluita per la catalanitat de Catalunya Nord.

L'any 2005 va tornar a ser detingut i denunciat per la Guàrdia Civil, aquest cop per portar un CAT a la matrícula quan travessava la frontera de la Jonquera amb la seva parella.

Reflexions sobre la crisi capitalista i el que vindrà després

2011-12-14T13:38:00.000-08:00

Des de la caiguda del mur de Berlín, els anomenats neoliberals han jugat a desmantellar l'estat del benestar, és a dir, el sistema que va sorgir en terres capitalistes després de la II Guerra Mundial amb la intenció d'aturar qualsevol mena de revolució socialista. L'aparició de la que s'ha conegut com a "classe mitjana" ha estat un factor decisiu per a tenir a les masses de treballadores calmades i tranquil·les, passives i contràries a qualsevol mena de moviment revolucionari.

En terres "occidentals", la fórmula de donar uns mínims de supervivència a la gran massa de ciutadans amb la intenció que la minoria de privilegiats poguera mantenir-se en el poder i els exclosos també foren una minoria, ha estat una estratègia vàlida per a un neoliberalisme que un cop ha perdut de vista l'amenaça soviètica ha decidit que el seu augment de guanys havia de ser superior i que ho podia ser perquè ja no tenia res que l'amenaçara. La privatització de les empreses públiques de sectors claus i estratègics (contradient així fins i tot als clàssics del liberalisme econòmic en molts aspectes), l'actual desmantellament de l'educació i la sanitat públiques en benefici de l'àmbit privat, els privilegis de la banca que s'han convertit en les úniques empreses que tot i provocar la crisi econòmica pels seus moviments especulatius han estat "salvades" constantment amb diners de tothom per part dels estats, han estat els darrers moviments d'un capitalisme que comença a llaurar-se un camí incert i arriscat. Però que vindrà després? Tenim una alternativa al sistema?

Si no volem que el sistema es reinvente hem de construir una alternativa. I aquesta ja no passa exclusivament per llegir Marx, Lenin o Bakunin. Els clàssics s'han de tenir presents, però sobretot són útils si es poden adaptar al món actual. La protesta que vam viure ahir 15 d'octubre de 2011 va ser històrica, no només per la gent que es va arribar a moure sinó pel fet que va ser mundial. Que ciutadans de vuitanta ciutats del món es mobilitzen al carrer per una mateixa idea, "no ens agrada aquest sistema", és un fet històric i cabdal per al canvi sistèmic.

Ara bé, cal construir una alternativa solvent que abrace des de l'àmbit polític (reformulació de la idea de democràcia; avanç cap a un model de democràcia participativa, directa i assembleària) a l'econòmic (creació d'un model econòmic on els sectors claus estiguen controlats per l'estat o per una estructura d'àmbit mundial que garantisca a tota la humanitat el poder a arribar a gaudir dels mínims exigibles per a una vida digna; creació d'un model empresarial i de gestió de la terra basat en les cooperatives de treballadors; creació d'una banca ètica de caràcter públic controlada per mecanismes democràtics i prohibició de qualsevol mena de banc/caixa privat) que sense perdre de vista els principis de les ideologies clàssiques s'adeqüe als nous temps, als nous sistemes de relacions econòmiques i humanes, al paradigma de les telecomunicacions i, en definitiva, al món del segle XXI.

Perquè si no ens posem mans a l'obra en aquesta direcció de treball el Capitalisme es tornarà a readaptar als temps i serà capaç, com l'au fènix, de ressorgir de les seues pròpies cendres.

La CUP estreny llaços amb l’esquerra abertzale

2011-12-12T10:59:00.000-08:00

Els passats dies 5, 6 i 7 de desembre una delegació de 16 persones implicades amb la CUP, la major part d’elles regidores, hem estat convidades a Euskal Herria per l’esquerra abertzale. La delegació de la CUP tenia com a objectiu conèixer de prop la política que està portant Bildu tant a nivell municipal com a nivell nacional.

Com us podeu imaginar, la fi de la lluita armada obre nous camins a l’esquerra abertzale i també ens ofereix a l’esquerra independentista catalana poder tenir unes relacions normalitzades amb els qui podem considerar els nostres homòlegs a Euskal Herria.

Fins ara, les relacions entre l’esquerra independentista catalana i l’esquerra abertzale sempre han estat prou complexes, però ara tenim l’oportunitat històrica de començar una relació de complicitat, de reciprocitat, de cooperació i d’aprofundiment d’aquelles problemàtiques que compartim com a pobles oprimits..

A nivell més estrictament municipal, podem aprendre molt els uns dels altres. L’esquerra abertzale gestiona ajuntaments des de fa molts anys i aquesta experiència ens pot ajudar, com així ho hem pogut comprovar aquests dies a diversos ajuntaments amb majoria de Bildu: Usurbil (on s’hi desenvolupa un sistema de recollida de residus porta a porta amb millores originals), Igorre (on s’hi està portant a terme un innovador sistema de participació ciutadana radical), Alsasua (on s’hi desenvolupa des de fa 25 anys una comunitat de municipis anomenada de la Vall de Sakana), Bergara (on s’estan municipalitzant alguns serveis antigament privatitzats com la neteja dels carrers) així com els alcaldes i alcaldesses de moltes altres poblacions basques.

A banda de tota aquesta sèrie de pobles de tamany semblant als pobles on la CUP hi és present, també ha estat interessant conèixer què passa quan els resultats són molt més bons dels esperats i aonsegueixes l’alcaldia, per exemple, de Donosti. Una ciutat de 186.000 habitants on les relacions amb els moviments socials, entitats, associacions de veïns, etc. es veuen multiplicades exponencialment i tot passa a ser molt més complex. Vam poder parlar amb Juan Carlos Izaguirre, alcalde de Donosti, que està liderant aquesta experiència.

Així mateix, Bildu va aconseguir la Diputació de Guipúzkoa, gestionant la recaptació dels impostos de la Diputació i un pressupost de més de 700 milions d’euros. Vam tenir la sort de poder parlar uns minuts amb el Diputat General de Guipuzkoa, el conegut Martin Garitano, anteriorment redactor en cap del diari Egin i subdirector del diari Gara.

Tot plegat una experiència per les persones que vam poder-hi anar i per la CUP en general que es veurà molt beneficiada d’aquesta visita a Euskal Herria per l’acumulació d’experiències innovadores que Bildu està portant als ajuntaments on governa i també per la capacitat de sobres coneguda del moviment basc de reinventar-se en cada moment polític i de sortir endavant malgrat les adversitats.

Per recordar, una dada interessant: fins a 40.000 persones estan “contaminades”, és a dir, no poden presentar-se a llistes electorals perquè en anterioritat ja han estat a llistes de Batasuna o similars. Imagineu ara que als Països Catalans hi hagués una proporció similar de persones que no es poguessin presentar i que al final podem tancar llistes a la majoria de pobles i ciutats del país. I ara imagineu que obteniu la majoria absoluta i que heu de gestionar el poble o ciutat.

Malgrat hem de reconèixer que l’esquerra abertzale ens porta molt avantatge a l’esquerra independentista en quant a percentatge de gent implicada, el cert és que la capacitat de creure’s el projecte i deixar de banda absurds debats els ha portat allà on són. Els catalans i les catalanes tenim algunes oportunitats a explotar, com el fet lingüístic, l’herència important de molts municipis d’esquerres i el pes que suposa una nació de més d’11 milions d’habitants. Amb els 100 regidors de la CUP hem fet un pas important, però ara toca prendre decisions importants, creure’ns el projecte i avançar sense por. I potser un dia seran els bascos i les basques que vindran a visitar els nostres ajuntaments catalans.

Colòmbia: eleccions, drets humans i acompanyament internacional

2011-12-05T12:30:00.000-08:00

Colòmbia és la democràcia més antiga d’Amèrica Llatina, un dels països més atractius per la inversió estrangera, una de les zones més riques en biodiversitat i recursos naturals del planeta i compta amb artistes internacionals que venen la marca ‘Colòmbia’ arreu del món.

Però també destaca per ser un país militaritzat, amb un conflicte armat, polític i social que ha causat desenes de milers d'assassinats i desaparicions forçades i 5 milions de desplaçats interns, per haver desenvolupat el fenomen del ‘paramilitarisme’, amb l’execució de massacres per tot el país i que actualment s’està exportant a països com Mèxic, Hondures o els Emirats Àrabs. Destaca per tenir un dels índex de desigualtat social més alts de tot el món, una concentració de terres de l’ordre del 60% en mans del 0,5% de propietàries, i per ser un dels països amb l’índex de sindicalistes assassinats més elevat.

El conflicte i el discurs dels drets humans

Des de que l'any 2002 Álvaro Uribe Vélez va assumir la presidència del país, en un context de ruptura de les negociacions de pau del govern anterior amb la guerrilla de les FARC-EP, assumint els dictats del “Pla Colòmbia”, un pla militar i social redactat i finançat des de Washington, va desenvolupar l'anomenada política de “Seguretat Democràtica”, donant prioritat a la resolució militar del conflicte i a la vegada convertint tota oposició política al seu govern en “enemic militar”. La idea era negar qualsevol conflicte polític i presentar el conflicte colombià com una lluita contra el terrorisme.

Els operatius militars es van intensificar i multiplicar per tot el territori colombià mentre l'activitat paramilitar seguia cometent massacres i assassinats selectius. En aquest context, les mateixes organitzacions de defensa dels Drets Humans, que no s'han cansat mai de difondre les múltiples denúncies en aquest àmbit contra el mateix Estat colombià, han estat igualment criminalitzades, perseguides i diversos dels seus membres han estat assassinats.

Vuit anys després, amb gran part de la cúpula política uribista, inclòs el cosí del mateix expresident, Mario Uribe, esquitxada per l'escàndol de la “parapolítica” (vincle entre polítics i paramilitars) i de les “escoltes il·legals del DAS” (servei d'intel·ligència controlat per la Presidència), amb múltiples denúncies d'organitzacions de defensa dels Drets Humans contra assassinats i massacres comesos pel mateix Exèrcit Nacional, amb les relacions amb els països veïns arribant a situacions de perill d'enfrontament armat, el nou president escollit el 2010, Juan Manuel Santos, ha capgirat el discurs del govern en pro de l'acceptació tan internacional com nacional de la gestió del conflicte i del respecte pels Drets Humans. Aquest canvi de discurs ha permès, per exemple, la firma del Tractat de Lliure Comerç amb Estats Units, bloquejat fins ara per les denúncies de membres del Partit Demòcrata per la vulneració dels Drets Humans a Colòmbia.

Però el MOVICE (Moviment de Víctimes de Crims d'Estat), que aglutina a diferents organitzacions de familiars de víctimes, organitzacions socials, camperoles, sindicals, estudiantils, afrodescendents, indígenes..., arreu del territori colombià, recentment ha elaborat un informe sobre el primer any del govern de Juan Manuel Santos on exposa que les estadístiques mostren que les violacions als Drets Humans a membres d'aquestes organitzacions no només continuen, sinó que han augmentat. La reflexió final apunta que tot i el canvi de discurs del govern i la seva negativa sobre la continuïtat dels grups paramilitars, aquests mantenen les seves estructures i segueixen operant a les mateixes zones amb la complicitat de l'Estat (1).

Eleccions, Violència i parapolítica

Així doncs, a Colòmbia hi continua havent un conflicte armat, el qual juntament amb els interessos econòmics de la oligarquia local i de les multinacionals i amb les màfies nascudes al voltant del narcotràfic, desenvolupa un estat de violència permanent que afecta i vulnera els drets més elementals de la major part de la seva població.

Aquesta situació converteix els comicis electorals en pugnes violentes pel control dels diferents estaments del poder polític, envoltant l'accés a les urnes d'amenaces, fraus, clientelisme, compra de vots, atemptats i assassinats.

En aquestes darreres eleccions de finals d'octubre de 2011 a les alcaldies dels municipis i a la governació dels departaments, segons la corresponsal de teleSUR a Colòmbia, Angie Camacho, els organismes d'observació electoral van registrar més de 2 mil denúncies per compra i venda de vots, pressió a l'electorat i irregularitats amb targetes marcades (2). El portal web de La Silla Vacía a l'abril de 2011 denunciava que havia identificat 17 poblacions on el número de persones inscrites sobrepassava les dades històriques de les eleccions locals, i que aquestes coincidien amb zones d'explotació d'hidrocarburs (3). I entre el 2 de febrer i el 20 d’octubre, 41 candidats han estat assassinats, xifra que duplica els morts registrats a les passades eleccions de 2007 (4), mentre que des de l'inici de l'any 2011, la premsa ha estat víctima de 90 atacs, almenys 15 dels quals han tingut una relació directa amb aquest últim cobriment electoral (5).

Després dels comicis electorals, la violència desfermada per la contínua lluita de poders tampoc s'ha aturat. A causa dels múltiples disturbis 50 municipis s'han declarat en estat d'alerta (6). Tot i així, el president Juan Manuel Santos ha declarat que en aquestes eleccions “Colòmbia ha votat en pau i ha guanyat la democràcia” (7).

Bogotà; la derrota de l'uribisme

A la capital colombiana, tot i el 75% d'abstenció, Gustavo Petro, pel nou partit Progresistas, ha guanyat l'alcaldia, després que els escàndols per corrupció enfonsessin la coalició d'esquerres Polo Democrático Alternativo. Petro, presentat com l'oposició a l'uribisme representat per Enrique Peñalosa, s'ha abanderat com a continuador de la Constitució de 1991, la qual plasmà sobre el paper el conjunt de drets polítics i socials que assimilaven a Colòmbia amb un Estat de dret, a la vegada que adequava la legislació a la política econòmica neoliberal que ha permès vendre les empreses i els recursos nacionals a les multinacionals.

Segons un informe publicat per La silla vacia (8) sobre el finançament de les campanyes electorals dels diferents candidats, trobem que grans grups empresarials com Almacenes Éxito i el Grupo Bolívar han finançat tan la campanya de Gustavo Petro, guanyador de les eleccions a l'alcaldia de Bogotá pel partit Progresistas, com la d'Enrique Peñlosa, principal adversari per la coalició entre el Partido Verde i el Partido de la U. En aquest cas, es podria dir que n'hi ha que guanyi qui guanyi, mai perden...

Però tot i aquests resultats a la capital colombiana i d'altres derrotes del Partido de la U en algunes regions, també segons un anàlisi publicat a La silla vacia, els candidats arropats per l'antic president Álvaro Uribe han guanyat en llocs com l'anomenada Mitja Lluna de Cundinamarca, on hi havia sembrat un projecte agroindustrial i on els interessos dels seus fills i amics en els projectes econòmics d'aquesta gran zona franca són molt elevats. També han guanyat a Puerto Gaitán, al departament del Meta, on hi ha els grans projectes econòmics de La Orinoquía, un dels seus projectes de bandera de govern, i on els seus fills i diversos amics hi tenen interessos importants. I guanyaren també en el 90 per cent dels municipis de Córdoba, on hi té la seva finca El Ubérrimo (9).

Les eleccions a les regions; la continguïtat de la violència

Segons Alejandra Barrios, directora de la ONG MOE (Missió d’Observació Electoral), les zones més afectades per la violència relacionada amb els comicis electorals són corredors on hi tenen presència grups armats il·legals que utilitzen diferents tipus de màfia i interessos, els quals pretenen controlar els municipis d’aquestes zones d’importància estratègica.

Cal tenir present que una d’aquestes zones, la que comprèn els departaments de Caquetá, Putumayo i Meta, al sud del país, coincideix en que és una zona molt militaritzada on s’hi està desenvolupant el Pla Consolidació de l’Exèrcit, que busca recuperar les zones dominades per grups armats il·legals. Aquesta militarització del territori, desenvolupada a partir del controvertit Pla Colòmbia, ha estat denunciada per diverses organitzacions de defensa dels Drets Humans, tan per l’aparició de grups paramilitars a les zones on s’ha establert la presència de l’Exèrcit, com pels casos de massacres i d’assassinats extrajudicials. Un exemple horripilant és la descoberta de fosses comunes al poble de La Macarena, al departament del Meta, on a principis de 2010 es van trobar més de 2.000 cadàvers al costat d’una base militar.

Una altra d’aquestes zones, la regió que comparteixen La Guajira, Cesar i Magdalena, tres departaments del nord del país, no només presenta problemes d’ordre públic, presència d’actors armats il·legals i de diferents grups de la màfia que s’estan assegurant corredors, sinó que allà també hi preval el fenomen de la parapolítica (els nexes entre polítics i paramilitars).

Des de la negociació entre els grups paramilitars i l’anterior govern d’Álvaro Uribe, que va culminar amb l’anomenada Llei de Justícia i Pau, organitzacions de defensa dels Drets Humans, com el MOVICE, denuncien que les estructures paramilitars no han estat desmantellades, i que el seu accionar continua present vinculat a interessos polítics, de grups mafiosos i d’empreses multinacionals.

Així com els anys anteriors a l’esmentada negociació el seu accionar estava relacionat amb les grans massacres que van recórrer tot el país i que han provocat un desplaçament intern de l’ordre de 5 milions de persones i un acaparament de terres sense precedents, en els últims anys s’ha detectat un augment de la violència paramilitar amb l’objectiu d’exercir el control social sobre la població dels diversos municipis, generant episodis de violència política contra líders d'organitzacions socials i de violència entre màfies que han convertit múltiples nuclis urbans en camps de batalla entre sicaris.

També és important recalcar que a partir de l'any 2006 (un any després de la Llei de Justícia i Pau), surt a la llum l'escàndol de la parapolítica, en el qual es comencen a destapar nexes entre polítics i dirigents dels grups paramilitars. Entre aquests nexes en destaca l'anomenat pacte de Ralito, consistent en un encontre celebrat l'any 2001 entre l'Estat Major de les Autodefenses (l'agrupació dels grups paramilitars) i set representants a la càmera, quatre senadors, dos governadors i cinc alcaldes, amb la voluntat de “Refundar la pàtria”, és a dir, de consolidar una aliança de forces al marge de la llei sota el finançament del narcotràfic i concretar la presa del poder polític en el futur.

El cas de la governació del Valle de Cauca

Encara amb multitud de processos oberts per l'escàndol de la parapolítica, un dels casos que ha cridat l'atenció en aquestes eleccions ha estat la victòria d'Hector Fabio Useche de la Cruz, que es presentava pel partit MIO (Movimiento de Inclusión y Oportunidades) a la governació del departament del Valle del Cauca.

En el recompte de vots anava guanyant el candidat del Partit Liberal quan de cop i volta s'espatllà el sistema de recompte. Un cop arreglat resultà que el MIO guanyà per més de 5.000 vots al Partit Liberal.

El MIO és un partit de creació recent, successor d'altres partits esquitxats per la parapolítica, i controvertit pel cas de l'ex-senador de Colòmbia Juan Carlos Martínez, processat i empresonat precisament per parapolítica l'any 2009, el qual ha gaudit d'un permís per sortir de la presó en el qual, segons s'ha denunciat, ha aprofitat per fer campanya política a favor del MIO al Valle del Cauca (10).

Aquest departament, així com d'altres regions de Colòmbia, ha patit la violència política enmig d'unes eleccions on en diversos municipis hi havia una pugna entre diferents grups mafiosos. Aquests darrers mesos les pàgines dels diaris regionals s'han omplert de notícies relacionades amb assassinats, molts d'ells de joves.

Vagues, protestes estudiantils, militarització i massacres arreu del país

Paral·lelament al procés electoral, aquest mes d'octubre ha estat mogut en relació a la mobilització social. Hi ha hagut vagues a diverses regions, una de les més destacades ha estat la vaga estudiantil que començà el 12 d'octubre i que ha adquirit un àmbit nacional. I a Puerto Gaitan (departament del Meta) uns 5.000 treballadors de la petroliera Pacific Rubiales n'han parat la producció com a protesta laboral (11).

A les regions continuen els múltiples enfrontaments armats entre guerrilla, exèrcit i grups paramilitars, on la forta militarització va acompanyada de la criminalització i persecució dels habitants de les regions, com és el cas de les detencions massives a La Uribe, departament del Meta, aquest octubre de 2011 denunciades per la federació de sindicats agraris FENSUAGRO (12), i l'accionar paramilitar també segueix produint massacres impunement, com les denunciades pel Comitè Permanent de Defensa dels Drets Humans als municipis de Ipiales, Tumaco i Cumbitarra, dels departaments del Valle i Nariño, on es produïren segrestos, tortures, violacions i assassinats aquest passat mes de setembre de 2011 (13).

Hem de tenir present que a Colòmbia la política de contrainsurgència, que combina els àmbits militar i social, ha estat denunciada per diverses organitzacions de defensa dels Drets Humans per vulnerar en repetides ocasions el Dret Internacional Humanitari (un conjunt de normatives per a situacions de conflicte armat per tal de protegir la població civil) (14) i que la violència paramilitar ha estat denunciada com a instrument per a forçar el desplaçament i acaparar terres riques en recursos naturals. No és casual doncs que les zones més castigades pel paramilitarisme, el militarisme i el desplaçament acabin convertint-se en regions on hi predomina l'extracció minera o petroliera, els cultius de coca o els latifundis agroindustrials destinats a la generació de biocombustible (15).

Demanda d'acompanyament internacional

Enmig d’aquest panorama, les organitzacions socials colombianes que no combreguen amb els plantejaments polítics, econòmics i socials del govern, s’han vist perseguides, estigmatitzades i amenaçades.

Una de les mesures que han adoptat per dotar-se de certa protecció que els permeti desenvolupar el seu treball en condicions ha estat l’acompanyament internacional.

Actualment hi ha diverses organitzacions internacionals que acompanyen les organitzacions socials colombianes en la seva tasca de reclamar millores pels camperols, obrers, indígenes, afrodescendents, estudiants... IPO, l’Observatori Internacional de Pau, n’és una d’elles i actualment acompanya al MOVICE (Moviment de Víctimes de Crims d’Estat), el CPDH (Comitè Permanent per la Defensa dels Drets Humans) i a organitzacions camperoles com SINTRAGRIM (Sindicat de Treballadors Agraris del Meta) i ASOCBAC (Associació Camperola del Baix Cauca).

La tasca d'IPO es basa en acompanyar sobre el terreny les diferents organitzacions que sol·liciten l'acompanyament, fent que la presència de persones internacionals dissuadeixi els grups armats de vulnerar els seus drets. A la vegada també es realitza un acompanyament polític, en el sentit que es difonen les denúncies que aquestes organitzacions fan públiques sobre la situació a les regions on treballen i que els permet visualitzar-se millor i fer-se sentir amb més força.

Des de que IPO va començar a acompanyar a organitzacions camperoles i de defensa dels Drets Humans a Colòmbia, l’any 2005, ha pogut comprovar com les organitzacions acompanyades han notat una disminució de les agressions i han pogut desenvolupar la seva tasca amb més seguretat i confiança. En conseqüència, aquelles comunitats que s'han pogut dotar de processos organitzatius més estables han pogut afrontar d'una forma més ferma el conflicte mantenint-se en el seu territori i desenvolupant projectes productius que millorin la situació de la comunitat.

Però els recursos limitats dels quals disposa IPO i la magnitud del conflicte colombià, fan que tan sols es pugui arribar a acompanyar una petita part dels processos socials que creixen sota un clima d’amenaces i vulneració constant dels seus drets.

IPO: amenaces a Colòmbia, traves a Catalunya

Aquests últims mesos han estat marcats per dos fets que dificulten la continuació de l’acompanyament internacional i que per defecte posen en perill a les organitzacions i comunitats acompanyades fins ara. D’una banda, a Colòmbia s’han viscut un parell d’episodis preocupants d’amenaces i seguiments contra membres de la pròpia organització, i de l’altra, a Catalunya, en un ambient econòmic i mediàtic de “crisi i retallades” sembla que hi ha la voluntat de retallar el pressupost destinat a la cooperació internacional (16). Des d'IPO demanem atenció i protecció per les organitzacions de defensa dels Drets Humans a Colòmbia i esperem que per resoldre forats econòmics a Catalunya no es retallin els recursos destinats a l'acompanyament internacional, dels quals en depèn la seguretat d'organitzacions i comunitats.

No obstant, des d'IPO considerem que mentre des de les organitzacions socials colombianes es segueixi reclamant l'acompanyament internacional, nosaltres hi continuarem treballant. Per això fem una crida a la societat catalana a sentir la solidaritat i a recolzar els projectes d'acompanyament internacional que pretenen enfortir els processos organitzatius socials colombians. I informem que aquest mes de desembre de 2011 es duran a terme unes noves jornades de formació per a persones voluntàries que vulguin viatjar a Colòmbia a fer acompanyament internacional. La gent interessada en participar o en col·laborar amb nosaltres pot contactar-nos a secretaria(at)ipo.cat i per més informació pot consultar la web www.peaceobservatory.org

NOTES:

1- http://www.peaceobservatory.org/es/1056323292/informe-sobre-revictimizacion-a-integrantes-del-movice-en-el-gobierno-santos-santos-mejor-que-con-uribe

2- http://telesurtv.net/secciones/noticias/99665-NN/comicios-regionales-en-colombia-transcurrieron-con-atentados-abstencion-e-irregularidades-en-las-urnas/http://telesurtv.net/secciones/noticias/99665-NN/comicios-regionales-en-colombia-transcurrieron-con-atentados-abstencion-e-irregularidades-en-las-urnas/

3- http://www.lasillavacia.com/atlas-politicohttp://www.lasillavacia.com/atlas-politico

4- http://www.nuevatribuna.es/articulo/mundo/2011-10-28/elecciones-locales-en-colombia-bajo-la-sombra-de-la-parapolitica/2011102812455100729.htmlhttp://www.nuevatribuna.es/articulo/mundo/2011-10-28/elecciones-locales-en-colombia-bajo-la-sombra-de-la-parapolitica/2011102812455100729.html - http://www.verdadabierta.com/component/content/article/3629-colombia-elecciones-balas-y-corrupcion

5- http://www.verdadabierta.com/component/content/article/231-los-resistentes/3626-la-prensa-victima-de-la-violencia-electoral/

6- http://www.elespectador.com/noticias/judicial/video-309022-asonadas-colombia-luego-de-resultados-electoraleshttp://www.elespectador.com/noticias/judicial/video-309022-asonadas-colombia-luego-de-resultados-electorales

7- http://www.elespectador.com/noticias/politica/articulo-308513-los-unicos-derrotados-elecciones-fueron-los-violentos-santoshttp://www.elespectador.com/noticias/politica/articulo-308513-los-unicos-derrotados-elecciones-fueron-los-violentos-santos

8- http://www.lasillavacia.com/historia/los-financiadores-de-los-candidatos-la-alcaldia-de-bogota-28847http://www.lasillavacia.com/historia/los-financiadores-de-los-candidatos-la-alcaldia-de-bogota-28847

9- http://www.lasillavacia.com/historia/las-diez-conclusiones-de-las-elecciones-29213http://www.lasillavacia.com/historia/las-diez-conclusiones-de-las-elecciones-29213

10- http://www.elpais.com.co/elpais/valle/sombra-juan-carlos-martinez-ronda-eleccioneshttp://www.elpais.com.co/elpais/valle/sombra-juan-carlos-martinez-ronda-elecciones

11- http://www.rebelion.org/noticia.php?id=138188

12- http://www.peaceobservatory.org/es/1056323372/otra-vez-detenciones-masivas-en-la-uribe-metahttp://www.peaceobservatory.org/es/1056323372/otra-vez-detenciones-masivas-en-la-uribe-meta

13- http://desdeabajo.info/actualidad/colombia/item/18189-los-paramilitares-secuestran-violan-descuartizan-y-desplazan-a-pobladores-de-nari%C3%B1o-y-cauca.htmlhttp://desdeabajo.info/actualidad/colombia/item/18189-los-paramilitares-secuestran-violan-descuartizan-y-desplazan-a-pobladores-de-nari%C3%B1o-y-cauca.html

14- http://www.ticovision.com/cgi-bin/index.cgi?action=viewnews&id=5723http://www.ticovision.com/cgi-bin/index.cgi?action=viewnews&id=5723

15- http://www.fian.org/resources/documents/others/la-reforma-agraria-en-colombia/pdfhttp://www.fian.org/resources/documents/others/la-reforma-agraria-en-colombia/pdf

16-http://www.vilaweb.cat/ep/societat/3935547/20111005/lagencia-catalana-cooperacio-planteja-acomiadar-meitat-plantilla.htmlhttp://www.vilaweb.cat/ep/societat/3935547/20111005/lagencia-catalana-cooperacio-planteja-acomiadar-meitat-plantilla.html

*Arnau Carné, membre de l'Observatori Internacional de Pau (IPO) . Article de l'autor per a La Fàbrica.

La CUP acorda començar a debatre el seu futur

2011-11-28T12:45:00.000-08:00

La mirada esta posada a l'Assemblea Nacional del març que ve, on la formacio confirmarà si concorre a les autonòmiques del 2014

Les assemb lees naci onals de la C UP só n de caràcter anual | Autor: CUP

La Candidatura d'Unitat Popular (CUP) ha acordat començar a debatre el seu futur. El Consell Polític de l'organització, l'òrgan format per representants de les assemblees de tot el país, va decidir en una reunió dissabte passat a Montblanc començar a debatre els continguts de la propera Assemblea Nacional, que abordarà qüestions organitzatives i també tàctiques, com concórrer a les eleccions autonòmiques del 2014.

Aquest dissabte a Montblanc es va posar fil a l'agulla al debat que culminarà el març que ve amb la celebració de l'Assemblea Nacional. Fins llavors, les diferents assembles locals i territorials debatran els punts per tal d'arribar a consensos amb l'objecitu de sortir de la cita del març amb una organització més forta i cohesionada que doni una major resposta al seu creixement i als seus reptes polítics.

Una alternativa a la política "responsable de la crisi"

Segons membres de la CUP al Camp de Tarragona, que aquest dissabte van acollir el Consell Polític, “estem inventant noves formes d'organització política totalment allunyades dels partits polítics tradicionals i ho estem fent amb capacitat per obtenir representació a les institucions”. És per això que la formació es proposa plantar cara als partits polítics, a qui veu "responsables de la crisi social, política i econòmica actual perquè no volen parar els peus als mercats i les empreses que han mentit i saquejat les butxaques dels ciutadans i les administracions".

D'aquesta manera, la CUP es presenta com una alternativa que aposta per "rebel·lar-se, amb les lleis que faci falta, contra els responsables directes de la crisi econòmica i financera, que han dut milions de persones a la pobresa i la marginació".

La CUP supera en nombre de regidors a ERC en els 73 municipis on es va presentar

La CUP va obtenir un gran creixement en nombre de candidatures i regidors a les darreres eleccions municipals. Un creixement que és el que ara l'empeny a assumir nous reptes i a adaptar-se organitzativament. La CUP es va presentar a un total de 73 municipis catalans a les eleccions del pasat 22 de maig, arribant a més de 2,8 milions d’electors. Aquest dilluns el regidor de la CUP a Molins de Rei Àlex Maymó ha divulgat unes dades que constaten que la CUP va tenir a veure en la davallada d’ERC fins al punt que va superar els republicans en nombre de regidors als 73 municipis on es va presentar.

Així, als 73 municipis la CUP disposa de 100 regidors, mentre que ERC de 93 i SI de 2. Al conjunt de Catalunya, ERC va obtenir un total de 1.384 regidors i SI 48.

Maymó conclou que "el comportament electoral d’ERC en aquests 73 municipis ha estat pitjor que en el global però en aquests municipis ha crescut l’independentisme malgrat que en el global de Catalunya s’han perdut vots i regidors/es respecte al 2007". Així, ERC ha perdut 49.197 vots -respecte el 2007- als 73 municipis on es va presentar la CUP. En canvi, allà on no es va presentar la candidatura rupturista en van perdre 28.62.

Maymó afirma que "ERC ha perdut més vots allà on es presentava la CUP però en la resta de municipis també han perdut vots i en concret han perdut igualment un 13,45% del suport electoral". En els 73 municipis estudiats, ERC ha passat d’un suport electoral del 8,83% al 5,57%. El regidor independentista puntualitza: "Si apliquem una davallada del 13,45 % al suport electoral del 8,83% obtingut el 2007 ens donaria com a resultat un suport electoral del 7,64%. Aquest hauria estat el resultat d’ERC en aquests 73 municipis si la CUP no s’hagués presentat". Un 7,64% voldria dir 116.357 vots quan en realitat n'han aconseguit 84.757 vots amb la presència de la CUP. Per tant, apunta Maymó, "l’efecte CUP ha fet perdre 31.600 vots a ERC en aquests municipis", mentre que "la CUP en aquests municipis ha incrementat els seus vots en 39.797 vots respecte el 2007", més els 17.165 vots obtinguts per SI en aquests municipis.

Per tot plegat, Maymó conclou que "de forma global sí que s’ha notat de forma clara la presència de la CUP (i en menor mesura de SI) a l’hora de debilitar el suport electoral d’ERC".

Crisi política a Grècia i Itàlia. Què deia Karl Marx respecte els “governs tècnics”.

2011-11-22T12:18:00.000-08:00

Des de fa uns quants anys, Marx ha reaparegut a la premsa mundial per la seva visió profètica sobre el caràcter cíclic i estructural de les crisis capitalistes. Ara, hi ha una altra raó per la qual s'ha de tornar a llegir, arran de la reaparició dels "governs tècnics" a Grècia i Itàlia.

Com a col·laborador del New York Tribune, un dels diaris de major circulació del seu temps, Marx observà l'evolució política i institucional que va portar a un dels primers governs tècnics de la història: el gabinet del comte d'Aberdeen de desembre de 1852 a gener de 1855 a la Gran Bretanya.

L'anàlisi de Marx destacava per la seva perspicàcia i sarcasme. The Times, per la seva part, celebrava els fets com un senyal que Gran Bretanya estava "al començament de la política mil·lenni en què l'esperit de partit s'esfuma de la terra, i el geni, l'experiència, l'esforç i el patriotisme han de ser l'únic que doni accés als càrrecs públics", i instava a "homes de tota classe d'opinió" perquè s'uneixin al nou govern perquè" la seva aprovació reclamen el consens i el suport universals". Tot això provocà la burla de Marx, que va expressar en el seu article" "Una Administració de jubilats. Les perspectives del Govern de Coalició"(gener 1853). El que The Times trobava tan modern i apassionant era per a ell pura farsa. Quan la premsa de Londres va anunciar "un ministeri compost enterament de nous personatges, joves i prometedors", ell reflexionava que "el món sens dubte quedarà una mica perplex en veure que la nova era se la història de Gran Bretanya està a punt de ser inaugurada per tots aquests octogenaris decrèpits sinó que s'utilitza en marxa (...), buròcrates, que ja havien exercit en gairebé totes les administracions, des del final del segle passat, habituals membres dels Consells de Ministres dues vegades morts per edat i per obsolets, i només ressucitats de forma artificial.

A mé dels judicis dels individus, hi ha els altres, per descomptat de major interès, en relació amb les seves polítiques. "Se'ns ha promès la total desaparició de la lluita partidària, més encara, fins i tot dels propis partits". Marx assenyalà "Què vol dir The Times?" La pregunta és, per desgràcia, també avui pertinent, en un món on el domini del capital sobre el treball s'ha tornat tan salvatge com ho va ser en la meitat del segle XIX.

Economia i Política

La separació entre economia i política que distingeix el capitalisme de les maneres anteriors de producció ha arribat al seu punt més alt. L'economia no només domina la política, estableix la seva agenda i dona forma a les seves decisions, però es troba fora de la seva jurisdicció i control democràtic, fins al punt en que un canvi de govern no canvia la direcció de la política econòmica i social.

En els últims trenta anys, el poder de presa de decisions han passat inexorablement de l'esfera política a l'econòmica. Determinades opcions polítiques s'han convertit en imperatius econòmics que, sense tolerar cap discussió, són la disfressa d'un projecte altament polític i totalment reaccionari darrere d'una màscara ideològica d'experiència apolítica. Aquesta derivació de parts de l'esfera política en l'economia, com un domini separat impermeable al canvi, consisteix en l'amenaça més greu per a la democràcia en els nostres temps, els parlaments nacionals, que ja eren prou buits de valor representatiu pels sistemes electorals esbiaixats i per les revisions autoritàries de la relació entre el poder executiu i legislatiu, veuen com els seus poders són furtats i transferits al mercat. Les qualificacions de Standard & Poor i l'índex de Wall Street -els megafetitxes de la societat contemporània- tenen un pes incomparablement més gran que la voluntat del poble. En el millor dels casos el govern polític pot "intervenir" en l'economia (les classes dominants sovint necessiten de mitigar l'anarquia destructiva del capitalisme i les seves crisis violentes), però no poden posar en qüestió les seves normes i decisions fonamentals.

Els esdeveniments dels últims dies a Grècia i Itàlia són un exemple notable d'aquestes tendències. Darrere de la façana del terem "govern tècnic" -o "govern dels millors", com se'n deia en l'època de Marx- es fa una suspensió de la política (no hi ha referèndum, no hi ha eleccions) que, suposadament, s'ha de cedir completament al camp de l'economia. En un article d'abril de 1853, "Els resultats del Ministeri", Marx va escriure: "Potser el millor ue es pot dir en favor del govern de Coalició ["tècnic"] és que representa la impotència en el poder polític en un moment de transició". Els governs ja no parlen de quina orientació econòmica adoptaran, són les orientacions econòmiques les que designen dels governs.

A Itàlia, els punts programàtics fonamentals es van enumerar l'estiu passat en una carta (que havia de ser secreta!) del Banc Central Europeu per al govern de Berlusconi. Per restaurar 'la confiança del', calia procedir amb rapidesa pel camí de les "reformes estructurals", una expressió ara s'utilitza com a sinònim de devastació social: en altres paraules, les retallades salarials, els atacs als drets dels treballadors en matèria de contractació i acomiadament, l'augment de l'edat de jubilació, i la privatització a gran escala. Els nous "Governs tècnics", encapçalats per homes amb un passat en algunes de les institucions econòmiques més responsables de la crisi (Papademos a Grècia, a Itàlia, Monti), posaran en marxa per aquest camí -no hi ha dubte "per al bé del país" i "el benestar de les generacions futures". I caurà una tona de maons sobre tot aquell que aixequi una veu discordant.

Si l'esquerra ha de sobreviure, ha de descobrir altre cop com identificar les veritables causes de la crisi que patim avui. I ha de tenir el coratge de proposar, i experimentar, les polítiques radicals necessàries per a assolir una solució.

*Marcello Musto és Professor de Teoria Política a la York University, Toronto, Canada. www.marcellomusto.com . Article publicat a Monthly Review Zine el 17 de novembre de 2011. Traducció catalana de La Fàbrica .

Un acte de l'ANC recordarà els 40 anys del naixement de l'Assemblea de Catalunya

2011-11-07T14:13:00.000-08:00

Avui fa 40 anys de la creació de l’Assemblea de Catalunya, la plataforma unitària que lluitava contra l’Estat franquista. Per commemorar aquesta efemèride i alguns seus punts programàtics que encara no s’han assolit, l’Assemblea Nacional Catalana (ACN) organitza realitzarà un acte, a les 8 del vespre, a l’església de Sant Agustí de Barcelona, on es va portar a terme l’acte fundacional de l’Assemblea de Catalunya.

Es preveu que comptarà amb una conferència sobre el paper de l’Assemblea de Catalunya en la transició, a càrrec del professor Antoni Batista, autor del llibre “La gran conspiració”.

I especialment amb la participació d’algunes de les persones que foren protagonistes en l’Assemblea de Catalunya (Jordi Carbonell, Ricard Lobo, Xavier Folch, Miquel Sellarès, Blanca Serra i altres). L’acte també recordarà la renúncia dels punts de l’aquesta plataforma per part de moltes personalitats i partits, que van prioritzar els seus interessos polítics i personals deixant enrere la ruptura democràtica i l’autodeterminació.

També es portarà a terme una lectura del Manifest d’adhesió a l’acte i de reivindicació de la feina que encara tenim pendent: l’aprofundiment democràtic i l’exercici de l’autodeterminació, que anirà seguit del Cant dels Segadors.

Amb la consolidació de la reforma, que va reintaurar la monarquia borbònica i va deixar intactes els poder fàctics militars, financer i eclesiàstics,

L'Assemblea de Catalunya va ser una plataforma unitària de l'antifranquisme català en la lluita contra la dictadura del general Franco. Es va onstituir el 7 de novembre de 1971 a l'església de Sant Agustí Nou del barri del Raval de Barcelona, i ben aviat va agrupar la gran majoria de partits democràtics i populars, sindicats i organitzacions socials del país sota un programa de reivindicació de llibertat social i política, amnistia per als presos polítics i adopció d'un Estatut d'Autonomia per a Catalunya com a pas previ per a l'autodeterminació dels PaÏsos Catalans i l’establiment dels vincles amb els territoris del País Valencià i les Illes Balears, així com la coordinació amb la resta de l'estat en la defensa de la ruptura democràtica i els drets socials i les llibertats destruïdes per la dictadura feixista.

L’Assemblea de Catalunya va comptar amb el suport de la pràctica totalitat de les organitzacions polítiques del país des de la dreta nacionalista demòcrata fins a alguns sectors de l'extrema esquerra, passant pels diversos corrents nacionalistes (com els sectors vinculats al pujolisme, ERC, els carlins democràtics, etc.), independentistes (PSAN, PSAN-P FNC), socialistes (MSC) i comunistes (PSUC, Bandera Roja, trosquistes i molt altres petit partits), i amb la participació de destacats intel·lectuals independents i dels sectors progressistes de l'església, l'Assemblea de Catalunya es va organitzar a nivell territorial del Principat, comarcal i local possibilitant així una ampla participació de la ciutadania compromesa amb la lluita antifranquista.

Comunicat primera sessió de l'Assemblea de Catalunya (7 de novembre de 1971)

"Nosaltres catalans de diferents tendències pertanyents i no pertanyents a organitzacions polítiques, de diversos sectors de la població, obrers, camperols, estudiants intel.lectuals, professionals i ciutadans en general, de Barcelona i de comarques, reunits en Assemblea, malgrat que som conscients que les actuals circumstàncies dificulten d' esgotar les possibilitats de representació, formulem la present Declaració:

L' actual crisi del règim de la qual el procés de Burgos fou una manifestació sobresortint, la progressiva presa de consciència i la mobilització de les classes populars, i la necessitat d' oposar-nos fermament a la maniobra continuista d' instaurar Juan Carlos com a successor a títol de rei, del dictador, exigeixen l' adopció unitària d' una alternativa democràtica basada en els punts mínims acceptables per les forces i sectors representants a l' Assemblea, alguns dels quals tenen objectius divergents a llarg termini, però que coincideixen en l' objectiu immediat, però que coincideixen en l' objectiu immediat de l' enderrocament del franquisme. Aquests punts de coincidència són els següents:

1.- La consecució de l' Amnistia general per als presos i els exilats polítics.

2.- L' exercici de les llibertats democràtiques fonamentals: llibertat de reunió, d' expressió, d' associació - inclosa la sindical-, de manifestació i dret de vaga, que garanteixin l' accés efectiu del poble al poder econòmic i polític.

3.- El restabliment provisional de les institucions i dels principis configurats en l' Estatut de 1932, com a expressió concreta d' aquestes llibertats a Catalunya, i com a via per arribar al ple exercici del dret d' autodeterminació.

4.- La coordinació de l' acció de tots els pobles peninsulars en la lluita democràtica."

La fi del cicle estatutari i l'estratègia independentista

2011-11-04T13:35:00.000-07:00

El cicle estatutari, certificada la seva defunció a les urnes amb les eleccions municipals d'enguany i amb la fi dels governs tripartits, ha comportat el creixement d'un independentisme molt ampli socialment però d'una considerable debilitat política i estratègica.

Aquest creixement independentista ha tingut quatre moments que han estat alhora la seva escenificació i els seus catalitzadors: la manifestació del 18 de febrer de 2006, convocada per la Plataforma pel Dret de Decidir en resposta al pacte entre Mas i Zapatero que retallava l'Estatut aprovat al Parlament de la Comunitat Autònoma de Catalunya, amb l'assistència de 80.000 manifestants, segons la Guàrdia Urbana de Barcelona; la manifestació de l'1 de desembre de 2007, també a Barcelona, i també convocada per la PDD per demanar el traspàs de la gestió de les infraestructures al govern autonòmic, amb la presència de 125.000 manifestants segons la Guàrdia Urbana; les Consultes per la Independència, organitzades en 554 municipis per múltiples comissions populars durant més d'un any i mig, que constituïren la major mobilització independentista de la història; i finalment la manifestació del 10 de juliol de 2010 de resposta contra la sentència del Tribunal Constitucional espanyol que retallava novament l'Estatut de 2006.

El fet que aquests quatre moments simbolitzin el creixement independentista és una mostra de la debilitat política del moviment independentista, alhora que un indicador de que l'independentisme pot i ha de créixer encara més.

Una debilitat que es comprova en la incapacitat de l'independentisme de rendibilitzar políticament i electoral aquest creixement. ERC, partit polític que va impulsar el procés estatutari, va ser víctima de la contradicció que li plantejava la voluntat de bona part de la seva militància d'encapçalar la reivindicació independentista des d'una posició més o menys d'esquerres, respecte el compromís de la seva direcció i de la majoria dels seus càrrecs públics i quadres polítics amb els diferents pactes de govern que mantenien, tant a nivell autonòmic com local, amb PSC i ICV en la majoria dels casos, però també amb CiU en d'altres. Finalment, ha estat la formació de Mas i de Duran qui, aprofitant-se de l'ambigüitat de les reivindicacions sobiranistes dels darrers anys, de la seva pròpia ambigüitat a l'hora de relacionar-s'hi, i de la debilitat i les contradiccions d'ERC més profit electoral n'ha tret.

Cal recordar que cap de les tres manifestacions esmentades en aquest article van ser convocades amb un contingut independentista. Ben al contrari. La primera, recolzada només per ERC, era una defensa de l'estatut sortit del Parlament autonòmic; la segona, amb el suport aquesta vegada també de CiU i ICV-EUiA, demanava explícitament traspassos de competències; i la tercera, organitzada per Òmnium Cultural, pretenia només donar una resposta catalana unitària a la sentència del Tribunal Constitucional espanyol. Malgrat tot, les manifestacions tingueren un contingut netament independentista.

Però més enllà d'aquestes mobilitzacions, el full de ruta que plantegen alguns sectors independentistes conté una sèrie de contradiccions analítiques i estratègiques els principals beneficiaris de les quals, més enllà de la seva bona fe, són l'autonomisme i, en última instància l'Estat. Val la pena reflexionar-hi, perquè plantegen alguns dels reptes que podrien permetre a l'independentisme aprofitar el seu potencial de ruptura per créixer i plantejar una alternativa clara als estats que neguen els drets del poble català.

Algunes d'aquestes debilitats són l'abandonament dels Països Catalans per reduir la lluita independentista al marc territorial definit per la Comunitat Autònoma de Catalunya; separar el combat independentista del combat per una societat més justa; confondre i mesclar el paper del moviment popular, amb el de la lluita electoral, alhora que sobredimensionar el Parlament de la Ciutadella; i finalment, considerar el pacte fiscal com un objectiu estratègic en el camí cap a la independència.

Si l'independentisme vol fer un pas endavant en els propers anys haurà de tenir en compte alguns condicionants objectius que ajudarien a resoldre les esmentades contradiccions.

En primer lloc, haurà de partir del fet que si bé el cicle estatutari del qual parlem ha reforçat la consciència nacional catalana, no només al Principat sinó al conjunt dels Països Catalans, també ha produït un reforçament de l'espanyolisme més ranci que en les properes eleccions espanyoles aconseguirà un resultat històric al conjunt de la nostra nació. Això suposarà la consolidació de l'estratègia assimilacionista espanyola el principal objectiu de la qual és des de fa segles l'esquarterament i la divisió dels Països Catalans.

En segon lloc, que els marcs jurídics i institucionals dels estats espanyol i francès i de la Unió Europea, que consagren la inalterabilitat de les fronteres estatals i que neguen el dret a l'autodeterminació del poble català, obliguen l'independentisme a considerar l'exercici de la desobediència a la legalitat com un element vertebrador inevitable de la seva estratègia.

I finalment, que la crisi tindrà un paper clau en les actituds polítiques de tots els sectors de la societat catalana, i que una opció política que vulgui articular una majoria social (com la independentista) haurà de posicionar-se de forma concreta davant dels conflictes de tipus econòmic, social i institucional que inevitablement tindran lloc.

* Miquel Rodríguez és militant de l'esquerra independentista

ETAlingrad

2011-10-23T08:55:00.000-07:00

L’Espanya post-franquista del segle XXI és, igual que l’Alemanya del 43, un país inconscient.

A finals de 1942, poca gent a Alemanya pensava … i a més podia pensar que en cosa de setmanes començaria el principi del final del Reich nazi gràcies a l’esforç sobrehumà del gloriós Exèrcit roig, després suposadament haver estat derrotat en la sobredimensionada Operació Barbarroja.

L’Espanya post-franquista del segle XXI és, igual que l’Alemanya del 43, un país inconscient. El procés de lobotomització ideològica generat a partir de l’anomenada transició és la base per a una uniformització política en què amb prou feines hi ha diferències entre les “forces polítiques”. A la sort de Partit Únic (fins els fons dels actes electorals són de color blau) de doble vessant i un mateix discurs estructural cal afegir una dada fonamental: la decisiva funció dels mitjans en l’assentament i interiorització d’un Discurs políticament correcte i Obligatori. És a dir, un país homogeneïtzat sobre les bases de la unicitat ideològica i sense pluralitat real. Només cal veure la reacció dels mèdia i de “els” partits davant el comunicat d’ETA per apreciar la inexistència de dissidències respecte al decretat discurs oficial de la “derrota d’ETA”.

En aquest context de “democràcia de Partit Únic” i “pluralitat dirigida”, l’estat ha desenvolupat des de fa dècades un relat propi clarament desinformatiu i virtual sobre la realitat d’Euskal Herria. Induint mitjançant desenes de variables explicatives, interessades i incorrectes, una perspectiva que desdibuixa la dimensió real del conflicte i aquest mateix, creant una dimensió virtual de la realitat que ha estat l’esmorzar, dinar i sopar informatiu durant dècades entre els espanyols.

El búnquer

L’abisme entre el que diuen i passa és cada dia més gran. I així seguint una perversa lògica goebbelsiana, l’estat, el Bunker mateix s’ha cregut el que tracta de fer creure als seus súbdits però que no té res a veure amb la realitat. Va passar a Alemanya en el tractament de la informació sobre Stalingrad i va acabar sent un clar paradigma patològic en les últimes hores del búnquer de Berlín, quan l’alt comandament es creia les seves pròpies fantasies fugint de tota confrontació realista.

El Bunker espanyol segueix insistentment parlant de derrota d’ETA mentre que transmet una histèria incoherent amb l’hipotètic sentir que hauria de generar aquesta notícia. És clar que potser és que no es tracti d’una derrota d’ETA encara que tractin de maquillar així la realitat.

Per començar el mateix Bunker ha transmès sistemàticament, des de fa anys, que “tot és ETA”. Si així fora és absolutament esquizofrènic entendre que ETA estigui derrotada i l’esquerra abertzale ressorgeixi políticament com l’Au Fènix. I clar els súbdits espanyols no entenen res: “ETA està derrotada però governa a Guipúscoa i tindrà grup parlamentari a Madrid”. És clar el problema és que quan s’escriu sobre la realitat des del mentida interessat i des de la perspectiva ideal respectiva arriba un moment en que alguna cosa no quadra.

La realitat que els espanyols mai han pogut conèixer parteix de la base que “la mera banda de delinqüents” és alguna cosa molt més complexa. És el reflex d’un conflicte polític que en aquest moment li ha esclatat a les mans al negacionisme unionista espanyol. I és impossible i de bojos que després d’anys de reduccionisme interessat, de jivarització de la realitat basca explicar ara que ETA ha estat derrotada, però al seu torn ha guanyat políticament.

A la crisi de credibilitat política i informativa s’uneix la decadència d’un estat tocat de manera estructural i en procés de galopant depauperització que impossibilita tota possible recuperació. L’estat espanyol infectat per xacres incurables com la corrupció, el clientelisme i la mediocritat, s’està convertint en un A-estat sense credibilitat, sense crèdit i sense futur.

L’abisme del qual parlàvem abans s’aprecia també amb nitidesa en la categoria dels líders i del projecte polític que confronta el conflicte. La capacitat política de l’esquerra abertzale i la talla de la seva militància està a anys llum de la mediocritat general que transmeten les “elits” polítiques espanyoles i regionalistes.

Cessament definitiu

Si hi ha algun element explicatiu del “cessament d’activitat” d’ETA és sens dubte la capacitat de saber entendre de manera dinàmica dels processos polítics.

L’equació és senzilla. Tot evoluciona i es transforma. Per bé o per mal. Més encara en aquests temps en què la revolució tecnològica que vivim cada dia indueix una velocitat de transformació, adaptació i canvi integral. Tots fem servir de manera més eficient la tecnologia comparat en com ho fèiem fa tres anys, cinc i no cal dir deu.

És evident que tècnica i organitzativament és molt difícil en un context geogràfic tan petit i cèntric del primer món com és Euskal Herria desenvolupar, la lluita clandestina armada. Però a més de les objeccions lògiques relatives al nivell d’obsolescència d’aquesta, en el cas d’ETA, hi ha un altre element explicatiu fonamental que defineix de manera clara l’actual escenari.

El capital polític de tants anys de resistència és indiscutible. Tot i que el discurs fàcil que remarca la derrota d’ETA en què no ha aconseguit cap dels seus objectius tàctics, aquest omet que els objectius estratègics estan més a prop que mai.

Els estats mai han pogut assimilar a l’independentisme, integrar-lo, domesticar-lo. Malgrat la repressió, la guerra bruta, les polítiques de pastanaga autonòmica, la inducció del descrèdit, la virtualització desinformativa, el desdibuixament del conflicte o la involució il·legalitzada, l’independentisme està més fort que mai.

Mai hi ha hagut tants independentistes, tants independentistes bascoparlants, tants independentistes bascoparlants formats i amb consciència nacional. I és en aquest moment, en què no hi ha alternativa a l’independentisme, no hi ha opció B en un estat que s’esvaeix, que s’ha esgotat tractant de neutralitzar i assimilar les seves herències històriques mitjançant una homogeneïtzació ruïnosa basada en autonomies absurdes, és quan, en efecte, els fruits de tantes dècades de lluita i resistència comencen a brollar.

L’esquerra abertzale ha donat un exemple paradigmàtic a nivell internacional. La història del MANB és fructífera pel que fa a la seva referencialitat internacional des d’una posició d’esquerra. Un poble tan petit que tant ha donat a tants. El dinamisme polític de l’Esquerra Abertzale ha estat el seu millor aliat enfront dels moments de canvi estructural internacional. La caiguda del Mur, l’auge del neoliberalisme imperialista o la narcotització individualitzant del procés Globalitari han estat i són processos contemporanis que van arrossegar a desenes de moviments i persones a la conversió al sistema o anar-se’n a casa.

Unilateralitat paradigmàtica

Fins ara tots els processos de pau a nivell internacional s’han caracteritzat per una bilateralitat que en la majoria dels casos permetia a la part més poderosa bloquejar els acords mitjançant l’incompliment, i desgastar així a la part feble, el que feia del propi procés de pau un mer instrument tècnic per a la confrontació, depauperant aquest fins al punt que molts processos de pau han acabat sent mers procediments de pacificació. El més paradigmàtic és sens dubte el procés palestí-sionista.

Aquesta capacitat de bloqueig i d’instrumentalització dels processos negociadors ha estat una constant en la nostra història. Mai hi ha hagut voluntat ni altura de mires en els estats per avançar a un acord superador del conflicte. És clar que, com pot negociar res algú que nega el punt clau de la qüestió! L’existència del conflicte!

Aquesta perversa dinàmica es caracteritza pel seu estaticisme. Són cicles estàtics, on el bucle negociador sorgeix després de períodes de confrontació generalment per seguir agreujant al més feble fins que aquest ho estigui tant com per aconseguir una final repressiu definitiu.

El procés actual parteix d’una lògica diferent que trenca amb aquesta perversitat. Des de la unilateralitat i de manera dinàmica s’avança en posicions de rendibilitat política que per si mateixes involuciona el marc i obren un escenari en el qual el bloqueig és impossible. La nova dinàmica deixa oberta la porta a possibles i desitjables negociacions per a un final ordenat. en què no hi hagi ni vencedors ni vençuts. En el cas que no hi hagi sensibilitat negociadora, els processos seguiran indefectiblement avançant per la senda unilateral. Hi ha diversos exemples internacionals que avalen la via de la unilateralitat combinada amb la negociació multilateral. Un dels més coneguts i paradigmàtics Kosova.

La unilateralitat només és viable des de l’acumulació de forces transversals. És a dir, en molts processos només la gestació de consensos amplis ha permès la materialització de propostes hegemòniques.

El capital polític del qual parlàvem abans, és el magma sobre el qual s’implementarà l’ampli moviment popular. La transversalitat i dinamisme d’aquest garanteix la seva heterogeneïtat i per tant la seva projectable amplitud.

L’esquerra abertzale ha estat capaç d’induir aquest canvi estratègic crucial i amb valentia. Ha estat capaç de superar posicions obsoletes, minoritàries i sense sortida, temoroses per la seva fidelitat a la totemització dels recursos tàctics. Demostrar el canvi estratègic amb la rotunditat amb què ho ha fet, en bloc i sense fissures, l’esquerra abertzale, dóna un plus de credibilitat social i internacional que passa la pilota de l’aïllament i la marginalitat a les posicions del unionisme i dels estats.

L’estat espanyol i el seu representant a la CAB és el millor paradigma d’això després de la seva indescriptible absència, està aïllat i embolicat en el seu impossible per incoherent i irreal discurs del “final d’ETA”, però tot està perdut perquè no té estratègia davant la nova estratègia de l’esquerra abertzale i del moviment popular. Es manté en les obsoletes posicions negacionistes del conflicte i segueix mirant encara al dit que assenyala la lluna.

El gener de 1943 el mariscal alemany Von Paulus es va rendir en Stalingrad. Derrotat de veritat pel “derrotat” exèrcit roig. En el bunker seguien pensant que allò no anava amb ells, però era l’inici de la fi, s’havien quedat a escassos 20 metres del Volga. Després tot va ser córrer en retirada fins a Berlín.

L’A-estat espanyol, cada dia s’assembla més a l’exèrcit alemany … borratxos d’autocomplaença, menystenir i donar per derrotat el Exèrcit roig va ser la seva perdició a Stalingrad … Espanya i França encara estan a temps d’esmenar les altives però poc convincents proclames de la derrota d’ETA i dedicar-se de manera sincera, racional, respectuós, i sobretot democràtic, a solucionar el final definitiu d’aquest conflicte … l’últim obert a Europa … a Europa Occidental!

Eskerrik asko dena eman eta ematen duzuenoi! Ezinbestekoak zarete eta Maite zaituztegu!

Gabirel Ezkurdi Arteaga. Politòleg i analista internacional.

44 anys de l'assassinat de Che Guevara

2011-10-10T09:30:00.000-07:00

Fa 44 anys bandes criminals dirigides per la CIA nord-americana van assassinar el comandant Ernesto "Che" Guevara. El Che, nascut el 1928 a Rosario (Argentina) fou un dels líders de la Revolució Cubana.

A la dècada dels anys seixanta s'establí amb un petit grup de guerrillers a Bolívia i el 9 d'octubre del 1967 a La Higuera (Bolívia) fou capturat i executat de manera clandestina per l'exèrcit bolivià amb la col·laboració de la CIA. El Che va morir amb una arma a la mà, practicant la lluita armada i combatent el capitalisme i l'imperialisme.

Argentí de naixement, no va dubtar a lluitar on fes falta amb el seu fusell. Inflexible amb els buròcrates, era sobretot una persona compromesa amb la revolució socialista. Pòstumament, s'ha convertit en un símbol d'abast mundial; per als seus partidaris simbolitza la lluita contra les injustícies socials o la rebel·lió i l'esperit incorruptible.

Procedent d'una família de l'alta burgesia, Guevara estudià medicina. Traslladat a Guatemala, féu costat al president Jacobo Arbenz. Perseguit, s'exilià a Mèxic, on conegué Fidel Castro i s'uní als revolucionaris cubans. Participà en l'operació "Granma" i se significà en la lluita guerrillera contra les forces de Batista. Després del triomf de la revolució cubana (1959), ocupà alts càrrecs. Ministre d'indústria (1961), accelerà, planificà i centralitzà el procés econòmic de la revolució cubana i marcà el posterior signe de tota l'economia del país. A Punta del Este (1961) i a Alger (1963) féu una crida a la solidaritat de tots els pobles del Tercer Món per a combatre les forces imperialistes.

El 1965 se n'anà a les guerrilles del Congo, però tornà aviat a l'Amèrica Llatina. Incorporat a la guerrilla boliviana, fou capturat per forces especials bolivianes entrenades als EUA i morí d'una forma misteriosa. Escriví una autobiografia (1967), on se situa ideològicament dins l'ortodòxia marxista, però anteposa l'acció revolucionària a la formulació teòrica. Escriví, a més, Guerra de guerrillas (1960) i El socialismo y el hombre en Cuba (1968).

CUP: "L'espoli fiscal és un robatori a cara descoberta de l'estat espanyol contra el poble català"

2011-09-29T07:29:00.000-07:00

L’Ajuntament de Banyoles, amb majoria absoluta de CiU, ha acordat exigir a l’Estat que li perdoni el deute que li reclama. Va ser a iniciativa de la CUP, que va presentar una moció defensada en el ple de dilluns pel regidor Ferriol Masó, el qual es va mostrar contundent: "Això és un espoli fiscal que fa molts anys que dura. Un robatori en tota regla, en lletres majúscules. Un robatori a cara descoberta de l'estat espanyol contra el poble català".

Masó també va proposar estudiar formes de reclamació judicial per evitar retornar aquests diners i coordinar-ho amb la resta dels Països Catalans. De la seva banda, aquest dimarts la portaveu del grup municipal de la CUP, Sandra Pazos, ha celebrat que el ple aprovés la moció ja que segons ha recalcat la quantitat que deu Banyoles és “totalment injusta”.

Tot i que el grup municipal de CiU, amb majoria absoluta, va rebaixar el contingut de la moció, Pazos veu com “un avenç” que el consistori acordés “demanar la condonació del deute” i “començar a fer passos per plantar cara a la situació d’espoli fiscal a què ens sotment l’estat espanyol”. “Els Països Catalans envien cada any una quantitat molt alta de diners que no retornen ni en forma econòmica ni en forma d’infraestructures o serveis, sinó que simplement se’ls queda l’Estat en perjudici del nostre desenvolupament”, remarca Pazos.

La moció denuncia "la situació d'espoli fiscal que vivim els Països Catalans"

El text aprovat critica “el greu problema de finançament que pateixen els ajuntaments catalans” en part a conseqüència de “la situació d’espoli fiscal que vivim els diferents territoris dels Països Catalans, que en el cas de Catalunya podria suposar al voltant de 20.000 milions d’euros anuals i en el cas de Banyoles al voltant de 50 milions d’euros”.

En aquest sentit el text aprovat demana “que l’Ajuntament insti el govern espanyol a modificar les balances fiscals entre els diferents territoris dels Països Catalans i l’estat espanyol amb l’objectiu d’acabar amb la situació d’espoli fiscal”. Banyoles exigeix així la condonació del deute al·legant “raons pressupostàries urgents derivades de l’actual context de crisi econòmica”. Per Pazos, “és de rebut que el deute se’ns sigui perdonat ja que els catalans contribuïm a fer que d’altres territoris creixin fins i tot més que nosaltres, d’aquí a l’elevat dèficit fiscal que patim, un dels més alts d’Europa”.

Segons la moció, l’espoli és “una pràctica intolerable que afecta diàriament a les necessitats de finançament de l’Ajuntament de Banyoles i tots els ajuntaments catalans”. En conseqüència, el lamenta que “la major necessitat social no s’està traduint en un major finançament, sinó en una rebaixa dels ingressos”.

L'Ajuntament de Banyoles també va aprovar sense esmenes la moció que va presentar la CUP en suport al model d'immersió lingüística i de rebuig a la sentència del TSJC.

Onada d'ajuntaments

Cada cop són més els ajuntaments que es neguen a pagar el que deuen a l'Estat. A iniciativa de la CUP ja són els ajuntaments de Girona, Molins de Rei, Celrà i Banyoles els que s'hi han negat. A aquests cal afegir-li els ajuntaments d'ERC Sant Vicenç dels Horts i Caldes de Montbui.

Alemanys van emprar a un criminal nazi per a espiar a Fidel

2011-09-25T11:34:00.000-07:00

Els serveis secrets de l'Alemanya occidental -el BND- van emprar entre 1958 i 1962 a un criminal nazi, Walther Rauff, en aquells dies resident a Xile, per a espiar al líder cubà Fidel Castro, revela avui el setmanari “Der Spiegel“. Rauff, qui després de la derrota del Tercer Reich va fugir d'un camp de presoners aliat cap a Síria, primer, i Llatinoamèrica, després, va ser requerit, quan ja es trobava a Xile, per altre exnazi, llavors agent del BND, per a filtrar-los informació de Fidel.

Tant l'espionatge occidental alemany com el seu emissari coneixien perfectament el paper ocupat per Rauff durant el nazisme, va ser coordinador i responsable d'unitats mòbils de càmeres de gas, desenvolupades per ell mateix. Rauff va dirigir una unitat especial de les SS, que va arribar a disposar de 20 camions equipats per càmeres de 1,7 metres d'ample per sis metres de llarg, que estaven connectades al tub d'escapi del vehicle de manera que els presos morien per emanacions de gas. Aquestes càmeres van ser utilitzades tant en camps de concentració al costat de Berlín com en la Polònia ocupada i Ucraïna, prossegueix el setmanari.

Tot i això, el BND va contactar amb el criminal nazi, amb la comesa de subministrar als serveis d'espionatge informació sobre Fidel Castro. A canvi d'aquests serveis, Rauff va rebre 70.000 marcs alemanys i a més se li va avisar a temps per a que destruís tots els seus documents quan la policia va anar a detenir-lo a Puente Arenas en 1962. “Der Spiegel” remet aquestes informacions a documents recentment desclassificats del BND. Rauff va ser capturat en 1945 per tropes nord-americanes, però va escapar d'un camp de presoners italià un any després i, després va passar una temporada a Síria i més tard a Equador, va arribar a Xile a mitjans dels anys 50, on es va establir com home de negocis a Punta Arenas.

En 1962 va ser detingut i se li va obrir judici en virtut a una sol·licitud de la justícia alemanya, que li reclamava per les mort d'uns 98.000 presoners durant el nazisme. El procés va acabar sobresegut, perquè la justícia xilena va considerar que els seus crims havien prescrit a l'haver transcorregut més de quinze anys d'aquests. Va morir en 1984 a Xile, on havien transcorregut els últims 26 anys de la seva vida, part dels quals protegit pel règim d'Augusto Pinochet.

Llegeix l´article en alemany

El 80% de països del món reconeixen l'estat palestí, però els que s'hi oposen remenen les cireres

2011-09-22T00:59:00.000-07:00

El 80% dels estats del món estan a favor de reconèixer l'estat palestí. Per contra, els que s'hi oposen -entre els quals hi ha els Estats Units- compten amb el 75% dels recursos econòmics del món.

Ho revela un mapa interactiu elaborat pel The Guardian que constata que els països que s'oposen a reconèixer la sobirania palestina, encapçalats per Israel, formen part de l'eix Occidental: EUA-UE-Japó-Austràlia-Canadà-Mèxic, als quals se sumen algun dels seus aliats incondicionals a l'Amèrica llatina (Colòmbia) o altres suports puntuals.

A favor hi ha la resta del món: l'Est d'Europa (part de la UE), Noruega (apareix mal al mapa de The Guardian), Àsia gairebé completa -inclòs l'Orient Mitjà i Turquia- Llatinoamèrica, Amèrica Central i gairebé la totalitat de Àfrica.

El president de l'ANP, Mahmud Abbas, presentarà aquest divendres al secretari general de l'ONU, Ban Ki-moon, la seva petició unilateral de reconeixement de Palestina com a estat independent; el 194è estat de l'ONU. Un reconeixement que l'Assemblea General comença a debatre aquest mateix dimecres.

Els 15 membres del Consell de Seguretat hauran de pronunciar-se i decidir si donen el vistiplau a la petició d'Abbas. Això requereix que hi hagi una majoria favorable de nou membres i cap veto dels cinc permanents (Estats Units, Regne Unit, França, Rússia i Xina), cosa que sembla impossible després que Washington hagi assegurat que bloquejarà aquesta petició per no considerar-la la millor via per reconèixer l'estat palestí. I és que l'administració nord-americana treballa des de fa mesos per evitar la votació i no haver de recórrer al seu poder de veto al Consell de Seguretat per bloquejar l'adhesió d'un estat palestí.

Obama podrà vetar doncs l'admissió de Palestina a les Nacions Unides com un estat membre de ple dret, ja que per a això és necessari el vot afirmatiu dels 5 membres permanents del Consell de Seguretat. Amb tot, dependrà de l'Assemblea General el reconeixement de Palestina com a estat, fet pel qual es necessita majoria simple. Així, el rang de Palestina s'elevaria a "observador estatal", igual com succeeix amb El Vaticà i com succeïa amb Suïssa fins fa pocs anys. Un total de 126 estats han reconegut l'estat Palestí i és molt probable que votin a favor d'aquesta segona petició. Un estatus que permetria a Palestina adherir-se als tractats internacionals i convencions de l'ONU amb valor jurídic i respecte al dret internacional, encara que no tindria vot a l'ONU.

Dures condemnes de l'Audiència Nacional espanyola contra Otegi i altres dirigents abertzales

2011-09-16T12:41:00.000-07:00

Davant la gravetat de la sentència del cas Bateragune i responent a la crida a la mobilització formulada per la majoria sindical basca per al proper dilluns, a Barcelona també s'haconvocat una concentració de solidaritat per exigir la llibertat dels encausats. Serà aquest dilluns 19 de setembre a les 20.00 hores a la plaça Sant Jaume.

El tribunal espanyol especial, presidit per Ángela Murillo, i integrat per Teresa Palacios i Juan Francisco Martel, havia convocat al Ministeri Fiscal i els procuradors i advocats de les parts a les 10.30 hores per notificar la decisió política d'aquesta sentència.

Els magistrats del tribunal especial també han condemnat a vuit anys de presó Mirin Zabaleta, a l'extresorera del PCTV Sonia Jacinto i l'exresponsable de Haika a Àlaba Arkaitz Rodríguez. De la mateixa manera, absol José Luis Moreno, Amaia Esnal i José Manuel Serra, contra els que la Fiscalia va retirar l'acusació després entendre que al llarg de la vista oral no s'havia pogut demostrar que formaran part de Bateragune.

El tribunal considera "acreditat" que els cinc formaven part d'un grup escollit dins de les files de l'esquerra abertzale que "en plena connivència i seguint les superiors directrius d'ETA, en què es trobaven integrats, dissenyaven una estratègia d'acumulació de forces sobiranistes" .

La resolució judicial, de la qual ha estat ponent el magistrat Juan Francisco Martel, assenyala que el 2007 ETA va iniciar un procés de reflexió sobre com utilitzar a l'esquerra abertzale que va desembocar el desembre de 2008 en una ordre a Otegi i Usabiaga perquè formessin un "organisme o comissió de coordinació" que portés a terme els seus plans. Encara que el tribunal no ha pogut acreditar que aquest organisme es digués 'Bateragune', com sostenia la Fiscalia, sí que considera provat que ETA va encarregar als seus membres "planificar i gestionar la nova estratègia d'acumulació de forces sobiranistes".

Diada Nacional

2011-09-12T11:20:00.000-07:00

El bloc de l'esquerra independentista aplega milers de persones a Barcelona

Comparteix: Ahir a la tarda, pel centre de Barcelona, el conjunt de l'Esquerra independentista es va manifestar sota el lema Pels drets nacionals i socials; Independència Països Catalans". La marxa, que va aplegar la majoria dels manifestants, va finalitzar al passeig del Born amb un acte polític. (vídeo)

Una estelada de vuit metres de llargada per tres d'amplada va encapçalar la manifestació. Darrere, una pancarta amb lema de mobilització signada per la CUP, Alerta Solidària, la CAJEI, la COS, Endavant, Maulets, i el SEPC. A continuació es va situar el bloc de la CUP i després la resta d'organitzacions de l'Esquerra independentista. A l'acte polític, on es va llegir el Manifest nacional de l'Esquerra Independentista, hi va participar Anna Gabriel de la CUP de Sallent i el militant d'Endavant (OSAN) Josep Villarroya.

Durant el recorregut es van sentir crits a favor de la Independència i a favor del català a l'escola. Membres de la CUP de Barcelona repartien fulls volants convocant a la ciutadania a concentrar-se aquesta tarda a la plaça de Sant Jaume en contra dels atacs del TSJC. Poc abans d'enfilar-se cap a el passeig del Born, es va cremar una bandera espanyola. I abans de finalitzar l'acte polític, també hi va haver una crema de símbols, es tractava d'una bandera espanyola i una altre de francesa, i el retrat del rei espanyol. (fotografies del Fossar de Jordi Borràs)

Poc abans del migdia es va fer una acte d'homenatge a Gustau Muñoz, mort a trets per la policia espanyola un dia com avui de 1978, al carrer Ferran, de Barcelona, durant una manifestació. Durant l'acte es va fer demanar l'alliberament de les preses catalanes que formen part del Col·lectiu de Presos Polítics Bascos. L'acte va comptar amb el parlament de l'expresa, Laura Riera

A continuació, es va fer una manifestació contra les retallades socials que va aplegar centenars de persones. La marxa va finalitzar a la plaça de Sant Jaume.

Més tard dels migdia, hi va haver l'acte polític de la CAJEI i Maulets que aquest any, a part de denunciar les agressions que pateix la nació, es va centrar en el procés d'unificació de les dues organitzacions juvenils de l'Esquerra Independentista.

Milers de persones es mobilitzen a Girona en defensa dels drets nacionals i socials

A Girona, els actes de commemoració de la Diada Nacional han culminat amb una manifestació que ha aplegat més de cinc mil persones, una de les més massives dels darrers anys.

La marxa anava encapçalada amb una pancarta sense signar amb el lema: “Pels drets nacionals i socials; Independència Països Catalans", que ha aglutinat representants de múltiples entitats i organitzacions polítiques i socials de la ciutat.

Amb anterioritat s'ha fet l’acte polític que ha comptat amb la intervenció de representants del moviment anti-nuclear i dels treballadors del Trueta en lluita contra les retallades, com de l’organització juvenil Maulets. A l’acte també hi ha intervingut la diputada de Bildu al Parlament de Navarra, Bakartxo Ruiz, que ha dut a terme un parlament en nom de l’esquerra independentista basca en què ha mostrat la seva solidaritat amb el procés d’independència català.

El parlament final ha estat a càrrec de l’alcalde de Celrà per la CUP, Dani Cornellà, que ha defensat la idoneïtat de l’actual context polític “per engegar un procés democràtic de ruptura que condueixi el poble català a la independència”. Cornellà ha declarat que “aquesta és l’única manera que tenim, als Països Catalans, d’avançar cap a la plenitud nacional i la justícia social”. Finalment, el músic Titot ha entonat els himnes per culminar l’acte.

La jornada havia començat al migdia amb la cantada d’Els Segadors a la plaça del Vi, organitzada per l’ADAC, El Forn i Òmnium. L’esdeveniment ha servit perquè l’escriptora Maria Mercè Roca i el filòsof Josep-Maria Terricabras presentessin el projecte de l’Assemblea Nacional Catalana, i el llibreter Guillem Terribas ha estat l’encarregat de llegir el manifest de l’acte, que ha culminat amb la penjada simbòlica d’una senyera estelada al balcó de l’Ajuntament gironí. Tot seguit s’ha celebrat la tradicional cercavila organitzada per la CUP i Maulets pels carrers del Barri Vell, amb la participació de la banda dels Diables de l’Onyar, seguida del dinar popular, que ha congregat 150 persones.

Prop de 700 persones es manifesten a Lleida per la Independència i contra les retallades

La CUP de Lleida, Maulets i la CAJEI van aplegar més persones que l'acte institucional

Prop de 700 persones van manifestar ahir pels carrers del centre de la ciutat de Lleida, convocades per la CUP l'Assemblea de Joves i Maulets, en la que ha estat la setzena edició d'aquests actes i una de les convocatòries més concorregudes dels darrers anys. Una assistència molt superior a la que ha tingut l'acte institucional que l'Ajuntament de la ciutat havia programat a la Seu Vella a la mateixa hora.

A part de la nombrosa assistència, els organitzadors van valorat molt positivament el gran nombre d'entitats i associacions de tota mena que van decidir dur a terme l'ofrena de la Diada a l'Edifici del Roser, tal i com l'esquerra independentista havia reclamat, davant l'intent del PSC d'acabar amb les ofrenes en aquest indret simbòlic i traslladar-les a la Seu.

En aquest sentit, aquest any moltes de les entitats i partits que l'any passat havien acudit a la convocatòria municipal, aquest anys han decidit arraconar al PSC en el seu intent d'acabar amb el Roser com a espai preferent de memòria de la ciutat, assistint a l'antic convent, que durant tot el matí s'ha convertit en l'epicentre de la Diada.

Pel que fa a la convocatòria dels actes de l'esquerra independentista, un acte polític que va cloure la tradicional manifestació a l'Av. Blondel, on els diferents oradors van traslladar la necessitat de plantar cara a les retallades socials que el govern de la Generalitat ve duent a terme en el que és una ofensiva sense precedents per desmuntar l'estat del benestar i finiquitar les conquestes socials aconseguides al llarg de moltes dècades. Rubén Cobo, que va intervenir en nom de la CUP i Daniel Cuit que ho va fer en nom de l'Assemblea de Joves, va exigir la finalització de les retallades i la necessitat de continuar la pressió al carrer per atura-les tot i cridant a la mobilització constant i la fermesa de les classes populars de la ciutat.

Diverses actuacions musicals i grups de cultura tradicional i popular van amenitzar l'acte polític, que s'ha clos amb un vermut i un dinar popular a la Plaça del Dipòsit, amb l'assistència d'un centenar de persones.

Recull d'actes i mobilitzacions per commemorar l'Onze de setembre

2011-09-02T06:31:00.000-07:00

Pels drets socials i nacionals. Independència, socialisme, Països Catalans.

Un any més, l'Esquerra Independentista sortim al carrer per l'Onze de Setembre. En part per commemorar una derrota que suposà la consolidació de la dominació borbònica sobre la nostra terra. Però sobretot, per reivindicar una lluita de més de 350 anys, una lluita més viva que mai, per la llibertat dels Països Catalans.

Els estats espanyol i francès continuen negant el dret del nostre poble a decidir el nostre futur en llibertat: el dret a decidir com organitzem l'economia al servei dels interessos de la majoria i no d'una minoria poderosa; el dret a prioritzar drets que haurien de ser universals com el de l'accés a la sanitat, a l'educació, a l'habitatge i al treball; el dret de qualsevol persona, vingui d'on vingui, sigui com sigui, a viure lliurement i amb igualtat de condicions a qualsevol altre; el dret a viure en la nostra llengua al conjunt dels Països Catalans; el dret a construir una societat de persones crítiques i lliures, que desenvolupin relacions lliures lluny del patró patriarcal; el dret a relacionar-nos lliurement i solidària amb la resta de pobles del món; el nostre dret, en definitiva, a construir un futur sense ingerències ni imposicions de cap mena, en una terra sense explotats ni explotadors.

Avui, la dictadura dels mercats, la dictadura del capitalisme, és el principal obstacle que impedeix que puguem decidir el nostre futur en llibertat. És la lògica absurda i criminal d'aquest sistema econòmic la que provoca crisis com la que estem patint. La que fa que els dirigents europeus, espanyols, francesos i catalans estiguin impulsant mesures que afavoreixen els poderosos, i que van clarament en contra de la gran majoria, d'aquells i aquelles que hem de guanyar-nos la vida treballant o de qui ni tan sols té accés al treball.

No és cert que no hi ha cap alternativa. És fals que l'única sortida a la crisi sigui retallar drets socials, guanyats per la classe treballadora i les classes populars amb anys de lluita. És mentida que el deute que les administracions públiques tenen només es pugui eixugar retallant amb despesa social mentre redueixen els ingressos provinents de les aportacions dels més poderosos.

Tot aquest discurs en realitat vol amagar que s'està regalant diners, poder i possibilitats de negoci a bancs i a grans multinacionals. La factura l'hem de pagar les classes populars.

L'esquerra independentista creiem que hi ha una altra sortida a la crisi. La que passa per posar els drets de la majoria per sobre dels interessos mesquins d'uns pocs. Defensem que la independència dels Països Catalans, i la seva transformació socialista són una possibilitat real. Però només un poble organitzat pot assolir els objectius pels quals lluita o als quals aspira.

Ho hem demostrat i ho seguirem demostrant amb la nostra pràctica. Ho hem demostrat sent al carrer en totes les lluites dels darrers anys, en defensa dels interessos populars, contra les retallades de tot tipus, socials i nacionals, que han castigat les classes populars dels Països Catalans. Participant en les vagues generals que contra la reforma laboral i contra la retallada de les pensions han tingut lloc durant el darrer curs polític. Defensant el nostre teixit productiu, la nostra indústria i la nostra agricultura en contra dels tancaments d'empreses i de la política agrària comunitària. Lluitant contra els desnonaments (i en molts casos aturant-los) que castiguen els més perjudicats de l'especulació immobiliària i bancària. Defensant la sanitat pública contra els que volen tancar hospitals públics i CAPs per tal d'afavorir la privatització del sector. Defensant la unitat de la llengua i dels Països Catalans contra el tancament de mitjans de comunicació al País Valencià i a les Illes Balears i Pitiüses. Oposant-nos a la destrucció del territori producte d'un model econòmic i energètic especulatiu i depredador, que no dubta en insistir amb l'energia nuclear a la nostra terra, quan aquest any hem tingut més proves que mai que és sinònim de mort i de destrucció. Enfrontant-nos als racistes i als feixistes allà on aquests avancen amb el seu discurs d'odi i de divisió, tan funcional als interessos dels poderosos. Combatent la repressió de l'estat allà on s'ha produït, oposant-hi la solidaritat del nostre poble als lluitadors d'aquí i d'arreu. Avançant en la configuració d'una alternativa de lluita unitària per al jovent del nostre poble gràcies al procés de confluència entre la CAJEI i els Maulets. I ho hem demostrat també, presentant alternatives reals i concretes a cada vegada més pobles on, a través de la CUP, la veu de la unitat popular i de l'Esquerra Independentista té cada vegada més suport.

Ara és l'hora de continuar avançant, organitzant-nos, sortint al carrer, plantant cara i construint alternatives. Avançant en el treball unitari de l'esquerra independentista i la configuració de la Unitat Popular arreu dels Països Catalans. Aquest és el nostre compromís, i et convidem a tu també a assumir-lo.

Pels drets socials i nacionals. Independència, socialisme, Països Catalans.
CUP - Endavant (OSAN) - MDT - CAJEI - Maulets - COS - SEPC - Alerta Solidària

BARCELONA

- 10 de setembre Pl. del Comerç a Sant Andreu

20.30h Marxa de Torxes
21.30h Cultura Popular
22.00h Acte Poític

- 11 de setembre

10.00h - C. Ferran Homenatge a Gustau Muñoz
11.30h - Pl. Sant Jaume Manifestació Cassolada contra les retallades
12.00h - Fossar de les Moreres Acte polític de les organitzacions de juvenils
13.00h - Pg. del Born Manifestació per la llibertat dels presos polítics
14.00h - Pg. del Born Dinar popular
17.00h - Pl. Urquinaona Manifestació de l'Esquerra Independentista
19.00h - Passeig del Born Acte polític de l'Esquerra Independentista

Per una Barcelona Popular i Independentista. Per l'11 de setembre Sortim al carrer !

Organitza: Esquerra Independentista del Barcelonés

REUS

Divendres 9 de setembre a les 20.30h

Inici al Casal Despertaferro! Carrer Martí Napolità n.7 (Reus)

Organitzen AJR, Casal Despertaferro, CUP i Maulets

- 11 de setembre

15h Dinar al c/ Martí Napolità, 7 (Venda de tiquets 10€ a la Taverna Despertaferro - Places limitades

19.30h Manifestació al Mercat Central.

Organitza: Esquerra Independentista del Camp

TARRAGONA

- 11 de setembre

10:00h Benvinguda i esmorzar popular Coques Dolces I Salades
11.00h Cercavila i Mostres de Cultura Popular
12.15h Parlaments
12.35h Aixecament de Pilars i Cant Coral
12.45h Actuacions Musicals
14.00h Dinar Popular

Organitza: Coordinadora 11 de setembre de Tarragona

GIRONA
Diumenge, 11 de setembre

Plaça del Vi
12h. Cantada d'Els Segadors
12:30h. Cercavila pel Barri Vell

Plaça Catalunya
14h. Dinar popular
18h. Animació infantil "Visca la gresca"
19h. Acte polític
19:30h. MANIFESTACIÓ
21h. Música amb punxadiscos

LLEIDA

- 3 de setembre a Tàrrega

19.00h Xerrada sobre les retallades en la sanitat + mostra de cultura popular+ concert amb "Comandante Rock" a la Plaça de les Nacions sense Estat.

Organitzen: Casal Popular el Rostoll (Tàrrega), Casal Popular l'Arreu (Mollerussa) i Casal Independentista l'Ocell Negre (Lleida)

- 11 de setembre

10.30h Ofrena floral a l'edifici del Roser
12.00h Manifestació "Pels drets nacionals i socials, independència per als Països Catalans". Sortida des de plaça Paeria.
12.45h Acte polític i mostra de grups de cultura popular a Av. Blondel
13.15h Vermut i concert amb "Et farem un bombo" a Av. Blondel
14.00h Dinar popular al carrer Sant Carles

Organitzen: Candidatura d'Unitat Popular (CUP), Maulets i Assemblea de Joves de Lleida (AJL)

TORTOSA

- 10 de setembre a les 20.30h al Castell de la Suda

Giap: el centenari d'un combatent contra l'imperialisme

2011-08-28T02:22:00.000-07:00

Aquest 25 d'agost ha complert 100 anys un gran amic de tots els antiimperialistes, el llegendari General Vo Nguyen Giap, una de les figures més rellevants de la història vietnamita.

'Ge Luo' significa volcà sota la neu; va ser així com van denominar els seus compatriotes a aquest home extraordinari, que va derrotar als japonesos, després als francesos a Dien Bien Phu i dècades després va fer fugir desordenadament de Saigon als nord-americans, per a completar la reunificació de Vietnam.

La seva vida està indissolublement unida a la lluita d'alliberament nacional, a la història de la formació, creixement i desenvolupament de l'Exèrcit Popular de Vietnam, per les victòries del qual els propis francesos li donaren el malnom de 'Napoleó Roig'.

Vo Nguyen Giap va ser un de tants fills de camperols que va esdevenir personalitat gràcies al socialisme, encara que hi va haver molt de sacrifici personal. El 1926 era membre d'organitzacions estudiantils clandestines de lluita. El 1933 s'afilià al Partit Comunista d'Indoxina (PCI) i molt aviat s'acostà al cercle d'influències d'Ho Xi Minh, de qui va ser amic personal.

A la fi de 1941, Giap es va traslladar a les muntanyes de Vietnam per a crear els primers grups guerrillers. Allí va establir una aliança amb Xu Van Tan, dirigent del Tho, un grup guerriller d'una minoria nacional de Vietnam del norest. En el nadal de 1944 va capturar un post militar francès, després d'haver format els primers batallons de les seves forces armades.

A mitjan 1945 tenia ja uns 10.000 homes sota el seu comandament i va poder passar a l'ofensiva contra els japonesos que havien envaït el país.

La policia francesa va detenir a la seva esposa i a la seva cunyada utilitzant-les com ostatges per a pressionar a Giap i assolir que es lliurés. La repressió va ser feroç: la seva cunyada va ser guillotinada i la seva dona condemnada a cadena perpètua, morint en la presó després de tres anys a causa de les brutals tortures. Els botxins gals també van assassinar al seu fill nounat, al seu pare, a dues germanes i a altres familiars.

El general Giap va derrotar als francesos durant la campanya de Dien Bien Phu, que va ser la primera gran victòria d'un poble colonial i feudal, amb una economia agrícola primitiva, contra un experimentat exèrcit imperialista sostingut per una indústria bèl·lica puixant i moderna. Els més coneguts generals francesos (Leclerc, De Lattre de Tasigny, Juin, Ely, Sulan, Navarre) van fracassar un cop rere l'altre enfront d'unes tropes integrades per camperols pobres, però decidides a lluitar fins al final pel seu país i pel socialisme. Vietnam va resultar dividit i Giap va ser nomenat ministre de Defensa del nou govern del Vietnam del Nord que, al mateix temps que continuava la guerra popular per la reunificació nacional, s'esforçava per construir una nova societat socialista.

Com a comandant del nou exèrcit popular, Giap va dirigir la lluita en la guerra de Vietnam contra els nous invasors nord-americans en el sud del país, que una vegada més va començar sota la forma de guerra de guerrilles. Els primers soldats nord-americans van morir a Vietnam quan el 8 de juliol de 1959 el Vietcong va atacar una base militar en Bien Hoa, al nordest de Saigon.

Quatre presidents americans van lluitar successivament contra Vietnam, deixant el rastre de sang de 57.690 mercenaris americans i el 1975 el país va ser reunificat, quan un tanc de l'exèrcit revolucionari va envestir la tanca de protecció de l'ambaixada americana, mentre els últims imperialistes fugien precipitadament en un helicòpter per la teulada de l'edifici.

El general Giap no solament va ser un mestre en l'art de dirigir la guerra revolucionària, sinó que a més va escriure sobre ella diversos llibres amb importants valoracions, com la seva famosa obra `Guerra popular, exèrcit popular, un manual de la guerra de guerrilles basat en la seva pròpia experiència. Hi establix els tres fonaments bàsics que ha de disposar un exèrcit popular per a assolir la victòria en la lluita contra l'imperialisme: drecció, organització i estratègia. En el seu cas, la direcció del Partit Comunista, una fèrria disciplina militar i una línia política adequada a les condicions econòmiques, socials i polítiques del país.

Va definir la guerra popular com "una guerra de combat per al poble i pel poble, mentre que la guerra de guerrilles és simplement un mètode del combat. La guerra popular és un concepte més general. És un concepte sintetitzat. És una guerra alhora militar, econòmica i política". La guerra popular no solament la fa un exèrcit, per més que sigui popular, sinó que la fa tot el poble perquè és impossible que un exèrcit revolucionari, per si mateix, pugui assolir la victòria contra la reacció, sinó que és tot el poble el qual ha de participar i ajudar en una lluita, que necessàriament ha de ser perllongada.

Com bon guerriller, Giap sabia que l'èxit de la victòria, quan hi ha una desproporció tan gran de forces, es basa en la iniciativa, l'audàcia i la sorpresa, el que exigeix que l'exèrcit revolucionari es desplaci contínuament. Va destacar com un geni de la logística, capaç de mobilitzar contínuament importants contingents de tropes, seguint els principis de la guerra de moviments. Ho va fer així contra els colonialistes francesos el 1951, infiltrant a un exèrcit sencer a través de les línies enemigues en el delta del riu Mekong, i altra vegada avançant l'ofensiva de Tet el 1968 contra els nord-americans, quan va situar a milers d'homes i tones d'aprovisionaments per a un atac simultani contra 35 centres estratègics del sud.

Tant partidaris com adversaris consideren a Vo Nguyen Giap, com un dels grans estrategues militars de la història.

Marcel Bigeard, el general més condecorat de l'exèrcit francès, que va ser el seu presoner, ha dit del cap militar vietnamita: "Giap comandà victoriosament les seves tropes durant més de 30 anys. Això constituïx una proesa sense precedent (... ) Ell extreia lliçons dels seus errors i no els repetia mai".

Per la seva banda, William Westmoreland, comandant en cap de l'exèrcit nord-americà a Vietnam i adversari de Giap, va declarar: "Les qualitats que fan un gran cap militar, són l'aptitud per a prendre decisions, la força moral, la capacitat de concentració, sense oblidar la intel·ligència que unifica totes les anterior. Giap les posseïx totes".

* Article publicat al diari cubà Granma el 26 d'agost de 2011. Traducció de La Fàbrica .

Nota: Des de la victòria i la formació de la República Socialista de Vietnam, Giap fou ministre de defensa i tingué càrrecs importants tant al si de l'exèrcit com del Partit, essent membre del comitè central i viceprimer ministre fins l'any 1991. Ha esdevingut una de les personalitats més venerades del país, i no ha abandonat mai el seu compromís, com demostrà fa poc més d'un any, quan criticà durament els plans per a la mineria de bauxita en zones rurals del país, pel desplaçaments forçosos de camperols i el danys mediambientals que suposen.

Les “Hermandades de Legionarios”: forces d’ocupació paramilitars més enllà de la legalitat

2011-08-24T09:15:00.000-07:00

Als Països Catalans existeixen una desena d’”Hermandades de Antiguos Legionarios”, a l’aixopluc de l’exèrcit espanyol i del Ministerio de Defensa, que en molts casos els proporciona de forma gratuïta espais i recursos.

Aquests grups paramilitars, exmembres de la Legión espanyola i responsables de nombrosos abusos (ràtzies, pallisses, atacs a les llibertats individuals i col.lectives, desordres) compten amb el beneplàcit dels responsables del govern espanyol, que promouen desfilades i altres activitats d’aquest paramilitars nostàlgics i militars en actiu.

En territori català existeixen “Hermandades” i grups d’”Antiguos Caballeros Legionarios” a Alacant, Benidorn, Elx, València, Mallorca, Barcelona i Girona.

En tots aquests casos es tracta a més d’espais que comparteixen amb membres de grups d’extrema dreta, relacionats amb agressions racistes, homòfobes i anticatalanes. Aquestes “Hermandades” van més enllà de la legalitat, i promouen la violència i l’exaltació del genocidi (el conegut “Viva la muerte” d’un dels seus fundadors).

La Legión espanyola és una grup militar creada per Dámaso Lorenzo cap a 1920, enquadrada dins de les Forces Lleugeres de l'Exèrcit de Terra Espanyol. Actualment, molt presents en la simbologia militar i espanyolista, perviu amb diversos terços, i tot i el maquillatge i la modernització continua sent un grup militar violent, que ensinistra els legionaris en els valors de l’odi, la violència i la crueltat. I per descomptat en l’espanyolisme a ultrança.

La "Legión" o "Terç d'Estrangers", va ser impulsada pel comandant d'Infanteria José Millán-Astray, un militar que condensava tots els atributs reaccionaris i casernaris, criminal en tota regla que va cometre atrocitats contra la humanitat a les colònies espanyoles del nord d’Àfrica.

En aquest sentit, la Legión i Millán-Astray es van destacar per la repressió dels moviments populars com la Revolució d'Astúries de 1934, va participar amb les tropes feixistes en la Guerra Civil Espanyola i va reprimir els habitants autòctons durant el conflicte de l’Ifni-Sàhara.

La Legión espanyola va seguir reestructuració a partir de 1990, paral·lela a la modernització del projecte d’Espanya (JJOO de Barcelona’92 i Expo’92). Des d’aleshores el cos de mercenaris (els legionaris sempre han estat un cos remunerat i vinculats a fets delictius) es destina com a forces de xoc en missions internacionals, especialment allà on l’Estat espanyol manté interessos geoestratègics i econòmics. Així i tot, el simbolisme aterridor i l’espanyolisme de la Legión -amb uniformes tradicionals, la cabra i els banderins- es continua fent present a desfilades de l’exèrcit espanyol, processons catòliques i altres celebracions reaccionàries.

Durant els darrers anys els diferents governs espanyols han destinat dotacions d’aquestes forces mercenàries a Bòsnia, Albània, Kosovo, Macedònia, Iraq, l’Afganistan, el Congo i el Líban, i pretenen dotar la Legión d’una imatge moderna i humanitària. Però no existeix cap investigació crítica que expliqui l’activitat real d’aquests legionaris en territoris sense control, on els abusos i les atrocitats exercides històricament per la Legión espanyola es podria haver reproduït amb absoluta impunitat.

Seus de les “Hermandades de Legionarios” als Països Catalans:

Alacant, al carrer Colòmbia, 3. Delegación Defensa.

Mallorca. Carrer Manacor, 50 i l’apartat de correus 16, Palma de Mallorca.

Benidorm: Bar Barbacoa "Marly" (Estanquet).

Barcelona: Passeig Torres i Bages, 122 baixos.

Elx: carrer Maximiliano Thous, 32.

Girona: carrer Empúries, 41

Susan George: Ni un sol país ha millorat amb les polítiques d'austeritat del FMI

2011-08-14T06:47:00.000-07:00

Entrevista realitzada per Nick Buxton.

L'entrevista va ser realitzada al juliol, abans que els especuladors s'acarnissessin amb l'Estat espanyol i Itàlia, de manera que les preguntes es centren en el cas grec. No obstant això, les paraules de George tenen plena vigència i expliquen el context en què es dóna la crisi del deute a Europa i, sobretot, les seves arrels.

P- Vostè es va donar a conèixer pel seu treball sobre la crisi del deute en els anys vuitanta i noranta. La de llavors era una crisi dels anomenats països en desenvolupament, però ara sembla que està afectant principalment als països desenvolupats. Com ho explica?

R- Les causes de la crisi del deute als països del Tercer Món no eren les mateixes que les d'ara. En els anys setanta, gran part dels diners dels préstecs es va destinar a armament, a la despesa de les classes mitjanes i altes en importacions de productes de luxe, al creixent preu del petroli i a projectes de desenvolupament mastodòntics, és a dir, va ser una despesa improductiva. A més, els Estats Units van augmentar de sobte els tipus d'interès, de forma totalment unilateral, el 1981.

John Perkins, en el seu llibre «Confessions d'un gàngster econòmic», afirma que es va desplegar una política deliberada per endeutar i controlar les economies en desenvolupament. Es tracta del seu testimoni personal, que s'hauria corroborar amb altres evidències, però sabem sens dubte que els països més rics van utilitzar el deute per aconseguir precisament això: imposar les condicions dels EUA i d'altres països creditors, per les quals es va obligar als països en desenvolupament a entrar en l'economia mundial en termes molt desfavorables.

La gran causa de l'actual crisi del deute europeu és que els governs han assumit els deutes de bancs privats, que van esclatar amb la crisi financera. El cas més evident és el d'Irlanda, que va assumir la responsabilitat de tot el que devien els seus bancs, el mateix passa amb tots els països que estan es troben en dificultats.

De fet, el deute de la majoria de països europeus és bastant modest. A principis d'aquest any, Espanya només devia el 55% del seu PIB. Fins i tot l'estricte Tractat de Maastricht diu que un 60% de deute és acceptable. Itàlia i Bèlgica, per exemple, estan molt per sobre del 100%. Però molts països on s'està predicant el missatge de l'austeritat, com França, no tenen cap problema.

La gent tendeix a pensar -i és el que els mitjans li diuen que pensi- que el deute d'una llar és el mateix que el deute d'un país. Però no és així. Una família no pot viure molt de temps per sobre les seves possibilitats, però els estats, especialment en l'era moderna, sempre ho han fet. Els Estats Units no han estat lliures de deute des del segle XIX. La idea de zero deute nacional és una total fantasia.

Evidentment, el millor és que, si demanes un préstec, l'inverteixis de forma productiva. Si tens massa deute, acabes pagant massa interessos als prestadors. Però el «deute sobirà», com s'anomena, no hauria de ser un problema.

P- Quines creu que seran les conseqüències d'aquestes polítiques?

R- Les polítiques europees fins a la data estan sent desastroses. Estan aplicant els anomenats «remeis» que es van imposar als països en desenvolupament als anys vuitanta, en el que ara es coneix com «la dècada perduda del desenvolupament». Els programes d'austeritat que s'estan imposant a Grècia, Irlanda o Portugal estan directament trets del manual neoliberal dels programes d'ajust estructural, punt per punt i coma per coma.

El resultat és una ferotge contracció d'aquestes economies, fins a un punt sense precedents. Quan es van imposar mesures com les privatitzacions, les retallades salarials i l'eliminació de la despesa social en països realment pobres com Níger, aquestes es van traduir en una fam i en moltíssimes morts. A Europa, tenim una mica més de marge, tenim alguns coixins. Però l'economia grega ja s'ha reduït en més d'un 5% aquest any, la desocupació s'ha disparat, els petits comerços s'estan enfonsant i s'està privatitzant absolutament tot.

És una política criminal concebuda per empènyer els treballadors al segle XIX, per desfer-se dels beneficis socials pels quals la gent va lluitar durant moltes generacions. Com sempre, els rics s'escaparan i el capital internacional viurà dies de glòria amb les oportunitats que ofereixen les privatitzacions. La gent corrent està pagant doblement la crisi financera: primer per rescatar els bancs i, ara, per sacrificar i arruïnar als seus propis països i mitjans de vida.

P- Què respondria a aquells que diuen que la culpa és de Grècia i de la seva incapacitat per controlar les finances públiques?

R- La gent diu que els grecs no paguen impostos. I així és en el cas dels rics, que tenen molts diners a Xipre, un paradís fiscal molt convenient. Segons les dades d'una societat financera suïssa, només l'1% dels diners grec dipositat en bancs suïssos es declara a Grècia, i només el 3% en el cas de França. Els grecs no estan jugant en solitari. Grècia també ha mantingut un pressupost militar relativament alt. Fins i tot quan Turquia -suposadament, l'enemic- va proposar una reducció conjunta de la despesa militar, els grecs es van mostrar en contra.

L'Església ortodoxa grega, principal propietària de terres i béns immobles del país, paga zero impostos, cosa que no té cap sentit. Hi ha també una gran economia submergida. I quan el partit PASOK va arribar al poder, es va trobar amb que els seus predecessors havien arreglat els comptes i minimitzat tot el que havia al país.

Tot i això, hauríem de recordar que Grècia representa un mer 2% de l'economia europea. No dóna per a justificar aquesta increïble crisi o drama. Alemanya i el Banc Central Europeu (BCE) no estan tractant el tema com una qüestió econòmica d'endeutament i impagament, sinó com una obra moral en la qual cal castigar els grecs.

Fins i tot si incloem a Portugal i Irlanda, estem parlant d'una petita part de l'economia de l'eurozona. Amb l'estat espanyol, les coses comencen a posar-se més serioses, ja que representa al voltant del 11% de l'economia europea. I Itàlia ... bé, ningú vol tan sols ni plantejar-ho.

Lògicament, l'austeritat només empitjorarà les dificultats econòmiques: menys ingressos fiscals, més atur, baixes inversions, una major economia submergida, etcètera. A més d'un gran sofriment humà i un possible ensorrament de l'euro.

No hi ha hagut ni un sol cas en què un país millorés la seva situació amb les polítiques d'austeritat de l'FMI. Els economistes neoliberals han aconseguit eliminar tota la memòria històrica dels anys trenta, quan es van utilitzar polítiques keynesianes per lluitar contra la Gran Depressió. En lloc d'això, ens veiem enfrontats a un problema de deute, a una economia estrangulada per l'austeritat i cap esperança de recuperació.

P- Creu que Grècia s'hauria d'haver declarat en fallida? Quines alternatives hauria d'haver seguit Grècia?

R- Els grecs no poden pagar i entraran en fallida. Ja ho han fet, però ningú ho està anomenant així. Després de portar el país a la vora del precipici, s'utilitzarà algun arranjament per disfressar la realitat.

Si jo hagués estat [el primer ministre grec] Papandreou, hauria dit: «No podem pagar i no pagarem». Després, hauria calculat quin percentatge d'aquest deute és «odiós», un concepte jurídic que equival a il·legítim, i esbrinar quin volum acceptable de deute podria afrontar raonablement el país amb el temps.

Després, hauria declarat que Grècia no pagaria un X% -diguem-ne la meitat, el 50%- del deute, i proposaria negociar amb tots els bancs privats per determinar en quines condicions es pagaria la resta: terminis de venciment més llargs, menys taxes d'interès, etc. Els bancs haurien de triar entre no rebre res o rebre el 50 per cent d'alguna cosa. I recordem que el bancs no tenen un Exèrcit, així que no van a envair Grècia. I Grècia ni tan sols hauria de sortir de la zona euro perquè els tractats no preveuen disposicions per obligar un país a abandonar-la.

És clar que les mesures provisionals no funcionaran a Irlanda ni a Grècia. Ni tan sols estic segura que aquesta sigui la idea. En els països en desenvolupament, i ara a Europa, el deute permet als creditors exercir una espècie de colonialisme sense necessitat de recórrer a un Exèrcit o una administració imperial. No és cap casualitat que els llatinoamericans prioritzessin tornar els diners a l'FMI quan l'hi van poder permetre. Era l'única manera que tenien per poder reprendre el control de les seves economies.

Hauríem de recordar el que va escriure Keynes en els anys vint en el seu «Conseqüències econòmiques de la pau». Keynes advertia que Alemanya no podria pagar els seus deutes de la postguerra i que això es pagaria, mai més ben dit, amb l'infern. I així va ser, però Alemanya va obtenir un acord per al deute totalment diferent després de la segona guerra mundial, pel qual es limitava severament el servei del deute i el pagament dels interessos, unes condicions que ara no estan disposats a oferir a Grècia .

P- Qui creu que és responsable de la crisi?

R- Són el sector financer, els polítics nacionals i locals, els polítics europeus i, per descomptat, el Tractat de Lisboa i les estructures del Banc Central Europeu, que mantenen a l'eurozona en una camisa de força econòmica.

Ningú va obligar els bancs francesos i alemanys a comprar tant deute grec. Els mercats financers van assumir, senzillament, que els bons grecs eren igual que els alemanys, però ara s'han adonat que els bons grecs són grecs, i estan decidits a recuperar tants diners com sigui possible als tipus d'interès més alts que puguin , i sense tenir en compte els costos socials.

I molts governs europeus governen clarament en nom del seu sector financer. Però estan jugant amb foc, i encara poden fer saltar pels aires l'eurozona, amb el que s'obriria un panorama incert.

P- Quins són els problemes estructurals de l'euro que han contribuït a la crisi?

R- Jo sóc una fervent europea, de manera que m'agradaria que l'euro durés, però ara mateix no tenim la maquinària econòmica i social per seguir amb ell.

Tenim una divisa comuna, però no tenim polítiques fiscals, econòmiques ni socials comuns. En lloc d'augmentar els impostos, els governs estan competint per reduir-los, com a Irlanda, que té un impost de societats del 12,5 per cent.

Tenim un pressupost europeu ridícul, cap impost paneuropeu i cap impost sobre les transaccions financeres. Les transaccions mundials, només sobre els mercats de divises, se situen ara en la astronòmica xifra de 4.000.000.000.000 dòlars al dia. Fins i tot encara que només li imposessin un gravamen de 1/10.000, es recaptarien uns 400 milions de dòlars al dia. I amb aquests diners es
podrien solucionar molts problemes.

L'obstacle és el Banc Central Europeu, no l'euro en si. El Banc Central Europeu no presta als governs, sinó als bancs, a l'1% o menys. I després, els bancs presten als governs. El deute a curt termini de Grècia i Irlanda té un estatus de «escombraries», i ara té un preu del 20%.

El BCE, a diferència d'altres bancs centrals, no emet eurobons o títols europeus. De manera que els que governen en realitat són els bancs i les agències de qualificació de riscos. Necessitem eurobons, no només per desincentivar l'especulació desenfrenada contra països concrets, sinó també perquè Europa pugui invertir en grans projectes mediambientals i d'infraestructures que cap país pot afrontar en solitari.

P- Hi ha altres problemes de la governança econòmica europea que hagin contribuït a la crisi?

R- Un dels motius pels quals vam lluitar tan durament contra el Tractat de Lisboa a França, és que consagra la política econòmica neoliberal al cor d'Europa, i estableix el marc per al tipus de crisi a les que hem de fer front avui dia. Ara, la Comissió Europea vol examinar els pressupostos nacionals de cada país abans que els votin els seus respectius parlaments per assegurar-se que compleixen amb determinades normes. Es tracta d'un atac directe a la democràcia.

A la Comissió Europea tot es jutja en funció de la «competitivitat», que porta, entre altres coses, a una competició suïcida entre els propis països europeus. No tot el món pot ser Alemanya. A l'eurozona, la despesa pública se situa encara al voltant del 50% del PIB, però les grans empreses i el capital volen fer-se amb el control de tot el que puguin. De nou, se'ns està arrossegant a poc a poc al segle XIX.

P- Com haurien de respondre els moviments socials a la crisi? Quines alternatives podem posar sobre la taula?

R- Per començar, sotmetre a control al sector financer, gravar les transaccions financeres, i obligar els governs europeus, especialment als de l'eurozona, a actuar de manera solidària entre si. Realitzar auditories del deute per determinar quina part d'ell és «odiós» o il·legítim. Desenvolupar un mecanisme per resoldre el deute que no estigui totalment esbiaixat a favor dels creditors.

Necessitem eurobons i una nova constitució europea, en què el BCE sigui una mica més semblant a la Reserva Federal nord-americana.

Utilitzar el Bancor de Keynes [el «Bancor» és una unitat monetària internacional proposada per JM Keynes a les negociacions que van establir els Acords de Bretton Woods, el 1944] com a divisa per al comerç. Però per parlar d'això, ¡necessitaríem una altra entrevista!

Mentrestant, estaria més que contenta amb que les agències de qualificació de riscos fossin organismes públics i sense ànim de lucre, i que siguin els governs, no els bancs, els que governin per als ciutadans i les ciutadanes.

De la crisi del deute als plans d'ajust

2011-08-10T04:00:00.000-07:00

Seminari Taifa [L'ACCENT 207] Dilluns, 8 d'agost de 2011 08:32 Aquest juliol el Seminari TAIFA d'economia crítica ha presentat un avanç del seu nou informe, on exposa una visió alternativa a la qüestió de l'endeutament dels estats, aspecte que ha marcat l'actualitat econòmica dels darrers mesos amb la dificultat dels països del sud d'Europa per accedir a finançament i retornar els diners que els han prestat, i els plans d'ajust imposats per la UE per accedir-hi. L'ACCENT us oferim un resum dels principals eixos d'aquest treball que permet una millor comprensió de l'allau d'informacions econòmiques que rebem, sovint descontextualitzades.

DEUTE, PER QUÈ?

El crèdit és un element imprescindible pel model capitalista. Aquest permet a estats i empreses fer front a projectes a llarg termini, i als particulars els permet poder accedir a diversos béns de consum. Com més s'expandeix el capitalisme, el concurs del crèdit es fa més necessari. És a partir de la crisi dels anys 70 quan el volum de crèdits augmenta de forma significativa per a permetre que el capitalisme continuï expandint-se. El crèdit, però, suposa endeutament, i això fa que actualment es parli de les economies modernes com a economies endeutades.

QUINA DIFERÈNCIA HI HA ENTRE DEUTE I DÈFICIT?

El deute és el conjunt de diners que es deu, mentre que el dèficit és el diferencial entre allò que s'ha de pagar i allò que s'ingressa en un moment determinat. Per posar un exemple quotidià, una persona que tingués una hipoteca, tindria un deute amb el banc de desenes de milers d'euros. Aquesta persona, però, només tindria dèficit si allò que ingressés al cap de l'any no fos suficient per a poder viure i alhora pagar la part del deute corresponent a aquell any. Per tant, el dèficit només es pot combatre o bé augmentant els ingressos o bé endeutant-se encara més.

QUIN ÉS L’ENDEUTAMENT GLOBAL DE L'ESTAT ESPANYOL?

L'estat espanyol deu, sumant el deute de les seves administracions i el dels seus ciutadans i empreses, quatre vegades el seu PIB. Dins aquest conjunt de deute, el deute privat és el més important, arribant a generar un volum d'endeutament insostenible. L'actual model productiu, ni en pocs ni en molts anys, serà capaç de generar el volum de riquesa necessària per cobrir el deute, tant públic com privat. Si l'economia no té un model productiu capaç de generar la riquesa que se li pressuposava que podia generar en el moment de contraure el crèdit, s'anirà refinançant fins a l'infinit, però mai podrà fer front a aquest volum de deute perquè mai es generarà aquest volum de riquesa, que fins el moment és capital fictici. El capital fictici creat en la darrera etapa amb el creixement de la bombolla financera té nivells desconeguts i tan desproporcionats que és impagable per l'economia real, que només obté valor del treball de dones i homes. El problema real de fons és la desproporció dels deutes mundials respecte la capacitat de produir valor.

QUANT DEUEN ELS CIUTADANS?

En el cas de les famílies, hi ha hagut un augment significatiu de l'endeutament durant els darrers deu anys. Així, si l'endeutament mitjà d'una família era l'any 2000 del 70% de la seva renda disponible, el 2008 aquest endeutament ja s'enfilava al 130%. En el cas de les empreses, la situació encara ha estat més aguditzada, passant del 400% al 800%.

QUANT DEUEN LES DIFERENTS ADMINISTRACIONS DE L'ESTAT?

El deute públic de l'estat espanyol no és dels més alts de l'eurozona, tot i que en els darrers anys ha crescut de forma accelerada, i això és el que situa l'estat en greus dificultats per aconseguir finançament i poder pagar-lo. Aquest creixement accelerat del deute es deu a les conseqüències de la crisi. D'una banda, la destrucció massiva de llocs de treball ha obligat l'estat a fer front a l'augment de despesa en subsidis d'atur. D'altra banda, la política inútil de subvencionar els sectors on la crisi era més aguda per tal d'aplaçar-ne les conseqüències també va ajudar a aquest creixement accelerat. I finalment també hi ha hagut un traspàs del deute privat cap al deute públic en forma d'injecció de capital a bancs i caixes per evitar la fallida d'aquests.

QUÈ ÉS EL DEUTE EXTERN?

Una part del deute de l'estat espanyol està finançat per agents externs. Aquest deute amb inversors estrangers s'origina principalment per dos factors: l'endeutament financer i la balança per compte corrent. En la darrera dècada, l'entrada de capital estranger dedicat a actuar en el mercat financer espanyol va ser molt alta. L'estabilitat i garanties que donava l'euro, així com l'existència d'un sector immobiliari molt superior al de la resta de països que absorbia ingents quantitats de crèdit, van provocar que molts bancs i fons estrangers financessin la demanda de diner dels bancs i caixes de l'estat, que eren els qui acabaven prestant aquests diners a promotors i particulars. A tall d'exemple, els crèdits a promotors van passar de 32.550 milions d'euros l'any 2000 a 324.439 el 2009. D'altra banda, la balança de compte corrent -és a dir, la diferència entre allò que s'importa i allò que s'exporta- ha estat tradicionalment desfavorable a l'estat espanyol. Fins a finals dels anys 70 la balança s'equilibrava amb les remeses que enviaven els emigrants de l'estat a altres països europeus. Al llarg dels anys 80 s'arribà a estabilitzar a través de la devaluació de la moneda. A partir dels 90, però, la situació entrà en una fase de descontrol. L'intens procés de desindustrialització, el desenvolupament del sector de la construcció i l'aposta per un model de baixa productivitat, alta precarietat laboral i un enorme cost ambiental va fer de l'estat espanyol abans de la crisi un dels estats occidentals amb major dèficit comercial. En aquest sentit és interessant veure quin ha estat una de les principals característiques econòmiques de l'espai europeu. Un espai comercial i financer que relaciona països exportadors que venen els seus productes i obtenen superàvit comercial -com Alemanya- amb països compradors, importadors nets -com l'estat espanyol- que suposen un mercat atractiu per les exportacions dels primers. I, a més, aquesta demanda dels països importadors es finança en bona part a crèdit, a través de capitals pertanyents als mateixos països que exporten.

QUÈ SÓN LES AGÈNCIES DE QUALIFICACIÓ?

unes empreses privades que quantifiquen el risc que el deute que un inversor compra a un estat pugui no ser tornat. Com més alt quantifiquen aquest risc, més diners en forma d'interessos han de pagar els estats per aconseguir que els financin el deute. Tots els estats han de sotmetre's a aquestes avaluacions si volen poder accedir a als mercats internacionals de finançament, i de fet són ells qui paguen a aquestes empreses per tal que els avaluïn. Però els lligams d'aquestes empreses amb els fons privats d'especulació -que són una part del mercat financer internacional- envolten de polèmica les seves actuacions. D'entrada, perquè els propis fons d'inversió que obtenen beneficis amb els interessos del deute extern dels estats són els mateixos propietaris d'aquestes agències de qualificació. I també per les reiterades errades d'aquestes agències a l'hora de qualificar productes financers que posteriorment han estat els detonants de l'actual crisi. Amb tot, la proposta de creació d'una agència pública europea de qualificació per a contrarrestar la influència de les tres agències privades sembla estar en via morta per la negativa dels mercats internacionals de sotmetre's a les qualificacions d'una institució pública.

EN QUINS PUNTS ES BASA EL PLA D’AJUST IMPOSAT PER LA UE A L’ESTAT ESPANYOL?

Per poder continuar optant a finançament, la Unió Europea ha imposat als països més endeutats un conjunt de mesures recollides en un pla d'ajustper tal de permetre mantenir la confiança dels creditors. Els aspectes principals d'aquest pla d'ajust són la reducció dràstica de la despesa pública, la pèrdua de drets laborals, processos de privatització i un sistema impositiu cada cop menys progressiu. Pel que fa a la reducció de la despesa pública, es pretén situar l'estat espanyol en un dels nivells més baixos dels països avançats en despesa respecte el PIB. Aquesta reducció de despesa, però, no anirà acompanyada d'un augment dels ingressos, que continuaran estant per sota de la mitjana europea. Així, pel 2013 és previst que la despesa pública suposi només el 41,7% del PIB, però els ingressos només siguin del 36% de PIB. Cal tenir en compte que països com França tenen uns ingressos superiors al 50% del PIB, mentre que a Alemanya i Itàlia ronden el 45%. Pel que fa a la reforma laboral, una de les principals conseqüències és la precarització dels contractes laborals i, sobretot, la intenció de remodelar el sistema de tal manera que els possibles augments salarials vagin lligats a qüestions de productivitat i no a l'augment de l'IPC. Aquest fet provocarà una caiguda del poder adquisitiu dels treballadors. També s'han posat en marxa un seguit de processos de privatització. L'exemple més clar és la bancarització de les caixes d'estalvi, però també hi ha importants indicis d'experiments privatitzadors en el camp de la sanitat (per exemple, amb la implementació de l'anomenat “model Alzira”) o bé en la gestió d'aeroports o les loteries. Finalment, els diversos canvis sobre el sistema impositiu estan construint un model d'impostos amb una preponderància cada vegada major de l'IVA, un dels impostos menys progressius que existeixen. Juntament amb l'augment de l'IVA, l'altre gran canvi ha estat l'eliminació dels impostos de successions i de patrimoni, així com la proposta europea de disminuir l'impost de societats per a les empreses transnacionals. En canvi, s'ha descartat qualsevol canvi significatiu que suposi una major gravació tributària de les rendes del capital, mantenint-se l'estat espanyol en un dels nivells més baixos a nivell europeu en aquest aspecte.

AQUEST PLA D’AJUST SERVEIX REALMENT PER COMBATRE EL DÈFICIT I SORTIR DE LA CRISI?

No, les mesures d'aquest pla no serveixen per eixugar el dèficit, ja que ni hi ha un canvi cap a un model econòmic que permeti revertir el dèficit en la balança comercial, ni hi ha un augment d'ingressos per a l'estat, ni de poder adquisitiu per als treballadors, ni de llocs de feina. Aquest pla serveix per a una finalitat que va més enllà de la crisi: canviar el model de producció i acumulació de capital. L'aposta és construir un sistema amb menor consum agregat a nivell mundial, davant la impossibilitat de recuperació del model de producció de la globalització neoliberal. Els grans poders econòmics estant aconseguint aplicar un model amb menys salaris i pitjors condicions laborals, menys drets socials, menys consum, molt menys crèdit, menys treball però amb un nivell d'explotació i despossessió que imitarà determinats moment de segles anteriors. La sortida de la crisi no suposarà un retonr als anys anteriors, sinó a una situació permanent de deteriorament social i econòmic, amb un atur estructural de més de tres milions i un descens del poder adquisitiu dels treballadors. L'alternativa a això és avançar cap a societats més justes. Per a fer-ho, no hi ha altra via que la de promoure una eliminació radical del capital fictici global. És a dir, eliminar aquest sistema i construir-ne un d'alternatiu.

S’ha fet un cop d’estat a la negociació col·lectiva'

2011-08-09T13:42:00.000-07:00

En quin context té lloc la reforma de la negociació col·lectiva?

Hi ha un triple context. El primer i més evident és el de la crisi, en el qual se’ns bombardeja amb un discurs de necessitat de desregularitzar drets socials, i a pesar que respecte a aquesta reforma ni tan sols els empresaris s’han atrevit a argumentar què ens faria sortir de la crisi. El segon és el context polític, i és evident que el partit del Govern espanyol, el PSOE, ja té assumida la derrota a les properes eleccions, i com a darrer servei presenta al FMI, al Banc Mundial i a la Unió Europea aquesta darrera gran reforma, que intensificarà encara més graus d’explotació. I finalment hi ha una realitat sindical, on s’ha passat en pocs mesos de la vaga general del setembre de 2010 a l’acceptació de la reforma de les pensions al gener de 2011 per part del sindicalisme oficial. CCOO i UGT han assumit en pocs mesos el discurs de la derrota i la necessita de la negociació per poder-se reclamar com a interlocutors, a pesar d’acceptar retallades impressionants de drets. Aquesta darrera reforma no s’ha pogut pactar, tot i que CCOO i UGT fins al darrer moment han cregut que hi hauria acord amb la patronal.

Quin és el principal punt de la reforma?

El més important és que hi ha la possibilitat real que molts aspectes essencials de la relació laboral (salaris, hores extres, categories professionals,...) es regulin per conveni d’empresa, per sota del que determini el del sector, amb l’excepció que el del sector no ho permeti explícitament, i aquí hi haurà una feina important dels sindicats combatius. Aquest fet trenca la lògica actual i de les darreres dècades, i tindrà molts efectes. A curt termini veurem treballar per sota de conveni de sector en algunes empreses, però a llarg termini hi haurà un “efecte dominó”, ja que les empreses que treballin per sota de conveni faran competència a les que compleixin el conveni, i molts treballadors es veuran obligats a no complir conveni per mantenir el lloc de treball. L’altre efecte a llarg termini serà la lenta substitució dels convenis de sector pels d’empresa, que poc a poc seran els importants, i deixaran com a subsidiaris els de sector.

I quins altres efectes tindrà?

La nova norma obliga a les parts a pactar una distribució irregular de la jornada, que si no diuen res serà del 5%. Només aquest fet ja és la negació de la negociació col·lectiva, ja que l’Estat obliga als que pacten en favor d’una de les parts, l’empresa, i en detriment de l’altra. És una paradoxa dir-li negociació col·lectiva si les parts no poden negociar, i el pacte està ja marcat a favor d’un d’ells. L’altra gran reforma és l’arbitratge obligatori després de 8-14 mesos que el conveni hagi finalitzat el seu termini. Aquest arbitratge novament posa un nou element a favor de l'empresa, i s’estableix que com a contingut mínim de tots els nous convenis ha de constar qui farà aquest arbitratge, i si no el portarà a terme el Ministeri de Treball.

Hi havia molta diferència entre les propostes de CCOO i UGT i de la Patronal CEOE?

Com a model entenc que no hi havia gaires diferències, sinó que els diferenciava un aspecte merament d’intensitat, però en el fons eren propostes semblants. El graciós d’aquest tema és que la negociació d’aquesta reforma és la millor exemplificació de com serà la negociació col·lectiva a partir d’ara. La CEOE primerament va deixar passar el temps al límit, quan ja estava a tocar el termini establert pel govern del juny de 2011. Els sindicats oficials es van veure obligats a presentar una proposta (molt semblant als postulats de la CEOE) perquè el govern no regulés per decret, i la CEOE, una vegada conegut fins a on podien arribar CCOO i UGT, va dir que no, ja que no tenia res a perdre: pocs mesos després el govern del PSOE ha legislat una mica més a favor de la patronal, i d’aquí a deu mesos el nou govern del PP de ben segur encara regularà més al seu favor. Per tant, cap benefici tenia la CEOE de signar, i molt ha guanyat en negar-se a fer-ho. I d’aquesta manera es comportaran a partir d’ara els empresaris en la negociació col·lectiva, ja que el temps sempre estarà al seu favor, res els impulsarà a negociar, i sempre tindran o un àrbitre o un organisme que tancarà el conflicte final amb una sortida que en gran part segur que els beneficiarà.

*entrevista d'Alex Tisminetzky a l'advocat Vidal Aragonès, publicada a l'Accent número 207, 28 de juliol de 2011.

Irlanda: el pres polític Brendan Lillis, un cas esgarrifós

2011-07-31T00:25:00.000-07:00

El pres polític irlandès Brendan Lillis ha conegut quatre dècades de presó i es troba greument malalt. Lillis fou detingut l’any 1972 acusat de tinença d’armes i explosius. Va ser condemnat a cadena perpetua per pertinença a l’Exèrcit Republicà Irlandès (IRA). Va passar 17 anys als Blocs H on va viure, en primera persona, les protestes dels presos independentistes entre ells la de Bobby Sands. L’any 1994 fou posat en llibertat en el marc del procés que culminaria en l’acord de divendres sant (1998).

L’any 2009 la policia britànica el va tornar a detenir acusant-lo d’intent de segrest. El tribunal de Belfast va retirar els càrrecs i ni el va jutjar. Incomprensiblement el secretari d’estat va anul•lar l’acord de 1994 i va empresonar-lo per complir la resta de condemnes…de 1972! El seu estat de salut el converteix en un exemple de la situació no resolta a Irlanda del Nord però que ha aconseguit unir totes les famílies i grups republicans.

Lillis té una malaltia greu, una mena d’artritis que li retorça la columna vertebral deformant-li el cos. A finals de 2010 li van iniciar un tractament similar a la quimioteràpia que li anul•la el sistema de defenses. El seu cos va quedar molt afectat. Ja du 600 dies estirat a una llitotxa a la presó de Maghaberry on no hi ha hospital sinó infermeria.

El 21 de juliol, la muller de Lillis, Roisin Lynch, va iniciar una vaga de fam instal•lant un campament de protesta en el famós Free Derry Corner. No està sola i s’estan organitzant concentracions de protesta a Irlanda del Nord. Els grups republicans, tradicionalment dividits en moltes faccions, li han donat suport. Lillis ha unit per primer cop a Éirígí, RNU, l’IRSP, RSF, 32CSM i els propis Sinn Féin o SDLP.

Un sol gest evitaria que Lillis mori possiblement ben aviat. Ja hi ha una petició on line.

El govern espanyol mantindrà la incomunicació com a arma repressiva

2011-07-24T00:19:00.000-07:00

El projecte de reforma de la Llei d'enjudiciament criminal que està acabant d'enllestir el govern espanyol mantindrà la incomunicació com a arma repressiva, segons ha denunciat la Coordinadora per la Prevenció i la Denúncia de la Tortura, que ha concretat que la reforma es farà pública abans que acabi la legislatura.

Així, assegura que hi ha diversos dubtes que assenyalen que la Llei no és tan "garantista" com suposadament pretén.

Pel que sembla, segons la Coordinadora, en la nova redacció legal "el termini de detenció màxim serà de 72 hores, prorrogables amb 48 hores en casos d'organitzacions criminals o terroristes". Aquesta previsió es completa amb l'extensió d'aquest període, que segons destaquen algunes agències d'informació podria arribar "fins als 13 dies". Aquest termini, que ja es disposava en la llei anterior, ha provocat les reaccions d'organismes i institucions a favor dels drets humans, tant estatals com internacionals, reclamant l'eradicació d'aquest règim d'incomunicació.

Amb tot, segons la Coordinadora, el govern espanyol pretén introduir mesures que alleujarien aquesta situació d'incomunicació, presentades com a "mesures de garantia". En concret, apunta que "l'estada del detingut es gravarà i estarà assistida cada vuit hores per un metge forense i per un facultatiu designat pel Mecanisme de Prevenció de la Tortura".

Referent a això, la Coordinadora ha reiterat la ineficàcia d'aquestes dues mesures, però a més mostra la seva sorpresa per la funció designada a aquest mecanisme. "És coneguda la nostra posició contrària a les competències que s'atorguen a la institució del Defensor del Poble per a la gestió d'aquest Mecanisme", alerta, i remarca que "a més que s'ha sostret completament a la societat civil el debat sobre la naturalesa i funcionament d'aquest sistema de prevenció, la seva ineficàcia és absolutament palmària, sobre la base de l'experiència amb què comptem".

Sudan del sud, nou estat independent gràcies a la lluita i el suport de Cuba

2011-07-12T07:32:00.000-07:00

Sud del Sudan es va convertir dissabte en una nació independent, un camí irreversible especialment després de a l'acord de pau del 2005 que va posar fi a una guerra d'alliberament llarga i sagnant de vint anysamb els sudanesos del nord, de majoria musulmana.

Els sud-sudanesos van celebrar a Juba, la capital, el reconeixement de la seva llibertat i reconeixement jurídic durant tota la nit de dissabte.

Un dels elements que han convertit la nova república de Sudan del sud en un país finalment lliure i pròsper econòmicament és el suport de Cuba durant les darreres dècades. L'Estat socialista del Carib, entre altres suports, va protegir i educar els infants sud-sudanesos durant els anys de guerra; un fet que ha garantit la reconstrucció del nou estat africà i que va evitar que els nens es veiessin involucrat en el conflicte armat.

No és casualitat, doncs, que la bandera de la nova república hagi imitat la bandera cubana, de la mateixa manera que els catalans vam prendre l'estelada com a símbol independentista seguint aquest model.

El dissabte 9 de juliol el Sudan del Sud es va convertir oficialment un Estat independent, el 54è d'Àfrica i el 193 del món, després que al gener més de 99% dels seus ciutadans apostessin en un referèndum per la independència nacional.

El president del Sudan, Omar al-Bashir, i el secretari general de les Nacions Unides, Ban Ki-moon, van ser els dignataris internacionals que van assistir a les celebracions i van reconèixer de facto la nova república africana. L'acte de proclamació oficial de la independència va reunir més de 3.000 convidats.

La guerra de més de tres dècades va acumular xifres d'uns dos milions de persones i va obligar que quatre milions de persones més haguessin de fugir. Un fet que ambé va desestabilitzar la regió, que inclou algunes de les economies més prometedores de l'est d'Àfrica com Kenya, Uganda i Etiòpia. El conflicte es va acabar el 2005 però encara es mantenien conflictes fronterers amb el nord, especialment pels recursos petroliers que s'hi disputaven.

Els sud-sudanesos criats a Cuba també van celebrar la independència a Julba i es van mostrar agraïts a l'estat socialista pel seu suport humanitari i educatiu. Williams, un dels professionals de prestigi amb què compta el nou país africà declarava "Jo no vull que s'assembli a Cuba", -referint-se a la República del Sudan del sud- "m'agrada el sistema que vas a l'escola i no pagues, vas a l'hospital i no pagues..."

En aquest sentit, Salva Kiir Mayardit, investit com a President del nou estat africà del Sudan del Sud, va rebre el vicepresident cubà Esteban Lazo Hernández, i a la delegació que l'acompanya. El dirigent cubà va transmetre al seu amfitrió una salutació del cap de l'estat cubà, Raúl Castro Ruz, i expressar les felicitacions del poble de l'illa antillana pel naixement de la nova nació.

El dirigent africà va agrair la històrica ajuda prestada per Cuba en la formació professional de centenars de joves d'aquesta zona del Sudan, molts dels quals avui ocupen importants responsabilitats polítiques i socials. A més, va ratificar la solidaritat del seu poble amb la Revolució cubana i la seva justa lluita, i es va interessar per la salut del líder de la Revolució, Fidel Castro.

Grècia: no podia ser d'altra manera

2011-07-06T12:48:00.000-07:00

Els problemes financers de Grècia continuen i ha de recórrer de nou a la Unió Europea per a resoldre les seves dificultats. Els 110.000 milions d'euros que va obtenir com préstec fa un any no són prou i es tem que hagi de demanar a la Unión entre 30.000 i 70.000 milions d'euros i/o una reducció en els tipus d'interès exigits. Es planteja, fins i tot, que s'hagi de procedir a una reestructuració del deute (que encara que es vulgui camuflar amb altres noms no deixa de ser un quitament –disminució de l'import a percebre com pagament–), i fins i tot diuen que s'ha contemplat que aquest país abandonés l'euro, encara que aquesta possibilitat ha estat ardentment rebutjada. És a dir, totes les mesures que Grècia s'ha vist obligada a prendre no han resolt la seva situació financera i, no obstant això, han empitjorat molts altres dels seus problemes: decau l'activitat econòmica i es deterioren les condicions dels treballadors (salaris i atur) i els seus drets socials. Grècia està pitjor que fa un any. I l'única solució que se'ls presenta és prendre més la mateixa medicina, doncs encara que indiquen que la UE planteja el nou rescat amb condicions menys dures, és probable que si proporciona els fons necessaris imposi altres exigències.

És fàcil parlar a toro passat, però cal dir que aquesta evolució era d'esperar. Si a un país que té greus dificultats econòmiques se'l força a posar en pràctica una dura política recessiva, això no pot dur enloc més que a empitjorar la seva situació i dificultar encara més el pagament del deute. Els ajustaments exigits asfixien l'economia: disminuïxen els salaris i augmenta l'atur, decreix la capacitat de compra de la població i, a més, es redueïx la despesa pública, d'on vindrà la recuperació de la demanda per a estimular l'activitat? Les exportacions d'aquest país no són capaces d'arrossegar l'economia; menys encara quan el seu principal client –la UE– emmalalteix d'un feble creixement de la seva demanda. Seria molt interessant que els mercats, les institucions públiques internacionals i sobretot la UE, en recomanar els ajustaments, fessin explícit com creuen que aquests poden resoldre el problema del deute. Costa entendre que després de l'experiència de la crisi del deute dels vuitanta, quan aquesta mateixa política va fer cada vegada més difícil que els països deutors (llavors llatinoamericans i africans principalment) s'alliberessin dels seus deutes, es forcin els mateixos remeis en la perifèria europea.

Perquè el cas de Grècia és l'exemple del que pot succeir en els altres països de la UE amb problemes. Ni Irlanda, ni Portugal, ni l'Estat espanyol (encara que aquest no ha estat rescatat, almenys encara) podran resoldre els seus problemes financers amb aquestes mesures i, sobretot, no podran recuperar la seva activitat econòmica ni millorar el seu sistema productiu ni, encara menys, generar ocupació. Fiar la recuperació només a l'augment de les exportacions és una quimera. Com es rellançarà, doncs, l'activitat econòmica?

El problema de fons és que les mesures no van dirigides a aquests propòsits. Les prioritats són altres: una i principal, dedicar recursos al pagament del deute (o més aviat dels seus interessos). Els grans bancs europeus –alemanys, francesos, holandesos i fins espanyols– constituïxen els creditors principals d'aquests països perifèrics i volen cobrar els seus préstecs i a això se subordinen les altres finalitats possibles i desitjables.

I la segona, es tracta d'assolir una recuperació dels beneficis de les grans empreses, industrials i financeres, encara que sigui a un nivell més baix d'activitat econòmica i molt més baix d'ocupació. No oblidem que en el capitalisme l'objectiu primordial de l'economia no és produir ni generar ocupació sinó proporcionar beneficis. Si aquests s'obtenen a un nivell més baix d'activitat, no és massa greu. L'exemple de la banca europea, obtenint beneficis a pesar de tots els problemes, corrobora la nostra hipòtesi, i evolucions de grans grups com Telefònica la sustenten. El rellançament de l'activitat i la recuperació de l'ocupació, si es produeïx –i fins i tot els agents més vinculats al poder econòmic i polític assenyalen que si es produeix seran molt, molt lents- serà malgrat aquestes polítiques. No només Grècia ho mostra, sinó que l'evolució de l'Estat espanyol apunta clarament en la mateixa direcció: amb molta sort potser es creixi alguna dècima en els dos pròxims anys, però hi ha cinc milions de desocupats, un de cada dos joves no té feina, els ingressos dels treballadors disminuïxen i la demanda està totalment congelada (excepte una lleugera millora en les exportacions) però els bancs i les grans empreses estan recuperant els seus beneficis, els seus dirigents milloren els seus ingressos, la pressió fiscal disminueïx per als més poderosos. El capital està sortint de la seva crisi. Una vegada més, l'estratègia que es presenta com a sortida de la crisi segueix sent la de deprimir les condicions de vida dels treballadors per a recuperar els beneficis. I la deterioració té totes les característiques de no estar associada a una conjuntura de la qual se sortirà ràpidament, sinó de ser permanent, estructural.

Amb les mesures que s'han imposat amb l'argument del deute les poblacions no sortiran de la crisi. I això és molt greu. No només perquè són aquestes les que estan pagant amb una forta i permanent deterioració de la seva situació les conseqüències dels remeis que se'ns han prescrit, sinó perquè la medicina és equivocada i l'economia de cap manera es recuperararà amb aquesta medicina. Grècia i l'Estat espanyol ho demostren. No val que d'aquí d'algun temps es lamentin com a errors de política econòmica. No són errors, són opcions estratègiques que rescaten els interessos dels poderosos a costa de les classes populars.

*Miren Etxezarreta és catedràtica emèrita d'Economia Aplicada de la UAB i membre del seminari Taifa d'Economia Crítica. Article publicat el 2 de juny.

Prou de judicis polítics contra Euskal Herria!

2011-07-01T13:48:00.000-07:00

El passat dilluns 27 de juny es va iniciar a l'Audiència Nacional espanyola el judici contra els membres de l'Esquerra Abertzale Arnaldo Otegi, Rafa Díez, Sonia Jacinto, Miren Zabaleta, Arkaitz Rodríguez, Mañel Serra, Amaia Esnal i Txelui Moreno sota l'acusació de reorganitzar Batasuna atenent a les ordres d'ETA.

El judici processa a 8 de les persones que durant anys han treballat per donar una solució democràtica al conflicte que enfronta Euskal Herria amb els estats espanyol i francès, i que van donar forma al document "Zutik Euskal Herria". A la mà estesa i la voluntat política de l'Esquerra Independentista basca l'estat espanyol respon amb l'arma de les detencions i judicis polítics. A les persones que treballen per obrir aquest nou escenari, l’estat espanyol les empresona i silencia.

Avui més que mai hi ha un abisme entre l’oferta política de l’esquerra Independentista basca i la reacció repressiva dels estats espanyol i francès. A l'exemple del judici contra Bateragune cal afegir altres, com el del continu lliurament de militants bascos per part de l’estat francès a l’estat espanyol aplicant l'euroordre -per exemple, el cas de la militant de Batasuna Aurore Martin, perseguida i fugida de la justícia durant 6 mesos-. O com el cas de centenars de joves que durant els últims anys han estat torturats i empresonats per formar part del moviment juvenil independentista.

Els comitès de solidaritat amb Euskal Herria d’arreu del món i Amics i Amigues d’Euskal Herria des de casa nostra, expressem la nostra més ferma solidaritat a tots i totes les companyes encausades a Bateragune, així com a Aurore Martin i els militants del moviment juvenil.

Així mateix, ens comprometem a denunciar a nivell internacional la repressió dels estats espanyol i francès contra el moviment independentista i la negació dels drets del poble basc.

Autodeterminació, ja!

·Concentració dimarts 5 de juliol a les 20h·

·Pl. St. Jaume, Barcelona·

La independència del Principat, més a prop que mai segons un sondeig

2011-06-30T14:29:00.000-07:00

Segons el darrer càlcul de Baròmetre d'Opinió pública presentat aquest matí pel Centre d'Estudis d'Opinió el 42,9% dels catalans votaria a favor de la independència si es convoqués un referèndum sobre l'autodeterminació del Principat, mentre que el 28,2% votaria en contra i el 23,3% s'hi abstindria. D'aquest resultat es dedueix que la propsta d'estat independent tindria el suport explític del 25,5% dels habitants a la Comunitat Autònoma de Catalunya en situació de dret a vot.

Per una altra banda, segons aquest baròmetre un 33% dels enquestats optaria perquè el Principat de Catalunya fos un estat dins d'una "Espanya federal" (un terme no explicat a l'enquesta) i un 31,8 apostari per continuar sent una comunitat autònoma.

Tal i com exposa la notícia del Racó Català sobre aqueta enquesta, això validaria amb fermesa un eventual referèndum autodeterminista de cara a la comunitat internacional, ja que comptaria amb una participació de més de 71% del cens i el "Sí" recolliria el 60% de suport. A tall d'exemple, el cas de Montenegro se li va exigir una participació per sobre del 50% i un resultat del 55% favorable..

Aquest mateix anàlisi indica que els motius per votar a favor de la independència (pregunta on es pot respondre diverses opcions) hi ha: capacitat i desig d'autogestió econòmica (36,4%), sentiment d'incomprensió (13,8%), certesa que Catalunya milloraria (13,3%), sentiment identitari (11,5%), sentiment de pertinença a Catalunya com a nació (10,4%), per guanyar capacitat de decisió i autonomia (10,3%), capacitat d'autosuficiència (7,1%), desig de model de país (4,7%), única via de millora (3,6%), entre d'altres.

Sobre els motius per votar en contra de la independència hi ha: preservació de la unitat d'Espanya (42,6%), sentiment identitari (18,7%), independència inviable (12,3%), partidari de globalització -treure fronteres- (10,7%), no seria positiu per Catalunya (9,7%), preferència de model federal (5,2%), no és un procés prioritari ni viable (4%), la independència és extremista (2,9%), entre d'altres.

Com a conclusió de l'enquesta, el Baròmetre polític del CEO evidencia que l'independentisme és majoritari a la Catalunya autònoma (CAC) i recolliria un 60% de suport en cas de consulta oficial. Unes dades que també aporten un 75% d'enquestats favorables a favor del concert econòmic i menys d'un 20% en contra.

L’Aviazione Legionaria, al banc dels acusats

2011-06-28T12:35:00.000-07:00

Josep Maria Solé Soldevila, Barcelona [L'ACCENT 204]

L'associació AltraItalia impulsa una campanya informativa i de denúncia del paper de de l'Itàlia feixista i de l'Aviazione Legionaria durant la guerra civil, inclosa una demanda als tribunals en nom de les víctimes catalanes d'aquells atacs.

El bàndol republicà de la guerra civil espanyola té el trist privilegi de ser el protagonista d’una recurs bèl·lic que fins al moment no s’havia dut a la pràctica enlloc: el bombardeig sistemàtic i indiscriminat sobre la població civil. El conjunt del país va haver de patir les conseqüències d’aquesta estratègia de terror, però va ser al Principat (Granollers, Lleida, Figueres…) i, particularment a Barcelona, on l’acció de l’aviació de l'Itàlia feixista va descarregar més bombes i va causar més morts, pànic i desesperació, tots tres objectius dels bombardeigs.

El primer d'ells es va produir el 13 de febrer del 1937 i va ser realitzat des del vaixell de guerra italià Eugenio de Savoia, en un atac absolutament il·legal no només pels objectius als quals apuntava, població civil desarmada, sinó també perquè Itàlia no havia ni declarat la guerra al govern legítim de la República espanyola. Després d’aquest primer atac naval, fou l’Aviazione Legionaria la que agafar el testimoni i escampà l’horror a tort i a dret, deixant caure més d’una tona d’explosius amb el resultat d’unes 7.000 persones mortes. Els bombardeigs es van anar succeint fins el 25 de gener del 1939, just un dia abans de l’ocupació de Barcelona per les tropes franquistes, atacant inclús les columnes de gent que marxava Pirineus enllà. Especialment sagnant fou l’episodi esdevingut els dies 16, 17 i 18 de març del 1938, quan l’aviació feixista italiana provocà la mort d’una quarta part del total de víctimes per bombardeigs a Barcelona, o el de la plaça Sant Felip Neri, que encara avui conserva les marques de la metralla, i que deixà un balanç de 42 morts, la meitat dels quals criatures d’una llar d’infants.

Avui, quan han passat més de setanta anys d’aquells bombardeigs, el col·lectiu AltraItalia, que aplega italians i italianes que viuen entre nosaltres, han decidit tirar endavant una campanya informativa i de denúncia del paper de de l'Itàlia feixista i de l'Aviazione Legionaria durant la guerra civil espanyola. La seva voluntat fóra que el govern italià demanés disculpes per aquells fets. Però davant la negativa a fer cap gest en aquest sentit per part del govern encapçalat per Silvio Berlusconi i de la passivitat dels governs espanyol i principatí, el passat 2 de juny, aniversari de la proclamació de la República Italiana, AltraItalia presentà una querella pel delicte de lesa humanitat a l’Audiencia Nacional de Madrid. En aquest periple judicial que ara s'obre estaran acompanyats per l’Anna Raya, que fou ferida l’1 d’octubre del 1937 a la Barceloneta mentre era a col·legi, i per l’Alfons Cánovas, que va perdre son pare, estibador del port, el 19 de gener del 1938.

Sense la seva denúncia la demanda no podria tirar endavant i no es podria buscar tampoc si algun dels 21 aviadors feixistes italians documentats encara és viu. Però, sobretot, no es podria cercar “el restabliment de la veritat, amb la condemna de botxins i agressors [que] és una etapa ineludible en la lluita contra totes les formes de domini i opressió”.

El futur de la teoria econòmica dominant

2011-06-28T12:29:00.000-07:00

Alberto Garzón Espinosa*

"... la teoria econòmica neoclàssica perdrà la seva hegemonia més aviat que tard. El món ideal que intenta representar en la teoria no existeix, i el que realment existeix està en crisi precisament per l'aplicació de les mesures que es proposaven des d'aquesta mateixa teoria. Els governs i institucions internacionals continuen aplicant mesures basades en una teoria que no està donant resposta en absolut als problemes reals de l'economia mundial. I això ha de passar factura."

El futur de la teoria econòmica dominant

L'any 2008, i especialment després de la fallida del banc d'inversió Lehman Brothers, hi havia una certa sensació de que les coses canviarien en el nostre món. S'esperava que, d'una banda, els governants acabessin amb els seus programes neoliberals i que, per altra banda, la teoria econòmica neoclàssica passés a un lloc secundari en els plans d'estudi d'economia com a conseqüència d'haver justificat les mesures responsables en última instància de la crisi financera. No obstant això, no va passar res d'això.

En realitat la primera part de la predicció semblava més fàcil que es complís que la segona. És sabut que els governs canvien ràpidament de jaqueta si el rumb que pren l'economia és especialment destructiu, i més encara si aquest rumb amenaça amb destruir-los a ells en primer lloc. De fet en els moments més crítics els governs es van tornar altament intervencionistes i van sortir de l'esquema ortodox amb importants desemborsaments de diners públics. No obstant això, un cop passat el temor inicial les aigües van tornar a la seva llera i els programes neoliberals van recuperar la seva política.

La segona part de la predicció era pràcticament impossible que es complís. El domini de la teoria neoclàssica no es deriva de la seva millor fonamentació teòrica o del seu realisme i bons resultats pràctics –doncs de fet en aquest cas quedaria relegada a espais marginals. Més concretament i com recorda Andrew Mold “per explicar el domini d'una idea econòmica concreta, hem de saber més sobre com es formen i es disseminen les idees entre els professionals de l'economia i com aquestes idees estan vinculades amb les estructures polítiques de poder” (Mold, 2004). En definitiva, els programes polítics justificats per la teoria econòmica dominant han de perdre abans el poder pràctic perquè aquesta mateixa teoria econòmica perdi la seva condició de domini en l'àmbit teòric. I a més no parlem d'un procés immediat, doncs no és pas en va que sota el recer d'una determinada teoria econòmica es crien i s'eduquen centenars de milers d'economistes que difícilment renunciaran tan fàcilment a les seves pròpies creences –les quals a més els han permès arribar a els seus llocs de treball.

No obstant això, estic convençut que la teoria econòmica neoclàssica perdrà la seva hegemonia més aviat que tard. El món ideal que intenta representar en la teoria no existeix, i el que realment existeix està en crisi precisament per l'aplicació de les mesures que es proposaven des d'aquesta mateixa teoria. Els governs i institucions internacionals continuen aplicant mesures basades en una teoria que no està donant resposta en absolut als problemes reals de l'economia mundial. I això ha de passar factura.

No és aquesta una història nova. El crack del 29 que va donar lloc a la Gran Depressió dels anys trenta va ser també el punt final de desenes d'anys de sistemàtica aplicació de teories econòmiques liberals. Les conseqüències d'aquella gran catàstrofe econòmica només van ser superades parcialment quan es van aplicar les mesures intervencionistes del govern nord-americà del demòcrata Roosevelt. El New Deal, que era el paquet amb aquestes mesures, es va aprovar en 1933, i J. M. Keynes va escriure la seva “Teoria General”, que es convertiria en l'obra de referència des de llavors, el 1936. En l'actualitat sol considerar-se que la recuperació econòmica nord-americana dels anys trenta va provenir de la posada en marxa de mesures basades en l'obra de Keynes, però en realitat va ser al revés. Keynes tractava d'entendre la Gran Depressió i a partir de les seves intuïcions i escrits anteriors, així com d'altres tants autors, va intentar elaborar una obra que sistematizés el seu pensament econòmic. Després de la segona guerra mundial, que va ser realment el que va permetre al capitalisme sortir de la seva crisi, tots els governs del món capitalista van engegar, en major o menor mesura, programes inspirats en la teoria keynesiana.

A les aules de les facultats d'economia el keynesianisme va arribar i va arrasar. Fins i tot el marxisme tenia un lloc important en els plans d'estudi. No obstant això, en un sentit estricte la teoria econòmica dominant era una barreja entre les aportacions keynesianes i el cos de la teoria econòmica neoclàssica, donant lloc a l'anomenada Síntesi Neoclàssica. Encara així, va ser un temps en el qual economistes ultraliberale com F. Hayek es van considerar a si mateixos com econonomisteas heterodoxos que combatien el pensament únic imperant –segons ell, el keynesianisme- en les facultats (1).

En l'actualitat sabem que les aules segueixen plenes de professors que consideren que el pensament econòmic neoclàssic és vàlid, i que en major o menor mesura interpreten la crisi com un esdeveniment passatger que pot resoldre's amb l'aplicació de les mateixes mesures de sempre. Perquè aquesta ha estat la resposta típica liberal durant tota la història. Quan el crack de 1929 va assolar l'economia nord-americana els liberals promovien reformes amb més del mateix. Quan aquestes mateixes polítiques, actualitzades, van assolar les economies llatinoamericanes en la dècada dels vuitanta i noranta la resposta dels economistes convencionals va ser també la mateixa. Segons ells, el problema era que feia falta aplicar el seu programa amb més vigor i més profunditat del que s'estava fent. En la transició de Rússia el mateix. I avui… també.

La qüestió frega l'absurd, però al poder no li importa la lògica. En l'època que més liberalisme i desregulació hi ha hagut en l'economia mundial, després dels anys vint –encara que llavors hi havia menys globalització- s'ha produït una crisi d'extraordinària envergadura. I en interpretar-ho els economistes liberals suggereixen que el problema ha estat la falta d'una aplicació més profunda encara.

Tot això durà al desastre, altra vegada. I si no estem encara instal·lats en aquest escenari –cosa que no treu gravetat a la dramàtica situació social que viuen milions de persones a dia d'avui- és precisament perquè l'Estat manté poderosos mecanismes de protecció social heretats de l'època de postguerra. Però aquesta situació no és indefinida, i l'aplicació continuada de polítiques liberals conduirà inevitablement a una extensió i agudizació de les conseqüències econòmiques i socials de la crisi actual. Si tot segueix així romandrem immersos en la crisi encara molt més temps, i serà tant així fins que els governs vegin per fi al llop i decideixin canviar el rumb de les seves polítiques. Però que això passi o no entra de ple en l'àmbit de la política i les relacions de força entre les elits econòmiques i els moviments socials i partits altersistema.

Notes

1) Hayek va arribar a dirigir-se als estudiants en aquests termes: “el que vostès consideraven opinions especialment avançades són només les opinions dominants en la seva pròpia generació, i que es requereix una fortalesa i una independència mental molt majors per a adoptar una postura crítica sobre el que se'ns ha ensenyat que per a acceptar-ho simplement, a fi de ser progressistes”. Va ser un discurs pronunciat a la Unió d'Estudiants de la London School of Economics, 23 febrer 1944.

Bibliografia:

Mold (2004): “Introducción”, a Chang, H-J. (2004): Retirar la escalera. Editorial Catarata, Madrid.

* Alberto Garzón Espinosa és economista. Article publicat al seu blog Pijus Economicus, traduït al català per La Fàbrica .

19-J: La majoria indignada pren el carrer

2011-06-19T12:05:00.000-07:00

Clam popular multitudinari en contra de les retallades. La majoria social, la que pateix la crisi, la que té dificultats i la que no vol acceptar més retallades socials, ha decidit prendre el carrer. Ja fa dies que se sent la remor indignada, però aquest diumenge s'ha fet sentir amb molta força arreu del país, escampant el seu crit pels carrers de pobles, viles i ciutats.

Google maps ha xifrat l'assistència a la manifestació del 19-J a Barcelona en 275.000 persones i a València #acampdavlc l'ha xifrat en 80.000. Una marxa que ha estat retransmesa horitzontalment minut a minut via twitter pels milers de persones allí aplegades, que han anat difonent fotos i missatges sota l'etiqueta #19jbcn, #19jvlc i 19jmani per a totes les manifestacions, també la de Palma.

A Barcelona la manifestació ha començat a les cinc de la tarda, i tot i que ha estat la més massiva, d'altres ciutats catalanes també han viscut el clam indignat. Els indignats potser són innocents, però ja no tant després que dimecres passat visquessin una criminalització sense precedents arran dels fets del Parlament en què uns quants diputats no van poder accedir amb normalitat a la cambra. Tot i la violència desproporcionada que va patir la majoria indignada en el desallotjament de plaça de Catalunya, tot i la violència estructural que pateixen dia a dia... malgrat tot això, aquells fets puntuals els va costar el descrèdit de tot el moviment. Un descrèdit que han condemnat i al que avui han volgut posar remei. Per això s'han curat en salut i des de l'organització del moviment 15-M han acordat que qualsevol acte/moment de violència havia d’anar seguit de ”cul a terra” i mans aixecades.

Una marxa doncs, "massiva, festiva i no violenta", tal com s'havia convocat, que ha estat nacional -descentralitzada- i també internacional, ja que s'ha celebrat en centenars de ciutats de tot el món sota el lema: "El carrer és nostre, no pagarem la seva crisi". Assemblees de barris, pobles i viles dels Països Catalans, en definitiva la majoria indignada del nostre país, n'eren els convocants.

Com a Barcelona, a València diverses columnes de manifestants provinents d'arreu de la ciutat, del conjunt de barris, han confluït al centre de la capital per unir el crit en una sola manifestació. Igualment, les dificultats per avançar s'han repetit i els carrers han quedat bloquejats de protestants. A més, al sud també s'hi han pogut veure pancartes de "sí al valencià", unitat així la reivindicació nacional amb la social en un moviment, el dels indignats, molt difús nacionalment -tot i que a Barcelona ja s'ha inclòs el dret a l'autodeterminació del poble català al document de mínims.

A Palma l'acampadapalma xifra l'assistència en 8.000 persones. Com a totes les capitals, a Palma els manifestants tampoc podien avançar amb fluïdesa per l'èxit de la convocatòria, amb protestants provinents de les diferents columnes de barris i pobles de l'illa. A Palma la gent crida "Contra l'Europa del capital vaga vaga general", "No més lladres a les eleccions",

L'Atur: un regal per a les grans corporacions

2011-06-13T13:19:00.000-07:00

Alejandro Nadal*

L'increment de l'atur està associat a una caiguda en la demanda efectiva i constitueïx un obstacle perquè una economia i les seves empreses puguin recuperar-se. No obstant això, en Estats Units la fase actual de la "recuperació" ha funcionat de manera estranya. En aquesta economia l'atur ha permès augmentar la productivitat i, amb això, els guanys. L'atur ha estat una mica com un regal per a les grans corporacions. Això pot sorprendre, però les dades no menteixen.

La crisi global va portar amb ella una dramàtica elevació de l'atur. Per descomptat que els països europeus van ser sacsejats per la desocupació, però segons dades de l'OCDE més de la meitat dels llocs de treball perduts entre 2007-2010 en les 31 economies més importants del món es van destruir als Estats Units. Aquesta disminució en l'ocupació està fora de proporció amb la caiguda en el producte en aquesta economia. Les dades demostren que el PIB en Estats Units va declinar menys que per a aquest grup de països entre 2008 i 2010. Com és això possible? La resposta és reveladora de la dinàmica interna de les economies capitalistes.

Durant els últims tres decennis es va imposar en Estats Units un règim de flexibilitat en el mercat laboral. La protecció dels drets laborals, tant en el cas de contractes temporals o permanents, es va eliminar de manera gradual i inexorable. Enfront dels seus col·legues europeus, el capitalisme nord-americà va poder vantar-se durant anys que l'atur s'havia reduït perquè s'havia establert un règim en el qual era fàcil "contractar i acomiadar". Clar, mentre van durar els miratges de les bombolles (especialment en els últims deu anys), els treballadors aguantaven les coses i es van endeutar cada vegada més.

La pressió sobre la força de treball també es va mantenir amb el trasllat d'ocupacions cap a l'exterior, en aquest gegantesc procés de subcontractació internacional de l'anomenada "globalització". Però encara aquest mecanisme no va poder reduir més de 30 per cent el nombre d'ocupacions en Estats Units. En l'actualitat, les empreses trasnacionals encara empren dues terceres parts de la seva mà d'obra als Estats Units (aproximadament 21.2 milions d'un total de 31.2 milions de treballadors segons un estudi de Martin Sullivan). Per aquest motiu l'ofensiva en contra dels treballadors s'intensifica en Estats Units.

Quan va esclatar la crisi, les empreses nord-americanes van poder retallar costos laborals més fàcilment que les sevess contraparts de l'altre costat de l'Atlàntic o de Japó. La flexibilitat en el mercat laboral va permetre trobar poca resistència per a retallar costos i recuperar els marges de guany. Per això Estats Units té avui una de les pitjors taxes d'atur obert en el món desenvolupat. I si comptabilitzem l'atur disfressat (persones que van abandonar la recerca d'una ocupació o persones ocupades en ocupacions de temps parcial que busquen un de temps complet), la taxa de desocupació es dispara a nivells d'una depressió.

Avui la creació d'ocupacions segueix sent feble i no compensa els nous treballadors que entren al mercat laboral cada any. A aquest ritme de creació d'ocupació, els nivells d'atur que existien abans de la crisi (5 per cent en 2007) tot just es recuperaran el 2031.

A més, prop de 27 per cent de les ocupacions que es van crear en 2010 van ser temporals. La gran majoria de la resta dels nous llocs de treball generats pel sector privat són mal remunerats i sense prestacions, gairebé tots en el sector serveis. El desastre en el mercat laboral de l'economia dels Estats Units ha estat marcat pels acomiadaments i una forta contracció salarial. En 2010, el pagament de sous i salaris realitzat per empreses als treballadors tot just va arribar el 42 per cent de l'ingrés personal en Estats Units, una xifra rècord. La pauperització de la classe treballadora és ja un tret estructural de l'economia dels EUA.

La retallada laboral va generar augments de productivitat (menys persones produïxen la mateixa quantitat de béns) i això es va traduir en un increment important en els guanys del període 2008-2009. Encara que aquestes van sofrir una modesta contracció en el primer trimestre de 2011, les dades revelen que els guanys de les corporacions constituïxen al voltant de 11 per cent de l'ingrés nacional. Mentre la inversió en actius fixos productius es va estancar, les grans corporacions en Estats Units van veure créixer el seu flux d'efectiu. En el sector no financer aquest millorament del flux de liquiditat disponible va permetre dirigir més recursos a la recompra d'accions, noves inversions en el mercat accionari i a les fusions i adquisicions d'empreses (tret típic de les crisis capitalistes). A més, les tresoreries de les principals trasnacionals nord-americanes estan ofegades en liquiditat, el que els ha permès augmentar les seves inversions en cartera en els anomenats països emergents.

Tot això és insostenible. El més greu és que la recaiguda de l'economia dels EUA tindrà greus repercussions sobre el capitalisme mundial.

* Alejandro Nadal és economista. Professor investigador del Centro de Estudios Económicos de Mèxic. Article publicat al diari mexicà La Jornada l'1 de juny de 2011. Traducció de La Fàbrica.

Els rics i el deute públic

2011-06-05T07:25:00.000-07:00

Els rics són molt pocs en qualsevol país, però tenen un enorme poder. I un indicador d'aquest poder és el que està passant amb el deute públic tant a EEUU com en la Unió Europea, incloent l'Estat espanyol. La seva influència sobre l'Estat de tals països implica que els seus impostos han anat descendint durant els últims 30 anys (a Espanya durant els últims 15) d'una manera molt notable, fent-se cada vegada més rics. Aquesta gran reducció d'ingressos als estats ha significat que aquests han hagut d'endeutar-se, demanant préstecs als bancs on els rics dipositen i inverteixen els seus diners. O sigui que els rics, en lloc de pagar a l'Estat (en impostos), li presten els diners que han estalviat a l'evitar pagar impostos a l'Estat, el qual els ha de pagar uns interessos. El sistema és perfecte per als rics (i per als bancs on els rics dipositen els seus diners), transferint així una gran quantitat de fons del sector públic als rics i als seus bancs.

Vegem les dades, començant pels EUA. Segons Robert Reich, que va ser ministre de Treball i Assumptes Socials del Govern de Clinton, el tipus màxim de gravamen dels rics (el 1% de la població amb major renda) dels EUA era, des de la fi de la Segona Guerra Mundial, fins a 1980, gairebé un 70%. O sigui, per cada dòlar que ingressava la gent més rica, havia de pagar 70 centaus a l'Estat en impostos. En aquells temps fins i tot presidents republicans com Dwight Eisenhower creien que no era bo per a la societat que hi hagués desigualtats extremes. Aquesta creença responia per força que tenien les esquerres que configuraven la cultura política dominant durant el període 1950-1980. No cal dir que els rics intentaven escapolir-se de pagar aquest 70%. Per aquest motiu, a força de deduccions i altres mesures, aquest 70% baixava al 50%. Per altra banda, l'impost sobre el rendiment del capital era del 35%.

Tot això va canviar amb el president Reagan, que va iniciar la revolució reaccionària neoliberal. Aquest president va baixar els impostos dels rics d'una manera molt notable (encara que va pujar els impostos de tots els altres; en realitat va ser el president que més va pujar els impostos en temps de pau als EUA). Es va iniciar així tot un seguit de polítiques que han dut a una situació en la qual els rics paguen ara només un 36% a l'Estat. Del 50% al 36% durant el període 1980-2011. I els impostos sobre el rendiment del capital van baixar del 35% al 15%. Aquests avantatges fiscals van arribar tal nivell que, en 2010, 18.000 famílies riques no van pagar cap impost. En realitat, les 400 famílies més riques dels EUA han pagat únicament el 18% dels seus ingressos en impostos a l'Estat federal. Com a conseqüència d'aquestes polítiques, l'1% de renda superior que en els anys setanta ingressava el 9% de tota la renda nacional, en 2010, va ingressar ni més ni menys que un 20% de la renda nacional.

Tal concentració de les rendes crea un enorme problema econòmic: la falta de demanda que estimuli l'economia i creï ocupació. Els rics tenen tants diners que, quan aconsegueixen més diners, en lloc d'augmentar el seu consum, ho inverteixen, a fi d'acumular més i més diners, creant un problema greu. En moments de recessió, es necessita que la gent consumeixi perquè creixi la demanda. Però si el 20% de la renda nacional la té el 1% de la població que (en termes proporcionals) consumeix menys, es crea un gran buit en la demanda.

I això és el que està passant als EUA, a la UE i també a l'Estat espanyol. És més, com qque no hi ha gaire demanda en l'anomenada economia productiva, on es produïxen béns i serveis (resultat del descens de les rendes del treball com percentatge de la renda nacional) els rics no inverteixen en activitats i àrees productives sinó en activitats més rendibles, que són les especulatives, creant les bombolles que ens conduïxen als desastres que coneixem. La bombolla immobiliària n'és un exemple. Però, ara que la bombolla ha explotat, els rics, a través dels bancs, compren deute públic, és a dir, bons de l'Estat. I, a través de les agències avaluadores dels bons, com Moody’s, Standard & Poors i altres (que són instruments de la banca), creen una percepció d'alt risc, a fi que els estats hàgin de pagar-los elevats interessos.

Els bancs espanyols posseïxen el 52% del deute espanyol. Reben préstecs de diners del Banc Central Europeu a interessos molt baixos (1%), i amb aquests diners compren bons públics de l'Estat espanyol que els donen una rendibilitat d'un 6%. És difícil dissenyar un sistema que sigui més favorable per als rics i per als seus bancs. I mentre es fan superrics, demanen a la ciutadania que s'estrenyi el cinturó sota l'excusa que “no hi ha alternativa”. I els principals mitjans li diuen a la població que la “pressió dels mercats financers” (la frase més utilitzada en la cultura dominant del país) obliga a l'Estat espanyol a seguir polítiques públiques enormement impopulars, presentant-les com necessàries i inevitables. Però aquesta pressió, en el cas de l'Estat espanyol, deriva primordialment dels bancs i dels rics espanyols, que van causar la crisi (les seves especulacions en el mercat immobiliaris), i ara s'estan beneficiant d'aitals polítiques, exigint diners a l'Estat (amb interessos elevats dels bons) per a prestar-los els seus diners, els mateixos diners que van aconseguir pagant menys imposats.

És obvi que hi ha alternatives. D'aquesta anàlisi es dedueïx que la millor manera d'evitar l'endeutament de l'Estat no és baixant la despesa pública (molt baix en el cas estatal), sinó pujant els impostos dels rics i superrics als nivells del període anterior (i en el cas de l'Estat espanyol a nivells homologables als països nòrdics). Un treballador de la manufactura paga ja el 78% del que paga el seu homòleg a Suècia. Un ric (el 1% de renda superior) paga en impostos un 20% del que paga el seu homòleg a Suècia. I així ens va.

Desallotjament encobert amb violència

2011-05-27T13:34:00.000-07:00

L'acció ha començat a quarts de vuit del matí. Agents de la Guàrdia Urbana han entrat a l'acampada instal·lada des de fa 13 dies a Plaça Catalunya i han encerclat l'assemblea formada per les 450 persones que hi dormien, sota l'excusa que havien de netejar la plaça i retirar els objectes per evitar aldarulls en la celebració del Barça d'aquest dissabte.

La suposada acció de neteja però s'ha convertit en un desallotjament encobert de la protesta. Han desmuntat les tendes i els Mossos d'Esquadra han carregat fent fora els indignats a cops de porra, provocant ferits pels cops, i també han disparat les noves llançadores.

Els indignats s'han oposat en tot moment al desallotjament i han bloquejat els camions de neteja que pretenien acabar amb l'acampada.

La neteja i el Barça, una excusa

Tot i que en un primer moment un centenar d'agents han rodejat la plaça, les brigades de la neteja només demanaven retirar ampolles de vidre i material de cuina perillós de cara a la celebració de demà, com bombones de butà. Des de l'acampada però s'han donat facilitats per retirar qualsevol ampolla de vidre, tot i que uns instants després han intervingut els agents policials i han aprofitat per començar a desallotjar.

Un advocat de l'acampada ha dit que els equips de neteja haguessin pogut intervenir amb normalitat si no haguessin anat acompanyats de desenes de furgons de la Brigada Mòbil dels Mossos d'Esquadra i unitats d'antiavalots que envoltaven l'acampada, fet que els fa suposar que es tracta d'un desallotjament encobert.

De la seva banda, l'assemblea dels acampats també tenen clar que la neteja i el Barça són una excusa per desallotjar l'acampada i acabar així amb una protesta del tot incòmode. "Brutalitat policial, no és neteja, és un desallotjament en tota regla", denuncien. En aquest sentit, lamenten: "És trist que el futbol passi per davant de la reivindicació dels drets socials i laborals. Panem et circenses senyors!". A més, han denunciat que el desallotjament és il·legal ja que els agents policials no portaven plaques d'identificació.

Nova acampada a les 7

Els indignats desallotjats han fet una crida perquè tothom vagi a donar-los suport i ara han convocat una nova ocupació de la Plaça Catalunya aquest vespre a les set. Com ja és habitual, se serveixen de les xarxes socials per fer la revolució. I sembla que funciona ja que el poder de convocatòria de què disposen és contrastat. Prop de 15.000 persones els segueixen a Twitter i 31.000 més al Facebook. Des que han acabat les càrregues la plaça es va omplint amb solidaris rodejats per la policia que els impedeix entrar al centre de Plaça Catalunya. L'acampada ha fet una crida perquè la gent hi acudeixi amb roses, una "resposta pacífica davant de la seva brutalitat".

L'assemblea ha denunciat que la policia ha volgut fer fora també les càmeres de televisió, tot i que ja havien enregistrat les violentes càrregues. Malgrat les càrregues amb pilotes de goma, els indignats han mantingut en general una actitud pacífica, amb les mans alçades ja que "no volem baralles, només lluitar pacíficament". L'assemblea ha demanat en tot moment que es faci difusió de la violència perquè tot l'Estat s'assabenti del desallotjament.

"La nostra resistència pacífica és corresposta amb cops"

L'acampada de Barcelona ha iniciat una intensa campanya de denúncia de l'acció dels Mossos per les xarxes socials, una campanya que es va estenent com una taca d'oli per la resta d'acampades de l'Estat. "La nostra resistència pacífica és corresposta amb cops", manifesten. Durant les càrregues s'han escoltat crits de "menys policia i més educació".

Desallotjada també l'acampada de Lleida

La policia ha desallotjat aquest matí a primera hora també l'acampada de la plaça Ricard Vinyes de Lleida amb l'excusa també de la salubritat. Interior sosté que no es pretén desallotjar els acampats, sinó netejar. A Lleida hi ha hagut almenys un detingut.
Els universitaris tallen la Diagonal

Més d'un centenar d'estudiants universitaris han tallat l'avinguda Diagonal de Barcelona aquest migdia en una manifestació de suport als acampats de Plaça Catalunya. Són alumnes de la Universitat de Barcelona i la Universitat Politècnica de Catalunya solidaritzats amb els indignats. Els estudiants han tallat l'avinguda en els dos sentits de la marxa.
Felip Puig dimissió!

Arran de les càrregues desproporcionades contra els indignats de Barcelona, els internautes han engegat una recollida de signatures per demanar la dimissió del conseller d'Interior, Felip Puig. Les adhesions ja superen les 2.000. Es pot signar des d'aquí.

Els acampats volen encarregar-se de la neteja

L'assemblea dels acampats a plaça Catalunya ha decidit acceptar la demanda policial d'acabar de netejar les carpes que queden al campament, però han reclamat ser ells els que ho facin, i no la Brigada Municipal. A més demanen que la policia permeti entrar els concentrats a fora de l'indret per ajudar en les tasques de neteja. Els representants legals dels acampats ho han de comunicar ara a la policia, com a part de la negociació.

Més de 60 ferits

Com a mínim 66 persones que han hagut de ser ateses de ferides lleus pel Sistema d'Emergències Mèdiques. Dels ferits, 6, un d'ells un mosso d'esquadra, han estat traslladats al Clínic, al CAP de Manso i al CAP Pere Camps.

Botran: "Hem demostrat que podem articular políticament l'independentisme emergent"

2011-05-24T10:06:00.000-07:00

Albert Botran, membre del Secretariat Nacional de la CUP, ha afirmat que la formació ha sabut articular políticament l'independentisme emergent. En unes declaracions que ha fet a Rac1 aquest dilluns per valorar el creixement espectacular de la CUP, que ha multiplicat per cinc el nombre de regidors, Botran ha admès que "s'han superat les previsions més optimistes".

El portaveu creu que la CUP ha sabut "canalitzar una part de l'independentisme emergent, que veu que li podem donar resposta, que podem articular-lo políticament".

Així mateix, considera que també "hem captat gent interessada en les noves formes de fer política, menys dependents de les cúpules dels partits, més obertes, més participatives, menys professionalitzades i també hem canalitzat cert malestar social no només provocat per la crisi".

Malgrat tot, Botran no creu que es pugui relacionar l'augment de la CUP amb el descens d'ERC: "No crec que siguin processos relacionats, són processos paral•lels amb certs punts d'intersecció". En aquest sentit, ha assegurat que "si tots dos ho fem bé tots dos podem eixamplar l'independentisme". Segons Botran, "l'independentisme és un moviment emergent encara que s'ha fet molt més transversal" i ha afegit que com tot moviment emergent "malda per trobar una estratègia encertada."

"ERC, en un moment, va ser l'opció hegemònica", ha dit, i ha remarcat que "va optar per entrar en el govern tripartit perquè creia que era el que li feia falta i s'ha vist que alguna part del seu electorat no ho acaba de compartir". Ara bé, "nosaltres no vivim del càstig a ERC", ha conclòs.

Botran ha parlat de la unitat de l'independentisme, que ha definit com "un moviment emergent es vagi configurant amb diferents opcions". "És un creixement de l'independentisme que les consultes sobre la independència ja van demostrar que és una facció social a tenir molt en compte", ha assenyalat.

La CUP es consolida com «l'alternativa necessària»

2011-05-23T13:26:00.000-07:00

Moltes de les candidatures de la CUP de 80 municipis catalans han augmentat la representació. Dels municipis on es presentava han augmentat electes a diverses poblacions. (Llistat actualitzat)

Però el més destacable ha estat la irrupció a poblacions com Girona, Sant Cugat o Banyoles, Reus, Navàs, Artés, Navarcles, Alfés, Arenys de Mar, Bordils, Calldetenes, Capolat, Figueres, Sant Esteve Palautordera,... on no hi tenien representació anteriorment.

La CUP també ha comptat amb un important suport de vots a grans ciutats com Badalona, Tarragona, Lleida, Barcelona o Sabadell. En un gran llistat de poblacions la CUP ha obtingut representació, amb casos destacats com Vilanova i la Geltrú, Arenys de Munt, Molins de Rei, Celrà, Viladamat o Sant Esteve de Palautordera. població vots percentatge regidors/es posició

Alfés 91 39,91% 3 primera

Artés 554 23,04% 3 segona

Arenys de Mar 496 8,75% 1 cinquena

Arenys de Munt 855 25,54% 4 primera

Argentona 448 9,10% 1 cinquena

Badalona 1465 1,82% sisena

Balaguer 237 3,39% -

Banyoles 708 10,39% 2 tercera

Barcelona 11797 1,95% - sisena

Barxeta 113 9,25% -

Bellmunt d'Urgell 63 40,38%

Benifairó de la Valldigna 90 7,96% -

Berga 1023 15,50% 3 tercera

Blanes 622 4,53% -

Bordils 180 23,62% 2 tercera

Calldetenes 250 20,03% 2 tercera

Capellades (Vila de Capellades-CUP) 523 21,76% 3 segona

Capolat 9 15,52% 1 segona

Cardedeu 860 12,80% 2 tercera

Cava 4 7,84% -

Celrà 404 22,51% 3 tercera

Collbató 33 1,90% -

El Vendrell 491 3,77% -

Figueres 800 6,28% 1 cinquena

Girona 2981 9,28% 3 quarta

L'Hospitalet de Llobregat 541 0,64% -

Les Borges Blanques 170 6,42% 1 cinquena

Lleida 1464 3,26% - sisena

Manresa 1981 7,41% 2 sisena

Martorell 402 4,13% -

Mataró 2498 5,59% 1 sisena

Molins de Rei 1797 17,52% 4 tercera

Mollet de Peralada 33 33,33% 1 segona

Montblanc 114 3,50% -

Montesquiu 170 32,63% 2 segona

Navàs 746 25,34% 4 segona

Navarcles 296 10,50% 1 tercera

Palau-solità i Plegamans 288 5,00% -

Pineda de Mar 368 3,64% -

Reus 1918 5,11% 1 cinquena

Sabadell 2288 3,06% -

Sallent 337 10,29% 1 quarta

Salt (Independents per Salt) 834 10,03% 2 quarta

Sant Boi de Llobregat 751 2,63% -

Sant Cebrià de Vallalta 111 7,96% 1 sisena

Sant Celoni 949 13,14% 2 tercera

Sant Cugat del Vallès 2346 7,76% 2 cinquena

Sant Esteve de Palautordera 429 35,11% 4 segona

Sant Joan Despí 319 2,43% -

Sant Joan de les Abadesses 80 3,81% -

Sant Martí Sarroca (Alternativa Martinenca - CUP) 243 16,06% 2 segona

Sant Pere de Ribes (UM9) 1874 19,48% 5 tercera

Sant Pere de Riudebitlles (Més Poble - CUP) 138 11,40% 1 quarta

Sant Salvador de Guardiola 160 10,15% 1 quarta

Santa Coloma de Farners 307 7,39% 1 cinquena

Santa Maria de Palautordera 495 13,20% 2 tercera

Santa Perpètua de Mogoda 351 3,78% -

Seva 144 8,19% 1 quarta

Sitges 622 6,30% 1 sisena

Subirats (APS-CUP) 297 19,26% 2 tercera

Tagamanent (coalició amb ERC) 58 28,71% 2 segona

Tarragona 1099 2,28% -

Terrassa 868 1,22%

Torà 113 18,31% 2 tercera

Ulldecona 124 4,01% -

Valls 1196 12,66% 3 tercera

Vic 1626 10,83% 2 tercera

Viladamat 149 47,30% 4 primera i absoluta

Vilafranca del Penedès 1614 10,78% 2 tercera

Vilanova i la Geltrú 2539 10,39% 3 quarta

Vilassar de Dalt 190 5,23% -

Vilassar de Mar 450 5,67% 1 cinquena

Candidatures amb participació de la CUP

Alternativa per la Garrotxa (Olot) 506 4,12% -

CUPA (Arbúcies) 189 6,58% 1 quarta

Gent de Gramenet (Sta. Coloma de Gramenet) 2575 6,65% 2 cinquena

Crida Premianenca (Premià de Mar) 1074 10,54% 2 quarta

Compromís per Cerdanyola (Cerdanyola) 1875 8,40% 2 cinquena

Persones compromeses amb el món social i cultural de la ciutat donen suport a la CUP-AxB

2011-05-13T13:11:00.000-07:00

Entre els centenars de persones que ja han signat el manifest, la CUP-Alternativa per Barcelona destaca una llista de 50 que sobresurten per la seva activitat professional i el seu compromís amb les lluites socials i polítiques de la ciutat.

Ahir es va presentar el manifest "el 22-M indignem-nos alçar-se a temps, encara" amb la presència dels seus impulsors David Fernàndez, Roser Veciana, Lluís Cabrera, Julià de Jòdar i Josep Maria Navarro. El manifest analitza i crítica l'actual model Barcelona i fa una crida a revoltar-se donat suport a la CUP-AxB.

Els promotors del manifest:

DAVID FERNÀNDEZ, activista dels moviments socials i número 14 a la llista en qualitat d'independent

ROSER VECIANA, exregidora d'Els Verds a l'Ajuntament de Barcelona i número 7 a la llista en qualitat d'independent

LLUÍS CABRERA, agitador cultural, president del Taller de Músics i signants del manifest

JULIÀ DE JÒDAR, escriptor i guardonat recentment amb el Premi Serra d'Or i últim de la llista en qualitat d'independent

JOSEP MARIA NAVARRO, empresari de l'economia social i solidària i número 40 a la llista en qualitat d'independent

El 50 primers

Lluís Cabrera, agitador cultural

Gerard Horta, poeta

Esther Vivas, activista dels moviments socials

Saturnino Mercader, delegat sindical de la CGT-Bus

Isabel Holgado, antopòlga

Eva Serra, professora d’Història de la UB

Martí Majoral, militant del moviment antirepressiu i de defensa dels drets humans.

Xavier Domènech, professor d'història de la UAB

Xavier Montanyà, periodista

Humbert Roma, periodista

David Karvala, activista antifeixista

Jordi Garcia Jané, cooperativista, promotor de l’economia solidària

Jordi Marí, àmbit finances ètiques

Àlex Hinno, membre de la comunitat palestina a Catalunya

Josep Poveda, periodista

Alberto Diez, sindicalista de Telefònica

David Rodríguez Kluxen, membre de l'Ateneu La Torna

David Franquesa, gestor cultural

Josep Garganté, sindicalista d'autobusos de TMB

Jordi Via, cooperativista

Antoni Lluís Trobat, promotor cultural

Juanra Rodríguez, cantant de KOP

Edurne Bagué, antropòloga i membre del Grup d’estudi per la universitat pública

Clara Camps, membre de l’Assemblea pels Drets Socials de Gràcia

Albert López Bragados, professor d’Antropologia de la UB

Xavier Oller, treballador de l'ensenyament públic i historiador

Imma Alemany, consultora d'accessibilitat i polítiques públiques

Pepe Nieto, militant internacionalista, expert en geopolítica mediterrània

Inan Urueta, cantant d'òpera

Àlex Tisminetzky, advocat laboralista

Joan Canela, periodista

Regina Martínez, psicòloga

Mike Eaude, traductor

Eduardo Cáliz, advocat

Carles Castellanos, professor universitari

Montserrat Tomàs, advocat

Dolors Grífols, professora

Joan Artigal, educador

Carles Mancho, professor universitari

Lluís Millà, llibreter Editorial Millà

Mireia Artís, biòloga i professora

Josep Maria Fabró, professor

Lluís Barba, politòleg

Santi Medina, professor de FP

Aleix Bombilà, paleontòleg

Oliver Martínez, educador

David Franquesa, gestor cultural

Simón Vázquez, editor

Xavier Gispert, periodista

Guillem Boix, ambientòleg