L'autor exposa el paper jugat per la UE arran de l'actual crisi, amb els successius i fracassats plans de salvació i el procés de "xinització interna' que ha emprès, empenyent l'europerifèria (sobretot els PIGS) en el parany del deute. Això ja ha provocat que tres d'ells (Grècia, Irlanda i Portugal) estiguin sotmesos a la camisa de força dels memoràndums de la UE-BCE-FMI i els seus programes d'austeritat, conduïts a una espiral de recessió acompanyada d'una dràstica reducció dels salaris i un ràpid deteriorament de les relacions de treball fins al punt que tendeixen cap als de l'economia xinesa. En altres paraules, l'euro-nucli està tractant de crear la seva pròpia "Xina" interna. Però també explica com Xina, Rússia i els països emergents, per una banda, i els EUA i el Regne Unit per l'altra, actuen per a desbaratar els plans de les burgesie
s del nucli europeu.
I. La crisi de la integració imperialista europea
L'any 2011 (i pel que sembla avui bastant probable el 2012 també) va estar marcat per la crisi d'un dels principals pilars del capitalisme internacional: la Unió Europea (UE). El que se sol descriure com una crisi de la zona euro (en rigor la Unió Monetària Europea - UEM) és en realitat una crisi del sistema de tot l'edifici de la UE, les qual la UEM és la seva estructura d'avant-guarda.
La integració europea va ser un dels projectes més ambiciosos del segle XX, a mesura que les burgesies d'Europa van tractar de formar un bloc imperialista unificat en la mateixa zona del món on el capitalisme va néixer principalment en la forma d'Estat-nació i on els conflictes entre els capitalismes nacionals va prendre la seva forma més brutal. De fet, rere la façana d'una identitat europea comuna, etc, es tracta d'una estructura piramidal imperialista. A la part superior hi ha un grapat d'economies capitalistes hegemòniques fortes i avançades (que tenen estructures similars i estan estretament vinculades, però sense perdre la seva identitat nacional separada). En el nivell intermedi hi ha diverses economies capitalistes menys robustes i menys avançades. Finalment, la base de la piràmide es compon dels països de l'anomenada "euro-perifèria", és a dir, les economies més febles. Aquest bloc piramidal domina altres economies i àrees menys desenvolupades i competeix amb els altres grans pols internacionals (sobretot els EUA i la Conca del Pacífic). No obstant això, hi ha també les relacions imperialistes dins del bloc europeu i entre els seus diferents nivells. L'explotació imperialista es porta a terme a través de la transferència de riquesa dels febles a les economies més fortes.
Aquest projecte d'integració europea imperialista va passar per diverses fases i es va enfrontar a diversos moments crítics (les fallides de la política agrícola comuna i el Sistema Monetari Europeu, etc.) Cada vegada superades a través d'una cursa precipitada que va aprofundir els vincles i el procés d'integració, mentre que al mateix temps ignorarva els seus problemes i contradiccions. Sembla que l'actual crisi econòmica - que va esclatar el 2007 - posa fi a aquest joc. Es posen de manifest les seves contradiccions inherents d'una manera que cap mes fugida endavant ja no pot resoldre.
II. Entendre la crisi de la UE
Hi ha dues explicacions principals bàsiques de l'actual crisi de la UE. D'acord amb la primera -sorgida principalment de l'elit dominant hegemònica de la UE- la integració europea no té defectes estructurals i els seus problemes són bàsicament fonamentat en la política. És a dir, els països del nivell més baix (els PIGS - Portugal, Irlanda, Grècia i Espanya), van seguir polítiques econòmiques imprudents "molt més del que es podia permetre el luxe de dur a terme" (en particular a través d'augments salarials excessius), en contrast amb els "protestants" i temperats nivells dels socis de dalt. Aquesta "festa" va ser recolzada pel dèficit fiscal, que va ser finançat per l'endeutament extern (facilitat pels costos d'endeutament baix que l'euro els oferia). En superar tots els límits aquests països imprudents van anar cap un endeutament extravagant que en general va prendre la forma dels dèficits bessons (dèficit fiscal i endeutament extern). Però els problemes dels PIGS amenacen amb "contaminar" les àrees de dalt i posar en perill tot l'edifici de la UE. Per la qual cosa els socis 'prudents' han de venir al seu rescat a través d'esquemes de crèdit, però al mateix temps els imposen una estricta austeritat i programes de privatització, i convertir-los efectivament en protectorats econòmics per al seu propi benefici.
La segons interpretació dominant -sorgida fonamentalment dels EUA i Anglaterra, el seu aliat més proper d'Europa- reconeix alguns problemes estructurals en l'estructura de la integració europea, és a dir, el fet que no és una àrea monetària òptima. En termes marxistes, això significa que la zona euro es compon d'economies molt diferents (és a dir, és clivellada per grans desproporcions) que han estat afectades per la camisa de força d'una moneda única (l'euro). Aquesta pertany a algunes d'aquestes economies, però no a altres. Aquesta estructura desigual i disfuncional és propensa a tenir problemes sobretot en els temps de crisi econòmica, que ha afectat diferencialment als seus països membres. En poques paraules, les crisis econòmiques agreugen les desproporcions inherents i els desiguals nivells de desenvolupament de la zona euro, ja que afecten de forma diversa seus components. La solució és o bé la zona de l'euro es converteix en una unió econòmica (és a dir, amb la integració fiscal i per tant, amb transferències de riquesa des dels més rics als més pobres per tal d'equilibrar les seves desproporcions) o segueix un camí de desintegració controlada que permeti que s'ensorri. Aquesta darrera, perquè els EUA volen eliminar l'amenaça de la UE contra l'hegemonia mundial, però alhora no volen un col·lapse descontrolat de la Unió Europea que crearia un buit estratègic a Europa i probablement portaria a un reordenament de les aliances internacionals (per exemple, una associació entre la burgesia alemanya i russa).
Ambdues interpretacions són característiques del voluntarisme polític i la miopia de la teoria apologètica burgesa. Per sobre de tot, ambdues interpretacions ignoren el paper de l'actual crisi econòmica. La teoria burgesa no només va fracassar per complet al predir l'actual crisi econòmica, sinó que, una vegada que aquesta va entrar en erupció, es va afanyar a qualificar-la com una mera crisi financera. Per tant, ignorà - de manera similar a que fan els seus parents radicals de l'explicació de la financiarització- les arrels profundes de la crisi en l'estructura productiva del capitalisme. En poques paraules, la teoria burgesa considera la crisi com a resultat possible de males accions (sobretot la cobdícia financera) i no com un resultat estructural del funcionament normal del sistema capitalista. D'altra banda, es van afanyar a anunciar la seva fi el 2011 després de l'acció coordinada dels Estats capitalistes. Per descomptat, avui en dia temen que aquest anunci podria demostrar ser una mera il·lusió, simple 'wishful thinking', ja que avui dia és àmpliament esperada una "doble caiguda".
Una interpretació marxista de l'actual crisi de la UE ha de començar a partir de la crisi econòmica que va esclatar el 2007-8 (la primera gran crisi capitalista del segle XXI). La crisi econòmica actual és la conseqüència de la crisi estructural de 1973 -que requereix una reestructuració radical de l'"arquitectura interna" del sistema capitalista- i el fracàs de les successives onades de reestructuració capitalista que van seguir per a crear una nova i foncional arquitectura. Aquestes ones de la reestructuració capitalista aconseguiren només en part a reduir la caiguda de la taxa de beneficis i alleujar la sobreacumulació de capital. Especialment l'última onada, el neoliberalisme, van conduir a un increment en la internacionalització del capital (l'anomenada "globalització"). Quan això va començar a flaquejar es va recórrer a l'àmplia utilització de capital fictici en relació amb els diners de crèdit (l'anomenada «financiarització»). Aquest deus-ex-machina va aconseguir postergar l'esclat de la crisi, però, al mateix temps, amplifica encara més el problema de la sobreacumulació de capital. Tan bon punt la rendibilitat del capital productiu -sota els auspicis del qual es genera la plusvàlua (i per tant el benefici total)- va començar a esquerdar-se, la crisi va tornar a sorgir en tot el seu esplendor. La "financiarització" va donar només un alè temporal a la crisi de rendibilitat, però a un cost molt alt. És a dir, va augmentar significativament la porció de la plusvàlua extreta pel capital productiu, però acumulant el capital diner. Això va agreujar encara més la caiguda de la rendibilitat del capital productiu i va incendiar tot l'edifici.
Per superar la crisi els estats capitalistes van abandonar precipitadament els seus credos neoliberals i van recórrer massivament a la intervenció estatal per tal de recolzar la rendibilitat capitalista. Aquesta subvenció de l'acumulació de capital i els seus guanys amb els fons públics augmentà els ja sovint preexistents dèficits fiscal. La majoria dels països per tal de cobrir aquests dèficits van recórrer a l'endeutament internacional que conduí a la pujada del deute extern. Quan els temors d'un col·lapse (el "retorn de la crisi" i la recaiguda en la recessió) es van incrementar, això va conduir en el cas de diversos països a un dramàtic augment del preu dels préstecs. Com a conseqüència molts països estan al caire de la fallida.
La crisi econòmica té una altra repercussió crucial. S'agreugen els antagonismes i conflictes internacionals, en particular entre les principals potències imperialistes. Cadascuna de les principals potències imperialistes intenta passar la càrrega de la crisi a altres països. Aquí, la UE ha tractat de fer un joc de mans. Amb l'esclat de la crisi, els EUA van adoptar una política econòmica caracteritzada per (a) una política fiscal expansiva i (b) una política monetària molt laxa (tipus d'interès gairebé a zero i successius programes de flexibilització quantitativa). Una ruta similar va ser adoptada per diverses altres economies i, sobretot, la Xina. Aquesta última va aplicar una política fiscal expansiva, però no una política monetària molt laxa (Xina no té cap problema de finançament, ja que té un munt de fons). Per contra, la UE ha seguit una política econòmica de (a) una política fiscal restrictiva i (b) una política monetària restrictiva (per exemple, les retallades en les taxes d'interès eren més lentes i més petites que les de la Reserva Federal). Això significava que els EUA i la Xina "inflaven" les seves economies per fer front als perills immediats de la crisi, però també coquetejaven amb els riscos d'un esclat de la "bombolla" que faria tremolar la seva posició internacional. D'altra banda, la UE busca aprofitar les "bombolles" dels seus competidors (mitjançant la venda en els seus mercats), mentre que preserva la seva pròpia economia domèstica i, per descomptat, no ofereix facilitats similars a les dels seus competidors. En un comentari recent (Wall Street Journal, 2012.01.25) Volker Treia, economista en cap de les cambres de comerç d'Alemanya, va declarar que l'economia d'Alemanya (que representa el 30% de la zona euro) s'ha beneficiat d'un fort creixement en mercats emergents com Xina i la recuperació de l'economia dels EUA.
Al mateix temps, la UE va iniciar un procés de "xinització interna', empenyent l'europerifèria (sobretot els PIGS) en el parany del deute. És a dir, el capitalisme europeu hegemònic fabricà l'explosió del deute extern dels PIGS (mitjançant la manipulació de les estadístiques, la controlada difusió dels rumors d'atacs). Això ja ha provocat que tres d'ells (Grècia, Irlanda i Portugal) estiguin sotmesos a la camisa de força dels memoràndums de la UE-BCE-FMI i els seus programes d'austeritat. A través d'aquests memoràndums els països perifèrics de l'euro estan sent conduïts a una espiral de recessió acompanyada d'una dràstica reducció dels salaris i un ràpid deteriorament de les relacions de treball fins al punt que tendeixen cap als de l'economia xinesa. En altres paraules, l'euro-nucli està tractant de crear la seva pròpia "Xina" interna. Aquest moviment no deixa inalterades les burgesies dels països de la perifèria de l'euro. Ells també reben un fort dany ja que els memoràndums posen plom a les ales i devaluen esl seus valors, les seves empreses i propietats. En resum, aquests capitalismes perifèrics de l'euro s'estan quedant enrere en la divisió internacional del treball i estan perdent la seva sobirania econòmica.
No obstant això, aquest pla de la UE és massa astut per fer-se realitat. Els altres grans pols imperialistes globals no permeten que la UE jugui a la seva esquena. Així -sobretot a través dels suposadament anònims "mercats" i les agències de qualificació (dues eines bàsiques fonamentalment influenciades pels EUA)- van transformar la crisi del deute de l'euro-perifèria en una crisi del deute del conjunt de la UE i una crisi de l'euro. El que va començar com un incendi controlat dins les zones acotades per tallafocs es va convertir en un incendi incontrolable. Per tant, els altres pols imperialistes mundials pressionen la UE per "inflar" la seva economia -tant a través del deute (eurobons, etc), com sobretot a través d'una política de flexibilització quantitativa Europea (sobretot amb la impressió de moneda). Per descomptat, això posaria la làpida sobre els somnis d'una hegemonia global de l'imperialisme europeu i deixarà el pol imperialista europeu per darrere dels seus principals competidors. Per aquesta raó, Alemanya -que ja ha fet en el passat (durant el govern de SPD-Verds de Schroeder) els seus propis interns xinització en reduir els costos de salaris i estendre les relacions laborals flexibles -es resisteix amb vehemència aquesta perspectiva.
III. El fracàs dels successius 'plans de salvació' de la UE
Una vegada que la crisi de la UE va arribar a primera línia, les burgesies europees (encapçalades pels països centrals de l'euro) va fer diversos intents per superar-la. No obstant això, tots els subsegüents plans de salvació de la UE (incloent el darrer del 9 desembre de 2011) han estat anorreats a causa de la desconfiança "dels mercats" sobre la seva eficàcia.
El primer paquet de plans tenia l'objectiu de demostrar que la UE no permetria que cap dels seus membres fés fallida. Es basaven en dos eixos. El primer era que l'euro-nucli hegemònic li prestava uns quants diners als atribolats membres de l'euro-perifèria, però amb una avarícia extrema. Els canals per això són els préstecs inter-estatals i la creació d'un fons d'emergència, el Fons Europeu d'Estabilitat Financera - EFSF (inaugurat el 9 de maig de 2010). És característic de la seva mesquinesa la cínica declaració del ministre de Finances alemany, Wolfgang Schaeuble, que Alemanya no havia pagat en realitat gaires diners als fons de rescat, però que havia donat sobretot garanties. El segon eix va ser l'acceleració del procés de "xinitzacó interna" de l'euro-perifèria. Aquest pla va fracassar molt aviat a mesura que la "pressió dels mercats" va posar a prova els límits d'aquests mecanismes de salvació (i en particular l'adequació dels seus fons) i quan les polítiques dels memoràndums va portar als països de la perifèria de l'euro en una espiral de recessió pronunciada que va descarrilar totes les seves projeccions.
En el següent paquets dels plans l'euro-nucli hegemònic afegí una mica més de diners als fons de rescat. Es va reforçar una mica el EFSF (e.g, l'acord del 24 de juny de 2010) i va prometre la creació d'un centre permanent de rescat (el Mecanisme Europeu d'Estabilitat - ESM, l'octubre de 2010). No obstant això, el finançament d'aquests mecanismes es va basar principalment en la creació de certs "productes tòxics" (en forma de SPIVs amb un alt palanquejament) que havien de ser venuts a la Xina i Rússia (i altres economies emergents). Això, per descomptat, era una broma estúpida, ja que en moments d'extrema 'toxicitat' en el sistema internacional no era tan estúpid com per comprar els productes tòxics de la UE, sobretot en moments en què la UE està en l'ull de l'huracà del deute. Per tant, tot i la súplica humiliant de Sarkozy als xinesos, la Xina i Rússia es van negar a participar-hi.
El recent pla (9 de desembre de 2011) no ha tingut millor sort i ja està gairebé mort. Aquest pla preveu un nou euro-tractat per a una major integració fiscal amb normes pressupostàries més estrictes i una major disciplina en la política econòmica dels seus membres. Les seves principals disposicions són:
• un límit del 0,5% del PIB en el dèficit estructural anual dels estats membres
• sancions automàtiques per als països amb un dèficit públic que superi el 3% del PIB
• consagrar aquestes normes més estrictes en les constitucions dels estats membres
• avançar la introducció de l'ESM (juliol de 2012)
• tornar a avaluar l'adequació del límit de 500 mil milions d'euros per l'ESM
• La UE contribueix amb fins a 200 mil milions d'euros a l'FMI per ajudar als endeutats membres de l'eurozona
Aquest nou pla, en essència, promet una solució a llarg termini a un problema urgent a curt termini. Ofereix la 'xinització' no només de l'euro-perifèria, sinó també dels països de l'euro-nucli. Això implica un deteriorament brutal de les condicions de treball i de vida de les classes treballadores en tots els països europeus i, per tant, agreuja els conflictes socials amb resultats imprevisibles. Aquesta és una solució a molt llarg termini, ja que tardarà un temps considerable a ser posat en funcionament, i el seu resultat està molt lluny de poder-se assegurar que serà el desitjat. D'altra banda, la crisi de la UE té un problema molt més a curt termini al qual ha de fer front: la forma de resoldre els problemes del deute sobirà en la seva àrea. Aquest problema requereix una resposta immediata. D'altra banda, aquest nou pla té diversos problemes estratègics.
En primer lloc, implica un major enfortiment de l'hegemonia alemanya (que fins i tot se li fa a França és cada vegada més difícil de tolerar).
En segon lloc, els altres pols imperialistes mundials saben que això es tornarà contra ells i no estan disposats a permetre que es procedeixi sense obstacles. La sortida del Regne Unit és prou reveladora. És probable que no passés sense el consentiment ocult del seu aliat transatlàntic (els EUA). D'altra banda, bloquejà el camí per a un nou tractat de la UE i la va portar cap al camí més massiu i problemàtic d'un tractat entre els governs.
En tercer lloc, aquest procés de la signatura d'un tractat entre els Estats és llarg i ple de perills. Requereix cops d'Estat constitucionals, tant a nivell comunitari com nacional. A mesura que la crisi s'aprofundeix a la UE -ja ha tocat no només Itàlia, sinó també França- està cada vegada menys clar si els trastorns socials i polítics permetran la seva materialització. Ja s'han cpomençat a sentir signes d'interrogació, dificultats legals i reserves político-econòmiques entre els seus participants.
Per totes aquestes raons els 'Anonymous del Mercat' ja van fer el senyal dels polzes cap avall amb el pla anterior. En particular, tant els EUA com la Xina estan pressionant a la UE en la solució a curt termini d'una flexibilització quantitativa de la UE. Per això, la UE es prepara per a una nova conferència i, probablement, un altre "pla de salvació" (a finals de gener de 2012). Però el BCE ja està cada vegada més forçat a una forma de flexibilització quantitativa suau per mitjà de la compra agressiva de bona dels estats membres -o de finançament de la compra-. Això es fa -si més no de moment- de forma selectiva (per exemple, en les recents subhastes italianes), però amb ritmes cada vegada creixents.
*Stavros D. Mavroudeas és professor del Dept. of Economics de la universitat de Macedonia (Grècia). Article enviat per l'autor a La Fàbrica el 27 de gener de 2012.
Més articles del mateix autor a La Fàbrica:
La UE i Grècia: Un lladre robant-ne un altre 25 de febrer de 2010