Des de fa uns quants anys, Marx ha reaparegut a la premsa mundial per la seva visió profètica sobre el caràcter cíclic i estructural de les crisis capitalistes. Ara, hi ha una altra raó per la qual s'ha de tornar a llegir, arran de la reaparició dels "governs tècnics" a Grècia i Itàlia.
Com a col·laborador del New York Tribune, un dels diaris de major circulació del seu temps, Marx observà l'evolució política i institucional que va portar a un dels primers governs tècnics de la història: el gabinet del comte d'Aberdeen de desembre de 1852 a gener de 1855 a la Gran Bretanya.
L'anàlisi de Marx destacava per la seva perspicàcia i sarcasme. The Times, per la seva part, celebrava els fets com un senyal que Gran Bretanya estava "al començament de la política mil·lenni en què l'esperit de partit s'esfuma de la terra, i el geni, l'experiència, l'esforç i el patriotisme han de ser l'únic que doni accés als càrrecs públics", i instava a "homes de tota classe d'opinió" perquè s'uneixin al nou govern perquè" la seva aprovació reclamen el consens i el suport universals". Tot això provocà la burla de Marx, que va expressar en el seu article" "Una Administració de jubilats. Les perspectives del Govern de Coalició"(gener 1853). El que The Times trobava tan modern i apassionant era per a ell pura farsa. Quan la premsa de Londres va anunciar "un ministeri compost enterament de nous personatges, joves i prometedors", ell reflexionava que "el món sens dubte quedarà una mica perplex en veure que la nova era se la història de Gran Bretanya està a punt de ser inaugurada per tots aquests octogenaris decrèpits sinó que s'utilitza en marxa (...), buròcrates, que ja havien exercit en gairebé totes les administracions, des del final del segle passat, habituals membres dels Consells de Ministres dues vegades morts per edat i per obsolets, i només ressucitats de forma artificial.
A mé dels judicis dels individus, hi ha els altres, per descomptat de major interès, en relació amb les seves polítiques. "Se'ns ha promès la total desaparició de la lluita partidària, més encara, fins i tot dels propis partits". Marx assenyalà "Què vol dir The Times?" La pregunta és, per desgràcia, també avui pertinent, en un món on el domini del capital sobre el treball s'ha tornat tan salvatge com ho va ser en la meitat del segle XIX.
Economia i Política
La separació entre economia i política que distingeix el capitalisme de les maneres anteriors de producció ha arribat al seu punt més alt. L'economia no només domina la política, estableix la seva agenda i dona forma a les seves decisions, però es troba fora de la seva jurisdicció i control democràtic, fins al punt en que un canvi de govern no canvia la direcció de la política econòmica i social.
En els últims trenta anys, el poder de presa de decisions han passat inexorablement de l'esfera política a l'econòmica. Determinades opcions polítiques s'han convertit en imperatius econòmics que, sense tolerar cap discussió, són la disfressa d'un projecte altament polític i totalment reaccionari darrere d'una màscara ideològica d'experiència apolítica. Aquesta derivació de parts de l'esfera política en l'economia, com un domini separat impermeable al canvi, consisteix en l'amenaça més greu per a la democràcia en els nostres temps, els parlaments nacionals, que ja eren prou buits de valor representatiu pels sistemes electorals esbiaixats i per les revisions autoritàries de la relació entre el poder executiu i legislatiu, veuen com els seus poders són furtats i transferits al mercat. Les qualificacions de Standard & Poor i l'índex de Wall Street -els megafetitxes de la societat contemporània- tenen un pes incomparablement més gran que la voluntat del poble. En el millor dels casos el govern polític pot "intervenir" en l'economia (les classes dominants sovint necessiten de mitigar l'anarquia destructiva del capitalisme i les seves crisis violentes), però no poden posar en qüestió les seves normes i decisions fonamentals.
Els esdeveniments dels últims dies a Grècia i Itàlia són un exemple notable d'aquestes tendències. Darrere de la façana del terem "govern tècnic" -o "govern dels millors", com se'n deia en l'època de Marx- es fa una suspensió de la política (no hi ha referèndum, no hi ha eleccions) que, suposadament, s'ha de cedir completament al camp de l'economia. En un article d'abril de 1853, "Els resultats del Ministeri", Marx va escriure: "Potser el millor ue es pot dir en favor del govern de Coalició ["tècnic"] és que representa la impotència en el poder polític en un moment de transició". Els governs ja no parlen de quina orientació econòmica adoptaran, són les orientacions econòmiques les que designen dels governs.
A Itàlia, els punts programàtics fonamentals es van enumerar l'estiu passat en una carta (que havia de ser secreta!) del Banc Central Europeu per al govern de Berlusconi. Per restaurar 'la confiança del', calia procedir amb rapidesa pel camí de les "reformes estructurals", una expressió ara s'utilitza com a sinònim de devastació social: en altres paraules, les retallades salarials, els atacs als drets dels treballadors en matèria de contractació i acomiadament, l'augment de l'edat de jubilació, i la privatització a gran escala. Els nous "Governs tècnics", encapçalats per homes amb un passat en algunes de les institucions econòmiques més responsables de la crisi (Papademos a Grècia, a Itàlia, Monti), posaran en marxa per aquest camí -no hi ha dubte "per al bé del país" i "el benestar de les generacions futures". I caurà una tona de maons sobre tot aquell que aixequi una veu discordant.
Si l'esquerra ha de sobreviure, ha de descobrir altre cop com identificar les veritables causes de la crisi que patim avui. I ha de tenir el coratge de proposar, i experimentar, les polítiques radicals necessàries per a assolir una solució.
*Marcello Musto és Professor de Teoria Política a la York University, Toronto, Canada. www.marcellomusto.com . Article publicat a Monthly Review Zine el 17 de novembre de 2011. Traducció catalana de La Fàbrica .