Ovella Negra

16 marxes de torxes reclamen la llibertat dels presos polítics

noreply@blogger.com (ovella negra) — Wed, 30 Dec 2009 20:42:00 +0000

Les marxes de torxes recorren aquest cap de setmana els carrers de 16 poblacions dels Països Catalans. Ho fan per reclamar la llibertat dels presos i les preses polítiques. Les marxes les organitza quan s'apropa Nadal el col·lectiu de suport a les persones empresonades per motius polítics, Rescat.

>> L'ACCENT fem un recull de les diverses marxes organitzades

Enguany, recorda Rescat, ha estat l'última marxa que es fa amb en Zigor, en Diego i la Laura empresonats.

De l’alegria perquè els dos primers seran alliberats el gener i la Laura a l'agost, Rescat considera que "ens toca treure’n forces renovades, perquè l’Estat mai ens ho posarà fàcil, perquè les nostres companyes Marina i Lola continuaran empresonades i és que, com totes sabem, la lluita continua".

Mig centenar de persones a València

Un dia abans que la majoria de marxes, el divendres 18 de desembre, i convocats pel grup de suport als i les preses de l'Horta i Rescat, mig centenar de persones es van manifestar pels carrers del Barri del Carme.

Al llarg del recorregut els manifestants van patir una forta presència policial, a més de ser identificades.

80 persones a la marxa de TarragonaDissabte ha estat el dia que la marxa ha recorregut Tarragona. Unes vuitanta persones vingudes d’arreu del Camp han participat de la Marxa de Torxes per l’Amnistia.

La marxa arrancà amb una traca a les 19h des de la Plaça Verdaguer, escortats en tot moment pels Mossos d’Esquadra, la Guardia Urbana i agents de la secreta fotografiant i enregistrant vídeo a tort i a dret. El recorregut s'aturà a la Baixada de les Peixeteries Velles, davant l’Ateneu Popular l’Espina on es llegí un comunicat per denunciar una vegada més l'aplicació de la dispersió cap als nostres companys, presos polítics catalans, i es desplegà una estelada de grans dimensions. Al arribar a la Baixada de la Misericòrdia dos militants de l'Esquerra Independentista del Camp (EIC) desplegaren des d'una envestida una pancarta de suport als i les preses, el que aixecà els aplaudiments dels participants a la marxa. En acabar, la marxa es dirigí cap a la Plaça de la Font. En arribar a la porta de l'Ajuntament es llegí el manifest editat per Rescat i es va cloure amb una altra traca.

Concentració a Terrassa

A Terrassa una trentena de persones, convocades per Rescat i Solidaritat Antirepressiva de Terrassa (SAT) es van concentrar davant l'ajuntament de la localitat el passat el divendres 18 de desembre per tal de mostrar la seva solidaritat amb els i les preses polítiques catalanes.

A més, des del 10 de desembre fins al 22 de gener de 2010 el col·lectiu antirepressiu SAT ha convocat diversos actes de suport als i les preses. Entre altres, el dia 22 de gener, han convocat una concentració davant de l'Ajuntament per tal de denunciar i recordar que en Zigor i el Diego porten ja 9 anys empresonats.

Prop d'un centenar de persones a Barcelona

La marxa a Barcelona va reunir prop d'un centenar de persones, tot i que moltes s'hi varen sumar amb la marxa iniciada.

Al llarg del recorregut, de Rambla de Canaletes a la Plaça de Sant Jaume, les assistents van cridar consignes contra la Llei antiterrorista i per la llibertat dels presos i les preses polítiques. Al final de l'acte, una membre de Rescat va agrair a tota la gent que ha fet possible enguany la convocatòria de fins a 16 marxes de torxes i va recordar que, malgrat que en Zigor, la Laura i en Diego sortiran aviat en llibertat, la Marina i la Lola encara seguiran empresonades.

La Marxa per la Llibertat de Gaza manté la fermesa malgrat els obstacles d'Egipte

noreply@blogger.com (ovella negra) — Wed, 30 Dec 2009 20:35:00 +0000

La Marxa per la Llibertat de Gaza concentrada a El Caire anuncia que no es dissoldrà fins que pugui entrar a la franja de Gaza .

El gruix d’activistes de la Marxa per la Llibertat de Gaza reuneix més de 500 persones de 23 nacionalitats diferents, entre les quals 10 membres de la Delegació catalana de la Marxa. L'objectiu: trencar el bloqueig que pateix la Franja de Gaza.

Els manifestants han declarat que no es dissoldran fins que el govern egipci obri la frontera de Rafah per deixar pas a la Marxa i el comboi de medicaments i altres productes de primera necessitat adreçats a la població civil palestina. No obstant això les autoritats egípcies segueixen bloquejant l’accés de Rafah a la Franja de Gaza. 

Heidy Epstein i l’activista catalana Teresa Sala inicien una vaga de fam a El Caire:

Entre els concentrats davant de l’edifici de Nacions Unides de El Caire hi ha la reconeguda activista jueva i supervivent de l’holocaust, Heidy Epstein, que ha iniciat aquest matí una vaga de fam indefinida a la qual s’ha afegit la catalana de 63 anys Teresa Sala, membre de la Plataforma Aturem la Guerra.

L’objectiu de les vaguistes és incrementar la pressió al govern egipci i als governs de la Comunitat Internacional perquè la Marxa pugui accedir a la Franja de Gaza.

L'activista catalana de l'organització Xarxa d'Enllaç amb Palestina Teresa Sala va començar ahir una vaga de fam davant de la seu de les Nacions Unides al Caire (Egipte), on és amb dues catalanes més, perquè se li permeti passar a Gaza i assistir a una marxa internacional propalestina.

Abans d'ahir es va complir el primer aniversari del començament de l'atac contra la franja de Gaza per part d'Israel, de manera que desenes d'activistes intenten accedir a Palestina per mostrar la seva "solidaritat" amb el milió i mig d'habitants de la zona.

La nord-americana Hedy Epstein té 85 anys i va sobreviure l'Holocaust. Ahir va iniciar una vaga de fam a El Caire per protestar contra la decisió d'Egipte de no permetre a cenetenars d'activistes propalestins arribar a Gaza. "He participat en la lluita pels drets humans i civils la major part de la meva vida, he enviat cartes i telegrames i ara correus electrònics, però arriba un moment en la vida en què un ha de fer un pas extraordinari, i aquest pas extraordinari per a mi és declarar-en vaga de fam ", va manifestar Hedy Epstein asseguda davant de la seu de l'ONU a la capital egípcia. La veterana activista, els pares de la qual van morir en el camp de concentració nazi d'Auschwitz el 1942, subratlla que amb el seu gest vol pressionar el govern egipci "que està impedint que 1.400 persones de 42 països entrin a Gaza".

Hedy Epstein forma part d'una iniciativa internacional en la qual participen més de 1.400 activistes d'arreu del món que volen arribar a Gaza des d'Egipte per expressar la seva solidaritat amb la població en complir un any de la matança de Gaza. "L'únic que volem fer és entrar a Gaza i dir a la gent que hi viu: 'No esteu sols, hi ha gent que ha tret temps del seu treball, que està lluny de les seves famílies i ha vingut aquí per estar amb vosaltres i fer-vos saber que pensen en vosaltres i us donen suport", va assenyalar Epstein. Els activistes van anar arribant a Egipte en els últims dies, amb la intenció d'entrar a Gaza per portar una mica d'ajuda mèdica i material escolar, però sobretot per participar el 31 de desembre en una marxa en solidaritat amb el poble palestí i de condemna al bloqueig impost.

Situació dels catalans retinguts a Egipte 

D’altra banda, davant la negativa del govern egipci d’obrir el pas de la franja de Gaza, 400 activistes han intentat arribar fins a la frontera de Rafah per diferents mitjans de transport. Tres grups de catalans ho han intentat però la policia egipcia els ho ha impedit.

La situació actual dels activistes catalans és la següent:

• Un grup de 4 activistes catalans juntament amb altres internacionals, es troben a 2 km d’Al-Arish direcció a Rafah, retinguts per 40 antiavalots egípcis.
• Un segon grup de 4 activistes catalans que van emprendre el camí cap a la frontera amb Gaza ahir diumenge i que des de llavors no se’n té cap notícia. La policia egípcia i el cònsol espanyol a El Caire han declarat que desconeixen la situació d’aquests. Els familiars demanen tenir informació per part de l’ambaixador, ja que el cònsol no ha precisat quina és la seva situació.La societat civil catalana dóna suport a la Marxa per la Llibertat Una trentena d’organitzacions i diversos partits polítics catalans, així com una cinquantena d'intel·lectuals, diputats i artistes catalans han presentat un Manifest de suport a la Marxa per la Llibertat de Gaza.

Comunicat de solidaritat del Casal Manel Viusà de Vic

Des del Casal Independentista i Popular Manel Viusà de Vic manifestem la nostra solidaritat amb els i les activistes que participen en La Marxa per la Llibertat de Gaza. Aquesta iniciativa solidària internacional amb el poble palestí va iniciar-se el passat 27 de desembre de 2009. Hi participen centenars de persones de més de 40 nacionalitats diferents d'arreu del món. Des de Catalunya també s'ha organitzat una delegació, en la qual hi participen tres osonencs.

La Marxa per la Llibertat de Gaza és una iniciativa internacional amb la finalitat de trencar el bloqueig existent per part d'Israel sobre la Franja de Gaza; una flagrant violació del dret internacional que ha conduït a l'actual crisi humanitària que pateix la seva població. El dia de l'inici de la Marxa s'ha fet coincidir amb el primer aniversari de la massacre de més de 1.400 civils palestins de Gaza per part de l'exèrcit israelià.

En aquests primers dies hem pogut constatar que els governs egipci i israelià estan intentant bloquejat la Marxa. Tanmateix, també estem convençudes que la força de l'acció no-violenta i la solidaritat entre els pobles podrà més que la força de les seves armes.

Des de Vic, esperem que aquesta acció contribueixi a fer evident a nivell internacional el bloqueig israelià. Així mateix, esperem que serveixi perquè el govern egipci opti per l'obertura del pas de Rafah de la frontera amb Gaza. Només d'aquesta forma es podrà assistir a la població palestina de Gaza, per poder-ne cobrir les seves necessitats mèdiques. Expressem la nostra més gran solidaritat amb el poble palestí i amb totes les persones que lluiten per fer visible i denunciar les situacions inhumanes en què estan sotmesos. Esperem també que els mitjans de comunicació estiguin a l'altura de les circumstàncies i siguin capaços d'informar de manera responsable de La Marxa per la Llibertat de Gaza i les conseqüències del bloqueig israelià.

Millor no tenir acord a Copenhaguen que tenir-ne un que certifiqui la catàstrofe

noreply@blogger.com (ovella negra) — Mon, 21 Dec 2009 19:06:00 +0000

L'autora, des de la cimera del clima a Copenhaguen, denuncia que l'única oferta que s'havia posat sobre la taula suposava condemnar el tercer món a la pobresa a perpetuïtat. Critica també el caràcter colonial de la negociació establerta, defensant que en aquests termes, és prefereible que no s'assoleixi un acord abans que se n'estableixi un que segelli aquesta condemna a la desigualtat i el sofriment de milions de persones.

Millor no tenir acord a Copenhaguen que tenir-ne un que certifiqui la catàstrofe.

En el novè dia de la Cimera de Copenhaguen sobre el clima, es va sacrificar Àfrica. La posició del bloc G77 de negociació, que incloïa els Estats d'Àfrica, va sert clar: un augment de 2ºC de la temperatura mitjana mundial es tradueix en un augment de 3-3.5ºC a l'Àfrica. Això significa, segons l'Aliança Panafricana per a la Justícia Climàtica (www.pacja.org), “55 milions de persones més que ara podrien estar en risc de fam", i "l'escassetat d'aigua podria afectar a entre 350 i 600 milions més de persones".

L'arquebisbe Desmond Tutu diu que "Ens enfrontem a un desastre imminent en una escala monstruosa ... un objectiu global d'uns 2°C és condemnar a l'Àfrica a la incineració i negar-li el desenvolupament modern".

I no obstant, això és precisament el que el primer ministre d'Etiòpia, Meles Zenawi, va proposar fer quan es va aturar a París de camí a Copenhaguen, al costat del president, Nicolas Sarkozy, i afirmant parlar en nom de tots els d'Àfrica (era el cap del grup de negociació del clima d'Àfrica), va donar a conèixer un pla que inclou el temut augment de 2ºC i ofereix als països en desenvolupament amb prou feines 10 mil milions de dòlars l'any per ajudar a pagar per tots els efectes relacionats amb el clima, des de dics marins, al tractament del paludisme o la lluita contra la desforestació.

És difícil creure que és el mateix home que fa només tres mesos estava dien: "Utilitzarem els nostres números per a deslegitimar qualsevol acord que no sigui coherent amb la nostra posició de mínims ... Si és necessari, estem disposats a sortir de qualsevol negociació que amenaci amb ser una altra violació del nostre continent ... Què no estem disposats a viure amb l'escalfament global per sobre del nivell mínim evitable" I aquesta: " No participarem en les properes negociacions com a suplicants demanant el nostre cas sinó com a negociadors per a defensar els nostres punts de vista i interessos ".

Encara no sé què va obtenir Zenawi en pagament d'un canvi tan radical de la seva melodia o com, exactament, es passa d'una posició demanant 400 mil milions de dòlars a l'any en el finançament (la posició del grup d'Àfrica) a només 10 mil milions de dòlars. De la mateixa manera, no sabem el que va passar quan la secretària d'Estat de Hillary Clinton es va reunir amb la presidenta de Filipines, Gloria M. Arroyo, poques setmanes abans de la cimera i de sobte, els més durs negociadors filipins van caure de la seva delegació i el país, que havia estat exigint reduccions d'emissions al món ric, de sobte va retirar-se del front.

Sabem, d'haver estat testimonis d'una sèrie d'aquestes discordies sobre cares, que les potències del G8 estaven disposades a fer qualsevol cosa per arribar a un acord a Copenhaguen. La urgència no era per un ardent desig d'evitar el canvi climàtic catastròfic, ja que els negociadors saben molt bé que les retallades de les emissions tant miserables que proposen són una garantia de que les temperatures augmentaran un 3.9ºC "dantesc", com afirma Bill McKibben.

Matthew Stilwell de l'Institut de Governabilitat i Desenvolupament Sostenible - un dels assessors més influents en aquestes converses – diu que les negociacions no tracten realment d'evitar el canvi climàtic, sinó que són una batalla campal sobre un recurs profundament valuós: el dret al cel. Hi ha una quantitat limitada de carboni que pot ser emesa a l'atmosfera. Si els països rics no redueixen radicalment les seves emissions, aleshores es disposen a devorar activament la part ja limitada disponible per al sud. Allò què està en joc, sosté Stilwell, és ni més ni menys que "la importància de compartir el cel".

Europa, sosté, comprèn perfectament quants diners es faran amb el comerç de carboni, ja que ha estat utilitzant el mecanisme des de fa anys. Els països en desenvolupament, d'altra banda, mai no s'han ocupat de les restriccions de carboni, de manera que molts governs no entenen realment el que estan perdent. Mostrant elcontrast entre el valor del mercat de carboni - 1.2 bilions de dòlars l'any, d'acord amb el significatl economista britànic Nicholas Stern - amb els miserables 10 mil milions que hi ha sobre la taula per als països en desenvolupament per als propers tres anys, Stilwell afirma que els països rics estan fent el tracte de "pedretes i mantes per Manhattan*". I afegeix: "Aquest és un moment colonial. És per això que han fet aquest gran esforç per aconseguir que els caps d'Estat siguin aquí per signar aquest tipus d'acord ... Ara no hi ha marxa enrere. S'han repartit tot el que quedava sense amo i han assignat tots els recursos als rics."

a fa mesos que les organitzacions no governamentals van fent córrer el missatge que l'objectiu de Copenhaguen és el de "tancar l'acord". Pertot on mirem al Centre de convencions, els rellotges corren. Però qualsevol acord anterior no és suficient, especialment perquè l'únic acord que ofereixen no resoldrà la crisi climàtica i podria empitjorar la situació, mantenint les actuals desigualtats entre el nord i el sud i perpetuant-les de forma indefinida.

Augustine Njamnshi, de l'Aliança Panafricana per la Justícia Climàtica, qualifica amb durs termes la proposta de 2ºC: "No es pot dir que s'està proposant una 'solució' al canvi climàtic siaquesta solució suposa veure com milions d'africans moren i si els pobres i no als contaminadors han de seguir pagant pel canvi climàtic".

Stilwell diu que un mal acord podria significar "mantenir bloquejada la direcció en el camí equivocat fins a 2020" - molt després de la data límit per al pic d'emissions. Però ell insisteix que no és massa tard per evitar aquest escenari del pitjor cas. "Prefereixo esperar sis mesos o un any i fer-ho bé perquè l'evideència i el coneixement de la ciència és cada vegada major, la voluntat política està creixent, la comprensió de la societat civil i comunitats afectades està augmentant, i aleshores estaran preparades per a reclamar als seus dirigents un acord just i adequat".

A l'inici d'aquestes negociacions, la mera idea de la demora era una heretgia ambiental. Però ara molts estan veient el valor d'anar a poc a poc i amb bona lletra. Significativament, després de descriure el que suposaria un augment global de º2C per a l'Àfrica, l'arquebisbe Tutu sostenia que que és "millor no tenir acord que tenir un mal acord". Això podria ser el millor que podem esperar a Copenhaguen. Serà un desastre polític per a alguns caps d'estat - però podria ser una última oportunitat per evitar el desastre real per a tots els altres.

*NdT: Els colons holandesos van 'comprar' Manhattan als natius a canvi de pedretes blaves i mantes per valor de 24 dòlars.
Article publicat el 19 de desembre de 2009 al diari britànic The Guardian. Traducció de La Fàbrica .

700.000 persones podran votar demà per la independència

noreply@blogger.com (ovella negra) — Sat, 12 Dec 2009 19:10:00 +0000

Un total de 700.000 catalanes i catalans de 169 municipis del Principat estan cridats a votar sobre la independència aquest diumenge 13 de desembre en les consultes per la independència nascudes després de l'experiència del 13 de setembre a Arenys de Munt. La primera onada de consultes promogudes per la societat civil amb el suport dels ajuntaments ja ha començat aq uest dissabte al municipi català més petit, Sant Jaume de Frontanyà, de 21 habitants. Les consultes independentistes es produeixen just quan es compleixen 20 anys de la resolució del 12 de desembre del 1989 del Parlament en què es manifestava que l'acatament del marc institucional vigent "no significa la renúncia del poble català al dret a l'autodeterminació".

Demà segueix la jornada electoral al detall a Llibertat.cat

Dels 700.024 catalans de més de 16 anys –també estrangers empadronats- cridats a votar sobre la independència, aquest dissabte ja han exercit el vot els veïns del poble més petit de Catalunya, Sant Jaume de Frontanyà, de 21 habitants, el primer municipi en fer la consulta després de la pionera d'Arenys de Munt. En total han convocat consultes d'independència 169 municipis, comptant-hi Sant Jaume de Frontanyà, repartits en 29 comarques catalanes. El municipi més gran on es farà la consulta és Sant Cugat del Vallès –on el seu alcalde, Lluís Recoder (CiU), ja ha votat de forma anticipada- i la comarca amb més municipis on es farà la consulta és Osona, en un total de 35.

Els 252 col·legis electorals i les 564 meses obriran, com en una jornada electoral qualsevol, a les 9 del matí i tancaran a les 8 del vespre, quan s'iniciarà el recompte dels vots. Es preveu que els resultats definitius es coneguin a partir de les 10 del vespre. La nit electoral de la coordinadora nacional es desenvoluparà a la seu del CIEMEN de Barcelona. La jornada mobilitzarà més de 15.000 voluntaris arreu del país. Totes les dades se centralitzaran amb un sistema informàtic que garantirà que no hi hagi frau electoral i que no es puguin duplicar els vots. A més, hi haurà interventors en representació dels partits que donen suport a les consultes.

Les institucions, d'esquenes

Malgrat que el president de la Generalitat, José Montilla, ha minimitzat la importància de les consultes -al seu poble es farà consulta- i que el president del govern espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero, les ha menystingut en considerar que no porten enlloc, els organitzadors hi han volgut donar el màxim valor polític en considerar que una participació massiva pot marcar un punt d'inflexió que porti inevitablement a forçar el catalanisme polític a promoure des del Parlament la convocatòria d'un referèndum d'independència vinculant. A diferència del cas d'Arenys de Munt, l'Estat ha evitat entrar en confrontació i no ha intentat impedir els referèndums simbòlics –ni tant sols ha vetat l'ús de locals municipals-, que compten amb el suport de nombroses personalitats de la societat civil catalana.Observadors internacionalsLa iniciativa ha aixecat les simpaties dels partits de tradició independentista tant de territoris de l'Estat com Euskadi o les Illes Balears, com d'altres territoris europeus com Escòcia, País de Gal·les, Flandes o Irlanda i també Quebec, entre molts altres. Precisament, molts dels partits nacionalistes i independentistes d'aquests països -que han elevat el debat sobre les consultes en els seus parlaments nacionals o fins i tot al Parlament Europeu- han enviat observadors per aquest diumenge.

També mitjans de comunicació de tot el món han acreditat periodistes per seguir la primera de les onades de consultes independentistes promogudes per la societat civil, cosa que ha portat els organitzadors a destacar la importància d'una participació massiva. En total s'han acreditat més de 150 periodistes tant del país com de l'estranger. Qui està en el punt de mira és la televisió autonòmica catalunyesa, TV3, en la que es preveu una cobertura de mínims en motiu de La Marató.

Mesures de seguretat

Tot i que el partit feixista Falange Española de las Jons va comunicar inicialment al Departament d'Interior la seva intenció de manifestar-se en tots els municipis on s'hi faran les consultes, el departament que dirigeix Joan Saura va optar per desautoritzar les manifestacions el 13 i avançar-les a aquest dissabte 12 per evitar aldarulls i eventuals enfrontaments amb independentistes. Malgrat tot, no les va prohibir.

A diferència de la consulta d'Arenys de Munt, el partit ultra no ha recorregut davant la justícia la decisió d'Interior i ha fet marxa enrere. Això sí, ha avisat Interior que, si bé ells no aixoplugaran les protestes, no pot impedir les manifestacions 'espontànies'. Dos altres grups ultres –Alternativa Española i Alianza Nacional- han convocat manifestacions aquest diumenge a Barcelona, segons recullen les seves pàgines web. La manifestació d'Alianza Nacional, considerat un dels grups ultres més radicals, serà a les 12 h. a Plaça Urquinaona de Barcelona i la d'Alternativa Española és a les 13 hores a la Plaça Espanya de Barcelona.
20 anys després de la resolució del ParlamentLes consultes d'independència del 13-D es produeixen just quan es compleixen 20 anys de l'aprovació en comissió parlamentària de la resolució 98/III del Parlament que manifestava que la Cambra catalana no renunciava a l'exercici del dret a l'autodeterminació. La resolució va ser aprovada amb els vots de CiU, ERC, ICV i CDS, mentre que el PSC hi va votar en contra i el PP no va assistir a la votació.La resolució aprovada declarava 'solemnement, que Catalunya forma part d'una realitat diferenciada en el conjunt de l'Estat' i afegeix que 'l'acatament del marc institucional vigent, resultat del procés de transició política des de la dictadura a la democràcia, no significa la renúncia del poble català al dret a l'autodeterminació'. Així, aquella resolució deixava clar que el Parlament 'en el moment que ho cregui oportú, i a través de les actuacions previstes en el mateix ordenament constitucional, podrà augmentar les cotes d'autogovern fins allà on cregui convenient i, en general, adequar la regulació dels drets nacionals a les circumstàncies de cada moment històric'.La declaració la va promoure el llavors secretari general d'ERC, Àngel Colom, un dels actuals dirigents de CDC que darrerament ha estat d'actualitat en admetre que va rebre una donació de Fèlix Millet per liquidar el Partit per la Independència que va crear en sortir d'ERC. Es dóna el cas que la resolució la va votar en contra el llavors diputat del PSC Luis García Sáez, àlies 'Luigi', personatge d'actualitat en ser considerat el cervell de la trama de corrupció urbanística del cas Pretòria.

Per saber-ne més

Demà segueix la jornada electoral al detall a Llibertat.cat - Llibertat.cat

La consulta popular per la independència comarca a comarca - Llibertat.cat

La Falange no podrà manifestar-se el 13D, però Saura no en prohibeix les mobilitzacions - Llibertat.cat

La Falange demana que s'investiguin les consultes - Llibertat.cat

Interior avança un dia les manifestacions de la Falange - Llibertat.cat

Al poble on resideix José Montilla es farà una consulta per la Independència - Llibertat.cat

Grup de Facebook "Apadrina un falangista pel 13-D"

Jaume Martínez i Vendrell o la constància militant per l’alliberament nacional

noreply@blogger.com (ovella negra) — Sun, 06 Dec 2009 20:24:00 +0000

El 26 de novembre passat es compliren 20 anys de la mort de l'històric militant independentista Jaume Martínez Vendrell. Amb motiu d'aquest aniversari, el periòdic L'Accent en publicà aquesta breu ressenya biogràfica, en el seu número 67.

En Jaume Martínez i Vendrell va néixer el 20 d'abril del 1915 a la Colònia Güell, un colònia industrial del Baix Llobregat. Ja de ben jove combina la feina i els estudis amb una incipient militància en la defensa i promoció de la cultura catalana que el porta, per exemple, a la fundació de la biblioteca popular "Joaquim Folguera", o a entrar a militar a l'organització Nosaltres Sols!.

Però la guerra tot ho estronca. Deixa a mitges els estudis que havia començat de perit industrial i, amb 21 anys, es presenta voluntari a l'expedició que pretén sense aconseguir-ho recuperar l'illa per la causa republicana. En tornar, ingressa a l'Escola de Guerra, de la qual en surt amb el grau de tinent d'artilleria, essent destinat al front d'Aragó, la destinació que li tocarà ocupar durant tota la guerra fins que la retirada és fa inevitable. Com milers de persones, abandona Catalunya direcció a França, on l'esperen els camps de concentració de Sant Cebrià de Rosselló i d'Agde. Però en Martínez i Vendrell no està disposat a acceptar la derrota com a definitiva i, abans de creuar la ratlla, anuncia als seus companys que "passi el que passi, quan al cim del Canigó no hi hagi neu, tornarem a casa".

Amb el propòsit de seguir lluitant per alliberar Catalunya del jou feixista en Martínez i Vendrell comença els contactes amb diferents grups catalanistes a l'exili (Nosaltres Sols, l'Estat Català i la Federació Nacional d'Estudiants de Catalunya) per tal de constituir el que en un primer moment anomenaran l'"organització" i que finalment esdevindrà el Front Nacional de Catalunya (FNC). Un dels interlocutors amb qui més ràpid va coincidir va ser amb en Daniel Cardona, militant destacat de Nosaltres Sols. A partir d'aquell moment, la seva funció havia de ser doble: per una banda, treballar conjuntament amb l'Estat francès en tasques d'informació, però, per sobre tot, estructurar l'organització patriòtica d'alliberament nacional.

El desenvolupament de la segona guerra mundial no és gens favorable als interessos dels que volien retornar a Catalunya les llibertats perdudes però això no fa defallir ni al Martínez Vendrell ni als seus companys. Ni tan sols la fi de la guerra i l'oblit de què és objecte la causa republicana fa abandonar els anhels de llibertat dels militants del FNC que adaptaran la seva estratègia que ja no pot ser de manteniment d'un cert enfrontament armat tot esperant el recolzament de les potències de la democràcia europea. Ara, el seu objectiu serà més modest però no menys important: mantenir viva la flama de la catalanitat a través d'accions públiques com ara la instal·lació de senyeres.

A finals dels seixanta, en Josep Maria Batista i Roca li proposa la creació d'una nova organització armada d'alliberament nacional i, al 1974, el Primer Congrés del FNC aprova la represa de la lluita armada. Martínez i Vendrell serà la persona encarregada de treballar en la creació de lorganització que havia de donar resposta al que es veia com una necessitat: l'Exèrcit Popular de Catalunya (EPOCA). De resultes de la seva participació a EPOCA, en Martínez Vendrell viurà els darrers anys de la seva vida o exiliat a Andorra o engarjolat a les presons espanyoles.

Concentració per demanar justícia sobre el cas Pedro Álvarez

noreply@blogger.com (ovella negra) — Sun, 06 Dec 2009 20:13:00 +0000

Concentració dimarts 15 de desembre, 20 h. plaça Universitat, Barcelona. Prèviament, a les 11 h. ofrena floral al lloc de l’assassinat, a l’Av. Catalunya de l’Hospitalet.

Fa ja 17 anys que Pedro Álvarez, un jove treballador nascut a Barcelona, va ser assassinat. Un desconegut, després d’una discussió de tràfic, li va disparar un tret mortal en el cap. Els fets van succeir en l’Avinguda de Catalunya de l’Hospitalet en presència de la núvia de Pedro i d’una acompanyant de l’assassí. Des de llavors la família i els amics i amigues de Pedro no han deixat de reclamar que s’investiguin els fets, que es faci justícia i que, en definitiva, s’apliquin les lleis democràtiques que haurien de defensar a la ciutadania enfront de les violacions dels drets humans més elementals.

A les poques hores de l’assassinat un sospitós va ser detingut. Se li va identificar com un agent de policia adscrit a la Brigada de Seguretat Ciutadana. Al cap de set dies va ser posat en llibertat utilitzant com pretext la falta de proves concloents. Des de llavors la família i els amics i les amigues de Pedro no hem deixat de reclamar que s’investiguin els fets, que es faci justícia i que, en definitiva, s’apliquin les lleis democràtiques que haguessin de defensar a la ciutadania enfront de les violacions dels drets humans elementals.No obstant això, després de gairebé 17 anys de requerir als àmbits administratiu, polític i judicial que impulsin l’administració de la justícia, aquests no han sabut (o no han volgut) plantar cara, en virtut de l’aplicació de totes les garanties legals, a la resolució de l’assassinat de Pedro Álvarez.

De moment, el crim ha quedat impune i l’assassí de Pedro Álvarez segueix en llibertat, i amb l’única preocupació que el temps esborri tot rastre de la seva responsabilitat, fins que el delicte prescrigui legalment.Enfront d’aquesta indefensió, al costat de l’angoixa, la desesperació i la ràbia, coexisteixen en la família i en els amics i les amigues de Pedro l’exigència de justícia i la lluita perquè es condemni al culpable. Per si aquesta situació no fos suficientment espantosa, el policia, i l’entorn que el protegeix, han creat una falsa trama recolzant-se en argúcies legalistes i intentant invertir la situació girant els fets contra les víctimes.

És a dir, tractant de convertir a les víctimes en victimaris; als innocents en culpables i als culpables en innocents.Juanjo Álvarez, el pare de Pedro, ha hagut d’anar plantant cara a tot un seguit de denúncies i d’acusacions molt greus que ha interposat contra ell, ni més ni menys, que el presumpte botxí del seu fill. Després de ser aquestes acceptades a tràmit en els jutjats, Juanjo ha estat imputat amb diversos càrrecs per delictes d’amenaces, delictes d’injúries i delictes d’obstrucció a la justícia. Unit al dolor insuperable que causa la pèrdua d’un fill, més encara quan es produïx en unes circumstàncies tan aterridores, el pare i la mare de Pedro Álvarez han hagut de suportar la inacció de la justícia.

Per saber-ne més:
La CUP de Molins de Rei i Endavant organitzen un acte per exigir justícia sobre el cas Pedro Álvarez. Llibertat.cat
El Ple Municipal de Molins de Rei demana justícia en el cas de l'assassinat de Pedro Álvarez. Llibertat.cat

Dotze diaris principatins apel·len a la dignitat catalana per defensar l'Estatut

noreply@blogger.com (ovella negra) — Fri, 27 Nov 2009 20:49:00 +0000

Un total de dotze diaris del Principat de Catalunya han protagonitzat avui un gest sense precedents: la publicació del mateix editorial ("La dignitat de Catalunya") en defensa de l'Estatut anquilosat al Tribunal Constitucional. Aquesta iniciativa inèdita vol ser una mostra d'unitat de la premsa en paper principatina sota el pretext d'una suposada defensa de la "dignitat de Catalunya".

Aquest editorial, una peça periodística no signada que emet judicis en concordança amb la línia editorial del diari, pretén pressionar el Tribunal Constitucional espanyol perquè respecti una llei orgànica aprovada amb el vistiplau del Parlament principatí i les Corts Generals espanyoles, a més d'haver estat aprovada en referèndum després d'haver patit una retallada grotesca, prèvia sanció del monarca espanyol.

El Periódico, La Vanguardia, l'Avui, El Punt, el Segre, el Diari de Girona, Regió 7, el Diari de Terrassa, La Mañana, El 9Nou, el Diari de Sabadell i el Diari de Tarragona han expressat d'aquesta manera la seva preocupació per la sentència del TC i el seu temor perquè la resolució sigui massa restrictiva. Són els mateixos diaris que callaven, uns més que altres, quan els catalans van haver d'assistir a la burla imperialista del ribot espanyol.

Un editorial que es titula "La dignitat de Catalunya", però que no parla en cap moment del dret de decidir, avui que falten pocs dies perquè més de 160 municipis principatins es mobilitzin per una cosa, el dret de decidir, que no recull aquest Estatut que tant defensen els diaris més poderosos del país.

Es tracta d'un editorial que no s'avergonyeix quan canta les virtuts de la Transició ("No només està en joc aquest o aquell article, està en joc la pròpia dinàmica constitucional: l'esperit del 1977, que féu possible la pacífica transició") i que encara segureix amb la vella cantarella de l'Espanya plural. Un editorial que és reproduït també per diaris com El Punt o l'Avui.

Cal remarcar que la idea de l'editorial conjunta sorgeix dels diaris El Periódico i La Vanguardia. El director de la Vanguardia, José Antich, afirma avui a la seva nota a segona pàgina: "La societat catalana ha expressat reiteradament des de l'inici de la transició que se sent tan catalana com espanyola. Aquest és el vector que articula el corrent principal del poble català".

Editorial: La dignitat de Catalunya

Després de gairebé tres anys de lenta deliberació i de contínues maniobres tàctiques que han malmès la seva cohesió i han erosionat el seu prestigi, el Tribunal Constitucional pot estar a punt d'emetre sentència sobre l'Estatut de Catalunya, promulgat el 20 de juliol del 2006 pel Cap de l'Estat, el rei Joan Carles, amb el següent encapçalament: "Sapigueu: que les Corts Generals han aprovat, els ciutadans de Catalunya han ratificat en referèndum i Jo vinc a sancionar la llei orgànica següent". Serà la primera vegada des de la restauració democràtica de 1977 que l'Alt Tribunal es pronuncia sobre una llei fonamental ratificada pels electors. L'expectació és alta.

L'expectació és alta i la inquietud no és escassa davant l'evidència que el Tribunal Constitucional ha estat empès pels esdeveniments a actuar com una quarta cambra , confrontada amb el Parlament de Catalunya, les Corts Generals i la voluntat ciutadana lliurement expressada a les urnes. Repetim, es tracta d'una situació inèdita en democràcia. Hi ha, no obstant, més motius de preocupació. Dels dotze magistrats que componen el tribunal, només deu podran emetre sentència, ja que un (Pablo Pérez Tremps), està recusat després d'una espessa maniobra clarament orientada a modificar els equilibris del debat, i un altre (Roberto García-Calvo), ha mort.

Dels deu jutges amb dret a vot, quatre continuen en el càrrec després del venciment del seu mandat, com a conseqüència del sòrdid desacord entre el Govern i l'oposició sobre la renovació d'un organisme definit recentment per José Luis Rodríguez Zapatero com el "cor de la democràcia". Un cor amb les vàlvules obturades, ja que només la meitat dels seus integrants estan avui lliures de soscaire o de pròrroga. Aquesta és la cort de cassació que està a punt de decidir sobre l'Estatut de Catalunya. Per respecte al tribunal -un respecte sens dubte superior al que en diverses ocasions aquest s'ha mostrat a si mateix-no farem més al·lusió a les causes del retard en la sentència.

Avanç o retrocés

La definició de Catalunya com a nació al preàmbul de l'Estatut , amb la consegüent emanació de "símbols nacionals" (¿que potser no reconeix la Constitució, al seu article 2, una Espanya integrada per regions i nacionalitats?); el dret i el deure de conèixer la llengua catalana; l'articulació del Poder Judicial a Catalunya, i les relacions entre l'Estat i la Generalitat són, entre altres, els punts de fricció més evidents del debat, d'acord amb les seves versions, ja que una part significativa del tribunal sembla que està optant per posicions irreductibles. Hi ha qui torna a somiar amb cirurgies de ferro que tallin de soca-rel la complexitat espanyola. Aquesta podria ser, lamentablement, la pedra de toc de la sentència.

No ens confonguem, el dilema real és avenç o retrocés; acceptació de la maduresa democràtica d'una Espanya plural, o bloqueig d'aquesta. No només estan en joc aquest o aquell article, està en joc la mateixa dinàmica constitucional: l'esperit de 1977, que va fer possible la pacífica Transició. Hi ha motius seriosos per a la preocupació, ja que podria estar madurant una maniobra per transformar la sentència sobre l'Estatut en un veritable tancament amb forrellat institucional. Un enroc contrari a la virtut màxima de la Constitució, que no és sinó el seu caràcter obert i integrador. El Tribunal Constitucional, per tant, no decidirà únicament sobre el plet interposat pel Partit Popular contra una llei orgànica de l'Estat (un PP que ara es reaproxima a la societat catalana amb discursos constructius i actituds afalagadores).

Els pactes obliguen

L'Alt Tribunal decidirà sobre la dimensió real del marc de convivència espanyol, és a dir, sobre el més important llegat que els ciutadans que van viure i van protagonitzar el canvi de règim a finals dels anys setanta transmetran a les joves generacions, educades en llibertat, plenament inserides en la complexa supranacionalitat europea i confrontades als reptes d'una globalització que relativitza les costures més rígides del vell Estat-nació. Estan en joc els pactes profunds que han fet possible els trenta anys més virtuosos de la història d'Espanya. I arribats a aquest punt és imprescindible recordar un dels principis vertebradors del nostre sistema jurídic, d'arrel romana: Pacta sunt servanda. Allò pactat obliga.

Hi ha preocupació a Catalunya i cal que tot Espanya ho sàpiga. Hi ha alguna cosa més que preocupació. Hi ha un creixent atipament per haver de suportar la mirada irada dels que continuen percebent la identitat catalana (institucions, estructura econòmica, idioma i tradició cultural) com el defecte de fabricació que impedeix a Espanya assolir una somiada i impossible uniformitat.

Els catalans paguen els seus impostos (sense privilegi foral); contribueixen amb el seu esforç a la transferència de rendes a l'Espanya més pobra; afronten la internacionalització econòmica sense els quantiosos beneficis de la capitalitat de l'Estat; parlen una llengua amb més marge demogràfic que el de diversos idiomes oficials a la Unió Europea , una llengua que en lloc de ser estimada, resulta sotmesa tantes vegades a un obsessiu escrutini per part de l'espanyolisme oficial, i acaten les lleis, per descomptat, sense renunciar a la seva pacífica i provada capacitat d'aguant cívic. Aquests dies, els catalans pensen, sobretot, en la seva dignitat; convé que se sàpiga.

Solidaritat catalana

Som en vigílies d'una resolució molt important. Esperem que el Constitucional decideixi atenent a les circumstàncies específiques de l'assumpte que té entre mans -que no és si no la demanda de millora de l'autogovern d'un vell poble europeu-, recordant que no existeix la justícia absoluta, sinó només la justícia del cas concret, raó per la qual la virtut jurídica per excel·lència és la prudència. Tornem a recordar-ho: l'Estatut és fruit d'un doble pacte polític sotmès a referèndum. Que ningú es confongui, ni malinterpreti les inevitables contradiccions de la Catalunya actual.

Que ningú erri el diagnòstic, per molts que siguin els problemes, les desafeccions i les contrarietats. No som davant d'una societat feble, postrada i disposada a assistir impassible al menyscapte de la seva dignitat. No desitgem pressuposar un desenllaç negatiu i confiem en la probitat dels jutges, però ningú que conegui Catalunya posarà en dubte que el reconeixement de la identitat, la millora de l'autogovern, l'obtenció d'un finançament just i un salt qualitatiu en la gestió de les infraestructures són i continuaran sent reclamacions tenaçment plantejades amb un amplíssim suport polític i social. Si és necessari, la solidaritat catalana tornarà a articular la legítima resposta d'una societat responsable.

Els pirates de debò

noreply@blogger.com (ovella negra) — Fri, 20 Nov 2009 19:31:00 +0000

per Joaquim Sempere

El 1991 es va enfonsar l’ordre polític de Somàlia, i el país va sucumbir a una guerra civil empitjorada per la intervenció nord-americana. El col·lapse polític va deixar la societat somali sense defenses, una situació que van aprofitar navilis procedents d’Europa, Estats Units, la Xina i altres països per abocar a les seves aigües grans quantitats de residus tòxics i radioactius. L’abús es va fer visible quan, el 2005, un tsunami va dipositar a les platges i costes somalis bidons corromputs i altres mostres d’aquests residus. Segons l’enviat de les Nacions Unides a Somàlia, Ahmadou Ould-Abdallah, la porqueria tòxica acumulada en pocs dies per la catàstrofe marina va provocar úlceres, càncers, nàusees i malformacions genètiques en nounats i, com a mínim, 300 morts.

Però les desgràcies no acaben aquí. Aprofitant el desgovern, molts vaixells de pesca van començar a pescar a les aigües davant del país, i fins i tot a les seves aigües territorials. El 2005 es va calcular que van pescar-hi uns 800 vaixells de diferents països, molts d’ells europeus i, més específicament, espanyols. S’estima que els ingressos generats durant un any per aquesta pesca estrangera il·legal ascendia a 450 milions de dòlars. El resultat va ser la ràpida disminució d’unes reserves pesqueres que eren el principal recurs per a les comunitats de pescadors del país, catalogat com un dels més pobres del món.

Un reportatge d’Al Yazira informa que grups de somalis van intentar constituir un cos autodenominat “Guardacostes Voluntaris de Somàlia”. Per fer-ho, van reunir diners amb els que pagar l’empresa nord-americana Hart Security, que es dedica a entrenar i formar lluitadors i mercenaris per tot el món –i que, anys més tard, ha actuat com mediadora per al cobrament de rescats en aquelles mateixes aigües: negoci rodó!–. Pel que sembla, hi va haver intents d’aquests guardacostes voluntaris de negociar amb els bucs de pesca estrangers perquè deixessin de pescar o paguessin un impost per a seguir fent-ho, intents que van resultar fallits. El desenllaç final va ser el que avui es qualifica com a pirateria somali. En un país plagat d’armes, estripat per bandes rivals i sotmès a una situació econòmica desesperada, un desenllaç així no hauria de sorprendre. Amb tot això, és legítim preguntar-se: qui són, en aquesta història, els veritables pirates?

A Espanya hi ha qui proposa que els tonyinaires espanyols (que són sobretot bascos) portin militars a bord per dissuadir els pirates. Al Parlament basc, els vots del PP i el PNB van fer possible el passat 8 d’octubre aprovar una moció en aquesta línia. El Congrés ja ho havia descartat mesos abans argüint que la legislació espanyola no ho permet. França sí que ho permet, i fa temps que a l’Índic els vaixells de pesca francesos porten militars a bord. Però aquesta diferència és de detall: tots dos països van aconseguir que el 10 de desembre de 2008 els ministres de Defensa de la Unió Europea aprovessin l’anomenada Operació Atalanta contra la pirateria somali, i que es donés llum verd a l’enviament d’entre 6 i 10 bucs de guerra per “garantir la seguretat” al golf d’Aden amb el mandat de vigilar les costes de Somàlia, “incloses les seves aigües territorials”.

Aquests fets mostren que el colonialisme no només no ha mort, sinó que està prenent nous perfils. I una nova cara marcada per la crisi de recursos naturals, en aquest cas la pesca. Les flotes pesqueres dels països rics, compostes per bucs amb capacitat per a moure’s per tots els mars del món, exhaureixen un calador rere un altre: són les principals culpables de la sobrepesca que des de fa anys està destruint la capacitat de regeneració de les espècies marines i preparant un col·lapse de les captures a escala mundial. Les primeres perjudicades són les poblacions dels països pobres que depenen de la pesca local: elles no tenen flotes potents per pescar lluny de les costes. El cas somali és un dels més sagnants per les circumstàncies polítiques internes, però no és l’únic.

Espanya està recuperant els escuts imperials contribuint a empobrir a un dels països més pobres del món. En fer-ho, no només comet una injustícia, sinó que practica una política sense futur també per als seus habitants. Perquè, quan ja no hagi caladors per explotar en cap racó del món, què faran els nostres mariners i pescadors?
És una indignitat aprofitar-se d’un país dessagnat per una guerra civil i després enviar els soldats a defensar una causa indefensable que no fa més que aprofundir la tragèdia d’aquest poble. I si es vol mirar des d’un altra òptica, quant ens costa mantenir la dotació de dos bucs de guerra, un avió i 395 efectius de la Marina espanyola que tenim destacats en la zona?

El cas té la seva moralitat. Un país desenvolupat com Espanya, després d’esgotar els propis recursos pesquers, no ha d’expandir-se pels mars del món privant altres poblacions més pobres dels seus mitjans de subsistència, perquè agreuja la situació d’aquestes poblacions i les empeny a una resistència que desemboca en aventures violentes i sortides militars. La solució cal buscar-la a casa, adaptant-se a uns ecosistemes danyats i gestionant-los millor (per exemple, amb la piscicultura com alternativa a la pesca), i adoptant mesures preventives perquè ningú es quedi sense feina ni font d’ingressos. És inquietant que s’estigui fent exactament el contrari: optar per la fugida cap endavant i per un neoimperialisme ecològic reforçat militarment que només pot revertir en un empitjorament de la situació.

* Joaquim Sempere és Professor de Teoria Sociològica i Sociologia Mediambiental de la Universitat de Barcelona

Presa política italiana, morta en presó d'extermini

noreply@blogger.com (ovella negra) — Sun, 15 Nov 2009 19:56:00 +0000

La nit del 31 octubre la companya Diana Blefari va ser trobada morta, penjada a la seva celda.

Una mort anunciada, com denuncien els seus advocats i els seus familiars.

Diana va ser detinguda el desembre del 2003 amb l'acusació de pertànyer a les Brigades Roges - PCC i de participació en el homicidi de Biagi. Entra a la presó amb el cap alt i orgullosa de la seva militarancia política. Manifesta clarament des del principi la seva incompatibilitat amb la vida carcerària que li provoca greus problemes de salut. Sobretot en el 2005, quan se li aplica (al costat d'altres 4 dels seus companys) el règim del 41 bis, l'anomenada "presó dura".

Aquest "tractament" es basa en la tortura de l'aïllament (legalitzada amb aquest bàrbar article del reglament penitenciari), la censura, l'extrema limitació de les visites amb els familiars, limitades a una al mes, la negació del dret a la defensa mitjançant el ús de la videoconferència per assistir al judici, tot això acompanyat de ferotges campanyes denigradores dels mass media.

La condició psicofísica de la companya no ha fet canviar per res el tractament de veritable tortura que ve regularment aplicat als revolucionaris presos, més aviat l'ha incentivat. Des de sempre, la magistratura apunta a aniquilar la identitat política dels presos ia doblegar la seva resistència amb tots els mitjans (legals i il legals) de què disposa i és ben feliç de picar a qui considera com feble per portar-lo a la col.laboració.

Culpables d'aquest enèsim "homicidi carcerari" són els seus carcellers i els jutges que no l'han deixat en pau ni un sol moment en tots aquests anys, fins arribar al punt d'empresonar el seu company al mes d'octubre; al costat d'ells són culpables també tots aquells que orgullosament han aprovat el 41 bis fins a la seva empitjorament, ocorregut recentment amb l'anomenat "paquet de seguretat", i en primera fila els partits de l'esquerra burgesa.

El 41 bis és la punta més alta d'un sistema penitenciari basat en la diferenciació, principalment dels detinguts polítics respecte a la resta dels presos. Ho demostra també les seccions especials per a detinguts polítics de les presons de Sian (Cz), amb 22 companys detinguts per delictes polítics, de Asti, Benevent i Macomer, amb els presos islamistes acusats de terrorisme internacional i totes les altres seccions en les que estan segregats companys comunistes i anarquistes, aïllats de la resta dels presos comuns.

A això s'afegeix l'existència a Itàlia de la condemna a vida, a la pràctica pena de mort, i per això són també culpables aquells que aproven resolucions a l'ONU contra la pena de mort però no escolten les lluites dels presos contra la cadena perpètua que des de fa temps es porten a terme al nostre país.

Culpables són també els que criden al perill terrorista quan familiars, amics dels presos, organismes de lluita contra la presó ... manifesten en contra i contra el 41 bis com va passar a L'Aquila, amb la manifestació del 3 juny 2007. Per aquesta manifestació han estat denunciats més de 20 companys / es.

Culpables són els mass media que difonen sempre les informacions dels carcellers, dels jutges i de les comissaries i que només busquen scoop terroristes, despreocupant-se de la vida i també de la mort de les persones.

Culpables són aquells que utilitzen les "morts a la presó", que ells anomenen "casos", per aconseguir uns quants vots. No són "casos" sinó que formen part de la contrarevolució preventiva i de la seva lògica "o et penedeixes o et aniquilar". Són potser "casos" també tots (i tants) els joves restituïts a les famílies plens de cops després de detencions per petits delictes i els botxins queden impunes? No, és la lògica repressiva de la reeducació, del premi i del càstig portada a les extremes conseqüències en la deriva autoritària i reaccionària actual de l'Estat.

I no n'hi ha prou, la culpa s'afegeix la calúmnia. Tots aquests es converteixen també en xacals. Volen robar la memòria per restituir enfangada, com estan fent amb Diana presentant-la com disposada a col.laborar. No han aconseguit mai mostrar Diana com una penedida quan estava viva, com han tractat de fer repetidament, i així intenten fer-ho ara vergonyosament, després de la seva mort. Conscients que un assassinat com aquest no passarà inobservable, tant dins com fora de les presons, i que el que més temen avui és la possibilitat que una protesta, que es solidaritzi amb els presos polítics i l'alternativa que Diana encarnava, pugui esclatar a les presons, ja per si mateixes en agitació a causa de les pèssimes condicions de vida.

Ens sentim units als familiars de Diana, amb el cor ple de dolor i de ràbia, però també amb la lluita.

Aquesta no és una frase de circumstàncies, ni aquest un comunicat ritual.

La presó és també lluita i resistència, com ho demostren les protestes que es realitzen des de fa temps a tot Itàlia i els presos revolucionaris que resisteixen des de fa dècades a les vexacions dels carcellers i de l'Estat. Certament els xacals plumífers del règim no parlen mai de tot això perquè és útil posar en primer pla l'aspecte dissuasiu d'aquesta institució. Donarem més força i coratge, i convidem a tots a fer-ho, al nostre compromís en la lluita contra la presó imperialista, la tortura de l'aïllament i al suport als revolucionaris presos ia tots els detinguts que lluiten.

¡LLUITAR CONTRA LA PRESÓ IMPERIALISTA I CONTRA LA TORTURA DE L'AÏLLAMENT DEL 41 BIS!

¡RECOLZAR LA RESISTÈNCIA DELS REVOLUCIONARIS PRESOS I LA LLUITA DE TOTS ELS DETINGUTS!

¡CONSTRUIR, ESTENDRE I ORGANITZAR LA SOLIDARITAT DE CLASSE!

21 tesi sobre marxisme i darwinisme

noreply@blogger.com (ovella negra) — Sat, 14 Nov 2009 08:50:00 +0000

Els neodarwinistes han convertit aquest any 2009 en un festival de promoció de la seva absurda ideologia reaccionària, per més que la presentin com si es tractés d'autèntica ciència, de la teoria de l'evolució per antonomàsia. Ho van fer al mes de febrer, en celebrar el 200 aniversari del naixement de Darwin, i ho tornaran a fer en aquest mes de novembre, data en què es commemora el 150 aniversari de l'aparició de "L'origen de les espècies".

El 1859 Marx i Engels saludar efusivament la publicació d'aquesta obra, de manera que alguns imaginen que el neodarwinisme té alguna cosa a veure amb la dialèctica materialista, una cosa així una confirmació dels seus postulats entre les ciències de la naturalesa.

D'altra banda, com els neodarwinistes, en el seu desvari, es creuen en guerra amb les concepcions religioses que defensen la creació del món en set dies, els despistats també imaginen que aquesta ideologia té alguna cosa de progressista o avançada. No obstant això, les campanyes atees de Richard Dawkins són tan falses com els seus llibres de "ciència".

No se si arribem a donar-nos compte de la importància d'aquest assumpte. Atapuerca i altres troballes fòssils han situat a Espanya com un dels països punters en investigació paleontològica, el que ha transcendit als mitjans de comunicació en forma de notícies falses i sensacionalistes contra les quals interessa estar previnguts, ja que propaguen una ideologia decrèpita.

En fi, després de segle i mig, tot el que envolta a Darwin segueix sumit en una gegantina batalla ideològica i, per tant, enmig d'una enorme confusió, que ha aconseguit introduir-se en les pròpies files marxistes. Un intent de clarificació que resulti accessible al lector només es pot presentar de forma molt resumida i esquemàtica:

Tesi 1. El neodarwinisme o teoria sintètica és un ideologia reaccionària que poc té a veure amb el pensament i l'obra original de Darwin.

Tesis 2. El neodarwinisme és una ideologia imperialista que els Estats Units va propagar en els països capitalistes durant la guerra freda per justificar la seva criminal política de supeditació i extermini dels pobles oprimits.

Tesis 3. Una de les fonts inspiradores més importants, tant del pensament de Darwin com del neodarwinisme, és el malthusiana, que Engels va qualificar encertadament com una declaració de guerra de la burgesia contra el proletariat. Les suposades lleis descobertes per Malthus són falses tant pel que fa a la demografia humana com a la biologia i l'ecologia.

Tesi 4. A més de Malthus i Darwin, el tercer component del neodarwinisme és Mendel, el que ha situat a la metafísica genetista com una pseudociència que pretén tenir un paper central dins de la biologia, posant els gens com el suposat motor de l'evolució de les espècies . Les famoses "lleis" de Mendel són un dels fraus científics més importants del segle passat del qual Mendel-per cert-no és responsable.

Tesi 5. La teoria de l'evolució, que és una concepció científica que explica el sorgiment i desenvolupament de les espècies animals i vegetals, així com de l'home, ni comença ni s'esgota amb Darwin.

Tesi 6. El primer científic que va establir les bases fonamentals de la teoria de l'evolució va ser Lamarck, de manera que el menyspreu que ve sent objecte el biòleg francès és una de les vergonyes que ha conegut el pensament humà des de fa segles i té l'origen en l'estreta vinculació de Lamarck amb la Revolució Francesa.

Tesi 7. Darwin no només no es va oposar a Lamarck sinó que va ser un continuador del seu pensament evolucionista, a qui va aportar grans contribucions que ho van enriquir. Els intents d'enfrontar a tots dos científics constitueixen altres tantes tergiversacions de l'obra de qualsevol d'ells.

Tesi 8. L'evolució de les espècies al llarg de la història és un fenomen complex i una de les més brillants confirmacions del caràcter científic de la dialèctica materialista, que tot fenomen, sigui natural o social, inevitablement és temporal i està sotmès al canvi ia la transformació n, de que en l'univers tot té un origen i un final, excepte la matèria mateixa.

Tesi 9. Com a disciplina científica, la teoria de l'evolució requereix el concurs de nombroses especialitats biològiques, paleontològiques, citològiques, embriològiques, genètiques, mèdiques i altres, sense que pugui reduir-se a cap d'elles.

Tesi 10. El marxisme sempre ha defensat el caràcter científic de l'obra de Darwin dels atacs de qualsevol tipus, especialment religiosos, que neguen l'evolució de les espècies, alhora que destaca el caràcter unilateral d'algunes de les formulacions de Darwin, com ara la selecció natural, la lluita per l'existència i altres.

Tesi 11. La dialèctica materialista sosté que un dels components científics centrals de l'evolució és la concepció de l'origen de la vida a partir de la matèria inorgànica i, en conseqüència, s'oposa a la teoria de la continuïtat de la vida o biogènesi.

Tesi 12. La biologia ha demostrat que no hi ha cap component no material ni en la vida ni en els éssers vius, si bé la vida tampoc no es pot reduir a fenòmens mecànics o purament físics. La vida és un salt qualitatiu experimentat pel desenvolupament de la matèria inorgànica que es regeix per les seves pròpies lleis, que són de tipus biològic.

Tesi 13. La dialèctica materialista s'oposa, alhora, als neodarwinistes que redueixen els éssers humans a una condició biològica i als religiosos que neguen la naturalesa biològica dels mateixos. L'home és un salt qualitatiu experimentat per l'evolució dels éssers vius que es regeix per les seves pròpies lleis, que descriu el materialisme històric i en les quals el component social predomina sobre el biològic i no es pot reduir a ell.

Tesi 14. La paleontologia ha demostrat que, després que els primers antecedents humans van començar a caminar dreçats, el treball i la fabricació de mitjans de producció ha estat el motor de l'evolució humana. Per tant, en paraules de Marx, el que diferencia a unes èpoques històriques d'altres no és el que l'home fabrica sinó com el fabrica, amb quins instruments el fabrica.

Tesi 15. L'evolució de les espècies no exclou la involució d'algunes d'elles, és a dir, la seva regressió i desaparició, com acredita el registre fòssil. No obstant això, l'evolució és l'aspecte dominant de la contradicció, la qual cosa ha suposat un progrés en el desenvolupament que ha culminat en l'aparició dels éssers humans.

Tesi 16. La encefalizació n humana, el desenvolupament del cervell dels éssers humans i, per tant, el pensament mateix són conseqüència del treball i de la capacitat desenvolupada pels homes per fabricar instruments de producció, o el que és el mateix, de la pràctica . La condició humana és essencialment activa, dinàmica i treballadora, és la burgesia paràsita de la fase imperialista la que posa l'accent sobre l'oci, la mandra i la ganduleria.

Tesi 17. El treball dels primers homes acredita la seva condició d'éssers eminentment socials, és a dir, capaços de viure col lectivament i, per tant, de comunicar-se entre sí, el que va donar lloc al naixement i desenvolupament del llenguatge, sense el qual el pensament humà no podria existir. Per tant, el pensament humà, el saber i el coneixement són una creació col • lectiva i social de tots els éssers humans al llarg de la seva història que es fonamenta en la pràctica, en el llenguatge i en el cervell, els tres components que són seu suport material.

Tesi 18. La lluita de classes no és un fenomen biològic sinó social que apareix en un moment determinat de la història de l'evolució humana i tindrà el seu final amb la desaparició de les classes socials i la creació d'una nova societat basada en el treball col.lectiu. El canibalisme i altres formes suposades de competència i de lluita per l'existència entre els éssers humans, formen part del cúmul de propaganda falsa neodarwinista amb la qual l'imperialisme justifica els seus crims i la seva política d'extermini dels pobles com si fossin consubstancials a la naturalesa humana.

Tesi 19. Les amenaces apocalíptiques del neodarwinisme tenen un fonament malthusiana i formen part integrant de la ideologia de l'imperialisme modern, disfressada sota una aparença seudoecologista on la involució, el caos, les pandèmies i els desastres biològics apareixen davant l'evolució com l'aspecte dominant de la contradicció. És un intent de domini sobre els homes basat en la difusió constant de la por i el terror.

Tesi 20. La fam i les catàstrofes sanitàries i ecològiques que prediquen els neodarwinistes encobreixen les relacions de producció, és a dir, la voracitat capitalista, la responsabilitat és substituïda per lusions imprecises a les forces productives, a l'industrializació n, al progrés oa la civilització moderna. No hi ha desastres naturals, els desastres són socials i tots ells tenen solucions socials.

Tesi 21. És inevitable que l'imperialisme condueixi a la humanitat cap a la barbàrie social i ecològica, tan inevitable com que la revolució socialista s'avançarà a ella perquè tant en la naturalesa com en la societat l'evolució és un força dominant sobre la involució.

Honor i Glòria a la RDA i els seus defensors

noreply@blogger.com (ovella negra) — Mon, 09 Nov 2009 21:25:00 +0000

El camarada Heinz Kessler desertar de l'exèrcit hitlerià i es va passar l'Exèrcit Roig arribant a ser responsable militar del Comitè Nacional Alemanya Lliure. Va ser ministre de Defensa de la RDA. La gran burgesia alemanya el va ficar a la presó després d'ocupar i destruir el primer Estat alemany d'obrers i camperols.

Otto Winzer, Resistent antinazi, va ser secretari d'Estat de la RDA en els anys 50.

El camarada Kurt Hager, Que va ser membre del politburó del PSUA (partit comunista en el poder a la RDA) de 1963 a 1989, va ser tancat pels nazis en un camp de concentració en 1933-34 i va lluitar a les Brigades Internacionals a la Guerra Antifeixista d'Espanya a 1937 i 38.

El camarada Erich Honecker, Que va ser cap d'Estat de la RDA, va ser pres dels nazis de 1934 a 1945 a la mateixa presó de Berlín el que el va tenir la burgesia imperialista alemanya després de la contrarevolució. A partir de la dècada dels 60 fins a final dels 80 l'Stasi va ser una de les organitzacions "administratives" (entre cometes per entendre'ns) més eficaços del camp socialista. Es va distingir per la seva ajuda a moviments d'alliberament del tercer món i fins i tot a organitzacions revolucionàries del primer. Va ser molt eficaç en la lluita contra la República Federal Alemanya. Els va arribar a col.locar talps fins a la secretaria particular de Willy Brand quan era president.

El que queda clar és que era un aparell tècnic de l'Estat i del Partit que, malgrat la seva eficàcia probadísima, no va detectar els canvis que s'estaven produint a l'interior del camp socialista-canvis que en molts casos ratllaven amb la traïció-i quan va voler reaccionar ja era massa tard. Indubtablement que era en el Comitè Central on això s'havia d'haver detectat. Però la perestroika soviètica i les bones relacions d'aquesta amb la RFA el enterbolir tot i la RDA va quedar pràcticament entre dos focs. I el que és pitjor, totalment sorpresa davant el caire i la celeritat que prenien els esdeveniments.

Durant molts anys i fins a la fi de la RDA, el responsable de l'Stasi va ser Markus Wolf, qui va ser detingut i finalment posat en llibertat i sembla ser que en tot moment es va negar a col.laborar amb l'enemic. Ha publicat un llibre, les seves memòries, titulades L'home sense rostre. La policia alemanya va aplanar llibreries a tot el país i la prestigiosa Fira Internacional del Llibre a Frankfurt per comissar un altre llibre sobre el mateix tema: les memòries d'un ex agent doble d'Alemanya Occidental que ara viu a Moscou.

Setmanes abans, la policia havia aplanat l'editorial "Das Neue Berlin", que havia publicat les memòries de Hansjoachim Tiedge, Ex cap de contraespionatge en el servei d'intel ligència d'Alemanya Occidental., L'aparició en la RDA el 1985 va ser un dels grans escàndols de la Guerra Freda. L'imperialisme alemany ha destruït l'economia del que era el desè Estat en el rànquing mundial, la RDA; ha confiscat als seus 16 milions d'habitants la seva indústria valorada en 650 bilions de marcs, ha llançat una gegantina caça de bruixes anticomunista: ha acomiadat 75.000 directors d'escola i ensenyants que eren membres del PSUA, milers i milers d'oficials de la policia i el ENP, juristes, científics, metges dels hospitals, personal de les llars d'infants.

Ha empresonat a dirigents comunistes com Honecker; Willi Stoph, Exministre president de la RDA; Erich Mielke, Exministre de seguretat; general Fritz Streletz, Cap d'estat major del ENP; Heinz Albrecht, membre del consell de defensa de la RDA, soldats de la frontera, ... , ... Ha condemnat a jutges honestos com el jutge Heymann de 77 anys, condemnat el 1995 a 5 anys per haver dictat sentència contra espies oest alemanys, inclosos membres de la xarxa del general nazi Gehlen. Han tret els noms dels carrers dedicats a víctimes del nazisme.

Han substituït l'educació antifeixista en els mausoleus i antics camps nazis per anticomunisme. Han destruït les conquestes socials com l'ensenyament socialista d'alt nivell, la xarxa de llars d'infants, la seguretat social, les vacances gairebé gratis, la plena ocupació, la igualtat entre l'home i la dona, l'educació antifeixista. Han llançat a 2,5 milions de treballadors a l'atur. La taxa de natalitat i de matrimonis a l'ex RDA han caigut en picat. Els jubilats que "han treballat massa per l'Estat" han rebut pensions de sanció.

Les pensions dels ex combatents antifeixistes han estat retirades o disminuïdes en el cas de membres del PSUA. Han violat els drets de les forces progressistes: han espiat a la plataforma comunista del PDS a Turíngia, han condemnat a una multa de 20,7 milions de marcs al diari d'esquerra Neues Deutschland, Han multat a 3,2 milions de marcs al PDS-multa que només va ser aixecada després de vaga de fam dels seus dirigents-, han segrestat a la frontera 1.000 exemplars del llibre de la dirigent de la plataforma comunista del PDS Sarah Wagenknecht L'estratègia antisocialista sota l'acusació de "propaganda d'una organització que s'ha de perseguir". Mentrestant 40 mil funcionaris, magistrats i policies oest alemanys prenien el poder a la RDA i organitzaven el caos.

L'extrema dreta, alliberada de la pressió de l'Stasi, llançava el terror contra els immigrants, cremava centres de refugiats i violava cementiris jueus. La RDA va ser un ferm pilar de la pau a Europa, un bastió antifeixista, un Estat sense explotació i sense apropiació privada de béns per cap classe social. L'imperialisme alemany necessitava demolir la RDA per llançar les seves operacions colonialistes al centre i Est d'Europa, per destruir la federació iugoslava i fer que els pobles iugoslaus es van exterminar entre si, per destruir Txecoslovàquia i la URSS, qüestionar la frontera de Polònia, exigir Kaliningrad i posar de genolls a aquests pobles, el que no va poder aconseguir ni Bismarck ni Hitler.

Però els comunistes i antifeixistes de l'ex RDA resisteixen heroicament i mereixen la solidaritat i el suport de tots els progressistes del Món, solidaritat que ells van donar als pobles oprimits del Tercer Món (no és casualitat que Honecker morís a Xile acollit per la resistència que la RDA va donar suport davant el pinochetisme). La memòria de l'obra de la part millor del Poble Alemany, de Bertold Brecht, de les Brigades Internacionals, de l'Stasi i el PSUA perdurarà en el cor dels antifeixistes i amants de la Pau del Món.

Egon Krenz denuncia la traïció criminal de Gorbatxov a la RDA

noreply@blogger.com (ovella negra) — Mon, 09 Nov 2009 21:18:00 +0000

En una entrevista al diari francès L'Humanité, Qui fos el membre més jove del Buró Polític del PSUA i últim president del Consell d'Estat de la RDA Egon Krenz, empresonat diversos anys per l'imperialisme alemany després de l'annexió de la RDA, denuncia el doble joc del traïdor Gorbatxov.

L'1 de novembre de 1989 es va reunir durant 4 hores amb aquest canalla a Moscou qui li va dir que no plantejava la "reunificació"I que desconfiar de Helmut Kohl, el dirigent oestealemán, mentre enviava diversos missatgers a Bonn per vendre covardament a la RDA. Denuncia el" cAlvari inadmissible"Que van patir molts ciutadans de la RDA que van perdre l'ocupació i van ser marginats després de l'annexió.

Assenyala que encara que havia acordat amb Kohl l'obertura progressiva de diversos passos fronterers entre els dos estats alemanys, un membre del Buró Polític, Schabowski capitular davant la pressió imperialista i va anunciar el 9 de novembre 1989 "la destrucció del Mur"El que va accelerar la caiguda del socialisme. Assenyala autocrítica que havia distància entre la direcció del país i la base, faltava democràcia i hi havia una diferència entre la propaganda i la realitat. Però és fidel als ideals socialistes:"La idea socialista, els valors socialistes viuen i viuran. Estic convençut que el futur serà el Socialisme o la mort.

El sistema antic definitivament va morir. Considero que jo vaig fallar. A altres els tocarà construir el Socialisme modern i democràtic. Un nou Socialisme".

Veure l'entrevista en http://www.humanite.fr/Rencontre-avec-Egon-KRENZ-L-histoire-me-liberera

Manilles d’or

noreply@blogger.com (ovella negra) — Sat, 07 Nov 2009 15:25:00 +0000

Per Joana Gorina

Una reacció d’indignació omple diaris i satura la xarxa. La queixa és la imatge dels emmanillats Prenafeta i Alavedra, rebaixats a la condició de detinguts. Una reacció d’indignació curiosament divulgada per personatges que mai han mogut un dit en la defensa dels drets humans de detinguts, empresonats o deportats, que veuen repetidament vulnerats els seus drets i llibertats en el més absolut silenci. Com sempre, els drets dels poderosos, dels rics, dels membres de la classe dominant que per atzar o per sort van a raure algun cop a la presó, sempre compta més que els drets i llibertats dels altres. No s’ha parlat tant del mal provocat per manilles ni de la llunyania de les presons espanyoles com durant aquestes setmanes.

El preocupant de la qüestió és que moltes persones han picat l’esquer del victimisme convergent. El processament dels sospitosament corruptes vindria a ser un atac a Catalunya, en una versió del Cas Banca Catalana de fa tres dècades, on els processos judicials per quefers de fraus econòmics es resolen amb una expiació pseudonacional. Els atacs contra el país, la catalanofòbia i l’expoli fiscal es sublimen en una mena de projecció de solidaritat que eclipsa les vulneracions de drets humans continua i repetida al nostre país i al país veí.

La indignació articulada com a defensa dels indefensables mafiosos de l’extorsió i la corrupció es basa en un fet repetit milers de vegades; un fet que curiosament ha estat silenciat (obviat, enterrat, silenciat per ordre governatiu fins i tot) per aquestes mateixes veus que ara s’alarmen perquè els implicats en el cas Pretòria han estat emmanillats i apareixen a la televisió.

Convé que recordem que els partits d’aquests senyors sospitosament implicats, CiU i PSC-PSOE, han fet possibles legislacions que permeten incomunicar els detinguts, enviar-los a presons allunyades, emmanillar-los, intervenir-los les trucades i tot un seguit d’incomptables greuges que ara són motiu de queixa.

Cal dir-ho clar. I desmuntar el component demagògic d’aquestes veus queixoses que intenten generar una opinió favorable als implicats a partir d’una denúncia que intenta tocar el voraviu sentimental de la població. Els senyors Prenafeta i Alavedra han estat tractats amb guants de seda. Amb manilles d’or. I és que el victimisme propagandístic torna a tapar el bosc de fons: vulneracions quotidianes dels drets humans que han estat alimentades per personatges com aquests i els seus respectius partits del règim.

El moviment independentista informat coneix perfectament com se les gasten els mètodes repressius de l'Estat espanyol. Amb el suport inestimable de PSC’s, CiU i companyia. L’Audiencia Nacional espanyola i les presons dissenyades per a l’extermini dels presos polítics són obra seva. I el règim mediàtic que no explica què passa amb els detinguts, empresonats o deportats també.
Molta gent coneix quines són les condicions de violència i vexació que pateix un detingut pertanyent a la dissidència política a l’Estat espanyol. Ho hem pogut fugaçment veure als mitjans. Molts altres ho han conegut a la seva pell. Moltes sabem que el protocol habitual per a un detingut sense pedigrí és que sigui emmanillat amb les mans a l’esquena. Un protocol mantingut pels amics de Prenafeta i Alavedra que també inclou la seva versió més aterridora: que el cap del detingut indefens sigui tapat a més amb una caputxa de plàstic o de roba. O sigui, l’avantsala de la tortura o el mètode perfecte de degradació i atemoriment. Un protocol que preveu aquest estat d’indefensió i desorientació, que preveu la incomunicació (ni metges ni advocats ni familiars) i l’allunyament del lloc de residència del detingut.

Les veus queixoses que volen fer córrer aquesta cortina de fum no expliquen això. Els Salvadors Sostres, Raholes, Cunís, Barrils i la resta d’opinadors del règim no expliquen que les manilles d’aquests senyors són manilles d’or, si les comparem amb les manilles que fermen la indefensió de la resta de detinguts, i encara més si la comparem amb els protocols del terror que han de viure els detinguts per motius polítics.

Qui es vulgui informar sobre quin tractament pateixen aquests detinguts i empresonats sense pedigrí haurà de fer una recerca difícil o bé conèixer-ho de primera mà. Però un cop copsi la diferència entre les manilles d’or i les manilles d’acer d’aliatge; la diferència entre la foto del detingut pentinat i la del detingut amb el cap cobert per una bossa de plàstic, aleshores entendrà moltes coses. I segurament apostarà per la desconfiança envers aquesta campanya d’expiació que intenta desviar el tema de fons i confondre els xoriços amb els greuges nacionals.

Un cas que exemplifica la hipocresia i el poder de confusió amb què compten els mitjans del règim (i els altres aparells propagandístics dels partits del règim) és el del tractament dels menors detinguts, que vulnera totes les convencions i principis de la legislació del sistema actual; però que així i tot no ha merescut l’atenció de cap periodista ni de cap tertulià dels que ara bramen. Com a precedent a casa nostra podem remetre’ns als cops democràtics que rebien els estudiants antibolonya. I encara més greu, la imatge de menors detinguts a una protesta estudiantil de fa pocs anys, agenollats, amb el cap cot i emmanillats amb les mans darrere, vigilats per la policia autonòmica.

La imatge del menor somalí detingut fa pocs dies per l’exèrcit espanyol, detingut al seu país i acusat de “pirata” posa sobre la taula el castell de cartes en què es sostenen els valors del règim polític i social en què vivim. Poques veus han parlat del menor Abdu Willy, detingut i empresonat seguint els protocols de Guantànamo. Els manuals de degradació i destrucció dels reus que els senyors Alavedra i Prenafeta han fet possible amb el seu partit durant totes aquestes dècades.

Tres petits passos per a reduir notablement els beneficis dels bancs

noreply@blogger.com (ovella negra) — Wed, 04 Nov 2009 20:16:00 +0000

Segons dades del Banc d'Espanya, de totes les transaccions econòmiques que es realitzen a l'estat el 46% es fan amb forma de rebut domiciliari i el 31% a través de pagaments amb targeta de dèbit o de crèdit. El control dels bancs en l'economia diària ha augmentat en els últims anys i gran part dels seus beneficis són conseqüència d'aquest fet.

És per aquest motiu que animem a totes les persones a que de forma progressiva, vagin variant els seus hàbits de consum en tres petits passos per a participar activament en la reducció dels beneficis i del poder d'aquestes entitats.

TRES PETITS PASSOS

-Deixar d'utilitzar targetes. Cada vegada que utilitzem una targeta en un establiment, el banc guanya diners per partida doble. A nosaltres ens cobren en concepte de manteniment anual una mitjana de 6 euros per la targeta de dèbit i una mitjana de 24 euros per la targeta de crèdit a banda dels interessos corresponents. Als negocis, els hi cobren el manteniment del servei i un percentatge de totes les operacions. Realitzar els nostres pagaments en efectiu és una forma molt efectiva de reduir els ingressos dels bancs.

-Anul·lar els rebuts que ens carreguen les empreses de serveis i subministres al nostre compte bancari. D'aquesta forma aconseguirem reduir el control que exerceixen els bancs en l'economia. Tingueu en compte que a les companyies de serveis i subministres no els interessa aquesta forma de pagament, així que quan truqueu al departament d'atenció al client corresponent insistiu les vegades que faci falta en que voleu pagar en efectiu, esteu en el vostre dret.

-Cobrar la nòmina, l'atur o la pensió a través de xec. En el cas de la nòmina, haurem de sol·licitar a les nostres feines que se'ns pagui el sou en efectiu o en xec al nostre nom. Pel que fa al cobrament de l'atur o de la pensió, la legislació actual obliga a les administracions públiques a pagar a través de xec si la persona interessada així ho demana. D'aquesta manera només hauríem d'entrar a una oficina bancària una vegada al mes per a fer efectiu el xec i aprofitar per pagar els rebuts per finestreta.

Més info: grup de vaga de bancs a http://www.podem.cat/

Un clam gegantí contra la corrupció a València

noreply@blogger.com (ovella negra) — Sun, 01 Nov 2009 08:59:00 +0000

24/c9 ha parlat un minut de la noticia sobre la manifestació. Per aquest mitjà, només han anat Catalanistes/separatistes i grups de esquerres i que no sumaven més de dues mil persones.

Ahir la vespreda, desenes de milers de persones (40.000 els organitzadors, 2.200 la policia municpal) van travessar els carrers més cèntrics de València amb càntics i crits contra la corrupció. Els convocants de la manifestació van escenificar pels carrers de la capital del Turia una "marxa fúnebre" en la qual es va poder veure un taüt, acompanyat de dos capgrosos, centenars de persones portant veles i una bandera a manera de creu en la qual es podia llegir 'Per els víctimes de la corrupció'. S'ha demanat la dimissió de Francisco Camps i la convocatòria d'eleccions anticpades. La convocatòria que va començar per un “grup del Facebook” i que ha acabat esdevenint en el Col·lectiu contra la Corrupció.

Els manifestants també van demanar salvar Catarroja de la corrupció, "tratges per a tothom, a la presó", "Salvem el cabanyal" entre altres.

Cal remarcar una destacada presència de l'Esquerra Independentista a la manifestació.

La marxa ha rebut el suport d'Iniciativa pel Poble Valencià, el Bloc, ERC, Esquerra Unida País Valencià, Verds Esquerra Ecologista, Escola Valenciana, Maulets, Col·lectiu ja en tenim prou, el Partit Comunista M.L., Ciutadans per la República, Reviscola, l'Associació Salvem Catarroja i la Plataforma Cívica En Moviment.

Per saber-ne més:
El Centre social Terra i Maulets davant la manifestació anticorrupció. Llibertat.cat

Endavant també ha emès un comunicat: "De Zaplana a Camps. 20 anys de corrupció institucional al País Valencià"

Convocada manifestació a València contra la corrupció del Govern -Llibertat.cat

Agressió policial a Reus contra una manifestació que reclamava preus justos pels productes agraris

noreply@blogger.com (ovella negra) — Mon, 26 Oct 2009 18:52:00 +0000

Unió de Pagesos continua la seva campanya en defensa d'uns preus justos per a la producció agrària (vegeu Accent 161). Per aquest motiu, aquest matí han convocat una tractorada a Reus, que ha acabat amb càrregues policials davant la delegació de la Conselleria d'Agricultura.

Els pagesos protestaven per l'alt diferencial existent entre el preu que ells cobren pel producte i el preu final que paga el consumidor. Els baixos preus que paguen les grans distribuïdores mantenen moltes explotacions agràries al límit de la supervivència. Segons el sindicat agrari, ni el govern autonòmic ni l'estatal ha dut a terme cap tipus de mesura per a solucionar aquesta situació, fet que contrasta amb les ajudes a altres sectors com el Plan E. Precisament avui, el govern espanyol ha anunciat que prorrogava el finançament per a la compra d'automòbils.

Quan la protesta ha arribat davant la delegació de la Conselleria, al passeig Prim, els pagesos hi han abocat productes agrícoles. Els antiavalots dels Mossos d'Esquadra han carregat amb violència contra els concentrats, però aquests, lluny d'arronsar-se, han respost sense embuts a l'agressió. Els convocants estudien presentar una denúncia per l'actuació dels Mossos.

Michael Moore: "No són només unes pomes podrides, el capitalisme és la legalització de la cobdícia"

noreply@blogger.com (ovella negra) — Fri, 23 Oct 2009 16:42:00 +0000

El 17 de setembre de 2009, en plena campanya promocional de "Capitalism: a love story", el seu atac cinematogràfic a l'ordre capitalista, Michael Moore va xerrar amb l'escriptora Naomi Klein sobre la pel·lícula, les arrels de la crisi econòmica, les esperances i perills del moment polític present i la manera com des del discurs de l'esquerra es pot arribar a la gent corrent. Aquesta és una transcripció de l'entrevista.

El mestre d'Amèrica

- Naomi Klein: La pel.lícula és meravellosa. Felicitats. És, com molta gent ja deu haver sentit dir, una crida sense excuses a una revolta contra la bogeria capitalista. Però la setmana de l'estrena, vam veure un tipus molt diferent de la revolta a les notícies: les anomenades tea parties[1], pel que sembla una apassionada defensa del capitalisme i en contra dels programes socials.

Mentrestant, no estem veient gaires senyals de les hordes assaltant Wall Street. Personalment, espero que la seva pel.lícula serà la crida a despertar i el catalitzador de tot aquest canvi. Però em pregunto com estàs veient amb aquest estrany gir dels esdeveniments, aquestes 'revoltes' pel capitalisme dirigides per Glenn Beck.

- Michael Moore: No sé si són revoltes tant a favor del capitalisme, ja que estan sent impulsades per més d'una agenda, una és el fet que un cert nombre de nord-americans encara no s'han fet a la idea que hi ha un afro-americà que és el seu màxim dirigent. I jo diria que no els acaba d'agradar.

- NK: Creus que és la principal força impulsora d'aquestes Tea Parties?

- MM: Crec que és una de les forces - però també crec que hi ha una sèrie d'agendes diferents en joc aquí. Una altra és l'agenda corporativa. Les companyies sanitàries i altres preocupacions de les corporacions general estan ajudant a mobilitzar el que sembla una manifestació espontània de la ira dels ciutadans.

I la tercera part d'això és - i això és el que realment sempre he admirat per la dreta: estan organitzats, s'hi dediquen, estan fins a la matinada lluitant en la seva batalla. I del nostre costat, jo no veig aquest tipus de compromís. Quan van anar apareixent en les reunions locals a l'agost - les reunions estan obertes a tothom. Llavors, on era la gent del nostre costat? I després vaig pensar, Wow, és agost. Alguna vegada tracteu d'organitzar res des de l'esquerra a l'agost?

- NK: En part això també es pot deure, però, al fet que l'esquerra o els progressistes, o com vulguis anomenar-los, han estat en una mena d'estat de confusió pel que fa a l'administració d'Obama -que la majoria de les persones estan a favor del sistema de salut universal, però no podien agrupar-se per defensar-la perquè no era clarament sobre la taula?

- MM: Sí. I és per això que Obama segueix fent gires a la recerca dels milions que vagin darrere seu, recolzant-lo, i no hi ha ningú, perquè va decidir adoptar una mesura a mitges enlloc de la completa que feia falta. Si hagués pres la mesura íntegra -una veritable assistència sanitària universal pagada per l'estat per a tothom- crec que tindria de milions de persones que li donarien suport.

- NK: Ara que el "pla Baucus", està liquidat, creus que hi ha alguna altra obertura per tornar a posar l'assistència sanitària universal a la taula?

- MM: Sí. I necessitem gent per articular el missatge i impulsar això. Ja saps que hi ha prop d'un centenar de demòcrates al Congrés que ja havia signat com a co-signants al projecte de llei de John Conyers.

Obama, al meu entendre, ara s'adona que fos el que fos que pensava que estava tractant de fer amb el bipartidisme o sostenint la branca d'olivera, l'altra part no té interès en res més que la destrucció total de tot el que ha representat o intentava fer. Així que si el congressista de Nova york Anthony Weiner o qualsevol dels altres membres del Congrés volen fer un pas endavant, ara seria el moment. I jo certament seria allà. sóc allà. Vull dir que m'agradaria aprofitar aquest moment ara mateix per realment mobilitzar la gent, perquè crec que la majoria del país vol això.

- NK: Tornant a Wall Street, m'agradaria parlar una mica més sobre aquest estrany moment en què ens trobàvem, en el qual la ràbia es dirigia a Wall Street, tot allò que es dirigia contra els executius d'AIG quan la gent anava a casa seva --No sé què ha passat amb allò.

El meu temor sempre va ser que aquest enorme ira que mostren a la pel.lícula, el tipus d'aixecament contra el rescat de bancs, el que va obligar el Congrés a votar en contra en una primera votació, que si que la ira no era contínua i adreçada als més poderosos de la societat, a les elits, a les persones que havien provocat el desastre, i canalitzada en un projecte real per canviar el sistema, llavors bé podria ser dirigida a les persones més vulnerables en la societat, em refereixo als immigrants, o canalitzada cap a l'odi racista.

I el que estic intentant veure ara és si es tarcta de la mateixa ràbia, o creus que aquests són corrents totalment diferents de la cultura americana - que les persones que estaven enfadades amb AIG hagin desviat la seva ràbia en Obama i en la idea de la reforma de la salut?

- MM: No crec que això és el que hagi passat. Jo no estic tan segur que siguin la mateixa gent. De fet, puc dir dels meus viatges per tot el país durant la filmació i fins i tot en les últimes setmanes, que hi ha alguna cosa més que s'està coent a foc lent sota la superfície. No pots evitar que la ira surti en algun moment quan tens una de cada vuit hipoteques impagades o en execució, on hi ha una ordre de desnonament cada 7,5 segons i la taxa d'atur segueix creixent. Això tindrà el seu propi punt de no retorn.

I el més aterridor d'això és que històricament, en moments en què ha passat, la dreta ha estat capaç de manipular adequadament els que han estat matxacats i utilitzar la seva ràbia per recolzar allò que solíem anomenar feixisme.

A on ha anat a parar des del crash? És un any més tard. Crec que la gent sentia com que l'havien tret del sistema quan van votar a favor d'Obama sis setmanes més tard, i que ell arribaria a la ciutat i faria bé la feina. I ell més o menys es va anar passejant per les ciutats prometent de fer el correcte, però no complint gaire res.

Ara, això no vol dir que no estigui realment content amb algunes coses que he vist fer. Sentir que un president dels Estats Units admet que vam enderrocar un govern escollit democràticament a l'Iran, això és una de les coses que vaig pensar que mai havia sentit en la meva vida. Així que també hi ha hagut aquests moments.

I potser sóc una mica massa optimista aquí, però [Obama] va ser criat per una mare soltera i els seus avis i no va créixer en un ambient ric. I quan va tenir la sort de poder anar a Harvard i graduar-se d'allà, llavors no va dedicar-se a alguna feina per fer-se ric, ell decidí anar a treballar al deprimit centre de la ciutat de Chicago.

Ah, i decideix canviar el seu nom al que tenia originalment al certificat de naixement - Barack. No és exactament el moviment d'algú que està tractant de convertir-se en un polític. Així que ha mostrat, crec, en la seva vida moltes coses sobre on és el seu sentiment, i en una relliscada durant la campanya i li va dir a Joe el lampista que creia en el repartiment de la riquesa.

I crec que aquestes coses en què ell creu encara hi deuen ser. Ara, és cosa d'ell. Si fa cas als Rubin, els Geithners i els Summers, tu i jo hi perdrem. I un munt de persones que s'hi han involucrat, molts d'ells per primera vegada, no s'involucraràn un altre cop. Haurà fet més per destruir el que ha necessita aquest país, en termes de gent que participi en la seva democràcia. Així que espero que comprengui la càrrega que té al damunt i faci el correcte.

- NK: Bé, m'agradaria pressionar-te una mica en això, perquè entenc el que dius sobre la manera en què ha viscut la seva vida i, certament, el personatge que sembla ser. Però ell és qui va designar Summers i Geithner[2], amb els quals ets molt dur encertadament a la pel.lícula.

I un any més tard, no ha donat carta blanca a Wall Street. Va tornar a nomenar Bernanke[3]. No és només va designar Summers, sinó que li ha donat un grau de poder sense precedents per a un mer assessor econòmic.

- MM: I es reuneix amb ell cada matí.

- NK: Exactament. Així que el que em preocupa és aquesta idea que sempre estem psicoanalitzant Obama, i la sensació que sovint sentim de la gent és que està sent enganyat per aquests nois. Però aquestes són les seves decisions, i per què no l'hem de jutjar per les seves accions i realment dir: "Això és responsabilitat d'ell, no d'ells"?

- MM: Hi estic d'acord. No crec que ell estigui sent enganyat per ells, crec que és més llest que tots ells. La primera vegada que els va nomenar, jo acabava d'entrevistar a un lladre de bancs que finalment no surt a la pel.lícula, però ell és un lladre de bancs que és contractat pels grans bancs perquè els assessorin sobre com evitar els robatoris de bancs. Així que per no enfonsar-me en un pou profund i fosc de la desesperació, em vaig dir a mi mateix aquella nit, que és el que Obama està fent. Qui millor per arreglar l'embolic que la gent que el va crear? Ell els portava per a netejar el seu propi desordre. Sí, sí. Això és tot. Això és tot. Simplement seguir repetint: "There's no place like home, there's no place like home..."

- NK: I ara resulta que només els ha portat per a seguir robant.

- MM: Correcte. Així que ara és responsabilitat d'ell.

- NK: Molt bé. Parlem de la pel·lícula una mica més. Et vaig veure amb en Leno[4], i em va cridar l'atenció que una de les seves primeres preguntes que et va fer és aquesta objecció - que és l'avarícia és el mal, no el capitalisme-. I això és una cosa que sento dir molt - la idea que la cobdícia o la corrupció és d'alguna manera una aberració de la lògica del capitalisme més que el motor i el centre del capitalisme. I crec que això quelcom que probablement ja has sentit a dir de la terrible seqüència de la pel·lícula el la qual els jutges corruptes de Pennsilvània enviaven els nens a les presons privades i rebien comissions a canvi. Crec que la gent diria que això no és el capitalisme, que és la corrupció. Perquè és tan difícil de veure la connexió, i com t'enfrontes a això?

- MM: Bé, la gent vol creure que no és el sistema econòmic que està en el nucli de tot això. Ja saps, són només algunes pomes podrides. Però el fons de la qüestió és que, com vaig dir a Jay [Leno], el capitalisme és la legalització d'aquesta cobdícia.

La cobdícia ha estat amb els éssers humans des de sempre. Tenim una sèrie de coses en la nostra espècie que podriem anomenar el costat fosc, i la cobdícia és una d'elles. Si vostè no posa certes estructures on cal o algunes restriccions a aquesta part del nostre ésser, que venen d'aquesta cara fosca, aleshores surt de tot control. El capitalisme fa el contrari d'això. No només no hi posa realment cap estructura o restricció al respecte. Sinó queho anima, ho recompensa.

Em fan aquesta pregunta cada dia, perquè la gent es va sorprendre bastant al final de la pel.lícula en sentir-me dir que l'únic que cal és que sigui eliminat totalment. I diuen coses com, "Bé, què hi ha de mal en fer diners? Per què no puc obrir una botiga de sabates?"

I em vaig adonar que és perquè ja no s'ensenya economia en l'escola secundària, no entenen realment el significat del que dic.

La qüestió és que quan tu tens el capitalisme, el capitalisme encoratja a pensar en maneres de guanyar diners o fer més diners. I mai els jutges podrien haver aconseguit els suborns si en aquell comtat no s'hagués privatitzat el centre de detenció juvenil. Però pel fet que hi hagi hagut aquest gran impuls en els darrers vint o trenta anys per privatitzar els serveis públics, en treure'ls de les nostres mans, els va posar en mans de persones l'única preocupació de les quals és la seva responsabilitat fiduciària amb els accionistes o les seves pròpies butxaques, ho ha fet malbé tot.

- NK: Allò que em va semblar més interessant a la pel.lícula és que fas un al·legat molt convincent del treball administrat democràticament com l'alternativa a aquest capitalisme d'agafa el botí i corre. Així que em pregunto, tu que viatges amunt i avall, estàs veient algun cert impuls arreu d'aquesta idea?

- MM: A la gent li agrada molt aquesta part de la pel.lícula. Me n'he sorprès perquè vaig pensar que la gent potser no entendria això o li semblari massa ingenu o excèntric - però en realitat ha trobat molt ressò en el públic amb qui ho he vist.

Però, per descomptat, ho he defensat com una tasca patriòtica a fer. Així que si vostè creu en la democràcia, la democràcia no pot ser només la capacitat de votar cada dos o quatre anys. Ha de ser cada part de cada dia de la teva vida.

Amb el temps hem canviat les relacions i institucions de manera considerable, en la mesura que hem decidit que la democràcia és la millor manera de fer les coses. Fa dos-cents anys que calia demanar al pare d'una dona el permís per casar-se amb ella, i després un cop fet el matrimoni, l'home tenia tots els drets. I legalment, les dones no podien tenir propietats i coses així. Gràcies al moviment de les dones dels anys 60 i 70, aquesta idea va ser introduïda en aquesta relació - que les persones són iguals i dues persones han de tenir veu i vot. I crec que estem millor com a resultat de la introducció de la democràcia en una institució com el matrimoni.

Però passem de vuit a deu a dotze hores de la nostra vida cada dia al treball, on no tenim veu. Crec que quan els antropòlegs ens desenterrin d'aquí a 400 anys - si arribem tan lluny - diran, "Mira aquesta gent d'aquell temps. Pensaven que eren lliures. Es deien a si mateixos una democràcia, però passaven deu hores de cada dia en una situació totalitària i van permetre a l'1 per cent més ric tenir més riquesa financera que el 95 per cent restant junt".

Certament que es riuran de nosaltres com se'n riuen dels que fa 150 anys posaven sangoneres als òrgans de la gent per curar-la.

- NK: És una d'aquelles idees que continua apareixent. En diversos punts de la història ha estat una idea molt popular. En realitat, és el que volia la gent de l'antiga Unió Soviètica en lloc del Salvatge Oest de capitalisme mafiós amb què van acabar. I el que la gent volia a Polònia el 1989, quan va votar a favor de la Solidaritat va ser per a que les seves empreses estatals es convertissin en llocs de treball administrats democràticament, no perquè els privatitzessin i saquegessin.

Però un dels majors obstacles que he trobat en la meva recerca al voltant de les cooperatives de treball no és només el govern i les empreses que hi són resistents, el fet és que els sindicats també. Òbviament hi ha excepcions, com el sindicat de la teva pel.lícula, United Electrical Workers, que va ser realment oberta a la idea de la fàbrica Republic Windows & Doors es convertís en una cooperativa, si això és el que els treballadors volien.

Però en la majoria dels casos, en particular amb els sindicats més grans, tenen el seu guió, i quan una fàbrica es tancala seva feina és aconseguir un pagament d'una indemnització el més gran que pugui per als treballadors. I tenen una dinàmica molt assumida, que és que els poderosos, els que prenen de decisions, són els propietaris.

Vas fer la teva estrena als EUA en la convenció de l'AFL-CIO[5]. Com vas trobar la direcció sindical en relació amb aquesta idea? Hi estan oberts, o vas sentir allò de "Bé, això no és realment viable"? Perquè sé que has escrit també sobre la idea que algunes de les fàbriques d'automòbils o plantes de components que s'estan tancant podrien convertir-se en fàbriques de vagons de metro, per exemple. Els sindicats haurien de defensar aquesta idea perquè funcioni.

- MM: Em vaig quedar al cinema aquella nit amb prop de 1.500 delegats de la convenció de l'AFL-CIO, i jo estava una mica nerviós quan ens acostàvem a aquesta part de la pel.lícula, estava preocupat que no es fes una mica de silenci en aquell passatge. Tot el contrari. El van aclamar. Un parell de persones va cridar: "Endavant!" "És això!" Crec que els sindicats a aquestes alçades han estat tan colpejats, que estan oberts a nous plantejaments i noves idees. Em va animar molt veure-ho.

L'endemà, per altra banda, a la convenció de l'AFL-CIO es va aprovar una resolució en suport al sistema de salut universal de de pagador únic. Vaig pensar: Guau, saps? Les coses estan canviant.

- NK: Tornant al que estàvem parlant una mica abans, la incapacitat de molta gent d'entendre la teoria econòmica bàsica: en la teva pel·lícula hi ha aquesta gran escena on no es pot aconseguir que ningú, no importa amb quina educació, expliqui què és una derivada.

Així que no es tracta només de l'educació bàsica. És que la complexitat s'utilitza com una arma contra el control democràtic sobre l'economia. Aquest va ser l'argument de Greenspan - que els derivats financers eren tan complicats que els legisladors no els podien regular. És gairebé com si fes falta un moviment cap a la simplicitat en l'economia o en assumptes financers, que és una cosa que Elizabeth Warren, la cap de vigilància del Congrés del rescat financer, ha estat parlant en termes de la necessitat de simplificar les relacions de les persones amb els prestamistes.

M'agradaria saber què penses sobre això. A més, i això de fet no és ben bé part d'una pregunta, però no és l'Elizabeth Warren un personatge increïble? És una mena de anti-Summers. És prou per donar-te esperança, que ella hi sigui?

- MM: Totalment. I puc suggerir una fórmula presidencial per al 2016 o 2012, si Obama ens falla? La Congressista d'Ohio Marcy Kaptur i Elizabeth Warren.

- NK: M'entusiasma. Realment són les heroïnes de la teva pel.lícula. Jo voto per això.

Estava pensant en com anomenar aquesta peça, i el que proposaré al meu editor és "Amèrica's Teacher", perquè la pel.lícula és aquesta increïble peça de l'educació al vell estil popular. Una de les coses que diu el meu col·lega a The Nation Bill Greider és que ja no fem aquest tipus d'educació popular, que els sindicats acostumanven a destinar partides per fer aquest tipus de coses per als seus membres, descomprimir la teoria econòmica i el que està passant en el món i fer-la accessible. Sé que tu et veus a tu mateix com un artista, però em pregunto, també et podries veure com un mestre?

- MM: Em sento honrat que facis servir aquest terme. M'agraden els mestres.

_______

Notes de traducció:

[1] Les protestes impulsades per la dreta conservadora contra Barack Obama durant l'estiu de 2009, criticant la despesa pública i els tímids programes sanitaris públics que intentaria impulsar el president, s'han conegut a la premsa nord-americana com "Tea Party revolts". Els organitzadors de les protestes intenten amb aquest nom apropiar-se simbòlicament de la històrica revolta antianglesa dels colons de Boston que dugué aquest nom.

[2] Timothy F. Geithner és el Secretari del Tresor dels Estats Units, Lawrence Summers és el director del Consell Econòmic Nacional dels EUA. Tots dos de tendència marcadament neoliberal.

[3] Ben Shalom Bernanke és l'actual president de la Reserva Federal dels Estats Units, també ho fou durant el mandat de George Bush.

[4] Jay Leno presenta un programa televisiu nocturn a la cadena NBC.

[5] AFL-CIO: American Federation of Labor and Congress of Industrial Organizations. És el principal sindicat d'Amèrica del Nord. Està composta per 54 federacions nacionals i internacionals de sindicats d'Estads Units i Canadà que representen més de 10 miliones de treballadors.

*Aquesta entrevista es va publicar a la revista nord-americana The Nation el 23 de setembre de 2009 (també es pot escoltar en podcast ). Traducció de La Fàbrica.

Centenars de persones es manifesten contra el feixisme i la hispanitat a Barcelona

noreply@blogger.com (ovella negra) — Mon, 19 Oct 2009 20:10:00 +0000

Unes 600 persones es van manifestar el dilluns a Barcelona per rebutjar la celebració del 12 d'octubre. La convocatòria de l'Esquerra Independentista del Barcelonès i la Plataforma Antifeixista de Barcelona volia protestar tant pels actes d'exaltació feixista que permeten les autoritats a la ciutat cada any a Montjuic malgrat l'ampli rebuig social, com pels actes de la festa 'nacional' espanyola, que celebren l'aniversari de la conquesta i genocidi americans.

(Font: L'Accent) Els manifestants antifeixistes van sortir a les 12h de la plaça Urquinaona, rere una pancarta amb el lema "Pobles units contra el feixisme i l'imperialisme. Hispanitat és genocidi". Van recórrer el centre de la ciutat, fins a la Diagonal, per acabar als Jardinets de Gràcia, davant el monument que van construir les autroritats franquistes i encara avui es manté. Al llarg de la marxa, els assistents, que duien banderes estelades, banderes roges, negres o republicanes, van cridar consignes contra el feixisme, el racisme i l'espanyolisme, a més de denunciar que "els mossos protegeixen el feixisme" en referència als diversos actes d'ultradreta autoritzats els darrers temps. En concloure la marxa, van llegir un manifest que denunciava tant la impunitat dels feixistes com la negació del dret dels pobles de decidir, així com la celebració del genocidi espanyol dels pobles indígenes a Amèrica. Després de la lectura del manifest, els activistes han fet un minut de silenci en homenatge a "les víctimes del feixisme i les de la massacre genocida que ja dura cinc-cents anys".

Durant aquest 12 d'octubre hi ha hagut també altres mobilitzacions, com la que a la tarda va aplegar prop de 400 persones també a Barcelona, aquest cop convocades per diferents entitats d'immigrants llatinoamericans, contra "la celebració de 517 anys de genocidi", o lajornada organitzada per les organitzacions de l''esquerra independentista a Palma: Gent Activa de Palma, Maulets, Endavant i el SEPC, amb diferents activitats en denúncia del dia de la hispanitat.

DEMOCRÀCIA PER A EUSKAL HERRIA!

noreply@blogger.com (ovella negra) — Thu, 15 Oct 2009 08:36:00 +0000

Enfront una nova onada repressiva contra l'esquerra abertzale, des del poble treballador català volem manifestar:

1) La repressió mai és la solució a cap dels problemes polítics als quals s'enfronta l'actual estat espanyol. Com a molt pot servir de cara als mitjans per a distorsionar la realitat de les xifres reals a les quals ha de fer front per a intentar disfressar part de la crisi capitalista de la qual és plenament corresponsable.

2) La repressió contra Euskal Herria, i més contra representants legítims d'aquest sector important del poble basc, allò únic que assoleix és allargar de manera conscient el conflicte en tots els seus paràmetres actuals, amb els patiments que comporta.

3) Pensem que una de les principals fonts per a desactivar l'actual nivell de confrontació i de virulència entre les parts passa per a derogar la Llei de Partits Politics del 2002. Legislació sorgida de la guerra de seguretat preventiva del govern Bush i aprofitada i adequada pel govern Aznar

4) Pensem que amb aquesta nova actuació jurídico-policíaca, s'ha fet un pas més en no només enfonsar qualsevol iniciativa de l'Esquerra Abertzale per a superar el conflicte, sinó a més, avançar cap a criminalitzar i assetjar un sindicat representatiu de la classe treballadora basca, com és el sindicat LAB.

5) Alhora considerem que la resta de partits bascos i la totalitat dels partits catalans amb representació parlamentària, tenen l'oportunitat de posicionar-se amb la democràcia, i/o amb l'actual estat d'excepció que l'estat espanyol està imposant a les terres basques. Que no diguem després que qui calla, atorga.

6) Malauradament, aquesta notícia malgrat haver estat més temps a les planes dels diaris i mitjans de comunicació del sistema espanyol, no ens pot abstreure de què la realitat a Euskal Herria Sud, és que un percentatge de la població superior al 15% no té els drets mínims de la democràcia burgesa per a poder manifestar-se públicament. Divendres 16 d'octubre a les 20h. a la pl. Sant Jaume, concentració de solidaritat amb els detinguts i detingudes a Euskal Herria.

Il·legalitzacions de partits, d‘associacions, tancaments de diaris, més de 30.000 detencions, més de 4000 casos de tortures, 2500 exiliats, guerra bruta, el Gal, execucions extra judicials, milers i milers de controls policíaco-militars i d'identificacions d'individus, nous cassos de desaparicions con el de Jon Anza, el percentatge més alt en un sol territori de la Unió Europea de policies i cossos armats per ciutadà, nous judicis conta el moviment juvenil independentista basc, contra l'associació de municipis -Udalblitza-, contra el primer diari en llengua basca Egunkaria, contra tota mena de drets civils. Situacions en definitiva que fan passar vergonya fins i tot al consell d'Europa o al relator de la ONU.

Des de Catalunya, ja no ens conformem amb la concatenació de declaracions hipòcrites del respecte a la democràcia. Des de Catalunya exigim democràcia real per als pobles sotmesos a l'estat espanyol. Una democràcia per als pobles treballadors dels pobles oprimits pel feixisme espanyol, que se'ns va negar ara fa 30 anys i per la qual continuem lluitant encara. Divendres 16 d'octubre a les 20h. a la pl. Sant Jaume, concentració de solidaritat amb els detinguts i detingudes a Euskal Herria.

La Policia espanyola deté una desena d'independentistes, entre ells Otegi, Díez i Etxeberria, a la seu de LAB

noreply@blogger.com (ovella negra) — Wed, 14 Oct 2009 10:27:00 +0000

Agents de la Policia espanyola han entrat a la seu de LAB a Donostia i han detingut Arnaldo Otegi, Rafa Díez, Rufi Etxeberria, Sonia Jacinto i Arkaitz Rodríguez, També han estat arrestats Amaia Esnal, Txelui Moreno, Manel Serra i Miren Zabaleta. Sobre les 21.20, la Policia ha tret emmanillats als detinguts a la seu de LAB.

Etxaide: "Es respon amb repressió a l'oferta de l'esquerra abertzale"

La Policia espanyola ha detingut Arnaldo Otegi, Rafa Díez, Rufi Etxeberria, Sonia Jacinto i Arkaitz Rodríguez a la seu de LAB de Donostia, al polígon Igara, en el transcurs d'una operació ordenada pel jutge Baltasar Garzón contra el que ell qualifica com "la nova cúpula de Batasuna".

Poc abans, els uniformats han arrestat a Hernani a Manel Serra quan es dirigia a la ikastola Langile de la localitat. En el marc de la mateixa operació també han estat arrestats, encara que es desconeix en quin lloc, Amaia Esnal, Txelui Moreno i Miren Zabaleta.

La desena detenció s'ha produït en un registre. Segons han assenyalat les agències citant el Ministeri d'Interior, s'ha arrestat Ainara Oiz Elgorriaga al portal de l'habitatge de Miren Zabaleta quan portava "documents i efectes extrets del domicili" d'd'aquesta detinguda.

EiTB ha indicat que hi ha vuit ordres de registre a Gipuzkoa. Abans, les agències havien indicat que s'estaven produint registres a Nafarroa i altres llocs d'Euskal Herria i presagiaven una llarga nit.

Segons han relatat treballadors que es trobaven a la seu, agents de la Policia espanyola han irromput a les instal.lacions de LAB passades les 18.30 hores, ha identificat els que allà es trobaven i han traslladat als treballadors a una habitació, on els han tingut retinguts fins a les 20.00 hores.

En aquestes identificacions primeres Rafa Díez es trobava parlant amb altres sindicalistes i els uniformats han tornat a per ell i l'han traslladat a on mantenien Otegi, Etxeberria, Rodríguez i Jacinto.

Per a quan s'ha iniciat l'operació en Igara, ja havia periodistes i càmeres de televisió.

"Nova cúpula de Batasuna"

L'agència Efe, citant fonts policials, ha difós que les detencions s'emmarquen en una operació contra "la reconstituïda direcció de l'esquerra abertzale". L'operació està ordenada pel jutge Baltasar Garzón.

Segons ha divulgat Europa Press, citant fonts policials, els detinguts formarien "part del que seria la nova cúpula de Batasuna", que "organitzada al voltant del nom Bateragune" hauria mantingut reunions en els últims mesos. Avui estarien reunits a la seu de LAB, que ha estat registrada.

L'advocat Iñigo Iruin ha assenyalat que només coneix la part dispositiva "de l'acte de Garzón en què" es recorda l'entrada i registre "a la seu del sindicat" a fi de procedir a la intervenció de documentació i efectes "que poguessin estar "manejant els integrants de l'anomenat 'Bateragune", així com a la seva detenció ".

Les inmediciaciones de la seu sindical han estat acordonades des de l'inici de la irrupció policial.

Aralar: "És molt greu que s'aturi per fer política"

Aralar ha considerat "molt greu que s'aturi i empresoni a persones per fer política".

En un comunicat ha manifestat que "sempre és reprovable la detenció de persones per fer política" i ha instat els que estan en contra d'aquestes pràctiques que les denunciïn. "Creiem que s'han d'obrir les vies a la política, garantint la participació política a totes les persones i totes les idees", ha afegit.Ha asseverat que "no es pot acceptar la" persecució i criminalització de les idees "." Les detencions d'avui també són una conseqüència de la Llei de Partits ", ha denunciat, per la qual cosa es reafirmat en la idea que" s'ha de derogar immediatament aquesta llei ".

Pastor: "Indicis probatoris"

El portaveu del PSE al Parlament de Gasteiz, José Antonio Pastor, considera que si el jutge Garzón ha adoptat la decisió d'aturar als independentistes és perquè "té indicis probatoris que el fan actuar d'aquesta manera". "Per tant, res a comentar, llevat que l'Estat de Dret segueixi funcionant i la justícia actuï com correspongui", ha manifestat.

Volem que siguin com el Che!

noreply@blogger.com (ovella negra) — Sun, 11 Oct 2009 11:26:00 +0000

(...) Si volem expressar com aspirem que siguin els nostres combatents revolucionaris, els nostres militants, els nostres homes, hem de dir sense vacil • lació de cap índole: que siguin com el Che!

Si volem expressar com volem que siguin els homes de les futures generacions, hem de dir: que siguin com el Che!

Si volem dir com volem que eduquen els nostres nens, hem de dir sense vacil.lació: volem que es eduquen en l'esperit del Che!

Si volem un model d'home, un model d'home que no pertany a aquest temps, un model d'home que pertany al futur, ¡de cor dic que aquest model sense una sola taca en la seva conducta, sense una sola taca en la seva actitud, sense una sola taca en la seva actuació, aquest model és el Che!

Si volem expressar com volem que siguin els nostres fills, hem de dir amb tot el cor de vehements revolucionaris: VOLEM QUE SIGUIN COM EL CHE!

(Discurs de Fidel a la vetllada solemne en memòria del Comandant Ernesto Che Guevara a la Plaça de la Revolució, l'Havana, 18 d'octubre de 1967).

Director de cinema Kusturica li llençaria una sabata a Clinton per la guerra a Iugoslàvia

noreply@blogger.com (ovella negra) — Sat, 10 Oct 2009 19:59:00 +0000

El cèlebre director de cinema i músic d'origen bosnià Emir Kusturica va dir avui en roda de premsa que l'expresident dels EUA Bill Clinton es mereix un cop de sabata per haver jugat el paper clau en la presa de decisió de bombardejar Iugoslàvia el 1999.

Preguntat a Rostov del Don on es troba de gira amb el seu No Smoking Orchestra: "Contra qui llançaria vostè una sabata?",

Kusturica va respondre: "Contra Bill Clinton, per haver bombardejat el meu país".

La posició mantinguda pels EUA durant la presidència de Clinton va jugar el paper decisiu en la presa de la decisió de bombardejar Iugoslàvia per forces militars de l'OTAN.

La negativa amb què les autoritats iugoslaves van respondre a la proposta d'emplaçar contingent estranger a Kosovo, on l'Exèrcit i la Policia iugoslaves lluitaven contra els separatistes albanesos, va servir de pretext per llançar l'agressió.

Segons diverses valoracions, l'operació de l'OTAN va ocasionar mort a uns 2,5-3 mil civils i un miler de militars i policies de Iugoslàvia. Altres deu mil persones aproximadament van rebre ferides.

Va asseure precedent d'expressar protesta d'aquesta manera el periodista iraquià Muntazer al-Zaidi, que va llançar les sabates a l'expresident dels EUA, George Bush, a Bagdad el 2008.

9 d'octubre de 2009

noreply@blogger.com (ovella negra) — Mon, 05 Oct 2009 13:46:00 +0000

Manifest del 9 d'octubre d'Endavant (OSAN) i Maulets:

Unitat Popular: cap a la independència i el socialisme.

Un 9 d’Octubre més tornem a ser als carrers de València per reivindicar la nostra catalanitat. No ens mou la nostàlgia de regnes i reis conqueridors. No ens mou un desig d’idealitzar la nostra història. Estem ací, com cada any, per dir ben alt i ben fort que el nostre és un projecte de futur. Mal que els pese a uns i a altres. Per molt ens intenten ofegar els seus jutges o la seua policia. Mal que els estats espanyol i francès augmenten la seua pressió, la construcció nacional dels Països Catalans avança.

Avança, s’enforteix i cada vegada perd més la por a manifestar-se sense embuts a tots els indrets de la nació catalana. Malgrat l’espanyolisme decadent, malgrat els tontos útils de l’Estat que tots coneixem, malgrat la profunda incompetència d’uns polítics professionals que massa sovint trobem intentant fer-se un lloc a la capçalera d’algunes manifestacions, malgrat les seues renúncies incomprensibles,... cada vegada hi ha més i més persones lluiten per una nació que va de Salses a Guardamar i de Fraga fins a Maó i que la volen lliure. Una voluntat que s’eleva per damunt de tanta excrecència, per damunt de la corrupció de Camps, Fabra i tota la colla de sangoneres que els han covat; per damunt de l’especulació immobiliària que uns i altres han afavorit i que ens ha conduit a aquest carreró sense exida d’atur, misèria i destrucció del territori; per damunt d’eixa concepció dels nostres municipis com la via més ràpida per forrar-se i de la qual Benidorm o la Vila Joiosa han sigut exemples recents. Cada vegada hi ha més gent en aquesta terra que sap quin és el camí de la llibertat i ha decidit avançar per ell amb pas decidit.

Des de les organitzacions de l’Esquerra Independentista que convoquem aquesta Diada del 9 d’Octubre a València, Maulets i Endavant, volem incidir en aquest aspecte. Existeix un sector creixent de les classes populars dels País Valencià que a través de múltiples expressions polítiques, sindicals, artístiques, associatives, musicals, de cultura popular,... manifesta la seua catalanitat. Unes expressions cada vegada més diverses i més nombroses que parteixen des de la base i que s’expandeixen arreu del territori. Alguna cosa estem coent entre tots i totes i s’està fent no gràcies sinó malgrat l’adversitat i la manca d’alternatives dins la política oficial i mediàtica.

L’Esquerra Independentista té un paper essencial en aquest context. Perquè si Espanya és la malaltia, les seues institucions autonòmiques són el narcòtic que alguns s’entesten en provar per tal d’alleugerir el dolor. Són el narcòtic però no l’antídot. L’Esquerra Independentista lluita per la independència de la nació sencera. No existeix alliberament nacional sense una nació completa que siga objecte d’ell. Som la garantia que tot moviment cap a la llibertat no partirà de renúncies ni entrarà al joc que Espanya, França o la Unió Europea ens vulga fer jugar. La nostra fortalesa és precisament la nostra fermesa i el temps ens dóna la raó. I no cal mirar massa lluny, ho trobem als nostres carrers, fa temps que advertim que el capitalisme ens conduiria al caos i a la pauperació de les nostres condicions de vida. I ara què trobem? Més d’un milió d’aturats als Països Catalans i una crisi de conseqüències imprevisibles. Teníem raó i cal doncs organitzar-se i lluitar, en primer lloc per defensar els nostres drets laborals, la sanitat pública, l’educació pública, i en segon lloc per posar-hi remei d’una vegada per totes. Això no passa per a reformar el capitalisme, o per parxes de 420 euros per als aturats de llarga durada, sinó per finiquitar d’una vegada aquest sistema econòmic assassí i construir-ne un món nou.

Endavant i Maulets doncs no ens conformem amb la independència, no volem escapar de les mans d’uns capitalistes espanyols per caure en les mans d’explotadors catalans, lluitem fermament per l’emancipació integral de les persones, i tots els nostres esforços van destinats a aconseguir uns Països Catalans socialistes.

Des de les organitzacions que convoquem a aquesta Diada del 9 d’Octubre de 2009, Maulets i Endavant, ens comprometem a treballar per l’enfortiment de l’Esquerra Independentista. Venen temps difícils i l’enemic ens colpejarà amb colps repressius com els viscuts pels 13 de Gandia, el del jove Karim o el cas del company d'Alacant que està acusat d'injúries a la corona espanyola, ens criminalitzarà i ens tractarà d’intimidar amb identificacions i coaccions. N’hem d’estar preparades i preparats, hem d’estar a l’altura de les circumstàncies i resistir i per a això la maduresa, el compromís militant i la unitat d’acció és necessària i imprescindible.

Vos animem doncs a totes i tots a afegir-vos a la lluita pel socialisme, la reunificació dels Països Catalans i la independència nacional. Vos fem una crida explícita a reforçar l’Esquerra Independentista i militar en els seus fronts: polític, sindical, juvenil, estudiantil, feminista, ecologista, municipalista. Tots i totes sou necessàries. Per això, us convoquem a totes a participar del bloc independentista a la manifestació del proper divendres 9 d'octubre a les 18 hores des de la Plaça Sant Agustí de la Ciutat de València.

Constuïm la unitat popular!
Visca la classe treballadora
Visca els Països Catalans!
Visca la terra!

Jon Anza i el ressorgiment de la guerra bruta

noreply@blogger.com (ovella negra) — Fri, 02 Oct 2009 18:55:00 +0000

Editorial Gara

A poc a poc, amb comptagotes, es van coneixent noves dades sobre el cas de Jon Anza que indiquen que la pitjor de les hipòtesis és també la més plausible: Anza va ser detingut per cossos policials espanyols al tren en què viatjava des de Baiona a Tolosa , va morir mentre era interrogat i el seu cos va ser enterrat en algun lloc en territori francès.

És la hipòtesi que han mantingut els seus familiars i companys des d'un principi. I és la pitjor de les hipòtesis no només des d'un enfocament humà, una cosa òbvia, sinó sobretot des del punt de vista polític. Si finalment es confirma la desaparició i la mort del donostiarra, la guerra bruta s'hauria cobrat una nova víctima mortal a Euskal Herria.

Els estats haurien reactivat en aquest cas una dinàmica parapolicial amb greus repercussions, en tant que no els és suficient amb recargolar la llei fins va treure de qualsevol tipus de garantia per a les llibertats i els drets, sinó que decideixen a més trencar obertament. Greus repercussions que els responsables polítics espanyols i francesos, així com altres institucions internacionals, haurien de tenir en consideració prioritària.

El cas de Anza es dóna en un context polític en què l'Estat espanyol ha propiciat un clima d'impunitat total respecte a qualsevol classe d'atacs contra l'independentisme basc, que al seu torn ha afavorit la inhibició de les autoritats gales fins a un punt només comparable amb l'època dels GAL. La República i els seus mandataris es presumeixen de la seva sobirania i els seus valors, però deixen que les forces policials espanyoles els violin sistemàticament, amb total permissivitat i sense límits coneguts. I precisament les detencions il legals i els segrestos denunciats per ciutadans bascos a banda i banda del Bidasoa donen la mesura de fins a quin punt arriba aquesta impunitat.

El silenci amb què els responsables polítics d'ambdós estats, els mitjans de comunicació i altres organismes responen a aquestes denúncies és el fèrtil brou de cultiu en el qual creix la, en aquest cas, fatal impunitat.

Segons fonts de tota solvència a què ha tingut accés GARA, el donostiarra Jon Anza hauria estat interceptat al tren que va prendre en direcció a Tolosa, el 18 d'abril, per agents d'un cos policial espanyol. El segrest del militant d'ETA, greument malalt, hauria donat pas a interrogatoris il legals durant el qual va morir. Aquestes fonts asseguren que van decidir llavors desfer-se del cos sense vida, enterrant en territori francès.

Gari Mujika DONOSTIA

Noves dades sobre la desaparició del militant d'ETA Jon Anza mentre es dirigia a una cita amb membres de l'organització armada, el 18 d'abril, apunten cap a un inequívoc desenllaç: la mort de l'ex pres donostiarra. Segons informacions a les quals ha tingut accés GARA, facilitades per fonts que han tingut contacte amb coneixedors directes del cas, es confirma l'autoria d'un cos policial espanyol a la intercepció del donostiarra, ja fa mig any, així com en el seu segrest.

Les dades existents es poden resumir així: Jon Anza, que aquell matí es dirigia en tren des de Baiona a Tolosa a una trobada amb diversos membres d'ETA-segons va revelar després la pròpia organització armada-, i que estava afectat d'una greu malaltia per la que es trobava gairebé totalment cec, hauria estat interceptat per agents d'un cos policial espanyol en el trajecte ferroviari. Després de fer-li baixar d'aquest, el militant do-nostiarra hauria estat segrestat pels policies i, tot seguit, sotmès a interrogatoris il.legals, durant el qual va morir.

Aquestes fonts asseguren que el cos sense vida del militant donostiarra va ser, a més, enterrat en algun punt de l'Estat francès. Desconeixen, però, si per a tot això els membres del cos policial espanyol van comptar amb alguna connivència o col.laboració de les autoritats o els policies francesos, o si van actuar sense.

Emplaçament a Rubalcaba

Davant d'aquestes noves dades, cal recordar la interpel pública que el dirigent del PNB Joseba Egibar va realitzar a finals d'agost al ministre espanyol d'Interior: «Seria bo que Rubalcaba expliqués si la Policia espanyola va detenir Jon Anza en territori francès», va preguntar.

Rubalcaba va respondre amb el silenci. En realitat, només una vegada ha contestat a una interpel sobre el parador d'Anza. En una roda de premsa a Gasteiz, el ministre espanyol va respondre així la pregunta realitzada per GARA: «És evident que les FSE no tenen res a veure amb aquesta desaparició. Més aviat entenc que forma part d'un problema d'ETA, i així ens ho ha fet saber ETA. Al final hi ha hi-hipòtesi per aquí que són fàcils d'imaginar.

Però res a veure amb les FSE ».

Les dades sobre aquest desenllaç de Jon Anza cobren més força encara si s'atén als últims casos de segrestos policials o parapolicials de ciutadans bascos. Per exemple, el que va patir el refugiat polític Juan Mari Mujika l'11 de desembre de l'any passat a Donapaleu, quan va ser interceptat per diversos policies que es van dirigir a ell en francès, però que després es van identificar com a policies espanyols. Ho van tenir segrestat dues hores en una barraca abandonada, on va ser sotmès a interrogatoris il.legals, sota amenaces contra la seva filla, llavors empresonada a Madrid.

Augment de segrestos polítics

Al maig va arribar el cas de l'ex pres bilbaí Lander Fernández, segrestat per agents que es van identificar com ertzaines. Després de formular la mateixa exigència de col.laboració, Fernández va denunciar que va ser apallissat. Després de narrar públicament, va ser detingut i empresonat per mandat de l'Audiència Nacional espanyola.

Un altre cas esgarrifós va ser el que va denunciar l'ex pres de Arbizu Alain Berastegi, abordat al juliol a punta de metralleta per dotze encaputxats i segrestat en una muntanya de difícil accés durant almenys set hores, després que uns falsos clients requeriments dels seus serveis com paleta.

Recentment s'ha sabut que, en aquest cas en Iruñea, va ser retingut per la força i sota fortes amenaces Dani Saralegi, de la plataforma Gora Iruñea!.

INTERROGATORI

Anza, que es trobava greument malalt, hauria mort durant els interrogatoris als que li van sotmetre els seus captors. Com a conseqüència de la seva malaltia, entre altres coses el militant d'ETA es trobava pràcticament cec.

A voltes amb la bossa, de plàstic

noreply@blogger.com (ovella negra) — Mon, 28 Sep 2009 08:59:00 +0000

per Juan Mari Beldarrain Membre de Eguzki

Assistim aquestes setmanes a una intensa campanya mediàtica sobre la retirada de les bosses de plàstic en algunes grans extensions comercials (hiper, super, mega ...). Fins i tot apocalíptics anuncis televisius ens consciència sobre la maledicció de la borsa - de plàstic-, que pot acabar amb el planeta, i si ens descuidem fins amb els que habitem en aquest.

En principi la croada contra les bosses de plàstic, als que estem «en contra de tot», ens podria semblar estimulant, ja que portem anys preconitzant el fre a l'abús consumista de les bosses d'un sol ús. Però fidels a la nostra tradició - «en contra de tot» -, aquesta iniciativa ens fa olor de socarrim. Que els qui ens han imposat aquesta forma de consum, les grans superfícies, es tornin ara més «radicals» que els ecologistes no acaba de convèncer.

Que si gastem 280 bosses per càpita a l'any, que si triguen més de 400 anys a descompondre's, que fins i tot maten peixos i mamífers marins. ¡Horror! Els hiper, super, maxis, fent d'Al Goor i responsabilitzant als consumidors de tot aquest desastre. Emporta't el carret sempre la bossa de ràfia, sigues responsable, no fotis el medi ambient, et vénen a dir.

I el fotut és que és veritat. Però hi ha un "error" en l'atribució de la responsabilitat. No som nosaltres, els consumidors, els que tenim la clau per acabar amb aquest consum insostenible. És el «telepredicador» el responsable que haguem arribat a aquesta situació.

Els fabricants i les grans superfícies són el que han acabat amb les ampolles reutilitzables i retornables, per estalviar espai amb l'estoc. No ens donen opció a triar, ampolles d'un sol ús o ampolles de beure i tirar.

Per això es va inventar el punt verd, nosaltres paguem els envasos no retornables, i ells s'estalvien la seva recollida, emmagatzematge, retorn, i reutilització. I a sobre de pagar, l'hi tornem gratis, si és que som ciutadans conscienciats.

Ens proposen / imposen no utilitzar aquestes bosses de plàstic com a fórmula per respectar el medi ambient, però mentrestant ells segueixen venent bosses de plàstic per a les escombraries dels residus que els comprem. Senyors, ¡siguin conseqüents! Retirin també de les prestatgeries dels seus hiper, maxis ... aquestes maleïdes bosses que tant de mal fan.

Però el gros de l'assumpte és que tu, amb el teu carret, reduces a l'any 800 / 900 grams de residus de plàstic en concepte de bosses, i ells en una setmana et «venen» quilo i mig d'escombraries en forma d'envasos de plàstic. Tens en les seves prestatgeries PE, PP, PS, PET, PE AD; PE BD ... i tota la gamma imaginable de plàstics a la teva disposició. Hortalisses del Llevant embolicades en plàstic, verdures, embotits, xampú, lactis, refrescos ... sense límit. I ara resulta que el principal problema ambiental són les joioses bosses que et proporciona la caixera. D'això se'n diu enganyar a un babau.

Els clients que han acabat amb el comerç local, els que posen la soga al coll dels productors locals, amb carns de Romania, verdures i hortalisses portades d'Àfrica, amb llet i formatges al ∙ lòctons, amb aigua «estrangera», fruites tropicals i peixos «índics », pretenen responsabilitzar-nos, ara, els consumidors de l'estat del planeta.

Entenem que en aquesta època de crisi en el consum, els responsables de màrqueting de les grans superfícies, pretenguin millorar la imatge corporativa donant-se un "rentat verd».

Però és inacceptable que tot el pes recaigui sobre la consciència del consumidor. Se'ns demana que donem el pas i fem l'esforç, però ells mentrestant s'estalvien el cost de les bosses i el corresponent pagament del punt verd de les mateixes.

Si els fabricants, envasadors, i grans superfícies comercials, volguessin fer alguna cosa de veritat per reduir les agressions al medi ambient ia l'augment de residus que els seus negocis generen, millor farien en reduir el sobreenvasado, posar a la nostra disposició l'opció d'adquirir envasos retornables , fomentar els productes locals, pagar preus dignes als nostres productors i un llarg etcètera .. Segur que aquestes mesures van en contra dels seus beneficis, però segur que són més eficaços per respectar el medi ambient, que l'anècdota de retirar les bosses.

I no ens sembla malament aquesta retirada, la recolzem, però el pas ha de ser més seriós i bilateral. Substitueixin els envasos de plàstic d'origen petrolífer, per envasos menys agressius i naturals de fècula de patata o altres d'origen i tractament orgànic, i entre tots guanyarem la batalla al plàstic contaminant. Si no, tota aquesta faula de la retirada de les bosses no passarà de ser un esquer propagandístic.

Que les bosses no ens impedeixin veure el bosc, allà on quedi