Pot esdevenir l'esquerra en un poder constituent? Amb aquesta pregunta a manera de provocació per al debat comença l'ultima publicació de Toni Negri i Michael Hardt, titulada “La constitució del comú i les raons de l'esquerra”[1]. Aquestes línies pretenen ser una reflexió que aporti al debat generat arran de l'article de Negri i Hardt
. Reflexió escrita des de la nostra ubicació com militants d'una esquerra en el Sud (Equador) i en la perifèria del Nord (Euskal Herria, País Basc) que en qualsevol cas es construeïx, articula i organitza des d'una posició distinta i antagònica al Nord geopolític, inclosa l'esquerra sorgida d'aquest Nord.
Què se n'ha fet de l'esquerra?
Aquesta pregunta és central en la mesura que la definició ideològica constitueïx un punt de partida per a qualsevol anàlisi política. Per tant és important tant la ubicació d'ambdós autors com el suggeriment de definir-nos ideològicament que ens fan als lectors. No obstant això també considerem que la necessitat de definir què és l'esquerra és una urgència d'un Nord on l'esquerra va accedir als drets d'un Estat de Benestar que ara s'enfonsa. Probablement seria mes honest que la pregunta es formuli de manera situada, com una pregunta des del Nord i en relació al context de crisi que viu, i no com una pregunta universal per al conjunt dels pobles del món.
En aquest sentit pretendre universalizar la pregunta sobre què és l'esquerra, i per tant caracteritzar-la, cau en l'error de deixar fora debats que o ja s'han donat, o s'estan donant en el Sud. No solament això, sinó que Negri i Hardt no reconeixen en el Sud del món, més enllà d'un vague esment, una sèrie de processos històrics que poden donar certes claus per a la transformació del món, del propi Nord també, a més d'aportar a la construcció d'una esquerra internacionalista. Per a ells, el debat radica únicament en la crisi de l'Estat de Benestar i l'abast de la igualtat i la llibertat com horitzó articulat a una nova esquerra. Considerem que la discussió s'enriquiria amb reflexions sobre la crisi ecològica i civilitzatòria que viu el planeta, el paper de les economies emergents, la divisió internacional del treball, tant sexual com racial, la migració i la configuració de processos constituents i en camí de constitució a Amèrica Llatina.
Obama i les il·lusions de la reforma
Per a aquells i aquelles que mai vam pensar que els demòcrates poguessin constituir una veritable alternativa en Estats Units, no és sorprenent el que ha passat amb Obama, i en aquest sentit, el fet que Negri i Hardt els col·loquin en l'esquerra ens sembla un error històric. És cert que l'arribada de Obama va significar l'engegada d'una sèrie d'espais d'esquerra, de migrants, sindicats i estudiants, que van confluir amb l'esperança que després dels anys de govern de Bush, es frenés l'avanç conservador i imperialista dels EUA i s'avancés en mínimes reformes per a garantir drets socials a més dels civils. No obstant això, en comptes de referir-se a aquests actors amb potencial constituent, els nostres autors concentren la seva reflexió en una caracterització d'Obama com a expressió de l'esquerra, oblidant el paper dels demòcrates en els últims anys (els de Clinton per exemple) tantpel que fa a la política interna del govern nord-americà com a la política externa (“guerres” del Golf i d'Afganistan). Tampoc trobem referència en la seva anàlisi al paper als Estats Units de l'Estat, el sistema de partits i la seva connexió amb les corporacions trasnacionals, que constitueïx un punt central en la comprensió dels imaginaris sobre la democràcia, el paper de les famílies, les empreses i l'Estat en els EEUU (Skocpol, 1995).
Un dèficit important d'aquesta argumentació, que constitueïx la base per a la seva segona hipòtesi, és la idea que el problema és que l'esquerra en el poder no sap fer reformes ni dóna pas a les forces polítiques constituents.
En realitat després del primer període d'Obama i amb l'última National Defense Authorization Act (Llei d'Autorització de la Defensa Nacional) que “faculta a les forces armades a empresonar per temps indeterminat, sense càrrecs ni procés i en presons militars, a tot nord-americà sospitós de ser terrorista, encara que visqui a l'estranger”[2], Obama despulla la perversitat d'un sistema i un statu quo, que a diferència del poder constituït a Europa on sí que es va construir l'Estat de Benestar en un pacte amb els sindicats i treballadors, als Estats Units el que existeix és un Estat a la mercè de les transnacionals i les corporacions, ja sigui sota un govern demòcrata o republicà.
Als Estats Units hi ha un moviment que els nostres autors solament esmenten de passada, i que podem considerar com part central de l'esquerra nord-americana, el moviment Occuppy, que aconsegueix configurar una aliança entre les classes mitjanes estudiantils, sindicats (apareixen actors com les treballadores domèstiques, els treballadors de la neteja i els indocumentats) i immigrants, i que parla ja d'enderrocar al sistema i no de restaurar l'Estat del Benestar. Crida poderosament l'atenció que aquesta enorme potencialitat transfronterera[3], central per a la constitució d'una esquerra amb poder constituent, no sigui presa en compte.
Negri i Hardt situen aleshores el problema històric de l'esquerra en el govern i en la seva incapacitat per a esdevenir poder constituent. És real que existeix un problema històric sobre com construir poder constituent i també hegemonia, d'experiència i de pràctiques de poder reals, però en el cas nord-americà el problema no és que Obama sent d'esquerra traís o no pogués realitzar les reformes que es va proposar per la incapacitat de l'esquerra sinó que el partit demòcrata, inclosos els perfils més “alternatius” del demòcrata als EUA, no arriba ni tan sols a ser demòcrata, molt menys d'esquerra.
Els tres poders en crisi
Coincidim amb altres notes[4] fetes sobre l'article de Negri i Hardt, que consideren que l'absència de l'articulació entre reflexions sobre allò polític, el sistema i els seus poders i plantejaments sobre el funcionament del sistema d'explotació i opressió, es converteix en determinant per a una anàlisi que es pretén construir des de l'esquerra i per a l'esquerra. La separació total d'aquests camps només és possible en la il·lusió burgesa d'interpretació del món i la història. Aquesta mancança ja es visualitzava en la seva aclamada publicació “Imperi”, però creiem que donada l'actual crisi sistèmica, les reflexions des de l'esquerra ens exigeixen la combinació de plantejaments de múltiples sistemes d'opressió, dominació i explotació on la classe no és l'única condició objectiva.
De nou se'ns fa necessària una mirada cap a i des del Sud, als debats polítics i teòrics que en els últims anys han sorgit en països d'Amèrica Llatina com Bolívia, on després de dècades de mobilització antineoliberal i anticolonial, i amb l'arribada al govern d'Evo Morales i el MAS, les organitzacions i el nou subjecte constituent es van preguntar si és que la transformació de l'Estat com pacte, relació històrica i estructura no significava també la necessitat de canviar així mateix els tres poders constituïts, o si el poder constituent es convertia en alguna cosa mes, des d'una perspectiva descolonizadora.
Conservadorisme de l'esquerra, reformisme de la dreta
Quan Negri i Hardt es refereixen al fet que l'esquerra institucional no aconsegueix comprendre la profunditat de la crisi de representació que vivim, elaboren una lectura com a mínim eurocèntrica de la situació, tornant a col·locar a l'esquerra com un espai homogeni i universalizable. Una vegada més els recordem als autors que mentre l'esquerra europea i nord-americana es trobava mobilitzada demandant una altra globalització, en els països sud-americans les mobilitzacions contra el neoliberalisme i els tractats de lliure comerç, i en el cas dels països andins la transformació de l'Estat nació en Estat Plurinacional, van generar una sèrie de debats d'aquelles forces que van esdevenir en constituents i que ja preconfiguraven formes alternatives d'estructuració de poders i de presa de decisions.
Així mateix quan els autors ens plantegen que la “revolució espanyola” del 15M ha aprofitat la crisi de representació per a experimentar noves formes d'expressió democràtica, hauríem de preguntar-nos que és exactament el que ha construït el moviment en el pla polític, quin tipus d'alternativa ha perfilat almenys com a camí possible per a la transformació de la societat 'espanyola' o europea. Pensem que el debat del poder constituent i l'esquerra com a força potencialment transformadora i creativa, ha d'estar ancorat a una discussió sobre la configuració de l'hegemonia, del moviment de la política en la construcció de poder.
Pot esdevenir l'esquerra un poder constituent?
Perquè l'esquerra pugui esdevenir un poder constituent, proposem mirar al Sud i les propostes que els seus pobles han estat treballant des de fa 20 anys. La perifèria i el Sud del món són espais on la producció de la política implica el sorgiment de propostes que sense pretendre ser universalizables, sí que constituïxen espais de creativitat i emancipació per al món, entre els quals podem destacar el Bon Viure i la necessitat d'un procés de descolonizació i despatriarcalizació de l'Estat. Negri i Hardt no recullen, analitzen, ni visibilitzen la producció teòrica i política del Sud en la seva anàlisi sobre l'esquerra, i molt menys incorporen els aprenentatges i debats que el Sud ha tingut i està tenint sobre com avançar cap a una transformació estructural. No recollir aquestes propostes com a espai de producció i invisibilitzar-les, torna a situar per omissió al Sud únicament com espai de reproducció i transferència de valor, absència històrica no solament colonial, sinó contraproduent per a la mateixa esquerra del Nord.
En qualsevol cas si bé l'anàlisi anterior pot ser més o menys discutible, però com a mínim útil per al debat, és a partir d'aquest punt on comença a esquerdar-se completament i a despullar-se la incapacitat de Negri i Hardt per a oferir alternatives. Ens plantegen cinc problemes als quals l'esquerra ha d'enfrontar-se si vol convertir-se en poder constituent. Ens aturarem en els dos que considerem més significatius.
En primer lloc situen la contradicció dialèctica entre la naturalesa social de la producció i la naturalesa privada de l'acumulació capitalista, proposant-nos la reapropiació de l'estructura financera de la producció. En aquest punt estem mes prop de propostes que ens arriben des del Sud i la perifèria, des del marxisme més ortodox de Samir Amin fins a debats plantejats per les feministes comunitàries, passant per propostes de sindicats de treballadors i pobladors, que en la nostra opinió constituïxen avanços centrals dels quals la seva major aportació és potser la proposta d'alternatives a la propietat dels mitjans, al seu ús i la seva connexió amb la societat. Per als qui vivim en països amb governs que es van proposar expropiacions d'empreses transnacionals com una manera de superar el neoliberalisme i d'empreses privades nacionals per a l'avanç de noves formes de producció i de relacions socials de producció, l'expropiació dels mitjans no és suficient. L'esquerra avui dia necessita plantejar-se que fer més enllà de l'expropiació, com resoldre el problema de la propietat privada, estatal, col·lectiva o comunitària, la generació de guanys i la presa de decisions i estructura d'aquests espais, i anant una mica mes allà, com fer d'aquests espais un lloc de resistència a la transnacionalització i al domini del capital financer especulatiu d'aquesta època capitalista global. Tampoc podem oblidar-nos d'un element central com és el de la priorització del valor d'ús enfront del valor de canvi.
El segon element d'importància que ens plantegen és el de la difusió del poder territorial, per a resoldre la crisi de l'Estat-nació amb estructures federals de govern, properes a la base i difuses geogràficament. La transformació de l'Estat-nació per als nostres autors és per tant la federalització de l'Estat. Països com Equador i Bolívia també van plantejar fa més d'una dècada que calia transformar el seu Estat nació, per ser colonial, capitalista perifèric i patriarcal oligàrquic. Els moviments indígenes d'ambdós països van considerar ja en aquest moment que la base de disputa era el territori i que no n'hi havia prouamb arribar al poder o estar en el govern sinó que calia emprendre la titànica tasca de descolonitzar-lo i despatriarcalitzar-lo. No obstant això la sortida mai va ser (ni serà) la concentració de les nostres lluites en la forma administrativa del poder d'aquest Estat, per a nosaltres el problema és el model d'Estat i per tant el tipus de poder que volem construir. Els nostres territoris per tant no pateixen un problema d'administració, sinó de control, re-significació, disputa i construcció de contra hegemonia. És aquí on podem avançar en una nova relació amb la naturalesa i en la coexistència de sistemes de justícia, de govern i de control.
La reapropiació social del comú
Els autors organitzen el seu article entorn de la pregunta de com avançar cap a l'organització d'una resistència permanent i l'expressió del poder constituent, però sobre això no ens diuen res, només ens deixen la proposta d'anar més enllà d'allò modern.
Reflexionen sobre la crisi de la modernitat capitalista, però sense situar-la, nomenar-la ni caracteritzar-la, proposant-nos en el seu lloc l'altermodernitat, una nova volta de rosca a la posmodernitat. Però el problema d'aquest enfocament no és només la seva proposta altermoderna, si no la mateixa comprensió sobre la crisi que vivim. És incomprensible per exemple, que no hi hagi ni un sol esment dels autors sobre la crisi ecològica del planeta. La crisi estructural que patim està basada en el fet que per a existir, el capitalisme necessita colònies, externalitats i exterioritats, divisió del treball, divisió sexual i divisió racial, i només així pot reproduir-se. Només a partir d'aquesta anàlisipodríem pensar amb claredat què necessitem avui dia per a plantar cara al capitalisme des de l'esquerra.
Esquerra que pensem avui dia com l'espai polític de transformació de tota opressió, dominació i explotació, que combat per tant capitalisme, imperialisme, colonialitat i patriarcat però que a més ara s'enfronta a l'enorme repte de construir una altra relació amb la naturalesa. L'esquerra és doncs no només resistència i crítica sinó possibilitat de poder, és a dir, de transformació integral. És l'espai on el subjecte de la transformació incorpora en la seva pròpia constitució múltiples rostres, cossos, tant del seu lloc en la dominació i l'explotació com en la possibilitat d'emancipació.
Passar per tant de la resistència a la proposta, només podem fer-ho pensant el poder en una esquerra que esdevé poder constituent. Poder i contrapoder han de ser per a nosaltres i nosaltres dues cares d'una mateixa moneda, dins d'una aposta clara d'organització política per a l'avanç en la construcció d'un altre món en el qual li donem al poder un ús contrahegemònic. I aquí és on la forma multitud no ens serveix, doncs no aconsegueix definir un projecte polític per a transformar el poder i configurar-se en hegemonia. Estem d'acord que l'esquerra ha de preguntar-se com construir històricament una força creativa, transformadora i alliberadora, una força pròpia del poder constituent, però la gran tasca de l'esquerra avui dia és que aquest poder constituent es converteixi en una base articulada a la construcció d'un projecte històric, amb capacitat de convertir-se en sentit comú. Negri i Hardt proposen la multitud com l'espai on aquesta força creativa, on aquesta relació constituent és potencialitat. No obstant això, és justament la pregunta sobre com ésser projecte històric la qual no es resol amb la multitud.
Necessitem crear noves formes d'organització política a partir de les ja existents, partits, sindicats, moviments socials i altres col·lectius, per a generar ruptures, sinó revolucionàries, si almenys que provoquin transicions sota un altre horitzó, que en la nostra aposta, es diu socialisme. Si volem ser poder, i mes encara poder constituent, necessitem articular en una nova forma històrica el poder constituent amb la configuració d'hegemonia, per a assolir la resolució de la crisi estructural que vivim d'una forma més favorable als nostres interessos, els interessos de les classes populars, d'una nova esquerra internacionalista.
El poder constituent que necessitem només pot construir-se a partir d'un nucli més polititzat que consolida un projecte d'Estat (entès com una relació històrica) i de societat irradiant i generant un sentit comú en la resta de la societat. Expandint-se, configurant-se com a sentit comú, preguntant-se com ser projecte polític i al mateix temps procés constituent, com mantenir el nucli innegociable i al mateix temps ser projecte flexible que integra i es reinventa. I tot això cal construir-lo des de la base, des d'una realitat social, política i cultural on cada vegada hi ha menys referents de lluita. El projecte polític d'aquest subjecte constituent ha de fer-se en el moment de major despolitització dels últims anys, amb una majoria social que pateix les conseqüències de la crisi estructural en la qual sempre paguen els mateixos, les classes populars i els sectors subalterns. Cal per tant que baixar del pedestal, enfangar-se i proposar nous esquemes de lluita i organització per a enfrontar aquest moment històric.
Pensem doncs en una transició llarga, on puguem imaginar altres lògiques de reproducció alliberadores i no basades en lògiques d'acumulació capitalista. D'aquí la importància en un primer moment de configurar un nou projecte polític a partir d'un debat sobre el poder, l'Estat, la sobirania, les classes socials i la construcció d'hegemonia. En un segon moment, aquest debat hauria de traduir-se en un programa, una estratègia i una agenda, tres elements claus que necessita l'esquerra per a convertir-se en poder constituent.
Notes:
[1] Negri, Hardt: "La constitució del comú i les raons de l'esquerra "
[2] Gelman, Juan “El desempate de Obama ”
[3] Per a una anàlisi més detallada sobre el moviment Occupy als EUA, David Bacon: "Del Plantón a la Ocupación. Los sindicatos, los migrantes y el movimiento ocupa".
[4] Iglesias Turrión, Pablo “Notas sobre el último artículo de Hardt y Negri 'La constitución de lo común y las razones de la izquierda' "
Bibliiografia:
Skocpol, Theda (1995). “America’s first modern social policies and their legacies”a “Protecting soldiers and mothers, the political origins of social policy in the United States”. The Belknap Press of Harvard University Press, Cambridge, Massachusetts.
*Katu Arkonada és militant de l'Esquerra Abertzale, Alejandra Santillana és militant de l'esquerra equatoriana i membre de l' Asamblea de Mujeres Populares y Diversas del Ecuador (AMPDE). Article publicat el 9 de gener de 2012, traducció de La Fàbrica amb permís dels autors.